Expressions Lliures

Xavier Bosch (*Barcelona, 1967) és conegut, particularment, per presentar el programa Àgora. En els anys 1990 havia publicat dos reculls de contes i una novel·la breu. Bosch fou director del diari Avui durant uns quants mesos (2007-2008). És l’època inicial del segon tripartit, quan la bombolla immobiliària amb prou feines començava a mostrar els signes de declivi. Era també una època en la qual cada dos per tres hom descobria una paorosa conspiració islamista.

És aquesta època la que surt retratada a ‘Se sabrà tot’. La novel·la, premi Sant Jordi 2009, sortia publicada el passat mes de febrer, a Proa. Els editors se sentien obligats a aclarir que la novel•la era “situada en la Barcelona de la bombolla immobiliària”. Un comentari necessari, en tant que semblava de mal dir que una novel·la ambientada en la Barcelona contemporània no fes cap comentari específic de la ‘crisi’.

Dani Santana, als 40 anys, esdevé, durant un any, director del diari Crònica. ‘Crònica’ és el tercer diari (a distància) d’aquesta Barcelona paral·lela, i pertany a un grup de comunicació, el ‘Grup Blanco’, que és també propietari del canal televisiu d’on prové Santana. La novel·la començà amb la dimissió de Santana, poc més d’un any després del nomenament, i retrocedeix seguidament per repassar tot aquest període. Les interferències del poder polític, la miopia dels interessos empresarials, la volatilitat de la informació diària, la manera de publicar les informacions policials, la correcció política, etc., són presentades successivament per Bosch que fa dir a Santana allò que en pensa. A Bosch li costa d’arrencar la història, de forma que bona part de la novel·la es dedica a presentar tots els personatges, com si la intenció fos no deixar ni un paper de l’auca sense cobrir. Té això la virtut de fer precipitar el nus i el desenllaç en els quatre o cinc capítols darrers.

El dimecres 29 de setembre del 2010 serà una jornada de mobilitzacions. Entre les mobilitzacions hi ha convocada una vaga general contra la reforma laboral i les retallades del govern Zapatero.

