Expressions Lliures » Les cartes de Jordi Oriola

QUI HA DE PAGAR LA CRISIS?

Administrador — Thu, 08 Jul 2010 15:35:00 +0000

¿Sabíeu que, entre 1994 i 2008, el salari mig va créixer un 2,8%, mentre que el Producte Interior Brut va créixer un 69%, el patrimoni financer un 95,2% i el patrimoni immobiliari un 134,4%? Per altra banda, el govern va aportar 9.000 milions d’euros al pla de rescat dels bancs i, en el mateix any, els beneficis bancaris van ser de 13.000 milions d’euros! I diuen que s’augmentaran els impostos sobretot als més rics. Fals, perquè els veritablement rics tenen societats d’inversions de grans capitals (SICAV) que només paguen un 1% d’impostos! Per fer front a la crisis, el govern espanyol vol estalviar 15.000 milions d’euros (recordeu que el pla de rescat als bancs va costar 9.000 milions d’euros?), i creuen que s’ha de fer retallant un 5% el sou als funcionaris, congelant les pensions (i s’estudia allargar l’edat de jubilació) i reduint 6.000 milions d’euros de l’inversió pública, el que suposarà una regressió social duríssima. Però fixeu-vos que, una altra manera de recollir aquests 15.000 milions d’euros, seria la següent: Pujar al 18% els impostos a les SICAV (s’aconseguirien 1.500 milions d’euros), pujar el tram màxim de l’IRPF del 43% al 50% (2.500 milions d’euros més), recuperar l’impost de patrimoni per fortunes superiors a un milió d’euros (2.000 milions), augmentar del 30% al 35% els impostos sobre beneficis a les 14 empreses espanyoles que facturen més de mil milions d’euros l’any (2.500 milions), i reduir el frau fiscal tan sols un 5% (2.500 milions). Amb això en tindríem prou i no suposaria un retrocés social. Us agradaria un govern veritablement d’esquerres? Hi ha partits més d’esquerres que el PSOE?

(Carta 258)

Publicada com a mínim a: El Punt (com a carta destacada)

“SOM UNA NACIÓ”, ÉS CLAR QUE SÍ!

Administrador — Tue, 06 Jul 2010 15:17:00 +0000

Resulta que el poble català, que conforma una nació, no vol acceptar el fre que sistemàticament li imposa l’Estat espanyol al qual conjunturalment pertany. I és que la protesta existeix precisament pel fet que Catalunya se sent una nació. No per l’Estatut en si, ja que també sortirem al carrer els que vam votar contra aquest estatut esquilat. Llavors, és inconcebible que en Montilla vulgui anar al davant de la manifestació i que, a més, vulgui imposar rera quin lema hem de marxar tots plegats. La manifestació l’ha convocat la societat civil, per tant, no hem de cedir ni un mil·límetre al xantatge institucional. Abans, quan s’organitzava una manifestació, els polítics aconseguien posar-se al capdavant amb l'excusa de donar-li importància i així sortien a la foto. Però aquesta mala costum es va modificar durant l’auge de les mobilitzacions antiglobalització (contra el Banc Mundial, contra l’FMI, contra l’Europa del Capital, contra el PHN, contra la guerra...) perquè es va aconseguir que les manifestacions fossin encapçalades per gent normal mobilitzada i que els polítics marxessin dins la mani com un més. I és que el carrer és de la gent. Els polítics han de fer la seva feina on toca i el que no hauríem de tolerar és que vinguin al carrer a fer-se veure. Per exemple, ara en Montilla es fa l’enutjat davant la sentència de l’Estatut per no enfonsar-se electoralment davant de CiU, però al mateix temps vol diluir la reacció ciutadana perquè és del PSOE i no vol donar ales al poble català. I nosaltres hem de dir ben clar: “Ens volem manifestar clamant que som una nació amb dret a decidir. Que no ens ho negui el President de Catalunya!”

