Expressions Lliures

Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que haurien pogut 'nar-hi amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per causes personals. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.

El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.

El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.

Per plegar, el quatre de set mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que en els darrers dos anys no l'he assajat gaire fora de Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoïcisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nosaltres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tenir tanta sang freda.

Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.

En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un parell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. Aquesta Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.

Fotos

Castellers de Sant Cugat:4d7,3d7,4d7a,p5xs
Colla Jove de Sitges:4d6a,2d6,3d6a,p4
Castellers d'Espluges:3d7,5d7,4d7,v5

Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que hauríem pogut 'nar-hi amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per malaltia. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.

El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.

El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.

Per plegar, el quatre de vuit mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que no l'hi assajat en els darrers dos anys sinó a Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoicisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nusatres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tindre tanta sang freda.

Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.

En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un p'rell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. 'Questa Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.

Fotos

Castellers de Sant Cugat:4d7,3d7,4d7a,p5xs
Colla Jove de Sitges:4d6a,2d6,3d6a,p4
Castellers d'Espluges:3d7,5d7,4d7,v5

Apa, després de molts mesos he tornat a escriure a lamalla:
http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=365599

El baix, o jussà, està infravalorat en termes generals, tant en castells com en política. Quan dius Baix Llobregat només penses en els killos de Cornellà, i quan dius baix en castells és com si no diguessis res, tan sols el pringat que no surt a les fotos i és enterrat de kilos i de mans i que no necessita gens de tècnica per fer la seva tasca, només aguantar. Oh, prejudicis contra el baix!

M'he llevat fa una estona, després de mitja hora donant voltes entre els llençols esperant que la sensació d'ebrietat em baixés. Enivrez vous!

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve,

diu Baudelaire --i si ho diu ell, gran profeta de la Poesia Moderna, ha de ser veritat.

Ahir seguia la paraula del Senyor al local i vaig oferir, com és costum d'altra banda, la imatge lamentable de paio que no toca vores. Em va provar, tanmateix, ser al local, perquè vaig sentir les palpitacions del temps, com diria l'Ors. La sensació era estranya, ahir, i no hi ha qui entengui aquesta colla, a mi em costa molt d'entendre-la i m'agradaria una colla més intel·ligible, com ara Ganàpies, que són d'allò més normal en aquest sentit, que si poden tirar una cosa la tiren, i si la poden celebrar la celebren, i en acabat la majoria s'emborratxa d'alegria o tristor. A Esplugues tot és molt diferent, és cert que semblem socis de tribuna del Camp Nou.

Així que vem aterrar a l'Ajuntament de l'Hospitalet a perpetrar la XVI Trobada del Jussà, l'actuació dels castells «leri-leri» i comme ci comme ça. Voldria comentar l'actuació de la resta de les colles abans de res, per tal de dibuixar el panorama en què ens trobàvem un 1 de maig a una ciutat que pertany al Barcelonès però que voldria ser del Baix Llobregat --vet aquí la importància del Baix--, un panorama que acostuma a ser gris.

Per ordre d'actuació, els primers eren els Matossers, que sense excessius problemes van fer castells no molt complicats de 6; el 3de6a del final va tenir mides horribles però passables, i van acabar amb un Pde5 que no vaig veure però que diuen que va anar molt bé. Chapeau per a ells! Nosaltres érem els segons i els tercers anaven els de Castelldefels, que van desmuntar un 3de6 que van només carregar en segona ronda amb molts problemes, i en tercera ronda es van conformar amb el Pde4. Els Castellers de Cornellà, que deuen estar escandint elegies per a remembrar millors temps, ens van seguir la petja amb 3de7 i 4de7, que en general van anar millor que els nostres, i van plegar amb 2de6 i pilars de 4 sense problemes. I els de la Jove de l'Hospitalet van guanyar-se la reprovació de les altres colles, almenys la de Cornellà i la nostra, amb castells sense pinya pròpia molt al límit malgrat que van fer una de les seves millors actuacions de la història (això no obstant, el 5de6 i el 2de6 van irèixer més d'un). Aquest era el panorama: colles que heroicament lluiten per sobreviure en l'àmbit dels castells més bàsics, algunes ultrant les pròpies possibilitats, i els de Cornellà, que són els únics que estan més per sobre, fa algunes bugades que van perdent llençols.

