Expressions Lliures

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Introduït, després de la fuetada, l'element pedantesc per alegrar els diferents sectors de lectors d'aquest malaurat bloch, ja puc jaquir els plants i encetar la narració dels feyts amb hel·lènica serenor.

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici --potser una mica temerari, ara que ho penso-- i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el tres de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet, amb molta més facilitat, exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Fotos.

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Avui hi havia algunes actuacions interessants pel mapa, com ara la de Vic i la de Terrassa, amb colles punteres al màxim i d'altres de mitjanes que frisen (i es donen hòsties) per entrar al Concurs. Jo no sabia si pujaria o baixaria o em quedaria a casa o aniria de costellada a la muntanya, així que havia decidit que, en cas de tenir ganes d'anar a veure castells, passaria de Terrassa (que era l'opció més plausible) i em desplaçaria al poble veí, Cornellà, on actuava una altra colla d'aquestes mitjanes de Concurs, Lleida, i una de gran, la Joves de Valls, després de la bona actuació de Sant Joan, a més dels de Cornellà, dels qui m'havien arribat veus telemàtiques que volien anar-hi a totes.

Doncs així, d'un cop de bici he arrossegat la meva voluntat amb mi mateix a veure què ens oferien les tres colles. La plaça era deserta sota un sol de justícia un pèl enteranyinat per núvols alts, i l'ambient era, paradoxalment, molt fred. Els Castellers de Cornellà, amb la gent que eren, no podien fer gaires coses més que castells bàsics de set, i això és el que han fet. Han ofert tres i quatre de set, tots dos sense gaire cosa a destacar, amb una canalla més fineta que l'altra vegada que els vaig veure (pel Corpus); a les fotos, ara, recordo lleus desarranjaments i altres collonades, tot i que, com dic, aquests castells no presenten problemes per a ells i, en definitiva, se'ls hi queden ben curts. Han plegat amb el cinc de sis, que m'ha semblat molt tranquil tot i algun problema intranscendent amb una faixa que es desprenia d'un terç. Si aquest cinc de sis, tan avorrit, ha de ser alguna cosa més d'aquí poc temps, bé podrà ser si els seus assajos van més bé i disposen de més camises a plaça, però avui el clima em semblava de platja algeriana a L'estrany i, així, a mi només em venien ganes de quedar-me sota l'arbre llegint el llibre.

Els amics de la Joves de Valls eren, també, poquíssims, i és que sembla que quan travessen el Llobregat són una colla petita que fa coses com el quatre de set amb agulla i el cinc de set, tal com nosaltres hauríem fet, de segur, d'haver baixat, com a colla, a aquesta actuació. El que no hauríem fet, també de segur, és el quatre de vuit, que ha sigut pim pam sense gaire complicació, sembla que s'ha tancat un xic de dalt i que ha calgut defensar-lo una mica de no res a la descarregada. Els vallencs, en una plaça pràcticament buida a casa d'una colla del Baix Llobregat, hi van quatre a complir l'expedient amb un o dos castells bàsics de vuit, i cap a casa. Igual han fet sempre que han vingut a Esplugues, per la qual cosa, en vista de la seva trempera, fa algun temps que no els portem per Festa Major, tot i que a mi em cauen molt bé i, en les actuacions amb colles grans, sempre vaig amb ells.

I dels Castellers de Lleida, què dir-ne? Sembla que van forts i han fet millor actuació que els de la Joves, tot i ser si fa no fa els mateixos efectius. Tres i quatre de vuit que han fet sense complicacions, el carro gros més maco que el vermell, i bones sensacions que han volgut destruir amb un intent de dos de vuit folrat en què pràcticament tot el folre trepitjava camises d'altres colles i que, per tant, no semblava tenir gaire futur. Així i tot ha pujat fins a dosos, però la cosa ha començat a trontollar per un folre poc compacte i l'han baixat, amb constant perill de llenya --l'han desmuntat, tanmateix, a temps. En repetició han completat la torre de set, que me l'he mirada amb atenció per descobrir el secret perquè terços no s'obrin i quarts es mantinguin al seu lloc, però no en sé treure l'aigua clara, jo, d'aquestes coses.

