Expressions Lliures

Segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Poble-sec no s'ha d'escriure com al títol de l'article. Però cadascú per allà on l'enfila. Una diada lletja, avui, al Poble-sec.

És una cosa lletja perquè filosòficament no m'hi trobava a gust. Filosòficament dius: vas fent, a poc a poc, els teus castells, i només quan els tens els tires a plaça. Sempre ha estat així des que sóc a la colla. La mentalitat sempre ha estat aquesta i, vist amb perspectiva, no ha canviat gens.

Quan hi vaig entrar, teníem problemes amb els castells bàsics de set. Després dels dos anys de la Sílvia i dels dos del Jaume, al final vem aconseguir no només consolidar-los, sinó fins i tot fer el pas, l'última temporada del Jaume, al que estem fent ara. Com que el creixement havia estat tan lent i sostingut, el pas va ser natural i hem aconseguit fer el cinc de set o el quatre amb agulla amb moltíssima freqüència i seguretat. Abans d'aquell moment desmuntàvem més castells de set que no en descarregàvem.

Segurament, el que va fallar d'aquesta filosofia va ser la torre de set. Se suposa que aquesta forma de treballar assegura els castells. Però la vem carregar, i per no haver-ne d'anar carregant una o dues per temporada (que és el que podríem fer ara mateix, i vés a sapiguer si no és el que hauríem de fer), no en fem més. La tenim aparcada fins un altre dia. La temporada passada, per exemple, que la vem estar assajant fins al final, l'Adal va dir que no la tiraríem perquè no la teníem per descarregar-la amb un grau de seguretat elevat. Quan ens va caure al Clot ho teníem, jo crec, massa clar, però potser ens faltava experiència, una experiència que no tindrem mai a aquest pas.

I aquesta setmana havíem sortit trempadíssims de l'assaig, amb el primer quatre de set net sencer de la nostra història, de mides força bones i força segur. Qualsevol colla l'hauria provat ja. Però érem pocs a plaça i jo no hauria defensat de provar-lo; a banda que faltava molta gent a totes les posicions, encara ens cal més assaig.

Però aleshores hem tingut, davant per davant, l'antimodel. Els Castellers del Poble Sec sempre els he vist com una mena de Ganàpies de colla tradicional. Els Ganàpies me'ls estimo i són la meva colla en l'àmbit universitari, però a l'hora de fer castells mai no em plantejaria una colla d'aquesta manera.

El cas és que nosaltres, que hem fet proves de torre de set a assaig enguany que no van gaire enlloc, l'havíem assajada fins més lluny que els autodenominats Bandarres, que l'han tirada avui. Ja es veia que cauria, però el tronc ha aguantat ferm; l'enxaneta s'ho ensumava i ha fet per baixar, però encara i així el tronc ha aguantat. Finalment, quan ha travessat el pom, tot ha cedit. L'alegria de Poble Sec contrastava infinitament amb l'esperit de pesantor dels Cargolins el 2009 al Clot. El Poble-sec era una festa tropical, mentre que el Clot va ser un cementiri.

Hem començat amb el pitjor 5de7 de la temporada i el pitjor que recordo de la nostra història, fins i tot pitjor que el que ens va caure també al Clot un altre any. El tres s'ha anat deformant molt, jo al lateral esquerre de la rengla amb prou feines hi arribava i el segon se'm venia a sobre; era un cinc ballaruc, vellejant, electritzat. Just abans els Bandarres havien descarregat el seu cinc, el primer de la temporada, prou ferm tot i que un pèl lent, i amb mides força bones. Era el món al revés. I és que ens faltava molta gent, si fa no fa com a Moixiganguers, però aquesta vegada en un carrer molt estret, de l'estil de festes de Gràcia, inclinat i claustrofòbic, amb molta xafogor i amenaça de tempesta. A mi no m'agradava gens el que estava veient.

A més, hi faltava el Pau i em tocava fer de baix al quatre amb agulla de després. No teníem la càmera d'ETV i no hem gravat per a Quarta Ronda. La meva càmera de retratar està bruta i feta una ferralla. Realment n'estava fins la polla.

El quatre amb agulla ha anat força bé. Pel camí els Bandarres han fet el seu 2de7, mentre que els Capgrossos, que havien començat amb una torre de vuit força maca, un xic oberta o amb un rengle un pèl endarrere (potser en diuen d'això entregirat), havien desmuntat, al segon peu, el quatre de nou, diuen per Twitter que a causa d'un segon. El cas és que tot plegat anava bastant lent, també com a Igualada, i tot sumat feia que n'estigués fins la polla.

