Expressions Lliures

‘Catalunya Nord Decideix’: una consulta sobre una col·lectivitat territorial pròpia a l’estat francès

Administrador | 15 juliol 2010

La decisió d'Unitat Catalana de promoure una plataforma, "Catalunya Nord Decideix", per celebrar una consulta a Perpinyà sobre una "col·lectivitat territorial pròpia", és un nou exemple de consulta popular d'exercici del dret d'autodeterminació.

Ara bé, en aquest cas hom substitueix el mot "independència" per un de més suau. Al capdavall, Còrsega és, avui, una col·lectivitat territorial de la República Francesa. Aconseguir-ho per a la Catalunya Nord sembla complex. Tampoc no hi manquen, els que consideren que allò que cal reivindicar és una "regió pròpia". Ara bé, en la qüestió del mapa regional de la República Francesa els vents bufen de cara a "simplificar". Una "col·lectivitat territorial pròpia" vindria a reconèixer aquest caràcter "ultraperifèric" que, des de París, té Catalunya Nord. També tindria la virtut de treure la Catalunya Nord del mapa regional metropolità.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

El mateix Joan Saura ho diu: la independència és més senzilla

Administrador | 13 juliol 2010

Continuen les discussions bizantines al voltant del significat dels crits d’“independència” de la manifestació del 10 de juliol. Josep Antoni Duran Lleida va dir, en el seu moment, després del 13 de desembre, que molta gent havia votat SÍ a la independència sense ésser-ho, d’independentista. I, ara, Joan Saura ens diu que molta gent crida “Independència” perquè és un crit senzill... massa senzill, per al gust de Joan Saura.

Els dependentistes catalans ja no tenen prou amb exigir majories del 80% o més. No. Si hi hagués una majoria del 99%, dirien que no se’n refien. Que potser, d’aquest 99%, hi ha molts que no ho deuen tenir clar, que caldrà demanar-los-ho una altra vegada. I una altra, i una altra, fins que diguin que “No”. Perquè, si diuen que “No”, no hi ha interpretacions que valguin.

Poc poden perdre. Si la gent no crida “Independència”, és que no volen la independència. Si la gent crida “Independència”, és que no volen la independència, però que troben que és una forma senzilla de cridar.

Ja posats podem girar l’argument de Joan Saura. A la gent li és més fàcil cridar “Independència” que cridar “Volem l’Estatut d’Autonomia, en la seva versió aprovada en referèndum el 18 de juny de 2006 per una notable majoria de ciutadans i ciutadanes del territori definit com a Catalunya, d’acord amb allò que disposava el dit Estatut”. Potser és perquè és més senzilla la “independència” que jugar amb programes reaccionaris d’autonomisme o federalisme. També és més senzill, cal dir-ho, tirar per la via de l’estat espanyol (o europeu) unitari, i treure d’un plegat totes les institucions autonòmiques i la multiplicació innecessària d’administracions supralocals. Però, llavors, en Joan Saura es quedaria sense feina.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La Catalunya real, la silenciosa i la imaginada

Administrador | 12 juliol 2010

Deia Margaret Thatcher que la societat, el que es diu la societat, no existeix. Thatcher ho deia en referència a les persones que cerquen un suport “en la societat”. No hi ha tal societat, doncs, sinó únicament “individus”. És clar que, podríem fer un pas més, i aclarir, com deia Demòcrit, que “tot són àtoms i buit”.

La realitat és molt flexible. Es manifesten 50.000 persones i, per art de màgia, es converteixen en un milió o en un milió i mig.

La realitat és extraordinàriament flexible. Un 40% dels majors de 18 anys aproven un Estatut i queda la cantarella que “més d’un 70% dels catalans va votar l’Estatut”.

La realitat és paorosament flexible. Catorze milions de persones d’un estat amb més de quaranta veuen un partit de futbol de semifinals per la tele, i acaben convertits, també, en més d’un 70%.

Lenin deia que la veritat sempre és revolucionària. Però en un món on sovintegen els reaccionaris de “dretes” i d’“esquerres”, la veritat gaudeix d’una flexibilitat postmoderna.

No hi ha res que animi tant l’apoliticisme com veure el joc de fal•làcies lògiques en què es redueix tots els discursos polítics dels nostres dies. On hom esperaria arguments lògics, es troba simplement “atacs ad hominem”, arguments “ad populum” i les absolutament inevitables “reductiones ad Hitlerum”. Per això mateix els arguments polítics es redueixen fàcilment a arguments jurídics, en crides a l’imperi de la llei, al marc constitucional i a d’altres fórmules buides.

