L’Ulls ha pujat a Internet recentment un parell de reculls fotogràfics. Un és de l’espectacle Backstage del Boni:
http://picasaweb.google.es/ulls2006/BoniBackstage?feat=embedwebsite#
i l’altre és de la festa d’aniversari de Zirkòlika i l’APCC:
http://picasaweb.google.es/ulls2006/APCC5ANIVERSARIZIRKOLIKA5ANIVERSARI?feat=embedwebsite#
EL 2% DE LA VERGONYA
Hola a tots/es
Us envio aquest mail amb un document adjunt que m’agradaria que us poguéssiu mirar. És un article que hem elaborat l’Eva Poch i jo i que volem que pugui circular i arribar al màxim nombre de persones, siguin o no de la professió, ja que la situació que critica l’escrit es sosté amb diners públics, és a dir, de tots i totes. Per això us demanem que si després de llegir l’article us sembla interessant, el feu arribar als vostres contactes.
Moltes gràcies i gràcies també pel vostre temps.
Antonio Alcalde
Hola a tots si podeu llegiu, si us plau.
Joan Guasch i Carbonell
Director/Gerent
e-mail: administracio@guaschteatre.com
tel. 93 323 39 50/ fax. 93 323 39 67
www.guaschteatre.com
Quan ja fa uns anys (12) el TNC va obrir les seves portes, jo era un jove actor bastant aïrat, i recordo que estava visceralment en contra d’un dispendi públic tan desmesurat. Em semblava injustificable des d’un punt de vista artístic; i innecessari i contraproduent per a la professió a més d’un pas enrere envers la possibilitat de crear finalment una indústria teatral en aquesta ciutat, o país, o comunitat, o conjunt etc… Altres companys més vells, per tant més savis, (i evidentment menys aïrats), mig em van convèncer de la necessitat i/o conveniència de la institució al·legant les següents raons, (molt raonables, sens dubte):
a) serviria per donar més feina
b) pujaria la qualitat mitja del teatre en aquest país
c) donaria a conèixer la cultura catalana arreu, (entenent cultura com el passat i el més immediat present)
d) serviria per recuperar, potenciar i revisar el patrimoni teatral català
e) seria una plataforma per a nous creadors d’arreu del país, (entenent per creadors a dramaturgs, escenògrafs, figurinistes, coreògrafs, directors fins i tot…)
Ignoro si aquests propòsits estaven a les cartes nàutiques dels impulsors i gestors del TNC, però entenc que són les mínimes exigències que se li podrien demanar a qualsevol teatre nacional.
¿Foren optimistes els meus experimentats i savis companys de professió? Després de 12 anys encara sóc actor, malgrat que ja no tan jove ni aïrat, i potser és hora de fer balanç.
Els punts b), c), i d) són difícilment mesurables objectivament, per tant donaré la meva (i subjectiva, per tant) visió:
b) No crec que la qualitat mitja dels espectacles del TNC superi ostensiblement la mitja de qualitat dels espectacles en aquest país. No tant, almenys, que justifiqui la morterada de diners invertida.
c) Si s’ha sortit de gira fora de Catalunya amb algun espectacle, ha estat de manera anecdòtica i quasi bé per accident. No es justifica la morterada de pasta invertida.
d) Els historiadors i/o professors de cultura d’aquest país podrien respondre millor a aquesta premissa. Jo, sincerament, no he descobert a cap autor català al TNC que no conegués a COU, que no es representés abans de la creació del temple grec, i/o que no es pogués subvencionar per a la seva posada en escena. Ergo, no es justifica la morterada etc…
e) Deixo aquest punt sense respondre. No sóc creador, només intèrpret, no sé amb dades objectives com els hi ha anat a ells la relació amb/després el TNC. Però sospito, per les converses amb professionals creadors del sector, que molts d’ells opinen que no es justifica la etc…
Sobre el punt a): servirà per donar més feina a la professió; sí que existeixen dades objectives. Dades recollides per l’Eva Poch (actriu, amiga, sòcia) extretes de la pròpia pàgina web del TNC. Són a grans trets les següents.
