J.K.Toole, The Neon Bible

Thomas Jefferson: "If a law is unjust, a man is not only right to disobey it, he is obligated to do so."

Jean Jacques Rousseau: «L'homme est né libre et partout il est dans les fers». Il faut « Trouver une forme d'association qui défende et protège de toute la force commune la personne et les biens de chaque associé, et par laquelle chacun, s'unissant à tous, n'obéisse pourtant qu'à lui-même, et reste aussi libre qu'auparavant. Tel est le problème fondamental dont le Contrat social donne la solution. »

For it is a mad world and it will get madder if we allow the minorities, be they dwarf or giant, orangutan or dolphin, nuclear-head or water-conversationalist, pro-computerologist or Neo-Luddite, simpleton or sage, to interfere with aesthetics. The real world is the playing ground for each and every group, to make or unmake laws. But the tip of the nose of my book or stories or poems is where their rights and my territorial imperatives begin, run and rule. If Mormons do not like my plays, let them write their own. If the Irish hate my Dublin stories, let them rent typewriters. If teachers and grammar school editors find my jawbreaker sentences shatter their mushmild teeth, let them eat stale cake dunked in weak tea of their own ungodly manufacture. If the Chicano intellectuals wish to re-cut my "Wonderful Ice Cream Suit" so it shapes "Zoot," may the belt unravel and the pants fall.

Ray Bradbury, Fahrenheit 451

Qu'est-ce donc qu'une majorité prise collectivement, sinon un individu qui a des opinions et le plus souvent des intérêts contraires à un autre individu qu'on nomme la minorité ? Or, si vous admettez qu'un homme revêtu de la toute-puissance peut en abuser contre ses adversaires, pourquoi n'admettez-vous pas la même chose pour une majorité ? Les hommes en se réunissant, ont-ils changé de caractère ? Sont-ils devenus plus patients dans les obstacles en devenant plus forts ? Pour moi, je ne saurais le croire ; et le pouvoir de tout faire, que je refuse à un seul de mes semblables, je ne l'accorderai jamais à plusieurs.

Tocqueville, De la démocratie en Amérique

We have taken the worth of these “values” as something given, as self-evident, as beyond all dispute. Up until now people have also not had the slightest doubts about or wavered in setting up “the good man” as more valuable than “the evil man,” of higher worth in the sense of the improvement, usefulness, and prosperity with respect to mankind in general (along with the future of humanity). What about this? What if the truth were the other way around? Well? What if in the “good” there even lay a symptom of regression, something like a danger, a seduction, a poison, a narcotic, something which makes the present live at the cost of the future? Perhaps something more comfortable, less dangerous, but also on a smaller scale, something more demeaning? . . . So that this very morality would be guilty if the inherently possible highest power and magnificence of the human type were never attained? So that this very morality might be the danger of all dangers? . . .

F. Nietzsche, On the Genealogy of Morality

]]> http://expressions.pilaners.net/2012/01/31/the-good-ones/feed/ 0 http://garusi.zonalibre.org/archives/2011/12/mes-sobre-el-se.html http://garusi.zonalibre.org/archives/2011/12/mes-sobre-el-se.html#comments Thu, 29 Dec 2011 18:26:05 +0000 Sindicació RSS http://expressions.pilaners.net/?guid=26f4fb0b78a3bbe7503e72e5098625fa «No té sentit de l'humor»: tal diem d'algú que posseeix poc d'aguant per la broma, i més en concret, poc aguant per la broma que l'ateny de manera directa. Ben sovint, en els tractes de la vida diària, solem intercanviar xanxes i pulles amb la gent del nostre entorn: les disparem, les rebem, com un tràmit més de les relacions habituals. De vegades, potser, es tracta de burla franca i cruel, i la cosa resulta literalment ofensiva. Però, en general, la verba i fins i tot la rifada, tot i ser mordaces, no passen dels límits d'una familiaritat més o menys justificada, però sempre sense que la malícia tingui intenció feridora. El curiós, en tot cas, és l'actitud que adoptem enfront d'aquestes formes corrents de riota. Hi ha qui les acull amb placidesa, o les replica acceptant les regles de joc d'una esgrima amistosa; d'altres, en canvi, reaccionen amb esquerpa suspicàcia, i s'enfaden davant del menor indici de mofa que els toqui de prop. Naturalment, a tots ens dolen les paraules o els gestos que tendeixen a ridiculitzar-nos i que, en el fons, continguin una certa dosi d'insult deliberat. Però, descartada aquesta hipòtesi, ja no és tan clar que «el sentit de l'humor» sigui un fet insòlit: estic convençut que, en qualsevol temps i lloc, els homes s'han inclinat a practicar una mena de tolerància mútua pel que respecta a aquest punt. La convivència --en l'ambient domèstic i en el social-- acabaria essent avorridament insuportable si estigués presidida per una estricta i ininterrompuda «serietat». I no oblidem que fins en la més innocent facècia s'amaga un element --més o menys gran-- de burla: de «burla» en el pitjor sentit de la paraula.

