Expressions Lliures

Ahir, el Ple del Comú d’Ascó havia de decidir quant a presentar la candidatura de la població per acollir el “magatzem temporal centralitzat de residus nuclears” de l’estat espanyol. Hi votaren a favor els regidors de l’equip de govern (CiU+PSC) i la meitat dels regidors d’Independents per Ascó, mentre que l’altra meitat d’aquest grup hi votà en contra. La decisió definitiva depèn del Govern d’Espanya, però sembla que la candidatura d’Ascó serà la triada.

La qüestió de la candidatura d’Ascó ha posat de manifest diverses qüestions:
1. La rellevància de la distribució de competències entre les diverses administracions territorials. Per bé que en la qüestió tenien competències l’estat espanyol, d’una banda, i l’Ajuntament d’Ascó, de l’altra, políticament també s’hi ha manifestat el parer del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i el de la Generalitat de Catalunya. El Consell Comarcal ha donat suport a les protestes contra la candidatura d’Ascó. La Generalitat afirma que “pressionarà” el govern espanyol perquè no la prengui en consideració. Aquest conflicte també s’ha traslladat a l’interior dels partits, particularment a CiU, on la direcció ha expedientat els regidors per haver votat favorablement a la candidatura asconenca.
2. La Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) és el referent dels contraris a la instal·lació. I ho ha fet des de la base del moviment ecologista de les Terres de l’Ebre i, més particularment, del moviment contra la permanència o ampliació de les actuals centrals nuclears de fissió.
3. El debat quant al cementiri nuclear ha estat presentat per la premsa (bé favorablement o bé desfavorablement) com una mena de moviment “no-en-el-meu-pati”. Però la cosa és molt més complexa. Certament que des de les Terres de l’Ebre no hi manquen les veus que assenyalen l’acumulació d’instal·lacions que políticament seria molt més difícil col•locar a les àrees metropolitanes de, posem, Barcelona o València. Aquest greuge no tan sols s’ha manifestat en les mocions municipals i comarcals de les Terres de l’Ebre sinó també en les del Camp de Tarragona. Però des de la CANC, hom ha volgut bastir un argumentari ben trellat, que combina els aspectes de salut pública amb reflexions quant al model energètic (i econòmic). Únicament amb una aproximació des de totes les vessants en joc pot tindre sentit un debat quant a la política energètica en general, i la política sobre l’ús de l’energia nuclear en particular. Per això, el moviment antinuclear defensa polítiques de reducció del consum energètic i de foment d’energies renovables. El dubte, però, és quina compatibilitat tenen aquestes polítiques amb el model econòmic capitalista vigent.
4. Per què és en la lògica d’aquest model econòmic, que apareixen les pressions per fer proliferar l’energia nuclear. Certament la cosa seria molt més estesa si no fos pel fet de les limitacions tècniques. En tot cas, si el Comú d’Ascó ha pres la decisió que ha pres, no ha estat pas per caprici. Hi ha uns interessos particulars, sens dubte, però també hi ha la recerca desesperada de fonts de finançament, d’oportunitats econòmiques, de la competència a mata-degolla entre diferents territoris per uns recursos públics i per uns llocs de treball cada vegada més escassos.

Nueva Direccion Artistica en el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà – Memorial Charlie Rivel
Jordi Juanet “Boni” y Alex Navarro nuevos directores artisticos del Festival Internacional de Pallassos de Cornella – “Memorial Charlie Rivel” en su 14 edición, que se celebrara a finales de 2010.

www.festivaldepallassos.com

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

El mar és bonic a qualsevol època de l'any, però a l'hivern li trobo una màgia especial. La platja està deserta, només jo i la mar, amb un silenci sols trencat pel suau remoreig de les ones...

PAISATGE MARINER

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l’endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l’horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s’albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.



M. Roser Algué Vendrells

Titot explicava fa uns dies en el seu blog els fets del de 6 de desembre del 1998, quan ell i dos militants independentistes més foren detinguts poc després d’haver participat en un acte a Olot. Arran d’aquells fets, foren acusats de “atemptat, resistència a l’autoritat i desobediència greu” que, com diu, Ribera són “el protocol habitual quan es vol imputar algú sense proves, atès que són tres presumptes delictes que només es contraposa la paraula del detingut contra la de l’agent”.