Aquestes fal•làcies lògiques comencen en l’abús que volia denunciar Thatcher. “Catalunya” és un nom col•lectiu, derivat d’un gentilici (“català”) d’origen etimològic incert. Pensar en “una” Catalunya és un xic absurd, quan els integrants d’aquesta “Catalunya” (segons les diverses definicions possibles) són una colla de milions de persones, de classes socials diferents, de sexes i orientacions sexuals diverses, d’edats dispars (i de “condicions biològiques” diverses, si comptem els traspassats) i de tota altra mena de diversitats.

Si definim la majoria com allò que supera el 50%, difícilment hi ha cap cos humà col•lectiu que faci coses “per majoria”. I si l’àmplia majoria exigeix nivells del 60%, del 80%, o del 99%, ja més val plegar.

La Catalunya real, en cert sentit, sempre és una Catalunya silenciosa. Les manifestacions (polítiques o esportives) sempre són minoritàries. El vot concret a tal o tal opció política és sempre minoritari. La majoria de gent, davant de cada proposta concreta, sol abstindre’s, per desconeixement o apatia. La cuina de les enquestes sociològiques molt sovint consisteix en transvestir una majoria de “NS/NC” (de persones enquestades que no volen participar en l’enquesta) en una majoria de “persones amb opinió”.

Els successors de Nixon es freguen les mans de delit amb aquesta “majoria silenciosa”, que reflecteix la “realitat” d’una societat, efectivament, silenciosa.

Però és clar que llavors cometen el disbarat de pensar que “qui tacet, placet”. La majoria de qüestions deixen indiferent a la majoria de persones. Però això no vol dir que la majoria de la població sigui indiferent a la majoria de qüestions. Ni tampoc no vol dir que la “majoria silenciosa” vagi a moure un dit el dia que una “minoria suficient” posi de cap per amunt el “tinglado” que ara sembla indiscutible.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La manifestació del 10 de juliol

Administrador | 10 juliol 2010

Quan concloïen les manifestacions catalanesques de la dècada passada, sempre arribava el moment de prendre el metro per tornar cap a casa. Sovint, només tombar el carrer hom s’adonava de quina gota d’aigua són fins i tot les manifestacions més massives. Tot i amb tot, encara hom podia gaudir de l’espectacle de veure un metro esquitxat d’estelades. La dilució es produïa ràpidament, però. I, tant si hom anava per la L1 o per la L5, creuades les estacions de Sants, ja no quedava ni el més mínim rastre visible de la manifestació. Ignoro què devia passar el 12 de juny, car prou feina teníem per captar vot anticipat. Avui, però, la dilució ha costat més de produir-se. Els signes de la mani eren ben pregons en uns vagons plens a Diagonal o a Hospital Clínic. Fins a Collblanc no s’ha “normalitzat” la cosa. I, encara així, en l’andana de Can Vidalet, desfilaven dues o tres estelades. En el metro, naturalment, n’hi havia més, car no debades el metro de la L5 acaba a Cornellà...

Però, de què anava la manifestació del 10 de juliol? Això demanaven unes noies, potser daneses o potser sueques, als companys de metro. De respostes se n’han trobat tres: 1) La defensa de l’Estatut d’Autonomia tal com l’aprova el cos electoral del Principat el 18 de juny del 2006; 2) La defensa del dret d’autodeterminació (o del dret de decidir) del poble català; 3) La independència, ras i curt. Elles se n’hauran dut la impressió que era una cosa catalana, i prou. La conversa cordial entre les explicacions rivals ha continuat. Que si la voluntat popular catalana, que si el dèficit fiscal, que si el respecte, que si la dignitat, etc.

La manifestació del 10 de juliol ha estat, doncs, totes aquestes coses. Per molta gent és un gest d’afirmació catalana, i cal dir que la pressió simbòlica de l’espanyolisme ha empès molta gent a anar-hi. Per d’altres, hom anava justament perquè aquest era el manament que els mass media barcelonins han fet durant les últimes hores. Per uns quants, especialment per les persones que han participat en aquest exercici del dret d’autodeterminació que és la consulta popular sobre la independència catalana, era una manifestació pel dret d’autodeterminació (o pel dret de decidir). Hi ha qui defensava la consigna “Volem tot l’Estatut”, i uns d’altres defensaven la “independència”.

És fàcil caure en el parany de reduir-ho a un joc de cercles concèntrics. Hi ha el cercle més extern de l’afirmació catalanesca. Un de més intern, és polític i estatutarista. Un d’encara més intern és autodeterminista. I encara després hi ha el cercle dels independentistes, i el cercle específic de l’esquerra independentista.

