L'Espai 1demaig de la Rambla del Raval, impulsat per organització de l'esquerra independentista, centrarà l'atenció a Barcelona de la Jornada del Primer de Maig. El lema de la Jornada és "Contra l'atur i les retallades socials: solidaritat i consciència de classe". Un lema marcat per un context de fort augment de l'atur que segurament perdurarà fins i tot quan comenci la recuperació econòmica. I és en nom d'aquesta recuperació econòmica que es justifiquen les retallades pressupostàries en les polítiques socials.

Contra això, es demana solidaritat i consciència de classe. La situació d'atur i de precarietat laboral, que té un component estructural que ja ens afectava en els moments àlgids del cicle econòmic (a mitjan dels anys 00), afua les tensions dins de la classe treballadora. Les visions dels treballadors amb-feina i dels sense-feina es contraposen, com també es contraposen les visions entre els treballadors de "coll blanc" i els del "coll blau" (per fer servir la terminologia burgesa), o les visions entre "fixos" i "eventuals", o entre sectors "emergents" i sectors "submergents", o entre treballadors "en blanc" i treballadors "en negre". A aquestes diferències d'estrats cal sumar-hi les diferències, correlacionades, d'origen etno-racial o d'estatus jurídic, explotades sàviament pels partits burgesos ("conservates" o "progres", tant hi fa). Per fer front a aquestes divisions, cal consciència de classe, però també cal la solidaritat que fa reclamar que les millores salarials i de condicions laborals es concentrin, precisament, en els sectors més castigats.

L'Espai 1demaig de la Rambla es tancarà per acudir a la manifestació de les 17h30, a la Plaça de la Catedral.

No vaig poder seguir el partit de futbol d’ahir. Cal reconèixer que poques vegades hi ha hagut tanta expectació, amb tanta gent amb la samarreta de la Barça (les samarretes del Barça, car cada any treuen un model diferent) pels carrers i pel metro. Em vaig estalviar l’angúnia de veure com no arribaven els gols. Quan tot just havia començat la segona part, però, des dels bars del carrer Còrsega ja es veia un cert desànim entre els congregats (encara anaven a 0-0, però això ho vaig saber després). Des del Metro, enfilant la Línia 5, hom no podia saber ben bé el resultat, més que per les cares d’alguns oïdors radiofònics (una cares de pòquer). El gol de Piqué devia arribar entre Collblanc i Pubilla Cases, però a aquelles alçades no hi havia oïdors. Orelles que no senten, cor que no dol. Arribat a Can Vidalet, doncs, la cosa penjava d’un gol i quedaven menys de cinc minuts per acabar el partit. Però el nerviosisme indicava que hi havia esperances. Des del bar algú parlava del “sufrimiento” i de “quina llàstima, per un gol”. Llavors va arribar el gol de Bojan. El van anul·lar. De totes formes, és simptomàtic que hom pugui seguir un partit del Barça sense veure la tele o sentir la ràdio, només caminant pel carrer.

La companyia Baró d'Evel Cirk Cie guanya el Premi Nacional de Circ

- La companyia de circ Baró d'Evel Cirk Cie. i han estat guardonats amb el Premi Nacional de Circ a proposta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). La companyia de circ ha estat guardonada per l'espectacle 'Le sort du dedans', definida pel jurat com 'una genial combinació d'ofici i de poesia'.

Mentre a Sant Just Desvern o a Montcada i Reixac, hom maldava el diumenge 25 d’abril per arreplegar vots a favor o en contra de la independència de la nació catalana, en un altre indret de la conurbació, a Badalona, el PP repartia postaletes. No sabem el percentatge de badalonins que van acceptar alguna d’aquestes postaletes. En línies generals, que el PP vulgui aplegar l’opinió dels ciutadans per somoure les majories absolutes del PSOE no és cosa que mogui gaire tinta. Fet i fet, quan el PP d’Esplugues de Llobregat demana l’opinió als ciutadans sobre allò que voldrien del seu municipi, som davant d’un procés participatiu. Si hom grata, troba el mateix esperit participatiu que el referèndum de la Diagonal, que vol impulsar el bipartit barceloní.

Però la participació té les seves coses. Fa uns mesos, a Suïssa, hom va sotmetre a referèndum la qüestió de l’edificació de minarets. Aquesta qüestió recordava aquelles normes dels països islàmics que prohibeixen la construcció d’esglésies cristianes, però que n’admeten la reparació. Els suïssos podrien respondre que, al capdavall, els cristians dels països àrabs són autòctons, mentre que els musulmans de Suïssa hi ha vingut de fa quatre dies. Els ‘progres’ dels nostres rodals es van dur les mans al cap davant aquell referèndum suís. I ara es duen les mans al cap davant les postaletes del PP de Badalona.

