Expressions Lliures

L'Hospitalet de Llobregat compta des del passat mes de juliol amb un Casal Independentista i Popular (carrer de Provença, número 30). Avui al vespre, la jove CUP de l'Hospitalet ha organitzat un acte amb motiu de la vaga general convocada el 29 de setembre. La xerrada ha anat a càrrec d'en Marc Faustino (I-CSC), que ha desgranat els principals aspectes de la (contra)reforma laboral impulsada pel ministeri Corbacho: abaratiment de l'acomiadament, afebliment de la negociació col·lectiva, privatització de la intermediació laboral, retallada de prestacions i pensions, etc. Faustino, però, ha deixat clar que aquesta reforma laboral no fa més que anar en el mateix camí que totes les reformes anteriors. Tampoc no amaga la feblesa del sindicalisme nacional i de classe als Països Catalans. La convocatòria de vaga general arriba quan fa mesos que s'havia anunciada la reforma o quan a l'estat grec ja se n'han fet sis. A l'estat francès se n'han fet quatre, i la Catalunya Nord ha anat al redòs, de la mateixa manera que I-CSC, la IAC o la COS convoquen el 29 de setembre. Faustino també ha contrastat la situació d'aquesta vaga general, amb l'anterior del 2002 (que comptà amb el suport del PSOE i dels aparells comunicatius simpatitzants). És fàcil que, a una setmana de la convocatòria, hom perdi el sentit de la mateixa vaga. La vaga és una eina, més que de pressió al govern, de sensibilització, conscienciació i organització. Faustino recorda que la mobilització haurà de continuar després del 29-S, en els eixos de lluita contra l'atur i contra la precarietat, i en pro d'avenços en la socialització de l'economia (foment de les cooperatives, de la municipalització, etc.). Bona part del debat posterior ha girat al voltant de l'absència d'un sindicalisme nacional prou potent als Països Catalans (contrastat, sense anar més lluny, amb Euskal Herria, Galícia, Andalusia o Canàries), i de quin paper ha de jugar l'esquerra independentista i la CUP en l'organització d'un moviment obrer combatiu.

El govern espanyol ha de treure calers d’on sigui per tal de pagar els interessos exigits pels seus creditors. Les tisorades corresponents es fan sempre amb un estil demagògic i confrontador. Ara, per exemple, quan el ministre de Foment, Pepín Blanco, diu de retallar les subvencions al transport aeri per als residents a les illes Balears i Pitiüses, la retallada es presenta com un gest contra un ‘privilegi’.

En l’actualitat, hi ha una subvenció del 50% en el transport aeri, la qual cosa pal·lia la despesa que mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs han de fer en els seus trànsits d’anada i tornada al continent. Aquestes mesures formen part del principi d’insularitat, consagrat a aquella constitució espanyola, que darrerament únicament s’addueix per justificar les vexacions que pateixen, de tant en tant, els balears que no parlen la ‘lengua del imperio’.

El govern Antich ha provat de negociar amb el ministre Blanco, però dilluns el primer declarava que la posició de l’administració espanyola era forta. Com a resposta, el Parlament Balear va aprovar ahir dues proposicions no de llei per unanimitat. El Parlament exigeix al govern espanyol de mantindre les subvencions.

És clar que, fent matemàtiques, hom podria arribar a la conclusió que si es resolgués la qüestió del dèficit fiscal (23,1% el 2005) i la qüestió de la dependència política envers Madrid...

Si ahir comentàvem com el govern francès vol emprar demagògicament la qüestió del salari mínim interprofessional per rentar-se la cara, avui els diaris ens ofereixen una nova oportunitat en la qüestió de l’impost sobre les transaccions financeres internacionals.

Aquest impost, habitualment anomenat ‘taxa Tobin’, vol que una part de les transaccions financeres internacionals siguin recaptades pels estats i destinades a projectes de cooperació internacional. La ‘proposta’ de Sarkozy al voltant d’aquesta taxa, és l’única manera de fer creïble l’anunci que els ajuts de l’estat francès a la ‘cooperació’ internacional s’elevaren un 20% en els propers tres anys.