(Carta 257)

MÉS ENLLÀ DE GARZÓN

Administrador — Sun, 06 Jun 2010 10:49:00 +0000

Em trobava de viatge per l’Argentina i Xile quan va sorgir la polèmica sobre Garzón. I més enllà del personatge, vaig seguir amb interès el fet que es convertia en notícia d’actualitat l’existència d’una llei, aprovada en la transició, que s’utilitza per emparar els crims del franquisme. I vaig desitjar que el poble espanyol s’indignés i reaccionés exigint al Congrés de Diputats de reformar la Llei d’Amnistia per impedir la impunitat. El fet de trobar-me a l’Argentina va esperançar-me perquè, el 1998, s’hi va derogar la Llei de Punt Final que impedia jutjar la dictadura argentina. A Santiago de Chile vaig visitar el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos on es llisten totes les comissions de la veritat del món. Per exemple, la Comissió de la Veritat a l’Argentina va documentar 8.960 desapareguts, tot i que afirma que la xifra real ha de ser molt més alta (les associacions de drets humans parlen de no menys de 30.000 desapareguts) i la Comissió de la Veritat de Xile va documentar 2.279 desapareguts. I em va doldre de constatar que, a l’Estat espanyol, no hi ha hagut cap comissió de la veritat, tot i que les xifres de morts són molt més esgarrifoses. Des que va començar el cop d’estat contra la República fins a l’inici de la transició, hi va haver: 1.000.000 de morts, 300 foses comunes localitzades, més de 113.000 desapareguts, 200 camps de concentració, 30.000 nens robats als seus pares i mares i 515.000 exiliats. I si no ho condemnem públicament, aquests fets constitueixen una base podrida per a la nostra democràcia. I igual que en psiquiatria, la solució a un passat dramàtic no és oblidar-lo per mirar endavant, sinó que cal assumir la responsabilitat del que va passar per poder tirar endavant amb una base moral sòlida. Entre altres coses, això obligaria al PP a condemnar aquella violència segons la Llei de Partits que ells mateixos van impulsar, i els permetria fer autocrítica dels seus fonaments feixistes per intentar esdevenir un partit de dretes democràtic. En la transició, amb la por als militars encara viva, era comprensible acceptar de no jutjar el franquisme, però a 35 anys d’aquell moment, no hem de sentir-nos hostatges de cap pacte contret amb violadors dels drets humans sota coerció militar. I si els partits polítics no s’atreveixen a plantejar aquesta reforma de la Llei d’Amnistia, els hem d’obligar a fer-ho perquè nosaltres no volem viure en una democràcia fràgil construïda sobre foscors i oblits.

(Carta 256)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital.

NO PODEM RESTAR PASSIUS

Administrador — Mon, 31 May 2010 21:17:00 +0000

Si us dic que hi ha un país d’orient mitjà que és perillós per a la comunitat internacional i que podria constituir una amenaça per a la proliferació d’armament nuclear en mans poc apropiades, segur que pensareu en Iran. Però m’estava referint més aviat a Israel que acaba de matar a 14 persones d’un comboi humanitari internacional que es dirigia per mar a Gaza. Per altra banda, el britànic The Guardian descobreix, a través de documents desclassificat que, el 31 de març de 1975, el llavors ministre de Defensa i actual president d’Israel, Shimon Peres, va oferir armament nuclear al règim racista de Sud-Àfrica perquè l’utilitzés com a dissuasió i per a potencials atacs contra països veïns. Malgrat que la venta no es va consumar, és una prova que Israel disposa de caps nuclears i que podria oferir-los a règims tan perillosos com ells mateixos. Són més evidències del que ja era evident: que Israel és un “país” il•legítim que practica, al seu torn, un règim inhumà d’apartheid amb els palestins; que no vol usar altra política que la dels fets consumats; que es beneficia internacionalment del poder immens dels lobbies econòmics jueus; que manipula la seva població amb la por al terrorisme que, per altra banda, ells mateixos atien, i que; a través de crear un genocidi planificat, emulen el genocidi que ells mateixos van patir a mans dels nazis. Com que les protestes dels governs dels EEUU i l’UE acabaran en no res i com que Israel se'n riu de la comunitat internacional, millor que la ciutadania pressioni a través de l’única cosa que els pot importar: l’economia. Busqueu a internet com boicotejar els productes israelians. I més enllà d’aquest boicot popular, a veure si alguns dels polítics catalanistes pro-israelians s’adonen del que pensa el poble català –ha estat immensa la manifestació espontània a Barcelona el dia de la massacre israeliana- i implementen també, amb valentia, el boicot des de la Generalitat.