La Coordinadora Obrera Sindical (COS) ha defensat la convocatòria en deu raons:
1.- Per les persones aturades. La COS estima que als Països Catalans 1.400.000 treballadors es troben en situació d’atur. D’aquests un 35% són de llarga durada, i un 36% no reben cap prestació. Com que hi ha la intenció de retirar l’ajuda dels 420 €, aquestes xifres augmentaran. Ja no és una qüestió només de taxa de desocupació: el 60% dels joves treballadors menors de 25 anys no té feina. La reivindicació d’aquest punt és clara: a) creació de llocs de treball estables i amb condicions dignes i, en segon lloc, b) protecció real de les persones aturades durant tot el temps en que no trobin feina.
2.- Contra la Banca i la resta de culpables de la crisi. La COS denuncia el fet que, esclatada la bombolla immobiliària, les entitats financeres treure ara profit a partir dels interessos d’un deute públic alimentat pels diners del ‘rescat’ del sistema financer. No hem d’oblidar que la percepció popular de la situació actual és que hi ha hagut una mena de maltempsada, que ha reduït la ‘riquesa agregada’, i no pas una fonamental ‘redistribució’ de la riquesa en benefici de, com assenyala la COS, “grans executius, diputats, assessors, alta burocràcia política i sindical, militars, casa reial, etc.”.
3.- Contra la Reforma Laboral i les retallades salarials. La COS recorda el llegat de les passades (contra)reformes laborals, i com el 60% dels aturats dels Països Catalans provenen de la contractació temporal. Recorden que la precarietat i l’acomiadament més barat, lluny de disminuir l’atur i la temporalitat, l’augmenten.
4.- Per fer front a tot el que ens vindrà. Sota aquest punt la COS assenyala l’augment de l’edat de jubilació (dels 65 als 67 anys) i l’espectre de noves propostes de reforma laboral.
5.- Per la justícia social, la dignitat, la solidaritat i la llibertat. La COS recorda que els esdeveniments actuals tornen a demostrar que “les polítiques dels governs que patim no es decideixen pels resultats electorals”. Els estats fan polítiques d’acord amb dictats del poder financer. Això fa que els estats com l’espanyol hagin de reforçar la justificació de la seva existència a través del ‘nacionalisme banal’, mentre s’obeeixen les recomanacions de l’exterior. La COS, doncs, considera que “la vaga general ha de servir per reivindicar la democràcia i la sobirania del nostre poble, i decidir unes polítiques a favor dels interessos de la majoria treballadora”.
6.- Per començar a trencar les nostres cadenes. En aquest punt la COS denuncia que els mitjans de comunicació enforteixen la percepció de la crisi com a “catàstrofe natural”, idea que enforteix la visió d’una sortida a través de l’austeritat i la resignació.
7.- Per avançar en la Unitat Obrera i Popular. En aquest punt, la COS es mostra crítica envers els sindicats institucionals i les seves burocràcies, així com envers la dinàmica de “diàleg i pau social”. Contra aquest model, la COS defensa un model sindical d’alliberament. És un model que parteix de “l’escalada de mobilitzacions, organització i participació activa de totes les persones treballadores”, que suma “col•lectius de base, seccions sindicals, associacions culturals i de veïns” i que avança en la “construcció de la Unitat Popular”. De moment, segons la COS, la principal tasca d’aquesta unitat popular és aturar els atacs dels governs estatals i autonòmics.
8.- Perquè tot el que està passant no s’arreglarà votant ni PP, ni PsoE, ni CiU, etc. La COS denuncia que l’única participació dels treballadors en la democràcia burgesa és pagar els impostos i votar cada 4 anys. A la pràctica, les eleccions es redueixen a una alternaça entre opcions que comparteixen el model econòmic.
9.- Per començar a mobilitzar-nos i augmentar el nivell de resposta i organització obrera i popular. La COS considera que la vaga del 29 de setembre és una oportunitat per trencar amb la passivitat i la por, i aixecar un mur de solidaritat envers els atacs dels governs i patronals.
10.- Per avançar i preparar la Vaga General a totes les nostres comarques, superant les fronteres dels estats espanyol i francès. Més enllà de la convocatòria del 29 de setembre, la COS contempla una futura Vaga General a tota Europa, que hauria d’arribar “a totes les nostres comarques” i que avanci “en el camí del nostre alliberament complet, com a persones, com a classe oprimida i com a poble ocupat”.

Com és sabut, en les eleccions de novembre del 2010 al Parlament del Principat, com en les eleccions prèvies del 1980, 1984, 1988, 1992, 1995, 1999, 2003 i 2006, regirà la legislació espanyola en matèria electoral. Cal no enganyar-se. És cert que el País Valencià i les Illes Balears sí disposen de legislació pròpia. I és cert que aquesta legislació pròpia regula la representació territorial de les Corts Valencianes (per “territorial” entenem “provincial”) i del Parlament Balear. Però també és cert que la legislació electoral bàsica és la determinada per la Constitució espanyola i per la Llei de Règim Electoral General (aprovada per les Corts espanyoles). Tampoc no cal posar-se pedres al fetge per això. El Parlament autonòmic és un parlament de fireta, amb lleis fàcilment impugnables i amb unes atribucions perfectament homologables a les de les regions de les repúbliques francesa i italiana. A un Parlament espanyol, com és el Parlament del Parc de la Ciutadella li correspon una legislació espanyola. En aquest sentit, el Parlament de la Ciutadella no ha trobat mai el moment d’aprovar una legislació específica. Per tant, vigeix el sistema actual de repartiment dels 135 escons, dels quals uns 85 són escollits per la demarcació de Barcelona.

