Expressions Lliures

Jules Verne i Umberto Eco han jugat literàriament amb la línia internacional de canvi de data. L'eurocentrisme, que fixa el temps universal en el meridià de Greenwich, es reflecteix en aquesta línia, que ha de passar, doncs, per l'antimeridià de Greenwich. Aquest meridià creua l'illa de Wrangel i el Districte Autònoma dels Txukotka, i segueix després sense creuar cap més terra fins arribar a l'Antàrtida. Ja és ben convenient que creuï l'Oceà Pacífic. Així no divideix, fora dels casos esmentats, cap territori contingu. És clar, que sí que divideix un espai, el d'Oceania, o dels "Mars del Sud". En la immensitat de l'oceà, conquerit per les cultures melanèsies i polinèsies, la línia Internacional del Canvi de Data sí produeix algunes molèsties. Des de la localitat estricta, és clar, no hi ha problemes, però sí apareixen en les relacions exteriors. Quan els espanyols colonitzaren les Filipines, aquest problema es va resoldre assignant les illes a la "data americana", la del Port d'Acapulco, d'on partia el galeó que comunicava la Nova Espanya amb les Filipines. Una vegada perduda la Nova Espanya, i augmentat el flux comercial de Filipines amb les colònies de les Índies Orientals neerlandeses i amb la Xina, es va fer aconsellable un "canvi de data". Així, a les Filipines, el dilluns 30 de desembre del 1844 fou seguit pel dimecres 1 de gener del 1845.

En aquella època, els assentaments russos a "Nova Rússia" (Alaska, etc.) seguien, inversament, la data de Moscou, la qual cosa feia que el canvi de data tingués lloc en territori nord-americà. Després de la "compra d'Alaska", aquests territoris canviaran de data per seguir la dels Estats Units d'Amèrica. Això implicà un doble canvi, de data estrictament, i de calendari, car hom passava del calendari julià al calendari gregorià. Així doncs, el divendres 6 d'octubre del 1867 fou seguit pel divendres 18 d'octubre del 1867.

En el 1884, la Conferència Internacional del Meridià, en aprovar el meridià de Greenwich com a meridià de referència per al temps universal, aprovava també l'antimeridià com a línia de canvi de data. No obstant això, la Conferència va recalcar que el temps universal no havia d'interferir amb els usos locals. La línia de canvi de data, doncs, en aquella època dividia d'un costat l'Imperi Rus, el Japó, la Xina, les Filipines, Insulíndia, Nova Guinea i les altres illes de la Melanèsia (incloent-hi Nova Caledònia), així com Austràlia i Nova Zelanda; de l'altre costat quedaven els Estats Units i Canadà, però també la immensa majoria de la Polinèsia i de la Micronèsia, llavors dividides entre els imperis colonials britànic, francès i espanyol.

Aquest esquema comença a canviar el 1892. El Regne de Samoa, sota el govern de Malietoa Laupepa, seguia la data d'Austràlia i de Nova Zelanda, i la del Japó. La important colònia comercial nord-americana, però, tendia a seguir la data de Califòrnia. Defensaren davant del rei samoà que, al capdavall, Samoa era quatre fusos horaris a l'oest del Japó i a només tres fusos horaris a l'est de Califòrnia. El govern samoà accedí, i el dilluns 4 de juliol del 1892 fou seguit per un altre dilluns 4 de juliol del 1892. Els nord-americans celebraren la Diada de la Independència per partida doble.

L'esfondrament de l'imperi colonial espanyol en el 1898, no tingué gaires conseqüències per al canvi de data. Tot i passar a l'àrea d'influència nord-americana, Filipines no va readoptar la data americana i continuà en el cantó asiàtic. En el 1900, les illes de la Micronèsia teòricament sota sobirania espanyola foren venudes a Alemanya, i igualment en aquest cas es mantingué la data anterior (en aquest cas, la data oriental o americana). Durant la Primera Guerra Mundial, les possessions alemanyes al Pacífic foren conquerides pel Japó (nació aliada a Gran Bretanya i a França en aquella guerra), i passaren a adoptar la data asiàtica.

La descolonització ha provocat la introducció de canvis en la Línia Internacional de Data. Per exemple, Kiribati, dividit per l'antimeridià, optà per passar-se globalment a la data asiàtica, particularment perquè les illes més habitades queden a l'oest de l'antimeridià. Això fa que les illes més orientals tinguin com a hora oficial GMT+14, és a dir que vagin més de catorze hores avançades respecte de l'hora solar de Greenwich.

