Expressions Lliures

L’incident del vol Amsterdam-Detroit del passat dia de Nadal amenaça d’estrènyer les mesures de seguretat dels passatgers d’avions. De moment, sembla, caldrà estrènyer-se la bufeta de l’orina. Això, que és relativament fàcil en vols intracontinentals, no ho és gens en vols transatlàntics. La precaució d’anar-hi just abans de l’embarcament es fa, en qualsevol cas, imperativa. Sempre ens quedarà la possibilitat de fer com la Lisa Nowak.

Una altra mesura de seguretat consisteix en el fet que durant el vol, hom haurà de restar en el seient. L’equipatge de mà es trobarà fermament tancat en els armariets, i per accedir-hi caldrà demanar permís. Res de llibres ni de sudokus. Tot el més que es podrà fer serà llegir la revista de la companyia, i prou. Tampoc no res d’ipods ni cap altre aparell electrònic, ja que pot interferir en els aparells de navegació.

De nou, en un vol Eivissa-Mallorca això seria suportable. Però es fa certament feixuc si el vol ha de durar més de dues hores. Només hi haurà l’opció de fer una clapadeta.

Les víctimes de les noves mesures ja han començat a comentar-les en la pàgina web de la TSA nord-americana. Que per un error del sistema de seguretat de l’aeroport d’Amsterdam, ara ho hagin de pagar tots els passatgers a molts els sembla massa. A d’altres, els sembla que les mesures són prou raonables, i que cal garantir la seguretat contra el terrorisme.

Unes mesures de seguretat massa estrictes poden generar conflictes. L’entorn claustrofòbic de l’avió pot convertir qualsevol rabieta sense importància d’un passatger en un motí o, encara pitjor, en una batussa entre passatgers.

Si mirem les estatístiques una cosa és clara. La majoria de víctimes de macroatemptats terroristes han mort mentre eren en el seu lloc de treball o en un hotel, o mentre viatjaven en ferrocarril o en autobus. Tot i així, cal pensar si no serà més convenient substituir els vols per combinacions ferroviàries. Hi perdrem més hores, però guanyarem en tranquil·litat, i no tindrem la sensació de ser uns terroristes en potència per demanar una manteta a l’assistent de vol. Podrem llegir l’Anna Karenina entre Moscou i Petrograd, o l’Assassinat a l’Orient Express mentre anem de Viena a Budapest. Potser no ens estalviarem gens ni mica de diners (o hi perdrem, i tot), però segur que si ens ho mirem també des de l’aspecte de les emissions de CO₂ la cosa millora.

Mentrestant, Obama anuncia que es prepara un atemptat biològic de grans proporcions als Estats Units. Esperem que tot quedi en una nova pandèmia de grip.

La Vanguardia ha tret unes llistes del què, segons els seus crítics, ha estat el millor de la dècada. També hi ha un anàlisi de la situació i una posada al dia de les tendències.

Pel què fa als espectacles (escènics) hi ha una llista de 35 espectacles dividits en dansa, teatre i òpera. No hi ha cap espectacles de circ. A part d’això, jo no estaria massa d’acord amb la llista, sobretot em desmarcaria dels apartats de dansa i teatre (pels de òpera no tinc un criteri prou ampli). En canvi amb la llista que han tret dels 50 millors àlbums estaria més d’acord. Pel què fa a les 50 millors pelis… només n’he vist 12, però totes elles molt bones.

Podríem fer una llista de circ? Els 50 millors espectacles de la dècada… Està difícil. Algú s’atreveix?

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

El volum que tenim a les mans sortia d’imprempta el juny del 2009. Recull articles de Joan Solà, publicats tots ells al diari Avui, que abasten onze anys, des del 1998 al 2008. Gràcies als índexs elaborats per Helena Gonzàlez Roig, l’ordre cronològic de les peces no és obstacle per consultar-hi aspectes concrets. N’hi ha d’intemporals, és clar: gairebé tots els referents a qüestions gramaticals, l’aparició de les quals depèn més de dinàmiques internes del treball d’en Joan Solà. Però també n’hi ha d’actualitat, els quals constitueixen una espècie de crònica de la llengua i del país i que justifiquen el subtítol “Defensa de la llengua, defensa de la terra“. Trobem, doncs, fets remarcables de la dècada que tanquem: el judici contra el rector Arola (2001), la mobilització pel primer film de Harry Potter en català (2001), l’expedient contra el cap de circulació de l’estació de Reus per emprar el català en comunicacions internes (2002), la Llei Catalana d’Universitats (2002), l’esquellotada contra la invasió d’Irac (2003), la repressió contra l’Èric Bertran (2004), el cicle de l’Estatut del Principat (2005-2006), les multes contra Acció Cultural del País Valencià (2008), el cessament d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio (2008), etc. També s’encreuen commemoracions assenyalades (l’Any Verdaguer del 2002, l’Any Francesc de B. Moll del 2004, els Vuit Segles de les Homilies d’Organyà). No hi ha pas dubte de la vàlua dels articles divulgatius quant a qüestions gramaticals, sociolingüístiques, etc., ja que si bé l’autor sovint es compromet a la descripció, i manifesta sempre una prudència socràtica, no per això no deixa de dir-hi la seva.