Des de la seva creació fa 12 anys (les dades arriben fins el final de la temporada 2008/2009), s’han produït i/o coproduït 98 espectacles. En els quals han participat en total 439 intèrprets (contant des del protagonista fins al que aguanta la llança). Si tenim en compte que el nombre d’actors afiliats en aquest país és d’ uns 1300 (arrodonint a la baixa), i que deu haver-hi almenys altres 2000 no afiliats, (tots coneixem a tres companys en aquesta situació, així que torno a tirar a la baixa), el nombre total d’actors/rius rondaria els 3300 aprox. Les matemàtiques són una ciència, així que podem afirmar que ha treballat en el temple el 13’3% de la professió aproximadament (donat el número aprox. total d’intèrprets). Ara bé, resulta que la immensa majoria d’aquests intèrprets han passat 1, 2 i/o 3 vegades pel temple, cosa molt normal en 12 anys, (encara que hi hagi alguns/es que han passat 3 vegades en les últimes 5 temporades). En canvi 56, repeteixo, 56 del total de 439 han treballat en 4 o més produccions (coincidint majoritàriament amb papers protagonistes i/o secundaris, no aguantant llança). D’aquests 56 alguns han treballat 6, 9, 10 vegades, fins a arribar al màxim que se situa en 14 produccions en 12 anys d’existència del TNC. Si les matemàtiques continuen essent una ciència, aquest club dels 56 (dels quals sí es podria afirmar que han treballat durant aquests 12 anys en el temple), representa el 1’70% del total de la professió.
Les dades respecte al nombre de directors/res que han passat pel TNC són (sospitosament?) igual de colpidores. Les 98 produccions s’han repartit en 45 directors/ores, exactament en 35 homes i 10 dones. Ara bé, tampoc el treball dels que han treballat al TNC es reparteix de manera equitativa, essent així, que com en el cas dels intèrprets ens trobem aquí davant d’un top ten, és a dir, davant d’un grup de deu directors/ores (8 homes i 2 dones), que entre ells es reparteixen 54 produccions, més de la meitat dels espectacles que s’han produït en 12 anys! Arribant per fi a la delirant dada de que a un sol director se li ha encarregat quasi bé el 10% de produccions del temple. Si el nombre total de directors/ores com a mínim se situa en 450 o 500, de nou ens trobem amb que el tant per cent que es reparteix el pastís de la feina en el TNC, ronda el 2.
Aquest panorama contrasta amb que el 70% de la professió guanya mínim 6000 euros per sota de la mitja del salari brut anual del conjunt dels treballadors a Catalunya, segons dades de l’AADPC. Dades que els responsables del TNC han de conèixer, ja que són més o menys les mateixes que es publiquen des de fa anys.
Els responsables del TNC podran argumentar que no han vingut a aquest món (ni al temple grec), a repartir la feina com si fossin una ONG. Però aleshores, ¿quins són els criteris de selecció d’actors/rius? ¿Per què no s’han obert audicions, (es podrien contar amb els dits d’una mà mig estrafeta els càstings que s’han fet públics), durant tots aquests anys? ¿Es permet en altres àmbits (urbanisme, esports), accedir a una contractació sense haver guanyat un concurs públic? ¿Qui selecciona als intèrprets que treballen en el TNC? ¿Els directors? ¿I a cap se li ha acudit de ficar un actor/riu diferent dels habituals? ¿Suggereix el TNC els actors/rius que haurien de treballar en el temple? ¿És la qualitat, el talent, el criteri de selecció dels intèrprets? ¿I el dels directors? Si això es així, ¿hi ha 3 vegades menys directores que directors, o es que aquestes últimes tenen 3 vegades menys talent? ¿I només hi ha 56 intèrprets amb la qualitat suficient, com perquè treballin tant? ¿I per què coincideixen tantes vegades TV3 i TNC a l’hora de rifar-se aquest intèrprets de qualitat? Si en el TNC només treballen els millors amb els millors mitjans, ¿per què el nivell mitjà de qualitat dels seus espectacles no està estratosfericament allunyat de la resta? Fa anys es va debatre intensament la conveniència o no de muntar companyia estable al TNC. ¿No són aquest club dels 56, de fet, una mena de companyia estable, a la qual es permet simultaniejar contractes amb televisió, concretament TV3? ¿Té alguna cosa a veure el fet de que el temple no surti de gira fora de Catalunya, amb el fet de que els actors/rius protagonistes i/o secundaris tinguin simultàniament contracte amb TV3? ¿És de rebut que al propi director del TNC se li permeti de dirigir al mateix temps obres seves en altres teatres públics? ¿No se li està pagant una morterada de pasta per que el TNC compleixi les seves funcions? ¿És de rebut que aquest 2% tingui simultàniament diversos contractes amb entitats públiques? ¿Què fem el 98% restant? ¿Ens suïcidem col·lectivament per la nostra manca de talent, la nostra mediocritat? ¿Continuem com fins ara, sustentant el gruix de la producció teatral d’aquest país, a vegades fins i tot posant calers? ¿Demanem finalment comptes als responsables públics de cóm, a qui i perquè es destinen aquests pressupostos desorbitats? ¿O ens alegrem de que ja que el TNC no serveix per cap dels objectius que se li podrien demanar a qualsevol teatre nacional, serveixi almenys per que el 2% de la professió visqui com Déu amb els impostos de tots i totes?
