La immigració, a banda d'enriquir-nos econòmicament, també ens beneficia socialment. És difícil de copsar perquè aquesta diversitat cultural també posa dificultats per a l'adaptació d'uns i altres, i demana un esforç suplementari per permetre la cohabitació de realitats, conductes, valors i visions diferents a les nostres de tota la vida. Però aquí rau precisament l'aportació cabdal dels nouvinguts: la cultura catalana, que és dinàmica com totes, està rebent gran quantitat d'inputs de gent d'arreu, per tant està esdevenint una cultura cosmopolita, moderna i oberta al món. Us posaré un exemple perquè m'entengueu i per no encallar-nos en la resistència inconscient que practiquem els catalans per afany de supervivència, ja que, en no disposar d'un estat-nació propi que ens protegeixi, sentim por que la nostra cultura matriu s'afebleixi i acabi desapareixent. Un cop que visitava Xile, l'amic que m'acollia em va dir que els seus amics s'alegrarien de conèixer algú estranger perquè, per la situació geogràfica del país, amb tot el continent de l'altra banda dels Andes, poca gent els visitava! I llavors vaig preguntar-me com seríem si Barcelona i Catalunya no atragués gent de tot el món i només estigués habitada per catalans. També estaria bé, però seria molt menys dinàmic. Molts indrets viuen així, passant desapercebuts, mentre que altres llocs rebem moltes visites i interès, i llavors ens queixem per excés, però no arribem a ser conscients del que rebem i del trampolí que tenim a disposició. I ja que això és i serà així, siguem-ne conscients i gaudim-ne! Augmentant les relacions interculturals amb els nouvinguts no esdevindrem una cultura més feble sinó, tot el contrari, una cultura més segura de si mateixa en diàleg amb el món!
(Carta 286)
Publicada com a mínim a: Diari Ara (carta destacada), Setmanari La Directa, Diagonal, Rebelión, Diario Palentino, El Triangle.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 16th, 2011.
Desactiva els comentaris.
En el debat sobre la immigració hi ha molta emoció, sobretot por (“és una invasió”, “no hi ha feina per tots”, “es queden les ajudes que ens tocarien als d'aquí”, “no entenem el que parlen”, "l'islam és així i és aixà...”) i massa poca reflexió. A nivell econòmic es diu que ens treuen la feina, però això no és cert, perquè, per exemple, si es dupliqués la població, farien falta el doble de llocs de feina però, com que també hi hauria doble demanda, aquesta crearia els llocs de feina necessaris. Un estudi ha calculat que, sense l'arribada d'immigrants andalusos, extremenys,... Catalunya tindria una població de 2.200.000 habitants. És a dir, que els llocs de feina no són una quota fixa que es pot exhaurir si ve molta gent, sinó que és dinàmic en funció del volum de l'economia. I aquí ve el segon aspecte que podem mirar amb optimisme pel que fa a la immigració: Ser 7 milions en comptes de 2,2, fa que la nostra economia sigui més potent que altres. Per tant, la immigració no ens ha perjudicat, sinó que ens ha beneficiat. A més, hem d'adonar-nos que són ciutadans que arriben en edat laboral i que un altre país s'ha fet càrrec d'alimentar-los i educar-los fins que han estat productius. Fins i tot, els empresaris els contracten perquè els poden pagar menys que als autòctons, per tant, generen més plusvàlua amb menys inversió. Aquest últim enriquiment, en realitat, recau sobre els empresaris i caldria que fos combatut per l'esquerra, no només perquè és il·legítim en aprofitar-se de la seva debilitat, sinó que a més, ens surt molt car socialment perquè destrueix les conquestes laborals aconseguides amb molt d'esforç i perquè atempta contra la cohesió popular enfrontant a treballadors de diferents origens. L'esquerra ha d'aconseguir lleis que impedeixin fer dumping laboral a costa dels immigrants, i això passa perquè siguin legals i perquè no se'ls pugui pagar menys que als d'aquí.