La proposta arriba en el marc de la Cimera de Nacions Unides sobre els “vuit Objectius del Mil·lenni”. Els objectius, per al 2015, són: 1) erradicar la pobresa extrema i la fam; 2) assolir l’ensenyament primari universal; 3) promoure la igualtat de sexes; 4) reduir la mortalitat dels nens de menys de 5 anys; 5) millora la salut materna; 6) combatre la sida, la malària i altres malalties; 7) garantir la sostenibilitat del medi ambient; 8) fomentar l’aliança mundial per al desenvolupament.

D’acord amb els Objectius del Mil·lenni, caldrien uns 50.000 milions de dòlars anuals d’ajuda als països en vies de desenvolupament. Les xifres oficials parlen de 30.000 milions, però cal recordar que d’aquesta xifra caldria substraure tota aquella part que ‘retorna’ en forma d’interessos de deute o de tractes comercials preferents. La dinàmica d’austeritat dels pressupostos públics dels estats més avançats econòmicament fa difícil de creure que els Objectius del Mil·lenni s’assoleixin el 2015.

Una via seria dir que la pobresa extrema, l’analfabetisme, la desigualtat de sexes, l’alta mortalitat infantil i materna, les malalties infeccioses, la degradació del medi i el subdesenvolupament, són motors cabdals (que ho són) per al desenvolupament capitalista, en tant que forneixen ‘incentius’ per a la productivitat i generen noves necessitats. Com diu en Xavier Sala-i-Martí, aquests ‘incentius’ eleven progressivament el nivell de vida, de forma que s’eleva el llindar d’allò que considerem pobresa, i vet ací un gat, vet ací un gos...

Sarkozy, en canvi, recorda que l’estat francès ha estat pioner en la introducció de mecanismes de finançament per a la col·laboració internacional (taxació de les transaccions financeres internacionals, impost en els bitllets d’avió, etc.). Ja veurem quin és l'abast, la quantia i la "progressivitat" d'aquest impost, i a què es destinen realment els calers captats.

Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Àustria, Itàlia i Malta. Aquesta llista d’estats de la Unió Europea constitueix un curiós eix, caracteritzat pel fet que en cap d’ells no hi ha regulat, en termes generals, un salari mínim interprofessional. En els altres 20 estats de la Unió Europea si trobem aquesta figura del dret laboral: Bulgària (123 €), Romania (153 €), Lituània (232 €), Letònia (254 €), Hongria (270 €), Estònia (278 €), Polònia (281 €), Eslovàquia (296 €), Txèquia (306 €), Portugal (525 €), Eslovènia (589 €), Grècia (681 €), Espanya (728 €), Regne Unit (1010 €), França (1321 €), Països Baixos (1382 €), Bèlgica (1387 €), Irlanda (1462 €) i Luxemburg (1642 €).

Les dades de salari mínim interprofessional, és clar, no serveixen de gaire si no es consideren tota una altra sèrie de factors: el pes de l’economia submergida (parcialment o no), el percentatge de contractes que fixen la quantia justament en aquest salari mínim, etc. La disparitat del cost de la vida (alimentació, roba, habitatge, etc.) entre les diferents regions europees genera un mapa encara més complex.

En els estats on no hi ha jurídicament un ‘salari mínim interprofessional’, apareixen regulacions sectorials. I, en tot cas, el salari rarament es fixa per sota d’uns valors mínims “d’eficiència”, sota els quals la força de treball no pot viure indefinidament amb el nivell de vida necessari per fer la feina. L’existència de subsidis de desocupació de llarga durada, o d’integració/inserció, pot tindre el mateix efecte que l’establiment d’un salari mínim. I també pot tindre el mateix efecte, el fet que l’empresari pensi que les persones que acceptin un salari per sota d’un determinat nivell per a un determinat lloc de feina, són persones de poc fiar.

