PER QUÈ NO JUTJAR ELS CRIMS DEL FRANQUISME?

A Baltazar Garzón se l'està jutjant per haver intentat investigar els crims del franquisme i, més enllà de percebre a Garzón com un jutge amb aspiracions d'estrella pel que no tinc especial simpatia, penso que, si el franquisme va fer crims, ¿quina seria la justificació, democràticament parlant, per permetre que aquests crims no fossin jutjats? Per què haurien de tenir impunitat? No ho podem permetre per dignitat democràtica amb nosaltres mateixos. A l'Argentina tothom sap que hi van haver uns 20.000 desapareguts, i a Xile saben que Pinochet es responsable de 3.000 morts, però a Espanya ¿quanta gent sap els morts que va protagonitzar la dictadura franquista? I no són pocs... a banda dels morts i executats durant la Guerra, ja havent vençut, del 1939-1975, la dictadura va matar entre 50.000 i 100.000 persones que li molestaven pel seu projecte de país! Si no passem comptes respecte dels abusos contra els drets humans, que van voler-se oblidar a partir de la Transició, els fonaments de la nostra democràcia no poden ser sans i sempre tindrem la presència silenciosa d'aquesta història d'opressió i horror com a teló de fons. I d'aquesta història mal resolta provenen molts dels problemes que, encara avui, s'arrosseguen a l'Estat espanyol. No a la impunitat!

(Carta 305)
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at febrer 1st, 2012. No Comments.

SORTIR DE LA CRISIS PER L’ESQUERRA

L'FMI ja fa mesos que alerta que l'estratègia de retallades de l'UE és contraproduent perquè, malgrat redueix inicialment el dèficit, deprimeix l'economia i l'estanca. I en aquesta línia, l'última legislatura de Zapatero, amb polítiques totalment de dretes, ha fet aparèixer Rajoy com gairebé un socialdemòcrata perquè, no volent ofegar l'economia, en un principi, ha apostat per no tocar l'IVA, ja que perjudicaria el consum i ha augmentat lleument l'IRPF que és un impost progressiu. Però ja s'ha acabat la bona predisposició de Rajoy i, envalentonat per la Merkel, ha anunciat una retallada de 36.000 milions d'euros i possiblement pujarà l'IVA. I per aquest camí, l'economia col·lapsarà provocant la bancarrota de moltes petites empreses, augmentarà l'atur, i els serveis socials rebran més demandes però tindran menys recursos. En conclusió, l'excusa de la crisis haurà permès a les dretes desmuntar, fins al màxim socialment possible, l'estat del benestar per afavorir una encara major privatització de l'economia. Tindrem una societat més desigual i injusta, que portarà milions de persones a la pobresa, augmentant la delinqüència i el racisme. Hi ha, però, una sortida d'esquerres a la crisis... En aquests anys d'especulació immobiliària algunes persones s'han enriquit molt, per tant, seria just que part d'aquests diners permetessin sortir de la crisis. Cal apujar els impostos a les corporacions, als bancs i a les rendes altes i molt altes el que faci falta per financiar: 1) un augment de la despesa social, encaminada a garantir cobertura social als que caiguin en desgràcia, i 2) una inversió pública potent que reactivi l'economia, acompanyant-ho amb retallades en luxes i despeses innecessàries. El problema és que els partits grans que s'alternen en el poder, a banda de certs matisos, estan al servei de les classes altes i evitaran perjudicar els seus interessos. Per això, és urgent treballar per generar un nou escenari polític que possibiliti una societat amb justícia social, cosa que, avui dia, és una realitat històricament factible.

(Carta 304)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Diagonal, Rebelión, Revista Eccus.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at gener 31st, 2012. No Comments.

