Expressions Lliures

Aprofitant que som ja de vacances i tenim més temps lliure, he adreçat els meus passos cap a la prestatgeria d'autors catalans i, resseguint els lloms dels llibres de la MOLC, el meu dit s'ha aturat en el recull de quadres de costums d'Emili Vilanova, titulat Lo primer amor i altres narracions.

Emili Vilanova (1840-1905) era dels menestrals de Barcelona i, en les seves narracions, retrata bàsicament aquesta Barcelona de vetes i fils i tota la pesca amb una certa ironia amable, d'un humor càndid tenyit d'amor pel món que explica. En redactar els seus quadres de costums, sense moralitzar directament gaire, sempre deixa entreveure el seu judici moral. Altres vegades és molt més explícit, com per exemple en aquest fragment que us transcric aquí malgrat la llei del copyright d'Edicions 62. Els hereus d'Emili Vilanova ja em sabran perdonar.

Un toro estén sis cavalls, i aplaudeix tothom; amb un altre, el primer espasa arrisca dues voltes la vida, i el públic s'entusiasma i pica de mans i parla més andalús que mai. Un toro salta la barrera fent córrer, esverats i precipitant-se els uns sobre els altres, als que s'estan pel passadís, i el públic riu molt. Un pobre sereno que saltant ha caigut, és patejat per la fera, collit amb les banyes i llençat a l'aire. No riuen ni ploren llavors los espectadors. «Quin poc cuidado, que distrets!», solen exclamar alguns. Ve un altre toro, i la gent s'enfurisma si no pren piques, si no fereix força cavalls, i demana foc o gossos, i ho contempla serè, tranquil, un poc contrariat per la covardia de l'animal que li lleva algunes commocions; les espurnes de les banderilles de foc penetren en les llagues sangonoses de la fera, i els cavalls rebolcant-se espeterneguen amb les angúnies de la mort i... prou, que fa pena considerar que això es prengui per diversió...

Emili Vilanova, «Als toros», juny 1878

Aquí trobareu l'article sencer. Noteu l'acceleració de l'acció administrada per la puntuació, que culmina al clímax final amb la mort del cavall i el menyspreu explícit expressat per l'autor. Noteu també el ric vocabulari de Vilanova, malgrat els castellanismes: ara pràcticament ningú no sap què vol dir espeternegar, a Barcelona, i a Esplugues potser encara menys. En fi, em sembla molt bo el contrast entre la baixesa de l'espectacle, l'entusiasme del públic i la perspectiva externa del narrador.

D'altra banda, veiem que, abans, els toros eren una cosa popular a Barcelona, una tradició força sòrdida, si fem cas a aquest testimoni i a d'altres que ens arriben d'aquells anys. Com deia el Jaume, això dels toros s'hauria acabat morint sense necessitat d'estocada final. La bestiesa ja estava tocada de mort i pràcticament només calia enterrar-la.

Però calia rematar-la i enterrar-la, per dues raons no gens originals per part meva: perquè és un espectacle denigrant de tortura als animals, i perquè això és una tradició morta a Catalunya que només atreu turistes i quatre nostàlgics. Acabar amb aquest espectacle horrible ens acosta a Europa i ens allunya de les estepes i internacionalitza Catalunya als mitjans de comunicació d'arreu del món. Estableix legalment el que a la pràctica ja és un fet: la fiesta és festa nacional de la nació del costat, no de la nostra, i als països civilitzats no es practica en públic aquesta mena d'actes salvatges. A Catalunya, fem servir les places de braus per fer castells.

Dissabte, 31 de juliol del 2010 a les 8h a la plaça de l'Esglesia de Constantí:

CHILL OUT A BANDA

amb:

Agrupació músical l'Emburgada del Perelló (direcció: Pere Bono)
Mireia Mena: gloses
Laia carreras: rapsòdia "esporàdica"
Pau Vinyoles: co-pilot
Marcel Casellas: pilot i producció artística

—i la fotografia?…

El Port de la Selva va inaugurar una ronda de mocions municipals, amb ample suport, que indicaven un sentiment d’exclusió moral envers la Constitució espanyola, arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. En aquelles mocions s’indicava ja la necessitat de superar el marc jurídic vigent.

Solsona, Mollerussa i Viladecavalls inicien ara una nova ronda de mocions municipals. En aquest cas, ja es demana directament al Parlament del Principat de convocar un referèndum oficial “per a començar una nova etapa històrica”. Com és sabut, en aquestes tres localitats ja s’ha fet el referèndum popular sobre la independència.

La moció de Solsona, aprovada per unanimitat, considera que el dit referèndum oficial, convocat pel Parlament, hauria de servir per a començar una nova etapa històrica. La fórmula pot semblar tèbia, però el batlle de Solsona aclaria que “cal superar el marc jurídic espanyol i exercir el dret a l’autodeterminació”.

A Mollerussa la moció, no pas unànime però si majoritària, sí parla d’un referèndum oficial “sobre la independència”. A Viladecavalls, en un to similar, es parla d’iniciar “un procés democràtic cap a la independència”, procés que inclouria un “referèndum popular”.

Aquestes mocions tornen a demostrar la creixent discrepància entre les bases municipalistes de partits com CDC i ERC, i les direccions barcelonines (que han boicotejat el procés de convocatòria d’un referèndum oficial a través del Parlament del Principat). No obstant això, les crides repetides a la “unitat” i al “vot útil” per part de les direccions barcelonines no són ignorades per les bases. Caldrà saber si realment fins quan serà de possible de mantenir un cert estat (potser artificial) d’“efervescència” compaginat amb una postposició sine die del “referèndum oficial”. Les direccions barcelonines de CDC i ERC necessiten l’“efervescència” per surar en projecció electoral i social, però alhora necessiten que el “referèndum oficial” no s’arribi a convocar mai.