A pilars, dos vanos de cinc de Lleida i Valls i un pilar de cinc amb alguna dificultat per a Cornellà, i mentre encara estaven desmuntant pinyes jo ja era amb la bici per Carretera de Cornellà/Esplugues camí de casa meva, que són cosa de deu minuts però la calor m'estava matant. En la penombra de la meva cambra, amb música estrident i el llibre esperant-me ajagut al meu llit, em trobo molt còmode. Ara veurem què han fet a Terrassa i a Vic, i si realment m'he perdut alguna cosa interessant, o no (Minyons han descarregat el 2de9fm, els Sagals han carregat el 3de8, Vilafranca ha fet el pilar de set). Certament, a Cornellà esperava veure alguna cosa més, una mica més d'ambició dels vallencs i una mica més de camises als Castellers de Cornellà. A la fi, els únics que han sorprès han sigut els de Lleida, amb dos castells de vuit força macos i un intent suïcida de dos de vuit que, d'haver reeixit, hauria donat un regust grana molt bo a tota la cosa.

Fotos.

Actuacio sencera:
Castellers de Lleida: 4de8, 3de8, id2de8f, 2de7, vano 5
Colla Joves Xiquets de Valls: 4de8, 5de7, 4de7a, vano 5
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, Pde5

Aqui dalt teniu la ruta vil que he fet tot sol per Collserola. Per que la penjo? Doncs mira, perque tinc ganes d'escriure alguna cosa. Aqui hi ha el mapa amb mes de detall.

Veureu que he pujat a Collserola pels camins de la Penya del Moro. En aquest cas ho he fet per Can Melich, que es mes directe; la pujada es constant i pot arribar a esfreixurar, pero amb calma i sense forçar (avui no he forçat gens) es mes amable que altres vies (per exemple, la dels Ponis/Coscollera, tambe molt tipica).

He arribat a la bifurcacio que, d'una banda, va cap a la Coscollera, i de l'altra cap a les pistes que menen a Olorda. He anat per aquesta banda, he deixat a l'esquerra la pista que puja rapid a la Carretera de Molins (i que enllaça amb l'altra pista que ve de la Coscollera) i he baixat cap a la Torre del Bisbe, com podeu veure al mapa. Per alli he pujat, per la Socarrada, la Serra del Ginestar, com tambe s'hi pot veure, i ja no he parat fins a anar a petar a la dessusdita carretera de Molins.

D'alli estant he ascendit uns metres mes fins a la zona de Can Pasqual. Aleshores he baixat, per pistes que fan mal de dir, tot i que han de ser si fa no fa les que he traçades, fins al Baixador de Vallvidrera. He pujat al poble de la manera mes rapida que conec, deixant de banda les pistes de la Budellera, i me n'he penedit una mica, perque llavors, a la cruilla del centre de Vallvidrera, he decidit escalar fins al Tibidabo. Per la Budellera hauria sigut una mica mes dificil pero molt mes agrait.

Les vistes son molt maques i el parc d'atraccions ja es obert i ple de guiris. He baixat a la Carretera de les Aigues per la pista dels Jardins de Can Borni, i ja a la Plaça Mireia d'Esplugues he davallat a Sant Just pel cami de la Font de la Beca, com tambe es veu al mapa.

Puc apuntar quatre coses, en aquest moment, d'aquest itinerari.

La primera es que com que sempre decideixo sortir en bici a l'ultim moment, mai no miro de buscar ningu per sortir amb ell (a mes, ara tothom es de pont). Anar sol te la virtut que puc anar al meu ritme: durant moltes pujades pedalava mes lent del que acostumo, pero no descansava gairebe mai sino per hidratar-me, i a mes feia el recorregut que em sortia de la polla. El problema es que es mes avorrit i que no acostumo a fer vies noves, tot i que de Can Pasqual a Vallvidrera he anat per un cami que no havia anat mai.

