Fins fa poc menys d’un any, el dret d’autodeterminació era essencialment una proposta teòrica que, juntament amb la proclamació de la independència, quedava per a la setmana dels tres dijous. Després de la realització, encara en curs, d’un referèndum popular sobre la independència de la nació catalana, de base local, ja no es tracta de la qüestió conceptual o teòrica del dret d’autodeterminació, com del seu exercici pràctic. D’acord amb alguns, com per exemple l’Uriel Bertran, ara tocaria que el Parlament del Parc de la Ciutadella impulsés un referèndum “oficial”. D’altres, com en Joan Carretero, consideren que allò que pertoca inicialment és la superació de la legalitat espanyola a través de la proclamació unilateral de la independència per part del mateix Parlament. No sense raó, l’Agència del Cens Nacional dels Països Catalans, dubta de la capacitat del dit Parlament ja que, en tant que institució de l’entramat constitucional espanyol, mal pot fer accions que contravinguin aquest ordenament sense perdre credibilitat. Hi ha és clar, l’opció de constituir una Assemblea de diputats del Parlament (oberta, naturalment, als diputats d’altres assemblees territorials), per dur a terme el procés constituent que pertoqués.
Però més enllà dels detalls, podem distingir ja tres blocs polítics:
- els qui s’oposen conceptualment al dret d’autodeterminació (del poble català). Uns ho fan amb arguments espanyolistes, i altres amb arguments més sibil·lins. Per exemple, el president Montilla feia allò de què “el poble ja s’autodetermina en les eleccions”.
- els qui sostenen conceptualment el dret d’autodeterminació, però defugen explícitament o implícita l’exercici per diverses raons d’oportunitat o per qüestions de respecte procedimental.
- els qui defensen l’exercici i fan esforços en aquest sentit.
Hi ha, és clar, matissos intermitjos, entre el primer bloc i el segon, i entre el segon i el tercer. Pensem, per exemple, en l’attitud ambivalent d’ICV, CiU o ERC, que mentre les direccions contribuïen a dinamitar propostes autodeterministes en el Parc de la Ciutadella, les bases exercien un paper insubstituïble de feina i suport en el referèndum popular.
En els darrers dies, hi ha una proposta que podria fer que alguns dels situats en el “segon bloc” davallessin al “tercer”. Des de la direcció d’ICV es feia un suggeriment sobre un referèndum que contemplés “tres opcions”. Aquesta idea era recollida pel president Maragall, que li donava una expressió que podem resumir en:
- opció autonomista.
- opció federal.
- opció independentista.
El subjecte d’aquest referèndum seria la Comunitat Autònoma de Catalunya i hom parteix del qüestionament de les seves relacions amb el Regne d’Espanya.
Els defensors d’aquesta proposta ja s’han manifestat repetidament en els debats sobre el referèndum popular d’autodeterminació. Recordem que Santi Campo, en el debat de Can Clota, afirmava que s’hauria sentit més a gust si el referèndum d’Esplugues Decideix hagués contemplat aquestes “tres opcions”.
Tot és discutible, naturalment. Al capdavall, introduir l’“opció federalista” crea una mica de garbuix. D’entrada podríem dir que això contribueix a dividir l’opció del “no a la independència”. Però els que la proposen, el que volen és, legítimament, afeblir el “sí a la independència”, tot convidant a una participació més àmplia.
Algú dirà que és injust que les “tres opcions”, n’hi hagi dues que vagin “més enllà” de l’statu quo vigent. Per equilibrar-ho caldria potser introduir una opció en pro de “l’estat espanyol unitari” (quatre opcions) o fins i tot una més d’“estat espanyol unitari i uniforme” (cinc opcions).
En introduir aquestes opcions, ens adonem que el referèndum proposat barreja conceptes. El subjecte d’autodeterminació no es correspon íntegrament a l’objecte d’autodeterminació. Si es tracta d’un referèndum no vinculant, estrictament consultiu, no hi hauria res a objectar. Però si la decisió és vinculant, ofereix problemes.
Suposem que guanya “l’opció federal”. Dos no es federen si un no vol. D’altra banda, quin és el concepte d’aquest “federalisme”?
El federalisme pot ser de dues menes. Pot ser un “federalisme intern” (com el de moltes repúbliques de l’Amèrica Llatina, o com el federalisme suís) o pot ser un “federalisme extern” (com l’alemany de 1848). Els partidaris de “l’opció federal” haurien de fer un aclariment més gran. Si el seu federalisme és extern, en realitat parlem d’un “confederalisme”, és a dir de la defensa de l’establiment de lligams polítics amb altres subjectes. Si el seu federalisme és intern, llavors el referèndum, tal com el proposen, té un problema.
En boca d’ICV o de Maragall, “l’opció federal” és un “federalisme espanyol”. Però un “federalisme espanyol” que parteix de la voluntat “confederal” del Principat. Ben mirat, per això no els acaba de fer el pes triar entre el “sí” o el “no” a la independència. Cas d’ésser independents, l’hipotètic estat català resultant podria, lliurement, (con)federar-se amb qui volgués. En conseqüència, ells haurien de defensar el “sí” a la independència, per seguidament, passar a defensar el “sí” a la “confederació”.
Però també tindrien l’opció de la vida del “federalisme intern”. Ara bé, si trien aquesta via, allò que volen transformar no és l’estatus de la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó l’estatus de l’estat espanyol. Però optar per aquesta via té un preu. La simbologia s’espanyolitza i s’exigeix una organització política d’abast estatal (o federal). Això sempre ha fet patir als “federals” de casa nostra. O trien una via “cantonalista” des de la “perifèria”, o trien una via de “constitució federal” des de “Madrid”.
El problema, doncs, de les tres opcions, és que han de compaginar els gustos de perspectives diverses (“hispanocèntriques”, “catalanocèntriques”, etc.). I legítimament, podrien haver-hi exigències per incorporar altres opcions al referèndum. Per exemple, els anarquistes i llibertaris podrien demanar una opció de “cap estat”. O els federalistes europeus podrien demanar “la República Federal Europea”. I les opcions són inesgotables: paniberisme, panoccitanisme, panromanisme, etc. Hom podria demanar una “República Popular Europea” o la integració de “l’Emirat de Catalunya” al “Califat Universal”, etc.
Montilla se’n fregaria les mans davant d’aquest referèndum panarquista. Ell mateix deia fa uns dies, que l’autodeterminació es fa en les eleccions. Veritat? No ben bé. Montilla juga amb la idea que, com que la majoria parlamentària, la tenen partits que no volen exercir el dret d’autodeterminació, d’això se’n dedueix que la majoria de la població no en vol l’exercici. Però per això caldria que el Parlament deixés buits una seixantena llarga d’escons, en respecte de les persones que opten per l’abstenció. Per no parlar del fet que la barrera del 3% seria impròpia. I, finalment, ens trobariem amb un Parlament que aprova un Estatut que després ha de passar per Corts i Tribunals aliens. Les eleccions a un parlament de fireta no poden fer el paper d’un procés d’autodeterminació.
