Expressions Lliures

La sentència del Tribunal Internacional de Den Haage sobre el recurs presentat per la República de Sèrbia contra la independència de la República de Kosovë ha tingut moltes lectures. Des de Pristina, la sentència s’ha entès com merament confirmatòria de la legitimitat de la proclamació unilateral d’independència per part del Parlament. Des de Belgrad, s’ha dit que la sentència no canviarà un fet: que cap govern serbi no reconeixerà mai la independència de Kosovë.

Els Estats Units i la Unió Europea han celebrat la sentència. Podria haver pressions envers els estats membres de la UE i/o de l’OTAN per tal de reconèixer la independència de Kosovë.

Resulta curiosa la llista de països europeus que no reconeixen la independència de Kosovë. D’una banda, tenim els estats que se solidaritzen amb Belgrad, bé per raons paneslavistes (Rússia, Eslovàquia, etc.) o per raons panortodoxes (Grècia, etc.). I de l’altra, hi ha l’excepció espanyola.

És curiós que Moscou hagi rebutjat la sentència de Den Haage. No és pas atribuïble a una negativa de Moscou a modificar fronteres o a reconèixer independències. Fet i fet, mesos després de la independència de Kosovë, Moscou, en mig de la guerra de Geòrgia, va reconèixer la independència no d’un estat, sinó de dos: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Nicaragua i Veneçuela continuaren la llista d’estats que reconegueren les dues repúbliques “ex-georgianes”.

I és curiós que Washington i Brussel·les celebrin la sentència de Den Haage i s’oposin al reconeixement diplomàtic d’Abkhàzia i Ossètia del Sud.

En tot cas, des de fa més de dos anys, el mapamundi que gasten a Moscou no és el mateix que gasten a Washington o a Brussel·les (o a París). I el mapamundi que gasten a Madrid difereix de tots dos.

És la gràcia del xoc entre imperialismes. Molts patriotes irlandesos o indians es deixaren seduir pel Kàiser, per Hitler o per l’Imperi del Sol Naixent. I els patriotes txecs es deixaren seduir pels aliats, tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial.

A Moscou i a Belgrad ens expliquen que la independència de Kosovë és il·legal, perquè es va fer en un context d’ocupació militar estrangera (OTAN). I a Moscou i a Caracas es justifica la independència d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud en nom de les decisions preses per les cambres representatives respectives el 1990.

A Washington i a Tblissi ens expliquen que les independències d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud són il·legals, perquè van ser possibles pel patrocini directe i indirecte de les autoritats de la Federació Russa. I a Brussel·les i a Berlin es justifica la independència de Kosovë en nom de la decisió d’un parlament escollit democràticament.

Tot i amb tot, hi ha un ensenyament a extreure de la sentència de Den Haage. La “independència” és un fet polític i no pas jurídic. I se’ns diu que és absurd voler que la independència es faci en la legalitat del marc jurídic previ. I qui diu independència, diu també altres transformacions.

Miralles (EUiA) deia l’altre dia que, els qui havien de sortir de l’armari, eren els federalistes. I Duran (UDC) es referia al fet que durant gairebé 70 anys d’història, el seu partit ha defensat un model confederal.

Dir “federalisme” o “confederalisme” és com volguer respondre un problema de física amb un número (5000 o 0,24). Malament. Hi manquen les “unitats de referència”.

Ivan Arcas, el batlle de Molins de Rei, també se’n declara, de federalista. I és des del federalisme que no comparteix la idea d’un estat català independent. Però Arcas aclareix tot seguit el seu federalisme... no fos cas... i es declara “federalista europeu”.

En canvi, Miralles i Duran fan trampa. No surten directament als mitjans per declarar-se “(con)federalistes espanyols”. Un problema d’adjectius? Llavors podríem provar amb aquell eufemisme típic de la historiografia (nacional) catalana, i dir-se “(con)federalistes hispànics”. O, ja posats, “(con)federalistes ibèrics”.

Des dels rengles de l’independentisme, s’ha dit sovint, tant si hom es refereix a Pi i Margall com a Miralles o a Duran, que el (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) és quelcom poc menys que utòpic i que de (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) pràcticament no n’hi ha més que a “Catalunya”. Mmm. Fa una certa recança comprovar com també aquests independentistes entenen el “federalisme” sense adjectius com un “federalisme espanyol” sense més. Perquè allò que se sobreentén, és allò que s’internalitza.