Nosaltres hem plegat amb un quatre de set dels "feixucs", que també ha pujat al segon peu i també força malament de mides, tot i que sembla que no tan malament com a Igualada. Els del Poble Sec han completat la millor actuació de la seva història amb el tres amb agulla, molt bé, i els Capgrossos han fet un tres de vuit molt ferm que només ha patit una mica a la descarrgada per quarts, sembla ser. I tots hem finalitzat amb pilars de cinc. Nosaltres, amb el nou pilar de cinc, el segon que en fem amb aquesta alineació. Al Gall potser en fem dos de simultanis. Els Capgrossos n'han fet cinc o sis, i els del Poble Sec dos, un dels quals ha quedat en intent, mentre que a l'altre l'enxaneta s'ha enredat amb els cabells de la quarta molta estona, fent-lo perillar un colló de mico.

Dono per enllestida la crònica, perquè des que escolto Radiohead i Nirvana m'he reblanit com cotó-fluix i això semblen les cròniques pop dels noranta. Després de deixar pair la crònica una estona, havent passat per la Closca, les coses les he vistes una mica més calmades, i d'això es tracta. No s'ha d'escriure en calent.

Fotos.

Ahir actuàvem a Igualada --per primer cop des que jo hi sóc a la colla-- en motiu del segon aniversari del seu local, Cal Tabola, a la plaça Pius XII, darrere la basílica de Santa Maria, que pel que sembla té un retaule barroc no incinerat pels anarquistes quan tocava. El cas és que la basílica té la façana principal a la plaça del Bruc, mentre que a la de Pius XII li dóna l'esquena amb un mur molt alt que, com el de la Virreina de Gràcia, em recorda els afusellaments d'anarquistes.

I entre tot això, el cas és que feia força calor i malgrat que la plaça era petita i força acollidora, la diada va ser lletja, avorrida i lenta, amb una ambulància fora d'escena durant més de mitja hora després d'una llenya de Margeners. Moment crític de diumenge de juriol al migdia.

Jo havia quedat per anar-hi amb bici però em vaig clapar i va anar-hi sol el Christophe (que s'escriu així tant sí com no, o si més no ell signa així els mails), que va arribar-hi al voltant de les 10. Massa d'hora per a un borratxo com jo, que estava encara dormint la mona.

El cas és que nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Totes les colles vem començar amb un pilar de quatre; el Christophe va estrenar-s'hi, passant de la bici a pujar a la pinya. En primera ronda portàvem el 3de7a, que no n'hem fet gaires enguany comparat amb altres construccions; en general, el 3 va estar molt bé i l'agulla només va patir una mica per segons, que no estava gaire còmode i bellugava molt els peus. Feia una calor insofrible allà dins esclafat entre els baixos i el pilar del mig; quan el vem tenir descarregat l'airet d'istiu semblava brisa alpina.

En segona ronda descarregàvem també sense gaires problemes el 4de7a, amb un pilar molt diferent de l'habitual; de fet, era pràcticament el mateix pilar (Jaume, Jordi, Adal i Gemma) que al primer 4de7a d'aquesta nova era d'èxits de la colla. Aquell segon 4de7a va ser l'any 2008, i en tan poc temps ha canviat tant el nivell casteller de la colla que semblen dos mons diferents.

En fi, per acabar les rondes fèiem el 4de7 «feixuc», nova modalitat de 4de7 que potser ara es posarà de moda, després de l'hegemonia tirànica del 4de7 «lleuger». El 4 es va quadrar força malament i va pujar fet un nyap i obert com una plaça de braus, però en tot cas no va suposar cap maldecap important.

La notícia del dia va ser el pilar del final, un Pde5 amb una aliniació completament nova que té molta importància: almenys que jo sàpiga, és el primer cop que tenim dos pilars de cinc totalment diferents (sense comptar l'aixecat per sota). I això també és importantíssim, ja que no va ser fins la temporada 2009 que no vem tenir un pilar de cinc consolidat, i ara ja en tenim dos més l'aixecat per sota. En això també ha canviat molt la colla.

Per això estava força content ahir, malgrat l'actuació lenta i feixuga i el fet que anàvem força limitats d'efectius i per això havíem de renunciar al 5de7, a banda del 3de7s, que ja ni es contemplava. Al capdavall vem oferir una imatge molt bona, amb castells prou macos i tota la pesca. És curiós que en principi ahir hauríem d'haver vist tres 3de7s però al final no en vem veure cap, i és que el juliol fa estralls en les colles de zona no estrictament tradicional (tot i que no sé si Igualada és zona tradicional perifèrica).