Lligat a aixo hi ha el fet que els camins que acostumo a triar son molt amples i tecnicament molt senzills, fora dels pendents, que sovint son força pronunciats, pero que a mi aixo a mi tant me fa, a mi tant me fa, a mi tant me fa...

Aixi, l'altra cosa que volia dir es que el trajecte del Tibidabo fins a la Plaça Mireia l'he fet a l'inreves de com acostumava a fer-lo els darrers temps. En sentit invers tot es veu molt diferent. Per les Aigues corria molt pero sense arribar a l'sprint, perque ja estava una mica cansat.

I per acabar, el trajecte de la Penya del Moro fins a Can Pasqual per la banda de Valldonzella i el Ginestar, feia molt de temps que no el recorria en aquest sentit. Les pujades i els revolts son assassins i es fa molt de desnivell en molt poc temps, a la qual cosa cal afegir el que ja portava de molt poc abans des de Sant Just. Suposo que aixo no es res per als que fan bici sovint pel Pirineu i els Alps i l'Atles i les Muntanyes Rocalloses, pero per a mi es una bona feinada.

I apa, ara, amb els pulmons que em fan tres o quatre pams mes de diametre, em venen unes ganes irresistibles de fer petes i cubates.

No em funcionen els accents.

Haviem decidit que aquest mati baixariem a Valls. Com que es pont, de tota la colla nomes la Silvia i jo hem acabat baixant-hi, almenys que jo sapiga.

Ara que comença a fer bon temps i calor d'estiu, amb almenys un mes de retard, anar a veure castells torna a ser una mica dur, i encara mes un dia de Sant Joan. Pero pels castells, qualsevol cosa.

He vist per primer cop, que jo recordi, els balls d'abans dels castells: els reis i els gegants, el drac, l'os, la mulassa i l'aliga amb un colom blanc al bec. Suposo que aixo deu haver estat estudiat per algun antropoleg, pero jo he flipat bastant.

Despres d'aquestes exhibicions de regust inveterat, una altra exhibicio no menys sorprenent: els xiquets de Valls alçaven els seus castells. Els balls anteriors eren com el proleg a la pel·licula que anavem a veure i s'hi adeien d'allo mes be, i es que sembla que a Valls no passa el temps, si mes no durant l'estona que dura tot plegat.

Els primers que tiraven eren els de la Vella. Anaven forts pel que portaven de temporada i per l'actuacio del dia abans per Completes: 3 i 4 de 9 i 2de8 mes pilar de sis. Pero sembla que la gresca de la revetlla els havia passat factura i el primer tres de nou d'avui pujava remenadissim per tots cantons i feta l'aleta el pis de sisens no ha aguantat mes i ha cedit.

I es estrany, perque sent la Vella es podia dir que aquell castell encara podia aguantar una mica mes, pero el cas es que no ha aguantat mes. Es pot remarcar la diferencia de pes i mides d'aquest 3de9f amb els de Vilafranca i Minyons, molt mes lleugers sobretot el dels segons. Ja dic que sembla que no passi el temps a Valls.

Sembla que un quart de la rengla del tres ha pres mal al braç, i aixo podia rebaixar expectatives, pero no! Quatre de nou tot seguit, que ha estat descarregat, ara si, nomes com sap fer la Vella, amb moviment per tot arreu pero molt ben defensat, fins al punt de la inversemblança. La plaça ha aplaudit molt aquell quatre desmanegat, jo me l'he contemplat amb l'admiracio silenciosa que em provoquen aquests burros de la Vella.

Per plegar rondes, el dos de vuit amb folre, que vale, entesos, molt be, tampoc no era una torre meravellosa pero ja feia el fet. I a pilars el de sis, que amb canvis en l'alineacio titular no ha fet la sensacio de perillar en cap moment.

Aquest ha estat el curriculum dels rosats, com es pot comprovar una mica accidentat i amb un resultat prou bo pero no tan bo com les expectatives semblaven prometre. Pel canto oposat, els de la Joves, amb unes expectatives molt mes modestes, han sortit amb unes sensacions globals molt bones, o si mes no es la sensacio que a mi m'han transmes.

