Expressions Lliures

Les dues obres més conegudes de Howard Zinn, traspassat aquest dimecres a l’edat de 87 anys, són possiblement A People’s History of the United States (1980) i Marx in Soho (1999). En tot cas Zinn, nascut el 24 d’agost del 1922 a Brooklyn, ha estat un exemple d’intel·lectual compromès en les causes populars.

Zinn era fill d’una família jueva immigrant, de classe obrera (el pare i la mare eren tots dos treballadors industrials). Fou gràcies a l’esforç dels seus pares, que Howard Zinn va poder rebre uns estudis que aviat l’orientarien cap a la literatura. Quan els Estats Units entraren en la guerra, Howard Zinn tenia 19 anys i no trigaria en allistar-se a la Força Aèria, combatent en el front europeu des d’un bombarder. Zinn s’havia allistat amb el convenciment que aquella era una guerra contra el nazi-feixisme. Però aquesta experiència, ni que fos lentament, li hauria de fer qüestionar les justificacions que els aliats donaven a les enormes mortandats civils que provocaren.

Quan acabà la guerra, Zinn tenia 23 anys i va fer ús del programa universitari per a veterans de guerra per assistir a la New York University, on es graduaria el 1951. Va fer un mestratge a la Columbia University (1952), amb una tesina dedicada a les vagues mineres de Colorado del 1914. En aquella època encara tenia plena confiança en el progressisme nord-americà present en el Partit Demòcrata i, prova d’això, és el fet que dediqués la seva tesi doctoral (llegida el 1958) a la carrera de Fiorello LaGuardia (1882-1947) com a representant d’East Harlem en el Congrés dels Estats Units (1916-33). A Zinn l’interessava particular l’activitat legislativa i política de LaGuardia en els anys 1920 quan, a contracorrent d’una època de fort creixement econòmic, defensava una política fiscal de redistribució de la riquesa, d’intervencionisme estatal i de protecció al dret efectiu de vaga. Ja abans d’acabar la tesi i fins el 1963 fou professor d’història a l’Spelman College (d’Atlanta) i el 1964 guanyà la plaça que servaria fins a la jubilació, com a professor de Ciència Política de la Boston University.

La projecció de Zinn, però, no seria tant en el món acadèmic com en la seva implicació en les lluites populars. Ja des del 1956 començà a participar en el moviment pels drets civils, que cercava posava fi al segregacionisme racial existent al país (i, particularment, al Sud dels Estats Units). De fet, si va haver d’abandonar l’Spelman College fou per participar en una asseguda amb els estudiants. Zinn també s’implicà fortament en la lluita per la retirada de les tropes nord-americanes de Vietnam, compromís que seguiria més tard fins a les intervencions militars dels nostres dies a Irac i a Afganistan. Com diria en el títol d’un llibre autobiogràfic, “no es pot ser neutral en un tren en marxa”.

A People’s History of the United States fou publicat per primera vegada el 1980. Segueix la història de les terres que conformen els Estats Units des del 1492 fins a l’actualitat, i ho fa des de la perspectiva de l’opressió racial, d’estament, de classe, de gènere i, particularment, des dels moviments d’emancipació que s’hi corresponen. En l’edició més recent, del 2003, s’afegiren nous capítols per cobrir els esdeveniments posteriors al 1980.

De l’obra teatral de Zinn, Marx in Soho, escrita el 1999, ha estat probablement la més representada. Zinn, que mai no ha estat marxista, sentí la necessitat d’escriure-la, justament, en veure tants antics marxistes doctrinals repetir la cantarella de “Marx ha mort, Marx ha mort”. Una cantarella que pronunciaven quan l’onada revolucionària del 1968 s’esllanguia, i que repeteixen de manera cíclica, ara pel triomf electoral de l’esquerra reformista, després per la caiguda de tal o tal règim “comunista”, o per una sèrie inusualment favorable d’estatístiques econòmiques. En l’obra, doncs, Marx torna, per demanar-se, justament, “per què cal declarar-me mort una vegada i una altra?”. Per comptes d’aterrar en el Londres dels anys 1870, ho fa en el Soho del tombant dels segles XX i XXI.