POTSER SI ENS HO DIU EL PP HO ENTENEM MILLOR

És sorprenent que estiguin aconseguint que tothom cregui que les retallades són inevitables. El problema no és el deute públic perquè Alemanya o EEUU tenen un percentatge de deute superior a l'espanyol o a l'italià, però les seves economies fan creure que podran tornar els deutes. El problema és l'economia real, però si el sector privat no inverteix i al sector públic tampoc se'l deixa invertir sota el mantra de les retallades, llavors tot i que no es gastarà, tampoc es generarà superàvit per poder pagar el deute. Em sembla que el que està passant és que s'està utilitzant el pretext del deute per poder desmantellar les conquestes socials aconseguides. La dreta catalana, gràcies a l'entramat mediàtic que té, gràcies a les adhesions cegues que aconsegueix a través de les emocions identitàries, i gràcies a que d'Europa ve el mateix missatge degut a que també hi dominen les dretes neoliberals, doncs gràcies a tot això la dreta catalana (CiU i PP) han aconseguit convèncer que les retallades són inevitables. Potser se'ns caurà el vel dels ulls si escoltem com, el secretari general de la FAES, afirma que el govern català està essent "responsable" i "valent" i que representa un exemple del que haurien de fer les altres comunitats... Si no ens agrada res que vingui d'Aznar i del PP, ens agradarà que estiguin encantats amb Mas? Van bojos per esquilar l'estat, privatitzar i deixar mans lliures als empresaris. Ni parlar-ne d'apujar impostos a les empreses i als rics, molt millor apujar l'IVA i sobretot retallar despeses, per molt necessàries que siguin per als pobres, ja que "cal fer sacrificis" diuen amb posat responsable, però en realitat se'ls veu molt il·lusionats amb aquests "sacrificis" d'altri.

(Carta 303)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt Avui, Público, El Setmanari, Rebelion, L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Periódico d'El Raval.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at desembre 8th, 2011. Desactiva els comentaris.

RETALLAR EMPITJORA MÉS QUE AJUDA

Algunes notícies coincideixen mostrant relacions suggerents. El multimilionari Bill Gates opina que els rics poden pagar més impostos el mateix dia que coneixem que, aquest trimestre, l'economia espanyola s'ha estancat. En un clima de crisi, el sector privat inverteix el mínim i, si el sector públic retalla per poder tornar el deute i que no el qualifiquin negativament, llavors es camina inexorablement cap a una cosa pitjor que és la prostració de l'economia real. A part que encara costarà més pagar els deutes, el més greu és que, un cop deprimida l'economia, costarà molt reflotar-la i pel camí provocarà molt de sofriment a les classes mitges i baixes. En una situació de crisis global, l'únic que pot reactivar l'economia és la despesa pública. De manera que, a banda de retallar despeses supèrflues (despesa militar, excés de despesa policial i d'escortes, eliminar el senat i les diputacions, reduccions de sous i dietes sobredimensionades a polítics i ambaixadors,...), cal mantenir o augmentar la inversió en sanitat, educació, serveis socials... i sobretot apostar per l'economia social i productiva (cooperatives, petites empreses,...). Això costaria diners, però seria la manera més ràpida i amb menys dany social per sortir de la crisis. I aquests diners d'on poden sortir? Bill Gates, Warren Buffet i 16 grans empreses franceses sorprenen indicant el camí: Apujar els impostos a la gent més rica, que s'han beneficiat molt i que els ha arribat l’hora de contribuir més. I és que, en períodes de vaques grasses i gràcies a la seva influència, se'ls han reduït els impostos a cotes que res tenen a veure amb la progressivitat fiscal. Per molt que a la dreta li interessi presentar les retallades com inevitables, hi ha alternatives més justes i eficaces que ens estalviarien els milions de víctimes que causarà la travessia pel desert de les retallades. Diguem als polítics que, si no s'atreveixen a posar l'interès de la majoria per davant dels sectors més poderosos, llavors el sentiment que no ens representen augmentarà imparablement.

(Carta 302)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'independent de Barberà (com a article), L'independent de Gràcia, Diario Palentino, Rebelion.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at novembre 3rd, 2011. Desactiva els comentaris.

