Expressions Lliures

Qui pujava avui a la Penya del Moro (Sant Just Desvern) es trobava un enquestador de l’Ajuntament del dit municipi que us demanava de quin poble éreu i us informava de les restes del poblat ibèric que hi ha al cim, i de la placa trobada que ara es troba en el Museu Arqueològic de Catalunya. No us deia res de les restes mitjavals del mateix indret, molt més pregones, i que expliquen el topònim. Es veu que aquesta enquesta es fa mensualment.

Qui baixava avui de la Penya del Moro podia trobar-se amb un vehicle dels Agents Rurals. Pentinaven la zona sense esperar-se de trobar ningú, car ara hi ha la recomanació de desallotjar la muntanya quan es fa una batuda de senglars. La zona, però, semblava una romeria, entre els qui fan jogging, els qui solquen col•lectivament els camins amb bicicletes de muntanya i altres elements xirucaires de dissabte. Els Agents Rurals explicaven que els accessos eren tallats per la citada batuda.

Com lliga l’enquesta municipal amb el tancament dels accessos? Com es pot tancar un accés sense que gairebé ningú que hi passa, vegi que està tancat? Cada administració fa sa guerra.

Hi ha, però, una qüestió més fonda. Què els hi agafat ara per aquest excés de zel en les batudes de caça? No n’hi ha prou amb la senyalització habitual? Al capdavall, els caçadors de senglars s’han d’apartar força dels camins més transitat si volen arribar a tocar-ne cap. Aquesta setmana havíem sentit la pensada d’obligar a boletaires i esparregueraires i d’altra fauna forestal a fer-los anar amb roba de colors cridaners. Precisament es tracta d’evitar que siguin confosos amb senglars. Potser és que la pensada de l’administració és dificultar l’accés a espais naturals per part de vianants que no contribueixen (i que, sovint, a més, depreden). Hi haurà properament una taxa per passejar en terreny forestal? I, si n’hi ha, caldrà estendre-la també al territori urbà? Serien uns diners que serien ben aprofitats, per exemple en anàlisis demoscòpiques.

La CUP de Reus ha aconseguit una victòria moral en forçar la dimissió de Josep Prat al consorci municipal Innova i al holding sanitari USP Hospitals. Caldrà anar amb cura que no sigui una victòria pírrica i que, Prat, concentrat ara en l'ICS, no faci la feina que té en el cap amb més llibertat que no pas abans.

La CUP de l'Hospitalet de Llobregat encara no té regidor, però el mig miler de persones que van optar per aquesta opció en les passades eleccions del mes de maig no tenen raons per sentir-se decebudes. A través d'un comunicat recent de la CUPL'H, podem veure l'impacte de la política d'austeritat sobre les esquenes dels veïns i veïnes dels barris de l'Hospitalet de Llobregat:
- Les retallades en sanitar comporten tancament de plantes senceres i quiròfans als hospitals i reducció de llits.
- Unitats com l'UCI, traumatologia o neurocirúrgia funcionen per sota del 50% de la capacitat, amb el consegüent augment de les llistes d'espera.
- Fa uns mesos es va produir el tancament del CAP de la Marina. Els 30.000 veïns del barri de Bellvitge tenen ara un sol ambulatori.
- Són especialment amenaçats també els CAP del barri de Santfeliu i el d'Amadeu Torner (Santa Eulàlia).
- Les retallades municipals ha comportat la desaparició dels mediadors socials.
- L'equip de govern municipal ha procedit a tancar la Televisió de l'Hospitalet, potser massa poc dòcil i massa català per al seu gust.
- L'Ajuntament ha esbombat com la gran cosa, la congelació salarial dels regidors. No passeu ànsia, però. La primera regidora percep 77.000 €. Cadascun dels 6 "tinents d'alcalde" percep 71.000€, i la resta de membres del govern municipal tenen una percepció per càpita de 69.000 €. Els portaveus dels tres grups opositors (PP, CiU i PxC) perceben també 69.000 €. La resta de regidores reben 1800 € per l'assistència a cada ple. Potser per això, la concentració popular per al ple del dimarts 24 de gener es preveu notable.
- També s'ha "enorgullit" del fet de reduir en quatre el nombre de càrrecs de confiança (de 34 a 30) o el fet de passar de 9 a 6 sots-batlles.

