Expressions Lliures

JOVES D’ESQUERRES QUE SERAN ADULTS DE DRETES?

Administrador | 22 febrer 2010

Una noia de 18 anys m'explicava que era idealista i d'esquerres i em preguntava si seria veritat el que molta gent li apuntava: que també ella de gran seria de dretes. Amb vint anys més que ella, vaig entomar el repte de respondre-li. Us ho comparteixo. Si bé és veritat que aquest viratge ideològic es dóna en la vida de moltes persones, potser cal afinar més per anar a l'arrel. Primer: Sí crec que, en la meva joventut, veia les coses blanques o negres, i criticava iradament contra tot el que em semblava injust. Amb els anys, fruit de l'experiència, el meu punt de vista va guanyant en matisos i, entre el blanc i el negre, ara hi descobreixo un ventall de grisos. I això pot donar la impressió que no veig les coses tan clares com abans, però en realitat suposa tot el contrari. Em considero ara més d'esquerres que abans. Sento que les meves conviccions pouen més dins meu, tot i que és veritat que no m'enceguen, ni fan que m'expressi d'una manera que faci que les meves opinions siguin incomprensibles per a la gent que no comparteix el meu punt de vista. Entenc més el món, i crec que faig entendre més la meva posició al món. Dit això, el que realment em sembla que fa que molta gent experimenti el famós viratge a la dreta un cop agafen responsabilitats, prosperen econòmicament, formen una família, etc... és més aviat el següent: A casa nostra hi ha una mena d'esquerra sociològica molt estesa que diferencio de l'esquerra ideològica. Per mi la gent d'esquerres ideològicament, ho són per experiència personal i presa de posició en la vida en base a uns ideals, valors i esperances molt íntimes. Crec que aquesta gent difícilment esdevindran de dretes i en conec exemples que ho corroboren. En canvi, la gent que és d'esquerres sociològicament, no ho són tant per conviccions personals, sinó perquè socialment és ben vist, té bona premsa, perquè al seu entorn la gent és d'esquerres, i lliga també òbviament amb aspectes psicològics de la joventut, com amb aquesta visió en blanc i negre que explicava. Però sobretot, s'és d'esquerres perquè tots els joves ho som. Aquesta gent creu ser d'esquerres, i sobretot fan esforç en presentar-se (públicament) com d'esquerres, més que en fer esforços (privadament) per ser coherents amb allò que pensen. Una observació acurada permet descobrir-hi clarament actituds incoherents, egoistes i que busquen la comoditat, i això s'imposa als intents militants de qualsevol persona que, essent d'esquerres, es debat internament per lluitar, allà on sigui, a la recerca de la justícia. Aquesta esquerra sociològica, poc apuntalada ideològicament i amb poques conviccions i compromisos constitutius de la pròpia identitat, molt possiblement faran una deriva cap a la dreta alhora que justifiquin el seu egoisme i la recerca d'una vida còmoda.

(Carta 252)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

ESPANYA ESTÀ ABANDONANT EL SÀHARA

Administrador | 27 desembre 2009

Aminetu Haidar és una dona que no coneixia abans. Forma part d'una causa que s'intenta tapar, sobretot des de l'oficialitat espanyola, possiblement avergonyida per una banda per la responsabilitat històrica en aquest cas i, encara més, pels interessos comercials, de fronteres i monàrquics que els posicionen del cantó alauita. Per sort aquesta causa pren certa visibilitat, a casa nostra, gràcies als comitès de suport als saharauis, que expliquen l'opressió dels marroquins sobre els saharauis, que protesten pel referèndum sempre postergat i que conviden la infància saharaui a fer unes petites vacances fora dels camps de refugiats. Ara, la televisió ha ficat, al menjador de casa de tothom, aquesta dona de ferro que ha fet una vaga de fam per no voler-se deixar aixafar més. La major part de la ciutadania ha pogut entendre que les causes que la portaven a arriscar la seva vida havien de ser molt fortes, i llavors ens hem informat més sobre el cas, ens hem solidaritzat i hem vist el Marroc fer declaracions que, no només volen fer passar per bona la seva ocupació del Sàhara, sinó que argumenten bajanades que ens recorden la prepotència i l'opressió que exerceixen també altres nacionalismes amb estat. I com sol passar, ha estat un cas de divorci entre la població i els governants que teòricament els representen. Mentre que la ciutadania se sumava a pensar que cal fer el referèndum aprovat el 19xx per l'ONU, l'Estat espanyol, igual que el francès i EEUU, apostaven per solucionar la incòmoda vaga de fam d'Aminetu Haidar cedint a les seves aspiracions de ser reconegut com a sobirà administrador del Sahara fins que hi hagi el referèndum, que més encara amb aquest reconeixement porta el camí de no poder-se arribar a celebrar mai. Vull creure que només ha estat una maniobra per enganyar el pervers règim alauita i que, en realitat, tots aquests estats que juguen a ser els germans grans de tots els altres estan ben determinats a posar Marroc al seu lloc a la primera de canvi, per exemple, en la cimera UE-Marroc que tindrà lloc a Granada el proper 7 i 8 de març amb la presidència espanyola de l'UE. Espero no equivocar-me un cop més en les meves esperances vers el govern espanyol que suposadament ens representa a tots, però que sembla que, per sobre nostre, es dedica a representar sobretot els interessos de les empreses espanyoles...