EL CONFLICTE BASC, UN BALANÇ

ETA va néixer durant la il·legitimitat d'un franquisme extremadament repressor i assassí (i pel qual encara ningú ha demanat perdó, ni sembla que ho vulguin fer...) i en un context internacional de lluites revolucionàries i d'alliberament nacional. Cal recordar això, perquè forma part de la nostra història encara molt recent i perquè, a partir que es va posar en marxa l'organització, aturar tot l'entramat clandestí, de gent que s'hi juga molt, de xarxes de suport i reacció... no era fàcil. Després de la transició, se li reclamava que deixés les armes, però l'Estat espanyol es va dotar d'una Constitució gairebé intocable que, en el seu segon i vuitè articles, deixa clar que España és indisoluble i que l'exèrcit garantirà la unitat d'Espanya. Era normal que una organització de les característiques d'ETA no veiés cap camí possible en aquell context.
Ironies de la història, ETA es va convertir en una molèstia útil per a l'Estat espanyol, perquè tallava el pas de manera solvent a qualsevol qüestionament de la unitat d'España. Fins i tot, el conflicte català quedava condicionat per una dinàmica espanyola que aprofitava per impedir el debat sobre l'Estat doncs seria afavorir els interessos d'ETA, i així s'esdevenia una situació d'excepció permanent que pretenia vestir-se de normalitat.
A banda del terrible drama humà de matar persones, l'estratègia d'ETA per aconseguir el reconeixement del problema polític portava justament al contrari. L'esquerra abertzale no sabia trobar la seva posició en un espai que es reduïa a mida que passava el temps, volia defensar els gudaris i volia fer aflorar el conflicte polític però, l'organització armada que mig defensaven, els ho posava massa difícil. L'estratègia d'assetjament de l'aparell policial, penal, judicial i polític els enfurismava i els feia tancar files amb els seus.
Però des de fa molts anys, arrel de l'avanç de les idees democràtiques al món i a la mateixa societat basca, arrel que ningú no guanyava en l'enfrontament i la situació s'havia estancat, arrel de la insuportable pressió que arribava a termes no legals com l'allunyament dels presos, com la il·legalització de partits que usaven la via democràtica, com la judicialització de Garzón de tothom que perseguís objectius similars als d'ETA encara que no fessin res d'il·legal... en definitiva, per tota l'actual conjuntura, ETA va deixar d'aspirar a imposar la independència i el socialisme, per democratitzar-se també una mica i demanar simplement que el poble basc tingui el dret a decidir sobre el seu futur. Segurament desitjant que el poble es vulgui independitzar, però deixant oberta la porta al que sobiranament desitgi... i no és poc el canvi.
I encara que alguns es neguessin tossudament a veure-ho, això és el que es percep en els recents comunicats d'ETA i en l'evolució del discurs del món abertzale, una clara voluntat d'abandonar la via armada si hi havia la més mínima perspectiva que es podria abordar el problema polític.
I això era el mateix que proclamava el bàndol 'demòcrata' que afirmava que “democràticament es podia defensar qualsevol cosa, però fent callar primer les armes”, tot i que mai aquest bàndol ha fet cap moviment en la línia del que declaraven.
Val a fer un apunt dient que, en el cas de molts polítics, poden omplir-se la boca ara dient que són demòcrates perquè, en el joc democràtic i mediàtic que han construït, veuen guanyar els seus interessos, no perquè siguin més demòcrates que els anomenats terroristes, perquè vam poder comprovar com, quan la democràcia no els anava a favor, van combatre a sang i foc la legítima República provocant 176 vegades més morts que tota la trajectòria d'ETA!
I llavors, davant de les treves, ETA veia que només se li oferia tractar temes que per a ells són secundaris, com l'entrega d'armes, l'acostament de presos, alliberar presos sense delictes de sang, però cap perspectiva, ni tan sols llunyana, que es parlaria del futur d'Euskal Herria. Per tant, no contribuïa a que, els sectors en pro de la pau, poguessin defensar, davant dels altres, res que pogués fer veure que el seu sacrifici per la causa (i matar a un ésser humà no ha de ser una cosa fàcil de digerir) havia servit per alguna cosa, en comptes d'això se'ls portava a adonar-se que tot quedava en un no res. És fàcil d'entendre, a nivell psicològic, que una 'rendició' d'aquest tipus costava que l'acceptessin i llavors els 'durs' de l'organització apostaven per continuar i buscar escenaris mínimament millors.
