Expressions Lliures

Les noves tecnologies fan que l’aturada nadalenca no impliqui que el Consell de Ministres de la Unió Europea quedi paralitzat durant una o dues setmanes. Així, els diferents executius estatals han aprofitat aquestes dates per acabar de perfilar la Directiva sobre “Lliure Disposició de Persones” que entraria en vigor, bé a partir de l’1 de gener del 2011 o, si s’accepta la pròrroga defensada pel govern alemany, a partir de l’1 de juliol d’aquell mateix any. La Directiva neix de la necessitat de garantir l’adaptació de la societat europea a les exigències que reclama el període de recuperació econòmica que, segons els analistes, podria donar lloc a un boom inusitat a partir del tercer semestre del 2010. Un dels aspectes més polèmics de la nova normativa és que impel·lirà els estats a regular el dret inalienable dels ciutadans a establir contractes de compra-venda de la pròpia persona. Un dels ponents de la directiva declarava: “Tècnicament, en l’actualitat, podem dir que tots els ciutadans de la Unió Europea som esclaus, ja que no tenim dret a vendre la nostra pròpia persona”. A partir, doncs, de la introducció de les diferents normatives estatals, aquest dret serà reconegut, i s’esvairà una de les limitacions a la llibertat que, fins ara, únicament havia estat qüestionada en animades sobretaules de convencions del Libertarian Party dels Estats Units. Diferents col·lectius socials han criticat l’esperit de la mesura, ja que consideren que suposa tècnicament la reintroducció de l’esclavitud. Des d’una altra banda, el Grup Liberal Europeu ha criticat fortament el fet que hagi caigut del redactat de la directiva la possibilitat de l’esclavitud per deutes, que ells consideren “una mesura essencial en un clima d’augment de la morositat”. Ramon Tremosa s’ha desmarcat de les posicions del seu grup parlamentari i ha criticat la directiva ja que, al seu parer, “és absurd que en una economia desenvolupada algú vulgui comprar altres persones quan és molt menys arriscat i competitiu comprar-ne únicament la capacitat de generar valor afegit a través d’un treball productiu”. Segons els ponents, però, aquesta consideració econòmica no treu que en sectors específics la mà d’obra esclava no pugui ser més competitiva amb un sistema adequat d’incentius. D’altra banda, insisteixen els ponents, la mesura no vol imposar sinó simplement legalitzar una situació de facto i que “cal obrir possibilitats, no tancar-les”. Des de l’Associació pels Valors de la Persona i de la Família (AVPE) s’ha criticat profundament que la directiva no contempli el dret del pare i de la mare de disposar de la persona dels fills, ja que això “equival a fer la directiva un paper mullat i cal interpretar-ho com una mostra més de la resistència estatalista a acceptar els principis de la llibertat”. L’AVPE remarca que les coses que no es poden comprar ni vendre acaben per no tenir cap valor i que “la llibertat individual no ha de tenir cap límit i si una persona vol vendre’s com a esclau i una altra la vol comprar, no pot haver-hi limitacions a aquest dret”.

Aminetu Haidar és una dona que no coneixia abans. Forma part d'una causa que s'intenta tapar, sobretot des de l'oficialitat espanyola, possiblement avergonyida per una banda per la responsabilitat històrica en aquest cas i, encara més, pels interessos comercials, de fronteres i monàrquics que els posicionen del cantó alauita. Per sort aquesta causa pren certa visibilitat, a casa nostra, gràcies als comitès de suport als saharauis, que expliquen l'opressió dels marroquins sobre els saharauis, que protesten pel referèndum sempre postergat i que conviden la infància saharaui a fer unes petites vacances fora dels camps de refugiats. Ara, la televisió ha ficat, al menjador de casa de tothom, aquesta dona de ferro que ha fet una vaga de fam per no voler-se deixar aixafar més. La major part de la ciutadania ha pogut entendre que les causes que la portaven a arriscar la seva vida havien de ser molt fortes, i llavors ens hem informat més sobre el cas, ens hem solidaritzat i hem vist el Marroc fer declaracions que, no només volen fer passar per bona la seva ocupació del Sàhara, sinó que argumenten bajanades que ens recorden la prepotència i l'opressió que exerceixen també altres nacionalismes amb estat. I com sol passar, ha estat un cas de divorci entre la població i els governants que teòricament els representen. Mentre que la ciutadania se sumava a pensar que cal fer el referèndum aprovat el 19xx per l'ONU, l'Estat espanyol, igual que el francès i EEUU, apostaven per solucionar la incòmoda vaga de fam d'Aminetu Haidar cedint a les aspiracions de Marroc de ser reconegut com a sobirà administrador del Sahara fins que hi hagi el referèndum que, més encara amb aquest reconeixement, porta el camí de no poder-se arribar a celebrar mai. Vull creure que només ha estat una maniobra per enganyar el pervers règim alauita i que, en realitat, tots aquests estats que juguen a ser els germans grans de tots els altres estan ben determinats a posar Marroc al seu lloc a la primera de canvi, per exemple, en la cimera UE-Marroc que tindrà lloc a Granada el proper 7 i 8 de març amb la presidència espanyola de l'UE. Espero no equivocar-me un cop més en les meves esperances vers el govern espanyol que suposadament ens representa a tots, però que sembla que més aviat es dedica a representar els interessos de les empreses espanyoles.