En fi, parlant de les altres colles, els Moixiganguers també tenien baixes crítiques al tronc i a la pinya que els impedien de fer, per exemple, el 3de7s, o provar el 4de8, que encara haurà d'esperar. Els castells, per exemple, els cantava, segons em van dir, un segon titular lesionat, que en tot cas es podria haver posat una camisa per fer-ho, perquè estèticament no era gaire plausible. Van començar amb el 5de7, que estava fatal de mides, amb la rengla a Papiol i la torre molt rebregada i amb força números de fer llenya, que en tot cas van poder salvar. A segona ronda descarregaven el 4de7a, amb un quatre molt ferm i un pilar molt dret en què els de dalt van trigar moltíssim a baixar, per la qual cosa sembla que al final va patir una mica, tot i que jo d'això darrer no me'n vaig adonar. I van plegar amb un 3de7 que no sé a què treia cap, ho voldria haver preguntat però anava una mica atabalat amb el rotllo de Quarta Ronda al final de l'actuació i no ho vaig poder fer. També van plegar amb un pilar de cinc.

I els Margeners, que venien d'haver fet l'actuació que nosaltres hauríem volgut fer a Gràcia (3de7s, 5de7 i 4de7a), ahir a Igualada anaven força curts d'efectius, també (i és que el juliol, ja ho dic, fa estralls), però volien jugar fort i apostaven pel 3de7a per començar, com nosaltres, que en tot cas, de mides molt estranyes sobretot per dalt, molt tancat, va patir una típica despenjada de canalla, que solen ser les pitjors caigudes. L'enxaneta o l'acotxadora va arrossegar tot el pom, que va caure cap a una banda; la resta del tronc queia per l'altre cantó, just davant meu, que estava fent fotos; vaig veure en primera fila com rebotaven en la pinya i queien a terra un parell de castellers, cosa no gaire plausible, tampoc. Sembla ser que la patacada va contusionar un dels nens; nosaltres vem fer el nostre 4de7a i aleshores vem haver d'esperar fins a tres quarts de dues que tornés l'ambulància. Quan va tornar, els Margeners completaven la primera ronda amb un 2de6 molt parat i molt lent; eren les 2 de la tarda i començava a fer molta mandra l'actuació. Els de Guissona van plegar finalment amb 4de6 i 3de6a més un Pde5.

En resum: relativament bona actuació per part nostra, amb moltes novetats als troncs per totes bandes més la gran notícia del pilar de cinc del final; pel que fa als amfitrions, també amb moltes baixes, una actuació que no sé com interpretar, més aviat d'anar fent i sortir del pas; i els Margeners, que no van tenir el dia. Vem arribar a la Closca a dos quarts de quatre ben tocats, vem dinar a partir de les quatre, vem veure els vídeos cap a les cinc llargues i vaig beure uns deu euros de cervesa, per la qual cosa en arribar a casa meva vaig tenir molta feina per poder enviar la nota de premsa. Sergi, torna!

Fotos.

Cargolins: P4, 3d7a, 4d7a, 4d7, Pd5
Moixiganguers: 3P4, 5d7, 4d7a, 3d7, Pd5
Margeners: P4, i3d7a, 2d6, 4d6, 3d6a, Pd5

E en l'endemig d'aitals mots com calabruix l'ermità comparech e dix:

--Amichs e amigues, som tots aplegats per tal com un jorn lo país s'alçarà per tal de dir que tots los homs són creats eguals, e aital jorn los fills dels esclaus berenaran amb els antichs proprietaris en paradís de germanor, e aitambé crech que serà arribat lo jorn que aquests turons, ablamats per lo foch de la iniquitat e la ignomínia, espletaran delitosos jardins de nenúfars e lliris vermells e assenyaladament ababols, roelles, capellans, gallets, badabadocs, paparotes, paramans, quicaraquics, quequerequecs, cacarequecs, coquerecocs, pipiripips e peperepeps, reialme d'esglàputs, escalàputs e cabeçuts on meravella és tanta que no freturats bufotenina puix l'èter n'és compost. D'allí estant guardarats valls enlairades e turons e tuchs seran aplanats com plastilina, e isards endrets seran amorosits com herba fresca a lloure e los endrets cairuts gardarats redreçats. E tota carn porrà esguardar ço. E la llibertat repicarà de cascun turó e munt e la talaia de la Sancta Creu del Coll Cerola.

L'ermità dix, e les discòrdies foren deturades cop en sech e lo desori esdevench drinch de crateres e simfonia de xarrups d'ambrosia dels déus. Mes l'ermità alçà's aïrat e esgaripà:

--Amichs e amigues, lo sobtat capgirell industrial és la pijor malvestat per a l'hom, car no res menys haver allargat les vides de cells qui vivim en contrades fruitoses, ha franyut l'equilibri dels humors de tots los fogatges e homs, fent la vida infernada e sotmetent-los a iniquitats, sofrença de cervell e de cors e anihilant la creació divinal de bísties de prat e papibous e peperepeps. Les noves arts emmenaran-nos a més grosses iniquitats e a l'anihilació total de la creació divinal de bísties de prat e papibous e peperepeps e àdhuc de l'espirit dels homs e de llur cors.

