Expressions Lliures

Petiteses 2010-03-27 22:07:00

Administrador | 27 març 2010

ABRIL VORA EL LLAC

Quan arriba el mes d’abril
vora el llac reneix la vida,
tant se val si és gran o xic;
la vida no necessita
mesures, per fer camí.

El matí és una festa
de cridòria i piuladissa;
l’hora dolça és el capvespre,
quan la tarda es va marcint.

Les granotes, grills i ànecs,
joves pinsans i orenetes
lentament se’n van al niu;
fins parelles de gavines,
gavines de terra endins.

El silenci va caient
sobre l’aigua de l’estany;
el sol que ja és a la posta
ens somriu dins el mirall.

Els arbres del seu entorn
s’hi banyen a frec de nit
mentre s’hi van reflectint
els llumets de les masies
que hi ha vora dels camins.

Quan per fi la vida dorm
surt la lluna silenciosa,
tot passejant-se mandrosa
vetlla amb amor el seu son.

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-03-20 22:52:00

Administrador | 20 març 2010

El meu primer vídeo...
Tots els poemes que poso al post, són d'un únic llibre de poesia que tinc. Es diu Petiteses. Els vaig escriure ja fa un temps en una època que em sentia especialment nostàlgica. Si us hi fixeu bé, la majoria reflecteixen aquest manera de ser. Fins i tot, em vaig "atrevir" a d'escriure'm, amb un poema que és diu, Sóc (com no podia ser d'una altra manera.

Jo no tenia cap intenció de publicar-los, però un editor que coneixia, un any, per Sant Jordi, em va donar la sorpresa. Ell ja m'havia editat un llibret de records de la meva infantesa a la masia de la meva mare, on anava de vacances. Són com unes petites cróniques de la vida a pagès, anys enrera. El llibre es diu Sota un vel de cendra, i porta aquest títol perquè el vaig escriure després d'uns incendis devastadors que va haver-hi en aquells paratges. La llàstima és que l'editorial, com moltes altres de petites, ja fa temps que va tancar les portes...

Ah, i la meva petita obra literària publicada, s'acava amb un conte infantil que es diu La Kika no s'agrada (La Kika no se gusta). Ara faig col·laboracions en algunes revistes, articles per algun homenatge...També alguns relats curts, algun altre conte...petites coses que , de moment, tinc guardades.

SÓC
Aquest és l'únic poema que he fet en català i en castellà, i l'he triat per fer el meu primer vìdeo. És molt senzill, però és que m'està costant molt( com tot el que fa referència a la informàtica). Espero anar millorant. Al vídeo hi ha la versió en català. La música de fons és el ramito de violetas de la Cecilia

Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.

Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.

Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.

Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.

Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.

Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil·litza.

Sóc com la vesprada
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!

SOY

Soy como un gorrión,
que no sabe posarse
cuando hay tormenta.

Soy como la gaviota,
que vuela por el cielo
buscando el norte.

Soy como un velero,
que no encuentra su rumbo
y va a la deriva.

Soy como la violeta,
que esconde cautelosa
sus sentimientos.

Soy como la luna nueva,
que tu no puedes ver
pero presientes.

Soy como la lluvia,
que cae mansamente
dejando huella.

Soy como la tarde
que el otoño doró...
dulce y nostálgica.

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-03-14 21:21:00

Administrador | 14 març 2010

QUINA NEVADA!!!
Després de la inesperada nevada d'aquests dies, he mirat si tenia algun poema que parlés de la neu i n'he trobat un. Penso que ara és el moment de posar-lo al blog.

Feia molt de temps que no havia vist nevar, i em va fer molta il·lusió i és que el paisatge era tan i tan bonic...( les fotos de la neu les vaig fer des de casa)

SÚPLICA AL VENT I A LA PLUJA

Vent...
no bufis amb força
que la neu tremola,
talment una núvia
amb el vestit blanc;

tot ell esquitxat
de fines espurnes,
de perles precioses
i cristalls brillants.

Si suau remoreges
el polsim que aixeques,
és un vol d’estrelles
sota un cel daurat.

Si furient rebufes
i embrutes ses gales,
no serà una núvia
digna d’estimar.

I el sol de la tarda
que l’ha vista blanca,
tenyint-la de rosa
sense cap recança,
no l’enyorarà.

Pluja...
no ploris gaire,
que les teves llàgrimes
marciran l’encís
de la blanca amant.

Tes perles salades
seran com espases,
que aquesta blancor
aniran desfent.

I quan a l’albada
el sol, galant nuvi,
cerqui l’estimada
per poder-la fondre
en tendra abraçada,

trobarà amb desfici,
enlloc de neu blanca,
uns bassals terrossos
com del plor del temps.