En efecte, els de la Joves anaven a empentes i rodolons per les places aquest any, despres d'un 2009 no gaire bo, i el fet d'haver pogut descarregar 5de8, 3de9f i 2de8f, tot plegat amb força solidesa, els hi dona credit per a la temporada, i es que ja se sap que a Valls la temporada no comença de debo fins a Sant Joan.

La catedral, molt maca, ha demostrat que encara la dominen a la perfeccio despres d'uns anys d'assalts al 5de9f amb un balanç relativament positiu. Sembla que continua sent la millor aposta de gamma extra dels vermells, ja veurem. El tres de nou, a diferencia del de la Vella, ha pujat amb mides força bones, amb algun petit problema amb folre i terços, que en tot cas no ha passat factura. I pel dos de vuit, la meva posicio a plaça era una mica dolenta, pero ha semblat pim pam i avall sense problemes. Han plegat amb pilars de cinc.

Doncs aixo ha sigut Sant Joan a Valls per a mi, no gaire cosa, realment. Feia temps que no baixava a la plaça del Blat i l'ambient continua sent molt casteller i la rivalitat entre totes dues colles es molt entretinguda. Bons castells, mes o menys bones sensacions, i aviam quina una ens en fan, aquests vallencs, aquest 2010.

Acabo de demostrar que els accents en catala son, en la seva major part, inutils.

Vaja, al final amb una ressaca irresponsable, una tarda vespre de diumenge per oblidar, a partir de les sis, que de fet gairebé no recordo. Però no es tractava d'això, ara; ara volíem cronitzar la diada, però bé, no sé com fer-ho. Vaig escapolir-me de la mesa de votacions i vaig tornar a aterrar al local, on vaig fer algunes birres més, donant per mort l'examen que hauria d'estar fent ara mateix mentre escric això. Ja el faré al setembre.

Les converses anaven i venien i el que vaig sentir em va agradar molt i, per tant, al capdavall el resultat de tot plegat ha de ser positiu. Però com que no sé què és el que jo puc dir o no, i com que tinc una ressaca massa matinera, m'ho deixo estar per a mi mateix, per una vegada a la vida.

El cas és que començàvem amb la famosa torre de set, que va petar exactament pel mateix cantó que la del Clot, és a dir, que el rengle de la descarregada o com en diguin es va anar obrint molt, aquest cop més i abans que la del Clot, fins al punt de plegar-se el terç i fer-la caure. Em deia un de la Joves que no estava tan malament de mides i que no sé quins dubtes de la canalla van acabar de rematar-la; no sé, jo veient el vídeo trobo que allò no ho salvava ni déu. El diagnòstic semblava clar i s'apuntaven solucions per combatre els errors, i ara tenim un mes per posar-ho en pràctica o deixar-ho per després d'estiu.

En fi, que aquesta torre estava encara més assajada que la de l'any passat i no ha pogut ni ser carregada, i això que hi havia com una mena de seguretat absoluta que la faríem. Jo n'era una mica escèptic, la llenya era una cosa que podia passar. El problema és la impressió tan lletja que queda, com si estigués molt lluny; si més no ha donat claredat al problema, que potser no havia quedat clar després del Clot, i ara aviam com es resol.

Després de la patacada, tiràvem el cinc de set, cosa que demostra que si bé potser encara les nostres relacions amb les llenyes no són tan sanes com podrien ser, si més no som capaços d'assumir-les un cop han passat i seguir amb la diada amb pas ferm. El cinc sembla que estava força bé de mides, una mica remenat, i la buida del tres un pèl torçada cap on no tocava, però al capdavall molt bé.

A tercera ronda fèiem el quatre de set amb agulla, que era un galliner la pinya --després de la pinya tan maca de la torre, aquella tan abominable del quatre amb agulla feia por i esglai--. Un dels baixos patia com una ànima infernada i va fer desmuntar-lo; la veritat és que la diada ja començava a fer pena i l'hauria llençada per la finestra. L'organització de les festes, a més, ens havia tallat l'actuació uns minuts per donar no sé quins premis o records als geganters, havent dit ximpleries de l'alçada d'un campanar per micro i fent-nos perdre la paciència. La diada es feia molt carregosa.