Tot hom fon molt meravellat com hach oït los eximis mots del savi ermità, mes pus meravellats foren com veieren-lo prendre d'un cabàs de tonyines dues tonyines fort grosses e de mides considerables que era joia de les contemplar, e encontinent l'ermità alçà's per tal d'atonyinar-los en vociferant en esgargamells terribles «foragitats Mafumet de les vostres ànimes, vils pecadors! Nulla bufotenina anch no vos porrà salvar, ne pols de gírgola, tro no hajats tastat de la tonyina divinal de l'Empiri Eternal!». Ensems pronunciava aitals paraules lo bon ermità ensumava pols de gírgola, e era fort gran meravella com cell jorn pus d'un o dos pecadors besllumaren la llum de Déu, deu inestroncable qui sadolla tot pecador.

--E, aprés haver trascolat e dringat tots ensems, e d'haver perdut l'oremus en justa de crateres e calzes de vidre e esmalt, e de ser arribats a casa fent tentines en cavall de dues rodes, vos dich, amichs meus e amigues, que no serv record de res, e que all apologies.

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.

Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:

Després d'estudiar una estona he pres la bici per baixar a Cornellà, que era la diada de Corpus, que enguany s'escau molt tard perquè és una «festa mòbil» que es fixa segons la Setmana Santa i la Pentecosta, que al seu torn es regeix per les fases de la lluna i tota la pesca. El cas és que ha coincidit amb Sant Joan i amb la temporada castellera ja força avançada.

De manera que les dues colles líders del panorama casteller venien amb alguns castells de nou ja fets, quan és pels volts de Corpus que s'acostuma a estrenar la categoria (enguany les colles vallenques i Capgrossos ja han fet el tres o el quatre de nou). Fins i tot es diu que per la festa major de Terrassa de la setmana vinent els Minyons volen fer un gamma extra (el tres de deu o la torre). Vist, però, el panorama d'avui, espero que regeixi la prudència.

En tot cas, la diada podria haver sigut entretinguda. Els Minyons i els Verds preparaven la mateixa actuació o molt semblant; sembla que potser els malves descartaven el 4de9f, segons m'han dit, i també sembla que totes dues colles anaven una mica justes d'efectius, diguem-ne. Al seu nivell, Cornellà també volia fer la seva millor actuació de la temporada, de moment --la clàssica de 7. Tenia al·licients, la cosa.

Però ha sigut una merda. Han començat els Verds amb el 3de9f, que anava just de soca i que brandava força; l'anaven aturant, però així que han fet l'aleta el tronc s'ha esberlat i la llenya no ha acabat de ser gaire maca; com que hi havia poca pinya, algun casteller de tronc gairebé cau a terra.

La primera llenya ha semblat que permetia que els Minyons els poguessin passar la mà per la cara, i han tirat exactament el mateix castell. El tres s'ha anat aixecant més o menys bé, el folre aconseguia aturar el moviment, amb alguna dificultat, i, en passar l'enxaneta, sembla que s'ha assentat, però poc temps: el trontoll s'ha accentuat en la baixada precipitada i ha acabat saltant pels aires. Llàstima, perquè estava millor que el dels verds.

Vilafranca, aleshores, després del castell de Cornellà, ha provat el 4de8a, descartant els nou pisos. Entretant, però, havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància, que havia marxat amb algú de Terrassa (o potser de Vilafranca). El cas és que l'estructura del quatre ha pujat rebregada i el pilar, estranyament, fins i tot abans que es desembeinés, s'ha sacsejat molt. Així, un cop fora el quatre, descarregant-se el pilar del mig, fortes sotragades successives han acabat vencent la resistència dels castellers, que després d'haver rebut de valent per tot arreu finalment ha rebentat per dalt, cosa també estranya per tal com els qui més patien els estralls eren els de baix.

I mentrestant han muntat la pinya els egarencs, al seu ritme, per repetir el mateix castell que Vilafranca. I si el tres malva havia anat millor que el verd, el quatre amb agulla ha anat molt pitjor: s'ha tancat moltíssim de dalt i no ha aguantat ni la primera aleta. A més, la patacada ha estat també lletja i un minyó s'ha quedat estès per terra, l'ambulància se l'ha hagut d'endur (esperem que no sigui res i que tots estiguin bé)... i s'ha aturat l'actuació molts minuts. I com que feia molta calor, he tocat el dos.

Segons el Twitter, Vilafranca ha acabat amb una torre de vuit folrada, mentre que els Minyons en repetició han fet el 4de8 i en tercera ronda el 2de7. Malgrat això, dels vallesans han descarregat el pilar de sis, que per la setmana vinent ja veurem de quant serà, mentre que els altres es conformaven amb el de cinc.