(Carta 251)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, Diari de Tarragona.

Teniu de temps fins el 10 de gener per anar a veure l’Avner l’excèntric al Teatro Alfil de Madrid.

Sempre val la pena apropar-se a l’Ateneu per veure-hi qualsevol cosa i encara més un Circ d’Hivern, que tot i els mitjans reduïts dels què disposa continua sent la producció anual més esperada. Mai es repeteixen i ofereixen, de llarg, el millor ambient per veure-hi circ a Barcelona. Per no dir, la mai prou ben valorada, actitud de mantenir-se al marge de telentrades, servicaixes i tingladus semblants.

Com que he trigat dos dies a repensar-me la crítica, el Jordi Jané ha tingut temps de passar-me al davant i publicar la primera crítica en paper: No gens als llimbs. M’atreveixo, però, a corregir una petita cosa, per comptes de Deambulants, heu de llegir Démodés.

Limbus té un munt de coses bones. Una idea que aglutina tot l’espectacle i que manté amb coherència fins al final (per dur que a vegades li pugui semblar a l’espectador) i que impregna l’escenografia, la música, el ritme i els intèrprets; Uns artistes de primera línia (sense prejudicis a l’hora d’anar a buscar els artistes on faci falta); Unes entrades de pallasso ja molt madurades (gràcies a què el Leandre i la Tal ja les havien rodat amb Démodés); Una música magnífica (a destacar la parada final amb reminiscències fellinianes)…

Malgrat tot això i a les bones dosis de bon humor a mi em sembla una obra dura, difícil de digerir, sobretot perquè es manté molt fidel a la no-expressivitat. M’explico: Els personatges de Limbus habiten als llimbs, no estan ni vius ni morts, sembla talment com si els hi haguessin robat l’ànima i actuessin d’una manera automàtica, la relació entre ells és purament d’acció-reacció, a penes aflora cap tipus de sentiment durant tota l’obra, el pallassos no riuen, la seva expressió sol ser d’indiferència, quan no de tristesa o avorriment. Al contrari del què pugui semblar, això no provoca avorriment en el públic, ja que per l’absurditat de la rutina pròpia de cadascun dels artistes es creen situacions delirants, tot i que els artistes les afrontin amb una actitud monòtona i sense el més mínim entusiasme. L’obra va evolucionant de moments d’estancament i inactivitat, on a l’escena no hi passa res de res, fins al caos més absolut, a causa de l’absurda lògica dels personatge que habiten aquests llimbs del circ i que es resolen majoritariament amb grans dosis d’imaginació. Una alta manera de tractar el tema del peix fora de l’aigua que trobàvem a Anderdesí.

Està bé que hi hagi espectacles de circ com aquest, que intentin transcendir els sentiments que habitualment es desprenen d’un espectacle de circ. El què passa és que estem acostumats a una altra cosa. Un sentiment semblant em va passar quan vaig veure la magnífica posada en escena de Krapp, última gravació de Samuel Beckett a la Sala Beckett, interpretada per Quimet Pla.

