Expressions Lliures

Aprofitant que som ja de vacances i tenim més temps lliure, he adreçat els meus passos cap a la prestatgeria d'autors catalans i, resseguint els lloms dels llibres de la MOLC, el meu dit s'ha aturat en el recull de quadres de costums d'Emili Vilanova, titulat Lo primer amor i altres narracions.

Emili Vilanova (1840-1905) era dels menestrals de Barcelona i, en les seves narracions, retrata bàsicament aquesta Barcelona de vetes i fils i tota la pesca amb una certa ironia amable, d'un humor càndid tenyit d'amor pel món que explica. En redactar els seus quadres de costums, sense moralitzar directament gaire, sempre deixa entreveure el seu judici moral. Altres vegades és molt més explícit, com per exemple en aquest fragment que us transcric aquí malgrat la llei del copyright d'Edicions 62. Els hereus d'Emili Vilanova ja em sabran perdonar.

Un toro estén sis cavalls, i aplaudeix tothom; amb un altre, el primer espasa arrisca dues voltes la vida, i el públic s'entusiasma i pica de mans i parla més andalús que mai. Un toro salta la barrera fent córrer, esverats i precipitant-se els uns sobre els altres, als que s'estan pel passadís, i el públic riu molt. Un pobre sereno que saltant ha caigut, és patejat per la fera, collit amb les banyes i llençat a l'aire. No riuen ni ploren llavors los espectadors. «Quin poc cuidado, que distrets!», solen exclamar alguns. Ve un altre toro, i la gent s'enfurisma si no pren piques, si no fereix força cavalls, i demana foc o gossos, i ho contempla serè, tranquil, un poc contrariat per la covardia de l'animal que li lleva algunes commocions; les espurnes de les banderilles de foc penetren en les llagues sangonoses de la fera, i els cavalls rebolcant-se espeterneguen amb les angúnies de la mort i... prou, que fa pena considerar que això es prengui per diversió...

Emili Vilanova, «Als toros», juny 1878

Aquí trobareu l'article sencer. Noteu l'acceleració de l'acció administrada per la puntuació, que culmina al clímax final amb la mort del cavall i el menyspreu explícit expressat per l'autor. Noteu també el ric vocabulari de Vilanova, malgrat els castellanismes: ara pràcticament ningú no sap què vol dir espeternegar, a Barcelona, i a Esplugues potser encara menys. En fi, em sembla molt bo el contrast entre la baixesa de l'espectacle, l'entusiasme del públic i la perspectiva externa del narrador.

D'altra banda, veiem que, abans, els toros eren una cosa popular a Barcelona, una tradició força sòrdida, si fem cas a aquest testimoni i a d'altres que ens arriben d'aquells anys. Com deia el Jaume, això dels toros s'hauria acabat morint sense necessitat d'estocada final. La bestiesa ja estava tocada de mort i pràcticament només calia enterrar-la.

Però calia rematar-la i enterrar-la, per dues raons no gens originals per part meva: perquè és un espectacle denigrant de tortura als animals, i perquè això és una tradició morta a Catalunya que només atreu turistes i quatre nostàlgics. Acabar amb aquest espectacle horrible ens acosta a Europa i ens allunya de les estepes i internacionalitza Catalunya als mitjans de comunicació d'arreu del món. Estableix legalment el que a la pràctica ja és un fet: la fiesta és festa nacional de la nació del costat, no de la nostra, i als països civilitzats no es practica en públic aquesta mena d'actes salvatges. A Catalunya, fem servir les places de braus per fer castells.