Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
Així comença l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, proclamat l’any 1966 per les Nacions Unides i que va entrar en vigor l’any 1976. Un Pacte Internacional que va ser ratificat per l’Estat espanyol el 1977.
Autodeterminació?
Les idees no sorgeixen mai d’avui per demà. El dret d’autodeterminació no és res més que una evolució des del principi de les nacionalitats, que té el seu origen al segle XIX, i en els processos romàntics de reivindicació dels pobles.
L’origen d’aquest dret el trobem en la Declaració d’independència dels Estats Units. Per primera vegada, un poble es declara sobirà; en el cas dels Estats Units; “tan sobirà com el Regne Unit”, del qual era colònia.
Per trobar el nom específic “d’autodeterminació dels pobles” hem de remuntar-nos a la revolució soviètica, concretament als documents de Lenin en què es fa sevir concretament aquest terme. Per això, les constitucions dels països que pertanyien a la Unió Soviètica incloïen aquest dret, encara que, com molt bé ja sabem, els era pràcticament impossible d’exercir. No obstant això, el fet que aquest dret constés explícitament en les seves constitucions, els va facilitar el procés d’independència després de la caiguda del mur.
Ja després de la I Guerra Mundial el president Wilson emet els seus coneguts catorze punts que es prenen com a base del dret d’Autodeterminació dels pobles a Europa. El dret d’autodeterminació es consolida en el dret internacional mitjançant la Carta de les Nacions Unides (26-06-1945) i que va entrar en vigor l’octubre d’aquell mateix any. En aquesta Carta, l’article 1.2 ja esmenta específicament: To develop friendly relations among nations based on respect for the principle of equal rights and self-determination of peoples, and to take other appropriate measures to strengthen universal peace.
És curiós observar com el document original en anglès parla de “self-determination” que vol dir exactament “autodeterminació”. En canvi, les traduccions a l’espanyol i al francès esmenten “la lliure determinació”. Una qüestió semàntica molt important, ja que l’autodeterminació recull de manera implícita la consitució d’un Estat propi; en canvi, “lliure determinació”, des del punt de vista de significat lingüístic, no implica la independència d’un país.
El primer cas que es produeix a Europa durant el segle XX d’exercici del dret d’autodeterminació és el de la separació de Suècia i Noruega, l’any 1905, si bé es tracta més d’una divisió pactada, molt similar a la de Txèquia i Eslovàquia l’1 de gener de 1993.
Posted in Cal d'Esplugues at gener 22nd, 2012. No Comments.
