Expressions Lliures

Trobo desafortunada la referència al "Principat de Catalunya". Algú dirà que els referèndums, fins ara, s'han fet a municipis del "Principat de Catalunya". I algú dirà que potser la majoria dels participants defensen el Principat com a comunitat política diferenciada dels Països Catalans. No obstant, s'esperaria de la Coordinadora Nacional una mica més de neutralitat en les seves manifestacions.

Aquest dimecres, dia 28 de Juliol, a les 2h de la matinada (nit de dimecres a dijous, per als cagadubtes) a Mataró tornarem a trempar amb el "NO N'HI HA PROU" <No n'hi ha prou!> on les figures de la ciutat, unes hores després d'haver-se retirat —en l'acte de la "DORMIDA"— es desvetllen per fer "l'última"...

Max Tegmark ha dit en alguna ocasió que d’ací a unes dècades disposarem d’una equació prou simplificada com per estampar-la en la samarreta i que reflectirà “tot”. Això és molt dir, és clar. Tegmark té en el cap la “gran unificació”. Específicament, això vol dir una teoria que expliqui i enllaci les quatre interaccions fonamentals (gravetat, electromagnètica, nuclear feble i nuclear forta). Aquesta teoria explicaria tot allò existent: la matèria bariònica (i qualsevol altra matèria fosca no-bariònica), les formes identificades d’energia (radiació electromagnètica, etc.) i allò que ara es coneix amb el nom d’energia fosca (o quintessència, o constant cosmològica).

Però, suposem que es plantem en la segona meitat del segle XXI o en la primera meitat del segle XXII, amb una “teoria del tot”. Voldrà dir això que la ciència haurà arribat a la seva “totalitat”. Que, amb la “teoria del tot” n’hi haurà prou per prescindir de les “ciències (més) toves”: la química, la planetologia, la biologia, la psicologia, la sociologia, etc.? Ja podem avançar que aquest no és el sentit de la “teoria del tot”. I, quant a la “totalitat” de la ciència, paga la pena dir que, d’ençà de la revolució científica, cada generació il·lustrada ha disposat d’un corpus científic que feia al jove estudiant la impressió de “tot és ja sabut”. N’hi ha prou amb llegir llibres de text de fa tres o quatre generacions per adonar-se’n. La majoria de tractats ofereixen una cosmovisió completa d’una matèria més o menys àmplia, amb concessions tímides a allò que “encara és desconegut”.

Kòstia, l’alter ego de Tolstoi a Anna Karènina, en la seva angoixa existencial, no podia estar de contemplar la ciència del seu temps (la ciència de la teoria evolutiva de Darwin i de la teoria electromagnètica de Maxwell) com quelcom ja acabat, com quelcom que ja ha demostrat a bastament la hipòtesi naturalista. A Kòstia, és a dir, a Tolstoi, no el satisfà, però, aquesta “completitud científica”. S’angoixa, com s’angoixava el Cruells de La incerta glòria, en pensar en els milions i milions de galàxies (i és que entre Tolstoi i Sales trobem Edwin Hubble). Podríem parlar d’un cert “complex de Copèrnic”. De motius d’angoixa existencial, és clar, no en manquen, i n’hi ha prou de mirar-se la mà, com feia l’Antoine Roquentin a La nàusea.

Si el Renaixement (permeteu-me el tòpic) havia transformat una visió teocèntrica de l’existència en una d’antropocèntrica, la Revolució Científica transforma la visió antropocèntrica en cosmocèntrica. Max Planck, en efecte, demanava en el tombant dels segles XIX i XX, una ciència (una física) més objectiva. I per això mateix proposava de substituir les unitats de mesura encara massa humanes (les del sistema mètric decimal!) per unes de més properes a la realitat.

Hi ha qui potser seguiria l’adagi d’Aristòtil i, més amic de la veritat que de Plató, cercaria el camí del mètode científic, i es conformaria amb les seves galàxies, les seves partícules subatòmiques, els seus impulsos nerviosos. No és el cas, òbviament, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, els autors, a quatre mans, de L’última resposta, publicada fa uns mesos per Edicions 62. Àlex Rovira i Francesc Miralles formen part, potser sense saber-ho gaire, d’aquest corrent que el doctor Josep Trueta denominava “Spirit of Catalonia”. La seva filosofia és essencialment pràctica, adreçada a la vida contemporània, però amb una certa voluntat de trascendentalitat. No és gens estrany que Miralles s’hagi endinsat en aquest gènere del thriller esotèric (El Quart Reich, La profecia 2013), en un curiós camí intermig entre l’astracanada deliciosament naive d’un no gaire documentat Dan Brown i aquest gran Quixot del gènere que és El pèndol de Foucault. L’última resposta pertany aquest gènere, però no seria just despatxar-la sense més.