És sabut per tothom que la rendició total d'un bàndol no és un bon objectiu per a una resolució de conflictes de forma no violenta, no es planteja el “jo guanyo, tu perds” del passat, sinó que s'intenta que el resultat d'una negociació pugui ser llegit com “tots guanyem una mica, però ningú del tot”. Això és el que ha passat a Irlanda, a Sud-Àfrica, i a tots els països on les coses s'han fet civilitzadament.
Però com que l'España actual i l'establishment polític estaven instal·lats en un ideològicament còmode rebuig a la violència, es negaven a escoltar els canvis en el món abertzale. Precisament per aquest motiu rebutjaven la mediació de tercers, amagant-se fraudulentament en que l'Estat no pot permetre la injerència externa en assumptes interns. Tot el contrari del que hauria de ser perquè, si no te n'ensurts amb un problema que veritablement et preocupa, el més normal és que utilitzis tots els recursos disponibles.
Aquesta por deixa clar que a España li preocupa més el conflicte polític que el conflicte armat. Per això, sembla que li inquieti molt més l'èxit de Bildu (¿no els hauria d'entusiasmar que l'opció política guanyi força i debiliti, com ha succeït, l'opció militar?) que la persistència de la banda armada (a cada treva, la caverna mediàtica en bloc clamava furibunda que encara no s'havia acabat, que eren trampes, que no volien realment la pau... com si els molestés la possible fi del conflicte). I es pot afirmar que, igualment com ETA és responsable d'haver assassinat a centenars de persones, els governs centrals també són responsables d'haver preferit que els cementiris s'omplissin de màrtirs per la unitat d'España per tal de no obrir un debat que volien evitar a tota costa.
La Conferència Internacional per la Pau ha sigut la culminació d'un procés de milers de bascos per obrir perspectives al conflicte polític i això ha permès que ETA sortís de l'atzucac.
Aprofito per dir que, entre els canvis menys metafísics que venen, val la pena esmentar l'estalvi que es podrà dur a terme reduint dràsticament el pressupost del Ministeri d'Interior. Si us mireu els números, veureu que tenim una despesa ingent per a aquest ministeri que deixa en ridícul les dedicades a sanitat, educació, serveis socials, cultura, infraestructures, etc... Ara ja no tindrà sentit mantenir aquesta exorbitada quantitat de policies, serveis secrets, escortes, etc... que hi ha al país i que es podrà reduir fins a un volum modest per mantenir unes mínimes garanties de seguretat.
Però en realitat, el que ara ens espera és una veritable revolució mental sobre el que significa España.
La Primera Transició va ser ostatge del franquisme i això va fer que fos totalment insuficient. No és que hi hagi un problema basc o català, és que España, com a país, està sustentada sobre valors franquistes, casposos, arcaics, i antidemocràtics, i això perjudica tant a bascos, com catalans, com espanyols. I paradoxalment, el que ha fet que aquests ciments no s'hagin revisat ni s'hagi pogut evolucionar, ha estat la lluita contra ETA, doncs el conflicte ha mantingut en peu el cos doctrinari franquista del que és España!
Ara s'esdevindrà innexorablement, més aviat o més tard, una Segona Transició i s'obriran debats que no s'han pogut donar per la tossuderia i mala fe de molts. No s'ha de tenir por i s'ha de debatre des de la raó. Podrem discutir obertament sobre què és España i sobre qui vol pertànyer-hi, sense imposicions, ni restriccions de cap tipus. Ni Constitucions ni altres excuses. Haurem d'aixecar tota la moqueta del país per revisar uns fonaments banyats de sang en la Guerra Civil i la dictadura, i que ha tingut com a conseqüència moltes de les realitats injustes d'avui.
Un període apassionant s'obre davant nosaltres, perquè ens alliberarem d'una cotilla massa determinant i, per fi, podrem intentar caminar cap a una democràcia real.