Onze anys després, la cosa arriba a judici. Inicialment, els tres acusats s’exposen a penes que van des dels 900 € de multa als 2 anys de presó. El divendres va tindre lloc la primera vista (o com es digui). L’advocat dels encausats i la fiscalia va acordar que, si s’assumien els fets de l’atestat policial, es reduiria la tipificació “en dos graus”, de forma que despareixeria l’amenaça de l’empresonament. Els tres encausats van acceptar l’acord i la fiscalia va redactar una nova petició.

Els tres encausats, doncs, havien de comparèixer davant la jutge i fer la confessió de culpabilitat corresponent.

La jutge demanà al primer acusat si acceptava els fets. I el primer acusat diu que els accepta, “però a contracor”. La jutge li prohibeix d’acceptar-ho “a contracor”, i que accepti els fets nomé si els ha fet. Llavors l’acusat diu que sí, que ho accepta (recordem dos anys de presó i 2000€), “però…”. Ara entenem que Galileo mai no hauria pogut dir “eppur si muove” sotto voce.

La jutge va passar al segon acusat, i li va demanar si acceptava els fets. El segon acusat va dir que no acceptava els fets però sí la condemna (la multa). La jutge reiterà que allò que s’havia d’acceptar eren els fets. I llavors, l’acusat va dir que els acceptava “per imperatiu legal”.

També el tercer acusat va acceptar els fets, però d’aquesta manera: “Jo no vaig insultar a ningú i els Mossos menteixen deliberadament en el seu atestat, la seva acció s’ha d’emmarcar en el context de la repressió a l’independentisme, però accepto els fets per no agreujar la nostra condició de víctimes”.

Cap de les dues confessions anteriors havia estat del tot satisfactòria, però la tercera va fer esclatar la inquisició: “No hi ha tracte, farem el judici”. I, tot seguit, s’ha fet el judici. Encara hi haurà una segona vista pel 22 de febrer.

No n’hi ha prou, doncs, de donar-los la raó. Cal fer-ho amb gràcia i alegria.

El passat dijous, 21 de gener, la seu barcelonina de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acollia la presentació i signatura d’un document titulat “El català, llengua de 10 milions d’europeus”. El document, impulsat per la Fundació Ramon Llull, comptava amb les signatures de representants del Govern d’Andorra, de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, del Consell General dels Pirineus Orientals, de l’Ajuntament de Morella i del Comú de l’Alguer.

El motiu del document és el fet que la llengua catalana és la “convidada d’honor” de la Fira Expolangues, que se celebrarà a París la primera setmana de febrer.

Vegem i comentem algunes de les xifres que assenyala aquest document:
- “el català és la llengua de més de 10 milions de ciutadans europeus”. Val a dir, però, que estimacions basades en “llengua primera” parlen de xifres situades entre els 6 i els 7 milions. L’estimació dels 10 milions inclou pràcticament tota la gent que declara fer un cert ús de la llengua catalana.
- “el català és la 12a llengua europea més parlada”, és a dir per darrera del grec (13 milions) o del portuguès (12 milions a Europa, uns 200 milions al món), però per davant del suec (10 milions), del danès (6 milions), del finès (6 milions), del maltès (uns 400.000, però en el món hi ha uns 280 milions d’arabòfons), del gaèlic (600.000), de l’estonià (1,25 milions), del letó (1,5 milions), del lituà (4 milions) i de l’eslovè (2,4 milions). Aquesta part té una mica d’elis, elis, i potser hauria convingut insistir en la igualtat de totes les llengües amb independència del nombre de parlants. Fa bé, però, el document de recordar que “el català no gaudeix, encara, d’un estatus d’oficialitat plenament reconegut en tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea” i d’assenyalar el compromís de les institucions dels territoris de llengua catalana per defensar aquesta oficialitat.
- és la 84a llengua del món en nombre de parlants (d’un total de 6.000). Tampoc no és qüestió de barallar-se per aquesta posició, però en aquesta llista apareix en la 92a posició.
- “el català és una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins”. Deixant de banda les traduccions clàssiques, aquesta fita ha estat possible per la Fundació Bernat Metge.
- més de 10.000 títols publicats cada any, de forma que és la 20a llengua que més edita del món
- 10a llengua en nombre de traduccions publicades a altres llengües.
- és la 8a llengua en nombre de blogs.
- és la 14a llengua en ús de Google.
- és la 15a llengua en la llista de viquipèdies. Aquesta és la posició en nombre d’articles (més de 200.000).