Tot això no vol dir, que no calgui lluitar políticament per a un salari mínim interprofessional, regulat per llei, i situat sota uns nivells adients amb el cost de la vida. Cal contextualitzar-la, però, per tal que no esdevingui paper mullat.

Tot això ve a tomb per l’anunci de la Comissió Europea quant a l’establiment, en un futur inconcret, d’un salari mínim europeu. En un curiós bescanvi de jocs entre el paper de poli bo i de poli dolent, ara sembla que les institucions europees són les ‘people-friendly’ i les institucions estatals les que fan la guitza. En realitat, unes i altres serveixen els mateixos interessos, i poca importància té si és la dreta burgesa o l’esquerra burgesa la que més cadires escalfa en tal institució o tal altra.

El pla de la Comissió Europea no és pas establir un salari mínim únic i uniforme a tota la UE. Ho podrien fer, és clar, però llavors no passaria dels 200 o 300 €, la qual cosa significaria l’abolició del salari mínim a l’Europa Occidental. Ho pensen fer, contràriament, de manera adaptada al ‘cost de la vida’ de cada estat membre.

Que el ‘cost de la vida’ es calculi per estats, implica, naturalment, que la majoria dels Països Catalans disposaran, com fins ara, d’un salari mínim inferior al que correspondria d’acord amb el ‘cost de la vida’.

És difícil que la proposta de la Comissió Europea arribi a bon port. Tampoc això no treurà la son als qui l’han proposada. La proposta, de fet, només introduiria diferències en els estats de l’Europa Oriental (amb salaris mínims inferiors a 300 €). També suposaria la introducció del salari mínim en els estats que ara no l’apliquen, si bé en aquests estats, la immensa majoria dels treballadors a temps complert sobrepassen el salari mínim que seria disposat a implantar la UE. La batalla pràctica, als països on no hi ha salari mínim, és la qüestió del salari dels treballadors a temps parcial (és a dir, el salari per hora). És justament per això, que la patronal alemanya no vol sentir a parlar de “salaris mínims”. Naturalment, ja tenen als polítics de l’FDP per argumentar que no fixar un salari mínim permet la contractació de treballadors a temps parcial que es troben en risc d’exclusió social.

Els arguments contra el salari mínim han recordat el fet que Suècia fou el primer estat de la UE en sortir de la recessió. I el govern d’Angela Merkel afirma que aviat podrà dir que l’economia alemany creix a un ritme normal (3%).

Strauss-Kahn ha dit repetides vegades que el model de creixement alemany (i japonès, i xinès) no és sostenible. La ministra Christine Lagarde se’n feia ressò per dir, en referència a Alemanya, que “incrementar la competitivitat contenint els costos laborals no és sostenible”.

Straus-Kahn i Lagarde, és clar, no són víctimes d’un sentiment de solidaritat amb els treballadors alemanys. Més aviat, pensen en el fet que l’espiral d’empobriment relatiu dels treballadors alemanys perjudica els interessos de la burgesia de l’estat francès en un doble sentit. D’una banda, la demanda efectiva de la població alemanya resta encongida davant els productes francesos; i de l’altra, els productes alemanys són més competitius que els francesos en el context internacional.

És simptomàtic contrastar l’alta mobilització de certes capes treballadores de l’estat francès, amb la relativa ‘calma social’ de l’estat alemany. I és que l’empobriment relatiu dels treballadors alemanys és acceptat per aquests mateixos treballadors, si és a canvi d’una millora de la capacitat adquisitiva absoluta gràcies al fet que augmenti la taxa d’ocupació i es contingui la inflació dels productes bàsics. Que el creixement de l’economia alemanya beneficiï “desproporcionadament” les elits dirigents (financeres, empresarials i polítiques), és acceptable, sembla pensar la majoria popular alemanya, si cauen prou engrunes.

Els estats francès i espanyol, a la pràctica, s’han apartat ben poc de la línia d’austeritat marcada per l’estat alemany. Però l’austeritat franco-espanyola és força més mesquina que l’alemanya quan parla d’infrastructures, d’innovació o d’educació (totes elles vistes com a despeses i no com a inversions). Paral·lelament, malgrat l’esclat de la bombolla immobiliària, els costos de l’habitatge (hipoteques o lloguers) constitueixen un factor cabdal, sovint menystingut, en la manca de ‘competitivitat’ de l’economia catalana.