Dir “demarcació” de Barcelona o “circumscripció” és un eufemisme. Caldria dir “província” i prou. Ara, d’acord amb la Llei de Vegueries, potser fins i tot, amb el permís del Tribunal Constitucional d’Espanya i de la seva sucursal de Garanties Estatutàries, podríem parlar de la “Vegueria de Barcelona”. Però, en un cas com l’altre, tenim la província tal com la va definir el ja antic decret de Javier de Burgos. La Regió de Barcelona (amb el Barcelonès, el Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat), conjuntament amb part dels antics comtats d’Osona i de Berga, i de la major part del Penedès, constitueixen una Província que ha superat totes les amenaces d’absolutistes, de federalistes, de cambonistes, de macianistes, de psuqueros, de convergents i de tristpartits. Trasmudada en una “agrupació de municipis”, encara el segle XXI amb la frescor del 1830.

Fos com fos, la circumscripció de Barcelona és la circumscripció que elegeix diputats al Parlament (uns 85), diputats al Congrés espanyol (uns 33, si no vaig malfixat) i senadors al Senat espanyol (uns 4). Això vol dir que la “limitació del 3%” per prendre representació sí té uns efectes en aquesta circumscripció tan nombrosa, però alhora garanteix la representació a les llistes que obtinguin el 4%, el 5%, etc.

Degut a l’heterogeneïtat demogràfica de la dita província, és evident que les eleccions s’elegeixen en l’àrea metropolitana de Barcelona. Això vol dir que la ponderació de la qual “gaudeixen” Girona, Lleida o Tarragona, no és pas “gaudida” a Vic, a Manresa o a Igualada.

Per tot plegat, és comprensible que no hi hagi hagut gaire “sentiment provincial” ni tan sols en les etapes més forçades del “franquisme”. Descomptant determinats rengles del PSC-PSOE que campen pels organismes de la Diputació provincial, per a la resta de “ciutadans provincials” la cosa queda llunya.

Tot i amb tot, fa unes quantes hores hi havia la proposta d’un determinat partit d’omplir les llistes de Barcelona amb “personalitats” dels Països Catalans no necessàriament nascudes o residents en aquesta nostra província. És un bon senyal que la reivindicació de la nació completa tingui un espai en la propaganda electoral.

Legalment no hi ha cap limitació al fet d’ésser elegit per una circumscripció en la qual hom no resideix. Però fa lleig. Fa lleig especialment quan s’omplen indegudament llistes en les eleccions municipals, amb gent que no ha sollat mai la terra a la qual volen representar.

Allò que cal, més aviat, és que tots els candidats tinguin al cap quina és la seva nació, que no és ni la província de Barcelona ni la comunitat autònoma a la qual és adscrita aquesta província. I que, a més, facin esforços envers la integració política dels Països Catalans. La intenció, però, és bona, i cal saludar l’anunci de l’Ignasi Llorente (ERC).

En els darrers dies hem sentit parlar de diversos sistemes per confeccionar, d’una manera el més oberta possible, les llistes de candidats a les eleccions del Parlament de Catalunya. Una tasca gens senzilla, per exemple, a la demarcació de Barcelona, on les llistes són integrades per 85 noms titulars i 3 de suplents.

Algú dirà que és exagerat establir el sistema obert per elegir els 85 noms (i 3 suplents), quan amb prou feines hi ha garanties de treure el 3% imperatiu per tal de participar en el repartiment per la Llei d’Hondt dels 85 escons.

Una possibilitat seria confegir la llista pel mateix procediment que es fa servir per elegir els diputats finals. És a dir, que els diferents “sectors” que han convergit en una coalició presentessin “pre-llistes” tancades. I els “pre-electors” votarien una d’aquestes llistes. La Llei d’Hondt (sense necessitats de “percentatges de pas” previs) serviria per creuar les llistes de forma proporcional i fer la llista “consens”.

És clar que aquest sistema demanaria que els “sectors” fossin configurats d’acord amb diferències “programàtiques”. Per exemple, una coalició àmplia pot incloure elements “liberal-demòcrates” i “social-demòcrates”, i les dues llistes resultants es podrien fusionar en una de sola.

