No arriben a 80 les persones que, des de que hi ha registres fiables i oficials, han baixat dels 10 segons en realitzar la prova atlètica dels 100 metres. Gairebé totes elles són descendents parcials o totals de pobles de l’Àfrica Occidental, bé siguin atletes nascuts a la zona, antillans o residents en altres parts del món. Només tres persones d’aquesta llista no són descendents d’aquesta part del món. Un és Frankie Fredericks, de l’Àfrica Austral; un segon, Patrick Johnson és fill de pare australià aborigen i mare euro-australiana. El tercer és Christophe Lemaitre.

Lemaitre s’aparta dels grans velocistes dels 100 metres en més d’un aspecte. Però també Usain Bolt se n’aparta, i és qui té la millor marca. Lemaitre recorda, inevitablement, més a Fredericks o a Johnson.

El que és curiós és la reacció de la premsa. Avui, TV3 titulava la notícia de la victòria de Lemaitre com a “White Power”. El subtext era clar: Lemaitre (“blanc”) s’imposava a 5 atletes de llinatge procedent de l’Àfrica Occidental (és a dir, “negres”). I en la premsa escrita es nota una certa recança contra el fet que en uns Campionats Europeus d’atletisme no participin exclusivament “europeus aborígens”. La cosa crida més l’atenció en tant que els atletes originaris de l’Àfrica Occidental (sprinters) i de l’Àfrica Oriental (fondistes) són en un bon nombre “nacionalitzats” recents. La “nacionalització” s’estableix com una relació simbiòtica. L’atleta aconsegueix més oportunitats d’ésser seleccionat per als grans campionats (és més fàcil guanyar les preliminars d’Eslovènia que no les de Jamaica) i les remuneracions econòmiques directes o indirectes són més atractives. Les federacions nacionals aconsegueixen més nombres per penjar-se medalles.

La cosa no és del tot nova. Des de l’època de Frank Emmelmann (1982), no hi havia hagut un campió aborigen en la prova europea dels 100 metres. Seria temptador demanar, si més no per aquesta prova, una categoria diferent en la qual poguessin participar els atletes no-hesperoafricans. L’Europa Aborigen, de totes formes, hauria de fer-se a la idea que si vol un Campionat de l’Europa Aborigen l’hauria de titular així.

Max Tegmark ha dit en alguna ocasió que d’ací a unes dècades disposarem d’una equació prou simplificada com per estampar-la en la samarreta i que reflectirà “tot”. Això és molt dir, és clar. Tegmark té en el cap la “gran unificació”. Específicament, això vol dir una teoria que expliqui i enllaci les quatre interaccions fonamentals (gravetat, electromagnètica, nuclear feble i nuclear forta). Aquesta teoria explicaria tot allò existent: la matèria bariònica (i qualsevol altra matèria fosca no-bariònica), les formes identificades d’energia (radiació electromagnètica, etc.) i allò que ara es coneix amb el nom d’energia fosca (o quintessència, o constant cosmològica).

Però, suposem que es plantem en la segona meitat del segle XXI o en la primera meitat del segle XXII, amb una “teoria del tot”. Voldrà dir això que la ciència haurà arribat a la seva “totalitat”. Que, amb la “teoria del tot” n’hi haurà prou per prescindir de les “ciències (més) toves”: la química, la planetologia, la biologia, la psicologia, la sociologia, etc.? Ja podem avançar que aquest no és el sentit de la “teoria del tot”. I, quant a la “totalitat” de la ciència, paga la pena dir que, d’ençà de la revolució científica, cada generació il·lustrada ha disposat d’un corpus científic que feia al jove estudiant la impressió de “tot és ja sabut”. N’hi ha prou amb llegir llibres de text de fa tres o quatre generacions per adonar-se’n. La majoria de tractats ofereixen una cosmovisió completa d’una matèria més o menys àmplia, amb concessions tímides a allò que “encara és desconegut”.

Kòstia, l’alter ego de Tolstoi a Anna Karènina, en la seva angoixa existencial, no podia estar de contemplar la ciència del seu temps (la ciència de la teoria evolutiva de Darwin i de la teoria electromagnètica de Maxwell) com quelcom ja acabat, com quelcom que ja ha demostrat a bastament la hipòtesi naturalista. A Kòstia, és a dir, a Tolstoi, no el satisfà, però, aquesta “completitud científica”. S’angoixa, com s’angoixava el Cruells de La incerta glòria, en pensar en els milions i milions de galàxies (i és que entre Tolstoi i Sales trobem Edwin Hubble). Podríem parlar d’un cert “complex de Copèrnic”. De motius d’angoixa existencial, és clar, no en manquen, i n’hi ha prou de mirar-se la mà, com feia l’Antoine Roquentin a La nàusea.