Samoa Occidental, ara de nou, torna a la data asiàtica. Ho ha fet tot esborrant el 30 de desembre del 2011. Hauria estat un signe de mal gust haver-ho fet amb el 4 de juliol del 2012. Juntament amb la Samoa Occidental, també s'hi ha passat a la data asiàtica, el territori de Tokelau, associat a Nova Zelanda.

Ara mateix, amb la data americana, al Pacífic, hom compta únicament amb:
- territoris nord-americans, com l'Estat de Hawaii, la Samoa Americana i d'altres possessions, deshabitades o amb mera presència militar i tècnica.
- territoris associats a Nova Zelanda, concretament Niue i les Illes Cook.
- la Polinèsia Francesa.

Cal demanar-se fins quin punt la Samoa Americana resistirà sense saltar també la Línia Internacional de Canvi de Data. Ja no es tracta només de triar entre la data americana i l'asiàtica, sinó també de començar l'1 de gener al mateix moment que Samoa, o unes 24 hores més tard.

Des de Filipines en el 1845 i, amb les comptades excepcions d'Alaska i del Regne de Samoa (aquesta darrera, revertida), la Línia Internacional de Canvi de Data no ha fet més que endinsar-se en el Pacífic en direcció a orient. Orient? Sí, és clar. En el Pacífic, l'Orient són les Amèriques, i l'Occident és la Xina.

Un avantatge substancial és el fet que els governs de sistemes polítics bi- o tri-partidistes és l'aplicabilitat del "i tu més?". Si, a més, hi ha diverses administracions simultànies governades per cadascun d'aquests 2 o 3 partits, la cosa va de meravella. Així, tu pots congelar el salari mínim interprofessional. Algú t'ho critica des del partit d'oposició? Cap problema. Perquè aquest partit de l'oposició, quan era al govern, va abaixar un 5% el salari de treballadors públics. Li ho retreus i, seguidament, apliques la mateixa mesura. Imagina, no costa gaire, que durant el teu mandat, les xifres de desocupació augmenten en 5 punts a la teva demarcació. Tranquil. Segur que en una altra demarcació, on governa un altre partit, l'augment de la desocupació seria de 6 o 7 punts. I sempre pots dir que no és competència teva això de la desocupació, malgrat que això no t'impedeix de tindre el teu particular Servei d'Ocupació o, fins i tot, de Promoció Econòmica. Suposem, finalment, que la cosa va fatal, que els teus índexs de popularitat van pel terra. Tranquil. Avances les eleccions, i el partit d'oposició prendrà els regnes del poder per tal d'aplicar la mateixa política que aplicaves tu, amb l'avantatge que ara la podràs críticar a cor que vols.

Després de setmanes de rumors insistents, l'equip municipal liderat per Pilar Díaz ha reconegut que el projecte de Les Moreres es redefinirà amb un gir de 180º. Per comptes d'un equipament polisportiu, Les Moreres esdevindrà una Sala de Festes, especialment orientada per a l'oci nocturn i cercarà un "públic cosmopolita i de qualitat". L'alcadessa d'Esplugues oferirà els detalls del projecte en el Ple d'aquest vespre, en el qual s'han d'aprovar els Pressupostos Municipals per al 2012. Precisament, en l'apartat d'investiments, el projecte de Les Moreres se'n duia originàriament gairebé dues terceres parts de tot aquest capítol de despeses.

La redefinició de Les Moreres en sala de festes permetrà reduir aquesta partida. L'estalvi es destinarà a continuar les obres de l'Auditori, que podria ésser inaugurat abans de l'estiu.

Davant de les veus crítiques que han censurat que Esplugues de Llobregat es quedi sense un Polisportiu, l'alcaldessa ha recordat les instal·lacions polisportives de La Plana i de Can Vidalet, així com l'existència d'una àmplia zona d'esbarjo en l'Avinguda Lorenzo Palacín (els terrenys del Pla Caufec). La Sala de Festes Les Moreres cobrirà, segons Díaz, una necessitat àmpliament sentida per la ciutadania que, altrament, ha de buscar ofertes d'oci a altres municipis de la comarca. A més, serà una font d'ingressos per l'Ajuntament més sòlida que no pas el polisportiu. El que no sabem és si els veïns d'una de les zones més tranquiles d'Esplugues de Llobregat consideran si paga la pena haver de suportar les molèsties que un local d'oci d'aquestes dimensions generarà nit rere nit.