En un dels racons de les postaletes de marres hi apareix una fotografia d’una pancarta, col•locada en un barri de Badalona. La pancarta diu “No queremos rumano’” (No volem romanesos). Com hem d’interpretar la pancarta? Potser el PP de Badalona volia reflectir una problemàtica: la de la convivència interètnica. La convivència interètnica genera asprors i, pam, es manifesta en una pancarta o en una pintada. Però Xavier García Albiol, president del PP de Badalona, aclaria que si s’hi havia col·locat la pancarta era per assenyalar un dels problemes de Badalona: els ‘romanesos’. Els ‘romanesos’? García Albiol aclaria, els ‘gitanos romanesos’.

Albiol és prou intel·ligent per saber que es ficava en un jardí de flors. I és justament allò que cercava. Lluny d’una xenofòbia o un racisme essencialistes, Albiol sap destriar. Unes vegades, focalitza els ‘musulmans’ i, és clar, els ‘no-musulmans’ no poden sentir-se al·ludits. I unes altres, focalitza en els ‘gitanos romanesos’.

L’attitud del Consolat de Romania en aquest darrer fregat ha estat complexa. D’una banda, no podia ignorar que el PP de Badalona donava veu als sentiment ‘anti-romanès’. I de l’altra, tampoc no podia desconèixer que Albiol havia diferenciat explícitament entre romanesos ‘gitanos’ i ‘no-gitanos’. Romania va entrar en la Unió Europea el gener del 2007 i, després d’una moratòria de dos anys, s’han aixecat totes les barreres a la lliure circulació de treballadors (és a dir, a la lliure circulació de persones, treballin o cerquin feina). Les persones amb nacionalitat romanesa no poden ésser distingides, en matèria laboral, a les de qualsevol altra nacionalitat de la UE. I, per tant, si són empadronades a Badalona, poden votar en les eleccions municipals.

És a dir, en la definició de qui és ‘estranger’, els ‘romanesos’ formen part d’una categoria intermitja, la dels ‘estrangers comunitaris’, que són estrangers a efectes estatístics però no pas a efectes policials. Per definició, no poden trobar-se en una ‘situació irregular de residència’, ni se’ls pot ‘internar’ no se’ls pot ‘repatriar’. Justament, per això, quan el govern italià de Berlusconi ha anunciat mesures en contra, han saltat totes les alarmes ‘jurídiques’.

Aquestes alarmes jurídiques són les que han fet que la direcció del PP s’hagi desmarcat de les declaracions de Xavier García Albiol. En aquest sentit, Alícia Sánchez Camacho ha declarat que la delinqüència no coneix de ‘nacionalitats’. Albiol, és clar, juga amb un plus d’avantatge, i assenyala l’estil de vida dels ‘gitanos romanesos’.

Les reaccions d’ICV, de presentar una denúncia a la fiscalia, o de la Generalitat, d’encarregar un informe jurídic per saber si García Albiol va infringir el Codi Penal, són d’aquelles reaccions que esclaten a la cara dels qui les emprén. Albiol ara podrà dir que el volen jutjar i condemnar, per dir la ‘veritat’. Albiol és prou intel·ligent també per ara treure l’espantall del ‘1984’ de George Orwell i tota la pesca. Albiol serà acusat jurídicament d’atiar l’odi i el racisme i, en conseqüència, podrà continuar la seva croada implícita de defensor contra un suposat racisme anti-espanyol (o anti-blanc). És clar que, probablement, això és el que busca la ‘progressia’. Mentrestant, la realitat del poble gitano a Valàquia, Moldàvia i Transilvània, les raons de l’actual èxode, l’engranatge d’un sistema econòmic excloent que ja no pot ‘absorbir’ ni ‘integrar’, i les pròpies dinàmiques d’opressió patriarcal dins el col·lectiu, queden absolutament invisibilitzades. No tan invisibilitzat com el fet que Albiol, resident a Pedralbes, viu ben a prop dels centres de poder que ens han ‘regalat’ la diversitat ètnica dels nostres barris.