(Carta 255)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, Estrella Digital, Eccus

ALTRA VEGADA HEM DE DIR "LO RIU ÉS VIDA"

Administrador — Wed, 26 May 2010 01:44:00 +0000

Des dels 70 les Terres de l'Ebre ha estat en peu de guerra defensant el riu Ebre davant governs de tots colors. El 2000, el govern d’Aznar va voler imposar un Plan Hidrológico Nacional i la Plataforma en Defensa de l'Ebre va organitzar la resistència. Els partits rivals del PP van veure l’oportunitat de fer-li mal, i la premsa afí a aquests partits va caldejar l'ambient, arribant a convocar les manifestacions. Així, a Barcelona, el 25 de febrer del 2001 la marxa "Per una nova cultura de l'aigua" va aplegar una marea humana de 300.000 persones i efectivament va ser un cop molt dur per al PP, que tres anys més tard va acabar perdent les eleccions. El govern entrant de Zapatero es va fer eco de les mobilitzacions i va derogar el PHN. Però les coses no han canviat tant com podríem imaginar: el govern socialista i el tripartit català han seguit la política de transvassar aigua. No han fet un gran transvassament impopular, però sí múltiples minitransvassaments que en conjunt poden arribar a ser tant o més perillosos. Per això la Plataforma en Defensa de l'Ebre i més de 100 entitats han hagut de convocar una altra gran manifestació a Barcelona aquest diumenge 30 de maig a les 12h, que anirà de Plaça Urquinaona a Plaça de la Catedral. Allí demanaran al Govern espanyol que compleixi les directives europees sobre l’aigua i que fixi els cabals mínims dels rius -en especial el Ter, el Segre i l’Ebre- pel gran perill de sobreexplotació i de les aigües, que pot fer desaparèixer el Delta de l’Ebre. Però aquesta vegada cap gran partit, ni cap gran mitjà de comunicació els recolzen. De fet, els agradaria que la manifestació fos invisible. Ara no interessa ni a dretes ni a "esquerres". Aquesta vegada la gent de l’Ebre estan sols... només ens tenen a nosaltres, a la ciutadania responsable.

(Carta 254)

Publicat com a mínim a: El Punt (destacada), Avui, Directa, El Setmanari, Estrella Digital, Aragón Digital, Diario del Alto Aragón, El Periodico de Catalunya, L'independent de Barberà (publicat com a article).

