Expressions Lliures

Si us dic que hi ha un país d’orient mitjà que és perillós per a la comunitat internacional i que podria constituir una amenaça per a la proliferació d’armament nuclear en mans poc apropiades, segur que pensareu en Iran. Però m’estava referint més aviat a Israel que acaba de matar a 14 persones d’un comboi humanitari internacional que es dirigia per mar a Gaza. Per altra banda, el britànic The Guardian descobreix, a través de documents desclassificat que, el 31 de març de 1975, el llavors ministre de Defensa i actual president d’Israel, Shimon Peres, va oferir armament nuclear al règim racista de Sud-Àfrica perquè l’utilitzés com a dissuasió i per a potencials atacs contra països veïns. Malgrat que la venta no es va consumar, és una prova que Israel disposa de caps nuclears i que podria oferir-los a règims tan perillosos com ells mateixos. Són més evidències del que ja era evident: que Israel és un “país” il•legítim que practica, al seu torn, un règim inhumà d’apartheid amb els palestins; que no vol usar altra política que la dels fets consumats; que es beneficia internacionalment del poder immens dels lobbies econòmics jueus; que manipula la seva població amb la por al terrorisme que, per altra banda, ells mateixos atien, i que; a través de crear un genocidi planificat, emulen el genocidi que ells mateixos van patir a mans dels nazis. Com que les protestes dels governs dels EEUU i l’UE acabaran en no res i com que Israel se'n riu de la comunitat internacional, millor que la ciutadania pressioni a través de l’única cosa que els pot importar: l’economia. Busqueu a internet com boicotejar els productes israelians. I més enllà d’aquest boicot popular, a veure si alguns dels polítics catalanistes pro-israelians s’adonen del que pensa el poble català –ha estat immensa la manifestació espontània a Barcelona el dia de la massacre israeliana- i implementen també, amb valentia, el boicot des de la Generalitat.

(Carta 255)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, Estrella Digital, Eccus, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article) i L'independent de Barberà (aparegut com a article).

Us adjunto la nota de premsa de la Coordinadora Nacional  de les Consultes: La Consulta de Sabadell ha aconseguit en la jornada del 30 de maig un total de 24.370 vots, el que representa una participació del 14,05% respecte el padró de més de 16 anys i quasi un 17% sobre el cens electoral. Una Consulta, la de Sabadell, que es suma al grup de grans ciutats del 25A reforçant així el caràcter urbà

Avui em acabat les mescles del CD. Penjo un mp3 de mostra d'un dels talls.

Divendres vinent a la Plaça del Rei, la Portàtil FM —Francesc Marimon, Xavier Rocosa, Joan Pinós i potser en Boris Pi i/o el Marcel Marimon— presentarà la major part de les peces enregistrades.

 També insereixo un dels escrits que apareix al CD.

"…La música neix sempre per alguna raó, bàsicament per ser tocada i, encara, per ser tocada —i sovint ballada— en un context que el compositor…

Diumenge, diada a Manresa, capital del Bages, històrica comarca de la Catalunya Vella, ciutat dilecta d'En Pere III dit el Cerimoniós, així anomenat per haver estat fort interessat en la modernització de l'antiga Cancelleria Reial i diguem-ne fundador de l'antiga Generalitat, escriptor d'una de les quatre grans cròniques catalanes, pare d'En Joan I el Caçador, així dit per haver mort en circumstàncies estranyes durant un exercici cinegètic, defunció que dugué Martí I l'Humà, darrer dinasta del casal de Barcelona i germà seu, al capdavant de la Corona d'Aragó fins l'any 1410; després d'allò, Compromís de Casp, Trastàmara, Habsburg i Borbó.

Allí, sota l'esguard amatent d'En Pere III, en una cantonada davant l'església del passeig que porta el seu nom, actuàvem, un manyoc de segles més tard, els Castellers d'Esplugues --Speluncas!--, amb els companys de Manresa i els de Vic, els Sagals d'Osona.

Nosaltres viatjàvem, doncs, a Manresa, a fer algun castell, i cap porra no n'encertà el pronòstic, ja que la Tècnica juga a despistar el personal i ni els qui van a assaig ni els qui no hi van esbrinen el programa del dia.

Núvols d'incertesa ens environaven en compacta boira, així que només la ventada de l'actuació podia aclarir-nos l'avenir més acostat. La nostra primera proposta castellera era el cinc de set. Segons fonts assabentades de la Colla, aquest cinc de set ha anat millor fins i tot que el de Sant Cugat, del quan se'n deia que havia estat el millor del nostre historial, més bé que el de Festa Major de fa dos anys, considerat per molts fins aleshores com a ideal del passat en què emmirallar-nos. Doncs aquest sembla que era millor encara que aquests dos i, per tant, s'ha situat a l'alçada del cinc de set anterior dels Sagals i s'ha allunyat a anys llum del cinc dels Tirallongues, que era un flam de dubtes.