El comunicat de la CUP acaba amb una crida: "Des de l’Hospitalet defensem allò que és nostre. Defensem el sector públic. Construïm la Unitat Popular".

Vint-i-un municipis han presentat al·legacions o protestes contra els projectes de contrareforma lingüística del govern Bauçà. En alguns d'aquests municipis no ha estat obstacle, ans al contrari, el fet que el consistori tingui una majoria absoluta per al Partit Popular. És el cas de sa Pobla i de Manacor. També el PP de Pollença o el de Sineu, que governen en coalició amb altres formacions polítiques, se sumen a la llista. Val a dir que en casos com el de Manacor es manifesta l'existència d'una minoria de regidors del Partit Popular que sí comparteixen el programa lingüístic de Bauça. D'altra banda, com afirmava Vicent Partal en un editorial, la contrareforma lingüística del govern Bauçà és indestriable del programa nacional espanyol segregat des de la FAES. La FAES, ambivalentment FAlange ESpañola i Fundación para el Análisis y el Estudio Avanzados, vol convertir l'oficialitat de la llengua catalana en una mera anècdota. Òbviament, alhora, aquest objectiu no se circumscriu a les illes Balears i Pitiüses, sinó que també s'estén a tot el territori continental sota sobirania espanyola.

La pugna interna en el Partit Popular en aquest sentit és complexa. El sector més procliu al govern Bauçà ha fet jugar a favor el descrèdit popular que, per casos de corrupció, ha patit el "mallorquinisme" d'Unió Mallorquina i dels vinculats a la línia de l'antic govern Matas. El govern Bauçà, però, ha dispositat massa confiança en les seues forces. Ara, afirma, que prendrà mesures contra el PP manacorí.

L'Scottish National Party (SNP) ha repost ja oficialment les declaracions de Cameron sobre el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Tal com s'havia avançat, hi ha una doble idea: 1) el temps no el pot imposar el govern britànic i 2) la forma del referèndum l'ha de decidir el Parlament escocès. La intenció ara del govern Salmond és obrir negociacions amb el govern Cameron per tal de celebrar un referèndum vinculant.