Anava a fer un comentari sobre el nou ministre espanyol d'economia, antic responsable de Lehman Brothers a la Península i un dels impulsors de les "quotes participatives" de la CAM. En la narrativa habitual, la caiguda de Lehman Brothers la tardor del 2008 inaugura l'actual període de "crisi" (o de Gran Recessió). Sigui com sigui, potser és per això que Rajoy no l'ha fet vicepresident, i que haurà de compartir funcions amb el Ministeri d'Hisenda, que recau en Cristóbal Montoro. Podria fer una selecció de les opinions que han vertit diversos columnistes sobre el nou ministre d'economia espanyola i el seu passi per Lehman Brothers. No cal, però. No és cap cosa original, la de Rajoy. No hem d'oblidar que Arias Navarro va accedir a la presidència del govern, malgrat que el seu predecessor havia mort en un atemptat que ell mateix, com a ministre de Governació, no havia pogut evitar. Arias Navarro se'n va assabentar per la premsa de la mort de Carrero. Luis de Guindos també va saber que alguna cosa no rutllava a Lehman Brothers quan en aquella tardor de 3 anys, li van escupir la tarjeta de crèdit de l'empresa en voler pagar un dinar de feina. Guindos tampoc no va poder evitar res. Ni en el 2008 ni en el 2012.

Convocada per l'Assemblea de l'Hospitalet, l'Assemblea de Treballadors/es i Usuaris/àries de l'Hospitalet de Bellvitge, la Federació d'Associacions de Veïns de l'Hospitalet, l'Hospitalet Anticapitalista, col·lectiu de Mediadors Comunitaris, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ràdio i Televisió de l'Hospitalet, Units contra les Injustícies Hipotecàries, la Vocalia de Joves de les Associacions de Veïns de l'Hospitalet i la Xarxa de Suport Mutu, el proper dilluns 19 de desembre tindrà lloc, a partir de les 18h30, una Assemblea-Concentració sota el títol de "Salvem l'Hospitalet!" a la Plaça de l'Ajuntament.

Des de fa 10 o 15 anys, els "Salvem" planem per tota la geografia dels Països Catalans i per les nacions del nostre entorn. Agressions de tota mena, ambientals, patrimonials, socials, etc., eren pa de cada dia en els dies del "creixement econòmic" del "miracle (ibèric/espanyol/català/valencià). Ara som en els dies del "decreixement econòmic" i les agressions continuen. Llavors eren els tancaments d'empreses i les deslocalitzacions, ara ja és la pura supervivència de tots aquells que no tenen ni lloc de treball ni ingressos o, en cas de tenir-ne un o l'altre, amb prou feines poden fer front a les necessitats bàsiques d'allotjament, alimentació i indumentària. Llavors era la lluita contra la degradació del nostre entorn i del seu impacte en la salut de les poblacions, i ara és la preocupació per la degradació del sistema sanitari.

Des d'Esplugues de Llobregat hauríem de prendre bona nota de l'esforç unitari que suposa convocar una concentració d'aquesta mena. No és pas un grup d'afinitat qui convoca, sinó col·lectius populars prou amplis i, encara diria més, contradictoris. Però en l'ofensiva desfermada contra les classes populars, fins i tot les reivindicacions més parcials i possibilistes no tenen més remei que ésser, ni que sigui implícitament, "anticapitalistes", ço és socialistes.

D'altra banda, també hem de recordar que aquest diumenge, 18 de desembre, tindrà lloc la Marxa del Baix Llobregat contra les Retallades. El punt de trobada per als pobles i barris de Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Esplugues serà davant de l'edifici Walden, en l'estació del Trambaix. Des d'allà hom marxarà fins a Molins de Rei a través de Sant Feliu, i hom continuarà fins a Quatre Camins per trobar-se amb les marxes provinents del nord, oest i sud de la comarca.

La Fira Solidària de Santa Llúcia arriba a la XVIa edició. Al llarg d'avui dissabte, diferents entitats i agrupacions del barri de Can Vidalet seran presents en les diferents carpes (la de l'Assemblea 15M de Can Vidalet-Pubilla Cases, en la imatge). El tema d'enguany és la qüestió del deute, del deute públic però també del deute privat; del deute dels països del Nord però sense oblidar el deute dels països del Sud. El deute (o els deutes) assenyalen el domini aclaparador de l'aristocràcia financera per damunt de tota l'economia. Les relacions creditor-deutor es compliquen, en un moment on allò que recerca el creditor ja no és tant el retorn del deute sinó la perpetuació d'una relació de domini, de dependència. Això és nítidament clar en el cas del deute (majoritàriament odiós) dels països del Sud. Però també ho és en el cas del cicle format pel "rescat als bancs" i en l'investiment d'aquest rescat en la compra del deute. La modificació recent de la Constitució espanyola, que prioritza absolutament el retorn del deute, sacralitza la dependència envers el parasitisme financer. El drama és que el sistema econòmic que vigeix en l'economia real necessita dels estímuls financers davant d'uns mercats saturats i d'una població treballadora cada vegada més empobrida (relativament i, fins i tot, absolutament).