El moviment trotskista nord-americà dels anys 1930, numèricament poc important, però qualitativament gens menyspreable, va resistir molt malament els anys de la postguerra directa. La persecució policial i judicial, les dissensions internes quant al resultat de la guerra, i la pròpia evolució del moviment sindical nord-americà foren alguns dels factors. És en aquesta època de dilució del moviment quan Lyndon LaRouche entra en escena. I serà en el trotskisme que es formarà políticament. Només superficialment va assumir les eines d’anàlisi, però ho va fer prou reeixidament com per constituir al voltant seu un seguici fidel, encaterinat pels oracles que ofereix el líder.

Lyndon LaRouche va nèixer a Rochester (New Hampshire) el 8 de setembre del 1922. Quan, el 1936, el pare de LaRouche va establir negoci propi, la família es va traslladar amb ell a Lynn (Massachussetts). De ben jove fou un gran lector de filosofia (Leibniz, Descartes, Kant, Hume, etc.). Graduat el 1940, anà a Boston per estudiar a la Northeastern University. S’ho va deixar córrer el 1942, en part per desinterès i en part per les males notes. Educat com a quàquer, quan fou cridat a files es declarà objector de consciència i serví, doncs, en camp del servei públic civil. Els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior i, el 1944, LaRouche deixà el servei públic civil per allistar-se com a “no-combatent” en l’exèrcit. Així doncs, passà la resta de la guerra a Índia i Birmània, servint en unitats mèdiques, bàsicament com a ordenança d’oficines.

La guerra s’acabava i a Índia s’obrien molts interrogants. Dins la seva unitat, LaRouche s’implicà en discussions polítiques quant a la possibilitat que es forcés a les tropes nord-americanes a lluitar al costat de les britàniques contra un eventual aixecament independentista. Fou possiblement llavors que LaRouche prengué clara consciència de com d’odiós era l’imperialisme britànic, un espectre polític que l’ha perseguit sempre des de llavors. Però en el 1946, l’imperialisme britànic era una potència real, malgrat en decadència, i no semblava disposada a abandonar el subcontinent sense fer de les seves. Fou en aquelles discussions també que LaRouche entrà en contacte estret amb les idees marxistes. En el viatge de tornada va conèixer Don Merrill, un militant trotskista de Lynn, i LaRouche se sentí atret per les idees del Socialist Workers Party (SWP).

De moment, però, no ingressà en l’SWP. Va tornar a la Northeastern University, amb la idea de graduar-se en física, però desencoratjat de nou per l’ambient acadèmic, ho va deixar de nou. El 1948 tornava a Lynn i es vinculà a la secció local de l’SWP. El clima de la guerra freda no distingia gaire entre comunistes partidaris o crítics de la Unió Soviètica, i l’aïllament social del trotskisme anava en creixença. LaRouche va ingressar en el partit el 1949.

Com la majoria de militants de l’SWP hi havia la vida de partit (el Lyn Marcus que signava articles o assistia a reunions) i la vida de fora del partit. LaRouche s’establí a Nova York, on treballà de consultor especialitzat en informatització d’empreses. Es casà amb una companya de partit, la Janice Neuberger (1954) i tingueren un fill, Daniel (nascut el 1956). Quan el matrimoni se separà (1963), tots dos continuaren en l’SWP. LaRouche era relativament distant de la direcció, ja que la feina li impedia implicar-se més en el moviment. Això no era poca cosa, en uns anys que l’SWP es buidava de militants.