(Carta 251)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, Diari de Tarragona.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

ELS IMPOSTOS PORTEN JUSTÍCIA

Administrador | 9 octubre 2009

Reconec que m’ha sorprès en positiu que des del govern espanyol hagin parlat d’apujar els impostos a les rendes més altes, i m’ha sorprès perquè ja feia temps que considerava el PSOE com un partit de dretes. De fet, s’ha de veure què acaba passant en realitat perquè, per exemple, podria ser que finalment a qui s’acabés gravant més fos a les classes mitjana i baixa, o que s’augmentés l’IVA que és un impost indirecte no redistributiu, però ja veurem… I dic que veia el PSOE de dretes perquè els he sentit enorgullir-se que l’Estat espanyol tingui una de les pressions fiscals més baixes de la UE i que precisament hagi baixat durant el seu període de govern. De totes maneres, ha estat molt revelador veure com el PP, CiU, les patronals i suposats experts han reaccionat, com tocats per un llamp, a la simple insinuació d’apujar impostos als rics. I com que els que posseeixen els mitjans de comunicació són de rendes altes, ja s’han afanyat a proclamar als quatre vents que es tracta d’un disbarat. El pensament de dretes diu que, baixant els impostos, la gent té més diners a la butxaca i consumeix més, cosa que suposadament ens trauria de la crisis, però això no passarà perquè la gent de classe mitja i baixa estan tan endeutats que dedicaran els diners a pagar deutes i, per altra banda, la gent de classe alta més que consumir o invertir, dedica la seva gran quantitat de diners que tenen a especular, per tant el que caldria fer és, precisament, augmentar la inversió pública en serveis socials i en reactivació de l’economia (sobretot del teixit productiu més vulnerable) sense preocupar-se per evitar el dèficit públic, ja que aquest no és dolent per se, com diu el dogma de la UE, sinó que en moments de crisis és necessari per fer el sobreesforç que aixequi l’economia. I és que les finances d’un estat no són un fi en si mateix, sinó que haurien d’existir amb el sol propòsit de generar dignitat de vida als seus ciutadans.

(Carta 249)

Publicada com a mínim a: El Punt (destacada).

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

ES POSSIBLE EL CANVI POLITICO-SOCIAL A EUROPA?