Però què passa si la coalició àmplia es diferencia no pas per aquestes diferències “ideològiques”, sinó, més aviat, per altres “motius” de difícil escatiment. En aquest cas, cal pensar en mètodes d’elecció “personal”.

Avui dia, que disposem de tecnologies de la computació prou avançades, seria raonable que cada “pre-elector” pogués confeccionar la seva llista “personal”, bé omplint els 85 noms, o una part d’ells. Hi ha diversos mètodes per traduir les desenes de milers de llistes proposades en una llista “consens”.

És clar que hi ha altres alternatives. Per exemple, tots els “pre-electors” podrien votar, cadascun, un únic candidat. Per ordre efectiu de vots, confegiríem la llista “consens”. Això, és clar, té un problema. Per “personalista” que sigui la “coalició àmplia”, és inevitable que hi hagi diversos graus d’afinitat entre les “persones”. Cada “sector” es veuria en el destret de pensar si seria millor concentrar els vots en el “líder” o repartir-los entre un conjunt més nombrós.

Per evitar aquest destret, hom podria fer eleccions successives de cadascun dels noms de la llista. Això faria que el “número dos” seria triat quan el “número u” ja hagués quedat prèviament fixat, i així successivament. Ara bé, aquest sistema suposaria un cost notable d’hores. Per fer-ho més senzill, hom podria fer que el “candidat” inicialment votat pogués disposar dels vots rebuts per ajudar els seus companyons. Però llavors, el sistema de confecció de llistes ja no seria pas tan obert.

Hi ha, naturalment, un problema en tots aquests sistemes de confecció de llistes, i és l’estructura que en resulta. Quina seria la composició de gènere d’una llista feta d’aquesta manera? Quina seria la composició d’origen o residència comarcals? Quina seria la composició de classe? Per molt ben intencionades que siguin les decisions individuals, és evident que tindríem un perfil d’home, de mitjana edat, i resident a la part alta de Barcelona.

Com ponderar la llista? Hauríem de fer col•legis “pre-electorals” separats per comarques, per sexes, per edats, etc.? Ja ens podem imaginar que els partidaris de la “democràcia pura” denunciarien aquest “comunitarisme”, i demanarien un sistema més “obert”. Com que l’únic imperatiu legal fa referència al gènere, es podria mantindre el sistema “obert”, i fer avançar i retrocedir en la llista els diferents noms originaris fins a complir la normativa.

Hi ha, però, un altre sistema. És el sistema de sorteig. Tot prenent uns mínims de requeriments per ésser candidat al Parlament (requeriments no gaire exigents, si atenem a la composició del Parlament actual), qualsevol coalició àmplia podria disposar d’un centenar llarg d’elegibles. Un bon sorteig, una mà innocent, i sortirien un a un els noms fins omplir la llista de 85+3 candidats. Es podria exceptuar, això sí, i fer únicament elegible el cap de llista.

I com elegir el cap de llista? Seria aconsellable aplicar el sistema que gasten per elegir les “ciutats olímpiques”: eleccions successives eliminadores, fins que el candidat més votat assolís més del 50% dels vots.

De totes formes, jo m’inclino per la insaculació.

Quan ahir feia un mes de la moció del Port de la Selva, que declarava, entre d’altres coses, el municipi com “moralment exclòs de la Constitució espanyola” i feia una crida a “superar” l’ordenament jurídic vigent, un recompte de Racó Català parlava de 30 municipis addicionals que han aprovat mocions similars.

Trenta-un municipis, doncs, que equivalen a 194.704 habitants (1,42% del cens nacional) i a un territori de 913,59 km² (1,30% del territori). Tots els municipis que han aprovat aquestes mocions ja han participat en la consulta popular sobre la independència (amb la sola excepció del Port de la Selva).

Mentre el govern Montilla es troba immers en una lluita contra el rellotge per col·locar en diverses canongies blindades les seves hordes de fidels, goril·les, bufons, amics i coneguts, des de la telepantalla tevetresenca es comentava la perfídia manifesta dels sense-feina del nostre estimadíssim Principat. El missatge que calia transmetre era que Ses Senyories Desocupades no volen dedicar-se a les feines del camp. Com s’havia pogut arribar a aquesta conclusió?