A partir del 1964, encara com a militant de l’SWP, s’apropà a la Revolutionary Tendency (RT), integrada per ex-militants de l’SWP. La RT havia estat expulsada de l’SWP arran de les crítiques que havia fet a la direcció de Farrel Dobbs. La RT, per exemple, criticava el suport gairebé incondicional que Dobbs concedia tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. Les crítiques tenien part de raó, però també cal dir que molts militants de la RT si les assumien era perquè trobaven difícil resistir els atacs que des dels sectors més dretans del moviment obrer es feien tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. La RT podia acusar Dobbs de “centrista” o d’“oportunista”, però també havien d’ésser conscients dels perills de les seves posicions polítiques (que, com vam veure en el cas de Schachtman, eren una perillosa avinguda cap a posicions conservadores). En aquest sentit, la RT treballava en un entorn més complex que no pas la seva homòloga britànica, la Socialist Labour League, de Gerry Healy.

LaRouche tenia fusta per impressionar els seus companys de partit. Es considerava un exemple d’intel•lectual burgès, posat al servei de la classe obrera revolucionària. Ja llavors, fins els nostres dies, ha excel•lit en la capacitat d’oferir una cosmovisió sòlida en la qual s’integren, gairebé automàticament, tots els fenòmens i processos polítics i socials. Això pot fascinar uns, és clar, i fastiguejar als altres, que hi veuen un esquematisme i una superficialitat inacceptables. Tim Wohlforth, de la RT, era d’aquest segon parer, i això provocà que en la següent escissió de la RT, la que va donar lloc a la Spartacist League, LaRouche seguís els escindits.

Mesos després, LaRouche es desencantà de l’Spartacist League i trencà formalment amb l’SWP. Per a LaRouche la Quarta Internacional de Trotski o, més pròpiament, les diverses “quartes internacionals” dels trotskistes ja eren del tot inútils. La intenció de LaRouche era preparar la constitució d’una Cinquena Internacional. No era el primer en proposar-la, ni tampoc el darrer (l’any passat s’hi sumava a la llista de “cinquenistes” el president veneçolà Hugo Chávez). LaRouche no va fer la bomborinada, però, de “crear” la Cinquena Internacional. El grup de LaRouche i de Carol Schnitzer era prou reduït per fer-ho, i va optar per unir-se (1966) al Committe for Independent Political Action, una coalició d’esquerres de l’estat de Nova York centrat en la lluita contra l’escalada militar a Vietnam.

Els temps canviaven. Noves fornades d’estudiants s’apropaven al marxisme. LaRouche, a 44 anys, se n’allunyava de mica en mica. Uns i altre coincidien en les classes que LaRouche feia sobre materialisme dialèctic de la Free School de NYC. Entre els alumnes de LaRouche hi havia membres de Students for a Democratic Society (SDS). La SDS era un camp de batalla entre diversos grups polítics i, destacadament, del Progressive Labor Party (PLP), de tendència maoista. LaRouche se’ls presentava com un marxista independent, especialitzat en l’anàlisi del capitalisme financer i de la seva oposició al capitalisme industrial o, per dir-ho en altres termes, entre l’economia especulativa i l’economia real.

El 1968 és l’any de la vaga d’estudiants i de l’ocupació de la Universitat de Columbia. Els alumnes propers a LaRouche defensaven que les lluites estudiantils s’havien de vincular a les lluites veïnals (particularment de Harlem i, en general, el moviment de llogaters) i obreres (especialment, la dels treballadors dels transports públics). És cert que els altres corrents de l’SDS o del PLP defensaven coses semblants, però la qüestió era com fer-ho (a través d’accions contundents o d’una pràctica continuada, d’una estratègia de masses o d’una activitat d’avantguarda, etc.). Els estudiants larouchistes van alçar l’SDS Labor Committee i, si bé Nova York era un terreny complex, sí adquiriren més influència a Filadèlfia. L’SDS Labor Committee acusava les altres fraccions de deixar-se endur per la contracultura, la qual cosa allunyava el moviment estudiantil tant dels sindicalistes com dels moviments veïnals. Així, l’SDS Labor Committee va donar el seu suport a la Federació Americana de Mestres en la vaga d’Ocean Hill-Brownsville, mentre que les altres faccions de l’SDS considerava que la vaga minava una iniciativa de descentralització que oferia una millora educativa. El Labor Committee de l’SDS fou expulsat de l’organització de Nova York.

