En un principi, el cinema de ciència ficció s’anomenava futurista o d'anticipació, i és que, més que parlar del futur, explora pors actuals que projectem amplificades cap a un futur imprecís. Matrix diu que la realitat complaent que vivim és fictícia i ha estat fabricada per a tenir-nos dominats. Avatar ens presenta una multinacional que utilitza totes les eines al seu abast: relacions públiques, científics i exèrcit, per obtenir un mineral preuat encara que hagi de destruir una societat tribal i el seu medi ambient. Districte 9, menys coneguda però genial, assenyala la discriminació cap als pobres per poder mantenir els privilegis d’un grup social. Però mentre aquest gènere resulta útil per radiografiar les tendències que amenacen la nostra civilització, no sembla gaire útil per proposar solucions. Per una banda, el desenllaç feliç sempre necessita un heroi hàbil i intel·ligent que aconseguirà reunir el valor per plantar cara al temible dolent. Com que el valor que se'ns demana és de l'alçada d'un autèntic màrtir, restarem impotents i fomentarà que siguem passius socialment, tot esperant l’arribada d’un líder que canviï el rumb del món, en comptes d’apostar pel més real: que tots i totes podem sumar esforços per transformar la societat tal i com la desitgem. Per altra banda, gairebé sempre la solució l’emmarquen en la lògica de la guerra, un mètode de resolució de conflictes que ve més del passat que no pas del futur. Segurament, per superar els conflictes derivats de necessitats contraposades, faran falta formes de resolució noviolentes que vagin més enllà del recurs al cop de puny... o al raig làser, segons l’època.
(Carta 290)
Publicat com a mínim a: La Nueva España-Diario de Oviedo, El Punt Avui, Público, Diario Palentino, El Temps.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 24th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Ara que som testimonis de les picabaralles internes de PxC, podem reflexionar sobre el paper dels partits petits. En general, no són partits que s'interessin pel conjunt d'assumptes del país, sinó que defensen temàtiques molt concretes que creuen que no són tractades adequadament pels partits tradicionals. Però ho tenen molt complicat electoralment perquè la política és sobretot mediàtica i perquè hi ha restriccions electorals (llindar del 3% o 5%, i la Llei d'Hondt). Excepte en petits municipis, no tenen opcions reals de guanyar o ser decisius, però influencien el discurs del partit tradicional més proper ideològicament. Fem inventari: SI ha arrossegat ERC, i una mica CiU, cap a posicions histriòniques posant la independència per davant de tot (Puigcercós a les autonòmiques, o Portabella fent campanya municipal centrant-se en la independència). C's ha arrossegat el PP de Camacho a parlar castellà en debats televisats on s'estava parlant català o a posar denuncies contra la immersió lingüística. PxC ha arrossegat el PP, a Badalona, o CiU, a Vic, a atrevir-se a coquetejar amb la xenofòbia. Les CUP, per ser canditatures locals, encara han influït poc, però poden interpel·lar ERC i ICV-EUiA a ser més combatius i més propers als moviments socials. Per tant, encara que un partit com PxC mai deixarà de ser minoritari, no podem menysprear l'efecte de desacomplexar altres partits cap a derives de populisme xenòfob, amb possibilitats d'intoxicar la societat en un grau elevat.
(Carta 289)Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Público.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 20th, 2011.
Desactiva els comentaris.
En ple agost i sense avisar, el pagament del PIRMI s'ha canviat de l'ingrés bancari a un xec que caduca als 15 dies i s'ha creat molta confusió entre els 33.393 receptors que viuen en extrema pobresa. El govern es justifica dient que és per descobrir si hi ha frau. El PIRMI suposa uns 180 milions d'euros anuals i s'especula que podria haver-hi un 2-5% de frau (uns 6 milions d'euros). El control sobre les ajudes és totalment exigible a una Administració, però en comptes de fer una investigació discreta, s'ha provocat un gran enrenou mediàtic que ha generat desconfiança vers els que perceben la RMI. Mas ha sortit al pas dient que, si no es reduïa el frau, a l'octubre ja no es podria pagar l'ajuda! És com dir que només disposen de 30 milions d'euros! Sabent que el pressupost de la Generalitat és de 30.000 milions, sona més aviat a mentida. I a més, ho diu el que va córrer a renunciar als 400 milions de l'impost de successions. I aquest suposat frau dels pobres es contraposa burlescament amb fraus com el de Millet (35 milions d'euros) o el frau fiscal (16.000 milions a Catalunya, dels quals només se'n descobreix un 5% a les inspeccions!). I segur que es pot reformar el PIRMI per ajudar més i millor, però l'enduriment de condicions que s'imposarà en la futura reforma persegueix, per sobre de tot, retallar 53 milions d'euros que en ser vers les persones més vulnerables mostra una crueltat impúdica. Ben bé un govern oposat a Robin Hood: treu als pobres per donar als rics.