En el 2007, en el marc de Fòrum Social d’Atlanta, es representava a aquesta obra, de la qual teniu en el vídeo de sota una sèrie de talls.

El passat mes de desembre el polític socialdemòcrata alemany Thilo Sarrazin tornava als titulars. Sarrazin, a efectes pràctics, únicament apareix en els titulars quan en diu una de grossa. Superficialment s’assemblaria al septicèmic president Georges Frêche. Però si les ofenses de Frêche són erràtiques en els seus objectius (els catalans, els immigrants, els deportats de la Segona Guerra Mundial, etc.), les de Sarrazin, darrerament, són fetes amb molta més consciència, i amb punts notables de coincidència amb el populisme d’extrema dreta. Ja sabem que l’SPD és l’SPD, i que en ell hi trobarem els elements més dretans de la socialdemocràcia europea. Però Sarrazin, fins fa no gaire, era el representant típic de l’ala més asèpticament tecnocràtica de l’SPD, qualitativament diferent de la dreta explícitament xenòfoba o racialista.

Thilo Sarrazin va nàixer el 12 de febrer del 1945, a Gera (Turíngia), però va créixer a la Renània. Mentre el seu país natal quedava adscrit a la República Democràtica d’Alemanya (DDR), els sectors sota ocupació nord-americana, britànica i francesa, confluïen en la República Federal d’Alemanya (BRD). Va fer els estudis de secundària en el Gymnasium de Recklinghausen, amb el currículum que s’estilava en aquesta mena de centres, amb gran èmfasi en les llengües clàssiques. Després de fer el servei militar, el 1967 es matriculà a la Universitat de Bonn, on es graduà en economia política (Volkswirtschaftlehre) el 1971. Va ocupar una plaça de professor auxiliar (Assistent) en l’Institut de Política Industrial d’aquesta mateixa universitat, on va llegir la tesi doctoral el 1973. El novembre ocupà una plaça d’associat científic (Angestellter) al Friedrich-Ebert-Stiftung (FES), amb seu a Bonn. La FES és la fundació d’estudis associada o propera a l’SPD. El propi Sarrazin ingressà llavors en l’SPD.

El desembre del 1974 deixà el FES, i mesos després començà a treballar com a assessor (Referent) en el Ministeri Federal de Finances. L’SPD comandava el govern federal des de feia anys. Ara ho feia a través de Helmut Schmidt, ja que Willy Brandt havia hagut de dimitir el 1974, arran del ‘cas Guillaume’. La gestió de Schmidt, en principi, era continuïsta, però progressivament el model d’economia mixta de l’SPD seria qüestionat davant les “noves exigències” d’un capitalisme en crisi. El 1977, Sarrazin se n’anà a Washington com a representant del Ministeri davant el Fons Monetari Internacional. El 1978 tornà a Alemanya, per ocupar un càrrec (Referatsleiter) en el Ministeri Federal de Treball i Ordre Social. I el 1981 retornà al Ministeri de Finances com a Büroleiter. La conflictivitat social en la segona dècada dels anys 1970 havia crescut en uns nivells desconeguts des de la immediata postguerra. Els socialdemòcrates alemanys es desgastaren de valent, com els laboristes a Gran Bretanya o els demòcrates als Estats Units. Davant les mancances organitzatives de l’esquerra, qui recollí els fruits de la crisi fou l’anomenada “revolució neoconservadora”. Thatcher el 1979 a Gran Bretanya i Reagan el 1980 als Estats Units són els exemples paradigmàtics. Però cal dir que bona part de la política d’austeritat de Reagan l’havia començada Carter, i una cosa semblant cal dir dels laboristes. A Alemanya el contrast era encara més esmorteït. Schmidt governava en coalició amb els liberals de l’FDP, i Helmut Kohl, el dirigent de la CDU, defugia la curiosa demagògia antipopulista de Reagan i Thatcher. L’octubre del 1982, Kohl arribava a la cancelleria, amb un govern de coalició amb l’FDP.