Els larouchistes es reorganitzaren en el National Caucus of Labor Committees (NCLC). Alguns dels Labor Committees continuaven a funcionar dins de l’SDS. Però la majoria s’orientava a oferir un suport polític al moviment obrer i a fornir-lo d’eines d’interpretació de la realitat. Aquestes tasques exigien, segons LaRouche, una major implicació de tots els membres i la dedicació exclusiva de, si més no, una part.

El 1972, els NCLC impulsaven la creació d’un U.S. Labor Party (USLP), que actuaria de braç polític de l’organització fins el 1979, per ser substituïda després pel National Democratic Policy Committee (NDPC). Inicialment, hom mantenia certes formes marxistes (principalment, la idea de la “lluita de classes”), però hi havia una creixent reivindicació de figures nord-americanes. Així es parlava d’una tradició nord-americana de control del poder financer, que remuntava als temps de la revolució (Benjamin Franklin) i continuava en l’obra proteccionista d’Alexander Hamilton, en les teories sobre l’harmonia econòmica de Henry C. Carey, o en la “segona revolució americana” d’Abraham Lincoln. És cert que d’altres grups marxistes havien reivindicat part d’aquestes figures com a exemplars de la tradició revolucionària americana, però els larouchistes ho feien des d’una altra òptica cultural. Mentre els altres grups marxistes nord-americans en major o menor grau assumien les reivindicacions del 1968 (de la nova esquerra contra-cultural), els larouchistes les criticaven, verbalment des de l’extrema-esquerra, però estèticament des d’una visió socialdemòcrata o conservadora. Malgrat algunes concessions a l’època, LaRouche encara era un home de la generació de joves de la Segona Guerra Mundial, pastat a l’antiga. Per a la majoria de grups que encara es mantenien en el marxisme “ortodox” (trotskista o maoista), LaRouche era un dirigent dretà, àdhuc feixista.

La visió de LaRouche com un “traïdor” motivà, sobretot a partir del 1972, atacs als larouchistes des de membres del CPUSA i de l’SWP. La resposta dels larouchistes era una denúncia implacable de tots aquests grups. Es considerava que els grups de l’esquerra nord-americana eren meres titelles (conscients o inconscients) dels grans poders fàctics (banquers, narcotràfic, CIA). Per als larouchistes, aquests grups complementaven per l’esquerra, l’assalt que feien els poders fàctics des de la dreta al Sistema Americà. LaRouche veia aquest Sistema Americà reflectit, ni que fos de manera imperfecta, en les polítiques de les administracions de Franklin D. Roosevelt, de Truman i de Lyndon B. Johnson. Contra aquest sistema americà calia afegir als enemics interns (l’aliança entre les finances i la contracultura) els enemics externs (la Unió Soviètica, els diferents moviments nacionalistes del Tercer Món, etc.).

A partir del 1973, els larouchistes iniciaren una sèrie d’atacs físics contra els grups “protofeixistes d’esquerres”: CPUSA, SWP, PLP, etc. En els cinc mesos entre l’abril i el setembre, protagonitzaren 60 assalts, que només foren aturats quan començaren les detencions policials. Els larouchistes eren sotmesos alhora a una forta pressió per part de LaRouche, que introduïa nocions psicosexuals per explicar la marginalitat de les forces polítiques d’esquerra (i de l’NCLC en particular), com ara que la impotència sexual era l’arrel de la impotència política. Per LaRouche, els militants s’havien de despullar dels elements burgesos de la personalitat fins a arribar a un nucli de personalitat (little me) a partir del qual construir la nova identitat socialista.

