Amb les coses que han sortit a la llum pública en els últims anys, és lleig comprovar que l'Oficina Antifrau de Catalunya no és una prioritat ja que, després de la mort del predecessor, la seva direcció n'ha estat vacant durant 6 mesos! Finalment, el govern dels millors ha trobat el moment de proposar un candidat de consens en la persona del magistrat Daniel de Alonso Laso, però només l'han votat CiU, PSC, PP i C's, mentre que ICV-EUiA i ERC s'han abstingut i SI s'hi ha oposat. Espanta veure quins partits l'han nomenat i fa venir mal de panxa només de llistar els casos en els que han sigut condemnats pels tribunals, implicats de ple o de lluny: cas Turisme, cas Treball, cas Fundació Catalunya i Territori, cas Filesa, cas Adigsa i el famós 3%, cas Gisa, cas Gürtel, cas Palau, cas Pretoria..., comptant només fets que han arribat als tribunals. I jo em pregunto: ¿no hauria de ser la societat civil la que triés la persona que ha de vigilar els polítics, en comptes d'escollir-lo ells mateixos? Això és com la llei electoral, que ja s'ha dit del dret i del revés que dista molt d'acostar-se al desitjable principi d'una persona, un vot, però que per canviar-la cal que es posin d'acord precisament aquells que es beneficien d'ella. ¿No hauria de ser la ciutadania la que decidís això? I si es vol tocar la Constitució, ¿no ho hauria de decidir el poble en referèndum? Alguna cosa va malament i sembla que el sistema polític vol seguir fent com si la cosa no anés amb ells.
(Carta 296)
Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, El Punt Avui, Gent Barcelona, Eccus, Rebelion.org.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at setembre 10th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Una argentina em preguntava si Heribert Barrera ha estat un gran lluitador pel catalanisme i per l'esquerra. He contestat que va ser un gran lluitador per Catalunya, però no tant des de l'esquerra, per no dir el contrari. I està clar que era una persona d'una altra època, però esgarrifen les seves opinions sobre la pena de mort, l'homosexualitat o la immigració, per exemple sobre la capacitat intel·lectual dels negres o altres exabruptes racistes que, venint d'una personalitat política com ell, embruten el catalanisme. Per això el que va dir mereixia una condemna sense pal·liatius, sobretot per part dels patriotes. En canvi, és més comprensible que veiés la immigració com una amenaça per al català, sentiment compartit per altres catalanistes. I és cert que, no tenint estat propi, l'arribada de nouvinguts representa un repte per a la llengua. Però és un repte tan inevitable com manejable i, donat que la globalització de les persones és una realitat universal, no hem de témer-la, i menys condemnar-la, sinó aprofitar l'oportunitat per traçar les línies del catalanisme del segle XXI. I ho podrem fer si som capaços de ser actius i no reactius. De fet, el català va avançant en tots els àmbits, malgrat la seva debilitat política. Hem de seguir, i defensar la immersió lingüística a ultrança i l'avanç institucional i laboral del català i, alhora que hem d'estar actius per fer visible el català al carrer, també cal que establim ponts i ens interessem per les cultures dels nouvinguts, per tal que aprenguem a fer societat i fer país junts.
(Carta 295)
Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Eccus, Diari de Tarragona.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at setembre 6th, 2011.
Desactiva els comentaris.
El model escolar d'immersió lingüística, amb el català com a llengua vehicular, és un èxit ja que serveix per a que tots els nens i nenes siguin competents lingüísticament en la llengua pròpia de Catalunya i, en realitat, el resultat final és que els ciutadans es desenvolupen perfectament en català, en castellà i, en menor mesura, en anglès. I tot això s'ha aconseguit adaptant el sistema educatiu a la realitat concreta de Catalunya, que no gaudeix del benefici de ser estat-nació i que compta amb molta població nouvinguda. Una altra cosa són les lleis. Tal i com està plantejada la Constitució, el català és un dret, però no un deure. L’únic deure és el castellà. De manera que, seguint fil per randa la Constitució, el sistema educatiu a Catalunya hauria de tenir el castellà com a llengua vehicular i, si es vol i de manera no obligatòria, una assignatura de català. Però segur que és inconstitucional que la llengua vehicular sigui el català, perquè la Constitució, pactada encara sota l'ombra del franquisme, no entén l'Estat espanyol com un estat plurinacional, sinó amb una nació i una cultura predominant, i cultures regionals secundàries. Com que les lleis no estan per entorpir sinó per ajudar, si veritablement l'Estat espanyol s'entén com un estat plurinacional amb diverses llengües oficials, llavors cal canviar la Constitució! Acabem de veure que no és tan intocable com ens havien fet creure i que es pot reformar ràpidament amb un simple acord parlamentari. Ara bé, si aquest canvi constitucional és impossible, perquè PP i PSOE entenen que España és un estat on les singularitats regionals som propietat d'una entitat superior, llavors permetin-nos ser independentistes i lluitar per alliberar el nostre país d’un estat anacrònic i opressor.