L’última resposta fa algunes pinzellades dignes de reflexió. Quina és l’última resposta? Douglas Adams satiritzava la recerca (científica o no) d’aquesta “última resposta de la vida, de l’univers i de tot”. Una antiga raça pan-dimensional dissenyava el supercomputador Deep Thought amb el propòsit de trobar aquesta resposta. Després de 7,5 milions d’anys de computació, arribava la resposta definitiva: 42.

La mateixa cara posarem nosaltres quan arribi la fórmula (si és que no ha arribat ja) que lligui la gravitació i l’energia electronuclear. I, és clar, els personatges d’Adams s’adonaven que amb el “42” no feien res, i que ara calia construir un supercomputador més gran que els digués quina és la qüestió que es correspon a aquesta numèrica resposta definitiva.

Rovira i Miralles s’enfronten a un Albert Einstein esdevingut mite. La ciència europea ha avançat a còpia d’aquests mites: Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton, Huygens, Leibniz, Bernouilli, Lyell, Darwin, Maxwell. Com si es tractés d’un nou catasterisme, Albert Einstein és envoltat d’uns altres noms: Lorenz, Minkowski, deBroglie, Heisenberg, Feynman. Cadascú apareix en l’escena i ens forneix un nombre de teoremes, de lleis, de principis, etc. La història de la ciència cristal·litza les seves denominacions. I sempre és temptador substituir “ribosomes” per “grànuls de Pallade” o el “gran cinyell d’asteroides” per “cinyell de Piazzi”.

És clar, que això ens du a un risc. La teoria evolutiva és justament denominada “teoria darwiniana” (o de Darwin-Wallace), però la construcció de la teoria transcendeix l’obra individual. El mateix s’esdevé amb les teories especial i general de la relativitat, i també totes les altres grans aportacions d’Albert Einstein. Aquesta transcendència és doble. D’una banda, si Einstein no hagués nascut, algú altre hauria desenvolupat aquestes teories. I, de l’altra, sense la contribució (prèvia i posterior) d’altres autors la teoria, amb el sol esforç d’Einstein, no hauria reeixit.

Fet i fet, si ens ho mirem fredament, podríem pensar que la teoria especial de la relativitat s’hauria pogut desenvolupar tan bon punt hom determinà (segle XVIII) que la llum té una velocitat finita. En canvi, per aquest caràcter contingent que té la història de la ciència, la teoria de relativitat es comença a publicar quan ja ha arrelat (en part, gràcies al mateix Einstein) la física quàntica. Per això, diem que la teoria de la relativitat pertany a la “física clàssica” (en el sentit de pre-quàntica), i per això també diem que els postulats de la “física quàntica” es verifiquen en “condicions fredes” (és a dir, no-relativístiques). Sense la teoria de la relativitat no hi hauria hagut tan interès, des de mitjan segle XX, pels forats negres. I, tot i amb tot, els forats negres ja havien estat predits per aquell mateix segle XVIII que s’oblidà de descobrir la “teoria de la relativitat”.

Si, diem “descobrir” i no “inventar”. Les grans teories científiques es descobreixen que més que no s’inventen. Rovira i Miralles diuen que les grans teories científiques són els “mites” del nostre temps. Ho són, certament, de la manera com es transmeten (a l’aula o en la divulgació), i també amb la intenció que són utilitzades per tal de justificar les realitats socials existents. Però, en certa manera, més enllà d’aquest origen de les teories científiques com a “constructe social”, reflecteixen, sense posar-nos gaire platònics, una realitat objectiva.

La teoria general de la relativitat d’Einstein ha mogut molts mals entesos. Aquell gran desinfectant que fou Bertrand Russell va perdre la paciència un bon dia en sentir les pontificacions de JBS Haldane, i va declarar que la teoria de la relativitat només l’entenien tres persones a la Terra (i, òbviament, Haldane no n’era una). En la seva excessiva rigidesa, Haldane havia oblidat que tota teoria de la relativitat (galileana o einsteiniana) és una teoria de la constància. Einstein es deia que, per tal que la velocitat de la llum fos constant, l’espai i el temps havien d’ésser relatius. El mateix Galileu havia destruït la constància de l’espai per tal de fer constants les lleis bàsiques del moviment (primera llei de Newton).