L’escenografia a mi em va recordar el Planeta Imaginari (un programa per infants (que no infantil) que feien a TV2, el van començar a produir a Catalunya el 1982 i suposo que la majoria d’artistes serien catalans, però no els recordo…) on vivia un personatge, Flip, fora del temps i l’espai i rebia la visita d’éssers extraordinaris. Realment és un encert, però potser encara seria millor haver-lo disposat al bell mig de la sala com en d’altres circs d’hivern, per estar més a prop dels artistes. Tampoc se m’escapa que, per ser coherents amb la dramatúrgia, col·locar els llimbs en una altra altura de la de l’espectador és un encert, els fa més distants (però fer alguna concessió al respectable a vegades també està bé). Tan de bo algun dia el poguéssim veure’l en carpa!

Els artistes no-pallassos tenen una presencia també enigmàtica. Apareixen, fan el seu número i desapareixen, llueixen poc. Mentrestant els pallassos cedeixen el protagonisme i s’ho miren des d’un costat sense mai abandonar l’escena. La direcció resol amb molt d’encert els moments de transició en què l’atenció del públic passa dels pallassos als altres artistes, encara que l’actitud d’indiferència i la tècnica despullada desconcerti una mica a l’espectador i no reaccioni sempre amb l’entusiasme que correspondria a la proesa tècnica que acaba de veure. En el circ tradicional el Messieur Loyal s’encarrega de remarcar-ho, en el contemporani hi ha com a mínim una mirada cap al públic, en aquest cas, sembla que hi hagi un distanciament premeditat amb el públic (una altra cosa coherent amb la dramatúrgia, però que fa l’espectacle més difícil de pair l’obra, potser algun altre manera de resoldre aquests moments donaria més volada a l’espectacle).

Els pallassos són La Tal (Enric Casso i Jordi Magdaleno) i Leandre Riera, que a més de dominar a la perfecció el teatre de gest, porten el ritme dels gags molt interioritzats i donen a les seves accions estrafolàries un aire de naturalitat (malgrat mantenir l’expressió facial sovint contradictòria amb l’acció). La resta de la companyia són artistes de gran nivell tècnic (potser menys aptituds per al teatre de gest). Començant per la sorprenent i (molt personal) malabarista noruega Frida Odden (que va sortir a A mi m’agraden els malabars 72 i, de fet, gràcies a això la tenim al Cric d’Hivern) que és capaç de fer la tombarella sense deixar de fer malabars, fer malabars darrera els genolls, fer 9 pilotes de rebot i fer malabars amb pilotes sobre la corda fluixa. Guilhem Benoît és un acròbata de terra que té un parell de moments de lluïment fent mortals per l’escena amb una tècnica precisa. Katja Olsen, coneguda de sobres a l’Ateneu, va fer els seus números al trapezi Washington i a la corda volant (llàstima que el teatre de l’Ateneu quedés petit per veure aquest número amb tot el seu esplendor) dona un toc d’espectacularitat a l’espectacle.

En resum, un espectacle molt ben fet, molt interessant, amb grans artistes, amb grans moment per riure i per sorprendre’s i què no renuncia a un plantejament dramatúrgic, malgrat a vegades resulti una mica sec per alguns paladars.

Les fotos són de l’Ulls (en té més aquí). També podeu veure les de la Sheila Del Val aquí.

Un dels destins de les comunitats oprimides, interferides i minoritzades és el fet que les lògiques discrepàncies que hi puguin sorgir a dins són ràpidament aprofitades per opressors i minoritzadors per treure’n profit. La pròpia dinàmica de l’opressió, la interferència i la minorització comporta que, tot sovint, les persones derrotades o bandejades en els «debats interns» siguin cooptades per l’opressor que les utilitza contra el bàndol suposadament vencedor del «debat intern». Així s’explicaria una trajectòria com la de Xavier Casp que passa d’ésser un element de la revifalla cultural valenciana postguerra a esdevindre el cap-pensant d’un moviment, que la postdictadura aprofita per sabotejar la normalització lingüística. Les coses, naturalment, són més complicades.

Xavier Casp havia nascut a Carlet el 1915. Soci de Lo Rat Penat, Casp formava part del regionalisme valencià de signe conservador i catòlic. Dins d’aquest moviment, el sector més jove i més clarament autonomista confluí en l’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), més tard redenominada Acció Valenciana.