Nosaltres, així, apareixíem per aquelles contrades amb previsions d'esbotzar motlles i matar tot el que és gras, ço és, fer el 5de7 i el 4de7a. Una altra cosa sonava a decepció. D'aquí que la meva sang, que sembla molt freda en general, bullís en saber que començàvem amb el 3de7. La racionalització argumentava que calia escalfar abans de cremar la pólvora, però la sang no es calma fàcilment quan ha començat a bullir. El 3de7 va anar bé i rodonet en termes generals, i per més senyes comuniqueu-vos amb algú de tronc, que us n'explicarà mil milions de collonadetes sobre un mil·límetre ençà o enllà que us farà fredat i perdre la son durant tres o quatre lustres. Voldria només fer notar que a la rengla hi van haver canvis i que amb tot no es van notar, i que ja va bé que el tronc es vagi renovant pel que pugui passar.

A segona ronda ja només hi havien dues possibilitats plausibles, però es va dicidir la tercera, el 4de7. La tempesta va esclatar amb bell assortit de trons i llamps i mar esvalotat, i allò que seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, correràs per monts i planes i per la terra, que és tant gran, muntat en cavall de flames que no se't cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant, i etzètera.

El 4de7 va pujar desquadrat i romboidal tot i que al vídeo es veia bé i a les fotos també. Va semblar que anava molt lent i que això contribuïa a augmentar-ne els turments, i des de dins del pou del castell no era precisament un 4 modèlic, però tant és. Ja descarregat, vaig dedicar-me a voltar per la plaça fent fotos i, en un d'aquests passeigs, vaig veure la Marta fent aliniacions per al 4de7a: un pes feixuc com tota la ciutat de l'Hospitalet em va fugir del damunt. Faríem una cosa amb cara i ulls.

Aquest 4de7a va pujar, en tot cas, hòrrid i nefand. Els baixos remugaven molt; el Soto, que és nou, va patir com un malparit; no sé qui tenia al damunt, jo diria que era l'Eloi, a qui li lliscaven els peus; a terços, després de no sé quina fuetada, dues rengles van marxar a can taps (l'Aleix i el Rai estaven fatal, segons diuen, molt pitjor que qualsevol cosa que pugui jo dir, però infinitament millor que castells de la Vella que els he vist descarregar) i, amb l'enxaneta baixant, el 4 tremolava com una fulla un vespre ventós de tardor. El pilar, no ho sé gaire, també va bellugar, però sembla que sense perill, i au.

Per plegar, vem despatxar el pilar de 5.

Acabada la gresca, cap al local. La Sílvia em seguia amb bici i hauria de pedalar més sovint. A la Closca la discussió versava sobre si hauríem d'haver tirat el 5, sobre els problemes del quatre amb agulla i sobre la importància del baix. El baix, diuen, és un component essencial, tant com l'enxaneta o el terç. Sense baix, no hi ha 5. Necessitem, per tant, més baixos. Cal posar en valor el baix. Vet aquí la importància del Baix.

Algunes fotos.

(Aviat, amb més temps, més fotos i resultats sencers)

La diada d'ahir va ser força estranya per a mi per algunes raons i el cas és que no sé com escriure aquesta crònica, i de fet potser només em dedicaré a comentar-ne quatre coses perquè el temps no me l'esborri de la memòria completament. Per començar, direm que era la primera actuació a Esplugues d'enguany i que ja hem pogut completar el primer castell de set i mig, un èxit històric que significa un nou salt qualitatiu.