La teoria general de la relativitat, en el segle XVIII, no hauria passat d’una mera especulació. Fins el segle XX, no era possible demostrar empíricament si era falsa. De moment, les demostracions empíriques afavoreixen la teoria general de la relativitat per explicar el fenomen de la gravitació universal.

La ciència és un fet col·lectiu, la qual cosa és abusada per justificar mediocritats. Però Rovira i Miralles s’erren en pensar que és versemblant que contribucions no-publicades d’Einstein tinguin més vàlua que les contribucions que fa la física teòrica actual amb uns mitjans molt més potents. Ni Darwin no és una autoritat en el sentit clàssic del terme pel que fa a l’evolució biològica, ni Einstein no ho és en allò que fa referència a la física relativística.

Justament això és el que invalida els arguments ad hominem quan es tracta de valorar una teoria com la de la relativitat. Els nazis condemnaren les teories d’Einstein com a part d’una “ciència jueva”, de la mateixa manera que Lysenko condemnava les teories d’August Weissmann per ésser una “ciència burgesa”. Quan aparegué el llibre “Cent autors contra Einstein”, Einstein va dir amb justesa que no calien cent autors per refutar la teoria de la relativitat: una única observació degudament confirmada hauria estat suficient. Per això és irrellevant, des del punt de mira científic, que Albert Einstein es comportés com un autèntic irresponsable envers la seva primera companya, Mileva Marić.

No ho és, però, d’irrellevant per a Rovira i per a Miralles. L’última resposta que cerquen no té res a veure amb la freda estructura matemàtica de l’univers, sinó amb la més inquietant qüestió de la nostra subjectiva realitat com a subestructures autoconscients.

Els integrants de la comissió gestora de la Permanent de la Coordinadora Nacional de les Consultes, constituïda en el Plenari del passat 26 de juny, volem puntualitzar que: - Les consultes han estat, i són encara, un factor molt important de sensibilització, conscienciació i mobilització nacional. - El Moviment de les Consultes locals sobre la independència, és un moviment de base, sorgit del

Centrar-se en una "candidatura única", com a tal, pot ser contraproduent. I, d'altra banda, una candidatura com aquesta s'ha de basar en un procediment escrupolosament democràtic de confecció de llistes. Això exigeix un ample moviment de base, capaç de lligar estretament amb un mandat imperatiu els representants i els representats. No és una qüestió de pura mecànica electoral (d'eleccions

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Introduït, després de la fuetada, l'element pedantesc per alegrar els diferents sectors de lectors d'aquest malaurat bloch, ja puc jaquir els plants i encetar la narració dels feyts amb hel·lènica serenor.

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici --potser una mica temerari, ara que ho penso-- i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el tres de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet, amb molta més facilitat, exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Fotos.

El motiu de la creació de 'Els Ports del Moviment' fou el tancament del repetidor de Morella, gràcies al qual arribaven les emissions de TV3 a gran part dels Ports. La voluntat de 'Els Ports en Moviment' va, naturalment, més enllà.

Signe d'això és la Consulta Popular que ha organitzat aquesta plataforma en el marc de l'Aplec dels Ports 2010.

La qüestió de la consulta és la següent: "Penseu que les perspectives de futur comarcals millorarien si els Ports s'integrara en una altra comunitat autònoma?".

Tot un gest de protesta contra l'abandonament patit de mans de Diputació Provincial (de Castelló) i de la Generalitat (Valenciana). Però també és una protesta contra les fronteres provincials i autonòmiques que condemnen els Ports a una situació de perifèria.

La consulta comptarà amb dues urnes, i es podrà votar entre dissabte i diumenge, al mercat alternatiu de l'Aplec, a Vilafranca.

En la primera urna podran votar els veïns majors de 16 anys dels municipis dels Ports.

En la segona urna, hi votaran els aplequers de fora de la comarca.

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

La sentència del Tribunal Internacional de Den Haage sobre el recurs presentat per la República de Sèrbia contra la independència de la República de Kosovë ha tingut moltes lectures. Des de Pristina, la sentència s’ha entès com merament confirmatòria de la legitimitat de la proclamació unilateral d’independència per part del Parlament. Des de Belgrad, s’ha dit que la sentència no canviarà un fet: que cap govern serbi no reconeixerà mai la independència de Kosovë.

Els Estats Units i la Unió Europea han celebrat la sentència. Podria haver pressions envers els estats membres de la UE i/o de l’OTAN per tal de reconèixer la independència de Kosovë.

Resulta curiosa la llista de països europeus que no reconeixen la independència de Kosovë. D’una banda, tenim els estats que se solidaritzen amb Belgrad, bé per raons paneslavistes (Rússia, Eslovàquia, etc.) o per raons panortodoxes (Grècia, etc.). I de l’altra, hi ha l’excepció espanyola.