Això, dels cercles concèntrics, potser és cert si hom adopta exclusivament la perspectiva de l’esquerra independentista i de la seva situació en els corrents socials del poble català. Però hom oblida que en cadascun dels espais que defineixen aquests cercles concèntriques, existeixen forces actives, cadascuna de les quals aspira a ésser el centre. Els qui defensen l’estatut del 18 de juny del 2006 no són simplement uns endarrerits nacionals, sinó que són els que encara tenen la paella pel mànec. L’independentisme sol prendre’s massa a la lleugera la capacitat que té aquest autonomisme per reabsorbir-lo...

La manifestació del 10 de juliol és, doncs, una manifestació produïda arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. Però també és una manifestació per l’autodeterminació, en tant que la dita sentència mostra com d’impossible és l’exercici d’aquest dret en el marc dels actuals estats dinàstics. L’esquerra independentista, en conseqüència, hi ha anat. I hi ha anat per dir el mateix que va dir el 18 de juny del 2006: “Que cap estatut no ens farà lliures, i que allò que ens cal és la independència dels Països Catalans”.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La figura d’Espriu, amb Sebastià Bonet i Montserrat Caba (“CAL parlar de llengua”, 8.07.2010)

Administrador | 8 juliol 2010

Salvador Espriu, que protagonitzarà el Correllengua d’Esplugues el 17 de juliol, ha estat el protagonista del programa d’avui del “CAL parlar de llengua” (Esplugues TV). Conduït, com d’habitud per Jaume Marfany, l’espai ha comptat amb Sebastià Bonet i Montserrat Caba. Durant 50 minuts, hi ha hagut prou temps per repassar alguns aspectes de la vida i l’obra de Salvador Espriu: els referents geogràfics (Sinera-Arenys, però també Lavínia-Barcelona), les amistats de l’època de la Universitat Autònoma de Barcelona (s’hi llicencia el juliol del 1936), amb especial esment per la figura de Bartomeu Rosselló-Porcel, la recepció d’Espriu com a “poeta nacional” o com a “poeta políticament compromès” (especialment arran de l’edició de La pell de brau de “Ruedo Ibérico”, etc.

És sabut que Salvador Espriu (i Castelló) va nàixer a Santa Coloma de Farners (10 de juliol del 1913), bàsicament perquè era allà on el seu pare, Francesc, hi tenia la notaria. Però per banda paterna i materna, la família d’Espriu era d’Arenys de Mar. Sebastià Bonet, que també pertany a la nissaga, recordava com s’hi projecta encara la figura del bisbe Català (Jaume Català Albosa, 1835-1899, bisbe de Barcelona des del 1883 fins a la mort). Bonet també ha recordat quina era la situació de la llengua en els anys de formació d’Espriu, de forma que no té res de particular que el primer llibre d’Espriu, Israel, fos en llengua castellana (publicat el 1929). El 1930, Espriu entrà en la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma en els anys de la República i de la Generalitat. Estudiant de dret, primer, i d’història antiga, després, l’entrada d’Espriu en la literatura catalana comença com a narrador. Caba i Bonet han tingut un record pel cercle d’amistats de Salvador Espriu i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en el qual han destacat els noms d’Amàlia Tineo i de Lola Solà. La guerra primer (Espriu va servir en el cos d’auditors militars), i la tuberculosi mortal de Rosselló-Pòrcel, estroncaren aquest duet, trencador amb el noucentisme anterior. Potser la desaparició prematura de Rosselló-Pòrcel empenyé l’obra poètica d’Espriu, per bé que, de poemes (com de teatre), aclareix Bonet, ja n’havia escrit abans. Durant el programa, les obres poètiques més citades han estat Cementiri de Sinera (1948), Les hores (1952) i Final de laberint (1955), però també La pell de brau (1960). Espriu va fer un esforç, especialment a partir dels anys 1960, per trenar tota aquesta obra en un tot harmònic.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

L’àrea d’exclusió moral de la constitució espanyola a 6 de juliol del 2010

Administrador | 7 juliol 2010

A 6 de juliol són ja cinc els municipis que han aprovat en el Ple una moció que fa una crida a reconsiderar la sobirania espanyola damunt (part de) la nació catalana i a declarar el terme municipal "moralment exclòs" de la constitució espanyola.