Quin sentit o utilitat pot tindre aquesta moció de la CUP que, originada a Viladamat (Empordà), ara s’estén a diversos municipis amb presència de regidors de l’esquerra independentista? Aquesta moció demana que els municipis es declarin “moralment exclosos dels dominis de la Monarquia espanyola”. Entre les raons es diu que la dita monarquia 1) prové de l’herència de la dictadura franquista, 2) és una imposició antidemocràtica; 3) és un càrrec hereditari i vitalici, i no accessible a la ciutadania ni sotmès a la sobirania popular. Bé, d’acord. Però quina utilitat té?
Potser no pas gaire, però una cosa bona sí que té. Obliga a posicionar-se. En aquest sentit, és hereva d’aquella moció que, sorgida del Port de la Selva, sol·licitava l’exclusió moral de la Constitució espanyola. La monarquia espanyola no és únicament constitucional (en el pitjor sentit del terme) sinó també preconstitucional. L’actual monarca, al capdavall, no va haver de jurar la Constitució, ja que s’entenia que ja valien els juraments prestats sota les Lleis Fonamentals del Regne. Obliga a posicionar-se, doncs, sobre tot aquest tinglado que és l’estat espanyol. Certament, que pot ésser malinterpretada si no es llegeix sencera. Però ja tornarem després a aquestes malinterpretacions.
Perquè el públic general la interpreta de forma molt clara. Sí a la moció és dir Sí a l’abolició de la monarquia espanyola, si més no, de la monarquia espanyola a casa nostra (a la part de casa nostra que viu sota la seva dependència). Dir que No és dir No. I abstenir-se, en aquests casos, és com dir que No.
La moció, presentada a Vic, comptà amb els vots favorables dels regidors de la CUP i d’ERC. Comptà amb el vot contrari dels regidors de PxC. PSC i ICV, en clau més espanyolista que monàrquica, s’hi van abstenir. CiU i SI també es van abstenir, i és aquest posicionament el més interessant, i el que fa valuosa la moció.
Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), batlle de Vic, explicà els motius de l’abstenció. És de suposar que eren compartits per part dels altres regidors de CiU i de SI. L’abstenció, en aquest cas, és la forma de presentar-se com un “independentisme d’ordre”. Per Abadal, qüestionar la monarquia divideix l’independentisme, i considera que serà una futura constitució catalana la que decidirà si el futur estat català independent serà monàrquic o republicà.
Abadal, doncs, ostensiblement, s’hauria abstingut per evitar ofendre tant a l’independentisme republicà com a l’independentisme monàrquic.
Formalment, el Principat d’Andorra és una diarquia (i, en aquest sentit, paradoxalment, cola dins de les monarquies). Els dos co-prínceps, el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell, són col•legialment caps d’estat. El dit president de la República Francesa és una figura gairebé monàrquica, per bé que sotmesa a elecció popular a dues voltes cada cinc anys. Els bisbes catòlics són nomenats de manera més fosca, amb una Santa Seu que consulta les forces vives que toca segons cada diòcesi. El Regne d’Espanya és una monarquia hereditària, així definida ja constitucionalment, i assignada en el mateix text constitucional a una persona amb noms i cognoms (Juan Carlos de Borbón y Borbón).
En la ment de Vila d’Abadal i de “l’independentisme d’ordre”, l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria un nou Estat de la Unió Europea mitjançant el procediment d’ampliació interior. En general, sempre s’havia assumit que aquest “nou estat” tindria una forma de govern republicana. Ara, segons Vila d’Abadal, hi hauria la possibilitat de fer un estat monàrquic amb el territori de les quatre províncies.
Com que “l’independentisme d’ordre” és, per definició, “independentisme especulatiu” (encara que també hi ha força “independentisme especulatiu” en la banda de “l’independentisme d’arracada”), semblaria completament gratuït discutir com seria aquesta monarquia. Tàcitament, hom pensaria que els monàrquics catalans volen una independència en la qual la mateixa persona que ara ocupa el tron espanyol sigui, com ho fou històricament, Rei d’Aragó, de València, de Mallorques, etc., etc., etc. Caldria saber quin títol gastaria Joan Carles I com a cap d’estat de “Catalunya”. Rei dels catalans? Rei del Principat de Catalunya? No seria més propi que gastés el títol de Príncep o, fins i tot, el de Comte. Seria tota una originalitat que s’intitulés “Gran Comte de Catalunya”. Més val ser comte gran que rei xic, com ja defensava el seu temps Ramon Berenguer, príncep d’Aragó.
Existeix, naturalment, una altra via. Per comptes de compartir rei amb l’estat espanyol, hom podria cercar la instauració d’una nova dinastia. En l’opció a) seria possible triar, com va fer Noruega en el seu moment, un infant o una infanta de la família reial espanyola. La infanta Elena? La infanta Cristina, amb Iñaki Urdangarín com a príncep consort? En l’opció b) hom cerca una altra alternativa, extra-borbònica. N’hi ha a carretades de prínceps alemanys, que foren en el segle XIX, la pedrera per fer de caps d’estat de nous reialmes “independents”.
Ben mirat, pot semblar ridícul això de defensar el manteniment de la monarquia, tot i haver assolit la “independència”. Però ara és quan comença el punt de les malinterpretacions. Perquè no és pas menys ridícul defensar el mateniment de l’estat espanyol, tot i haver aconseguit de fer fora els Borbons (per cinquena o sisena vegada). Ara mateix, la figura del Rei, de la Casa Reial i de la Família Reial rep un tractament abans impensable per part de la premsa del règim. El cas Urdangarín ha fet possible portades i titulars que, en un altre moment, haurien segrestat publicacions (pensem en el cas del ‘Jueves’) o portat gent a l’Audiencia Nacional (pensem en el fotos cremades del Borbó a Girona). Alguns “progres” nostrats, fins i tot, han arribat a tindre la barra de fer-nos vindre por amb un eventual enderrocament de Joan Carles I, seguit de la proclamació de la Tercera República i de José María Aznar com a president. Vaja! D’això hem de tindre por? Hem de tindre por ara d’un Aznar president de la República, quan un Rajoy president del Govern és molt més efectiu per reconduir la migrada autonomia regional? Ni una Tercera República amb Aznar de president, ni una amb Llamazares (per posar un cas), poden ésser considerades etapes serioses en el camí de la independència dels Països Catalans. Si cauen pel camí, benvingudes, però seran més un destorb que no pas una empenta.
I, finalment, què entenem per República? La paraula república, a casa nostra, té un sabor progressista i democràtic. Però la paraula república, com passa a la Catalunya Nord, també s’empra en clau d’assimilació nacional, cosa inevitable quan una república com la francesa no és més que un revestiment republicà d’un antic estat dinàstic. La paraula república també s’ha contaminat d’oligarquisme. En el Great Old Party (GOP) no són pocs els comentaris que oposen el concepte de “republicà” amb el de “demòcrata”, titllant aquest darrer de “demagògic” i “igualitarista”. El règim polític que Plató dibuixava a “Politeia” s’ha traduït en les llengües romàniques com a “república”. I quina república! És una república, la platònica, amb elements de monarquia (el “rei-filòsof”) i d’aristocràcia (la divisió en quatre classes: governants, guardians, mercaders i artesans). No s’estimaren finalment orleanistes i legitimistes més la Tercera República que qualsevol monarquia estantissa?
Fa quaranta anys, l’independentisme s’estimava més parlar d’Estat (Socialista) dels Països Catalans, que no pas de República, potser per aquesta raó de l’oligarquisme. També en la idea que l’estat, sempre, és un leviatan (d’una classe contra unes altres), i que val més no embellir-lo amb paraules enganyoses (república equival etimològicament amb cosa pública).
Monarquia? República? La dicotomia, tal com es presenta ara, sembla qüestionar únicament qui serà el cap d’estat. Quantes Repúbliques oficials no intenten d’establir nissagues hereditàries? Òbviament, la forma republicana, oberta a tota la ciutadania, i que segueix un sistema electiu (directe o indirecte), és nítidament més progressiva que la forma monàrquica. Però també cal dir que la presidència de l’estat (la presidència de la república) és més progressiva si, per comptes, del càrrec unipersonal (el president/la presidenta) s’instaura una forma col·legiada. El Consell Federal o el Consell d’Estat o el Consell de la República, o la Presidència del Consell Suprem, etc., són exemples de presidències col·legiades de l’estat. És el cas de la Confederació Helvètica, on no hi ha pas un cap d’estat, sinó un Consell Federal.