(Carta 294)
Publicat com a mínim a: El Setmanari, Eccus.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at setembre 5th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Del tripartit n'ha quedat una valoració una mica negativa, o almenys per part dels mitjans de comunicació, que no han volgut fer extensiu l'oasis català a aquest govern, amb el que han estat molt beligerants. Sembla que el tripartit no ha acabat de satisfer completament a ningú. Ha estat catalanista, però no suficient. D'esquerres, però no suficient. I, alhora, massa catalanista i d'esquerres per a alguns. Penso que, tot i que ho han fet millor que en l'etapa pujolista, no s'ha notat prou el canvi en les polítiques socials i hi ha hagut continuisme en certes formes conservadores molt instal·lades al país, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació públics que podrien haver impulsat debats de fons, en una societat poc acostumada a parlar de política de manera organitzada. Això hauria possibilitat agosarades polítiques laborals, fiscals, d'habitatge, de serveis públics, d'educació... També, hi ha hagut descoordinació doncs cada departament volia impressionar amb la seva feina, cosa que va comportar no treballar a l'una. Tot i així, crec que ha estat l'inici d'una cultura política més oberta i democràtica que, lògicament, en un sistema electoral competitiu, no és fàcil. Però més enllà de les valoracions, és molt bonic veure fins a quin punt el país ha madurat. De manera que, quan ha tornat CiU, més neoliberal per cert que en els seus anteriors governs, disposada a campar per la política catalana com si el país fos seu, s'ha trobat una oposició que ha aprofitat l'experiència de govern i és menys dúctil i, sobretot, una societat més madura, més conscient políticament i que s'ha sabut organitzar ràpidament per resistir els intents de la dreta d'aprofitar la crisi per modelar el país al seu gust i benefici.
(Carta 293)
Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Eccus.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 31st, 2011.
Desactiva els comentaris.
En un principi, el cinema de ciència ficció s’anomenava futurista o d'anticipació, i és que, més que parlar del futur, explora pors actuals que projectem amplificades cap a un futur imprecís. Matrix diu que la realitat complaent que vivim és fictícia i ha estat fabricada per a tenir-nos dominats. Avatar ens presenta una multinacional que utilitza totes les eines al seu abast: relacions públiques, científics i exèrcit, per obtenir un mineral preuat encara que hagi de destruir una societat tribal i el seu medi ambient. Districte 9, menys coneguda però genial, assenyala la discriminació cap als pobres per poder mantenir els privilegis d’un grup social. Però mentre aquest gènere resulta útil per radiografiar les tendències que amenacen la nostra civilització, no sembla gaire útil per proposar solucions. Per una banda, el desenllaç feliç sempre necessita un heroi hàbil i intel·ligent que aconseguirà reunir el valor per plantar cara al temible dolent. Com que el valor que se'ns demana és de l'alçada d'un autèntic màrtir, restarem impotents i fomentarà que siguem passius socialment, tot esperant l’arribada d’un líder que canviï el rumb del món, en comptes d’apostar pel més real: que tots i totes podem sumar esforços per transformar la societat tal i com la desitgem. Per altra banda, gairebé sempre la solució l’emmarquen en la lògica de la guerra, un mètode de resolució de conflictes que ve més del passat que no pas del futur. Segurament, per superar els conflictes derivats de necessitats contraposades, faran falta formes de resolució noviolentes que vagin més enllà del recurs al cop de puny... o al raig làser, segons l’època.
(Carta 290)
Publicat com a mínim a: La Nueva España-Diario de Oviedo, El Punt Avui, Público, Diario Palentino, El Temps.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 24th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Ara que som testimonis de les picabaralles internes de PxC, podem reflexionar sobre el paper dels partits petits. En general, no són partits que s'interessin pel conjunt d'assumptes del país, sinó que defensen temàtiques molt concretes que creuen que no són tractades adequadament pels partits tradicionals. Però ho tenen molt complicat electoralment perquè la política és sobretot mediàtica i perquè hi ha restriccions electorals (llindar del 3% o 5%, i la Llei d'Hondt). Excepte en petits municipis, no tenen opcions reals de guanyar o ser decisius, però influencien el discurs del partit tradicional més proper ideològicament. Fem inventari: SI ha arrossegat ERC, i una mica CiU, cap a posicions histriòniques posant la independència per davant de tot (Puigcercós a les autonòmiques, o Portabella fent campanya municipal centrant-se en la independència). C's ha arrossegat el PP de Camacho a parlar castellà en debats televisats on s'estava parlant català o a posar denuncies contra la immersió lingüística. PxC ha arrossegat el PP, a Badalona, o CiU, a Vic, a atrevir-se a coquetejar amb la xenofòbia. Les CUP, per ser canditatures locals, encara han influït poc, però poden interpel·lar ERC i ICV-EUiA a ser més combatius i més propers als moviments socials. Per tant, encara que un partit com PxC mai deixarà de ser minoritari, no podem menysprear l'efecte de desacomplexar altres partits cap a derives de populisme xenòfob, amb possibilitats d'intoxicar la societat en un grau elevat.
