L’enfrontament entre el feixisme i l’antifeixisme, entre els propugnadors de la xenofòbia i els activistes antiracistes, ocupa bona part dels esforços de l’esquerra alemanya, des dels segments parlamentaris fins als sectors revolucionaris. Qualsevol manifestació dels partits “nacional-demòcrates” és contestada immediatament per coalicions com l’Antifaschistiche Aktion, un referent per a l’antifeixisme europeu. Per això no deixa de sorprendre una trajectòria com la de Michael Koth, antic membre del moviment comunista del Berlin Occidental, i que, des de fa poc més de deu anys, es troba arrenglerat, culturalment i política, amb l’extrema dreta. És cert que també altres han fet aquest viatge, però Koth ha fet el bagatge sense renunciar al seu passat. La seva trajectòria no tan sols ha de ser motiu de censura, sinó també de recordatori de les temptacions demagògiques que fan possible una trajectòria d’aquesta mena.
Michael Koth és natural d’Steglitz, el sector sud-occidental de Berlin. En temps de la divisió de Berlin, Steglitz era integrat en el sector occidental. Per això Koth era ciutadà de la República Federal d’Alemanya. Fou en l’escola secundària (Realschule) que entrà en contacte amb joves militants del Sozialistiche Einheitspartei Westberlin (SEW). El SEW s’havia fundat el 1969, a partir del SED-Westberlin. El SED-Westberlin era l’expressió a Berlin del Partit Socialista Unificat (SED). El SED s’havia fundat el 1946 com a fusió entre l’SPD i el KPD, però la fusió únicament s’efectuà en el sector soviètic. L’SPD de les zones occidental refusà la fusió, i el KPD d’aquestes zones va provar d’utilitzar el nom del SED, però les autoritats ocupants ho prohibiren. El 1949 es fundaren, successivament, la República Federal d’Alemanya (BRD), i la República Democràtica (DDR). El SED restà com el partit dominant a la DDR. A la BRD (i a Berlin Occidental), el KPD quedà en una situació minoritària. El 1956, les autoritats de la BRD il·legalitzaren el KPD. El KPD il·legalitzat va actuar políticament a través d’altres organitzacions, fins el 1968, quan es va poder refundar com a Deutsche Komunistische Partei (DKP). Berlin Oest no era, a dreta llei, part de la BRD, per bé que hi participava políticament. Per això a Berlin Oest, el KPD havia pogut utilitzar la denominació de SED, tot i la persistència d’un SPD local. A la pràctica, el SED de Berlin Oest actuava com a partit separat del SED. La seva força electoral, en les eleccions de 1954 a 1967, oscil·là entre l’1,3% i el 2,7%. A partir de 1968, la idea era que, en el marc del moviment comunista oficial, el SED era el partit socialista unificat de la DDR, el DKP el partit comunista de la BRD, i el SEW era el partit socialista unificat de Berlin Occidental. És a dir, que el SEW era el referent a Berlin Occidental tant del DKP com del SED. Aquesta relació no era exactament la mateixa que la que tenien, en la mateixa època, el PCE i el PSUC, car en aquest cas, el PSUC era representat en els òrgans unitaris del PCE, i ni el DKP ni el SEW tenien representació formal en el SED (ni tampoc a l’inrevés). A efectes pràctics, però, SED, DKP i SEW seguien la mateixa línia.
Koth, massa jove, no entrà en el SEW, sinó en les Freien Deutschen Jugend (FDJ). La FDJ sí que tenia el mateix nom a tot Alemanya, per bé que orgànicament era registrada independentment com a organització de Berlin Occidental. Amb el temps, i després d’haver treballat un temps als Ferrocarrils de la DDR (Deutschen Reichsbahn), Koth passà de la FDJ al SEW i fou secretari del partit a Steglitz.
El 1979, Koth fou bandejat del partit, per les discrepàncies que mostrà envers la línia seguida pel Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que ell trobava massa conciliadora amb les potències occidentals.
Koth passà llavors al KPD/ML (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten-Leninisten). El KPD/ML es va fundar el 1968, per antics militants del KPD, que acusaven el SED-DKP-SEW de revisionistes. Entre Moscou i Beijing, el KPD/ML trià Beijing, fins a mitjans dels anys 1970, quan se sumà a les crítiques que el partit albanès va fer a les autoritats de la República Popular Xinesa. Així doncs, el 1979, el KPD/ML era un partit “hoxhaista” (proper a la línia del dirigent albanès Enver Hoxha). Koth esdevingué el president de la territorial del KPD/ML a Berlin Occidental.