Hem passat el Nadal i el Sant Esteve a un poble del nord de l’Aragó, a la comarca pirinenca del Sobrarb, fronterer amb la Ribagorça de la Franja. El poble, Gistau, és un dels llocs on millor es conserva l’aragonès, llengua majoritària a l’Aragó en l’època de la dinastia catalana. A la Cort de Barcelona es feien servir tres llengües oficials, una de les quals era aquesta. Fa gràcia sentir com la botiguera del poblet de 150 habitants xerra en castellà als clients i en aragonès al gos.

Passem per Barbastre i un tros de la Franja per arribar-hi. Tot en castellà, llevat de Lleida. Fa gràcia, també. Ara la llei de llengües de la C.A. d’Aragó protegirà el català d’aquella zona de forma molt el·líptica. Quan vaig ser a la Franja fa uns anys vaig veure dues noies joves que enraonaven en català, idioma majoritari també al bar on vaig fer la cervesa. La situació no semblava tan dissortada com a Gistau, ni de bon tros. Però em sabria greu que això passés.

Avui he arribat a Esplugues i no he parat gaire l’orella però la cantarella sonava a mesetària. He viscut tota la vida a Esplugues, conec l’Ajuntament una mica i també la gent que campa al poble, tot i que no gaire, tampoc. I algun cop he vist algú que parlava en català al gos i en castellà a tota la resta del món.

I amb això he aconseguit escriure el segon post. Bon any a tots, i passi-ho bé i fins l’any que ve.

Després de Gijón el Cirque Ici de Johann Le Guillerm aterra a l’Auditori de Galícia (Santiago de Compostela). A veure si algú s’anima a anar-hi i ens ho explica. L’espectacle serà en la seva carpa que instal·larà pels voltants de l’Auditori. L’espectacle és “Secret”. Les representacions seran els dies: 3,4,6,7,9 i 10 de gener.

Si algú sap si hi ha prevista alguna altra actuació pels voltants que ens avisi, que no hi ha manera d’anticipar-se. De moment a Espanya s’ha pogut veure a Zaragoza, Gijón i Santiago.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

En els darrers dies s’han recrudit a les principals ciutats iranianes les protestes contra el govern. Les mobilitzacions de les darreres hores tenen un caràcter predominantment antirepressiu i denuncien la violència policial perpetrada en la jornada de l’Aixura. És simptomàtic que, entre els crits pronunciats en les darreres hores, s’acusin a les forces de seguretat de fer el paper de Yazid, el martiritzador de l’imam Hussein, la mort del qual, a Karbala, és commemorada precisament a la jornada de l’Aixura. O és també simptomàtic que molts manifestants reivindiquin la figura del recentment desaparegut aiatol·là Montazeri.

Tot això seria un signe que les protestes no s’adrecen pas a l’estructura constitucional de la República Islàmica, sinó als seus dirigents i, principalment, al president Ahmadinejad. La “crisi de legitimitat” del govern rau precisament en les passades eleccions de juny. Part dels manifestants consideren que les eleccions foren robades a Mousavi. I ho consideren perquè la percepció del desgast del govern d’Ahmadinejad els feia impossible pensar en una àmplia participació electoral i en una victòria seva.

Les dimensions preses per les protestes dels darrers dies, han fet mobilitzar els partidaris d’Ahmadinejad.

La realitat és tan múltiple en una banda com en l’altra. Els partidaris d’Ahmadinejad són mobilitzats particularment per un discurs centrat en la defensa de la revolució islàmica i en pro del seu aprofundiment. Des d’aquests rengles, hom acusa els manifestants de ser, conscientment o inconscientment, uns titelles dels Estats Units i un pal a les rodes al desenvolupament iranià.