D'entrada, el 3de7 acostumat, que ja fa algun temps que el despatxem sense cap dificultat i és el castell de set més fàcil per a nosaltres. A segona ronda, el 4de7a, primer castell de set i mig, que en diuen, de la temporada. Potser hi havien nervis, tot i que no gaires; van tancar el quatre una mica més que de costum, però tampoc no gaire; el cas és que va pujar força bé, jo no ho sé perquè des de la meva posició només hi veia la cuixa del segon del pilar del mig, però les sensacions eren bones. El pilar no va remenar gaire i es va descarregar molt fàcilment. El primer castell de set i mig, a la primera i sense maldecaps, no ha sigut gaire celebrat, realment, com si fos una cosa d'allò més normal. A tercera ronda, un pèl estrany, el 5de6, per assajar la pinya, evidentment, a plaça, ja que a assaig costa molt de lligar el 5. Tanmateix, havent-ne fet alguna, ja, de pinya de 5 a assaig, potser --és només el meu parer-- no hagués calgut i podríem haver fet un tercer castell de 7, però bé, tant és. En tot cas, devem ser l'única colla que a assaig descarrega un castell net divendres i en acabat diumenge no el du a plaça. Per acabar, el Pilar de 5, que el fem també sense cap problema amb gran joia i gaubança.

Després de tot plegat, viatge al local a veure els vídeos dels castells (no m'hi vaig fixar gens i per això no els puc comentar més en detall) i dinar, amb quatre dels Castellers de Terrassa que se'ns hi van ajuntar perquè ho havien vist a la pàgina web (ha servit d'alguna cosa!). Més tard vem estar jugant unes quantes hores a la botifarra i per prendre comiat vem estar discutint de castells. La meva solitària opinió és que el dia que tots els que parlen tant vinguin sempre als assaigs, també als dels dimarts, aleshores no caldrà fer el 5de6 a plaça.

Fotos.

Salut.

[Després que em demanessin que comentés les sortides en bici en aquest bloch, hi torno tot i que em costa una mica fer-ho. Com que el traçat era complicat, ni tan sols he mirat de reproduir-lo amb foto-xop]

Tinc les mans i els turmells plens d'esgarrapades dels matolls de Collserola. Ha plogut molt i la vegetació baixa, on no hi han grans arbres, és esponerosa i ofega els corriols. La nevada va tombar moltíssims arbres i molts d'aquests corriols de pedres anomenats trialeres són bastant impracticables. Cal mànigues llargues i guants per evitar fer sang, i força tècnica sobre les dues rodes per no fotre-s'hi de lloros. Jo anava despullat de l'una cosa i de l'altra i he patit com un condemnat al darrer cercle de l'infern. Avui (ahir) hem experimentat tres d'aquestes anomenades trialeres que m'han xuclat les meves minses energies.

Lleixant a part el meu germà gairebé quatre hores, amb dos dònuts i una cafetera, pujant a la bici negra per enfilar-me a les meves muntanyes, m'he aplegat amb el mateix grupet de sempre amb un canvi significatiu, puix que per qüestions personals en Quique inlassable no ha pogut comparèixer però se'ns ha unit en Pau. L'ascens a les alçades de la serra ha estat motiu de breu debat, car volíem canviar l'itinerari i fer-lo un pèl més senzill per a en Pau, una mica desentrenat. Hem triat una via que ens havia de dur a la plaça Mireia, i ens hi ha dut, però per arribar-hi hem hagut de travessar conreus d'una propietat privada i escalar vessants de muntanya amb la bici a l'espatlla. Un cop en camí homologat, tot era molt estret i de matolls i amb esbalços sempre a la dreta; finalment hem passat de llarg per la font (de la Beca?) i hem assolit la carretera que du al tennis de l'emissora. I hem pujat per allí pel camí que jo en dic «dels tres turons» o «camí del mig» perquè està entre les Aigües i els que davallen més endins de la vall de Sant Just. Al Turó d'en Cors hem pres la segona trialera, en la qual en Jonàs ha esclafit un esgarip en ensopegar amb alguna pedra. El caminet acaba a les Aigües, i quan jo hi he arribat pràcticament es feia de nit (és una forma de dir). En acabat hem seguit les Aigües fins al tram que puja fins als bombers i l'Observatori, per on hem arribat a la carretera de Vallvidrera ja a prop del Tibidabo. Hem fet cap a Vallvidrera i hem pres el camí paral·lel al pantà, que ens ha menat a l'esplanada semicircular a la carretera de Molins.