Molt senzill. El SOC (sigles del presumpte Servei d’Ocupació de Catalunya) havia tramès unes 8.000 lletres a aturats tot informant-los de la possibilitat d’inscriure’s a les llistes de les campanyes agràries del 2010. D’aquestes 8.000 lletres, només unes 700 havien rebut resposta i tan sols s’han celebrat per aquesta via 180 contractes.

Fa riure. Només a l’Hospitalet de Llobregat hi ha 20.000 aturats. Potser hi ha més de mig milió de ‘sol•licitants de feina’ (desocupats, subocupats i ocupats) en les llistes del SOC. Ja sabem que no cal gastar paper, però 8.000 de 500.000 fan un 1,6%. Quin criteri hi ha hagut per seleccionar els 8.000 aspirants a semblanta anàbasi? Dels 8.000, efectivament, han repost 700. Hom pensaria que aquests 700 valents i valentes tindrien a la seva disposició una bona mà de jornades de treball assegurades. Tot i amb tot, més de 500 han repost la requesta del SOC per no res.

Mentrestant, en la mateixa peça periodística se’ns informava dels milers de jornalers sense feina que dia rere dia consulten les bosses de treball de les associacions agràries. Així doncs, les 8.000 lletres del SOC no tenien cap finalitat de cobrir uns llocs de treball ‘descoberts’ sinó de fer veure que l’atur és culpa exclusiva dels aturats.

Assumim, però, que això és així: desmantellem el SOC, renunciem als dinerons del Fons Social Europeu i implantem la llei del campi-qui-pugui i déu-reconeixerà-els-seus. Però llavors, és clar, desapareixeria un dels nombrosos mòmiums dels quals viuen els soferts clients i servents del govern Montilla.

Cal llegir en clau gal·lesa la moció promoguda per Hywell Williams (Plaid Cymru) que podria presentar-se davant del Parlament britànic el proper mes de setembre. La moció és una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat i, en aquest sentit, les diferents mocions discutides en ajuntaments i consells comarcals de casa nostra. Aquestes mocions tenen un caràcter ambivalent. D’una banda, neixen arran d’una interpretació restrictiva de la Constitució espanyola damunt d’un Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts espanyoles i referendat per la població després d’una intensa campanya electoral del bloc autonomista. És a dir que, a dreta llei, són mocions ‘autonomistes’. De l’altra, aquestes mocions, en reaccionar contra una decisió del Tribunal Constitucional, es posen “fora” (o “per damunt”) de l’ordenament jurídic actual. En aquest sentit, són mocions ‘autodeterministes’ i, en algun cas, contenen referències ‘independentistes’-‘sobiranistes’.

Però tornem a Londres. La moció recull una afirmació (matisada en el text post-Moncloa, és a dir, versió Zapatero-Mas, de l’Estatut d’Autonomia) que diu que ‘Catalunya és una nació’. I s’afirma que és preocupant que ‘la voluntat democràtica de Catalunya (en referència al referèndum del 18 de juny del 2006) ha estat sobrepassada per un tribunal espanyol (en referència al Tribunal Constitucional)’. El text defensa el ‘dret dels catalans de decidir democràticament el futur’ i considera que aquest dret s’exerceix si es desenvolupa l’Estatut ‘tal com es va votar a les urnes’. Recorda que la sentència del Tribunal Constitucional obre la porta al fet que qualsevol decisió del Govern i del Parlament del Principat sigui revisada fàcilment per uns organismes espanyols que, segons el text, no són ni neutrals ni independents.

Fa prop de 300 anys, que “el cas dels catalans” servia d’arma en els debats del Parlament britànic. La situació ara és diferent, en tant que “el cas dels catalans” no serveix tant per enfrontar ‘whigs’ (intervencionistes) i ‘tories’ (abstencionistes), com per afermar les reivindicacions nacionals d’irlandesos, escocesos, címbrics i còrnics.