Antonio Alcalde. Actor, soci 1369 de l’AADPC.
Eva Poch. Actriu.
PD: Aquesta carta és òbviament un intent de crear un debat, així que qualsevol pot enviar-me la seva opinió al respecte a antonialcalde@yahoo.es
Festa major. Metal aloud. And I go on. Ha sigut la millor diada de la nostra història. I com ho ha celebrat la gent? Com un pilar de quatre. Per què? I don't know.
Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!
Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.
La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!
L’actual president del F.C. Barcelona, el senyor Joan Laporta, deixarà el càrrec amb uns resultats que ningú, objectivament, dubtaria de qualificar com els millors de la història del club. Des del punt de vista esportiu, a l’espera del que pugui succeir enguany: tres lligues i dues Champions, a més d’una copa del Rei i un llarg etcètera de copes de menys relleu. Sense oblidar l’espectacle: un joc apassionant que fa les delícies dels espectadors i que desperta elogis i enveges arreu del món.
Des del vessant econòmic: la facturació i els beneficis del club han augmentat i també ho ha fet el nombre de socis i de simpatitzants del club. Hi ha un projecte de reforma de l’estadi que, una vegada solucionats els entrebancs i els pals a les rodes que se li col•loquen, convertirà el Camp Nou en un estadi del segle XXI.
En un altre ordre de coses, no cal dir que els Boixos Nois són gairebé història passada. Mentre tots els clubs del món pateixen les actuacions d’aquests grups feixistes que s’em
paren en el futbol per mostrar les seva part més violenta, el F.C. Barcelona, amb Laporta al capdavant, s’hi va enfrontar directament i ha aconseguit, no sense problemes, eradicar-los pràcticament del Camp Nou.
Davant d’aquest currículum que firmarien sense dubtar-ho tots els presidents de clubs de futbol, s’alcen contínuament les veus que qüestionen la figura de Laporta. El arguments que utilitzen són diversos i variats i canvien segons l’època. Normalment se centren sempre en la personalitat del president: egocèntric, engreït, prepotent… són algunes de les floretes amb què solen obsequiar-lo els seus detractors. Darrerament, l’argument més utilitzat és aquell que ens parla d’un Laporta que manipula i utilitza el Barça per preparar-se un lloc en la seva futura carrera política. Aq
uest argument ve sovint acompanyat de les crítiques que se li fan pel fet de parlar obertament de catalanitat, sense subterfugis de cap mena, i de voler per al seu país un futur de normalitat lingüística, cultural i també política i nacional; és a dir, la independència.
Alguns periodistes i determinada premsa, així com uns quants intel•lectuals i bastants tertulians habituals del país; sense oblidar, és clar, tota la “Brunete mediàtica” d’arreu de les Espanyes, obvien i obliden tots els aspectes positius (que són molts) de “l’era Laporta” i se centren a remarcar i magnificar tot allò que els pot servir per enverinar el darda que, en forma de crítica o comentari, llençaran després contra la seva persona.
Gießen es troba a més de 200 km en línia recta del primer poble de parla romànica. I a 80 km del Rin. En canvi, en qüestió de 6 km hom es planta en la que havia estat la frontera de l’Imperi Romà, si més no en l’època que va de Domicià fins a Maximí. Això ens dóna una idea de fins a quin punt va avançar les províncies romanes de la Germania Inferior i de la Germania Superior s’endinsaven en territori efectivament ocupat per pobles de llengua i cultura germànica.
Emplaçament de la torre de vigilància número 49 (WP49) del limes. En el 2005, la Deutschen Limeskommission va aconseguir la consideració de “patrimoni universal” de la UNESCO per a aquestes obres de reconstrucció. L’actual comissió alemanya és hereva de la Reich-limeskommission, creada el 1892.
En quedar consolidada la Pax Romana o Pax Augusta, tant en l’interior com en l’exterior, els rius Rin i Danubi constituïren a grans trets les fronteres “naturals” de l’Imperium Populi Romani. L’Imperi Romà va arribar allà on l’interès pels recursos d’un territori depassaven la resistència dels pobles que l’habitaven. Aquest límit no s’establí d’un dia per l’altre, sinó a través de lluites i aliances. La il·lusió d’una Roma conqueridora de l’univers patí ben pocs sotracs en temps d’August, però un d’ells fou la derrota patida en el bosc de Teutoburg. Fou arran d’aquesta derrota que hom començà a considerar més el Rin que no pas l’Elba com el límit en el qual estendre la presència romana. No obstant això, la presència romana a l’altra banda del Rin continuà en determinades zones, com la plana de Frankfurt.