Si el Renaixement (permeteu-me el tòpic) havia transformat una visió teocèntrica de l’existència en una d’antropocèntrica, la Revolució Científica transforma la visió antropocèntrica en cosmocèntrica. Max Planck, en efecte, demanava en el tombant dels segles XIX i XX, una ciència (una física) més objectiva. I per això mateix proposava de substituir les unitats de mesura encara massa humanes (les del sistema mètric decimal!) per unes de més properes a la realitat.

Hi ha qui potser seguiria l’adagi d’Aristòtil i, més amic de la veritat que de Plató, cercaria el camí del mètode científic, i es conformaria amb les seves galàxies, les seves partícules subatòmiques, els seus impulsos nerviosos. No és el cas, òbviament, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, els autors, a quatre mans, de L’última resposta, publicada fa uns mesos per Edicions 62. Àlex Rovira i Francesc Miralles formen part, potser sense saber-ho gaire, d’aquest corrent que el doctor Josep Trueta denominava “Spirit of Catalonia”. La seva filosofia és essencialment pràctica, adreçada a la vida contemporània, però amb una certa voluntat de trascendentalitat. No és gens estrany que Miralles s’hagi endinsat en aquest gènere del thriller esotèric (El Quart Reich, La profecia 2013), en un curiós camí intermig entre l’astracanada deliciosament naive d’un no gaire documentat Dan Brown i aquest gran Quixot del gènere que és El pèndol de Foucault. L’última resposta pertany aquest gènere, però no seria just despatxar-la sense més.

L’última resposta fa algunes pinzellades dignes de reflexió. Quina és l’última resposta? Douglas Adams satiritzava la recerca (científica o no) d’aquesta “última resposta de la vida, de l’univers i de tot”. Una antiga raça pan-dimensional dissenyava el supercomputador Deep Thought amb el propòsit de trobar aquesta resposta. Després de 7,5 milions d’anys de computació, arribava la resposta definitiva: 42.

La mateixa cara posarem nosaltres quan arribi la fórmula (si és que no ha arribat ja) que lligui la gravitació i l’energia electronuclear. I, és clar, els personatges d’Adams s’adonaven que amb el “42” no feien res, i que ara calia construir un supercomputador més gran que els digués quina és la qüestió que es correspon a aquesta numèrica resposta definitiva.

Rovira i Miralles s’enfronten a un Albert Einstein esdevingut mite. La ciència europea ha avançat a còpia d’aquests mites: Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton, Huygens, Leibniz, Bernouilli, Lyell, Darwin, Maxwell. Com si es tractés d’un nou catasterisme, Albert Einstein és envoltat d’uns altres noms: Lorenz, Minkowski, deBroglie, Heisenberg, Feynman. Cadascú apareix en l’escena i ens forneix un nombre de teoremes, de lleis, de principis, etc. La història de la ciència cristal·litza les seves denominacions. I sempre és temptador substituir “ribosomes” per “grànuls de Pallade” o el “gran cinyell d’asteroides” per “cinyell de Piazzi”.

És clar, que això ens du a un risc. La teoria evolutiva és justament denominada “teoria darwiniana” (o de Darwin-Wallace), però la construcció de la teoria transcendeix l’obra individual. El mateix s’esdevé amb les teories especial i general de la relativitat, i també totes les altres grans aportacions d’Albert Einstein. Aquesta transcendència és doble. D’una banda, si Einstein no hagués nascut, algú altre hauria desenvolupat aquestes teories. I, de l’altra, sense la contribució (prèvia i posterior) d’altres autors la teoria, amb el sol esforç d’Einstein, no hauria reeixit.

Fet i fet, si ens ho mirem fredament, podríem pensar que la teoria especial de la relativitat s’hauria pogut desenvolupar tan bon punt hom determinà (segle XVIII) que la llum té una velocitat finita. En canvi, per aquest caràcter contingent que té la història de la ciència, la teoria de relativitat es comença a publicar quan ja ha arrelat (en part, gràcies al mateix Einstein) la física quàntica. Per això, diem que la teoria de la relativitat pertany a la “física clàssica” (en el sentit de pre-quàntica), i per això també diem que els postulats de la “física quàntica” es verifiquen en “condicions fredes” (és a dir, no-relativístiques). Sense la teoria de la relativitat no hi hauria hagut tan interès, des de mitjan segle XX, pels forats negres. I, tot i amb tot, els forats negres ja havien estat predits per aquell mateix segle XVIII que s’oblidà de descobrir la “teoria de la relativitat”.

Si, diem “descobrir” i no “inventar”. Les grans teories científiques es descobreixen que més que no s’inventen. Rovira i Miralles diuen que les grans teories científiques són els “mites” del nostre temps. Ho són, certament, de la manera com es transmeten (a l’aula o en la divulgació), i també amb la intenció que són utilitzades per tal de justificar les realitats socials existents. Però, en certa manera, més enllà d’aquest origen de les teories científiques com a “constructe social”, reflecteixen, sense posar-nos gaire platònics, una realitat objectiva.