La reflexió que se'n pot fer, d'això, la resumeix perfectament Vilafranca al seu Twitter: «Avui hem trencat la ratxa de 8 anys amb el 4d8a i de 2 amb el 3d9f, però conservem la de 9 anys i 9 mesos amb els @Minyons». És a dir, un munt d'hòsties, no gens contents, però si més no han guanyat el principal rival, que segueix estant lluny i que no té sort ni quan els podrien «guanyar», sempre posant-ho entre cometes, que ja se sap que els Minyons no competeixen, només rivalitzen. Avui he vist el minyó que ens impartia classes teòriques sobre aquests conceptes un vespre en una festa de Ganàpies. La veritat és que el comentari dels verds també els deixa ben retratats.

I els de Cornellà, que els vaig seguint més o menys de prop, han tornat a mostrar les limitacions que porten arrossegant els darrers temps, malgrat les promeses de l'any passat. Avui han estrenat finalment el tres de set, que m'ha semblat que s'obria; en tot cas, tant el tres com el quatre de segona ronda tenien uns problemes similars: troncs massa veterans, poc rejoveniment, una canalla molt lenta que fa que s'hagin de defensar molt els troncs, que malgrat que es deformin mai no acaben de semblar que hagin de caure bàsicament per l'experiència dels castellers i perquè, si tinguessin una mica més de gent, en un tres i no res començarien a fer coses molt més bèsties. Però són pocs, amb poca pinya i pocs recanvis, i així estan, fent el segon 4de7 després del de Molins i el primer 3. La torre de sis, per la seva banda, que també ha anat lenta, estava tan parada com una roca, però feia una mica la sensació de feixuguesa. Aviam si s'espavilen. Sembla també que tenen problemes amb els pilars i avui han hagut de fer-los de quatre. Com a darrer comentari, només afegir que els verds no es posaven gaire a la pinya dels Castellers de Cornellà, cosa que em sembla una mica lletja.

Per tot plegat: molta calor, molta lentitud i moltes llenyes. Corpus de Sang? Venien ganes de revoltar-se... jo he pres la bici, #indignat, i he acampat a casa meva, que ara m'espera un tal Weinreich.

Algunes fotos.

Ahir mirava d'estudiar una estona, però no estava gaire per la feina. Pensava que era el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar-hi a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però això de diumenge m'ha semblat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és «el nostre castell insígnia», perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és «un castell límit» per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, «que és la bona», segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. Però és millor el vídeo. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat. I també és millor el vídeo.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la traiés he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre (i no sé quines teories del nucli dur), però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som, i el fet que hagin petat de forma més o menys semblant pot indicar també que no és mala sort, sinó que hi ha algun problema estructural. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

En aquest moment és quan parlo de les altres colles. En fi, els graciencs, segons expliquen fonts ganàpies, tenen més o menys un quatre de vuit amb força canvis respecte l'any passat, i així l'han anat fent enguany i ja en porten uns quants. La torre l'han de defensar força més cada cop que la tiren, perquè també tenen sembla ser mig tronc nou, però en general les mides eren bones, tot i el tòpic aquell que estava entregirada i tal. I el seu cinc de set era com el nostre, però el nostre era més maco. I pel que fa als Borinots, doncs feien també el quatre de vuit, una mica bellugat, i el tres de vuit, i un cinc de set, però el nostre també era més maco.

I totes les colles hem acabat amb pilar de cinc.

En resum, que ara tenim dues setmanes sense diada, hem de seguir lluitant els nostres castells i hem d'implicar-nos encara més si volem seguir creixent. Perquè amb il·lusions i bones intencions tothom aniria al gimnàs i deixaria de fumar. Jo, per la meva banda, m'havia fet el bon propòsit de començar a fumar aquest any, i de moment ho estic aconseguint. Tot demana les seves dosis d'esforç i constància, macagundéu.

Fotos.

I aquí sota, el tres a punt de petar:

Ahir mirava d'estudiar una estona, però no estava gaire per la feina. Pensava que era el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar-hi a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però això de diumenge m'ha semblat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és «el nostre castell insígnia», perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és «un castell límit» per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, «que és la bona», segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. Però és millor el vídeo. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat. I també és millor el vídeo.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la traiés he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre (i no sé quines teories del nucli dur), però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som, i el fet que hagin petat de forma més o menys semblant pot indicar també que no és mala sort, sinó que hi ha algun problema estructural. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

En aquest moment és quan parlo de les altres colles. En fi, els graciencs, segons expliquen fonts ganàpies, tenen més o menys un quatre de vuit amb força canvis respecte l'any passat, i així l'han anat fent enguany i ja en porten uns quants. La torre l'han de defensar força més cada cop que la tiren, perquè també tenen sembla ser mig tronc nou, però en general les mides eren bones, tot i el tòpic aquell que estava entregirada i tal. I el seu cinc de set era com el nostre, però el nostre era més maco. I pel que fa als Borinots, doncs feien també el quatre de vuit, una mica bellugat, i el tres de vuit, i un cinc de set, però el nostre també era més maco.