Els seus inicis literaris es vinculen a la revista “El Vers Valenciá”, publicació de Josep M. Bayarri, fustigador dels cambonistes, és a dir, a la pràctica, del valencianisme polític i, molt especialment, als qui propugnaven un apropament a Barcelona o, si més no, l’adopció d’una estratègia política diferenciada que, en el seu moment, havia representat Francesc Cambó. Casp, si bé estèticament influït per Bayarri, no compartia el seu posicionament polític. En el quart aniversari de la publicació de El perill català, l’ANV, de la qual Casp ja era secretari general, convocà una Diada de Dol Nacional.

El 1936, com els seus homòlegs de la Lliga Catalana, aquest espai polític quedà atrapat entre un Alzamiento Nacional explícitament adreçat contra el “separatisme autonomista” i un govern republicà desbordat per la “revolució social”. En els dies d’incertesa de juliol, Acció Valenciana fou desmantellada, i el seu local fou incautat per la UGT de la neteja pública, mentre els militants eren perseguits per dretans i catòlics.

Xavier Casp fou cridat a files i lluità en l’exèrcit de la República. Després de passar per un camp de detenció franquista a Torremolinos, va poder retornar a València. Reprengué el contacte amb antics membres d’Acció Valenciana per tal de reconstituir el grup, com a societat cultural, tota vegada que molts d’ells havien estat expulsats arran de la depuració de “Lo Rat Penat”.
Després de la guerra, sense apartar-se d’un conservadorisme cristià, la poesia de Casp evoluciona, influïda pels corrents modernitzadors postsimbolistes. És en aquesta època que Casp funda els quaders “Esclat” (1943) i constitueix, juntament amb Miquel Adlert (l’altre gran ex-dirigent d’Acció Valenciana), l’Editorial Torre (1944). Aviat el grup de l’editorial Torre, Adlert i Casp com a puntals, esdevé el més clar referent de les lletres valencianes contemporànies. D’aquest període són els reculls de poemes, Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor (1949).

El grup Torre i, molt especialment, Casp, fomenta els contactes amb Barcelona. En una època on no es podien celebrar a l’estat espanyol, Casp participa a Perpinyà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i obté la flor natural. En els debats dels anys 1950 defensa la denominació de “comunitat catalànica” com a denominació neutra i incloent de “catalans, valencians i balears”.
Més enllà de l’obra poètica (continuada a Aires de cançó, 1950; Goig, 1953; Espases, 1953; Jo, cap de casa, 1962; D’amar-te, Amor, 1963; Silenci, 1970) i narrativa (Proses en carn, 1952), Casp també és un crític literari i un dinamitzador cultural.

Malgrat les discrepàncies amb els corrents més progressistes i més polititzats, el canvi de posició del grup Torre va ésser gradual. És ja després d’haver creuat la ratlla dels seixanta, ja readmès en Lo Rat Penat i membre de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), que Casp comença a inscriure’s en el moviment de defensa d’una llengua valenciana contraposada al català. Durant “la batalla de València” quedà arrenglerat a allò que des del “catalanisme” s’anomenava “búnquer-barraqueta”. Amb la reforma política de l’estat espanyol i l’inici de l’etapa “pre-autonòmica”, no hi ha dubte que venia molt rebé la “problematització” de les “coses valencianes”. Casp queda entre els qui reivindiquen la “senyera coronada de la ciutat de València” (la senyera amb blau) com a símbol de tot el “Regne de Valencia”, i d’ací el malnom de “blavers”. En el pla lingüístic, Casp és un dels elements més preclars d’allò que el “catalanisme” anomenava “secessionisme lingüístic”. I ho era, objectivament, en tant que Casp i els seus correligionaris impugnaven l’ús de les Normes de Castelló (que havien seguit des d’abans de la guerra) per “fabriana” i “catalana” i, a banda de l’ortografia, posaven potes enlaire tota la bastida gramatical. Més enllà de l’oposició entre “valencià” i “català”, hi havia una defensa del bilingüisme desequilibrat (en pro del “castellà” o “espanyol”) i un atac implacable contra qualsevol mostra de “progressisme”.