L’oposició, partidària o no de Mousavi, considera, inversament, que el pal a les rodes del desenvolupament iranià és tota una casta parasítica que s’aprofita de l’estat islàmic. Val a dir, però, que tant Mousavi com Ahmadinejad rivalitzen en presentar-se com els màxims campions de les reformes econòmiques.

La percepció de l’oposició com a centrada en el moviment estudiantil, i del sector pro-governamental centrat en els estrats populars, té una part de veritat, i sembla compartida per uns i altres. Naturalment, la cosa és més complexa. En les manifestacions contra el govern hi ha estudiants però també hi ha treballadors. No és gens casual que l’actual onada repressiva arrenqués el passat primer de maig. En les manifestacions contra el govern hi ha des d’elements religiosos i tradicionals, fins a sectors “pro-seculars”. L’anella es tanca quan pensem que en el conflicte Ahmadinejad/Rafsanjani, el segon és membre de la casta clerical i el primer no té cap rang religiós.

Les manifestacions se centren en la denúncia del caràcter repressiu del govern d’Ahmadinejad, però ja comencen a esquitxar la figura d’Ali Khamenei. Ali Khamenei, virtual cap d’estat, i símbol de la República Islàmica, s’ha vist forçat en reiterades ocasions en els darrers mesos a sortir en defensa del govern i en contra dels opositors. Però aquest moviment ha deteriorat la imatge de Khamenei.

L’esquerra iraniana treballa en territori iranià des de la més completa clandestinitat. Els aparells de direcció del partit són a l’exili. Més enllà del Kurdistan Oriental, la seva presència és reduïda, per bé que amb connexions amb el moviment estudiantil i amb el moviment sindical. Des de l’esquerra iraniana el suport a les protestes contra Ahmadinejad és generalitzat. Davant d’això, el repte és doble:
- aprofundir i eixamplar les protestes. Si les protestes no s’eixamplen, la repressió governamental les ofegarà com ha fet en el passat. I si les protestes no s’aprofundeixen, tot quedarà en la simple substitució d’Ahmadinejad per un altre. Passar de protestar contra a Ahmadinejad a fer-ho contra Khamenei, i de fer-ho contra Khamenei contra la República Islàmica, no és gens fàcil. D’una banda, com més ambicioses siguin les consignes i manifestos de l’oposició, més fàcil serà per al govern justificar-ne la repressió. I, alhora, més es faran notar les divisions existents entre els opositors.
- evitar que la direcció del moviment quedi permanentment en mans dels anomenats “islamistes moderats” o “islamistes reformistes”. El Partit del Treball d’Iran ha alertat cap a on duria aquesta direcció: la reforma de la República Islàmica d’acord amb els interessos i gustos del capital internacional i, particularment, dels Estats Units.

Fet i fet, les qüestions internacionals són presents en les valoracions dels diferents sectors polítics iranians. Ahmadinejad es presenta com el campió de la independència d’Iran i de la lluita contra l’imperialisme nord-americà i el sionisme. Part dels manifestants contra Ahmadinejad han cridat “Iran és Palestina” per identificar-se en la lluita del poble palestí i arrabassar aquesta identificació als partidaris d’Ahmadinejad. Els partidaris d’Ahmadinejad, en les seves manifestacions, llencen consignes contra els Estats Units i Israel. I, en aquest sentit, hi ha hagut diferents respostes, però partidaris de Mousavi han emprat consignes, paral·leles, contra Rússia i Xina, en un subtext que acusa Ahmadinejad de poc menys que “criptocomunista”.

També les qüestions internacionals són presents en les valoracions que fan de la situació a Iran les organitzacions de l’esquerra internacional. Òbviament, la primera tasca de l’esquerra dels estats del bloc occidental (OTAN) en aquest sentit és oposar-se a les intencions imperialistes dels Estats Units i dels seus aliats. Però, en fer-ho, més d’un ha caigut en el pendent de presentar Ahmadinejad com un dirigent de l’esquerra mundial. Sectors de l’esquerra veneçolana i boliviana han expressat el seu malestar pel fet que els governs respectius han barrejat aliances diplomàtiques amb una confraternització ideològica excessiva amb la revolució islàmica. D’altres sectors de l’esquerra internacional semblen oblidar quin interès particular té l’imperialisme nord-americà en la qüestió iraniana. El cas d’Afganistan demostra a bastament que l’ideal polític d’aquest imperialisme no és cap altra que la instauració de règims islamistes submissos. El sintagma “islamisme moderat” que predica la premsa occidental (o, potser, hauríem de dir “premsa cristiana”) no vol dir cap altra cosa, i per això Mousavi seria el “president perfecte” d’Iran.