A segona ronda hem abaixat el peu de l'accelerador amb un quatre de set dels dits lleugers, que si ha semblat a alguns un pèl lent en tot cas ha pujat i baixat amb mides esplèndides --tot i que, per a alguns, potser tan obert com en un quatre amb agulla-- i sense cap mena de moviment estrany a l'òptima realització de la construcció.

Amb dos castells de set tocava l'hora del tercer, potser del tres, amb la qual cosa s'hauria acomplert el meu pronòstic; però com que el misteri envolta els nostres destins, els quals no es desvetllen sinó amb gran sorpresa i meravella de tothom, hom va decantar-se per un castell inèdit, el tres de sis per sota. Es donava el cas, doncs, que la nostra colla començava amb un castell de la gamma alta de set executat a la perfecció i acabava amb un castellet de sis com aquell qui res.

Bé, aquest tres de sis era el primer tres de sis que els Cargolins aixecàvem per sota, ara ja tenim carta blanca per descarregar-lo a assaig deu mil cops sense fer escarafalls. Segons el vídeo, el rengle de la plena pujava més lent que els altres dos, i a més a terços semblava una mica més oberta, però al capdavall cap mena de problema. Mentre es descarregava, els baixos demanaven a crits que volien un pis més.

Per plegar, el clàssic pilar de cinc, aquest cop girat a esquerra i dreta per iniciativa del Jordi. M'ha agradat aquell pilar d'una colla que fa les coses com les ha de fer, a diferència d'altres que fan les coses a la babalà i blablà.

I com que en la darrera crònica se'm van plànyer perquè no havia parlat de les altres colles, ara en faré un repàs ràpid i així em guanyaré potser algun insult o cop de puny a la cara per la propera vegada. Els osonencs, segons en l'ordre d'actuació, colla de Concurs, van plantar sense problemes un cinc de set de puta mare, paradíssim, un tres de set per sota molt ràpid i bonic i un quatre amb agulla esplèndid amb alguns problemes intranscendents de mides. Els del Bages, primers en l'ordre d'actuació, van començar també amb un cinc de set, molt dolent i de mides nefandes que va perillar més d'un cop d'anar al terra, van continuar amb dos intents desmuntats consecutius de quatre de set amb agulla, que costaria d'escatir quin dels dos estava pitjor, tot i que el segon va arribar més amunt; en la teòrica tercera ronda van fer el quatre de set i en la ronda extra que es van treure de la màniga el tres de set. Jo, de fet, veient els nyaps que anaven perpetrant l'un darrere l'altre, d'una banda recordava els Ganàpies, i de l'altra tenia el dit àvid al botó de la càmera per fotografiar una llenya que semblava imminent, però veus tu quina cosa, sense pinya i sense verecúndia també es poden descarregar castells.

Ja per acabar, només remarcar un parell de coses. D'una banda, que el nostre primer pilar de quatre era de dol, descansi en pau. En segon lloc, cosa que no hi té res a veure, avui era el segon dia que tocava la gralla amb nosaltres la Noe, aquest cop sense la Gwen, amb qui debutava la setmana passada, i que pel que he anat sentit ho fan molt bé i me n'alegro infinitament. Per acabar volia dir una altra cosa però no la recordo, senzillament dir que he tornat a estar a punt d'anar-hi amb bici, que avui han pujat deu nens diferents als nostres castells, i que aquesta colla m'encanta i som la puta hòstia.

Fotos

Sagals d'Osona: 2Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Tirallongues de Manresa: Pde4s, 5de7, id4de7a, id4de7a, 4de7, 3de7, vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4 dols, 5de7, 4de7, 3de6s, Pde5 girat

Tornem de l'Aplec de Paret Delgada, amb el sarró ple de reflexions i sentiments de la gent del Camp de Tarragona. La Selva, Reus, les Borges, el Pla del Penedès, ja han participat en aquesta consulta sobre la independència de la nació catalana, que és, com diu en Pere Borràs, una consulta (i no unes consultes) en la qual es fa una qüestió a tot un poble. És per això que a Esplugues de Llobregat s'ha de fer i es farà aquesta consulta.

Avui també ha estat jornada central a Sabadell. Les xifres són espectaculars: 1.000 voluntaris i un pressupost de 50.000 €, llaurat a través de donatius (donatius d'hores i de diners) de gent de Sabadell i de fora de Sabadell. Avui és la sisena onada de la consulta sobre la independència, i ho és perquè cal comptar-hi la d'Arenys de Munt i la de la Sentiu de Sió. I és una sisena onada que s'ha fet sobre un cens de 170.000 persones. Les xifres de participació, de més del 12%, són considerables si atenem la feinada que suposa arribar, com s'ha fet, a la majoria dels sabadellencs majors de 16 anys amb dret de participar-hi. Gestionar 39 punts de votacions és, sens dubte, una tasca hercúlia. Però a la Plataforma per a l'Autodeterminació a Sabadell hi ha poques coses impossibles, com demostra el fet que hagin aconseguit tirar endavant una moció a l'Ajuntament de suport a aquesta convocatòria. La sang freda d'ajornar la consulta del 25 d'abril (data inicialment prevista) al 30 de maig diu molt dels organitzadors. A tots els que hi han participat, hagin votat SÍ, NO o en BLANC, cal felicitar-los.