Francisco Ferrer, del Seminari Taifa, parlarà avui, a partir de les 19h30, al Centre Socio-cultural Molí-Cadí del deute (dels deutes) i del seu impacte.

Hegel deia que tots els fets i personatges de la història mundial apareixen (si més no) dues vegades. Marx va afegir-hi que la primera vegada ho fan com a tragèdia i la segona com a farsa. Marx posava com a exemple la comparació entre la Primera i la Segona República Francesa. Anagramàticament, podem dir que "révolution française", "un véto corse la finira". En el primer cas, Napoléon Bonaparte, antic patriota cors reconvertit en dirigent de la nació francesa; en el segon cas, un nebot que no és nebot, i que únicament brilla en l'arbre genealògic postís dels Bonaparte per la mort prematura d'un germà gran, carbonari.

Una mica aquesta és la sensació que hom té quan es fan paral·lels entre la situació de la Gran Depressió del 1929 amb la Gran Recessió iniciada el 2008.

Joan Tapia, en les planes del Periódico, feia un paral·lel entre l'austera i lliurecanvista Angela Merkel i l'auster i lliurecanvista Herbert Hoover. Al llarg dels darrers seixanta anys, és costum recurrent de trobar paral·lels als cancellers alemanys del moment. En alemany i en altres llengües, però, hem pogut llegir comparacions de tota mena, bé amb presidents nord-americans bé amb els cancellers alemanys de la República de Weimar. Brandt, Schmidt, Kohl i Schroeder sempre foren en algun moment dels seus mandats comparats amb Müller, Brüning, Papen i Schleicher. La literatura consegüentment generada és un pèl avorridota. Bo i més, quan l'autor ens vol convèncer que Brüning i Schleicher són com el dia i la nit quan, irremissiblement, no fan més que defensar (amb certs matisos diferenciadors) els interessos de les classes dominants alemanyes dels anys 1930.

El que hem dit de Brüning (o Papen) i de Schleicher (o Müller) ho podem dir també de Hoover i de Roosevelt. La mitologia del "hayekisme de dretes", és clar, ens parla d'un Hoover que fa de rei-tronc i que és substituït per un rei-serp en l'estanyol del petit i mitjà fabricant independent dels Estats Units d'Amèrica. La mitologia del "keynesianisme d'esquerres", de manera absolutament paral·lela, ens presenta un Hoover "laissez-fairista" i un Roosevelt que, gràcies a un programa ambiciós, rescatà el país de la Gran Depressió.

Molt bé, Joan, comprem que la Merkel és Hoover. Entestada com està entestada en les xifres del dèficit i del deute públics, deixa fora de l'anàlisi les insuficiències cròniques dels països de la perifèria europea.

Però, i qui és el Roosevelt alemany? Enlloc no se'l veu. Després de l'ensarronada de l'Obama (saludat en el seu moment per Paul Krugman), l'única humorada que se m'acut és assenyalar aquest (ara) vellet simpàtic que és Helmut Schmidt. Un Roosevelt alemany més juvenil? No ho sé, com no valgui citar la destrelletada Helga Zepp-Larouche, i els seus plans d'infrastructures descomunals...

La tesi de Tapia és que Merkel és Hoover. Com Hoover, la política (o no-política) de Merkel, no farà més que obstaculitzar qualsevol sortida del pou. L'electorat europeu, doncs, haurà de reaccionar, segons aquesta tesi, i elegir un Roosevelt europeu (o 27, o 257, o 2537).

En això s'equivoca. Les eleccions del 1932 ja han tingut lloc en la seva segona versió, ço és "com a farsa". Han estat reproduïdes ací i allà del subcontinent europeu. Hoovers i més Hoovers han estat elegits com a alcaldes (i alcaldesses) com a presidents regionals (i presidentes) i com a primers ministres de governs estatals (i primeres ministres). En el nostre "microcosmos", les eleccions del 1932 han estat guanyades pel candidat republicà, el president Herbert Hoover. I no hem d'oblidar que Hoover fou un dels presidents més longeus dels Estats Units d'Amèrica, i que fou president en una època en la qual no hi havia límit per presentar-se en successius mandats. Hoover també fou l'home que enganxa l'època del "fiscal conservatism" dels anys 1930 (de l'estil Brüning) amb la farsa subsegüent de les reaganomics (i thatcheronomics) dels anys 1980.