La teoria general de la relativitat d’Einstein ha mogut molts mals entesos. Aquell gran desinfectant que fou Bertrand Russell va perdre la paciència un bon dia en sentir les pontificacions de JBS Haldane, i va declarar que la teoria de la relativitat només l’entenien tres persones a la Terra (i, òbviament, Haldane no n’era una). En la seva excessiva rigidesa, Haldane havia oblidat que tota teoria de la relativitat (galileana o einsteiniana) és una teoria de la constància. Einstein es deia que, per tal que la velocitat de la llum fos constant, l’espai i el temps havien d’ésser relatius. El mateix Galileu havia destruït la constància de l’espai per tal de fer constants les lleis bàsiques del moviment (primera llei de Newton).

La teoria general de la relativitat, en el segle XVIII, no hauria passat d’una mera especulació. Fins el segle XX, no era possible demostrar empíricament si era falsa. De moment, les demostracions empíriques afavoreixen la teoria general de la relativitat per explicar el fenomen de la gravitació universal.

La ciència és un fet col·lectiu, la qual cosa és abusada per justificar mediocritats. Però Rovira i Miralles s’erren en pensar que és versemblant que contribucions no-publicades d’Einstein tinguin més vàlua que les contribucions que fa la física teòrica actual amb uns mitjans molt més potents. Ni Darwin no és una autoritat en el sentit clàssic del terme pel que fa a l’evolució biològica, ni Einstein no ho és en allò que fa referència a la física relativística.

Justament això és el que invalida els arguments ad hominem quan es tracta de valorar una teoria com la de la relativitat. Els nazis condemnaren les teories d’Einstein com a part d’una “ciència jueva”, de la mateixa manera que Lysenko condemnava les teories d’August Weissmann per ésser una “ciència burgesa”. Quan aparegué el llibre “Cent autors contra Einstein”, Einstein va dir amb justesa que no calien cent autors per refutar la teoria de la relativitat: una única observació degudament confirmada hauria estat suficient. Per això és irrellevant, des del punt de mira científic, que Albert Einstein es comportés com un autèntic irresponsable envers la seva primera companya, Mileva Marić.

No ho és, però, d’irrellevant per a Rovira i per a Miralles. L’última resposta que cerquen no té res a veure amb la freda estructura matemàtica de l’univers, sinó amb la més inquietant qüestió de la nostra subjectiva realitat com a subestructures autoconscients.

Els Estats Units i la Unió Europea han celebrat la sentència. Podria haver pressions envers els estats membres de la UE i/o de l’OTAN per tal de reconèixer la independència de Kosovë.

Resulta curiosa la llista de països europeus que no reconeixen la independència de Kosovë. D’una banda, tenim els estats que se solidaritzen amb Belgrad, bé per raons paneslavistes (Rússia, Eslovàquia, etc.) o per raons panortodoxes (Grècia, etc.). I de l’altra, hi ha l’excepció espanyola.

És curiós que Moscou hagi rebutjat la sentència de Den Haage. No és pas atribuïble a una negativa de Moscou a modificar fronteres o a reconèixer independències. Fet i fet, mesos després de la independència de Kosovë, Moscou, en mig de la guerra de Geòrgia, va reconèixer la independència no d’un estat, sinó de dos: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Nicaragua i Veneçuela continuaren la llista d’estats que reconegueren les dues repúbliques “ex-georgianes”.

I és curiós que Washington i Brussel·les celebrin la sentència de Den Haage i s’oposin al reconeixement diplomàtic d’Abkhàzia i Ossètia del Sud.

En tot cas, des de fa més de dos anys, el mapamundi que gasten a Moscou no és el mateix que gasten a Washington o a Brussel·les (o a París). I el mapamundi que gasten a Madrid difereix de tots dos.

És la gràcia del xoc entre imperialismes. Molts patriotes irlandesos o indians es deixaren seduir pel Kàiser, per Hitler o per l’Imperi del Sol Naixent. I els patriotes txecs es deixaren seduir pels aliats, tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial.

A Moscou i a Belgrad ens expliquen que la independència de Kosovë és il·legal, perquè es va fer en un context d’ocupació militar estrangera (OTAN). I a Moscou i a Caracas es justifica la independència d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud en nom de les decisions preses per les cambres representatives respectives el 1990.

A Washington i a Tblissi ens expliquen que les independències d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud són il·legals, perquè van ser possibles pel patrocini directe i indirecte de les autoritats de la Federació Russa. I a Brussel·les i a Berlin es justifica la independència de Kosovë en nom de la decisió d’un parlament escollit democràticament.

Tot i amb tot, hi ha un ensenyament a extreure de la sentència de Den Haage. La “independència” és un fet polític i no pas jurídic. I se’ns diu que és absurd voler que la independència es faci en la legalitat del marc jurídic previ. I qui diu independència, diu també altres transformacions.