El govern de Cameron ha llençat un envit a l'independentisme escocès. Proposa Cameron que es faci un referèndum en els propers 18 mesos amb una qüestió senzilla i clara: "Voleu la Independència d'Escòcia?". Una qüestió que es respon amb un SÍ o amb un NO.

Cameron la sap llarga. Fins a cert punt, l'independentisme de l'Scottish National Party (SNP) és un independentisme retòric. Si aquest independentisme no pren l'envit de Cameron i convoca el referèndum en aquests termes i en aquests terminis, la causa de la independència d'Escòcia patirà un sever retrocés. Això, és clar, no perjudicaria l'hegemonia política de l'SNP a Escòcia, però sí l'hegemonia de l'independentisme a l'SNP.

La resposta de l'SNP ha estat massa tèbia. Més o menys s'ha dit que són els escocesos els que han de decidir quan i com faran el referèndum. Això sembla indicat que l'SNP afavoreix un referèndum a més llarg termini i amb una pluralitat de respostes.

Els termes de Cameron disten molt d'un reconeixement del dret d'autodeterminació. Aquest dret seria independent de terminis i, òbviament, ha de dependre de l'autoritat escocesa com es fa la consulta popular.

De totes formes si, en qüestió de 18 mesos, no s'ha convocat un referèndum nítid i de "sí/no" sobre la independència d'Escòcia, el Regne Unit de la Gran Bretanya podria veure's seriosament enfortit.

Aquesta és la clau de Cameron. Cameron sap que, per al manteniment de la unió d'un estat plurinacional, no hi ha res com una sensació de llibertat.