Però, no cal dir-ho, hi ha persones que no tenen «sentit de l'humor». I més que «persones»: en determinats moments, són ambients, grups, modes, els que explícitament repudien el «sentit de l'humor»...

Joan Fuster 1967, dins L'home, mesura de totes les coses

No en tenen cap culpa, és evident que sóc ofensiu de vegades i sembla que vagi només a matar. Però no cal ser gaire llest per veure que tot és pura ironia des del començament, com quan dic "els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats, etc". No és evident que me'n foto també de Ganàpies, des del començament fins el final? Només deploro una cosa: haver escrit que l'organització va ser en general desastrosa. Segurament és fals des de qualsevol punt de vista. Voldria haver-ho arreglat el mateix dia, però ja era massa tard. Per tota la resta, m'és ben bé igual el que en pensin, com bé sembla que fan ells, o si més no alguns d'ells. Si me'n ric d'alguna cosa d'aquesta colla és d'aquests aires d'importància de què fan gala des que els he conegut: des de decidir gairebé sempre unilateralment la data de les seves diades, a anar de puristes amb els castells mal fets com els de Ganàpies mentre que ells no tenen cap problema a "innovar" amb coses rares de tota mena. Una cosa que volia dir era que, per primer cop que jo sàpiga, les nostres gralles també van començar a tocar a quarts al 4de7, una "innovació" purament arreplegada. Fa temps que vaig dir el que pensava de la nova època de Ganàpies i no tinc per què repetir-ho ni fer-ne mofa: ja la fan ells sempre que poden.

El que vull dir, bàsicament amb tot, és que el món casteller universitari m'agrada molt malgrat que el visqui poc, i que me l'estimo tal com és, amb els Arreplegats tal com són i amb Ganàpies amb les seves glòries i les seves penes. Si semblo implacable amb els verds és que m'expresso molt malament o potser és que no se m'entén: en realitat me'ls estimo molt, perquè en conec molta gent i pel que han suposat, també, per al món casteller en general o per a la meva colla en particular. Perquè l'única colla que sento de debò és la d'Esplugues, i les universitàries són un món a part, sempre l'han sigut, i sempre l'he tractat molt diferent de la resta.

I com diuen ells, a cascar-la.

El cas és que feia bon temps, solet i una temperatura agradable. L'any passat tornava amb bici per anar a la feina cap allò de les 5 de la tarda i pujant pel Bruc per fer cap a Esplugues anava totalment glaçat. Sempre s'endarrereixen molt aquestes diades, i enguany no ha estat una excepció. Potser ha estat excepcional la lentitud: érem dues colles «i escaig» (els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats i una mostra d'Emboirats de Vic); així i tot, malgrat ser només dues colles fent castells, la vetllada va acabar més tard de les 6, diria que ja ben passades. Si més no, era fosc.

En fi, començàvem entre dos i tres quarts de tres. Com que ja hi comptava, hi vaig arribar a dos quarts en punt: a aquestes coses s'hi ha d'anar dinat. De fet, havia estat tot el matí pencant...