(Carta 285)
Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Estrella Digital, Periódico El Raval, El Periódico de Extremadura..
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 15th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Em pregunto pels motius dels disturbis que s'estan escampant per Anglaterra. És impossible que sigui simplement delinqüència com s'afanya a aclarir Cameron per passar a amenaçar amb mà dura. A la dreta li va tant bé que hi hagi aldarulls per autoerigir-se en defensors de la llei i l'ordre a base de xarop de canya... Potser també podria fer autocrítica per la mort del taxista Mark Duggan per trets de la policia, pels dos caps de policia destituïts per corrupció, per la crisis de News of the World, per les 333 persones mortes en dependències policials des de 1998 sense cap policia jutjat, per les retallades dràstiques que han aplicat sense contemplacions, per un atur juvenil en barris pobres que arriba al 50%,... Si davant d'una guspira com la mort de Duggan, ningú s'hagués revoltat, la classe política i econòmica pensaria de manera autocomplaent que ho estan fent molt bé. Com declarava en una connexió en directe de la BBC, l'escriptor i activista pels drets dels negres, Darkus Howe: "Jo no ho anomeno disturbis, jo ho anomeno insurrecció. Està passant a Síria, està passant a Clapham, a Liverpool, a Port-au-Spain, és la natura del moment històric actual" i, davant de l'estupor de la periodista que no aconseguia el comentari que buscava, li han tallat l'entrevista per tornar al mantra oficial de condemna acrítica dels aldarulls. I aquests disturbis recorden als que van assolar Anglaterra el 1981, al principi del govern de Margaret Tatcher, a la que tampoc li va tremolar el pols per imposar unes retallades socials draconianes, ni per demanar a la policia que detingués qualsevol persona sobre la que pesés una "sospita raonable" basant-se en una llei de Vagos y Maleantes de 1824. Salvada la situació amb el patriotisme que va generar la Guerra de les Malvinas, el país ha continuat fins avui, a base de governs conservadors i laboristes (ambdós neoliberals), amb bosses de pobresa i, sobretot, de desestructuració social (ben retratades des de fa anys per les pel·lícules de Ken Loach) que no s'han abordat amb un esforç econòmic, educatiu i d'assistència social a l'alçada de les necessitats, sinó que s'han intentat invisibilitzar amb petites ajudes familiars. I sembla que no ho vulguem veure, però és com Howe apunta: De diferents maneres i amb diferents mètodes, hi ha un clam mundial que exigeix democràcia real i un sistema econòmic al servei de les persones.
(Carta 284)
Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Punt Avui (edició Barcelona, carta destacada), El Punt Avui (edició Girona, carta destacada), Diario de Notícias de Navarra, La Tribuna de Albacete, Línia Badalona, El Temps.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 10th, 2011.
Desactiva els comentaris.
S'acaben d'aprovar uns pressupostos amb retallades a la sanitat (14%), a l'educació (del 15% al 33%, depenent dels centres) o a la cooperació amb països del sud (55%!). Hi ha, però, una solució molt més justa que els governants defugen, que consistiria en augmentar la pressió fiscal sobre els qui més tenen. I es pot entendre amb aquest exemple: un treballador espanyol paga el 78% dels impostos que paga un treballador semblant a Suècia, mentre que un ric espanyol paga només el 20% del que paga el seu homòleg suec! Catalunya ha suprimit l'impost de successions perquè s'especula que, sinó, els rics s'emportarien els seus patrimonis a altres autonomies que han eliminat aquest impost. O també les grans societats d'inversió, les SICAV, paguen un 1% d'impostos i es diu que, si se'ls apugés, marxarien a altres països. Però a Bolivia, les multinacionals petrolieres pagaven només un 18% d'impostos i es quedaven el 82% restant. A l'arribar al govern, l'Evo Morales va proclamar que aquests percentatges s'havien d'invertir perquè no era possible que Bolivia fos pobra situada sobre tan grans jaciments de petroli. Aquestes empreses van alertar que, si això s'aplicava, no els seria rentable l'extracció i haurien de marxar del país. Com que entre elles n'hi havia una d'espanyola, el govern de Zapatero va protestar enèrgicament i va clamar justícia per a la seva multinacional. Però es van apujar els impostos fins a quotes d'entre el 50% i el 75% i les petrolieres no han marxat perquè segueixen fent grans beneficis. Aquí tampoc marxarien la majoria de rics, empreses i societats. Si fos així, no hi hauria empreses a França, Alemanya o Suècia i totes estarien a Burkina Faso, on els impostos són baixíssims.