Allí hem pres la tercera trialera, la més difícil i esfreixurant. Hem hagut de superar algun arbre fet llenya i passar entre l'esplet d'arbustos que proliferen en aquesta primavera tan humida. Després de molt de patiment per part meva, hem arribat a la pista dels ponis, que en diuen, que és la que puja per la Coscollera i que fem gairebé sempre de pujada. L'hem feta de baixada i a casa ràpid a canviar-me per tornar a agafar la bici i camí de l'hospital.

Jo, des d'aquí, em declaro vençut per les trialeres i per la meva basarda a rodolar rostos avall. I com que així em declaro, enganxo Martí i Pol i tal dia farà un any.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
--Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

Les sensacions són les sensacions i eren molt bones després de l'assaig de divendres: tres, quatre, quatre amb agulla i cinc de sis nets i sencers a assaig, proves de torre que van recuperant el to i pilar de cinc rodat. Les apostes eren unànimes el divendres a la truiteria: tres i quatre de set i un tercer castell de sis per provar pinyes, segurament el 5de6 o el 4de6a, tot i que la majoria es decantava pel primer. Mai no havia sigut tan fàcil pronosticar els castells d'una diada.

A diferència d'altres anys, només dos vem baixar amb bici a Cornellà; el descens és fort ivarçós mes muntar tro Esplugues és aitambé pus veloç que el transport públic i el motoritzat. Res com la bici per sentir el vent a la cara, al vent, la cara al vent, el cor al vent, els ulls al vent, al vent del món, buscant la llum, buscant la pau, al vent del món.

Cornellà, Cornelianus, poble on vaig pujar per primer cop al tronc d'un castell, municipi on encetem cada any la temporada, vila dels Castellers rivals de la triturada comarca del Llobregat Jussà, és un lloc que em plau per moltes raons malgrat que, pobra ciutat, li deuen esperar dies més joiosos.

Segons tots els nostres pronòstics, havíem de començar amb el Tres de Set o amb el Quatre; la Tècnica (sembla Alemany, això) va triar el Tres per vés a sapiguer quins motius, potser senzillament perquè calia triar-ne algun, jo diria que en general quan tens Tres i Quatre ben apamats és més senzill el primer perquè té menys problemes de pinya (he arribat jo tot sol a aquesta conclusió). El primer castell de set de la temporada va pujar i va baixar en un tres i no res sense problemes destacables, ben rodonet i tot allò que se'n pot dir de bo d'un Tres de Set. Al vídeo, tanmateix, es veia que un dels rengles, diria que la buida, estava molt més alt que tota la resta, però a la foto, tot i que sí que s'intueix, no ho sembla gaire, i fet i fet tant se val.

El Quatre també va pujar bé, un pèl més lent, una mica obert ja d'entrada, fent que les mides de quarts es perdessin un xic i que els dosos, des de la meva posició d'agulla, semblessin el Pont del Diable d'estirats que els veia. A la descarregada hi va haver algun problema molt petit a baixos i segons i pinya, però res a destacar.

El Cinc de Sis va servir senzillament per provar la pinya, que costa molt de lligar en aquest castell, i com és lògic no va oferir problemes més enllà dels d'una pinya que no s'havia tornat a assajar des del final de la temporada passada. Per plegar, un Pilar de Cinc que va sorprendre perquè malgrat ser el primer va ser espectacularment tranquil amb només una petita batzegada en el moment d'entrar a fer la motxilla l'enxaneta, com és típic d'altra banda.

I què més dir-ne? Al local vem veure els vídeos dels castells amb allò que anomenen «Quarta Ronda»; vem fer uns entrepans i vem veure el Barça gloriós que va tornar a humiliar el Madrid. La gresca i el bon rotllo es van allargar fins força tard a la mateixa Closca dels Cargolins, comentant la jugada i jugant a destruir i incendiar la Junta, que com tothom sap és cosa d'avis canuts i de gent avorrida que parla molt sense dir res.