El que potser no saben els de l'SNP és que mantindre la flama de l'independentisme sense fer les passes efectives necessàries per a la independència és una via que cap poble no comprarà de forma majoritària. I qui diu l'SNP, diu sigles més nostrades.

El 'cas Urdangarin' esclata ara en un moment on tothom qüestiona el balafiament de diners públics. L'atenció s'ha centrat en els diners rebuts de part del Govern Balear en temps de Jaume Matas. També hi interès en els diners rebuts des de la Generalitat Valenciana. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, malgrat que el conseller-vicepresident Bargalló se'l va treure del damunt, la Fundación Nóos va poder trobar algunes altres vies més comprensives. Jaume Matas sembla que ha declarat que li semblava fora de to fer passar la "fundació del gendre del rei" per un concurs públic. Joan Baptista Soler, llavors president del València C.F., ens ha demanat, retòricament, de com podia negar una col·laboració al "gendre del rei". Excuses públiques i privades s'assemblen força.

No obstant això, sembla que hi ha l'acord tàcit de considerar més greu el balafiament de diner públic cap a la Fundació Nóos (i la resta de l'entramat Urdangarín-Borbón) que no pas el balafiament de diner privat, procedent de societats anònimes esportives, o de societats anònimes sense més.

La llista és llarga:
- Telefònica: 703.852 €.
- BBVA: 502.021 €.
- Repsol: 237.800 €.
- Abertis: 116.000 €.
- Gas Natural: 41.760 €.
- Miquel Torres: 41.760 €.

Citem únicament, per posar un exemple, societats que formen part del patronat d'aquesta joia del botiflerisme que és la Fundació Príncep de Girona.

Què hauran de pensar els treballadors (directes i indirectes) de Telefònica? Què hauran de pensar les persones afectades per una hipoteca signada pel BBVA? Què pensarà el conductor automobilístic quan es deixa un ronyó cada vegada que carrega el dipòsit en una estació de Repsol? O aquest mateix conductor quan pagui una morterada de peatge a Abertis per tindre la mobilitat suficient que li permeti guanyar-se el pa i pagar la hipoteca que té amb el BBVA? O quan pagui la factura energètica, entre d'altres, a Gas Natural?

Qui té més perdó, potser, és el celler Miquel Torres? Sí, és clar. Però al pagès que li ven la collita per un preu vergonyós li puja la mosca al nas.

Quin enrenou s'ha generat per la possibilitat que la Generalitat Valenciana no arribés a complir amb el venciment d'un crèdit de 123 milions d'€ del Deutsche Bank! I, tanmateix, des de l'actual president Albert Fabra, fins a la premsa de València, Barcelona, Madrid o Londres, tot s'atribueix a la "política de grans esdeveniments" dels governs de Zaplana, Olivas i Camps. Certament que aquesta "política de grans esdeveniments" va ocasionar un endeutament públic ben odiós. La qüestió és perquè ningú no protestava cada vegada que una entitat financera com el Deutsche Bank engreixava la maquinària d'aquests "grans esdeveniments".

En certa manera, la intervenció de la Tresoreria de l'Estat no deixa d'ésser més un rescat al Deutsche Bank que no pas als ciutadans i contribuents valencians. El govern Rajoy també aprofita per, a través del ministre Guindos, assegurar a la premsa econòmica internacional que posaran les "comunitats autònomes" en cintura. Que les faran passar pel tub? Faran? Que no és cert que cada any les balances entre allò que l'estat espanyol recapta a casa nostra i allò que inverteix són francament desfavorables. En el cas del País Valencià això és encara més odiós, car és l'únic territori de l'estat que té una balança negativa i, a més, es troba amb un renda per càpita inferior a la mitjana estatal.

En tot cas, el Deutsche Ban rebrà la part que li pertoca. No poden dir el mateix els petits i mitjans proveïdors de la Generalitat Valenciana als quals es deuen uns diners d'unes factures per les quals sí han hagut de pagar IVA. Mentrestant, el teixit econòmic, els treballadors, que són els que produeixen, veuen barrat l'accés als mitjans de producció per una contenció del crèdit.