I totes les colles hem acabat amb pilar de cinc.

En resum, que ara tenim dues setmanes sense diada, hem de seguir lluitant els nostres castells i hem d'implicar-nos encara més si volem seguir creixent. Perquè amb il·lusions i bones intencions tothom aniria al gimnàs i deixaria de fumar. Jo, per la meva banda, m'havia fet el bon propòsit de començar a fumar aquest any, i de moment ho estic aconseguint. Tot demana les seves dosis d'esforç i constància, macagundéu.

Fotos.

I aquí sota, el tres a punt de petar:

Ahir celebraven les festes de Can Vidalet. Les havia anat a tastar dissabte a la tarda, que hi feien concerts de rock/metal, però perdia el coneixement a ritme histèric de cerveses i l'última hora ja era un parrac rebregat que s'arrossegava. Així que vaig tornar a casa a les dotze per esperar amb candeletes l'actuació de l'endemà, ahir.

Per sort, els núvols amorosien el migdia; amb puntualitat anglesa, que diuen, començàvem i fèiem molta via i plegàvem a les dues just davant el lloc dels concerts del dia abans. Érem els segons i es donava el cas que la Tècnica ens deixava fer la porra després de l'assaig perquè ni ells no tenien clar què farien perquè faltava molta gent. Bé, jo pensava que faríem tres i quatre i un altre castell de set, però resulta que vem fer cinc i quatre amb agulla i un quatre dels lleugers, cosa que està molt bé. Els castells, en general, malgrat la limitació de camises, van anar molt bé tots, clavant el cinc i el quatre amb agulla, amb pocs problemes destacables, i amb un quatre lleuger fet amb la punta de la polla. Sobre incidències, novetats als troncs, rengles desplaçades uns mil·límetres i altres novetats espectaculars, envieu un email a capdecolla arrova cargolins punt org.

D'altra banda, parlant del cap de colla, ens va tornar a fotre la llauna després d'assaig perquè no podrem aixecar el tres per sota diumenge vinent a Gràcia si seguim sent tan pocs a assaig. Sobre tot això, ja se sap que els qui sempre hi van són els qui sempre han de sentir la mateixa cançó, i sobre el tres per sota, jo espero que el farem a la vila de Gràcia perquè ja toca i ens estem avorrint de fer el cinc de set i el quatre amb agulla cada dia i necessitem emocions noves.

Això sobre nosaltres. Sobre les altres dues colles, la veritat és que no tinc gaires ganes de parlar-ne, però ho faré perquè així tinc més visites al bloch de gent d'altres zones del país, cosa que me la posa dura. Els de Figueres tots els coneixeu, són els llampats per la tramuntana surrealista i si més no a mi em van sorprendre a casa seva fa unes setmanes amb un tres i quatre de set molt ferms i un intent de quatre amb agulla relativament matiner per a una colla que havia tingut força problemes recents fa poc. I així venien a Esplugues a repetir tres i quatre, que com també és costum no vaig mirar gaire perquè tornava a estar atabalat amb twitters i blackberries i collonades vàries. En general, van anar força bé i força segurs, una mica lents i una mica feixucs, i amb molt poca pinya pròpia i quatre vents nostres al seu quatre de set. En primera ronda havien fet el 4de6a, que qualsevol crònica diria que era en vistes a fer-lo pujar un pis més.

I els Tirallongues de Manresa eren els tercers en l'ordre d'actuació i feien castells de sis una mica lletjots però tant se val. En pilars, nosaltres fèiem el de cinc, els de Figueres també amb un segon molt dret i recte, mentre que els de Manresa en desmuntaven el primer per una nena que no volia pujar i el repetien i descarregaven després amb una enxaneta molt més gran.

Això va ser la diada castellera a grosso modo. Els de Figueres van venir amb nosaltres a la closca a fotre'ns mongetes i botifarra; jo passava abans per casa per actualitzar la pàgina i fer altres coses i aprofitava per menjar per dinar el sopar de la nit abans. I així tornava a la closca, sentíem els càntics xardorosos dels de Figueres, bevíem, vèiem els castells, etcètera, i acabàvem jugant alguns a pòker, però jo ja anava força torrat i vaig tirar-me al llit, sense sopar, un altre dia.

[Vull afegir que els músics van tocar, per primer cop que jo recordi, per a una altra colla, capgirant el que fins ara fa molt poc ens havia passat a nosaltres. I és que si just fa un any, a la Creu Alta de Sabadell --uns Saballuts que d'altra banda diumenge feien 3 i 4de8 més 2de7 de forma magistral-- s'estrenaven dues gralleres, just dotze mesos més tard ja són capaços de tocar per a les altres colles. Així i tot, encara han d'anar polint el repertori i tota la pesca, però en un sol any el salt ha estat tan abismal que no semblem la mateixa colla.]