Administrador | 9 octubre 2009

El diumenge 27 se celebraven eleccions a Alemanya i Portugal i, malgrat la notícia era la revalidació dels governs de Merkel i José Socrates, passava més inadvertit un canvi de tendència que ens pot donar pistes del que passa i pot passar a Europa en política parlamentària i que podria retornar l’esperança a un panorama molt dessolador de bipartidismes dreta-”esquerra”. On aquests suposats partits d’”esquerra” són partits també neoliberals econòmicament però amb tendències morals progressistes, a diferència de la dreta que també és neoliberal però moralment conservadora. A Alemanya, el partit L’Esquerra (Die Linke), nascuda pels volts del 2005, i que, malgrat ser vilipendiada pels altres partits i pel conglomerat mediàtic, ha crescut meteòricament fins a ser la quarta força amb el 12,1% (3,4 punts més que les anteriors eleccions). D’igual manera, a Portugal l’esquerra anti-neoliberal suma gairebé un vint per cent del vot, amb els comunistes-verds que han arribat al 7,8% i el Bloque de Izquierda, fundat el 1999, que ha obtingut el 9,8% (3,5 més que les anteriors eleccions) amb una ascens també meteòric. I l’exemple d’aquests dos països europeus (un de ric i un de pobre) és esperançador perquè, a pesar de la campanya de desprestigi envers aquests partits d’esquerra anti-neoliberal, s’està creant un pol polític que amenaça de créixer imparablement i arribar a tenir una incidència política molt necessària a Europa, on la política partidària semblava estancada en bipartidismes inamovibles que fan que els ciutadans se sentin vivint dins de “dictadures” toves , com gàbies d’or, a base de: neoliberalisme, especulació, alienació consumista, explotació laboral, desmembrament de la capacitat d’organització social i control mediàtic. Però la gent està començant a reaccionar en molts fronts i això també s’hauria de començar a traduir en l’arc parlamentari, malgrat ser un terreny més favorable al poder econòmic que no pas als ciutadans. La meva observació intenta esperonar partits com IU, ICV, CUP o altres a deixar actituds a mitges tintes, a ser valents i a fer com aquests partits, és a dir, parlar clar amb un posicionament polític ambiciós i no-edulcorat per fer possible a Europa girs socials d’esquerres semblants als que bufen per Amèrica Llatina.

(Carta 250)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

MEDIA I OPINIÓ PÚBLICA

Administrador | 11 agost 2009

Els que anhelem un món amb dignitat estem il·lusionats amb els nous governs d'Amèrica Llatina, fruit d'un treball d'anys de moviments socials més o menys potents. Són governs que, com poden i lògicament amb moltes dificultats, estan intentant restituir el deute social envers les poblacions empobrides d'aquests països. Malgrat el gir continental majoritari, els últims dies destacava el govern colombià, un dels menys respectuosos dels drets humans, perquè acaba de permetre la instal·lació d'una nova base nordamericana en el seu territori (que ja en sumaria 34!) amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic, però amb una clara voluntat d'establir una posició amenaçant en el continent. Sorprèn que Uribe sigui tan valorat a Colombia, com també sorprèn que Berlusconi sigui tan valorat a Itàlia. Un amic italià em confessava que, sobre una base cultural llatina, l'efecte de la dictadura mediàtica d'il cavalieri amb una programació televisiva d'extrem mal gust fa que, malgrat sorgeixin escàndols relacionant Berlusconi amb prostitutes, menors, amants, drogues, corrupció... el ciutadà masculí mig enveja el seu mandatari per poder-se'n anar al llit amb dones tan espectaculars. De la mateixa manera deu funcionar a Colòmbia el fet que, després d'un bombardeig mediàtic d'anys construint uns enemics número ú en les figures de les guerrilles i el narcotràfic, la població colombiana no només no censuri el seu mandatari per atropellar els drets humans, sinó que arribi a veure amb bons ulls les seves vinculacions amb els paramilitars i la seva manca d'unes mínimes garanties de respecte de les llibertats com una prova de ser un governant ferm i que planta cara als mals que assoten Colòmbia, encara que l'augment real de la seguretat passi per la militarització del país i la criminalització de tots els que discrepen del president. Ens hauríem de preguntar si no ens pot estar passant una cosa semblant. Amb el manteniment del dimoni que es construeix a partir d'ETA, l'Estat es permet el luxe que la població no qüestioni la il·legitimitat de la llei antiterrorista, o l'aberració democràtica de la llei de partits, o que simplement no abordi amb respecte i humilitat democràtica un debat que tingui en compte els sentiments de molts ciutadans de l'Estat espanyol que no se senten còmodes en un estat centralista i uniformitzador que és hostil a les identitats diferenciades.

(Carta 248)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

VINGA DEFENSORS DE LA DEMOCRÀCIA!