El KPD/ML, que tan incansablement havia condemnat la intervenció soviètica a Afganistan (amb la mateixa força que havia condemnat les operacions nord-americanes a Nicaragua i a Grenada), i que havia denunciat alhora la perestroika i el lideratge de Honecker, va patir al llarg dels anys 1980 el mateix afebliment que bona part de l’esquerra de l’Europa Occidental.
El 1986, per fer front a la crisi, el KPD/ML es va apropar a d’altres moviments revolucionaris, el Gruppe Internationale Marxisten (GIM, trotsquista) i el Vereinigte Sozialistische Partei (VSP, socialdemòcrates d’esquerres). El nou partit s’anomenà, més senzillament, KPD. Koth, però, se’n separà, i refundà el KPD/ML.
El KPD/ML de Koth es fusionà, el 1994, amb el KPD(Rote Fahne). El KPD(Rote Fahne), també conegut com a KPD-Ost era, essencialment, un partit de l’est, un “supervivent” de la reunificació que sostenia que la DDR havia estat un règim de socialisme real fins als últims dies. No era ben bé aquesta la visió del KPD/ML, però la fusió fou possible. Koth esdevingué membre del Comitè Central del KPD-Ost, i fou actiu en moltes de les seves iniciatives: membre de la Comissió Nacional de la DDR (NKDDR), de les campanyes en solidaritat amb Erich Honecker i Erich Mielke, o dels Mauerbaukomitées (de reivindicació del caràcter “antifeixista” del mur de Berlín).
Però aquesta militància durà poc. Koth passà a presidir un Partei der Arbeit Deutschlands (PdAD). Si bé ja havia traspuat aquestes dies abans, des del PdAD, Koth manifestava ara opinions obertament “nacionalcomunistes” o “nacionalrevolucionàries”. I suspenia alhora la visió negativa envers l’extrema dreta alemanya. El PdAD impulsà una Gesellschaft zum Studium und Verbreitung der Dschutsche-Ideologie in Deutschland (deutsch-koreanishe Freundschaft). Aquesta societat pretenia difondre les tesis de la direcció de la República Popular Democràtica de Corea (el kimilsungisme, idea iutxe, política songun). El Partit del Treball de Corea entén la idea iutxe com una reafirmació de la independència i de la reunificació de Corea contra l’imperialisme, i la política songun com l’orientació a una forta despesa militar defensiva per fer impossible qualsevol atac exterior. Des del PdAD, aquestes doctrines s’interpretaven des d’un punt de mira “nacionalcomunista”. La febrada coreana anà després a menys, i el Partit del Treball de Corea s’estimà més el treball amb altres sectors de l’esquerra alemanya (comunistes i no-comunistes), que són els que avui integren la Societat d’Amistat Coreano-Alemanya.
Aquestes posicions del PdAD el dugueren a trencar la barrera cultural que el separava de l’extrema dreta. En el PdAD, es vantava Koth, hi havia tant antics membres de la FDJ i del DKP, com gent de tradició “nacionalrevolucionària” i del “socialisme nacional”. El PdAD defensava, en conseqüència, una aliança (Bündnis) entre nacionalcomunistes (Nationalkommunisten) i nacional-revolucionaris (nationalen Revolutionären). Expressada d’una altra manera, la idea era que el PdAD no era ni de dretes ni d’esquerres, sinó revolucionari.
Koth veia que, a mitjans dels anys 1990, l’esquerra radical alemanya era certament desorientada. L’extrema dreta no ho era pas menys, però semblava més immunitzada a la recerca de compromisos i més disposada a la violència per defensar els “interessos” nacionals o populars (Volk). El PdAD expressava la seva admiració per “l’ala socialista” del partit nazi (Gregor Strasser), pels “nacionalbolxevics” de l’estil d’Ernst Niekisch i pel sector més “nacionalista” del SED (Anton Ackermann).
A partir del 1998, el PdAD s’apropà al Partit Nacionaldemòcrata (NPD), el principal partit polític de l’extrema dreta alemanya. Però l’NPD resultava massa “convencional”, al capdavall, i Koth tenia més en ment la idea del Querfront, una tercera posició contraposada tant a “l’internacionalisme” de l’esquerra com al “conservadorisme” de la dreta.
El 1999, Koth i el seu PdAD s’integrava en la Kampfbund Deutscher Sozialisten (KDS, Unió de Lluita dels Socialistes Alemanys). Bona part dels membres de la KDS provenien de moviments neonazis. Deixant de banda una certa nostàlgia per la DDR (la qual hauria fracassat, segons ells, no en el pla social sinó en el nacional), un discurs obrerista contra la “burgesia cosmopolita”, la KDS actuà com un grup més del magma nacionalista alemany fins a la seva dissolució el 2008. Koth continua fins els nostres dies en aquest Querfront.