Sarrazin, malgrat militant de l’SPD, no hi fou foragitat sinó que continuà en el ministeri de Finances, amb tasques d’assessorament. Durant un temps fou assessor en política ferroviària i, a finals de la nova dècada, era el director (Leiter) de “Relacions Intraalemanyes” i, com a tal, participà en les polítiques federals de relació amb la DDR, primer, i d’absorció de les terres orientals, després (unió monetària, unió de sistemes socials).

El 1990 deixà el ministeri per passar a la Treuhandanstalt, l’organisme, amb seu a Berlin, encarregat de la transició pre- i post-reunificació. L’any següent, però, tornà a l’oest per ocupar un càrrec de secretari d’estat en el ministeri de finances de Renània-Palatinat. El govern d’aquest land tot just havia caigut en mans dels socialdemòcrates, per primera vegada en la història. Aquest era, pròpiament, el seu primer càrrec polític i l’exercí fins el 1997. Llavors ocupà la direcció de la TLG, immobiliària hereva de la Treuhandanstalt oriental, però que ara ja actuava en tot l’àmbit federal. Aquest era el seu primer càrrec de rellevància en el sector “privat”.

De la TLG, la primavera del 2000, passà a la Deutsche Bahn (DB), la companyia ferroviària, que tot just llavors traslladava la seu central de Frankfurt a Berlin. Sarrazin considerava una antigalla el model d’accions populars (Volksaktien) que encara gastava la DB, contra el qual proposava l’emissió d’accions populars, sí, però sense dret de vot. La intenció era clara: limitar la veu dels petits accionistes per tal d’imposar criteris d’eficiència en la planificació i en els investiments. Encara que Hartmut Mehdorn, el director general de DB, coincidís amb Sarrazin en la idea de liquidar les recialles de “capitalisme popular” de la companyia, els dos jerarques van topar en no poques qüestions de fons. I, finalment, Sarrazin fou acomiadat (2001).

El “capitalisme popular” de la DB és una recialla de la mateixa època en què es forja el dret laboral alemany. I entre els aspectes del dret laboral hi ha el dret d’indemnització per acomiadament. Sarrazin, òbviament, no era pas tan modern com per renunciar-hi. El cas va arribar als tribunals, amb sorollosos enfrontaments amb Mehdorn, però Sarrazin no el va guanyar.

Que ningú no s’imagini Sarrazin en un estadi de destitució. L’SPD, de la mà de Klaus Wovereit, arrabassà el govern de la ciutat-estat de Berlin a la CDU, i el gener del 2002 Sarrazin esdevingué Ministre de Finances (Senator für Finanzen) del nou govern berlinès. Des d’aquest càrrec, va fomentar un programa d’“austeritat”, que culminà el 2007 amb el primer exercici pressupostari amb superàvit de govern berlinès de tots els temps.

El càrrec de ministre estatal tenia poc a veure amb tota la seva experiència prèvia. Ara era en primera línia de micròfons. La situació econòmica i social a Berlin es deteriorava, i la seva política d’austeritat, òbviament, no tan sols no era la solució sinó era part del problema. Sarrazin cridava a una austeritat espartana. Per exemple, el 2008, als perceptors d’ajuts ALG II, els deia que hom podria nodrir-se suficientment amb no pas més de 4 € diaris. I pel que fa a les despeses de calefacció, aconsellava tindre les finestres ben tancades. Davant de les demandes dels jubilats per apujar les pensions, Sarrazin considerava que el que havia de fer el govern federal era educar els ciutadans en la idea que en la vellesa hom no havia d’esperar més ingressos que els de la pura subsistència.

Amb aquestes declaracions, no cal dir que la premsa d’esquerres (a l’esquerra de l’SPD) xalava cada vegada que el nom de Sarrazin apareixia implicat en algun escàndol. Cosa gens fàcil d’evitar ja que, com a ministre, és membre nat d’uns quants consorcis semipúblics.