Administrador | 5 juliol 2009

El cas de Manuel Zelaya, president d’Hondures deposat recentment per un cop d’estat que veurem on acaba desembocant, és ben singular. En un país assolat per la pobresa i la desestructuració social, el candidat del Partit Liberal d’Hondures, Manuel Zelaya, va dur a terme, com tots els polítics, una campanya electoral populista, en el sentit que prometia les mesures socials que un poble empobridíssim desitjaria. Un cop al poder, sorprenent a tothom, Zelaya va triar ser fidel al que havia promès en comptes de ser fidel a l’agenda oculta del seu partit, un partit de dretes que ha anat alternant-se, en el tradicional acaparament bipartidista del poder, amb el també dretà, Partit Nacional d’Hondures. Zelaya, en contra del seu partit, ha impulsat mesures de diferent índole per beneficiar els camperols i els ciutadans més desfavorits, i també s’ha adherit a l’ALBA, acord econòmic i polític impulsat per Veneçuela i Cuba, provocant l’alarma dels empresaris que, per mantenir els seus privilegis, desitjarien proseguir amb el vassallatge històric d’Hondures vers els Estats Units i mantenir-se lluny del pol autonomista que està prenent volada a Amèrica Llatina. Aquesta campanya electoral populista de prometre el que el poble necessita, ha donat lloc a una acció de govern que intenta complir amb el que el poble necessita, i a la premsa internacional li ha faltat temps per començar a titllar-lo de populista junt a Chávez, Morales, Correa… Però aquesta premsa ho anomena populisme despectivament, quan en realitat potser estem davant de polítiques moderament agosarades que intenten superar la pobresa (un objectiu gens senzill en països que arrosseguen molta desestructuració…) desmarcant-se del que es considera políticament correcte en un món gairebé totalment neoliberal on només un grup d’irreductibles “gals” desafien ara i sempre a l’enemic. Ara, la comunitat internacional té la oportunitat d’anar més enllà de les desqualificacions del cop d’estat, i donar compte de tant fervor democràtic a Iraq, Afganistan, Iran, Palestina, etc… ara a Hondures, un país del que poden recelar per estar-se acostant a aquest pol autonomista llatinoamericà, de manera que es pugui ofegar el cop d’estat (en altre moment històric molt de moda) contrari, no només a la democràcia, sinó també als drets humans bàsics dels ciutadans hondurenys. De moment, per animar als més pessimistes, ja hem tingut una reacció per part d’Obama i de Zapatero (malgrat no ser cap dels dos sant de la meva devoció, Déu me’n guard) molt diferent al reconeixement de Bush i Aznar del cop d’estat contra Chávez del 2002, en el que forces militars lleials a la democràcia i una població empoderada van revertir la situació en un precedent històric impagable.

(Carta 246)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

LA DEMOCRÀCIA EN ENTREDIT

Administrador | 4 juliol 2009

És bonic adonar-se que Catalunya ha estat pionera en institucions democràtiques a nivell europeu. Resulta que, a l'Edat Mitjana, les Corts Catalanes i el Consell de Cent ens van posar al capdavant pel que fa a models d'organització política. En canvi, avui dia, les accions i decisions dels polítics catalans fan gala d'anar molt per darrera del que el poble voldria. I m'agradaria explicar-me una mica perquè, de sempre, percebo cert cofoisme pel que fa a la nostra autopercepció. Deixant de banda molts altres temes que fan de mal recordar, com la manera com el conjunt de partits han tirat endavant l'Estatut, o desenes d'altres casos, aquesta setmana passada hem pogut veure dos exemples de fins a quin punt la vida de la política institucional del país passa per hores baixes per culpa de la classe política que tenim. En la mateixa setmana, CiU i PSC han pactat diverses coses, demostrant que tots dos són de dretes, també el PSC per molt que vulguin vestir la mona de rosa. Per una banda, CiU, PSC i ERC han aprovat una Llei d'Educació de Catalunya socialment regressiva que segueix apostant per una diferent funció social de l'escola pública (per als pobres) i l'escola privada-concertada (per als que vulguin col·locar-se laboralment), un panorama que CiU va endegar amb les ajudes i favoritisme per la privada, però que la sociovergència perllonga. I, la mateixa setmana, CiU, PSC i PP, han impedit que es produís el debat parlamentari sobre cultius transgènics que demanaven més de mig milió de ciutadans a través d'una Iniciativa Legislativa Popular. És clar que cada partit defensa uns interessos, però és difícil d'argumentar com, des de la suposada democràcia, es pot negar el debat. ¿Quins són els interessos econòmics que defensen a l'impedir un debat que una gran part de la ciutadania demana? ¿Com es conjuga la negativa a l'ILP amb el poc prestigi que gaudeix la política representativa? Suposo que els polítics trobarien molt incivilitzat si aquests ciutadans, que han seguit tots els requeriments que se'ls ha demanat, donessin sortida a la seva frustració cremant camps de transgènics, però jo em pregunto quina alternativa viable els ofereix la política institucional?