Obrien ronda els AZU amb un 3de7 que pujava tremoladís i estrany, però tampoc no el recordo gaire i tinc les fotos a casa. El cas és que el van fer baixar amb dosos col·locats. El tercer castell de set que els veig desmuntar enguany. Una esperança folla s'apoderava de mi: els podríem guanyar a casa seva? Cada cop s'assemblava més a un derbi vallenc, allò (introduïu rialles de llauna aquí).

Ens tocava a nosaltres i provàvem el 4de7. Els castells, no els vaig veure perquè per primer cop en molt de temps vaig posar-me a totes les pinyes de Ganàpies. No és que hagi anat als assajos, tampoc: hi vaig anar durant unes tres o quatre setmanes abans de Diada de forma bastant irregular. En fi, em cantaven de qualsevol manera a la pinya: al 5de6 de la segona ronda per poc no em posen de vent al tres. Però tornant al 4, jo hi estava de segones mans, la qual cosa retrata les limitacions de pinya que teníem. Doncs això, pel poc que he sentit, el quatre va pujar amb mides nefastes i va aguantar lu just perquè l'enxaneta fes la passa i comencés l'aleta. Es va sentir un crit no sé si de la Tuli o de qui, una tensió típica d'ingravidesa d'abans de la llenya i la patacada. Sembla que es va trencar entre terços i quarts; van caure a plom damunt la pinya i va prendre una mica de mal la Laia: se la van endur tota lligada en una camilla (que en català correcte es diu «llitera», però posats a parlar estrambòtic, podríem anomenar «baiard», que sona millor) com una boja perillosa estil Hannibal Lecter. Duia també collarín (que en català no tinc ni puta idea de com es diu, segons el DIEC «collarí» vol dir això:

1 m. [AR] Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.
2 m. [EI] Rebaix circular fet en un arbre o un eix d'una màquina per guiar un mecanisme, una palanca, etc.

[AR] significa Arquitectura, i [EI] Enginyeria Industrial en general. Per tant, si algú a la sala sap d'aquestes coses, pot dir-m'ho als comentaris aprofitant que m'engega a la merda per tota la resta) i la cama tota embenada i feia una mica de por: però res, va tornar a l'hora de la festa i bevia cervesa (calenta, tot s'ha de dir: els AZU encara en tenen molt per aprendre, però ja hi arribarem) com una ganàpia més. Alabat sia Jaume Barri!

Bé, després diuen que friquejo. També diuen que m'invento coses: l'any passat vaig cometre un desafortunat error sobre el tema de l'ambulància (que més que un error era una mala interpretació dels verds, però deixem-ho estar). En aquesta ocasió la nostra hòstia, que va ser bèstia, ens va tornar a deixar sense ambulància i vem haver d'esperar força estona que tornés. Era el moment d'anar a fer la birra al bar. Un escamot ganàpia s'hi va posar a jugar a la buti i el cambrer els va dir que no es podia jugar a dins, que si volien ho fessin a fora. Indignació! I és que la UB, per la poca experiència que en tinc, és bastant més imbècil que la UAB, i d'aquí que la co [CENSORED].

Quan per fi va reaparèixer l'ambulància, els Verds (ui, els Verds?), en repetició (compte!) van decidir provar el 2de7f, aquest invent estrafolari que no m'agrada gens. La meva teoria no comprovada (ni ganes) és que la provaven, la torre, perquè la cosa començava a allargar-se criminalment i probablement algú hauria de marxar. Però jo què sé. En fi, va pujar al tercer peu amb mides lletjotes, més aviat oberta, i es va haver de defensar força. Si més no, vist pel cantó positiu, ja tenim una cargolina que hagi fet la torre de set, mal que sigui amb un folre i tota la pesca.

L'altre vessant és que ja no podríem guanyar als dolents de la pel·lícula a casa seva. Però de fet ja sabíem que era impossible i només ho dèiem en conya. Al cap i a la fi, això de guanyar o perdre és una subnormalitat com qualsevol altra.