Un dels problemes dels “(con)federalistes (espanyols/hispànics/ibèrics)” de casa nostra és l’escassa il·lusió amb la qual defensen els seus postulats. Només parlen de “(con)federalisme” quan s’han d’explicar davant d’una opinió pública que els demana si són (o no) independentistes. I, de fet, només llencen la consigna del “(con)federalisme” contra la reivindicació independentista, mentre que, en general, són del tot inoperants per transformar (con)federalísticament l’actual “estat espanyol”.

I és que l’actual “estat espanyol” pesa com una llosa damunt d’aquest “(con)federalisme”. L’estat espanyol és un estat d’origen dinàstic i punt. Per això hom celebra els “Reis Catòlics”, com a forjadors de la “unitat”. Estat dinàstic com és, no troba gens estrany que, per raons dinàstiques, Portugal no hi formi part, però sí les Canàries. I totes les estupideses que es van arribar a dir contra la independència de Cuba o de Puerto Rico, són perfectament intercanviables amb les que s’han dit contra bascos i catalans. Comprensiblement, el “(con)federalisme” (espanyol/hispànic/ibèric) s’estima més passar per damunt dels factors etnològics, geogràfics, econòmics, històrics, etc., en resum dels factors tangibles i discutibles, per apel•lar senzillament a les “majories silencioses”, a les “realitats constitucionals”, al “context internacional” o a la inèrcia més corprenenedora. Hi ha honroses excepcions, és clar. I són aquestes honroses excepcions les que han de fer un pas en la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles. No crec que puguin ignorar tant la realitat com per no intuir que, precisament, el seu projecte (con)federal (espanyol/hispànic/ibèric) pot sortir triomfant si es dóna la veu a la gent i se’l dóna en aquest moment. O potser no sortirà triomfant però, si més no, amb l’exercici autèntic del dret d’autodeterminació hom farà esclatar en mil bocins els reaccionarismes xovinistes (de signe aparentment diferent) que volen treure profit de la situació actual.

www.solidaritatcatalana.cat CRIDA A LA SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia

Una molt bona fotografia de la manifestació del 10 de juliol. Cliqueu aquí

Puigcerdà i Mollet de Peralada se sumaren ahir al llistat de municipis que ha plebiscitat sobre la independència de la nació catalana. La consulta popular va nàixer a Arenys de Munt precisament com a resposta al refús de la Mesa del Parlament de Catalunya de la ILP presentada per Deumil.cat i la plataforma Catalunya Estat. Més de deu mesos després, la consulta popular mostra que l’únic camí viable per a l’exercici del dret d’autodeterminació és la construcció d’estructures pròpies, i no pas l’aprofitament de les estructures polítiques autonòmiques.

En total les xifres que hi ha ara són les següents:
- el 74,31% de la població dels Països Catalans no ha pogut participar encara en la consulta.
- el 20,74% de la població s’ha abstingut de participar en la consulta quan s’ha fet en el seu municipi.
- el 4,60% de la població ha votat a favor de la independència de la nació catalana.
- el 0,24% de la població ha votat en contra de la independència.
- el 0,10% de la població ha votat en blanc.
- el vot del 0,02% de la població ha estat declarat nul.

La consulta continua. El dissabte, 11 de setembre, serà el torn d’Alfarràs. Dues setmanes després, el diumenge dia 26 serà el torn de Bell-lloc d’Urgell, la pàtria de Joan Solà.

La propera onada multimunicipal, però, no arribarà fins el 17 d’octubre: Tarragona, Rubí, Gavà, etc.

- Totes les dades.

Continuen les consultes sobre la independència després de l'èxit de les darreres onades, on més de la meitat dels municipis catalans van decantar-se pel 'sí' a l'Estat propi. En les votacions d'aquest diumenge 18 de juliol, s'han cridat a votar els 7.400 puigcerdanesos majors de 16 anys, en una votació que Puigcerdà Decideix ha fet coincidir amb la festa major de la capital de la Cerdanya per