(Carta 289)Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Público.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 20th, 2011.
Desactiva els comentaris.
En ple agost i sense avisar, el pagament del PIRMI s'ha canviat de l'ingrés bancari a un xec que caduca als 15 dies i s'ha creat molta confusió entre els 33.393 receptors que viuen en extrema pobresa. El govern es justifica dient que és per descobrir si hi ha frau. El PIRMI suposa uns 180 milions d'euros anuals i s'especula que podria haver-hi un 2-5% de frau (uns 6 milions d'euros). El control sobre les ajudes és totalment exigible a una Administració, però en comptes de fer una investigació discreta, s'ha provocat un gran enrenou mediàtic que ha generat desconfiança vers els que perceben la RMI. Mas ha sortit al pas dient que, si no es reduïa el frau, a l'octubre ja no es podria pagar l'ajuda! És com dir que només disposen de 30 milions d'euros! Sabent que el pressupost de la Generalitat és de 30.000 milions, sona més aviat a mentida. I a més, ho diu el que va córrer a renunciar als 400 milions de l'impost de successions. I aquest suposat frau dels pobres es contraposa burlescament amb fraus com el de Millet (35 milions d'euros) o el frau fiscal (16.000 milions a Catalunya, dels quals només se'n descobreix un 5% a les inspeccions!). I segur que es pot reformar el PIRMI per ajudar més i millor, però l'enduriment de condicions que s'imposarà en la futura reforma persegueix, per sobre de tot, retallar 53 milions d'euros que en ser vers les persones més vulnerables mostra una crueltat impúdica. Ben bé un govern oposat a Robin Hood: treu als pobres per donar als rics.
(Carta 288)
Publicat com a mínim a: Público, Estrella Digital, Eccus.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 19th, 2011.
Desactiva els comentaris.
Al-Assad sempre ha estat enemic d'Israel, sobretot des que l'Estat hebreu ocupa els Alts del Golan. Israel clama que són una democràcia rodejada de dictadures. En aquests moments podrien alegrar-se perquè hi ha revoltes a Síria per fer caure Assad i per democratitzar el país però, paradògicament, ara Israel defensa el dictador! No volen que li passi el mateix que a Mubarak, ja que tem que una Síria democràtica no tolerés l'ocupació del Golan i sigués activament solidària amb els palestins. Segur que els interessos d'Israel han pesat per tal que, amb Assad, no s'hagi actuat com amb Gaddafi. Només s'han fet declaracions de protesta i un bloqueig econòmic que no impedeix una repressió per esclafar la revolta que ja ha fet més de 1.800 morts! Un amic palestí, que viu a Catalunya, afirma que Israel tem moltíssim aquesta onada democratitzadora al món àrab. Deu ser per això que les protestes de desenes de milers de palestins demanant democràcia no han transcendit mediàticament, encara han tingut certa influència en l'acord entre les faccions palestines. El 20 de setembre, Palestina reclamarà a l'ONU ser admès com a estat membre, amb les fronteres de 1967, per en un futur poder negociar amb Israel d'igual a igual. L'amic palestí, de vacances al seu país, m'escriu que no serà cedint als interessos sionistes que s'aconseguirà que Israel pugui existir amb seguretat mentre els palestins són anorreats i humiliats, sinó fent tot el contrari, començant per acceptar un Estat palestí. La situació actual, a més d'insostenible, és moralment abjecta i Israel ha d'ésser assenyalat sense excuses, ni la seguretat nacional, ni l'Holocaust, ni cap xantatge emocional que no sigui fer passos en la direcció del respecte als Drets Humans per a tothom.
(Carta 287)
Publicat com a mínim a: El País (carta destacada, tot i que han tret l'al·lusió al sionisme), Diari de Tarragona, Diario de Notícias de Navarra, Diario Palentino, La Tribuna de Albacete, lainformacion.com.
Posted in
Les cartes de Jordi Oriola at agost 18th, 2011.
Desactiva els comentaris.
permetre serveis privats. Però la realitat és que l'economia va a la deriva fins que cau en una crisi com l'actual. Llavors, cal tornar al keynessianisme perquè l'estat és l'únic que pot invertir pel bé comú sense ànim de lucre, mentre que el sector privat només actua si pot obtenir beneficis. El dogma neoliberal falla! I, com que els rics necessiten que l'economia funcioni, els veritablement intel·ligents i poc ideologitzats, com el multimilionari Warren Buffet o les 16 més grans empreses franceses, reclamen pagar més impostos i gaudir de menys desgravacions perquè veuen que l'estat no té diners per reactivar l'economia i són ben conscients que paguen molt menys del que podrien. A l'Estat espanyol, en els últims 15 anys, populars i socialistes han baixat els impostos als rics del 49% al 31%, i als superrics fins al 27%! A més, les rentes del capital no són progressives sinó de tipus fix amb un màxim del 21%. I, amb les desgravacions, les grans empreses acaben pagant al voltant del 10%! Forcem el govern a ser ferm davant dels rics! Ells també ho agrairan...