A repetició --només hi havia una ronda de repetició, perquè érem quatre colles-- vem tornar a provar el quatre amb agulla, amb un altre baix i un altre segon més experimentat, i el castell en general va anar bé, no ho sé gaire perquè no hi estava al cas, però sembla que bé, tot i que se'm va fer etern. I per acabar, el vano de cinc típic, que em va semblar una mica justet, però bé.

Així, ara aviam què fem. Jo no sé què caldria fer, suposo que seguir amb la torre aquest mes que tenim buit i veure si s'han arranjat els problemes pel Gall. I aviam què faig jo de bo, que no foto res i és un desastre.

Fotos.

De Can Vidalet ja en vaig parlar. Avui el cel estava enteranyinat a les dotze, el ventet era fresc i la font estava engegada i hi havia força gent a les terrasses. Bones sensacions!

Jo no sabia què havíem de fer; cegament negava el tres amb agulla, tot i haver-hi apostat a la porra. No hi creia i el descartava, malgrat que era el que més feia bullir l'olla. Sembla que ni els de Tècnica no saben, després d'assaig, què es farà el diumenge! És, doncs, esport d'alt risc apostar per l'actuació a plaça.

Hi havia força ignorància de la colla sobre els castells que es tirarien. Jo m'havia despertat a quarts d'onze gràcies a la trucada d'un de Tirallongues (oju al datu!), m'havia dutxat i m'havia pres poca cosa més que un cafè. D'un cop de bici m'hi vaig deixar caure i vaig pedalar pel voltant la taula dels de la Tècnica, que feien anar amunt i avall fulls de pinyes dels castells. Oh!, quatre de set amb agulla!

El quatre de set amb agulla ha estat bufar i fem ampolles, ni ha patit el pilar ni ha patit el quatre.

En segona ronda, el tres de set amb agulla. Dues agulles seguides és cosa lletja, però val a dir que el nostre 3de7a ha sigut tan maco que es pot assegurar que, així, aquesta andròmina és bonica i tot. El tres era rodonet, com els millors tresos que hem fet enguany, i el pilar era ferm com un espadat de marbre (Dream the same thing every night I see our freedom in my sight, no locked doors, no windows barred, no things to make my brain seem scarred). Els cargolins traginàvem felicitat a cabassos, i la gaubança era extrema i es mesurava en hectolitres. A la pinya, les mides eren millors que en tots els assajos anteriors, i és que trobo que assats d'assaig prova bé però trop és contraproduent i aquest tres amb agulla ho demostra (dcvb).

Hem seguit amb el quatre de set, semilleuger, amb baixes sobretot per dalt, que han fet que algun rengle fos més feixuc que de costum; i és que els castells han de tendir, com bé diuen, a la lleugeresa, és com si fotessin algú de metre setanta de baix, no pot ser! El quatre ha pujat com una plaça de toros i s'ha descarregat més parat que una foto i amb delit profús per a tothom.

En pilars hem plantat el vano de cinc. Podem dir que l'any passat havíem descarregat un vano de cinc a Can Vidalet molt important, i que aquest potser també ha sigut important, tot i que no tant ni de bon tros. Si a Manresa, dues setmanes enrere, havíem girat el primer pilar de cinc de tota la nostra història (que jo sàpiga, pel cap baix segur que era el primer en deu anys), avui hem fet girar els dos pilars de quatre i el de cinc, ben sincronitzats i amb força soltura. El pilar de cinc se'n nava una mica enrere (la plaça era inclinada, com sempre) i feia patir una mica entre segon i terç, però al capdavall molt bé.

I què us diré més? Que m'ha semblat una diada espectacular, que és un goig ser d'aquesta colla i no la canviaria per cap altra.