(Carta 282)
Publicat com a mínim a: El País, Público, El Punt Avui (edició Girona, publicat com a carta destacada), Diario de Noticias de Navarra, Diario de Jaen, Rebelion.org, Lainformacion.com, labolsa.com, Línia Badalona, El Setmanari, Diari El Raval.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 2nd, 2011.
Desactiva els comentaris.
Sempre és més clara una situació quan s'observa des de fora. A Catalunya sembla que ens haguem de resignar que, davant de la situació de crisis i d'endeutament, no hi ha altra alternativa que fer retallades socials, a l'estil de la tina que va popularitzar Margaret Tatcher com acrònim de there is no alternative. A les notícies sobre com EEUU pot enfrontar el seu gran endeutament, llegim que allí es plantegen un ventall de propostes més ampli que el que aquí se'ns ofereix. Els demòcrates s'inclinen per apujar els impostos a rics i empreses, i els republicans no volen ni sentir parlar d'apujar els impostos i proposen, sobretot, reduir la despesa en sanitat per a majors de 65 anys i pobres. Fa de mal comparar que CiU proposi el mateix que els republicans neocons radicalitzats encara més pel Tea Party, però la pregunta seria: ¿Per què els mitjans de comunicació d'aquí fan seguidisme de l'opció ideològica del govern català i no plantegen altres solucions més enllà de les retallades? Si es presenta als que s'oposen a l'acció de govern sota el leitmotive de no a les retallades, llavors el debat es redueix a: retallades sí versus retallades no, i l'opció per no retallar en protecció social queda ridiculitzada perquè es mostra com a benintencionada, però poc realista. El més important que el moviment 15M ha introduït a l'àgora d'uns mitjans de comunicació massa monocolors és que no manquen alternatives, sinó que manca voluntat política.
(Carta 281)
Publicat com a mínim a: Avui, Diario de Noticias de Navarra, El Punt, Público, El Mundo, Diagonal.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juliol 27th, 2011.
Desactiva els comentaris.
El mateix dia que CiU i PP aprovaven uns pressupostos molt regressius cap a la població més necessitada, una grandíssima manifestació contra la retallada a la sanitat recorria Barcelona. S'evidencia una vegada més que no estan entenent el missatge de la ciutadania. CiU, en campanya electoral, havia promès no disminuir els pressupostos de sanitat ni d'educació. Ara s'excusen que no sabien que les arques estaven tan buides i que no tenen altra alternativa que retractar-se i retallar 600 milions d'euros de sanitat (sense comptar les despeses del 2010 que s'han transferit al 2011). Menteixen perquè sí han renunciat a recaptar 400 milions d'euros de l'impost de successions, que anirien molt bé per aquest cas per exemple. Resulta que la supressió d'aquest impost també era una promesa electoral. Però no cal ser molt llest per veure que la promesa d'aquest impost era amb les capes socials de rendes mitges i, sobretot, altes, que són els que tenen herències, i en canvi la promesa respecte la sanitat pública era amb les capes socials de rendes mitges i baixes, que són els que no tenen mútues privades. Aquesta és la diferència. Igualment com diuen que han hagut de pactar aquests pressupostos amb el PP perquè ha estat l'únic partit responsable. Vinga, va! Que tampoc cal ser un llumbrera per adonar-se que el PP s'ha avingut a aprovar-los perquè són uns pressupostos amb receptes de dretes. Menys demagògia, per favor. És clar que tampoc el PSC està entenent el missatge de la ciutadania... Han tingut els pitjor resultats de la seva història i s'aventuren a pactar la llei òmnibus amb CiU! Suposem que per figurar a la foto i intentar ser un partit amb el que cal seguir comptant. I no ho entenc perquè la llei omnibús pretén desfer gran part del que han fet ells mateixos des del tripartit, infligint una gran regressió social. Altra vegada no hi ha necessitat de ser un visionari per copsar que haurà de ser la ciutadania la que posi la política al seu lloc, perquè els polítics solets no ho voldran fer, sobretot aquests neoliberals descarats del govern 'dels millors'. Les coses es posaran molt i molt calentes en un futur molt proper... Benvinguda la resistència! Benvinguda la reactivació de l'esquerra social!