(Carta 301)

Publicat com a mínim a: Rebelion (publicat com a article), El Setmanari, Surda, La Tortuga de Gràcia, Eccus, Vilaweb, Latin Free News, Canalsolidari, La Directa (publicat com a article).
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at octubre 21st, 2011. Desactiva els comentaris.

NO SIGUEM MÉS NEOLIBERALS QUE L’FMI

Fins i tot el Fons Monetari Internacional, després de dècades de receptes neoliberals i de proposar retallades a Grècia, Portugal i Irlanda, recomana als governs europeus acabar amb els ajustaments excessius. El director de l'FMI per a Europa, Antonio Borges, adverteix als països europeus que els programes d'austeritat excessius que estan aplicant per reduir el dèficit estan perjudicant el creixement i provoquen la contracció de l'economia. I no descarta que, precisament per aquestes mesures, hi hagi una recessió per al 2012. El director europeu recomana deixar de banda les mesures d'austeritat i seguir l'exemple de les polítiques d'estimulació econòmica dels Estats Units. I jo exigeixo que els governs de l'Estat espanyol i de Catalunya, no siguin més neoliberals que l'FMI i que abandonin la línia de Merkel per apostar per mesures de reactivació a l'estil d'Obama. Una cosa és retallar despeses innecessàries i intentar utilitzar els diners públics sense malgastar, i l'altra és retallar en inversió social, que al final acabarà provocant despeses per altres bandes com han demostrat nombrosos estudis respecte a les retallades en sanitat -com, per exemple, el copagament- o en educació i, si a més, han de paralitzar l'activitat econòmica, doncs encara menys. El govern de CiU està aprofitant la crisi per proposar una solució de tall neoliberal que li permet reestructurar la societat al seu gust, és a dir, per beneficiar els rics, però és una gravíssima irresponsabilitat política perquè suposa un retrocés social dràstic que afectarà greument a les persones més vulnerables i també a la classe mitjana.

(Carta 300)

Publicat a: El País, Público, Diagonal, Rebelion, Diari de Tarragona, Diario Montañés, El Pergamí, labolsa, La Directa (aparegut com a article).
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at octubre 6th, 2011. Desactiva els comentaris.

DETENCIONS D’INDIGNATS

La versió mediàtica que es va donar de les protestes al Parlament, i les actuals detencions, pretenen criminalitzar el moviment tot afirmant que hi ha violents, i ho fan perquè es parli d'aquest tema i que, en canvi, allò que és important quedi fora del debat. Jo vaig ser al Parlament filmant i puc donar fe que no va haver-hi violència per part dels indignats. Sí que n'hi va haver per part dels Mossos que, ja de bon matí, van començar a escalfar l'ambient, i també va existir violència política en el pressupost aprovat i violència mediàtica en forma de mentides. Per sort el moviment és intel·ligent i només hi va haver alguns forcejaments, algunes esbroncades, algunes pintades, però no va existir violència de veritat. Perquè si n'hi hagués hagut, entre els parlamentaris als que se'ls va ocórrer passejar-se enmig de la multitud de manifestants, n'hi hauria amb les costelles trencades, i no és el cas. El balanç de la protesta no és la 'kale borroka' que es va inventar el President de la Generalitat, sinó que el resultat d'aquella i d'altres jornades de protesta és una potent pressió contra les retallades socials. I aquesta pressió ha fet que Zapatero, després d'anys de polítiques d'ajust, proposi a les autonomies recuperar l'impost de patrimoni enfocant-lo als rics, i les protestes també han fet que CiU accepti aquest impost malgrat no estar-hi d'acord, i també anuncien un altre impost temporal als més rics! Segurament només són declaracions electoralistes, però possiblement preferirien no haver-les de fer, perquè això farà que el debat sobre les solucions a la crisis contempli apujar els impostos als que s'han estat beneficiant durant tots aquests anys. En canvi, quan aconsegueixen distreure'ns, com intenten amb el recurs a la violència, poden amagar temes que, per la seva importància, haurien de ser debatuts. Per tant: victòria del moviment i innaceptable persecució per part del poder polític.