(Carta 247)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA

Administrador | 2 juliol 2009

Diuen els diputats de CiU, PSC i ERC que la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) és la “llei més important de tota la legislatura”. ¿De què serveix tenir un tripartit d’esquerres al govern, si quan han de fer lleis importants s’al·lien amb la dreta, deixant un membre del govern fora del pacte? Aquesta llei educativa segueix apostant i afavorint les escoles concertades, no és això el que fa falta a un país amb desigualtats socials manifestes. No és aquesta la política educativa que cal per promocionar la igualtat de condicions i restituir deutes socials amb les classes més desfavorides . És trist adonar-se de fins a quin punt la classe política no mira pel bé comú. És trist, però molt real, adonar-se que ha de ser la ciutadania la que exigeixi el bé comú. ¿Serem capaços la ciutadania d’organitzar-nos per imposar agendes socials? També és trist adonar-se que la ciutadania està terriblement desorganitzada i despolititzada mentres es manté: o bé sobrevivint com pot, o bé entretinguda consumint de manera alienada.

(Carta 245)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

IMPOSTOS

Administrador | 23 juny 2009

Gratar-se la butxaca i donar diners propis per a la cosa pública és una cosa que, en principi, costa una mica. És normal perquè l’egoisme i l’esperit de conservació fan que vulguem els diners per a nosaltres mateixos. La idea que pagar impostos és bo perquè permet garantir certs drets per a tota la població és una idea socialment molt evolucionada, llavors hauria de ser una idea que no paressin d’intentar reforçar els gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics. Per això trobo tant trist que Rajoy acusi a Zapatero d’haver apujat els impostos després de les eleccions europees, i que Zapatero respongui que no els poden criticar perquè ells han abaixat més els impostos que els populars durant els seus mandats. Quina imatge projecten dels impostos a la població? Van en la linia de conscienciar-nos de la importància de pagar-los? O estan desprestigiant-los i indicant són una cosa a reduir, a minimitzar en la mesura del possible? Per això sento vergonya i m’adono que tenim una classe política molt irresponsable i en la que, malgrat pugui ofendre als del PSOE, brillen per la seva absència els valors d’esquerres. És trist comprovar com, en general, com a societat, hem anat venent-nos mica en mica als valors neoliberals.

(Carta 244)

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Les cartes de Jordi Oriola
Comments rss

ELECCIONS I TELEVISIÓ

Administrador | 23 juny 2009

L’experiència de les eleccions és una mica decepcionant. Els noticiaris en van plens, i sembla que sigui molt important, però passen i llavors desapareixen del mapa amb poca reflexió de fons. Per això, ara que han passat uns dies vull fer algunes reflexions en veu alta. Com últimament, he anat escoltant que els periodistes no signen noticiaris perquè diuen que se’ls imposen quotes de pantalla segons resultats electorals. Ells voldrien decidir què és noticia i què no amb criteris informatius i no electorals. A mi també m’agradaria que hi hagués més informació i menys propaganda i politiqueig de baix perfil. Però no se si els periodistes serien els garants d’això. Dos exemples: 1) L’últim dia d’informacions electorals TV3 va fer un resum del temps dedicat a cada opció electoral. Era un bon moment per demostrar aquesta sensibilitat en contra que els resultats electorals marquin el temps dedicat a la televisió pública de Catalunya, però només van parlar dels sis partits amb representació parlamentària. Ni un comentari de tots els partits que també concorren i que no han disposat de temps en els informatius. 2) Vagi per endavant que sóc d’esquerres i, precisament per això, estic molt descontent amb la falsedat del partit dels socialistes que es presenta com a força d’esquerres i no és ni social-demòcrata sinó purament social-liberal. Aclarit això, us explicaré que un amic ha seguit els discursos de Josep Borrell en la campanya electoral i ha comprovat com cap mitjà de comunicació ha informat de cap de les propostes polítiques que presentava, sinó que només se n’han referit quan parlava malament del Vidal-Quadras. Sí cal que hi hagi altres criteris a part de l’electoral, però més aviat caldria sotmetre la informació als interessos de la gent, habilitant algun mitjà de participació dels ciutadans, i no a través de la majoria dels periodistes que formen part del problema de la banalització de la comunicació.

(Carta 243)