ETA va néixer durant la il·legitimitat d'un franquisme extremadament repressor i assassí (i pel qual encara ningú ha demanat perdó, ni sembla que ho vulguin fer...) i en un context internacional de lluites revolucionàries i d'alliberament nacional. Cal recordar això, perquè forma part de la nostra història encara molt recent i perquè, a partir que es va posar en marxa l'organització, aturar tot l'entramat clandestí, de gent que s'hi juga molt, de xarxes de suport i reacció... no era fàcil. Després de la transició, se li reclamava que deixés les armes, però l'Estat espanyol es va dotar d'una Constitució gairebé intocable que, en el seu segon i vuitè articles, deixa clar que España és indisoluble i que l'exèrcit garantirà la unitat d'Espanya. Era normal que una organització de les característiques d'ETA no veiés cap camí possible en aquell context.

Ironies de la història, ETA es va convertir en una molèstia útil per a l'Estat espanyol, perquè tallava el pas de manera solvent a qualsevol qüestionament de la unitat d'España. Fins i tot, el conflicte català quedava condicionat per una dinàmica espanyola que aprofitava per impedir el debat sobre l'Estat doncs seria afavorir els interessos d'ETA, i així s'esdevenia una situació d'excepció permanent que pretenia vestir-se de normalitat.

A banda del terrible drama humà de matar persones, l'estratègia d'ETA per aconseguir el reconeixement del problema polític portava justament al contrari. L'esquerra abertzale no sabia trobar la seva posició en un espai que es reduïa a mida que passava el temps, volia defensar els gudaris i volia fer aflorar el conflicte polític però, l'organització armada que mig defensaven, els ho posava massa difícil. L'estratègia d'assetjament de l'aparell policial, penal, judicial i polític els enfurismava i els feia tancar files amb els seus.

Però des de fa molts anys, arrel de l'avanç de les idees democràtiques al món i a la mateixa societat basca, arrel que ningú no guanyava en l'enfrontament i la situació s'havia estancat, arrel de la insuportable pressió que arribava a termes no legals com l'allunyament dels presos, com la il·legalització de partits que usaven la via democràtica, com la judicialització de Garzón de tothom que perseguís objectius similars als d'ETA encara que no fessin res d'il·legal... en definitiva, per tota l'actual conjuntura, ETA va deixar d'aspirar a imposar la independència i el socialisme, per democratitzar-se també una mica i demanar simplement que el poble basc tingui el dret a decidir sobre el seu futur. Segurament desitjant que el poble es vulgui independitzar, però deixant oberta la porta al que sobiranament desitgi... i no és poc el canvi.

I encara que alguns es neguessin tossudament a veure-ho, això és el que es percep en els recents comunicats d'ETA i en l'evolució del discurs del món abertzale, una clara voluntat d'abandonar la via armada si hi havia la més mínima perspectiva que es podria abordar el problema polític.

I això era el mateix que proclamava el bàndol 'demòcrata' que afirmava que “democràticament es podia defensar qualsevol cosa, però fent callar primer les armes”, tot i que mai aquest bàndol ha fet cap moviment en la línia del que declaraven.

Val a fer un apunt dient que, en el cas de molts polítics, poden omplir-se la boca ara dient que són demòcrates perquè, en el joc democràtic i mediàtic que han construït, veuen guanyar els seus interessos, no perquè siguin més demòcrates que els anomenats terroristes, perquè vam poder comprovar com, quan la democràcia no els anava a favor, van combatre a sang i foc la legítima República provocant 176 vegades més morts que tota la trajectòria d'ETA!

I llavors, davant de les treves, ETA veia que només se li oferia tractar temes que per a ells són secundaris, com l'entrega d'armes, l'acostament de presos, alliberar presos sense delictes de sang, però cap perspectiva, ni tan sols llunyana, que es parlaria del futur d'Euskal Herria. Per tant, no contribuïa a que, els sectors en pro de la pau, poguessin defensar, davant dels altres, res que pogués fer veure que el seu sacrifici per la causa (i matar a un ésser humà no ha de ser una cosa fàcil de digerir) havia servit per alguna cosa, en comptes d'això se'ls portava a adonar-se que tot quedava en un no res. És fàcil d'entendre, a nivell psicològic, que una 'rendició' d'aquest tipus costava que l'acceptessin i llavors els 'durs' de l'organització apostaven per continuar i buscar escenaris mínimament millors.

