Cal dir que John Holloway, nascut a Dublín en el 1947, partia d’una formació marxista. Advocat, filòsof i sociòleg de formació, fou membre de la Conferència d’Economistes Socialistes durant els anys 1970. En aquella època, Holloway era proper a les tesis que no veuen l’estat capitalista com un mer instrument de la burgesia, sinó més aviat com una forma social constituïda per les relacions contradictòries creades per la lluita de classes entre el capital i la classe treballadora. Els debats resultants serien publicats en el 1978 a “State and Capital: A Marxist Debate”, volum co-editat amb Sol Piccioto. En el 1981 publicava “Social Policy Harmonisation in the European Community”. A partir de la crisi dels anys 1970, la reconversió industrial inaugura una nova fase que conduirà a la situació actual. Holloway, en el 1991, co-editava amb Werner Bonefeld un altre volum de debat sota el títol de “Post-fordisme i forma social: un debat marxista en l’estat post-fordista”.

A partir del 1991, Holloway passa a Mèxic, i es nodreix de les experiències del moviment zapatista (Zapatista! Reinventing Revolution in Mexico, amb Eloína Peláez 1998). Amb Werner Bonefeld, Richard Gunn i Kosmas Psychopedis, editava en el 1995, el volum “Open Marxism: Emancipating Marx”. El “marxisme obert” de Holloway se centra en els aspectes del rol del partit i de l’estat obrers en la transformació socialista, i en la concepció de les institucions estatals.

El volum esmentat del 2002 naixia al redòs del moviment anti-globalització. Així començava al volum “Al començament hi ha el crit. Cridem. Quan escrivim o quan llegim, és fàcil d’oblidar que el començament no és el món, sinó el crit. Davant de la mutilació de les vides humanes pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO”. Al llarg dels capítols, Holloway qüestionava els supòsits de les tradicions de presa del poder (bé reformista, bé revolucionària), i enumerava instàncies diferents d’antipoder: els municipis autònoms de Chiapas, els estudiants de la UNAM, els estibadors de Liverpool, l’onada de manifestacions internacionals contra el poder del capital monetari, les lluites dels treballadors migrants, les lluites dels obrers de tot el món contra les privatitzacions, etc. En totes aquestes instàncies, diu Holloway, hom no persegueix la presa del poder, o fins i tot hi ha un rebuig a exercir el poder.

La idea clàssica de la dissolució del poder, en l’escola marxista, sol aparèixer després de l’establiment dels estats obrers (o de l’estat obrer mundial). Progressivament, hom deixa les fases primitives del socialisme, i les estructures coercitives (per molt democràtiques que siguin sempre són coercitives) s’esvaeixen. En Holloway, la dissolució del poder es pot produir sense passar per aquest estadi. Així, les iniciatives de l’anti-poder, desenvolupades autònomament, guanyen la partida també autònomament als poders capitalistes (estatals i no-estatals).

Pocs anys després de l’aparició del llibre de Holloway, els apòlegs del poder capitalista es vantaven, de fet, de “tolerar” les alternatives. Qui no volgués competir en el “mercat global”, tenia l’oportunitat, deien aquests apòlegs, de cercar refugi en tal o tal comuna, o fins i tot en fer-se d’una oenagè. Però el poder capitalista s’alimenta de l’expropiació continuada de les classes populars. En el context actual, aquesta expropiació li és més necessària, i tots els refugis de l’anti-poder són sacsejats per la repressió, per les lleis de propietat intel•lectual, per les lleis de la “lliure” competència, etc. En el cas improbable que prendre el poder fos prescindible, prendre-li el poder a la classe capitalista és essencial. És clar que els crítics de Holloway, en blasmar qualsevol alternativa pràctica titllant-la d’utòpica o de marginal, posen la lluita pel poder gairebé en uns termes metafísics.