Ara com ara, parlem d'un àrea d'exclusió moral de 134 km² (el 0,19% del país) i amb una població de 41.610 habitants (el 0,30%). Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Torelló, el Port de la Selva, Montesquiu i Tarrés seran acompanyats avui mateix d'altres municipis i, probablement, de consells comarcals i tot.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La moció del Port de la Selva i el qüestionament de la sobirania espanyola

Administrador | 6 juliol 2010

El Port de la Selva (Alt Empordà) fa part de l'encara llarga llista de municipis en els quals no s'ha fet, ni és prevista de fer, la consulta popular sobre la independència de Catalunya. El gest, però, d'ahir a les 8 del matí, quan l'Ajuntament del Port de la Selva va aprovar per unanimitat una moció "davant la sentència del Tribunal Constitucional" va recórrer el país. Molts municipis ja preparen mocions similars als seus ajuntaments.

Què diu la moció del Port de la Selva?

La moció fou presentada pel batlle, Genís Pinart (CiU), i comptà amb el suport dels altres sis regidors (3 de CiU, 2 d'ERC i 1 del PSC).

Paga la pena de llegir-la sencera:

Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’Ajuntament del Port de la Selva, reunit avui en ple extraordinari, interpretant els anhels dels ciutadans d’aquest poble empordanès als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

El Port de la Selva (Alt Empordà), a 5 de juliol de 2010.

Com veieu, la sentència del Tribunal Constitucional és contextualitzada clarament. Es recorda el vot afirmatiu del referèndum popular del 18 de juny del 2006, però també es reitera que l'Estatut era "un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005". El més rellevant, però, és constatar que "les aspiracions d'autogovern no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol".

El segon punt entra en la qüestió jurídica. Si ja abans, la moció qüestionava el TC com a "intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola", ara hom passa a la qüestió d'una reforma de la Constitució Espanyola que fes possible l'encaix de les aspiracions abans esmentades. La moció considera aquesta via "una quimera", tot recordant que, per modificar el Títol Preliminar de la Constitució (el de la "indisoluble unidad"), cal una majoria de 2/3 parts de les Corts espanyoles. Les mateixes Corts Espanyoles que van passar el ribot a l'Estatut del 30 de setembre, i les mateixes Corts Espanyoles que elegeixen les 2/3 parts del Tribunal Constitucional.

El tercer punt constata, doncs, que el sostre d'autogovern dins l'Estat espanyola queda per sota de les "aspiracions del poble".

El quart punt ha estat possiblement el més citat. L'acord declara el Port de la Selva "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució Espanyola". També s'hi diu que "ha arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya".

El cinquè punt fa una crida als veïns del Port de la Selva i als ciutadans de tota la nació catalana a:
- participar massivament als actes públics en contra d'aquesta sentència (en clara referència a la manifestació del 10 de juliol).
- participar massivament als actes públics en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català.

El text, doncs, és nítid, i posa l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català com a punt de consens.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La moció del Port de la Selva i el qüestionament de la sobirania espanyola

Administrador | 6 juliol 2010

El Port de la Selva (Alt Empordà) fa part de l'encara llarga llista de municipis en els quals no s'ha fet, ni és prevista de fer, la consulta popular sobre la independència de Catalunya. El gest, però, d'ahir a les 8 del matí, quan l'Ajuntament del Port de la Selva va aprovar per unanimitat una moció "davant la sentència del Tribunal Constitucional" va recórrer el país. Molts municipis ja preparen mocions similars als seus ajuntaments.

Què diu la moció del Port de la Selva?

La moció fou presentada pel batlle, Genís Pinart (CiU), i comptà amb el suport dels altres sis regidors (3 de CiU, 2 d'ERC i 1 del PSC).

Paga la pena de llegir-la sencera:

Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’Ajuntament del Port de la Selva, reunit avui en ple extraordinari, interpretant els anhels dels ciutadans d’aquest poble empordanès als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

El Port de la Selva (Alt Empordà), a 5 de juliol de 2010.

Com veieu, la sentència del Tribunal Constitucional és contextualitzada clarament. Es recorda el vot afirmatiu del referèndum popular del 18 de juny del 2006, però també es reitera que l'Estatut era "un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005". El més rellevant, però, és constatar que "les aspiracions d'autogovern no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol".

El segon punt entra en la qüestió jurídica. Si ja abans, la moció qüestionava el TC com a "intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola", ara hom passa a la qüestió d'una reforma de la Constitució Espanyola que fes possible l'encaix de les aspiracions abans esmentades. La moció considera aquesta via "una quimera", tot recordant que, per modificar el Títol Preliminar de la Constitució (el de la "indisoluble unidad"), cal una majoria de 2/3 parts de les Corts espanyoles. Les mateixes Corts Espanyoles que van passar el ribot a l'Estatut del 30 de setembre, i les mateixes Corts Espanyoles que elegeixen les 2/3 parts del Tribunal Constitucional.