Què hauria passat si Hoover hagués guanyat les eleccions del 1932, les de debò, volem dir? No ho sé. Potser llavors no hi hauria hagut un Roosevelt que apedacés un sistema que més valia (i més val) llençar al cubell de les deixalles.

La mesura del títol permetria un estalvi similar al de les mesures impulsades pel Govern Mas-Ortega. Alhora, afectaria únicament a un 3% del col·lectiu de "treballadors públics".

S'ha passat de puntetes sobre aquest fet. És lògic. El Govern Mas-Ortega se sent especialment vinculat a aquest 3%. Al capdavall, és el 3% de germans, amics, coneguts i co-militants, que col·loquen i col·locaran en secretaries generals, direccions generals i d'altres posicions d'alta coordinació. Ens juren i perjuren que els salaris de més de 5.000 € són justificats, perquè, si no, aquests germans, amics, coneguts i co-militants, s'anirien al sector privat. Cony, potser, que hi vagin, a veure si creen una mica d'economia productiva i de llocs de treball...

És curiós que la mateixa premsa que condemnava en els termes més durs l'ecotaxa del primer govern balear de progrés, celebri ara la proposta del darrer govern principatí de la tisora. Ja sabem que el Tea Party dels nostres rodals no és gaire consegüent. Tenim un exemple en les sucoses subvencions de la Barcelona Graduate School (la 'Fundació Mas Collell', per entendre'ns). O tenim un altre exemple, en com es gestionarà el patrimoni alienat de la Generalitat a través d'empreses (unes altres fundacions, com la de D.M. o la de M.R.J.). Alguns, de les pedres, sí que en saben fer pans...

Amb l'escrutini al 82%, podem oferir unes xifres aproximades d'allò que han fet els espluguins amb dret de vot:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de forma vàlida.
- Un 68% ha votat a una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 23% ha votat al PSC-PSOE.
- Un 17% ha votat al PP.
- Un 14% ha votat CiU.
- Un 7% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC-Rcat i bla, bla, bla.
- Un 2% ha votat bé en blanc o bé a "Escons en Blanc".
- Un 1% ha votat PxC.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat Escons en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 1% ha votat UPyD
- Un 0,5% ha votat PACMA (el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal).
- Un 0,5% ha votat Pirates.cat.
- Un 0,3% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat UCE (la Unificación Comunista de España).

Amb el 88% del vot escrutat a la part dels Països Catalans on se "celebraven" aquestes eleccions, podem fer la mateixa distribució i dir que:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de manera vàlida.
- Un 68% ha votat una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 25% ha votat el PP.
- Un 19% ha votat PSOE.
- Un 10% ha votat CiU.
- Un 5% ha votat candidatures d'Esquerra Unida (en coalició o en solitari).
- Un 3% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC.
- Un 2% ha votat UPyD.
- Un 2% ha votat les candidatures d'Esquerra Unida del País Valencià i de les Illes Balears.
- Un 2% ha votat bé en blanc bé a Escons en Blanc.
- Un 1% ha votat Compromís.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 0,6% ha votat PxC.
- Un 0,6% ha votat Escons en Blanc.
- Un 0,4% ha votat PACMA.
- Un 0,3% ha votat la coalició encapçalada pel PSM (Partit Socialista de Mallorca).
- Un 0,2% ha votat les candidatures del Partit Pirata.
- Un 0,1% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat España 2000.
- Un 0,1% ha votat les candidatures del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.
- Un 0,1% ha votat Unificación Comunista de España.
- Un 0,03% ha votat el Partit Humanista.
- Un 0,03% ha votat les candidatures dels "Republicanos" o del Partit Republicà d'Esquerra.
- Un 0,02% ha votat el Centre Democràtic Liberal.
- Un 0,01% ha votat la candidatura "Per un Món + Just".
- Un 0,01% ha votat el Partit Família i Vida.
- Un percentatge infinitessimal ha optat per votar el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).

Tres quartes parts de la població dels Països Catalans no han votat al Partit Popular. En canvi, tan sols un 56% de la població del conjunt de l'estat espanyol pot dir el mateix.

El 43% del cens electoral ha aconseguit, doncs, el 53% dels diputats al Congrés i el 64% dels escons en disputa per al Senat.

En un altre ordre de coses, 1 de cada 5 persones que tenien dret de vot a Euskal Herria han votat Amaiur.