Malgrat les referències al “sistema americà”, l’NCLC no oblidava la perspectiva internacionalista, i va fer esforços per crear organitzacions nacionals a Europa, reeixint particularment a l’Alemanya Occidental (Bürgerrechtsbewegung Solidarität). El 1974 el grup fundava una editorial (New Solidarity International Press Service) i començava a publicar el seu principal òrgan, el setmanari Executive Intelligence Review (EIR). Aviat, l’EIR es concentrà en la publicació d’anàlisis (sovint de LaRouche mateix) sobre la situació política i econòmica internacional. Les anàlisis de l’EIR tenen la nèmesi particular en l’imperialisme britànic, en la reina Elisabet II d’Anglaterra i, més focalitzadament, en el príncep Felip d’Edinburg. A banda d’això, la resta de material o bé són anàlisis generals dels mals dels nostres dies (tan generals que es fan poc discutibles) o bé es mouen en un terreny paranoic ben desaconsellable. De vegades, LaRouche és la imatge invertida dels elements més tronats de la “nova esquerra”: si la “nova esquerra” es preocupa pel canvi climàtic, ell el nega; si la “nova esquerra” critica la despesa en el programa espacial, LaRouche assenyala el camí de l’exploració interplanetària; si la “nova esquerra” malfia dels avenços científics i tecnològics, LaRouche els lloa com a promotors de la noosfera; etc. Hi ha punts de coincidència, és clar, com l’antisionisme, però LaRouche sempre s’ho fa per donar-hi un enfocament que la “nova esquerra” trobarà repugnant.

Des de 1976, LaRouche es presenta a les eleccions presidencials nord-americanes. El 1977 es va casar amb Helga Zepp, la qual cosa va enfortir els vincles del larouchisme amb Alemanya, exemplificats en l’Institut Schiller, fundat a Wiesbaden (Hessen) el 1984. La institucionalització creixent del larouchisme ha anat acompanyada d’acusacions de “sectarisme”. No pas de “sectarisme” en el sentit polític del terme (és a dir, de les relacions amb/en la classe treballadora), sinó de “sectarisme-sectarisme”, és a dir d’aspectes parareligiosos de control mental, etc. LaRouche fou empresonat entre 1989 i 1994 per “conspiració per cometre frau postal”. De nou en llibertat, el moviment larouchista continuà, i LaRouche aconseguí un dels millors resultats electorals el 2000 (un 22% en les primàries demòcrates d’Arkansas). En el mateix any es fundà el Worldwide LaRouche Youth Movement (WLYM), que LaRouche ha emprat també per fer una renovació generacional en el moviment. La crisi financera del 2007-2009 li ha donat un gran material per lluir-se, alhora que ho compagina amb la negació del canvi climàtic, la denúncia d’agents britànics i pro-sionistes (ara ja no té la Unió Soviètica per carregar-li els morts), etc.

Fa uns mesos, una larouchista va interpel·lar el congressista Barney Frank (vídeo de sota) sobre la reforma sanitària, i la seva intervenció va donar la volta al món quan va qualificar aquesta tímida reforma de “pla nazi” ja que, al capdavall, també els nazis aplicaven un sistema de seguretat social. Frank li va demanar en quin planeta passava la major part del seu temps. És en aquest planeta d’analogies, de conspiracions, de suports estrambòtics a una causa i d’atacs igualment arbitraris a una altra, on es mou el larouchisme.

Jerzey Buzek, president del Parlament Europeu, ha deixat entendre que la reivindicació de l’oficialitat del català a la Cambra únicament serà possible si un estat català ingressa en la Unió Europea. La manca d’oficialitat del català a l’Eurocambra fa que els eurodiputats catalans no puguin utilitzar la llengua catalana ni en les sessions plenàries, ni en les comissions, ni en interpel·lacions ni en preguntes parlamentària. Els deixen parlar-la al bar, si més no, de moment.

Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.

Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.

El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.

També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.

Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.

Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.

Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.

No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.

És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?

És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.

Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.

Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.