Voldria comentar, ja per acabar, el dia dels Castellers de Cornellà, que només van poder amb castells de sis (l'any passat tant ells com nosaltres vem fer el Tres o el Quatre de Set en aquesta mateixa actuació). És evident que si ja anaven perdent llençols durant les darreres temporades, per enguany encara semblen anar una mica més fluixos i, malgrat que és tan sols l'inici i no vol dir res, esperem que aixequin el vol perquè seria molt divertit que a la comarca hi haguessin dues colles al mateix nivell que rivalitzessin.

Pel que fa a nosaltres, Castellers d'Esplugues, Speluncae, Spēlunks, si havíem començat a mig gas a Badalona, ahir vem començar a tallar colls, i que no pari fins que rodin els caps més ínclits del Reialme.

Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara no fa gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.

Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni

Aleshores acabem de pujar fins a Can Pasqual i fem de baixada un camí que és esfreixurant si es fa de pujada com vem fer fa cosa d'un any amb precisament en Jaume I, al qual saludo. Hola!

Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.

Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó del Penitent, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.

Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.

I això és pràcticament tot el que en podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.

[comentari sobre la sortideta amb bici per Collserola]

Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.

El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.

El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.

Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.

Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.

El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.

Començàvem la temporada ahir diumenge, un nou any que es planteja encara més fort que l'anterior, per tal com en els darrers anys hem anat prenent més volada i res no sembla que ens hagi de fer aturar. Si consideréssim certes impressions subjectives com a mesura de l'estat de la Colla en aquest inici, diríem que seguim anant bé i cada dia millor; però pel que fa als assaigs, que és el que veritablement marca l'estat de forma i reflecteix el compromís real de la gent, potser les impressions no serien tan bones. I hauria de començar jo mateix entonant el mea culpa, tot i que fet i fet sempre hi estic pul·lulant. Així i tot, després de l'assaig del divendres, tot feia preveure una actuació no gaire lluïda per començar aquesta temporada, i això, que pot no passar d'una simple anècdota, no treu que sigui també un signe d'alarma per mantenir-nos-en amatents, perquè ningú no regala res i si ens adormim ens quedarem a mig camí.

Molt d'hora, massa, hem quedat alguns per baixar a Badalona en bici, que pel que sembla en menys d'una hora s'hi arriba des d'Esplugues. El dia estava enteranyinat i bufava un oratjol primaveral fresquet, però el ressol dels núvols, en alguns moments força negres, enfosquia el paisatge. Hem arribat massa d'hora i hem estat una hora enraonant contemplant les onades de la platja de Badalona; cap a dos quarts de dotze hem aterrat a la confluència de carrers assenyalada al mapa i hem donat inici a la temporada.

Què us diré, dels castells pròpiament dits? Poc que sé què hem fet del cert. La idea era tirar ja algun castell de set pisos, però massa poca pinya i absències arreu i sobretot a baixos han fet que la Tènica se n'hagués de desdir amb una certa desil·lusió encomanadissa. Hem fet el 2de6 per començar, que crec que ha anat bé; hem seguit amb el 4de6a, amb un parell de novetats al tronc i amb desajustos per totes bandes; hem plegat amb el 3de6a, el segon de la nostra història, amb un pilar del mig que ha brandat moltíssim. En pilars, dos de quatre, un dels quals per sota. En fi, canalla nova i novetats als troncs per anar fent.

I doncs, com interpretar aquesta regressió als castells de sis pisos? Dissabte, per veure el partit del Barça, érem molt pocs; molta gent és fora de vacances; a més a més, venim de la inèrcia de l'any passat i caldria, potser, que ens traguéssim la son de les orelles, malgrat que diuen que l'assaig de divendres de la setmana passada va ser molt bo. Així que aviam si ens posem les piles.

Però de tornada definitivament he punxat la roda.

Fotos.