A Esplugues de Llobregat, mentrestant, aquest cap de setmana s'ha recollit més vot anticipat que cap dels altres anteriors. La consulta avui ha caminat per Collserola, juntament amb la Caminada Popular. I ha estat al costat del petit comerç de Can Vidalet, en la Fira.

Cornellà de Llobregat pren avui la bandera del lideratge del moviment de la consulta de mans dels sabadellencs. El 20 de juny Cornellà serà, sens dubte, la capital de l'autodeterminació. Li faran companyia Sant Boi i Sant Feliu, i també Esplugues, és clar.

Aquestes són algunes de les fotografies de l'acte d'ahir a Can Vidalet. Les intervencions de El Hassanne (Marroc) i la Clàudia (Brasil) van encetar un debat i un intercanvi d'opinions entre els ponents i el públic assistent. Un debat interessant i, sobretot, enriquidor. En acabar, alguns dels nous catalans que viuen a Esplugues van exercir el seu dret  a decidir. Més fotografies a l'espai

Si ahir comentàvem el debat a Esplugues TV sobre “independència sí, independència no”, avui podem comentar l’acte presencial que Esplugues Decideix ha organitzat al Centre Molí-Cadí de la Rambla de la Mercè (Can Vidalet). I les prevencions que assenyalàvem ahir, les podem assenyalar de nou ara. És un fet que el “sí a la independència” és la visió dominant entre els que participen en les “consultes sobre la independència”. I és evident que seria absurd d’amagar la posició personal de cadascú, però el cert és que es fa coll amunt mantindre la “neutralitat”.

Però El Hassane Jeffali i Claudia Videla tenen arguments suficients per impugnar la neutralitat. Implicats en “Nous Catalans Decideixen”, Jeffali i Videla han donat suport a les consultes sobre la independència, i són partidaris del SÍ. Els motius que desgranava Roger Recasens en el debat d’ahir, eren repetits, en una formulació no gaire diferent, per Jeffali i Videla. Jeffali ha parlat dels aspectes econòmics i polítics, tot assenyalant les deficiències d’una “transició espanyola” que no ha arribat mai a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’estat. Videla ha posat més èmfasi en la qüestió cultural, una qüestió en la qual ella entén no tan sols els aspectes lingüístics o les tradicions populars, sinó també la manera de fer, de treballar, etc. És l’existència d’una llengua pròpia i d’una manera pròpia d’ésser, la que crida l’atenció a les persones que arriben a casa nostra, i que les fa contrastar aquella “Espanya oficial” amb la “Catalunya real”.

Jeffali i Videla han donat una visió realista sobre el propi procés d’independència. No n’amaguen les dificultats, però també ofereixen arguments contra el pessimisme. Pocs? Sí, però els grans canvis socials, diu Jeffali, el fan sempre les minories. Recordava Jeffali que Jaume Sobrequés xifrava en 100 o 200 persones el contingent antifranquista de fa 40 anys. Ara, aquesta xifra, per al moviment independentista, creix en dos o tres ordres de magnitud. Videla també recorda que cada persona compta, perquè a partir de cada persona es poden difondre idees a cinc persones, i d’aquestes a vint-i-cinc, etc.

El títol del debat era els “Nous Catalans Decideixen”. Qui són els nous catalans? En la definició habitual, els “nous catalans” són, particularment, les persones residents en terra catalana que encara no disposen de la ciutadania oficial (espanyola o francesa). Però el debat que ha seguit a les intervencions de Jeffali i Videla mostra que la cosa és més complicada. Jeffali viu fa més de 20 anys a Catalunya. Videla, xilena criada al Brasil, és catalana per via matrimonial. Però això no els pot fer oblidar la situació per la qual passen tantes i tantes persones atrapades en els engranatges de les polítiques d’estrangeria de la Unió Europea. Videla també ha tingut paraules per recordar els emigrats catalans a Xile, Veneçuela, Nord d’Àfrica, i contrastar-los als immigrats d’aquests països en terres catalanes.

D’altra banda, els “nous catalans” venen de països ben diversos. Les visions nacionalitàries del lloc d’origen sovint les transplanten al lloc d’acollida. Al capdavall, la situació de la llengua catalana als Països Catalans és comparable en més d’un sentit amb la situació de la llengua amàziga al Magreb. Les dificultats per imaginar-se un redreçament nacional amazic complet, doncs, per força han de posar en dubte la viabilitat d’un estat català independent. La intrincació del fet àrab i amazic al Magreb es reprodueix també en la intrincació dels fets portuguès, espanyol i català a la Península.

Però “nous catalans” també són aquelles persones que, filles de nissagues catalanes, s’han hagut de refer com a catalans, tot depassant una o dues generacions que abdicaren de la llengua durant la negra nit franquista. I també ho són aquelles persones que, sense ésser pròpiament immigrants, en són fills o néts, i han estat ells els qui s’han barallat amb uns i altres per ésser catalans.