En el marc del Seminari “10 anos depois”, en referència del 10è aniversari del primer Fòrum Social Mundial, Immanuel Wallerstein prepara una ponència sobre la “conjunctura present” i fa unes projeccions a curt (5 anys) i mitjà (15-25 anys) termini.
Wallerstein caracteritza la situació present com una de: 1) depressió mundial, l’impacte més gran de la qual tindrà lloc en els propers cinc anys; 2) declivi geopolític dels Estats Units, l’impacte més gran del qual també tindrà lloc en els propers cinc anys; 3) crisi seriosa del medi natural, davant de la qual no se’n farà gaire res en els propers cinc anys (Copenhaguen n’és testimoni); 4) agitació creixent dels moviments socials d’esquerres, malgrat una pobre coordinació i la manca d’un visió tàctica clara (degut, diu Wallerstein, a una manca de visió estratègica a mig termini); 5) agitació creixent de les forces d’extrema dreta, amb una visió tàctica a curt termini molt més clara que no pas les de l’esquerra, si bé també són mancades de visió estratègica a mig termini; 6) incertesa general del futur.
En parlar dels esdeveniments plausibles dels propers cinc anys, Wallerstein esmenta l’ “explosió de la darrera bombolla”, en referència, particularment, al deute sobirà dels Estats Units. La conseqüència seria una caiguda (més) forta del dòlar, la qual cosa forçaria la Unió Europea, l’Àsia Oriental, Rússia i les altres “potències emergents” a basar l’economia mundial en una “bossa de divises”. L’esclat d’aquesta bombolla agreujaria encara més les taxes mundials de desocupació. D’altra banda, la política mundial contra els “paradisos fiscals” (vegeu, per exemple, com han collat al Principat d’Andorra), si bé pal·lia la fuita d’impostos, d’altra banda, podria afavorir les maniobres especulatives, que tindrien un impacte en les fluctuacions dels valors de les divises mundials. En aquest escenari, hi hauria una tendència (encara més) negativa als investiments.
Però Wallerstein també esmenta, ja en el pla geopolític, els conflictes de l’Orient Mitjà. Per exemple, i parlant dels propers cinc anys, Wallerstein considera “probable” un colp d’estat militar al Pakistan i la instauració d’un règim militar (encara) més implicat en l’Afganistan, que donés suport més o menys obert als “talibans”. Més probable encara, seria per a Wallerstein, que els “talibans” es fessin amb el control efectiu de gairebé tot el territori afganès. En aquest escenari, l’OTAN acabaria, bé per guillar d’Afganistan o bé per restar en una sèrie de baluarts. En tot cas, Wallerstein considera que en els propers cinc anys s’hauria completat la retirada de les tropes nord-americanes d’Irac. Finalment veu un 50% de probabilitats que Israel bombardegés Iran, i que això animés una reacció mundial contra Israel. Francament, crec que són massa probabilitats, però en tot cas la clau d’això cal trobar-la en la dinàmica interna de la pròpia societat israeliana, i difícilment els dirigents israelians s’arriscarien a una operació d’aquesta mena sense el suport dels Estats Units (i de l’OTAN, en general). Wallerstein també considera la possibilitat d’una crisi política a l’Aràbia Saudita, amb un possible colp militar. De moment, el règim saudí sembla incòlume, però potser Wallerstein no hi exagera tant com ho fa en el cas d’Israel.
Pel que fa als Estats Units, Wallerstein creu que l’agitació dretana contra l’Administració Obama (i tots els demòcrates en general), lluny d’apaivagar-se després d’aquest any d’estrena, anirà en creixement. Ho veig difícil, però també veig qüestionable, com diu Wallerstein, que perilli molt la reelecció d’Obama per al 2012. Wallerstein s’imagina una expansió de les milícies armades d’extrema dreta en obert desafiament al govern federal nord-americà. Però, vaja, si la cosa no ha passat, de moment, de les tea-parties, tampoc no crec que la sang arribi al riu… per aquesta banda.
Pel que fa a la decadència (en els propers cinc anys) dels Estats Units com a superpotència, Wallerstein s’imagina un enfortiment dels lligams entre la Unió Europea i Rússia, d’una banda, i de Xina, Japó i Corea del Sud, de l’altra, a la vegada que s’enforteix una solidaritat sud-americana sota direcció brasilera. Pel que fa a Amèrica del Sud, Wallerstein anuncia “múltiples colps d’estat dretans”, de l’estil d’Hondures, encara que de resultat “incert”. Salvats els colps d’estat dretans, el lideratge de Brasil i l’enfortiment de la unió sud-americana, semblen perspectives clares. El que no queda tan clar són els apropaments Europa-Rússia i Japó-Xina. En un cas com en l’altre, la diplomàcia nord-americana fa una pressió que difícilment, per malament que vagin les coses, afluixarà, i això enforteix, més aviat, l’eix Rússia-Xina.
Wallerstein continua amb unes projeccions a mig termini, de 15 a 25 anys. D’una banda, la classe capitalista mundial, davant els problemes d’acumulació de capital, cercaran “models alternatius” per preservar allò que sí consideren substancial: la jerarquització, l’explotació i la polarització. Però realment és possible un “neofeudalisme post-capitalista”? Pot sobreviure la classe capitalista a la “fi de l’acumulació de capital”? No són aquestes “jerarquització, explotació, polarització”, precondicions i efectes del sistema capitalista i, en l’actual nivell de desenvolupament, inseparablement lligades a la seva pervivència? A la llarga, deia Keynes, tots serem morts, però 15-25 anys, all business equal, semblen un xic insuficients per fer “impossible” l’acumulació de capital. En conseqüència d’aquesta valoració, Wallerstein diu que l’esquerra mundial prendrà consciència que no es tracta ja de posar fi o no al capitalisme (que, segons Wallerstein, cau per ell mateix), sinó de com organitzar el sistema successor que serà en procés de construcció. Wallerstein alerta que “el resultat final pot ésser molt millor o molt pitjor que el capitalisme mundial actual”, i que dependrà d’una batalla entre forces socials mundials (de dreta i d’esquerra). Per a l’esquerra, Wallerstein demana 1) lucidesa analítica; 2) una tria moral fonamental; 3) una acció política intel·ligent i efectiva. Podem discrepar de Wallerstein quant a la terminologia, i quant al contingut de les aliances, fronts o unitats que han de configurar aquesta esquerra mundial i les seves expressions a cada nació, però els fets deixen clar que la idea d’una represa harmoniosa després de la crisi, ni que sigui a les nacions més desenvolupades té poc suport. La represa es fa(rà) sota les esquenes de les classes populars i, particularment, les de les nacions oprimides. Walerstein diu que la lluita serà “mundial” i, fonamentalment, que serà una lluita de sensibilitats morals (entre l’egoisme dretà i l’atruisme esquerrà), però si el cas nacional català, en aquest curs, es resol en pro de l’opressió estatal espanyola i francesa, el xovinisme identitari i assimilador d’aquests dos estats s’acreixerà, i ho farà en pro de la jerarquització, de l’explotació i de la polarització.