Podeu veure les foto aquí.

El mes de juliol que ara es tanca ha estat el mes de Christophe Lemaitre. A començaments de mes, feia la seva millor marca personal en la prova de la cursa de 100 metres, per sota del 10 segons. Ahir, a Barcelona, guanyava la prova en el Campionat d’Europa d’atletisme.

No arriben a 80 les persones que, des de que hi ha registres fiables i oficials, han baixat dels 10 segons en realitzar la prova atlètica dels 100 metres. Gairebé totes elles són descendents parcials o totals de pobles de l’Àfrica Occidental, bé siguin atletes nascuts a la zona, antillans o residents en altres parts del món. Només tres persones d’aquesta llista no són descendents d’aquesta part del món. Un és Frankie Fredericks, de l’Àfrica Austral; un segon, Patrick Johnson és fill de pare australià aborigen i mare euro-australiana. El tercer és Christophe Lemaitre.

Lemaitre s’aparta dels grans velocistes dels 100 metres en més d’un aspecte. Però també Usain Bolt se n’aparta, i és qui té la millor marca. Lemaitre recorda, inevitablement, més a Fredericks o a Johnson.

El que és curiós és la reacció de la premsa. Avui, TV3 titulava la notícia de la victòria de Lemaitre com a “White Power”. El subtext era clar: Lemaitre (“blanc”) s’imposava a 5 atletes de llinatge procedent de l’Àfrica Occidental (és a dir, “negres”). I en la premsa escrita es nota una certa recança contra el fet que en uns Campionats Europeus d’atletisme no participin exclusivament “europeus aborígens”. La cosa crida més l’atenció en tant que els atletes originaris de l’Àfrica Occidental (sprinters) i de l’Àfrica Oriental (fondistes) són en un bon nombre “nacionalitzats” recents. La “nacionalització” s’estableix com una relació simbiòtica. L’atleta aconsegueix més oportunitats d’ésser seleccionat per als grans campionats (és més fàcil guanyar les preliminars d’Eslovènia que no les de Jamaica) i les remuneracions econòmiques directes o indirectes són més atractives. Les federacions nacionals aconsegueixen més nombres per penjar-se medalles.

La cosa no és del tot nova. Des de l’època de Frank Emmelmann (1982), no hi havia hagut un campió aborigen en la prova europea dels 100 metres. Seria temptador demanar, si més no per aquesta prova, una categoria diferent en la qual poguessin participar els atletes no-hesperoafricans. L’Europa Aborigen, de totes formes, hauria de fer-se a la idea que si vol un Campionat de l’Europa Aborigen l’hauria de titular així.

Dissabte 31 de juliol, a les 19.30h a la Sala Municipal d’Arenys de Munt QUÈ HA CANVIAT DES DEL 13S A CATALUNYA ? El passat 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt es va fer la primera consulta per la Independència de Catalunya. A partir d’aleshores les consultes es van anar extenent per molts pobles i ciutats de Catalunya assolint la xifra de més de mig milió de vots. La comissió de la consulta

Només en aquesta legislatura el Parlament de Catalunya ha refusat per tres vegades unes iniciatives legislatives populars per tal de convocar un referèndum sobre la independència de la nació catalana. No pas per proclamar-la, sinó per tal que la població del Principat s'hi pogués pronunciar.

Per tres vegades, aquestes ILP han estat rebutjades.

I no ho han estat per un procediment normal. No. Ha estat fet amb traïdoria, tot impedint que les ILP ni tan sols poguessin iniciar el procés de recollida de signatures.

En canvi, aquest mateix Parlament (aquesta mateixa legislatura), tres vegades traïdora, ha tramitat una ILP (que sí va deixar entrar en la fase de recollida de signatures) per prohibir les curses de bous.

Els diputats del Parlament de Catalunya frissaven amb el protagonisme mediàtic internacional que han tingut pel fet que avui el Ple debatia la llei resultant. Podrien haver tingut una expectació mundial molt més ample si haguessin gosat aprovar un procés d'autodeterminació. Però, és clar, a més d'antidemocràtics, són covards.

La xarxes mafioses que neixen al Parc de la Ciutadella per endinsar-se en l'eixam d'organismes autònoms, fundacions, tercers sectors, i mòmiums diversos, són massa covardes per jugar-se la cadireta.

Així doncs, es limiten a prohibir les curses de bous. Un espectacle reduït a l'única plaça de la Monumental de Barcelona és una víctima molt més senzilla que no pas altres. A més, de seguida, s'han disculpat per prohibir-les, tot demanant perdó per si algú ha entès que prohibien les curses de bous per no ser prou catalanes.

Tant se val. L'espanyolisme ha interpretat les prohibicions de les curses de bous com un insult. Potser s'emprenyaran prou com per tancar el Parlament de Catalunya i liquidar la Generalitat? No tindrem aquesta sort.

Doncs, això; al Castell de Cabrera de Vallbona d'Anoia, el dijous dia 29 de Juliol del 2010, a la nit, dins de les activitats que La Vallesana organitza a l'entorn de la <3a. escola diatònica d'estiu>, el Carles Belda i jo mateix mirarem de tocar una mica per tothom que tingui l'amabilitat de venir.


La fotografia és manllevada de http://blogs.ccrtvi.com/sputnik.php?catid=1190
Perdoneu les disculpes, com diria el mateix filòsof de Sabadell.