Són també moments per a l'aritmètica. L'eliminació de l'impost del patrimoni suposà una retallada d'ingressos equivalent a la meitat d'aquests 123 milions famosos. L'impost del patrimoni no tornarà, és clar. La via dels ingressos es recuperarà, segons el govern Fabra, a través del tram autonòmic de l'IRPF. També la Sanitat pública haurà de patir per via de 400 milions de retallada.

Arenys de Munt no s'estalviarà únicament un 50% de la despesa municipal en enllumenat, amb les mesures que entraran en vigor a partir del proper 7 de gener. A més, els arenyencs guanyaran en un cel menys contaminat. La contaminació lumínica no tan sols afecta un element cultural central com és el coneixement dels estels i del nostre entorn planetari, sinó que també té un impacte en els ritmes biològics de plantes i animals.

Des de la International Dark Sky Association es mena una lluita incansable per a la preservació i recuperació del cel nocturn.

Els tècnics municipals, esperonats per l'equip de govern de la CUP, han tingut presents els factors ambientals. No es tracta d'estalviar per estalviar, ja que les mesures s'orienten també a substituir l'enllumenat actual per un de més eficient energètic i millor dissenyat per il·luminar el terra i no pas el cel.

En el Consell de Ministres, el primer ordinari del Govern Rajoy, s'esgrimia tota una bateria de propostes d'austeritat. Per primera vegada des del 1967, per exemple, no pujarà el salari mínim interprofessional. L'augment dels trams més baixos de l'IRPF, alhora, amenaça amb revertir la migrada pujada de les pensions.

En la llarga llista de mesures també hi havia aquesta:
- eliminació del finançament previst en els Estatuts d'Autonomia d'Andalusia, Castella i Lleó, Illes Balears i Catalunya.

En el cas balear i principatí, el finançament esmentat hauria de paliar parcialment els efectes del dèficit fiscal, és a dir el fet que bona part de la contribució que passa a arques de l'estat no retorna ni en forma de despesa ni d'inversions.

La mesura esmentada fou qualificada hores després d'error en un comunicat del govern Rajoy.

L'interès rau en què van fer els dos governs autonòmics implicats mentre aquest 'error' no es donava com un 'error'.

El govern Mas es va posar a estudiar l'impacte de la mesura anunciada. Recordem que hi ha uns 759 milions d'€ que podrien haver estat afectats per 'l'error'.

El govern Bauçà va declarar a la premsa que avaluava el total que ja no percebrien les arques balears en 400 milions d'€. No hi feia pas fàstic a aquesta mesura. En paraules del vicepresident Aguiló, els 400 milions serien benvinguts. Però venia a dir que no havien estat inclosos en els Pressupostos autonòmiques i que, en conseqüència, no tindria efectes en la política del govern Bauçà.

---
ESTATUT D'AUTONOMIA DEL PRINCIPAT. DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

1. La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.
2. A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

---
ESTATUT D'AUTONOMIA BALEAR. DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA NOVENA. INVERSIONS DE L'ESTAT
1. Mentre les Corts Generals, en aplicació del que preveu la disposició addicional sisena, no aprovin la modificació de la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del règim especial de les Illes Balears, i, en tot cas, en un termini no superior a set anys, la inversió de l’Estat s’establirà atenent la inversió mitjana per càpita realitzada a les comunitats autònomes de règim comú, determinada d’acord amb la normativa estatal, homogeneïtzant les actuacions inversores realitzades en aquestes comunitats autònomes per a permetre’n la comparabilitat i tenint presents les circumstàncies derivades dels fets diferencials i excepcionals de la comunitat autònoma de les Illes Balears amb incidència en la quantificació de la inversió pública.
2. Per fer front a aquest compromís inversor, el Govern de la comunitat autònoma de les Illes Balears proposarà al Ministeri d’Economia i Hisenda els convenis oportuns per a l’execució dels programes i les accions estatals sobre R+D+I, transports, ports, medi ambient, ferrocarrils, carreteres, obres hidràuliques, protecció del litoral, costes i platges, parcs naturals i infraestructures turístiques.
3. La Comissió Mixta d’Economia i Hisenda s’encarregarà del seguiment de l’execució dels compromisos anteriors.