(Carta 280)
Publicat com a mínim a: El Punt, El Mundo, Avui, Menorca.info, Diario Universitario Eccus, Rebelion.org, Gente Barcelona, L'independent de Barberà (aparegut com a article).
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juliol 21st, 2011.
Desactiva els comentaris.
Amb una mica de perspectiva podem intentar entendre ¿quina és aquesta línia vermella que van creuar els indignats en l’acció al Parlament de Catalunya? A banda de protestar explícitament contra les retallades, l'assetjament al Parlament era un missatge simbòlic molt clar indicant que no ens representa, almenys no de la manera que funciona. I és clar, no es pot permetre que els ciutadans posem en qüestió aquest consens fins ara vigent! On anirem a parar! Els càrrecs electes són els representants legítims del poble i tenen un xec en blanc durant quatre anys. Si no ens han agradat, ningú ens priva de votar per algú altre a la propera! Què més voleu? Doncs això que podia ser acceptable quan es va inventar la impremta, ja no és suficient en els temps de l'internet. El nostre sistema actual va forjar-se el 1978 i és massa hereu del franquisme perquè la bota militar encara era massa present, però passats tants anys no hauríem de tenir por d’actualitzar-lo tot el que faci falta per permetre molta més participació i fiscalització. Per exemple, si CiU va anar a les eleccions assegurant que no faria retallades en sanitat i educació, podríem convenir que no té legitimitat per pactar això amb el PP. Donada la situació, aquests polítics haurien d’organitzar un referèndum sobre com superar la crisis. Perquè volem poder decidir si calen retallades, si estem d'acord amb les ajudes als bancs i si aprovem que les rendes altes i les del capital cada vegada paguin menys impostos. Que vagin traient la pols a aquestes línies vermelles, en altre temps tan poc qüestionades, perquè la partida va precisament d’això! El plantejament de fons del moviment 15M és un qüestionament en profunditat del sistema polític i econòmic, i del pes que té el segon sobre el primer, de manera que no exerciran de veritables representants del poble, per molt que ho diguin i que ho repeteixin una i altra vegada, si es fan els sords i volen seguir gaudint de l’estatus quo.
(Carta 279)
Publicat com a mínim a: Gente Digital, Diagonal, Diario Palentino, La Garrotxa al Dia, Setmanari Directa, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Línia Sants.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juny 23rd, 2011.
Desactiva els comentaris.