(Carta 299)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt Avui, L'independent de Gràcia, Diagonal, Rebelion, La Garrotxa al Dia, Setmanari La Directa (aparegut com a article), Periódico Eccus.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at octubre 4th, 2011. Desactiva els comentaris.

LA DRETA I LA CLASSE MITJANA

Arrel de l'impost de patrimoni proposat a les autonomies, Joana Ortega manifestava que no hi renunciarien, donada la falta de recursos públics, però que no hi estan d'acord perquè perjudica a la classe mitjana. Que acceptin l'impost de patrimoni mostra que les mobilitzacions contra les mesures antisocials els han sorprès i els estan obligant a haver d'augmentar, a contracor, la contribució al finançament públic per part dels que han fet grans negocis. Tot el contrari del que van fer en assumir el govern, que van córrer a suprimir l'impost de successions i a retallar polítiques socials. I és que donaven per fet que la població es resignaria i restaria passiva, però és molt important que no hagi estat així. També és interessant analitzar l'apel·lació de la vicepresidenta a no voler perjudicar la classe mitjana. Començaré per puntualitzar que la classe mitjana no és la que posseeix un patrimoni de més de 700.000 euros! A més, que diguin que es preocupen de la classe mitjana es deu únicament al fet que som el grup social més nombrós però, en perjudicar l'educació i la sanitat públiques, ens demostren que no els importa si les nostres condicions de vida empitjoren. En realitat, el seu veritable interès està en els que s'han enriquit amb l'aprimament del sector públic i les privatitzacions, els que han especulat massivament amb l'habitatge, els que han fet grans negocis prestan crèdits, els que s'han beneficiat de les ajudes a l'exportació... i aquests no són de la classe mitjana, sinó de la classe alta. La classe mitjana no ens hem de deixar intoxicar pels missatges de la dreta que ens vol fer combregar amb les necessitats dels poders econòmics. Nosaltres no estem a un pas d'esdevenir rics, sinó que tenim el just per garantir certa dignitat però, en una conjuntura adversa, podem perdre el que tenim. La nostra sort està lligada a la de la classe baixa i hem de defensar amb convicció allò que garanteix uns mínims per a tothom, que són els serveis públics. La dreta està adoptant una solució molt ideològica davant la crisis: 1) abaixar impostos, 2) retallar l'espai de l'economia social i pública. I això està empitjorant la situació perquè refreda encara més l'economia i perjudica l'accés de les classes mitjana i baixa a drets bàsics.

(Carta 298)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Diari de la Garrotxa, L'independent de Barberà (publicat com a article), Estrella Digital, Diagonal, Rebelión, Eccus, El Diario Montañes, El Triangle.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at setembre 25th, 2011. Desactiva els comentaris.