FA 10 ANYS…

Administrador — Wed, 17 Mar 2010 02:41:00 +0000

El 12 de març del 2000, paral·lelament a les eleccions generals, 20.000 persones de tot l'Estat (10.000 a Catalunya) van organitzar la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Aquest deute que els països empobrits paguen als països enriquits fa impossible que els primers puguin adoptar polítiques socials, perquè els roba recursos i perquè els obliga a adoptar models neoliberals. I no és caritat, sinó que aquests deutes financers estan sobradament retornats, però consten com a impagats pels abusius interessos. En tot cas, l’impagat és el col·losal deute històric de les metròpolis vers les ex-colònies, que actualment prossegueix, en forma de deutes socials i ecològics, amb l’expoliació que practiquen les transnacionals en aquests països. Llavors, a tot l’Estat, més d'1 milió de persones van pronunciar-se en un 96% a favor de l'abolició del deute extern. A Catalunya, la consulta va desbordar totes les expectatives i més de mig milió de persones van votar-hi en 212 municipis. Per primera vegada, ho van poder fer els joves de més de 16 anys i les persones nouvingudes, amb o sense papers. Us sona familiar això? Òbviament el poble, malgrat el banalitzin dient que només li interessa la crisi, acumula experiències i formes d'autoorganització, i les consultes independentistes han après de les del deute extern, incorporant així elements de rabiosa vanguàrdia política i social. Perquè no podrem caminar en un procés de globalització creixent sense apuntalar-nos a partir de la pròpia identitat -a Catalunya la catalana-, però al mateix temps, no servirà una identitat estàtica i impermeable. I no hi ha millor exemple concret d’una identitat catalana dinàmica i permeable que convidar tots els vinguts, els nouvinguts i els vellvinguts, a participar en les consultes que pregunten com vol ser el nostre país, cosa que expressa que els considerem com a part del nostre poble i els convidem a contribuir al desenvolupament de la identitat catalana d'avui i de demà per a totes i tots. Així és com el poble organitzat i madur acull els nouvinguts, que contrasta amb propostes com la de l'empadronament de Vic, indignes democràticament, i que deixen en evidència uns partits majoritaris als que només els interessa acaparar el poder i, per fer-ho, no dubten a explotar les reaccions més fòbiques i excloents d'una part de la societat que precisament és víctima de la desorganització i despolitització a la que han estat conduïts intencionadament per l'oligàrquia econòmica i política.

(Carta 253)

JOVES D’ESQUERRES QUE SERAN ADULTS DE DRETES?

Administrador — Mon, 22 Feb 2010 14:06:00 +0000

Una noia de 18 anys m'explicava que era idealista i d'esquerres i em preguntava si seria veritat el que molta gent li apuntava: que també ella de gran seria de dretes. Amb vint anys més que ella, vaig entomar el repte de respondre-li. Us ho comparteixo. Si bé és veritat que aquest viratge ideològic es dóna en la vida de moltes persones, potser cal afinar més per anar a l'arrel. Primer: Sí crec que, en la meva joventut, veia les coses blanques o negres, i criticava iradament contra tot el que em semblava injust. Amb els anys, fruit de l'experiència, el meu punt de vista va guanyant en matisos i, entre el blanc i el negre, ara hi descobreixo un ventall de grisos. I això pot donar la impressió que no veig les coses tan clares com abans, però en realitat suposa tot el contrari. Em considero ara més d'esquerres que abans. Sento que les meves conviccions pouen més dins meu, tot i que és veritat que no m'enceguen, ni fan que m'expressi d'una manera que faci que les meves opinions siguin incomprensibles per a la gent que no comparteix el meu punt de vista. Entenc més el món, i crec que faig entendre més la meva posició al món. Dit això, el que realment em sembla que fa que molta gent experimenti el famós viratge a la dreta un cop agafen responsabilitats, prosperen econòmicament, formen una família, etc... és més aviat el següent: A casa nostra hi ha una mena d'esquerra sociològica molt estesa que diferencio de l'esquerra ideològica. Per mi la gent d'esquerres ideològicament, ho són per experiència personal i presa de posició en la vida en base a uns ideals, valors i esperances molt íntimes. Crec que aquesta gent difícilment esdevindran de dretes i en conec exemples que ho corroboren. En canvi, la gent que és d'esquerres sociològicament, no ho són tant per conviccions personals, sinó perquè socialment és ben vist, té bona premsa, perquè al seu entorn la gent és d'esquerres, i lliga també òbviament amb aspectes psicològics de la joventut, com amb aquesta visió en blanc i negre que explicava. Però sobretot, s'és d'esquerres perquè tots els joves ho som. Aquesta gent creu ser d'esquerres, i sobretot fan esforç en presentar-se (públicament) com d'esquerres, més que en fer esforços (privadament) per ser coherents amb allò que pensen. Una observació acurada permet descobrir-hi clarament actituds incoherents, egoistes i que busquen la comoditat, i això s'imposa als intents militants de qualsevol persona que, essent d'esquerres, es debat internament per lluitar, allà on sigui, a la recerca de la justícia. Aquesta esquerra sociològica, poc apuntalada ideològicament i amb poques conviccions i compromisos constitutius de la pròpia identitat, molt possiblement faran una deriva cap a la dreta alhora que justifiquin el seu egoisme i la recerca d'una vida còmoda.