(Carta 288)
Publicat com a mínim a: Público, Estrella Digital, Eccus.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 19th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Al-Assad sempre ha estat enemic d'Israel, sobretot des que l'Estat hebreu ocupa els Alts del Golan. Israel clama que són una democràcia rodejada de dictadures. En aquests moments podrien alegrar-se perquè hi ha revoltes a Síria per fer caure Assad i per democratitzar el país però, paradògicament, ara Israel defensa el dictador! No volen que li passi el mateix que a Mubarak, ja que tem que una Síria democràtica no tolerés l'ocupació del Golan i sigués activament solidària amb els palestins. Segur que els interessos d'Israel han pesat per tal que, amb Assad, no s'hagi actuat com amb Gaddafi. Només s'han fet declaracions de protesta i un bloqueig econòmic que no impedeix una repressió per esclafar la revolta que ja ha fet més de 1.800 morts! Un amic palestí, que viu a Catalunya, afirma que Israel tem moltíssim aquesta onada democratitzadora al món àrab. Deu ser per això que les protestes de desenes de milers de palestins demanant democràcia no han transcendit mediàticament, encara han tingut certa influència en l'acord entre les faccions palestines. El 20 de setembre, Palestina reclamarà a l'ONU ser admès com a estat membre, amb les fronteres de 1967, per en un futur poder negociar amb Israel d'igual a igual. L'amic palestí, de vacances al seu país, m'escriu que no serà cedint als interessos sionistes que s'aconseguirà que Israel pugui existir amb seguretat mentre els palestins són anorreats i humiliats, sinó fent tot el contrari, començant per acceptar un Estat palestí. La situació actual, a més d'insostenible, és moralment abjecta i Israel ha d'ésser assenyalat sense excuses, ni la seguretat nacional, ni l'Holocaust, ni cap xantatge emocional que no sigui fer passos en la direcció del respecte als Drets Humans per a tothom.
(Carta 287)
Publicat com a mínim a: El País (carta destacada, tot i que han tret l'al·lusió al sionisme), Diari de Tarragona, Diario de Notícias de Navarra, Diario Palentino, La Tribuna de Albacete, lainformacion.com.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 18th, 2011.
Desactiva els comentaris.
La immigració, a banda d'enriquir-nos econòmicament, també ens beneficia socialment. És difícil de copsar perquè aquesta diversitat cultural també posa dificultats per a l'adaptació d'uns i altres, i demana un esforç suplementari per permetre la cohabitació de realitats, conductes, valors i visions diferents a les nostres de tota la vida. Però aquí rau precisament l'aportació cabdal dels nouvinguts: la cultura catalana, que és dinàmica com totes, està rebent gran quantitat d'inputs de gent d'arreu, per tant està esdevenint una cultura cosmopolita, moderna i oberta al món. Us posaré un exemple perquè m'entengueu i per no encallar-nos en la resistència inconscient que practiquem els catalans per afany de supervivència, ja que, en no disposar d'un estat-nació propi que ens protegeixi, sentim por que la nostra cultura matriu s'afebleixi i acabi desapareixent. Un cop que visitava Xile, l'amic que m'acollia em va dir que els seus amics s'alegrarien de conèixer algú estranger perquè, per la situació geogràfica del país, amb tot el continent de l'altra banda dels Andes, poca gent els visitava! I llavors vaig preguntar-me com seríem si Barcelona i Catalunya no atragués gent de tot el món i només estigués habitada per catalans. També estaria bé, però seria molt menys dinàmic. Molts indrets viuen així, passant desapercebuts, mentre que altres llocs rebem moltes visites i interès, i llavors ens queixem per excés, però no arribem a ser conscients del que rebem i del trampolí que tenim a disposició. I ja que això és i serà així, siguem-ne conscients i gaudim-ne! Augmentant les relacions interculturals amb els nouvinguts no esdevindrem una cultura més feble sinó, tot el contrari, una cultura més segura de si mateixa en diàleg amb el món!