Excessivament desgastat, el 30 d’abril del 2009 renunciava al càrrec. Guardeu-vos les llàgrimes, però, ja que no trigava a fitxar com a membre de la junta directiva del Bundesbank. No cal dir que, des de la nova posició, les classes populars tindrien en ell un coratjós adversari. Fins ara, però, Sarrazin no feia accepció de persones, sinó tan sols de la posició social de les persones.

Sarrazin, en les declaracions del 2007 i del 2008, parlava massa clar. Els seus companys de partit, tan favorables com ell de les retallades socials, no podien més que blasmar-lo quan deia quins serien els límits d’aquelles retallades (la pura subsistència fisiològica, i encara gràcies). El programa de la burgesia alemanya, però, necessita del referendament popular a través de les eleccions. I si l’ha aconseguit fins ara és perquè totes les (contra)reformes socials es presentaven com a necessàries per mantindre l’estat del benestar o per mantindre la competitivitat econòmica que sustenta aquest benestar. Parlar d’una austeritat de subsistència era fer d’esgarriacries.

Sarrazin sembla haver aprés la lliçó. I la lliçó es troba en el seu cognom. La població “musulmana” esdevé l’ase dels colps. Vegem algunes declaracions recents de Sarrazin:
- en el mes de setembre, parlava per Lettre International. Deia que els turcs i els àrabs “no tenien cap funció productiva, tret del comerç de fruites i verdures”. Es planyia del fet que els turcs “conquereixen Alemanya, de la mateixa forma que els kosovars conqueriren Kosovo: amb una taxa de natalitat superior. Això em plauria si fossin jueus de l’Europa Oriental amb un IQ un 15% superior a la població alemanya, però no és el cas”.
- a finals de novembre afirmava, en relació al referèndum suís sobre la prohibició d’erigir minarets en les mesquites, que “el referèndum suís ens mostra que el pensament en la profunditat de la societat és diferent d’allò que la classe política i la majoria dels mitjans volen creure”.
- el passat mes de desembre, deia que calia limitar la immigració de musulmans a Alemanya, i que calia augmentar també la “pressió per integrar” a aquells que ja hi viuen. Situava la pugna en el terreny simbòlic, per dir que “prohibiria els vels en les classes. No són un símbol religiós, sinó polític: un símbol de poder dels homes damunt les dones”.

D’aquestes declaracions les que van moure més tinta foren les de Lettre International, particularment, per la referència a l’IQ. La propaganda racialista internacional utilitza sovint les dades d’IQ amb dues finalitats: assenyalar la “inferioritat” de la població negra (i per tant el seu perill com a “violents”) i la “superioritat” de la població asiàtica i de la població askenazí (i per tant, l’aspiració a l’hegemonia mundial de totes dues). Sarrazin se sabia massa bé la lliçó. Prou com per saber distanciar-se del racialisme pur, i dir que ell simplement volia que l’IQ d’Alemanya no davallés per l’augment de la població turca. Això entronca amb declaracions interiors on alertava dels perills d’un sistema de benestar que encoratja la reproducció de les capes socioeconòmicament més baixes de la societat (la idea clàssica de disgenèsia, formulada per Francis Galton). Però no anem amb disquisicions. La intenció és prou clara. Per eixamplar la base popular de les polítiques econòmiques d’oli de ricí no hi ha més remei que endolcir-la amb apel·lacions populistes.

La islamofòbia és una bona eina per a aquesta tètrica finalitat. No tant perquè creï un odi a la població “musulmana” (classificada com a musulmana, fonamentalment, per criteris ètnics, no pas religiosos). Sinó perquè crea una “solidaritat” entre la població no-musulmana. L’antisemitisme de la dreta volkisch, coronat amb el hitlerisme, comportava paral·lelament la reafirmació del “poble alemany” (el poble alemany no-jueu) per damunt de les antigues diferenciacions estamentàries (noblesa, burgesia, pagesia, etc.) i religioses (catòlics, luterans, calvinistes, etc.). L’apartheid sud-africà servia per excloure la majoria negra, però també per “fusionar” els interessos dels anglòfons i dels boers. Quan Sarrazin se’n riu dels “pobres”, els treballadors saben que ells mateixos poden caure en la pobresa o, si més no, els seus fills. Quan Sarrazin fa befa dels “pensionistes”, els treballadors saben que aquest és el seu destí si no la dinyen abans. Però si Sarrazin carrega contra els “musulmans”, no passa res, car els autòctons no tenen previst, en general, de convertir-s’hi (en el benentès que mai no poden saber amb qui es casaran o no els seus fills, i per tant quin grau de Mischlingheit tindran els seus néts).