Els catalans, en la premsa anglesa, apareixen ambivalentment, com un ‘poble oprimit’ o com un ‘poble opressor’. En el primer cas, s’insisteix en les frustrades reivindicacions nacionals catalanes, i en la segona es parla del dualisme hipòcrita d’una direcció catalanista que vol els privilegis d’estat sense assumir-ne els deures.

La moció, ara com ara, té el suport de tres diputats del Plaid Cymru (a més de Williams, Elfyn Llwyd i Jonathan Edwards), de cinc del Partit Nacionalista Escocès (Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mile Weir, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford) i un del Partit Socialdemòcrata Laborista irlandès. Però també ha aconseguit el suport d’una diputada dels Verds (Caroline Lucas), de tres liberaldemòcrates i d’un laborista. La història es repeteix, i els Conservadors (hereus dels ‘tories’) seran els qui més pals a les rodes posaran a l’admissió de la moció.

És curiosa la interpretació habitual que hom ha fet del conseller Castells com la "darrera esperança catalan(ist)a" del PSC. Fins i tot, ell mateix ha assumit un paper que, inicialment, hom l'atribuí per raons purament antroponímiques.

És clar que el paper de Castells ja no el podia fer el propi Castells ni que fos per raons personals, o pel desgast natural de qui ocupa una cartera d'Economia en un context de crisi. Ara bé, hem de convindre que el Govern de la Generalitat és un govern de fireta, i per tant Castells difícilment es pot desgastar com un ministre d'Economia de debò. Per això, Castells s'ha pogut també permetre algunes llicències tímidament neokeynesianes que són prohibides als seus homòlegs, d'idèntica o similar trajectòria acadèmica-política.

Caldrà, doncs, que el PSC-PSOE trobi un recanvi de Castells per a col·locar-lo darrera de Montilla com a número 2 en les llistes de Barcelona. El que no em queda gens clar, és si el seu lloc no pot ésser ocupat per algú que no sigui de la seva "corda". I si és una qüestió antroponímica, en Joan Ferran ja podria fer el fet. Però Ferran és una mica massa contundent amb les "crostres", i això no és de bon to en una campanya electoral com la de la tardor del 2010. Però, no seria més lògic? És d'una evidència esclatant que dels 6 partits amb representació parlamentària, només n'hi ha un (ICV-EUiA) al que realment li pugui passar factura una campanya electoral de "confrontació nacional". CiU jugara la carta de l'antisucursalisme, ERC la de l'independentisme tranquil, PP la de la "Catalunya silenciosa" i Ciutadans la dels agretjats per "l'hipercatalanisme". És ben curiós que tots aquests partits declarin que "l'atur" és la prioritat, mentre seguidament utilitzen "l'atur" per acusar als del bàndol nacionalment contrari d'avantposar el nacionalisme corresponent al problema "universal" de "l'atur". Això vol dir que, per activa, o per passiva, el tema "identitari" serà el tema estel·lar de les eleccions de la tardor.

Un PSC-PSOE que es deixi de romanços i de Castells i tiri per dret per aplegar vots des de "l'unionisme", potser guanyarà més vots que no perdrà. Però no només de càlcul electoral viu el PSC-PSOE, i altres consideracions d'influència social podrien fer que Castells fos substituït per la "segona darrera esperança catalan(ist)a", i que Ferran fos degudament desat a l'armari.

El Port de la Selva va inaugurar una ronda de mocions municipals, amb ample suport, que indicaven un sentiment d’exclusió moral envers la Constitució espanyola, arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. En aquelles mocions s’indicava ja la necessitat de superar el marc jurídic vigent.

Solsona, Mollerussa i Viladecavalls inicien ara una nova ronda de mocions municipals. En aquest cas, ja es demana directament al Parlament del Principat de convocar un referèndum oficial “per a començar una nova etapa històrica”. Com és sabut, en aquestes tres localitats ja s’ha fet el referèndum popular sobre la independència.