LA DRETA I LA CLASSE MITJANA

Arrel de l'impost de patrimoni proposat a les autonomies, Joana Ortega manifestava que no hi renunciarien, donada la falta de recursos públics, però que no hi estan d'acord perquè perjudica a la classe mitjana. Que acceptin l'impost de patrimoni mostra que les mobilitzacions contra les mesures antisocials els han sorprès i els estan obligant a haver d'augmentar, a contracor, la contribució al finançament públic per part dels que han fet grans negocis. Tot el contrari del que van fer en assumir el govern, que van córrer a suprimir l'impost de successions i a retallar polítiques socials. I és que donaven per fet que la població es resignaria i restaria passiva, però és molt important que no hagi estat així. També és interessant analitzar l'apel·lació de la vicepresidenta a no voler perjudicar la classe mitjana. Començaré per puntualitzar que la classe mitjana no és la que posseeix un patrimoni de més de 700.000 euros! A més, que diguin que es preocupen de la classe mitjana es deu únicament al fet que som el grup social més nombrós però, en perjudicar l'educació i la sanitat públiques, ens demostren que no els importa si les nostres condicions de vida empitjoren. En realitat, el seu veritable interès està en els que s'han enriquit amb l'aprimament del sector públic i les privatitzacions, els que han especulat massivament amb l'habitatge, els que han fet grans negocis prestan crèdits, els que s'han beneficiat de les ajudes a l'exportació... i aquests no són de la classe mitjana, sinó de la classe alta. La classe mitjana no ens hem de deixar intoxicar pels missatges de la dreta que ens vol fer combregar amb les necessitats dels poders econòmics. Nosaltres no estem a un pas d'esdevenir rics, sinó que tenim el just per garantir certa dignitat però, en una conjuntura adversa, podem perdre el que tenim. La nostra sort està lligada a la de la classe baixa i hem de defensar amb convicció allò que garanteix uns mínims per a tothom, que són els serveis públics. La dreta està adoptant una solució molt ideològica davant la crisis: 1) abaixar impostos, 2) retallar l'espai de l'economia social i pública. I això està empitjorant la situació perquè refreda encara més l'economia i perjudica l'accés de les classes mitjana i baixa a drets bàsics.


(Carta 298)
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at setembre 25th, 2011. Desactiva els comentaris.

A LA NOVA DIRECCIÓ D’ERC

L’Estatut va permetre comprovar la nul·la predisposició d’Espanya a ser plurinacional ni federal. Espanya té com a pal de paller la dominació i no s’entendrien a ells mateixos d’altra manera. Per això l’independentisme creix dia a dia. I aquesta aprenentatge també està arribant a partits com CiU, ICV-EUiA i PSC que històricament han estat autonomistes, federalistes o fins i tot una mica espanyolistes. En aquest context, ERC es planteja aliar-se amb SI i Reagrupament per recuperar els vots perduts, i els voldria aconsellar que no oblidin el perfil d'esquerres del partit i que, enmig de la crisis, encara l'aprofundeixin més. Perquè ERC sigui creïble, li fa falta estar més ben definida en l'eix esquerra-dreta i no diluir-se en un independentisme abrandat. Això es va poder comprovar en les canditatures de Puigcercós a la Generalitat i de Portabella a Barcelona. Enmig d’un gran fervor independentista, van centrar els seus discursos exclussivament en l’independentisme de manera gairebé grotesca, i van fer una gran devallada. Per què? Per què l'alliberament nacional és un projecte de país a mitjà-llarg termini però, mentrestant, cal posicionar-se en múltiples qüestions que no tenen a veure amb l'horitzó nacional sinó amb el projecte social. Per exemple, Laporta va votar a favor d'uns pressupostos de dretes amb retallades que estan perjudicant sobretot a les capes més desafavorides. Quan s’acosti el moment, caldrà fer aliances transversals, d’esquerra a dreta, entre tots els que hagin vist l'alliberament nacional com l’única sortida. Però, abans d’aquest moment, una aliança només independentista portaria el partit a un discurs polític absurt. I encara que això s'intentés amagar amb proclames grandiloqüents, el partit resultaria ridícul i faria mal a la causa. Això és el que li ha passat a SI, perquè no té clar el posicionament esquerra-dreta. La veu d’ERC es farà escoltar i tindrà credibilitat en la mesura que proposi l’alliberament nacional amb una aposta per la justícia social. És estratègic deixar clar aquest posicionament per no atreure l’independentisme de dretes. Aquest pertoca als rics, que ja es veurà si s’hi atreviran.

(Carta 297)

Publicat com a mínim a: Eccus, Rebelion.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at setembre 22nd, 2011. Desactiva els comentaris.

« Older Entries