En tot cas, Sarrazin no s’ha quedat sol. L’SPD se n’ha desmarcat (només faltaria!), però ha aturat les demandes d’expulsar-lo. El Bundesbank tampoc no l’ha volgut destituir. I sectors de la patronal, la mateixa patronal que es beneficia de la competència que la immigració realitza sobre els salaris dels treballadors autòctons, s’hi han solidaritzat.

La trajectòria del Sarrazin dels darrers anys no ha acabat. Les seves declaracions han trobat forat. Els mateixos futurs pensionistes amenaçats per polítiques afavorides per Sarrazin, poden sentir-s’hi atrets si els “dolents” són els “musulmans”.

És clar que una resposta ben estúpida seria la islamofília. Ni la religió ni el vel no tenen res a veure-hi. Com, en els anys 1930, tampoc no era una qüestió de sinagogues o de sacrificar de tal o tal manera els animals en els escorxadors. Entrar-hi en la qüestió des d’un punt de mira purament “anti-racista” és suïcidar-se, perquè implica alienar-se la pròpia base “blanca” (que constitueix, encara avui, la majoria de la classe treballadora europea). Només una perspectiva de classe, la mateixa perspectiva que va perdre fa temps l’SPD, pot fer-hi front.

Volem cinema en català, tenim el dret d'escollir...!

No fa gaire, la Plataforma per la Llengua presentava un estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema. L’estudi compara la situació actual al Principat, amb la que es produeix en estats europeus “que tenen llengües oficials amb un nombre de parlants similar o inferior a la calana” i al Quebec.

L’estudi ens mostra que, l’any 2007, “només un 3% de les sessions de cinema van ser en català” (percentatge que segurament seria inferior si l’estudi hagués contemplat tot l’àmbit lingüístic, com hauria estat més natural). També mostra que en tots els 16 estats analitzats (dels quals 3 són oficialment plurilingües), “els agents encarregats de les traduccions (‘majors’, agències de venda o distribuïdores locals) empren la llengua pròpia i oficial a l’hora de distribuir les pel•lícules no nacionals”. Això val també per a Islàndia (270.000 espectadors potencials) o per a la comunitat sueca de Finlàndia (295.000 espectadors potencials). En quatre estats existeix la doble subtitulació (Bèlgica pel francès i el neerlandès; Suïssa en combinacions de francès, alemany i italià; Finlàndia en combinació de finès i suec; Letònia en combinació de letó i rus). Fet i fet, des de Cinemes Verdi de Barcelona es proposa ara la doble subtitulació català i castellà per complir la doble legislació (estatal i autonòmica).

La voluntat de l’estudi era “valorar des d’una perspectiva més global la Llei del cinema” que el Govern de la Generalitat de Catalunya té previst aprovar enguany, el projecte de la qual ja es troba en mans del Parlament (seguiu-ne la tramitació). El projecte de llei preveu l’obligatorietat de les empreses cinematogràfiques a garantir l’ús de la llengua catalana com a mínim en igualtat de condicions a la castellana (la qual ja té una cobertura legal estatal).

Vicent Partal reflexionava fa uns dies quant al projecte de llei i a les reaccions, i recalcava que “quaranta anys després de la despenalització de l’ús del català tenim diaris en català i televisions en català, internet en català i llibres en català, escoles en català i rock en català, megafonia als estadis en català i megafonia als trens en català. Però no tenim cinema en català”. I que, al capdavall, si el projecte de llei era política, també era política la decisió activa de mantindre la marginalitat del català en les sales de cinemes.