(Carta 252)

Publicat com a mínim a: El Punt, Directa, Diari de Tarragona.

ESPANYA ESTÀ ABANDONANT EL SÀHARA

Administrador — Sun, 27 Dec 2009 18:54:00 +0000

Aminetu Haidar és una dona que no coneixia abans. Forma part d'una causa que s'intenta tapar, sobretot des de l'oficialitat espanyola, possiblement avergonyida per una banda per la responsabilitat històrica en aquest cas i, encara més, pels interessos comercials, de fronteres i monàrquics que els posicionen del cantó alauita. Per sort aquesta causa pren certa visibilitat, a casa nostra, gràcies als comitès de suport als saharauis, que expliquen l'opressió dels marroquins sobre els saharauis, que protesten pel referèndum sempre postergat i que conviden la infància saharaui a fer unes petites vacances fora dels camps de refugiats. Ara, la televisió ha ficat, al menjador de casa de tothom, aquesta dona de ferro que ha fet una vaga de fam per no voler-se deixar aixafar més. La major part de la ciutadania ha pogut entendre que les causes que la portaven a arriscar la seva vida havien de ser molt fortes, i llavors ens hem informat més sobre el cas, ens hem solidaritzat i hem vist el Marroc fer declaracions que, no només volen fer passar per bona la seva ocupació del Sàhara, sinó que argumenten bajanades que ens recorden la prepotència i l'opressió que exerceixen també altres nacionalismes amb estat. I com sol passar, ha estat un cas de divorci entre la població i els governants que teòricament els representen. Mentre que la ciutadania se sumava a pensar que cal fer el referèndum aprovat el 19xx per l'ONU, l'Estat espanyol, igual que el francès i EEUU, apostaven per solucionar la incòmoda vaga de fam d'Aminetu Haidar cedint a les seves aspiracions de ser reconegut com a sobirà administrador del Sahara fins que hi hagi el referèndum, que més encara amb aquest reconeixement porta el camí de no poder-se arribar a celebrar mai. Vull creure que només ha estat una maniobra per enganyar el pervers règim alauita i que, en realitat, tots aquests estats que juguen a ser els germans grans de tots els altres estan ben determinats a posar Marroc al seu lloc a la primera de canvi, per exemple, en la cimera UE-Marroc que tindrà lloc a Granada el proper 7 i 8 de març amb la presidència espanyola de l'UE. Espero no equivocar-me un cop més en les meves esperances vers el govern espanyol que suposadament ens representa a tots, però que sembla que, per sobre nostre, es dedica a representar sobretot els interessos de les empreses espanyoles...

(Carta 251)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, Diari de Tarragona.

