I el 30-S? Sona a les orelles allò de “Alone again, actually”. La jornada europea contra les polítiques d’austeritat tingué també ressò en altres verals, des d’Austràlia fins a Mèxic. Les manifestacions a les principals ciutats europees i les aturades sectorials i territorials han marcat mediàticament la jornada. També fa mal a les orelles que hom valori totes les convocatòries en termes d’èxit/fracàs. La història mostra com l’‘austeritat’, en el sentit emprat pels governs burgesos europeus, és consubstancial al desenvolupament capitalista i que tan sols dues circumstàncies poden revertir-la ni que sigui parcialment. La primera circumstància, més subjectiva, és disposar d’un moviment obrer organitzat i combatiu. I la segona circumstància, més objectiva, té a veure amb disposar d’una taxa de ‘creixement econòmic’ prou elevada. Totes dues són absents ara, de forma que n’hi haurà ‘austeritat’ per estona.
Les línies d’atac de la patronal i de la premsa burgesa contra les mobilitzacions d’ahir haurien de tindre una reacció més enllà de pensar com de dolents i cínics arriben a ésser. Allò que ells anomenen “segmentació del mercat de treball” i uns altres en diuen “estratificació de la classe treballadora”, és el que fa possible la ‘demagògia dretana’ contra ‘funcionaris’ i ‘alliberats sindicals’. Però l’attitud general de tots dos ‘estaments’ ajuda força. No cal ser gaire esquerranós per veure com les burocràcies socialdemòcrata i sindical entenien la jornada d’avui com una manera de recuperar ‘punts’ d’imatge. A partir d’avui, els buròcrates diran que ja han ‘complert’ i que ara toca asseure’s a negociar. El fet que hagin insistit en el fet que la jornada de vaga general no era per fer caure governs, parla eloqüentment d’aquesta intenció.
Mentrestant, en l’horitzó, l’‘austeritat’ continua incòlume. I no totes les regions europees encaren l’‘austeritat’ des del mateix nivell. Així, mentre en uns llocs l’edat normal de jubilació passarà dels 60 als 62, i en d’altres passarà dels 65 als 70 (o als 75, ja posats, tots com els bisbes!). No és pas una mostra de confiança en la capacitat laboral dels septagenaris, sinó una manera de rebaixar les pensions efectives sense ‘violentar’ els pactes socials.