Com ja vaig fer en l'altra crònica, parlaré de la resta de colles, aviam si algun dia em foten una pallissa. Aprés nosatres eren els Xiquets del Serrallo. Començaven amb el tres de set, amb molt poca pinya i amb molts dubtes per tot arreu, i així i tot qualsevol hauria apostat que el descarregaven si una de les fiblades no hagués atabalat el pom, que es va desprendre i va arrossegar la resta del castell. Una llenya lletja en dos temps (canalla, i després la resta), que ha sumat el pitjor d'un despenjament de canalla a una ensulsiada amb problemes. Dos tarragonins han hagut de ser atesos per l'ambulància i ha calgut esperar-ne una de nova. Després, han completat sense més problemes castells de sis. I els Tirallongues, que estan també com un llum, han començat amb el dos de sis, diríem que bé, han seguit amb el tres de set, sense prou pinya però prou digne, i han acabat amb un altre castell de sis, que no recordo.

Conclusió: que si no sigués de cap colla, veient el que s'ha vist, em feia dels Cargolins sense pensar-m'hi.

D'altra banda, els Saballuts han descarregat avui el seu primer carro gros. Me n'alegro molt, perquè és una colla que em cau molt bé i s'ho mereixien.

Salut.

Fotos

Crònica a lamalla de la diada de Corpus d'ahir a Cornellà.

Només dir que em van donar molt bones sensacions els de Cornellà, que se'ls veia molt il·lusionats i amb moltes ganes de fer moltes coses. Els verds van fer el primer 4de8a de l'any amb molta solvència i els Minyons el primer 5de8. El primer 4de9f va fer llenya. Un dia estrany en què sembla que els objectius van prenen forma.

Diumenge, diada a Manresa, capital del Bages, històrica comarca de la Catalunya Vella, ciutat dilecta d'En Pere III dit el Cerimoniós, així anomenat per haver estat fort interessat en la modernització de l'antiga Cancelleria Reial i diguem-ne fundador de l'antiga Generalitat, escriptor d'una de les quatre grans cròniques catalanes, pare d'En Joan I el Caçador, així dit per haver mort en circumstàncies estranyes durant un exercici cinegètic, defunció que dugué Martí I l'Humà, darrer dinasta del casal de Barcelona i germà seu, al capdavant de la Corona d'Aragó fins l'any 1410; després d'allò, Compromís de Casp, Trastàmara, Habsburg i Borbó.

Allí, sota l'esguard amatent d'En Pere III, en una cantonada davant l'església del passeig que porta el seu nom, actuàvem, un manyoc de segles més tard, els Castellers d'Esplugues --Speluncas!--, amb els companys de Manresa i els de Vic, els Sagals d'Osona.

Nosaltres viatjàvem, doncs, a Manresa, a fer algun castell, i cap porra no n'encertà el pronòstic, ja que la Tècnica juga a despistar el personal i ni els qui van a assaig ni els qui no hi van esbrinen el programa del dia.

Núvols d'incertesa ens environaven en compacta boira, així que només la ventada de l'actuació podia aclarir-nos l'avenir més acostat. La nostra primera proposta castellera era el cinc de set. Segons fonts assabentades de la Colla, aquest cinc de set ha anat millor fins i tot que el de Sant Cugat, del quan se'n deia que havia estat el millor del nostre historial, més bé que el de Festa Major de fa dos anys, considerat per molts fins aleshores com a ideal del passat en què emmirallar-nos. Doncs aquest sembla que era millor encara que aquests dos i, per tant, s'ha situat a l'alçada del cinc de set anterior dels Sagals i s'ha allunyat a anys llum del cinc dels Tirallongues, que era un flam de dubtes.

A segona ronda hem abaixat el peu de l'accelerador amb un quatre de set dels dits lleugers, que si ha semblat a alguns un pèl lent en tot cas ha pujat i baixat amb mides esplèndides --tot i que, per a alguns, potser tan obert com en un quatre amb agulla-- i sense cap mena de moviment estrany a l'òptima realització de la construcció.

Amb dos castells de set tocava l'hora del tercer, potser del tres, amb la qual cosa s'hauria acomplert el meu pronòstic; però com que el misteri envolta els nostres destins, els quals no es desvetllen sinó amb gran sorpresa i meravella de tothom, hom va decantar-se per un castell inèdit, el tres de sis per sota. Es donava el cas, doncs, que la nostra colla començava amb un castell de la gamma alta de set executat a la perfecció i acabava amb un castellet de sis com aquell qui res.