(Carta 286)
Publicada com a mínim a: Diari Ara (carta destacada), Setmanari La Directa, Diagonal, Rebelión, Diario Palentino, El Triangle.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 16th, 2011.
Desactiva els comentaris.
En el debat sobre la immigració hi ha molta emoció, sobretot por (“és una invasió”, “no hi ha feina per tots”, “es queden les ajudes que ens tocarien als d'aquí”, “no entenem el que parlen”, "l'islam és així i és aixà...”) i massa poca reflexió. A nivell econòmic es diu que ens treuen la feina, però això no és cert, perquè, per exemple, si es dupliqués la població, farien falta el doble de llocs de feina però, com que també hi hauria doble demanda, aquesta crearia els llocs de feina necessaris. Un estudi ha calculat que, sense l'arribada d'immigrants andalusos, extremenys,... Catalunya tindria una població de 2.200.000 habitants. És a dir, que els llocs de feina no són una quota fixa que es pot exhaurir si ve molta gent, sinó que és dinàmic en funció del volum de l'economia. I aquí ve el segon aspecte que podem mirar amb optimisme pel que fa a la immigració: Ser 7 milions en comptes de 2,2, fa que la nostra economia sigui més potent que altres. Per tant, la immigració no ens ha perjudicat, sinó que ens ha beneficiat. A més, hem d'adonar-nos que són ciutadans que arriben en edat laboral i que un altre país s'ha fet càrrec d'alimentar-los i educar-los fins que han estat productius. Fins i tot, els empresaris els contracten perquè els poden pagar menys que als autòctons, per tant, generen més plusvàlua amb menys inversió. Aquest últim enriquiment, en realitat, recau sobre els empresaris i caldria que fos combatut per l'esquerra, no només perquè és il·legítim en aprofitar-se de la seva debilitat, sinó que a més, ens surt molt car socialment perquè destrueix les conquestes laborals aconseguides amb molt d'esforç i perquè atempta contra la cohesió popular enfrontant a treballadors de diferents origens. L'esquerra ha d'aconseguir lleis que impedeixin fer dumping laboral a costa dels immigrants, i això passa perquè siguin legals i perquè no se'ls pugui pagar menys que als d'aquí.
(Carta 285)
Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Estrella Digital, Periódico El Raval, El Periódico de Extremadura..
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 15th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Em pregunto pels motius dels disturbis que s'estan escampant per Anglaterra. És impossible que sigui simplement delinqüència com s'afanya a aclarir Cameron per passar a amenaçar amb mà dura. A la dreta li va tant bé que hi hagi aldarulls per autoerigir-se en defensors de la llei i l'ordre a base de xarop de canya... Potser també podria fer autocrítica per la mort del taxista Mark Duggan per trets de la policia, pels dos caps de policia destituïts per corrupció, per la crisis de News of the World, per les 333 persones mortes en dependències policials des de 1998 sense cap policia jutjat, per les retallades dràstiques que han aplicat sense contemplacions, per un atur juvenil en barris pobres que arriba al 50%,... Si davant d'una guspira com la mort de Duggan, ningú s'hagués revoltat, la classe política i econòmica pensaria de manera autocomplaent que ho estan fent molt bé. Com declarava en una connexió en directe de la BBC, l'escriptor i activista pels drets dels negres, Darkus Howe: "Jo no ho anomeno disturbis, jo ho anomeno insurrecció. Està passant a Síria, està passant a Clapham, a Liverpool, a Port-au-Spain, és la natura del moment històric actual" i, davant de l'estupor de la periodista que no aconseguia el comentari que buscava, li han tallat l'entrevista per tornar al mantra oficial de condemna acrítica dels aldarulls. I aquests disturbis recorden als que van assolar Anglaterra el 1981, al principi del govern de Margaret Tatcher, a la que tampoc li va tremolar el pols per imposar unes retallades socials draconianes, ni per demanar a la policia que detingués qualsevol persona sobre la que pesés una "sospita raonable" basant-se en una llei de Vagos y Maleantes de 1824. Salvada la situació amb el patriotisme que va generar la Guerra de les Malvinas, el país ha continuat fins avui, a base de governs conservadors i laboristes (ambdós neoliberals), amb bosses de pobresa i, sobretot, de desestructuració social (ben retratades des de fa anys per les pel·lícules de Ken Loach) que no s'han abordat amb un esforç econòmic, educatiu i d'assistència social a l'alçada de les necessitats, sinó que s'han intentat invisibilitzar amb petites ajudes familiars. I sembla que no ho vulguem veure, però és com Howe apunta: De diferents maneres i amb diferents mètodes, hi ha un clam mundial que exigeix democràcia real i un sistema econòmic al servei de les persones.