El cas és que acabàvem la primera ronda no sé si a quarts de cinc: dues hores per fer dos castells, un dels quals carregat, més un intent desmuntat i molts peus desmuntats. Un desastre. I per fer una birra havies de travessar tota la Facultat. Dramàtic.

A segona ronda tiràvem el 5de6, que segons m'han contat va anar millor que el de la nostra Diada (que va ser un bunyol gegant). Aquest no estava gaire malament, però no el vaig poder veure, malauradament.

Els AZU tiraven llavors el 3de7, que aquest cop sí que completaven. Em deien que estava com el primer; jo no ho sé, la veritat és que no el vaig veure patir gaire; ara bé, els temps aquells dels castells tècnicament immaculats dels AZU han passat a la història. El tronc s'ha renovat molt; ja era hora, perquè hi havia gent que pujava des que jo anava a l'escola bressol.

Nosaltres plegàvem amb... amb... un quatre de sis amb agulla. El castell no el vaig veure gaire i a més ja començava a caure la NIT! Jo hi anava de segones mans, però si havia pogut fer-ho al 4de7... Pel poc que en vaig veure, era un castell lleig. De fet, el 4de6a, quan el fèiem amb Esplugues, era un dels que menys m'agradaven, vaig arribar a odiar-lo.

Els AZU plegaven amb un 5de6, com nosaltres, haha. Bé, això, sense gaire història. En pilars, ells un vano de 5 en què hi pujava la Cris de terç al Pde4 de la dreta del de 5, mentre que al de l'esquerra hi anava la Cèlia d'enxaneta, després d'haver entrat d'acotxador a tot arreu.

I això va ser tot. Bé, els Emboirats van enlairar (enlairar un castell, cap a la Lluna i altres planetes!) un pilar de 4 entre castell i castell. La Diada de Ganàpies va durar si fa no fa el mateix, però érem sis o set colles. S'ha de dir, d'altra banda, que probablement no hi ha més remei que repartir-se actuacions perquè una diada com la nostra és impossible habitualment. Però érem molt pocs i això va passar factura en l'ambient, que era més aviat de funeral, de vegades. Els AZU són uns sosos, tothom ho sap, els Ganàpies sempre els he vist amb una mica de mala hòstia a Ca n'Arreplegat, mentre que els Emboirats eren massa pocs per liar-la. També cal afegir-hi problemes de logística infranquejables, sembla ser: el lloc d'actuació està prou bé, però per dinar (o sopar) cal desplaçar-se al Campus Nord (on vaig fer veure que estudiava durant un any; si m'hi hagués quedat, potser m'hauria fet Arreplegat i ara viuria enganyat en una falsa fe). El lloc, però, és ideal per fer la gimcana de després. En tot cas, no voldria fer gaire sang, però l'organització va ser un desastre en termes generals.

Vem dinar a les 7 de la tarda-vespre, vem trobar cervesa calenta, vaig tornar a beure kali després de molt de temps, vaig veure el ball de gralles, que vaig trobar força ben parit, vaig saludar el Roma i vaig fer cap a la gimcana, tot i que no volia. En tot cas, ja començava a anar força borratxo. Vaig perdre el polar blau dels Cargolins amb les claus a la butxaca. Per alguna raó irracional, vaig decidir marxar. Vaig tornar caminant, com feia de vegades quan feia veure que estudiava a la UPC... Quins records! Quins bons temps de merda! Em vaig quedar clapat al llit de seguida.