Com que bona part dels dirigents de l’esquerra iraniana viuen a Europa o a Canadà, els seus posicionaments s’interrelacionen amb els de l’esquerra europea i canadenca. L’Organització dels Fadaians del Poble Iranià (Majoria) centra el seu posicionament en la denúncia d’Ali Khamenei com a màxim responsable de la repressió i considera poc més inevitable que, en les condicions actuals, la direcció del moviment recaigui en “reformistes de dins” com Mousavi. Altres formacions polítiques (Partit Obrer Comunista d’Iran, Sardebaran) defensen que la consigna, ja en aquest moment, hauria d’anar adreçada a l’enderrocament de la República Islàmica, però sempre acompanyada d’una agitació internacional contra la intervenció nord-americana, tant en la forma d’una intervenció militar directa com en la interferència política. Des de Rahe Kargar la tasca principal és transformar les protestes en un aixecament nacional contra el govern.

És curiós en aquest sentit veurem com coincideix Khamenei amb “analistes occidentals” en presentar el moviment com una “revolució de color”. La “revolució de color” a Iran consisteix en un “moviment verd” i es presenta particularment com un intent de tancar el “parèntesi d’Ahmadinejad”, fer “reformes econòmiques”, normalitzar les relacions amb els Estats Units, i canviar quelcom perquè no canviï res. Potser així s’entendria, per exemple, que la Interpol col·labori en la vigilància contra opositors en l’exili (tal com ha denunciat el Partit Hekmatista). Per als Estats Units la intervenció més efectiva és aquella que remeni menys les coses. Al capdavall, tant a Afganistan com a Irac, hi ha interessos comuns amb la diplomàcia iraniana. I els moviments d’alliberament nacional kurd i baluix saben bé en la pròpia carn, quines bones relacions poden arribar a tenir els aiatol·làs amb estats tant pro-nord-americans com Pakistan i Turquia quan els convé.

Hola a tothom!

El Pallassòdrom 2010 ja té forma.

La jornada inaugural tindrà lloc el dilluns 18 de gener amb un programa d’actes idèntic al de l’any passat:

Al matí se celebrarà la Segona Cursa Mundial de Pallassos i Pallasses pels carrers de Vila-seca animada per la Always Drinking Marching Band. Per participar-hi només cal que porteu el nas de pallasso i moltes ganes de passar-ho bé. És imprescindible que cada participant porti el seu propi dorsal!!
A les 12:08h es realitzarà un escalfament col·lectiu i a les 12:29h es produirà el tret de sortida d’aquesta increïble cursa.

Al migdia el Patronat de Turisme de Vila-seca celebrarà un dinar de pallassos professionals al vestíbul de l’Auditori de Vila-seca. Per assistir-hi és imprescindible confirmar la vostra presència enviant la vostre butlleta online abans del dia 14 de gener a: http://! www.lapusa.com/pallassodrom09/

A la tarda se celebrarà la Uala! Inaugural amb les actuacions de Pepa Plana, Alba Sarraute, Cop de Clown, Cristi Garbo, Cristina Cazorla i Joan Busquets,38i en la qual es nomenarà Jango Edwards padrí del Pallassòdrom.

Per més informació podeu consultar el blog : http://pallassodrom.blogspot.com/

mes info a pallassodrom@lapusa.com

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

“Varietes i Bon Profit”
Les companyies:
Circus Delirium (Estel Segui, Sasha Agranov)
Brunetes Bros (Lisa SkjØth, Maria Solà)
i La paradita de Ricardo Sierra (Maria Solà, Baltazar Fanjul y Mauro Paganini)

Us conviden al seu Cabaret d’autòmats i anècdotes anatòmiques: circ, marionetes, teatre d’objectes, música en viu, diversió i una mica de perversió.
I “amb la paella pel mànec” a càrrec del gran chef Gonzalo Diaz.
A la preciosa carpa del Circ Petit, Cami de Can Martorell, s/n, Pineda de Mar, Barcelona.
2 de Gener a les 20:30 h.
3 de Gener a les 18:30 h.

Pels qui no coneixien la Carpa del Circ Petit, el punt de trobada serà l’estació de tren de Pineda de Mar, 1hora avanç de l’actuació (puntuals!!)

Com arribar a la carpa: http://www.elcircpetit.com/onestemcat.html
Bones festes,
Serena y Tin.
Associació El Circ Petit
Camí de Can Martorell s/n
08397 Pineda de Mar (Barcelona)
www.elcircpetit.com – info@elcircpetit.com – Tel.: (0034) 659310035 – 618187797

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.