Expressions Lliures

(Carta 256)

Si us dic que hi ha un país d’orient mitjà que és perillós per a la comunitat internacional i que podria constituir una amenaça per a la proliferació d’armament nuclear en mans poc apropiades, segur que pensareu en Iran. Però m’estava referint més aviat a Israel que acaba de matar a 14 persones d’un comboi humanitari internacional que es dirigia per mar a Gaza. Per altra banda, el britànic The Guardian descobreix, a través de documents desclassificat que, el 31 de març de 1975, el llavors ministre de Defensa i actual president d’Israel, Shimon Peres, va oferir armament nuclear al règim racista de Sud-Àfrica perquè l’utilitzés com a dissuasió i per a potencials atacs contra països veïns. Malgrat que la venta no es va consumar, és una prova que Israel disposa de caps nuclears i que podria oferir-los a règims tan perillosos com ells mateixos. Són més evidències del que ja era evident: que Israel és un “país” il•legítim que practica, al seu torn, un règim inhumà d’apartheid amb els palestins; que no vol usar altra política que la dels fets consumats; que es beneficia internacionalment del poder immens dels lobbies econòmics jueus; que manipula la seva població amb la por al terrorisme que, per altra banda, ells mateixos atien, i que; a través de crear un genocidi planificat, emulen el genocidi que ells mateixos van patir a mans dels nazis. Com que les protestes dels governs dels EEUU i l’UE acabaran en no res i com que Israel se'n riu de la comunitat internacional, millor que la ciutadania pressioni a través de l’única cosa que els pot importar: l’economia. Busqueu a internet com boicotejar els productes israelians. I més enllà d’aquest boicot popular, a veure si alguns dels polítics catalanistes pro-israelians s’adonen del que pensa el poble català –ha estat immensa la manifestació espontània a Barcelona el dia de la massacre israeliana- i implementen també, amb valentia, el boicot des de la Generalitat.

(Carta 255)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, Estrella Digital, Eccus

(Carta 254)

Publicat com a mínim a: El Punt (destacada), Avui, Directa, El Setmanari, Estrella Digital, Aragón Digital, Diario del Alto Aragón, El Periodico de Catalunya, L'independent de Barberà (publicat com a article).

Una noia de 18 anys m'explicava que era idealista i d'esquerres i em preguntava si seria veritat el que molta gent li apuntava: que també ella de gran seria de dretes. Amb vint anys més que ella, vaig entomar el repte de respondre-li. Us ho comparteixo. Si bé és veritat que aquest viratge ideològic es dóna en la vida de moltes persones, potser cal afinar més per anar a l'arrel. Primer: Sí crec que, en la meva joventut, veia les coses blanques o negres, i criticava iradament contra tot el que em semblava injust. Amb els anys, fruit de l'experiència, el meu punt de vista va guanyant en matisos i, entre el blanc i el negre, ara hi descobreixo un ventall de grisos. I això pot donar la impressió que no veig les coses tan clares com abans, però en realitat suposa tot el contrari. Em considero ara més d'esquerres que abans. Sento que les meves conviccions pouen més dins meu, tot i que és veritat que no m'enceguen, ni fan que m'expressi d'una manera que faci que les meves opinions siguin incomprensibles per a la gent que no comparteix el meu punt de vista. Entenc més el món, i crec que faig entendre més la meva posició al món. Dit això, el que realment em sembla que fa que molta gent experimenti el famós viratge a la dreta un cop agafen responsabilitats, prosperen econòmicament, formen una família, etc... és més aviat el següent: A casa nostra hi ha una mena d'esquerra sociològica molt estesa que diferencio de l'esquerra ideològica. Per mi la gent d'esquerres ideològicament, ho són per experiència personal i presa de posició en la vida en base a uns ideals, valors i esperances molt íntimes. Crec que aquesta gent difícilment esdevindran de dretes i en conec exemples que ho corroboren. En canvi, la gent que és d'esquerres sociològicament, no ho són tant per conviccions personals, sinó perquè socialment és ben vist, té bona premsa, perquè al seu entorn la gent és d'esquerres, i lliga també òbviament amb aspectes psicològics de la joventut, com amb aquesta visió en blanc i negre que explicava. Però sobretot, s'és d'esquerres perquè tots els joves ho som. Aquesta gent creu ser d'esquerres, i sobretot fan esforç en presentar-se (públicament) com d'esquerres, més que en fer esforços (privadament) per ser coherents amb allò que pensen. Una observació acurada permet descobrir-hi clarament actituds incoherents, egoistes i que busquen la comoditat, i això s'imposa als intents militants de qualsevol persona que, essent d'esquerres, es debat internament per lluitar, allà on sigui, a la recerca de la justícia. Aquesta esquerra sociològica, poc apuntalada ideològicament i amb poques conviccions i compromisos constitutius de la pròpia identitat, molt possiblement faran una deriva cap a la dreta alhora que justifiquin el seu egoisme i la recerca d'una vida còmoda.

(Carta 252)

Publicat com a mínim a: El Punt, Directa, Diari de Tarragona.

Aminetu Haidar és una dona que no coneixia abans. Forma part d'una causa que s'intenta tapar, sobretot des de l'oficialitat espanyola, possiblement avergonyida per una banda per la responsabilitat històrica en aquest cas i, encara més, pels interessos comercials, de fronteres i monàrquics que els posicionen del cantó alauita. Per sort aquesta causa pren certa visibilitat, a casa nostra, gràcies als comitès de suport als saharauis, que expliquen l'opressió dels marroquins sobre els saharauis, que protesten pel referèndum sempre postergat i que conviden la infància saharaui a fer unes petites vacances fora dels camps de refugiats. Ara, la televisió ha ficat, al menjador de casa de tothom, aquesta dona de ferro que ha fet una vaga de fam per no voler-se deixar aixafar més. La major part de la ciutadania ha pogut entendre que les causes que la portaven a arriscar la seva vida havien de ser molt fortes, i llavors ens hem informat més sobre el cas, ens hem solidaritzat i hem vist el Marroc fer declaracions que, no només volen fer passar per bona la seva ocupació del Sàhara, sinó que argumenten bajanades que ens recorden la prepotència i l'opressió que exerceixen també altres nacionalismes amb estat. I com sol passar, ha estat un cas de divorci entre la població i els governants que teòricament els representen. Mentre que la ciutadania se sumava a pensar que cal fer el referèndum aprovat el 19xx per l'ONU, l'Estat espanyol, igual que el francès i EEUU, apostaven per solucionar la incòmoda vaga de fam d'Aminetu Haidar cedint a les seves aspiracions de ser reconegut com a sobirà administrador del Sahara fins que hi hagi el referèndum, que més encara amb aquest reconeixement porta el camí de no poder-se arribar a celebrar mai. Vull creure que només ha estat una maniobra per enganyar el pervers règim alauita i que, en realitat, tots aquests estats que juguen a ser els germans grans de tots els altres estan ben determinats a posar Marroc al seu lloc a la primera de canvi, per exemple, en la cimera UE-Marroc que tindrà lloc a Granada el proper 7 i 8 de març amb la presidència espanyola de l'UE. Espero no equivocar-me un cop més en les meves esperances vers el govern espanyol que suposadament ens representa a tots, però que sembla que, per sobre nostre, es dedica a representar sobretot els interessos de les empreses espanyoles...

(Carta 251)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, Diari de Tarragona.

(Carta 249)

Publicada com a mínim a: El Punt (destacada).

(Carta 250)