Bé, aquest tres de sis era el primer tres de sis que els Cargolins aixecàvem per sota, ara ja tenim carta blanca per descarregar-lo a assaig deu mil cops sense fer escarafalls. Segons el vídeo, el rengle de la plena pujava més lent que els altres dos, i a més a terços semblava una mica més oberta, però al capdavall cap mena de problema. Mentre es descarregava, els baixos demanaven a crits que volien un pis més.

Per plegar, el clàssic pilar de cinc, aquest cop girat a esquerra i dreta per iniciativa del Jordi. M'ha agradat aquell pilar d'una colla que fa les coses com les ha de fer, a diferència d'altres que fan les coses a la babalà i blablà.

I com que en la darrera crònica se'm van plànyer perquè no havia parlat de les altres colles, ara en faré un repàs ràpid i així em guanyaré potser algun insult o cop de puny a la cara per la propera vegada. Els osonencs, segons en l'ordre d'actuació, colla de Concurs, van plantar sense problemes un cinc de set de puta mare, paradíssim, un tres de set per sota molt ràpid i bonic i un quatre amb agulla esplèndid amb alguns problemes intranscendents de mides. Els del Bages, primers en l'ordre d'actuació, van començar també amb un cinc de set, molt dolent i de mides nefandes que va perillar més d'un cop d'anar al terra, van continuar amb dos intents desmuntats consecutius de quatre de set amb agulla, que costaria d'escatir quin dels dos estava pitjor, tot i que el segon va arribar més amunt; en la teòrica tercera ronda van fer el quatre de set i en la ronda extra que es van treure de la màniga el tres de set. Jo, de fet, veient els nyaps que anaven perpetrant l'un darrere l'altre, d'una banda recordava els Ganàpies, i de l'altra tenia el dit àvid al botó de la càmera per fotografiar una llenya que semblava imminent, però veus tu quina cosa, sense pinya i sense verecúndia també es poden descarregar castells.

Ja per acabar, només remarcar un parell de coses. D'una banda, que el nostre primer pilar de quatre era de dol, descansi en pau. En segon lloc, cosa que no hi té res a veure, avui era el segon dia que tocava la gralla amb nosaltres la Noe, aquest cop sense la Gwen, amb qui debutava la setmana passada, i que pel que he anat sentit ho fan molt bé i me n'alegro infinitament. Per acabar volia dir una altra cosa però no la recordo, senzillament dir que he tornat a estar a punt d'anar-hi amb bici, que avui han pujat deu nens diferents als nostres castells, i que aquesta colla m'encanta i som la puta hòstia.

Fotos

Sagals d'Osona: 2Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Tirallongues de Manresa: Pde4s, 5de7, id4de7a, id4de7a, 4de7, 3de7, vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4 dols, 5de7, 4de7, 3de6s, Pde5 girat

Doncs bé, actuació a Sabadell per la Creu Alta, que en bici deu estar a poc més de dues hores. El dia era radiant, massa radiant; diuen que passem de l'hivern a l'istiu sense primaveres ni tardors, tot i que per a mi aquesta primavera ha sigut molt amable i les signaria totes com aquesta, però potser sense la nevada pels volts del meu aniversari (tot i que encara era hivern aleshores).

Resulta que jo no havia anat a l'assaig de divendres, però pel que sé les proves van centrar-se en la torre i el tres per sota. Així que ningú no sabia ben bé què havíem de tirar avui; jo suposava que seguiríem l'estela de les diades passades i, coneixent la prudència proverbial de la nostra colla, apostava per un sol castell de set i mig i tres i quatre de set. Però estava equivocat.

Així que el primer castell que hem presentat era el tres de set, en el qual un dels baixos era nou, i que, com és costum, ha pujat i baixat sense més problemes, molt rodó. Em diuen fonts fefaents que ara devem estar fent els millors tresos de set de la nostra història, i el d'avui n'havia de ser un d'aquests.