En les primeres eleccions a les Corts Valencianes (1982), el triomf fou per al PSPV-PSOE, que ja havia gestionat l’ens pre-autonòmic, i que havia acabat d’absorbir els darrers elements de la socialdemocràcia no-sucursalista. Hereva de l’UCD, la Unio Valenciana (UV) capitalitzà el “moviment secessionista”, i Casp, que n’era militant, resultà elegit diputat.

El 1983, Xavier Casp fou un dels contribuïdors més importants a la fixació d’unes Normes del Puig, oposades a les Normes de Castelló. A la pràctica, aquests esforços normativitzadors eren l’excusa perfecta per dinamitar, quan era possible, i ho era sovint, les mesures de normalització lingüística (ja per si migrades) que es promovien des de la Generalitat i els ens locals de majoria progressista. Però com que els partidaris de les Normes del Puig, per regla general, no volien mai imposar el valencià contra el castellà, l’ús efectiu d’aquestes Normes fou migrat, fins i tot a les institucions controlades per UV. Amb el suport d’UV, Casp esdevingué a partir del 1989, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).

Amb el temps, però, UV esdevingué un obstacle per a aconseguir una majoria ferma per a la dreta espanyola en les Corts Valencianes. El Partit Popular assimilà políticament el “secessionisme” i va fer oblidar definitivament el “Regne de Valencia” en favor de la “Comunitat Valenciana” amb l’objectiu de poder encarar amb més èxit allò que pogués quedar de “País Valencià”. Aquesta tendència “absorptiva”, no cal dir-ho, generà resistències (“Zaplana catalaniste”).

El govern de Zaplana posava en la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la fita de “superar” el “conflicte lingüístic”. L’AVL integraria les diferents “parts” i seria l’ens normatiu. El juny del 2001, Xavier Casp fou un dels acadèmics fundacionals de l’AVL i de fet, dels acadèmics, era qui més s’havia compromès amb el “secessionisme”. Per això mateix, esdevingué l’objecte dels atacs del “secessionisme dur”, que el 15 de juny convocaren una concentració de protesta davant una reunió de la RACV. De la mateixa forma que tres dècades abans, hom havia assenyalat que Casp, al capdavall, havia estat deixeble de Bayarri per explicar el seu “canvi”, ara, “els altres”, explicaven aquest segon “canvi” pel fet que Joan Fuster, al capdavall, havia estat deixeble de Casp. I, si abans, “uns” havien acusat Casp i els “intel•lectuals secessionistes” d’aprofitar-se de sucoses subvencions atorgades pels governs conservadors de l’Ajuntament, de la Diputació o de la Generalitat, ara “els altres” l’acusaven de vendre “l’idioma valencià” per un plat de llentilles. La diferència, però, entre els dos “canvis” era clara. En el primer cas, Casp havia impugnat bona part de l’obra anterior, en nom d’uns principis conservadors. Ara, Casp no impugnava res: senzillament, creia que l’AVL podia ser l’espai on, gràcies a la majoria del PP, podrien aconseguir el triomf definitiu.

L’efectivitat de l’AVL per arrabassar el paper normatiu a les universitats i a l’Institut d’Estudis Catalans, passava, però, per acceptar la normativa comuna (és a dir, les Normes de Castelló i la seva evolució posterior). D’aquesta forma, el posicionament de Casp quedà marginalitzat i, el 10 de setembre del 2002, presentava la dimissió tant de l’AVL com del CVC. Dos anys més tard, l’11 de novembre del 2004, es moria a Valencià, prop de 90 anys.

Susanna Maiolo no hi és tota. Això és el que venia a dir el comunicat de Guàrdia Suïssa sobre l’incident que hi ha hagut en la missa del gall d’enguany a Roma. Maiolo ha estat portada avui en els diaris. Amb l’agilitat dels 25 anys, salta la tanca quan desfila el bisbe de Roma, el bavarès Joseph Ratzinger (malnumerat Benet XVI). Un membre de seguretat la intercepta, tots dos van a terra i fan ensopegar el Papa i el cardenal Roger Etchegaray. El cardenal, el més gran dels caiguts a 87 anys, se’n du un fèmur trencat.