Llàgrimes amargues
com les que algun núvol
volent consolar-lo,
tornarà a vessar.

Pluja, vent...
no trenqueu l’encís de la neu!

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-03-01 22:15:00

Administrador | 1 març 2010

REFLEXIÓ SOBRE LA POESIA

No puc pas evitar de començar així:” ¿què és poesía? Poesía eres tu” (Bequer).

Jo penso que per fer poesia calen dues coses importants: Tenir alguna cosa per transmetre(sentiment) i saber-ho transmetre (tècnica). Hi ha qui té molt per dir i no sap explicar-se, i qui s’explica molt bé, però no té gran cosa a dir...Jo, si he de triar, prefereixo que predomini el sentiment.

Potser també cal tenir necessitat d'expressar-se. El poeta xec Rilke, en el llibre cartes a un jove poeta, li diu: ”no escriguis poesia, si no tens necessitat de fer-ho”. Jo, aquí, discrepo una mica, ja que crec que pots escriure’n només pel gust de fer-ho, perquè t’agrada compartir sensibilitats.

També diria, que la poesia és una actitud davant la vida. És anar pel món observant el que passa al nostre entorn, perquè les persones i les coses ens transmeten missatges, i un cop els hem fet nostres, podem fer-ne partícips als altres. A mi m’agrada molt aquella frase que diu:

“APRENDRE A MIRAR ÉS APRENDRE A ESTIMAR"

I no necessàriament el poeta, a d’escriure poemes i a l’inrevés, hi ha qui escriu poesia i té molt poc de poeta. És clar que això és molt relatiu, però per a mi, té molt a veure amb la sensibilitat i l’estètica. I per sensibilitat entenc no quedar-se indiferent davant les coses, tant si són positives com negatives.

També voldria parlar de la interpretació de la poesia. És fiable? i tenim dret? A vegades és fàcil saber que ens vol dir l’autor/a, però sovint cada lector/a en té la seva pròpia visió.

I, finalment, penso que la poesia s’escriu principalment per ser llegida, ja que quan passa a ser poesia escoltada, depenem molt del sentiment que hi posi la persona que en fa la lectura.

M.Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-02-21 20:54:00

Administrador | 21 febrer 2010

ANIVERSARIS

Demà, 22 de febrer, farà 25 anys que va morir el poeta , dramaturg i novelista català, Salvador Espriu. Va néixer a Santa Coloma de Farners, però descansa al cementiri d'Arenys de Mar.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. ( ARENYS)

Com a homenatge, una petita mostra dels seus poemes:

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

CEMENTIRI DE CINERA

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-02-09 22:53:00

Administrador | 9 febrer 2010

ANTONIO MACHADO
I el 22 de febrer també és l’aniversari de la mort del poeta Antonio Machado. Va néixer a Sevilla i va morir a Cotlliure on, prop del mar, hi ha la seva tomba. Durant uns anys va fer estada a Segovia, y la casa on va viure, ara és un museu. Com que és un dels meus poetes preferits en llengua castellana, li vull fer un petit homenatge amb aquests fragments d'alguns dels seus poemes:

*Todo pasa y todo queda
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos
caminos sobre la mar.

*Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a cruzar.
Caminante no hay camino,
sinó estelas en la mar.

*He andado muchos caminos,
he abierto muchas veredas,
he navegado en cien mares
y atracado en cien riberas.

*Yo voy soñando caminos
de la tarde, las colinas
doradas, los verdes pinos
las polvorientas encinas...
A donde el camino irá?

*Dice una voz popular:
¿Quien me presta una escalera
para subir al madero
para quitarle los clavos
a Jesús el Nazareno?

En su tumba reza el siguiente epitafio:

*Y cuando llegue el último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareis a bordo ligero de equipaje
casi desnudo, como los hijos del mar.

El poeta català Miquel Martí i Pol, li va dedicar aquestes sentides paraules:

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura.Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell com una criatura.
No t’he dut res Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m’ha vist créixer
i prop del qual confio morir
dençà que he vist que tu m’hi acompanyaves

A la butxaca del seu abric si va trobar un últim vers:

" Estos días azules y este sol de la infancia"