A segona ronda, ja escalfats, tiràvem el cinc de set, que ens costa una mica més que el quatre amb agulla, esclar. El de la setmana anterior a Sant Cugat havia sigut, segons també fonts fidedignes, un dels millors, sinó el millor, que hem fet mai, però el d'avui, segons altres fonts, era potser el pitjor o un dels pitjors. Jo ara no recordo cincs dolents, només crec que no n'hi havia per tant, que la pinya potser era un petit guirigai però que ha fet la feina com cal, que potser la rengla ha bellugat una mica massa (el segon em deia que el castell anava fent voltes, i el baix sembla que ha fet unes passes enrere i l'ha acabat d'obrir), i que, sobretot a la descarregada, amb dosos per quarts, hi ha hagut una batzegada interessant que ha rebregat un moment tota l'estructura. Ha sigut l'únic moment de relatiu perill, però és que normalment, si no és que els tens molt i molt apamats (com al cas del tres), els castells solen bellugar-se i solen rebregar-se en algun moment. En fi, que comparat amb el nostre, el de Reus d'una mica més tard era un autèntic cafarnaüm, i si no sabeu què vol dir això teniu, com sempre, el DCVB.

Dels Xiquets de Reus en volia parlar de passada al final, però faré un incís ara per comentar la seva actuació. Eren pocs i, tot i desconeixent de primerà mà les seves intencions abans de començar, només diré que sembla que han forçat la màquina al final per tal de no ser la «ventafocs» del dia. Han començat amb el tres de set, sense problemes destacables, i han seguit amb el cinc de set, que com que tenia poca pinya ha perdut aviat les mides a segons i que per tant s'ha destarotat i destruitat del tot als pisos de dalt, sobretot del tres i de la rengla, que era un festival. Però defensant-lo força l'han completat, una cosa que no semblava que amb el següent castell hagués de succeir, per tal com el seu quatre de set amb agulla ha sigut horrible sobretot fins que el quatre no s'ha descarregat: què dir-ne, sinó que no hi havia pis arrenglerat amb el seu pis de sota, que els segons s'asseien com a la bartola amb primeres mans que no hi arribaven, estintolades per castellers de les altres colles que innocentment els feien suport. Ah!, a mi no m'hi veureu, no, i la meva indignació sempre serà molt grossa.

I que després els de la nostra colla diguin que els nostres castells són lletjos perquè la rengla s'obre uns centímetres de no res i perquè hi ha una rebregada mig perillosa a la davallada, però que trobin que els de Reus descarregaven els mateixos castells amb la punta de la polla i folgadament! Au, va! Esteu tots bojos!

Bé, acabat l'incís torno als nostres castells. Hem plegat, com els Xiquets (que anaven tercers després de nosaltres), amb el quatre de set amb agulla. Sembla que en aquest cas el principal problema és que un segon defensava la seva posició només amb un peu i que, en definitiva, tot plegat estava mogut i remenat com les baralles de cartes dels jugadors de botifarra de la nostra colla vella. Però bé, jo què sé, que ha anat bé, collons, sobretot comparat amb el de Reus, és que en esguard d'allò eren flors i violes.

Potser no hauria de mirar tant què fan les altres colles, que per anar millorant cal ser autocrític, etc. Bé, jo l'únic que vull dir és que fileu molt prim.

I això és gairebé tot. Hem plegat amb el vano de cinc, que si fa no fa ha anat bé. Aprofitem per dir que, d'entrada, havíem fet un pilar de quatre en què en Ferran s'hi estrenava a segons. Ja per acabar, em diu en Lluís que avui han pujat deu nens diferents als castells, i que en les anteriors actuacions havien sigut onze, i que el que vol dir això és que tenim una canalla de puta mare que és una meravella.

Fotos

Castellers de Sabadell: 2Pde4, 5de7, i3de7s, 4de7a, 3de7a, Vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4, 5de7, 3de7, 4de7a, Vano 5
Xiquets de Reus: Pde4, 3de7, 5de7, 4de7a, Pde5