I ahir diumenge em llevava sense gaire ressaca però força cansat, pujava a la bici i en un tres i no res em plantava a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sants. En fi, els Minyons havien anunciat a mitjans i per tot arreu que volien fer castells de nou per preparar-se per als gammes extres de la Mercè de la setmana vinent, per poder rebentar el Concurs, sembla ser. El cas és que pel que he sentit --parlo sense conèixer els fets de primera mà-- havien tingut sembla que algun problema amb un assaig o una actuació molt recent i, a més, anaven potser un pèl justos per a castells de nou. El cas és que no els van fer, i no és res criticable perquè és evident que hi van anar a fer el màxim que podien i que, en aquest sentit, ens van tractar de puta mare, però teníem l'estúpida il·lusió que per una vegada la nostra plaça fos de nou, que l'altre dia em mirava la revista Castells i totes les places mínimament dignes han vist algun cop un castell de nou, llevat de la nostra, que molt sovint ha vist com colles grans hi anaven a passar l'estona sense cap respecte per nosaltres. No és el cas, ni de bon tros, de les dues que hi eren ahir.

Doncs això, que el dia començava amb una mala notícia, però això no impediria que nosaltres sí que anéssim al màxim de les nostres possibilitats objectives. Amb moltes camises i moltes ganes començàvem amb el cinc de set, un castell que fa uns tres anys que tenim i que ja fa algun temps que tenim completament dominat i ens permet començar una diada amb ell amb molta calma. El cinc va anar força bé, de fora estava molt bé i des de dins no vaig sentir res d'estrany, i al vídeo surt clavat.

A segona ronda anàvem amb l'objectiu del dia i segurament un dels dos objectius principals per aquesta temporada, que suposo que eren el tres per sota i consolidar la torre. El tema de la torre jo suposo que el reprendrem a partir d'aquesta setmana per mirar de recuperar-la per aquest segon tram de temporada. El tema del tres per sota era una cosa que a mi se'm feia difícil de creure, perquè és un castell que necessita una certa fidelitat de la pinya als assajos i molta tècnica de la pinya, i vistos els resultats és, ara per ara, un dels encerts més lluminosos d'aquesta Tècnica, perquè ha aconseguit més o menys fidelitzar la pinya i tecnificar-la una mica, unir moltíssim més la colla i que tot plegat sigui cada cop més una colla unida, una pinya. El tres d'ahir va pujar molt acompassadament, molt tranquil, molt bé de mides, rodonet i ferm, perfecte, no semblava pas el primer intent que portàvem a plaça i ens va fer trempar d'allò més. L'estàvem descarregant i els terços i els quarts estaven rient, i tota la pinya ja cridava d'alegria, i va ser tan bonic que no sé com dir-ho i és això, que podria haver durat aquell dia tres mesos per poder-lo assaborir com es mereixia.

Vam plegar amb el quatre de set amb agulla, que vam intentar fer una mica centrats tot i que teníem el cap amb el tres per sota. Sembla que un dels rengles --el que pujava per mi-- estava força més alt que els altres tres, les mides no eren les millors però encara es va fer l'aleta amb una certa agilitat; el pilar va aguantar bé i castell al sac. En pilars, el vano de cinc, girat a banda i banda, i ja per acabar els pilars al balcó per on passa tota la canalla, un dels quals va fer llenya --acostuma a passar.