Fotos (aviat més)

No tinc gens de ganes de redactar aquesta crònica, però ho faré igualment perquè feina feta no fa destorb. No espereu trobar-hi, doncs, alta literatura ni comentaris punyents i corprenedors, sinó més aviat una merda enganxada d'un pal.

Granollers és un lloc bonic i té una església amb heures i una plaça Porxada plena d'acampats indignats. Tenia, avui també, uns núvols negres de tempesta de collons. Però això és una cosa que només Zeus disposa. Així i tot, avui també ens ha estat benigne i no ens ha plogut. Alabat sia Zeus, i Pal·las i Pan i Afrodita i Dionís també.

Jo hi anava deshidratat com una pansa al Sàhara i m'amorrava a una ampolla d'aigua que deixava a mitges d'un sol glop. Començàvem amb el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Seguíem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, i hi tornava a entrar de baix: la pinya estava molt més compacta que la del dia abans, cosa que afegida a l'experiència de dissabte (és que feia molt de temps que no assajava de baix un quatre amb agulla), em deixava més tranquil i amb més bona posició, però no hem vingut aquí a parlar de mi mateix. Acabàvem amb el 3de7a, que no sé com va anar, crec que molt bé. El Jordi va fer girar el pilar del mig. Gran domini sobre la gamma alta de set, necessitem fer ja el tres per sota i seguir pensant en objectius més elevats per no quedar-nos aturats. Perquè com digué el president Pujol, «si queda quieta, cau».

En pilars fèiem el de cinc aixecat per sota, només un, però a la darrera aixecada, gairebé a punt de ser carregat, s'entrebancava i queia. Primera llenya de la temporada. Granollers, poble malastruc, sempre ens tira algun castell aixecat per sota. Després dels pilars de Marrecs i Xics, repetíem, amb dos collons, el de cinc per sota, reeixint-hi completament i amb l'aplaudiment de la plaça. Aquest moment, i el del pilar del tres amb agulla, almenys a mi em va omplir de satisfacció. Som ara per ara una colla molt potent en el registre de set. I hem de seguir avançant. D'altra banda, vull tornar a remarcar el paper dels músics, que sonaven com un exèrcit o com una orquestra simfònica.

Avui anava a tot arreu amb la meva càmera de fotos i la Blackberry del Pau i parava una mica boig. Molt d'estrès amb la tonteria, però és una cosa que m'agrada i acabaré amb un smartphone o com se digui ben aviat. Algú de Marrecs piulava les rondes senceres, i així jo podia centrar-me només en els nostres castells, adjuntant-hi la foto. Molt bé. Aviam si l'Erik apareix i m'allibera d'aquest estrès.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Xics de Granollers van estrenar, enguany, el 4de7a i el 5de7; en general, van anar una mica desmanegats amb mides estranyes i un pèl lents, però també en general van anar bé sense gaires perills. A tercera ronda, un simple 4de7 que marcava la diferència amb nosaltres: i és que una mica de competitivitat i la satisfacció de fer millor actuació que una colla de vuit a casa seva, no tenen preu.

Marrecs de Salt feien 3de7, 4de7a, 4de7, que com que no m'he apuntat no recordo gaire com van anar. Sé que van tenir problemes interessants en algun dels castells, segurament el 4de7a; recordo que les mides eren molt dolentes, que es va haver de defensar força, etc. Però entre les nostres pinyes, el Twitter, la càmera de fotos i altres històries, no estava gaire per la feina. O sigui que podeu mirar les fotos i deixar-me estar.

Just acabada l'actuació, cinc minuts més tard, començava la pluja. Ha estat un cap de setmana molt casteller en què no he estudiat gens ni mica i en què m'ho he passat molt bé. I és que cada dia m'agraden més els castells, cosa que semblava impossible. Alabat sia Zeus que l'ègida porta.

Els intrèpids ciclistes arribàrem a la bella plaça de l'Ajuntament de Molins de Rei uns vint minuts més tard de l'hora de concentració, però la cercavila cap a l'església industrial de Molins va endarrerir-se uns minuts una mica llargs per al meu estat d'ànim més aviat ressacós. Així i tot, els daus ja havien estat llençats: entrava de baix al quatre amb agulla, castell traumàtic en el meu bagatge. Però aquí no he vingut a parlar de mi mateix.

L'actuació, si més no, va anar força rodada i ràpida. Nosaltres érem segons en l'ordre d'actuació, després de la Jove de l'Hospitalet i dels absents Castellers de Sant Feliu, que sembla que tornen però que no està del tot clar com estan (notícies contradictòries i la meva intuïció m'emmenen, de moment, a la circumspecció).