Amb una mica de perspectiva podem intentar entendre ¿quina és aquesta línia vermella que van creuar els indignats en l’acció al Parlament de Catalunya? A banda de protestar explícitament contra les retallades, l'assetjament al Parlament era un missatge simbòlic molt clar indicant que no ens representa, almenys no de la manera que funciona. I és clar, no es pot permetre que els ciutadans posem en qüestió aquest consens fins ara vigent! On anirem a parar! Els càrrecs electes són els representants legítims del poble i tenen un xec en blanc durant quatre anys. Si no ens han agradat, ningú ens priva de votar per algú altre a la propera! Què més voleu? Doncs això que podia ser acceptable quan es va inventar la impremta, ja no és suficient en els temps de l'internet. El nostre sistema actual va forjar-se el 1978 i és massa hereu del franquisme perquè la bota militar encara era massa present, però passats tants anys no hauríem de tenir por d’actualitzar-lo tot el que faci falta per permetre molta més participació i fiscalització. Per exemple, si CiU va anar a les eleccions assegurant que no faria retallades en sanitat i educació, podríem convenir que no té legitimitat per pactar això amb el PP. Donada la situació, aquests polítics haurien d’organitzar un referèndum sobre com superar la crisis. Perquè volem poder decidir si calen retallades, si estem d'acord amb les ajudes als bancs i si aprovem que les rendes altes i les del capital cada vegada paguin menys impostos. Que vagin traient la pols a aquestes línies vermelles, en altre temps tan poc qüestionades, perquè la partida va precisament d’això! El plantejament de fons del moviment 15M és un qüestionament en profunditat del sistema polític i econòmic, i del pes que té el segon sobre el primer, de manera que no exerciran de veritables representants del poble, per molt que ho diguin i que ho repeteixin una i altra vegada, si es fan els sords i volen seguir gaudint de l’estatus quo.
(Carta 279)
Publicat com a mínim a: Gente Digital, Diagonal, Diario Palentino, La Garrotxa al Dia, Setmanari Directa, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Línia Sants, Diari La Marina, Diari El Raval.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juny 23rd, 2011.
Desactiva els comentaris.
El dia després de la multitudinària manifestació del 19J, tots els mitjans comentaven que havia sigut pacífica i remarcaven que hi havia hagut servei d'ordre. Els mitjans necessitaven suggerir que el 19J s'havien aconseguit evitar els incidents del 15J al Parlament. Però els cordons de seguretat que van "protegir" la comissaria de Via Laietana van ser simbòlics perquè ningú va fer cap intent d'atacar la comissaria. El moviment sembla molt aleatori: el 15M no-violent; el 27M no-violent malgrat la violència dels Mossos; en canvi el 15J, molt violent i travessant tot tipus de línies vermelles; i el 19J tornava a ser no-violent. Quin moviment més canviant! Coincidiran els mitjans que costa fer entendre això. Us proposo una versió més senzilla i creïble. En totes aquestes mobilitzacions, el moviment s'ha mantingut constant en la no-violència. Amb antelació, el govern va construir un bluf mediàtic per al 15J. Per poder aplicar retallades sense que se centrés el debat en això, ni en proposar alternatives molt més justes socialment: revertir la tendència la baixa en l'IRPF per a les rendes altes, gravar més les SICAVs, restituir l'impost de successions i de donacions, etc... Per aconseguir aquesta cortina de fum, a les 7h del matí els Mossos carregaven molt violentament a la Ciutadadella en un intent d'escalfar l'ambient i motivar violència per part dels concentrats, però aquests no van tornar-s'hi. Interior, enlloc de fer entrar tots els parlamentaris amb un autocar, va permetre que entressin amb el més absolut desordre (32 en helicòpter per donar sensació de pel·lícula), i van obtenir el que buscaven: alguns que es van ficar dins la concentració van rebre esbroncades i algun forcejament però cap va resultar ferit. Els mitjans van transmetre acríticament la versió del conjunt de les forces polítiques que reaccionaven ofeses, enlloc de fer una lectura pròpia i independent. Ara el problema és d'aquests mitjans per justificar perquè el moviment és tan variable.
(Carta 278)
Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Setmanari Directa, El Punt, L'independent de Gràcia, Diagonal.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at juny 20th, 2011.
Desactiva els comentaris.