És sabut per tothom que la rendició total d'un bàndol no és un bon objectiu per a una resolució de conflictes de forma no violenta, no es planteja el “jo guanyo, tu perds” del passat, sinó que s'intenta que el resultat d'una negociació pugui ser llegit com “tots guanyem una mica, però ningú del tot”. Això és el que ha passat a Irlanda, a Sud-Àfrica, i a tots els països on les coses s'han fet civilitzadament.

Però com que l'España actual i l'establishment polític estaven instal·lats en un ideològicament còmode rebuig a la violència, es negaven a escoltar els canvis en el món abertzale. Precisament per aquest motiu rebutjaven la mediació de tercers, amagant-se fraudulentament en que l'Estat no pot permetre la injerència externa en assumptes interns. Tot el contrari del que hauria de ser perquè, si no te n'ensurts amb un problema que veritablement et preocupa, el més normal és que utilitzis tots els recursos disponibles.

Aquesta por deixa clar que a España li preocupa més el conflicte polític que el conflicte armat. Per això, sembla que li inquieti molt més l'èxit de Bildu (¿no els hauria d'entusiasmar que l'opció política guanyi força i debiliti, com ha succeït, l'opció militar?) que la persistència de la banda armada (a cada treva, la caverna mediàtica en bloc clamava furibunda que encara no s'havia acabat, que eren trampes, que no volien realment la pau... com si els molestés la possible fi del conflicte). I es pot afirmar que, igualment com ETA és responsable d'haver assassinat a centenars de persones, els governs centrals també són responsables d'haver preferit que els cementiris s'omplissin de màrtirs per la unitat d'España per tal de no obrir un debat que volien evitar a tota costa.

La Conferència Internacional per la Pau ha sigut la culminació d'un procés de milers de bascos per obrir perspectives al conflicte polític i això ha permès que ETA sortís de l'atzucac.

Aprofito per dir que, entre els canvis menys metafísics que venen, val la pena esmentar l'estalvi que es podrà dur a terme reduint dràsticament el pressupost del Ministeri d'Interior. Si us mireu els números, veureu que tenim una despesa ingent per a aquest ministeri que deixa en ridícul les dedicades a sanitat, educació, serveis socials, cultura, infraestructures, etc... Ara ja no tindrà sentit mantenir aquesta exorbitada quantitat de policies, serveis secrets, escortes, etc... que hi ha al país i que es podrà reduir fins a un volum modest per mantenir unes mínimes garanties de seguretat.

Però en realitat, el que ara ens espera és una veritable revolució mental sobre el que significa España.

La Primera Transició va ser ostatge del franquisme i això va fer que fos totalment insuficient. No és que hi hagi un problema basc o català, és que España, com a país, està sustentada sobre valors franquistes, casposos, arcaics, i antidemocràtics, i això perjudica tant a bascos, com catalans, com espanyols. I paradoxalment, el que ha fet que aquests ciments no s'hagin revisat ni s'hagi pogut evolucionar, ha estat la lluita contra ETA, doncs el conflicte ha mantingut en peu el cos doctrinari franquista del que és España!

Ara s'esdevindrà innexorablement, més aviat o més tard, una Segona Transició i s'obriran debats que no s'han pogut donar per la tossuderia i mala fe de molts. No s'ha de tenir por i s'ha de debatre des de la raó. Podrem discutir obertament sobre què és España i sobre qui vol pertànyer-hi, sense imposicions, ni restriccions de cap tipus. Ni Constitucions ni altres excuses. Haurem d'aixecar tota la moqueta del país per revisar uns fonaments banyats de sang en la Guerra Civil i la dictadura, i que ha tingut com a conseqüència moltes de les realitats injustes d'avui.

Un període apassionant s'obre davant nosaltres, perquè ens alliberarem d'una cotilla massa determinant i, per fi, podrem intentar caminar cap a una democràcia real.

Publicat com a mínim a: Rebelion (publicat com a article), El Setmanari, Surda, La Tortuga de Gràcia, Eccus, Vilaweb, Latin Free News, Canalsolidari, La Directa (publicat com a article).