I res, els Minyons de Terrassa, que no podien portar els castells de nou però que van anar a fer el màxim que podien, cinc de vuit, torre de vuit i quatre de vuit amb agulla, aquest darrer només carregat, i un espectacular pilar de set per plegar. Podria comentar els castells, però després se m'emprenyen els quatre minyons que llegeixen això; en fi: des d'on jo era, la catedral va anar força remenada però va aguantar bé, la torre de vuit va ser de postal, i el quatre amb agulla va pujar malament de mides, el moviment devia encomanar-se al pilar i va caure. El pilar de set era el primer que feien enguany. Tot plegat, molt bé, però bé, què hi farem, haurem d'esperar un altre any aviam si tenim sort i ens fan el tres de nou abans que el fem nosaltres. Els Borinots van fer dos, tres i quatre de vuit; força bé tot plegat i vano per comiat. No vaig veure gaire els seus castells perquè en general estava a les seves pinyes; diria que la torre va anar un pèl remenada, i apa.

Doncs això eren els castells. Estàvem molt contents. Vam dinar paella que havien fet els de "la vella" d'Esplugues; després van emborratxar amb porró de cava tots els joves i no tan joves de la Colla. Vam passar a veure els vídeos i van rapar uns quants. Vaig anar fent birres, va començar el Barça i jo vaig passar del Barça i vaig quedar-me a fora, que estaven en la fase xirucaire-kumba. Després es van fotre a cantar garrotins; jo no en canto mai, no sé per on començar, però vaig descobrir que el Martí ho fa de puta mare, i el Pau va acabar rimant i tot. Alguns van anar a sopar, jo vaig mirar l'hora i no sé ben bé què vaig fer però vaig pujar a les barraques. M'havia costat moltíssim arribar del local als concerts en bici; vaig decidir desemborratxar-me a còpia de coca-cola, una cosa que no havia fet mai, jo. Cap allò de les dues vaig reprendre a un ritme raonable la cervesa, però aleshores va acabar el grup que tocava, així rotllo funky dels companys del Cau de les Arts, que ho van fer molt i molt bé i va servir per acabar un dia que podria haver durat... tres mesos.

Fotos.

Dissabte hi havia tot d'activitats programades per Festa Major, però jo només vaig viure les relacionades amb castells. Havíem quedat cap allò de les 18h al Pou d'en Fèlix per fer la cercavila interminable de cada any, però enguany, per comptes de baixar per Isidre Martí, vam seguir recte per Àngel Guimerà fins al Brillas, on després d'una estona vam començar la Prediada castellera acompanyats pels Castellers de Sabadell. La nostra actuació va ser força ràpida i neta: tres de set, tres de set amb agulla, quatre de set i dos o tres pilars de quatre. La veritat és que com que ha passat una mica el temps i no en vam veure els vídeos i com que estava molt cansat i tota la pesca, no vaig fer l'esforç d'informar-me sobre els castells, i per això fins i tot dubto sobre l'ordre dels castells. En fi, en general van anar bé, ens van ajudar a calmar els nervis una mica i a agafar confiança per l'endemà, que era el dia clau.

Per la seva banda, els Saballuts van fer exactament el mateix que nosaltres però en un ordre una mica diferent, que tampoc no recordo, i amb el pilar de cinc de comiat. Els van fer amb molta solvència i etcètera. Conversava amb alguns saballuts, m'explicaven com han anat els seus castells de vuit, els dos quatres de vuit descarregats i el tres només carregat. Sembla que, partint de la mateixa base d'abans, la nova tècnica ha fet creure a tota la colla que els objectius que proposaven, que eren els mateixos de sempre, eren una cosa possible: els castells de vuit. Doncs bé, potser això és una mica el que va passar amb la nostra tècnica d'ara, que si fa no fa va començar amb els mateixos objectius d'abans, l'embranzida ja hi era, i el que han canviat és una mica la mentalitat i la forma de fer. Potser, no ho sé. I segurament caldria que definitivament desembarquessin a la Junta.

Doncs això era l'actuació de Prediada, i almenys jo estava molt nerviós per l'endemà. Vaig sopar a casa, que era l'aniversari de ma mare, i en acabat vaig tornar a pujar als concerts. Vaig beure moltíssima cervesa, vaig tornar abans que no pogués tornara a pujar a la bici, i fins l'endemà.

Fotos.

Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.

En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.

Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre --aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits--, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.

Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.

Fotos.