ELS IMPOSTOS PORTEN JUSTÍCIA

Administrador — Fri, 09 Oct 2009 10:19:52 +0000

Reconec que m’ha sorprès en positiu que des del govern espanyol hagin parlat d’apujar els impostos a les rendes més altes, i m’ha sorprès perquè ja feia temps que considerava el PSOE com un partit de dretes. De fet, s’ha de veure què acaba passant en realitat perquè, per exemple, podria ser que finalment a qui s’acabés gravant més fos a les classes mitjana i baixa, o que s’augmentés l’IVA que és un impost indirecte no redistributiu, però ja veurem… I dic que veia el PSOE de dretes perquè els he sentit enorgullir-se que l’Estat espanyol tingui una de les pressions fiscals més baixes de la UE i que precisament hagi baixat durant el seu període de govern. De totes maneres, ha estat molt revelador veure com el PP, CiU, les patronals i suposats experts han reaccionat, com tocats per un llamp, a la simple insinuació d’apujar impostos als rics. I com que els que posseeixen els mitjans de comunicació són de rendes altes, ja s’han afanyat a proclamar als quatre vents que es tracta d’un disbarat. El pensament de dretes diu que, baixant els impostos, la gent té més diners a la butxaca i consumeix més, cosa que suposadament ens trauria de la crisis, però això no passarà perquè la gent de classe mitja i baixa estan tan endeutats que dedicaran els diners a pagar deutes i, per altra banda, la gent de classe alta més que consumir o invertir, dedica la seva gran quantitat de diners que tenen a especular, per tant el que caldria fer és, precisament, augmentar la inversió pública en serveis socials i en reactivació de l’economia (sobretot del teixit productiu més vulnerable) sense preocupar-se per evitar el dèficit públic, ja que aquest no és dolent per se, com diu el dogma de la UE, sinó que en moments de crisis és necessari per fer el sobreesforç que aixequi l’economia. I és que les finances d’un estat no són un fi en si mateix, sinó que haurien d’existir amb el sol propòsit de generar dignitat de vida als seus ciutadans.

(Carta 249)

Publicada com a mínim a: El Punt (destacada).

ES POSSIBLE EL CANVI POLITICO-SOCIAL A EUROPA?

Administrador — Fri, 09 Oct 2009 10:19:52 +0000

El diumenge 27 se celebraven eleccions a Alemanya i Portugal i, malgrat la notícia era la revalidació dels governs de Merkel i José Socrates, passava més inadvertit un canvi de tendència que ens pot donar pistes del que passa i pot passar a Europa en política parlamentària i que podria retornar l’esperança a un panorama molt dessolador de bipartidismes dreta-”esquerra”. On aquests suposats partits d’”esquerra” són partits també neoliberals econòmicament però amb tendències morals progressistes, a diferència de la dreta que també és neoliberal però moralment conservadora. A Alemanya, el partit L’Esquerra (Die Linke), nascuda pels volts del 2005, i que, malgrat ser vilipendiada pels altres partits i pel conglomerat mediàtic, ha crescut meteòricament fins a ser la quarta força amb el 12,1% (3,4 punts més que les anteriors eleccions). D’igual manera, a Portugal l’esquerra anti-neoliberal suma gairebé un vint per cent del vot, amb els comunistes-verds que han arribat al 7,8% i el Bloque de Izquierda, fundat el 1999, que ha obtingut el 9,8% (3,5 més que les anteriors eleccions) amb una ascens també meteòric. I l’exemple d’aquests dos països europeus (un de ric i un de pobre) és esperançador perquè, a pesar de la campanya de desprestigi envers aquests partits d’esquerra anti-neoliberal, s’està creant un pol polític que amenaça de créixer imparablement i arribar a tenir una incidència política molt necessària a Europa, on la política partidària semblava estancada en bipartidismes inamovibles que fan que els ciutadans se sentin vivint dins de “dictadures” toves , com gàbies d’or, a base de: neoliberalisme, especulació, alienació consumista, explotació laboral, desmembrament de la capacitat d’organització social i control mediàtic. Però la gent està començant a reaccionar en molts fronts i això també s’hauria de començar a traduir en l’arc parlamentari, malgrat ser un terreny més favorable al poder econòmic que no pas als ciutadans. La meva observació intenta esperonar partits com IU, ICV, CUP o altres a deixar actituds a mitges tintes, a ser valents i a fer com aquests partits, és a dir, parlar clar amb un posicionament polític ambiciós i no-edulcorat per fer possible a Europa girs socials d’esquerres semblants als que bufen per Amèrica Llatina.

(Carta 250)