És curiós que Moscou hagi rebutjat la sentència de Den Haage. No és pas atribuïble a una negativa de Moscou a modificar fronteres o a reconèixer independències. Fet i fet, mesos després de la independència de Kosovë, Moscou, en mig de la guerra de Geòrgia, va reconèixer la independència no d’un estat, sinó de dos: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Nicaragua i Veneçuela continuaren la llista d’estats que reconegueren les dues repúbliques “ex-georgianes”.

I és curiós que Washington i Brussel·les celebrin la sentència de Den Haage i s’oposin al reconeixement diplomàtic d’Abkhàzia i Ossètia del Sud.

En tot cas, des de fa més de dos anys, el mapamundi que gasten a Moscou no és el mateix que gasten a Washington o a Brussel·les (o a París). I el mapamundi que gasten a Madrid difereix de tots dos.

És la gràcia del xoc entre imperialismes. Molts patriotes irlandesos o indians es deixaren seduir pel Kàiser, per Hitler o per l’Imperi del Sol Naixent. I els patriotes txecs es deixaren seduir pels aliats, tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial.

A Moscou i a Belgrad ens expliquen que la independència de Kosovë és il·legal, perquè es va fer en un context d’ocupació militar estrangera (OTAN). I a Moscou i a Caracas es justifica la independència d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud en nom de les decisions preses per les cambres representatives respectives el 1990.

A Washington i a Tblissi ens expliquen que les independències d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud són il·legals, perquè van ser possibles pel patrocini directe i indirecte de les autoritats de la Federació Russa. I a Brussel·les i a Berlin es justifica la independència de Kosovë en nom de la decisió d’un parlament escollit democràticament.

Tot i amb tot, hi ha un ensenyament a extreure de la sentència de Den Haage. La “independència” és un fet polític i no pas jurídic. I se’ns diu que és absurd voler que la independència es faci en la legalitat del marc jurídic previ. I qui diu independència, diu també altres transformacions.

Trobareu tot el programa de Les Santes aquí.

Dimarts 27:

Dimecres 28

Circ a la platja

De les 7 de la tarda a les 10 de la nit / (22) Passeig del Callao

Al llarg de la tarda i el vespre s’aniran succeint espectacles de circ, pensats expressament per a públic familiar. A càrrec de Circ Cronopis, Circ Petit i Zirkus Frak, i amb la participació dels alumnes de l’Aula de Teatre de Mataró, dirigits per La Kriado.
També hi haurà Puck, el cinema més petit del món: una caravana serà la sala de cinema més petita que s’ha conegut mai. S’hi podrà anar veient curtmetratges d’animació. Una nova manera de gaudir de petites dosis de cinema. / espai E
A més a més actuarà Animacions Ignífugues, un grup que amenitzarà musicalment el Passeig interpretant temes tradicionals de circ amb instruments diversos i insòlits.

Espai Aeris espai C

19.00 h TRAPEZI FIX amb Elisabeth Coll
19.20 h CORDA VERTICAL amb Pan
19.35 h TELES AÈRIES amb Serena Vione del Circ Petit
19.50 h TRAPEZI FIX amb Elisabeth Coll
20.05 h CORDA VERTICAL amb Pan
20.20 h TELES AÈRIES amb Serena Vione del Circ Petit
20.35 h TRAPEZI FIX amb Elisabeth Coll
20.50 h CORDA VERTICAL amb Pan

espai C / Mireu plànol de la pàg. 38
19.30 h QUADRANT AERI amb Ferriol i Marina
20.20 h QUADRANT AERI amb Ferriol i Marina

Espai Bàscula / espai G
19.05 h BÀSCULA amb Jordi Mas i Alba Sarraute
19.25 h MOVIMENT Alumnes de l’Aula de Teatre
19.55 h BÀSCULA amb Jordi Mas i Alba Sarraute
20.10 h MALABARS amb Jordi Mas
20.40 h BÀSCULA amb Jordi Mas i Alba Sarraute
20.55 h MOVIMENTAlumnes de l’Aula de Teatre

Espai Circ de Llauna / espai D
19.05 h CIRC DE LLAUNA amb Titu Benitu
19.45 h CORDA FLUIXA amb Tim del Circ Petit
20.05 h CIRC DE LLAUNA amb Titu Benitu
20.45 h CORDA FLUIXA amb Tim del Circ Petit

Organitzen: IMAC i Circ Cronopis