Fotos

Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers

Nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Començàvem amb el 3de6 per sota, que va pujar molt descompassat, sobretot en la penúltima aixecada, que acostuma a ser la decisiva. Alguns novatos Ganàpies deien que podríem aixecar-lo un pis més; angelets! En tot cas, la colla està molt potent, i tot i que la meitat són novatos que amb prou feines conec, té molt de potencial i ha començat molt forta en haver tornat a fer, en la primera actuació de totes, amb menys assaig, doncs, el 4de7, que va ser la construcció que vem portar a segona ronda. El vem desmuntar un cop (després dels dos intents desmuntats dels Arreplegats) i el vem tornar a repetir després que els Xoriguers descarreguessin el seu 4de7, cosa que ens va donar energies per descarregar-lo. I sembla que així va ser: jo no el vaig veure, però sembla que estava bé de mides a la pujada tot i que a la descarregada es va posar a tremolar força, moviment que es va aturar perfectament. Havíem tornar a fer castells de 7 a la tardor, amb la gràcia que els AZU no el podrien fer, va ser un moment molt maco. En tercera ronda, un 5de6 que no vaig veure gens ni mica i que no sé com va anar. Vem acabar amb tres pilars de quatre, el del mig aixecat per sota.

Els Xoriguers van fer el 5de6, el 4de7 i el 2de6 més un Pde5 de forma molt segura, demostrant que van molt forts i que van a totes. La seva diada crec que és dijous vinent i probablement hi sumaran també el 3de7. El cas és que sortien amb la millor actuació de la tarda, deixant els AZU en tercera posició del #concursUAB.

Pel que fa als AZU, van fer d'entrada el Pde5, per comptes del de 4, perquè els hi havia de marxar gent i necessitaven fer via. En tot cas, no conec cap més colla que hagi fet tantes coses rares amb els pilars com aquests verds. En primera ronda tiraven el 4de7; segons la meva informadora, el primer es va desmuntar per problemes de mides (un rengle estava molt més alt o baix que la resta) i, a més, tenia els quarts força tancats. El segon intent també es tancava per dalt, però en general estava ferm; tanmateix, el van haver de fer baixar, amb acotxador col·locat, segons em diuen perquè un baix s'enfonsava. Si hagués esperat quinze segons més l'haurien carregat. En fi, en segona ronda feien un 2de6 que en general estava molt bé, i acabaven amb un 5de6.

Els Marracos també van forts i van descarregar tres i quatre amb agulla i 2de6. Amb aquesta torre s'unien al grup Xoriguers-AZU; nosaltres encara no la tenim. En general, el nivell universitari ha pujat moltíssim. L'actuació va ser molt bona, la plaça Cívica mai no havia estat tan plena i, d'altra banda, quatre colles van provar algun castell de 7.

Els Pataquers eren molt pocs i així i tot van provar, en segona ronda, el 3de7, un dels intents suïcides més animals que he vist darrerament (d'uns anys ençà les colles s'han assenyat molt, començant per Ganàpies). Havien començat amb un 4de6 que no recordo i van seguir amb el 3de7, amb un cordó de pinya sent generosos, i un tronc que amb quarts col·locats es remenava com un flam. El van desmuntar gairebé al límit. En repetició s'imposava el senderi i descarregaven un 3de6 molt bellugadís, amb un terç molt ajupit, que va estar també al caire de l'abisme. Van acabar amb un 5de5 horrorós en què un segon es va quedar en calçotets.

Els Passerells i els Emboirats van fer castells de 5. Els novatos de Ganàpies van fer un 3de5. Vem anar a dinar a un quart i cinc de set de la tarda. Jo vaig atacar la Xibeca. Vem anar baixant, a poc a poc, cap a la riera de Ciències, on ens va acollir un Jaume Barri pletòric amb una guitarra nova i un so nou que em desconcertava una mica. Hi havia moltíssima gent al clot de Ciències, les rotllanes eren enormes, va ser una diada Ganàpia molt bonica. Quan va començar la gimcana vaig anar cap al tren, que tenia altres coses a fer a Barcelona. Finalment vaig arribar a casa a les tres molt llargues, les quatre probablement, no devien ser les cinc, i vaig tirar-me al llit vestit i m'he llevat avui amb les ulleres encara posades.

Fotos.