El tercer punt constata, doncs, que el sostre d'autogovern dins l'Estat espanyola queda per sota de les "aspiracions del poble".

El quart punt ha estat possiblement el més citat. L'acord declara el Port de la Selva "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució Espanyola". També s'hi diu que "ha arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya".

El cinquè punt fa una crida als veïns del Port de la Selva i als ciutadans de tota la nació catalana a:
- participar massivament als actes públics en contra d'aquesta sentència (en clara referència a la manifestació del 10 de juliol).
- participar massivament als actes públics en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català.

El text, doncs, és nítid, i posa l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català com a punt de consens.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

Inici del Correllengua 2010

Administrador | 4 juliol 2010

Ahir al vespre tenia lloc l'acte d'inici del Correllengua 2010. El lloc triat fou el cementiri d'Arenys de Mar, que ocupa un espai tan rellevant en la literatura de Salvador Espriu (1913-1985). El passa 22 de febrer es complia el 25è aniversari de la mort d'Espriu, i per això el Correllengua volia retre homenatge al poeta, dramaturg i narrador.

El Manifest del Correllengua d'enguany és obra de Patrícia Gabancho. Els eixos de "llengua, cultura i llibertat" prenen un significat renovat en tot allò que ha transcorregut en els darrers dotze mesos, d'ençà que el Correllengua 2009 arrencava a l'Aranyó. En la cloenda de l'acte, el president de la CAL, Pep Ribas, feia una crida a participar en la manifestació del 10 de juliol a Barcelona.

El Correllengua es perllongarà durant més de quatre mesos, fins a concloure a Perpinyà el proper 7 de novembre.

L'acte d'ahir comptà amb la representació d'"El Minotaure i Teseu", inspirat en la interpretació que Salvador Espriu va fer del mite grec.

Comments: Desactiva els comentaris
Categories: Disponibilitat Permanent
Comments rss

La sentència del TC mostra la insuficiència del Parlament com a via de ‘sobirania’

Administrador | 2 juliol 2010

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya té moltes lectures jurídiques, però allò més interessant és la conseqüència política central. La sentència reitera que, en l'ordenament jurídic espanyol, cap part del territori català sota sobirania espanyola no disposa de dret d'autodeterminació.

La via d'organitzar una "referèndum oficial" sobre la independència a través del Parlament de Catalunya i de al seva llei de consultes populars per via de referèndum, podia quedar bloquejada, segons la legalitat vigent, a través de la negativa del Govern espanyol d'autoritzar el referèndum. Però el govern espanyol és prou intel·ligent com per no deixar que el procés arribés a passar pel Ple del Parlament. Per impedir-ho, té la via de la impugnació de la llei de consultes populars davant del Tribunal Constitucional. D'altra banda, la sentència del TC estableix una interpretació, segons la qual, els referèndums només es poden convocar a nivell de tot l'estat.

A efectes pràctics, el procés de recollida de signatures de la iniciativa popular podria tirar endavant, tot i amb tot. Però tard o d'hora, aquesta via exigeix una trencament amb la legalitat espanyola.

És clar que hi ha qui proposa iniciar un procés de reforma de la Constitució espanyola. Es tractaria de recuperar l'esmena presentada per Lluís Maria Xirinacs quan era senador. L'esmena introduiria el dret d'autodeterminació dels pobles i mecanismes adequats a través dels quals els pobles podrien sumar-se (Portugal) o enretirar-se (Catalunya) del "Regne d'Espanya". El rebuig d'aquesta iniciativa queda matemàticament assegurat, però no cal menysprear l'erosió que suposa aquest rebuig si té la majoria catalana al darrera.

La rellevància del "referèndum oficial", tota vegada que ja s'ha iniciat un "referèndum popular", queda relativitzada. Per això mateix, i davant la flaire de la convocatòria d'eleccions al Principat, hi ha qui centra els esforços en aconseguir una majoria absoluta de diputats al Parlament de Catalunya. La proclamació unilateral d'independència, més o menys immediata, per part del Parlament autonòmic no necessitaria, al capdavall, de cap referèndum oficial "previ". Però això requeriria que les eleccions de la tardor del 2010 (o unes de posteriors) es visquessin realment com un "plebiscit" sobre la independència.

Hi ha, doncs, una insuficiència en aquesta via parlamentària. Associada d'una manera o una altra als càrrecs representatius (municipals, autonòmics i estatals), també es podria bastir una Assemblea de Representants del Poble Català. La tasca d'impulsar la redacció d'una Constitució Provisional, de bastir estructures alternatives i de negociar el procés d'independència, seria molt més senzill a través d'aquesta instància.