(Carta 284)
Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Punt Avui (edició Barcelona, carta destacada), El Punt Avui (edició Girona, carta destacada), Diario de Notícias de Navarra, La Tribuna de Albacete, Línia Badalona, El Temps.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 10th, 2011.
Desactiva els comentaris.
S'acaben d'aprovar uns pressupostos amb retallades a la sanitat (14%), a l'educació (del 15% al 33%, depenent dels centres) o a la cooperació amb països del sud (55%!). Hi ha, però, una solució molt més justa que els governants defugen, que consistiria en augmentar la pressió fiscal sobre els qui més tenen. I es pot entendre amb aquest exemple: un treballador espanyol paga el 78% dels impostos que paga un treballador semblant a Suècia, mentre que un ric espanyol paga només el 20% del que paga el seu homòleg suec! Catalunya ha suprimit l'impost de successions perquè s'especula que, sinó, els rics s'emportarien els seus patrimonis a altres autonomies que han eliminat aquest impost. O també les grans societats d'inversió, les SICAV, paguen un 1% d'impostos i es diu que, si se'ls apugés, marxarien a altres països. Però a Bolivia, les multinacionals petrolieres pagaven només un 18% d'impostos i es quedaven el 82% restant. A l'arribar al govern, l'Evo Morales va proclamar que aquests percentatges s'havien d'invertir perquè no era possible que Bolivia fos pobra situada sobre tan grans jaciments de petroli. Aquestes empreses van alertar que, si això s'aplicava, no els seria rentable l'extracció i haurien de marxar del país. Com que entre elles n'hi havia una d'espanyola, el govern de Zapatero va protestar enèrgicament i va clamar justícia per a la seva multinacional. Però es van apujar els impostos fins a quotes d'entre el 50% i el 75% i les petrolieres no han marxat perquè segueixen fent grans beneficis. Aquí tampoc marxarien la majoria de rics, empreses i societats. Si fos així, no hi hauria empreses a França, Alemanya o Suècia i totes estarien a Burkina Faso, on els impostos són baixíssims.
(Carta 282)
Publicat com a mínim a: El País, Público, El Punt Avui (edició Girona, publicat com a carta destacada), Diario de Noticias de Navarra, Diario de Jaen, Rebelion.org, Lainformacion.com, labolsa.com, Línia Badalona, El Setmanari, Diari El Raval.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 2nd, 2011.
Desactiva els comentaris.
Sempre és més clara una situació quan s'observa des de fora. A Catalunya sembla que ens haguem de resignar que, davant de la situació de crisis i d'endeutament, no hi ha altra alternativa que fer retallades socials, a l'estil de la tina que va popularitzar Margaret Tatcher com acrònim de there is no alternative. A les notícies sobre com EEUU pot enfrontar el seu gran endeutament, llegim que allí es plantegen un ventall de propostes més ampli que el que aquí se'ns ofereix. Els demòcrates s'inclinen per apujar els impostos a rics i empreses, i els republicans no volen ni sentir parlar d'apujar els impostos i proposen, sobretot, reduir la despesa en sanitat per a majors de 65 anys i pobres. Fa de mal comparar que CiU proposi el mateix que els republicans neocons radicalitzats encara més pel Tea Party, però la pregunta seria: ¿Per què els mitjans de comunicació d'aquí fan seguidisme de l'opció ideològica del govern català i no plantegen altres solucions més enllà de les retallades? Si es presenta als que s'oposen a l'acció de govern sota el leitmotive de no a les retallades, llavors el debat es redueix a: retallades sí versus retallades no, i l'opció per no retallar en protecció social queda ridiculitzada perquè es mostra com a benintencionada, però poc realista. El més important que el moviment 15M ha introduït a l'àgora d'uns mitjans de comunicació massa monocolors és que no manquen alternatives, sinó que manca voluntat política.
(Carta 281)
Publicat com a mínim a: Avui, Diario de Noticias de Navarra, El Punt, Público, El Mundo, Diagonal.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juliol 27th, 2011.
Desactiva els comentaris.