La moció de Solsona, aprovada per unanimitat, considera que el dit referèndum oficial, convocat pel Parlament, hauria de servir per a començar una nova etapa històrica. La fórmula pot semblar tèbia, però el batlle de Solsona aclaria que “cal superar el marc jurídic espanyol i exercir el dret a l’autodeterminació”.

A Mollerussa la moció, no pas unànime però si majoritària, sí parla d’un referèndum oficial “sobre la independència”. A Viladecavalls, en un to similar, es parla d’iniciar “un procés democràtic cap a la independència”, procés que inclouria un “referèndum popular”.

Aquestes mocions tornen a demostrar la creixent discrepància entre les bases municipalistes de partits com CDC i ERC, i les direccions barcelonines (que han boicotejat el procés de convocatòria d’un referèndum oficial a través del Parlament del Principat). No obstant això, les crides repetides a la “unitat” i al “vot útil” per part de les direccions barcelonines no són ignorades per les bases. Caldrà saber si realment fins quan serà de possible de mantenir un cert estat (potser artificial) d’“efervescència” compaginat amb una postposició sine die del “referèndum oficial”. Les direccions barcelonines de CDC i ERC necessiten l’“efervescència” per surar en projecció electoral i social, però alhora necessiten que el “referèndum oficial” no s’arribi a convocar mai.

El mes de juliol que ara es tanca ha estat el mes de Christophe Lemaitre. A començaments de mes, feia la seva millor marca personal en la prova de la cursa de 100 metres, per sota del 10 segons. Ahir, a Barcelona, guanyava la prova en el Campionat d’Europa d’atletisme.

No arriben a 80 les persones que, des de que hi ha registres fiables i oficials, han baixat dels 10 segons en realitzar la prova atlètica dels 100 metres. Gairebé totes elles són descendents parcials o totals de pobles de l’Àfrica Occidental, bé siguin atletes nascuts a la zona, antillans o residents en altres parts del món. Només tres persones d’aquesta llista no són descendents d’aquesta part del món. Un és Frankie Fredericks, de l’Àfrica Austral; un segon, Patrick Johnson és fill de pare australià aborigen i mare euro-australiana. El tercer és Christophe Lemaitre.

Lemaitre s’aparta dels grans velocistes dels 100 metres en més d’un aspecte. Però també Usain Bolt se n’aparta, i és qui té la millor marca. Lemaitre recorda, inevitablement, més a Fredericks o a Johnson.

El que és curiós és la reacció de la premsa. Avui, TV3 titulava la notícia de la victòria de Lemaitre com a “White Power”. El subtext era clar: Lemaitre (“blanc”) s’imposava a 5 atletes de llinatge procedent de l’Àfrica Occidental (és a dir, “negres”). I en la premsa escrita es nota una certa recança contra el fet que en uns Campionats Europeus d’atletisme no participin exclusivament “europeus aborígens”. La cosa crida més l’atenció en tant que els atletes originaris de l’Àfrica Occidental (sprinters) i de l’Àfrica Oriental (fondistes) són en un bon nombre “nacionalitzats” recents. La “nacionalització” s’estableix com una relació simbiòtica. L’atleta aconsegueix més oportunitats d’ésser seleccionat per als grans campionats (és més fàcil guanyar les preliminars d’Eslovènia que no les de Jamaica) i les remuneracions econòmiques directes o indirectes són més atractives. Les federacions nacionals aconsegueixen més nombres per penjar-se medalles.

La cosa no és del tot nova. Des de l’època de Frank Emmelmann (1982), no hi havia hagut un campió aborigen en la prova europea dels 100 metres. Seria temptador demanar, si més no per aquesta prova, una categoria diferent en la qual poguessin participar els atletes no-hesperoafricans. L’Europa Aborigen, de totes formes, hauria de fer-se a la idea que si vol un Campionat de l’Europa Aborigen l’hauria de titular així.