De contraarguments “llibertaris” n’hi ha hagut uns quants. Obliden l’existència de la Llei espanyola 55/2007, de 28 de desembre. També n’hi ha els que diuen que a les projeccions en català (originals, doblades o subretolades) hi va poca gent. Això s’explica per la mateixa marginalitat a la que sotmeten el català. Saben perfectament que no tenen arguments de tipus econòmic que siguin seriosos, fora de les pressions que puguin exercir unes distribuïdores d’àmbit estatal per raons fonamentalment ideològiques. Fins que no hi hagi una oferta equiparable, hom no sabrà quina és la tria del públic. Potser la llei sí es troba enfocada malament en fixar-se en percentatges i no pas en nombres absoluts. En tot cas, les quotes previstes a la llei no afectarien en cap cas el cinema produït a Europa.

La cosa s’ha sortit de mare en les darreres hores, en convocar-se un tancament de sales de cinema al Principat contra el projecte de llei pel proper dilluns 1 de febrer. La convocatòria ha estat iniciativa de la patronal però ha estat també secundada pels sindicats majoritaris.

De la convocatòria de l’1 de febrer, la premsa no sap si dir-ne “vaga” o “locaut”. La segona expressió seria més pròpia. Dir-ne “vaga” només seria justificat si acceptessin que la iniciativa ha partit d’un “sindicat vertical”, integrat per empresaris i treballadors del sector.

Els arguments de la convocatòria són especialment insultants i, no tan sols per la llengua, sinó per tots els productors de cinemes que no siguin hollywoodians. Tan insultant que si la mesura era pensada com a “pressió” envers el Parlament, se’ls pot girar en contra. És clar que la situació no deu ser fàcil per a algunes sales que es troben entre dos focs. També CiU pot fer un paper molt galdós si hi queda entrampada, cosa que és justament el que desitja el tripartit.

PS. Per més inri, resulta que l’1 de febrer és el dia de la Gala dels II Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del cinema Català. Vista la cosa no podem més que fer una crida a anar massivament als cinemes que siguin oberts l’1 de febrer.

Després del 13-S (Arenys de Munt), del 12-D (Sant Jaume de Frontanyà) i del 13-D (166 municipis), ara som a un mes d’una nova convocatòria de les Consultes sobre la Independència de la Nació Catalana.

Diu Harold Hongju Koh que “declarar la independència és fonamentalment un acte de voluntat popular – un acte polític, fet per un cos polític”.

La Nació Catalana, clivellada per fronteres estatals, autonòmiques, provincials i municipals, no hi ha més cos polític que el cos dels que la integren. És cert que és legítim esperar que tal o tal parlament autonòmic faci el pas i proclami quelcom. Però difícilment proclamarà res o sostindrà allò que proclami si no hi ha una base popular àmplia i permanent.

Les Consultes serveixen justament per organitzar aquesta base popular. I en mostren també les dificultats.

De totes formes les xifres del 28-F són engrescadores. Parlem d’uns 38 municipis, amb una població total de 282.514 persones i una superfície de 1215 km². En termes demogràfics això és el 2% de tota la nació, i en termes de territori és un 1,7%. Això vol dir que el territori 28-F es troba lleugerament per damunt de la densitat demogràfica mitjana nacional, a diferència del 13-D (que s’hi trobava per sota). Això ho veien clarament en la nostra subcomarca: passem del Papiol a Molins.

El repte a hores d’ara és promoure la participació. I totes les campanyes treballen perquè tots els veïns sàpiguen quin dia es fa la consulta, què s’hi consulta, com s’hi pot votar i on s’hi pot votar. L’objectiu cabdal és que ningú no es quedi sense decidir per manca d’informació. És per això que a poblacions com Llinars del Vallès tots els dissabtes que queden fins el 28 de febrer (que serà un diumenge) hi ha xerrada, sopar i festa.

Hola, he trobat aquesta crònica i, tal com m'ha arribat, us la mostro:

http://creuant.blogspot.com/2010/01/la-principal-de-la-nit-clou-la.html