Avui he anat a una xerrada sobre Eines digitals per a la internacionalització. En ella s´ha parlat de diferents mitjans d´estudiar els mercats on anem per a veure com hem de vendre els nostres espectacles. Una d´aquestes eines es Google Estadistiques de cerca (google Insights ). Per que serveix us preguntareu, dons ni mes ni menys per veure que es busca al google, algú nega a hores d´ara que es com a mínim una visió de l´interes de la gent???
Quan he arribat a casa m´he posat a jugar amb aquesta nova joguina hi n´he tret això:
He comparat el circ amb la dansa... ( de fet hi han alguns límits, hi ha d´haver un mínim de cerques i amb només Catalunya no hi arribava per tant he fet la cerca a Espanya, però només en Català)


I comparant-ho amb el teatre:



Jugant més ho he comparat amb la Ópera i els Titelles, això es trampa per que Òpera s´escriu googelianament igual en català que en casltellà per tant dono el resultats de la província de Barcelona:

circ: 9
dansa: 9
teatre: 100
opera: 56
titelles: 2

La pregunta és ( les ajudes han d´esser un reflex de l´interes de la ciutadania?? )

.../...Centenars de comissions organitzadores arreu de la Nació hem organitzat i organitzem referèndums sobre la independència sense intervenció de les administracions públiques precisament per obviar el permís de l’Estat i ser-hi dins de la legalitat, però si l’Estat no impedeix el referèndum il·legal de Barcelona sobre la Diagonal tindrem una nova escletxa legal espanyola per aprofitar.

.../...Centenars de comissions organitzadores arreu de la Nació hem organitzat i organitzem referèndums sobre la independència sense intervenció de les administracions públiques precisament per obviar el permís de l’Estat i ser-hi dins de la legalitat, però si l’Estat no impedeix el referèndum il·legal de Barcelona sobre la Diagonal tindrem una nova escletxa legal espanyola per aprofitar.

Enfilem la Setmana del Primer de Maig en un context de ‘recuperació econòmica’. Naturalment, aquesta recuperació econòmica és desigual, en els territoris, en els sectors econòmics i, particularment, en les classes. Perquè es tracta d’una ‘recuperació’ (allà on hi ha recuperació) ‘sense feina’. Una ‘recuperació sense feina’ és indici d’una productivitat molt més elevada, i també és època d’agreujament de les disparitats socials.

La ‘crisi laboral’, doncs, continua. En el Baix Llobregat, per exemple, la taxa de desocupació del mes de març va augmentar en 1.184 persones, de forma que el percentatge d’atur se situa en un 15,6%. I cal recordar sempre que a banda d’aquestes 66.486 persones, cal comptar-hi els treballadors que ja han renunciat a buscar feina o aquells que treballen a temps parcial (ni que sigui unes hores al mes) però voldrien treballar a jornada completa.

Ja fa mesos que funciona l’Assemblea de treballadors/es en atur de Barcelona, que contempla la perspectiva dels aturats en el marc global de la classe treballadora, que inclou també els treballadors inactius i els jubilats. El febrer del 2010, l’Assemblea se sumava al moviment per convocar una Vaga General. De motivacions per convocar-la n’hi ha moltes, però es feia especialment esment a la contrareforma de les pensions que impulsa el govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero.

Des de l’Assemblea d’aturats es raonava que allargar l’edat de jubilació a 67 anys i ampliar el període de càlcul de les pensions de 15 a 20 o 25 anys (com, explícitament o implícitament, anunciava del govern Zapatero) equivalia a una retallada efectiva de les pensions.

Més enllà d’aquesta retallada, l’ampliació a 67 anys va en contra de les polítiques de redistribució del treball. L’Assemblea d’aturats considera que establir l’edat de jubilació als 60 anys contribuïria a pal·liar els alts índexs de desocupació entre els joves.

L’Assemblea també recordava dues dades: 1) que els excedents de la caixa de la seguretat social espanyol són de 68.000 milions d’€; 2) que el sistema de seguretat social genera encara superàvit malgrat la forta contracció econòmica del 2008-2009. Per l’Assemblea, doncs, la intenció del “pensionazo” no és cap altra que servir els interessos de la Patronal en “la rebaixa de les cotitzacions a la seguretat social” i en “donar noves ales al negoci de les pensions privades”. El negoci de les pensions privades, constata l’Assemblea, hauria quedat molt decaigut arran de l’esclat de la crisi financera i la fallida de molts fons de pensions privats. En una altra línia, molt estretament relacionada, hi ha les pressions dels mercats financers per treure més suc del deute públic. En aquest sentit, la reavaluació del deute de l’estat grec és paradigmàtica, però a la cua segueixen els deutes dels estats de la Península Ibèrica. Però mentre la resistència de la classe treballadora grega és prou contundent per formar part de l’equilibri polític, no podem dir, de moment, el mateix de les classes treballadores de les nacions ibèriques.