El comunicat de la Guàrdia Suïssa ens aclareix que la Susanna Maiolo té problemes mentals, que l’any passat ja havia provat d’apropar-se al mateix papa d’una manera semblant, i que en cap moment no tenia la intenció de fer mal al pontífex ni, molt menys encara, de posar-li la vida en perill.

Maiolo, segurament, no carbura. La Guàrdia Suïssa no fa precisions psiquiàtriques. Tampoc no cal. Narcís Oller a La bogeria ens presenta un Daniel Serrallonga tràgicament decidit a l’autodestrucció: la forma i manera d’autodestruir-se és el de menys. Bram Stoker a Dràcula, per la mateixa època, feia dir a un personatge que tota bogeria amaga un sentit. Diu la saviesa popular de les nacions més diverses que la veritat només existeix en els llavis de les criatures i en els dels bojos.

Mentre Maiolo és definida, educadament, com una persona amb “problemes mentals”, i no pas com una pazza, es fa difícil passar per alt el mirall on són reflectits aquests “problemes mentals”.

Maiolo té una fixació amb el Papa.

Però no és l’única.

Hi ha la bogeria institucionalitzada que és aquesta Església Catòlica Apostòlica Romana. Una església que gira al voltant d’aquesta figura única: bisbe de Roma, vicari de Crist, successor del príncep dels apòstols, suprem pontífex de l’església universal, primat d’Itàlia, arquebisbe i metropolità de la província romana, sobirà de l’estat de la Ciutat del Vaticà, i serf dels serfs de Déu.

Vist des de fora, no queda clar si aquest Papa és un serf dels serfs, un vicari de Déu o un Déu mateix, infal·lible. És un bisbe, però un bisbe que no es jubila, a diferència dels altres, als 75 anys.

Amb aquesta aurèola sagrada (el “Sant Pare”, “Sa Santedat”), no és d’estranyar que faci d’aimant de tota mena de persones trastornades. De tota mena.

Com si de marmotes es tractés els criticaires del bloc estem hivernant… Gràcies a Dèu! Els crítics de paper i llapis ja han dit cosetes:

Llits al TNC
Aquesta ja l’hem vist. Jo personalment coincideixo força amb la crítica del Jordi Jané, però no m’estaré d’observar que a varia gent (no habitual de circ) li ha agradat l’obra. Per exemple, citant un comentari del company Rogelio Téllez “Felicidades al TNC por apostar por montajes con lenguajes que se acercan al público de calle”. El problema que jo li trobo és que és una obra molt perfectible, hi ha un desaprofitament d’alguns artistes, sovint la barreja de gèneres no resulta gaire eficaç i la obra segons avança es va deteriorant i mostra un esgotament d’idees, acabant amb un final gens madurat. Suposo que treballar amb un elenc de tan alta categoria demana més determinació en la direcció.

Una petita decepció, Marcel Barrera, Bloc de circ (18/12/2009)
Reaccions ben oposades, Gemma Tramullas, El Periódico (19/12/2009)
Desbarajuste Colchonero, Joan-Anton Benach, La Vanguardia, (20/12/2009)
Massa peros, Jordi Jané, Avui (21/12/2009)

Aporto una informació extra, perquè a mi em va sorprendre i preocupar: La producció de Llits NO és del Nacional, sinó de la productora de Lluís Danés (o sigui que no es pot valorar com un acostament del TNC a les arts circenses).

El viatge. Circ Raluy
Viatges Raluy, Jordi Jané, Avui (20/12/2009)
Nou espectacle de fantasia que recorda el fundador del circ, Andreu Sotorra, Time Out

Petita feina per pallasso vell, Sala Muntaner
La crueltat del pallasso, Jordi Jané, Avui (10/12/2009)
Historias de payasos, Santiago Fondevila, La Vanguardia (21/12/2009)

Nota final: No anem bé, l’Avui és l’únic que encara segueix el la pista de la majoria d’espectacles. La culpa no és dels crítics sinó dels editors del diaris. Encara no hi ha cap crítica de Limbus, ara em posaré a fer la primera ¿Perquè TNC 4-Ateneu POP9barris 0?

11-L'agent 147 en calçotets
–aquell diumenge a la nit–

Aquest misatge, tal i com estava previst, s'ha autodestruït el 27 de febrer del 2010

L'acció continua a: 12-Alerta al cementiri