La cercavila es dividia en tres branques, a l'estil vallenc una mica, i nosaltres havíem de pujar unes escales amb la bici a l'espatlla, etcètera. L'entrada a plaça, amb un pilar de quatre aixecat per sota i caminat, de poc no es fot l'hòstia contra un cable. Uns veïns simpàtics, a la finestra de davant l'església prismàtica a l'estil d'un búnker, estenien una banderola: «Dios», que, per qui mai no l'hagi vist, és un ens fantàstic amb poders sobrehumans atribuïts i triple personalitat: doble antropomòrfica i animal, a més de metafísica abstracta.

Com que alguns feien tard, per exemple un de l'equip de pinyes, vam començar amb el quatre de set, amb segons habituals i quarts i quints del 4de8, que va prenent forma a poc a poc. Diria que va anar bé en general.

Suposem que algú d'alguna colla devia pensar que anàvem fluixos! No! Cornellà i Matossers van fer 3 i 4de7, respectivament, cosa que donava un pèl d'emoció a l'actuació. Jo sóc partidari d'una mica de competitivitat, però és difícil en la situació actual del Baix.

A segona ronda provàvem el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Acabàvem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, tot i que jo vaig notar la pinya molt flonja per la meva banda, cosa que em va fer patir més del que m'hagués agradat, també amb la paranoia del quatre amb agulla. En pilars, dos de 5, un dels quals aixecat per sota, amb l'Aleix, a la descarregada, defensant una rebregada molt lletja cap enrere, que va merèixer l'aplaudiment unànime de la plaça. És el segon cop que fem dos pilars de cinc simultanis, era la cirereta del pastís.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Matossers van descarregar el primer 4de7 de la temporada. Segons tinc entès, volen sovintejar-los més enguany i mirar d'apuntar als castells amb agulla. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Aquest quatre, tenint en compte aquestes circumstàncies, malgrat una mica desmanegat, es va mostrar molt sòlid i va demostrar que hi han estat treballant de valent i que, per tant, les coses els han d'anar bé en el futur.

Pel que fa als companys de Cornellà, van fer el 3de7 enorme i una mica lent amb les limitacions que m'han anat explicant aquesta temporada. Segueixo dient que és una llàstima que una colla que semblava que ressorgia hagi tingut tantes baixes de tronc i pinya i que hagin de recomençar la feina que havien iniciat l'any passat.

La Jove de l'Hospitalet portava castells de sis de la gamma alta, fets sense gaires maldecaps. Demanant al meu contacte habitual sobre com tenen el pati, resulta que havien descartat el 4de7 perquè tenen molta dependència de persones concretes que de vegades no poden aparèixer (i perquè, al capdavall, són poquets). I un cas molt a part són els de Castelldefels, que com que no tinc gaires ganes de fer sang, diré només que van oferir una imatge lamentable, amb un 3de6 amb aconxaneta i amb dos intents desmuntats de 3de6a (amb aconxaneta també?), el segon dels quals totalment deformat que no va petar potser per la invocació al «Dios» del veí del començament.

I això va ser la història. Els de Quarta Ronda entrevistaven caps de colla i demanaven sobre el David Miret. Jo aprenia a fer anar la Blackberry i piulava els castells de les rondes amb les fotos dels nostres castells. Els núvols ens sotjaven però no descarregaven, potser també per l'esguard atent d'aquell «Dios» de cella ferrenya a voltes, mes afable altres camins. Ens fèiem una foto de família en què jo quedava a fora per fer-la, però tots m'hi reclamaven a l'uníson, cosa que em va fer força gràcia. Enfilàvem a un parc a sopar i després a fer una mica de festa a un local autogestionat on, a la una, de castellers només quedàvem gent d'Esplugues (ni un de Matossers ni de la resta, quina cosa...). I vaig acabar amb el Tarrés a Sant Just fins a les 3, fotent-nos gintònics fins al cul.

I això va ser tot. Voldria valorar una mica tot plegat, però em fa molta mandra i demà tinc un examen. Només valoraré el tema dels músics, que van tocar com un exèrcit o una orquestra simfònica, i que comencen a fer molt de goig. El nou tabaler, el Dani, ha estat un fitxatge espectacular. I que «Dios» sigui amb vosaltres --i amb el vostre esperit. Amén.

XVII Trobada del Baix

Jove L'H: Pde4, 2de6, 3de6, 3de6a, Pde4.
Cargolins: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de7, 4de7a, Pde5, Pde5s
Castelldefels: Pde4, 3de6 aconxaneta, id3de6a, id3de6a, Pde4
Cornellà: Pde4, Pde4cam, 3de7, 5de6, 4de6, Pde4sota.
Matossers: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de6, 2de6, vano de 5.

Fotos.