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-02-08 23:08:00

Administrador | 8 febrer 2010

"NORMALITAT"
(Experiencia literaria en una penitenciaría )
Fa uns dies, la bibliotecària d’una presó de joves va fer un taller d’escriptura amb uns quants nois. Com que es va assabentar de la meva modesta incursió en el món literari, em va demanar si volia anar a fer una xerrada com a cloenda. Ella creia que els hi podria aportar alguna cosa.
Jo, que ja coneixia una mica el món penitenciari, però dels adults, no la part juvenil, li vaig dir que hi aniria amb molt de gust.
La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa. Vaig descobrir un jovent molt respectuós i educat ( va ser difícil evitar de fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). Em van escoltar amb atenció i van fer moltes preguntes que demostraven les seves inquietuds i el seu interès, tant per l’escriptura com per la lectura. En alguns moments la conversa va tenir fins i tot un caire filosòfic. Jo en cap moment havia pensat que parlaríem de Kant o de Goette.
Vam llegir alguns dels treballs que havien fet i, deixant de banda la perfecció en la forma, els continguts eren tots molt coherents i creatius i amb un sentit més profund del que és habitual en joves d’aquesta edat. Suposo que la privació de llibertat ho deu potenciar. Les dues hores que havíem previst van passar volant, tant per a mi com per a ells, que em van demanar si hi aniria un altre dia...Tots els nois que trobàvem pels passadissos i les diferents dependències, agraïen amb un gran somriure que et paressis a parlar amb ells i t’interessessis pel que feien.

Tot això m’ha fet reflexionar, ja que l’ambient era tan “normal” en tot l’entorn, que t’oblidaves que eres dins d’una presó. S’encarregaven de recordar-t’ho les reixes que s’obrien i es tancaven al passar.
I si ens parem a pensar, què és la “normalitat”? No sé si algú ho té clar, ho dic perquè després de la visita em vaig assabentar que alguns estaven allà per coses que ens posarien els pels de punta. Això vol dir que la forma d’actuar de l’ésser humà està condicionada per moltes coses. Però jo sempre he pensat que hi ha d’haver alguna cosa més. Potser un gen específic que fa que, en igualtat de condicions, uns reaccionin de forma positiva i uns altres de forma negativa? En tot cas si que crec, que ens hem de qüestionar la falta i no l’individu...Bé, l’important, per a mi, es que ha estat tota una experiéncia de vida.

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-01-25 22:05:00

Administrador | 25 gener 2010

ESCALETA

En un taller que vaig fer sobre escriptura, ens van explicar com treballaven els guionistes i molts escriptors. Primer de tot feien una “escaleta”, que és com un esquema, i després l’anaven omplint de contingut. Perquè ho entenguéssim bé, ens van posar un petit exercici que consistia en fer un relat curt que tingués sentit, a partir d’una sèrie de paraules i directrius. No les recordo gaire, però tampoc és massa important. El que importa és la idea.

- la Laura
- la plaça de Catalunya
- les Rambles
- una nit d’estiu
- un taxi
- Colom
Aquest va ser el meu treball (la crítica me la guardo per a mi...).

LA LAURA
Una nit xafogosa d’estiu a la plaça de Catalunya.
La Laura, amb la seva llarga cabellera i amb el vestit vermell i força escotat, que tant li agrada, baixa d’un taxi. Camina decidida Rambla avall i s’adona que en aquella hora està ocupada per molts artistes afeccionats, que li donen vida: músics, titellaires, estàtues, mims...Tots plegats semblen ben decidits a distraure els vianants nocturns.
Sense ni adonar-se’n arriba a Colom, que s’eleva majestuós entre els fanals que l’envolten. Està una mica desorientada i no sap l’hora que és, perquè s’ha deixat el rellotge a casa. Pensa que ja ho preguntarà. Veu una noia asseguda en un banc i se n’hi va decidida. No cal dir que el seient li ha anat de primera després de la passejada. Es mira la veïna de descans i la veu un xic estàtica. La toca, però no es mou i té un petit ensurt. Se la torna mirar i s’adona que no és real, és de bronze.
La Laura, que té un gran sentit de l’humor, es fa un tip de riure i com que fa tant de soroll, desperta els pobres coloms que dormitaven als peus de l’estàtua del seu homònim. Probablement deuen pensar: els humans són ben estranys...

(Jo ho vaig deixar aquí, perquè cadascú fes volar la imaginació: on anava la Laura , amb qui s’havia de trobar...)

M. Roser Algué Vendrells

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: M. Roser Algué
Comments rss

Petiteses 2010-01-25 21:10:00

Administrador | 25 gener 2010

El mar és bonic a qualsevol època de l'any, però a l'hivern li trobo una màgia especial. La platja està deserta, només jo i la mar, amb un silenci sols trencat pel suau remoreig de les ones...

PAISATGE MARINER

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m’acompanya
i la boirina em serveix d’embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l’endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l’horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s’albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.