Resultats complets segons @joaquim1994 :

- Ganàpies de l'Autònoma: P4, 3de6ps, id4de7, 4de7, 5de6, 3 P4 (un per sota) / 3de5 de novatos
- Xoriguers de la Universitat de Girona: P4, 5de6, 4de7, 2de6, P5
- Arreplegats de la Zona Universitària: P5, id4de7, id4de7, 2de6, 5de6, 2 P4
- Passerells del Tecnocampus Mataró: 4de5n(c), 2de5, 3de5n, P4
- Emboirats de la Universitat de Vic: P4, 2de5
- Marracos de la Universitat de Lleida: P4, 3de6p, 2de6, 4de6p, 2 P4
- Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili: P4, 4de6, id3de7, 3de6, 5de5, 4de4np [4 de 4 net amb el pilar]

No se'ns hi ha perdut res, i votar-hi ve a repèl, i encara fer-ho a ERC-SI-R.Cat és molt més estúpid, però és l'únic partit/coalició que no voldria ser a Madrid, explícitament. Per això és l'únic que jo puc votar.

No se'ns hi ha perdut res: se'ns hi ha perdut tot, sempre diuen. El no-vot independentista em sembla la subnormalitat més grossa i un típic exemple que Catalunya té exactament el que es mereix.

Els resultats d'ERC són justets però ha resistit el cop i això és relativament bo, en el context de què parlem.

Els resultats de CiU són molt bons per a ells però són una merda relativa per a Catalunya. Està bé que Catalunya no sigui del PSC-PSOE per primer cop i que sigui, junt amb Euskadi, d'un color diferent de la resta de l'Estat. Però CiU és el reflex d'aquesta Catalunya cagadubtes i poruga que no sap ben bé què vol i que va fent la puta i la ramoneta. La Catalunya de CiU és una puta merda. Només amb un CiU independentista Catalunya podrà ser independent --però que lluny queda un Amaiur+PNB a Catalunya!--. El nostre país fa pena.

El PP ha pujat a l'Estat, però el fracàs i desintegració del PSOE és estrepitós. A Catalunya el PSOE perd 11 diputats (de 25 a 14), una desfeta impressionant, per tal com Catalunya era un feu sociata indestructible fins ara. A tot l'Estat, només a Astúries el PSOE no perd a escons, empatat amb el PP. La fuita de vots a partits d'esquerres (UPD obté més d'un milió cent mil de vots, per 300 mil de fa quatre anys) i altres opcions diverses i barroeres, és una ferida de dessagna el PSOE. No me'n puc estar de dir que frueixo amb aquesta debacle del PSOE, un partit que em fa un fàstic profund, igualment com em rabejo amb la derrota de la Chacon, l'exemple palmari de la inutilitat dels socialistes espanyols i catalans. En tot cas, a tot l'Estat, les úniques províncies que han guanyat han estat Sevilla («tiene un color especial...») i Barcelona, per un sol escó.

Part de l'ensulsiada del PSOE ve d'una esquerra que no sap què vol o què votar, gent dels indignats i forces com IU que pugen molt.

La majoria absoluta del PP és una merda, però espero que Rajoy no farà d'Aznar, si més no al principi. M'agradarà veure què fot CiU amb aquest panorama. Aposto que no podrà fer gaire cosa --els pactes amb el PP català potser influeixen però a Madrid no té cap influència, malgrat el resultat històric de 16 diputats. Jo espero de tot cor que CiU se'n vagi a la puta merda, que es mengin la crisi eterna i que el PP se'ls folli pel davant i pel darrere, i que ERC espavili i que Catalunya desperti.

Espero que Amaiur+PNB facin la feina que han de fer i que, ara que Catalunya està perduda, ens fressin el camí. Però tampoc no hi confio gaire.

Del País Valencià i de les Illes Balears no en parlo, però sí que vull dir que Esquerra, si s'hi ha de presentar, que ho faci en coalició amb altres grups i deixi de fer el préssec.

Els propers 4 anys a Espanya albiro que seran difícils i que obligaran Catalunya a decidir per ella mateixa. És l'únic vessant positiu que hi trobo.

Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.

Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.

L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.

Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.

Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.