La torre WP49 del limes germànic es troba construïda en una de les elevacions que marquen els límits entre les comarques del Wetterau (que quedava en territori romà, juntament amb tota la plana centrada en Frankfurt am Main) i del Giessenès (en territori dels Khatti no sotmesos).
En temps de la dinastia Flàvia (69-96 d.C.), l’expansió romana tornà a deixar-se notar en la Germania Superior. En aquesta ocasió, les annexions es marcaren amb una fortificació més ambiciosa. Sota el govern de l’emperador Adrià (117-138), es configura un autèntic limes, és a dir una cadena contínua fortificada, que creuava les províncies de la Germania Superior i de Rhaetia, cobrint doncs un territori que anava més enllà de l’Alt Rin i de l’Alt Danubi. Aquestes línies de frontera, fet i fet, no duraren més d’un segle. L’any 235, grups de francs i d’alamans van creuar-la per diferents punts i realitzaren un llarg pillatge per les Gàl·lies. Després d’aquesta incursió, que obre també el període de l’Imperi conegut com a “anarquia militar”, amb una alta inestabilitat en la successió imperial, es van redefinir les línies, en pro d’un limes que seguís el curs dels rius Rin, Iller i Danubi.
A partir de dades documentals i arqueològiques ha estat possible determinar l’emplaçament del limes. En l’emplaçament de la fotografia, es va fer una primera reconstrucció del traçat a principis del segle XX. La primera línia l’ocupava la palisada contínua (en la reconstrucció hi ha una mostra d’uns pocs metres de com devia ser), darrera de la qual es feia una petita elevació. Les torres de vigilància eren també el lloc de trànsit, car tan sols en aquests punts d’interrompia la palisada i hi havia un camí per fer-hi passar els carros.
És difícil d’evitar lectures simbòliques del limes, que ja trobem en els mateixos autors del Baix Imperi. El limes assenyalava els marges d’una romanitas de pretensions universals. I a mesura que aquesta romanitas es reformulava en els segles ulteriors, el limes tornava a aparèixer com a símbol. I es reencarnava materialment en uns altres limes, com les fortificacions especials que trobem en les fronteres, per posar un exemple, de la Unió Europea o dels Estats Units. Mentre restà íntegre el limes fou una barrera que separava diversos pobles germànics, entre els qui quedaven a dins i els qui eren a fora. Podia ser transitada, cada dia si era precís, però únicament si es passava pels llocs de vigilància, i si els milites no havien tingut a bé tancar el passatge.
En les darreres dècades s’han reprès els treballs de reconstrucció i interpretació del “limes”. L’actual torre de vigilància número 49, per exemple, fou construïda el 1967.
Però si el limes ha estat reconstruït i interpretat com a símbol o com a eina de nous imperis, què en queda físicament. Part del limes consistia en un mur de pedra, més o menys alt. Però la major part del recorregut era marcat per una palisada. Darrera de la palisada hi havia una fossa, més o menys fonda, i el terreny extret per fer-la, anava a parar el darrera per constituir una elevació. Aquest moviment de terres, en un recorregut tan llarg, ha facilitat la determinació força precisa de la geografia del limes per part de l’arqueologia alemanya dels segles XIX i XX. La concentració de tropes al llarg de la línia significa que ha estat i és un indret ric de troballes.
Encara que en aquest punt, el limes era marcat per una palisada i no pas per una muralla, era evident, pel sistema de fortificacions, que la idea era fer-la perdurar. En aquesta secció, el limes protegia una sèrie de terres relativament fèrtils que suposaven un percentatge considerable de la producció agrícola de la Germania Superior. Després de les primeres incursions, del segle III d.C., el poder romà més enllà del Rin quedà esvaït en bona mesura, i aquesta secció del limes queda abandonada fins a la pràctica desaparició.
Així doncs, a més de la història del limes hi ha la història de la seva història. És a dir, la història del seu coneixement i de la seva reconstrucció. Els historiadors i arqueòlegs de les generacions del Segon Imperi Alemany s’apropaven al limes amb una barreja de visions: l’Imperi Romà com a enemic i opressor dels antics pobles germànics, i l’Imperi Romà com a baula en la “civilització (Kultur) universal”.
Pedra commemorativa de les obres de senyalització fetes en aquest sector del limes el 1912. El patrocinador d’aquestes obres fou el psiquiatra de Gießen, Robert Sommer (1865-1937). La pedra va dedicada “a la memòria dels romans, amb amor”.
7-El Quixot trialer
–aquell dissabte a la nit–
NOTA: Aquest missatge s’ha autodestruït a finals de desembre del 2009
L’acció continua a: 8-Marcellu Poletti i Petru Santini
Fa un temps, li vaig dedicar a la meva reneboda nascuda a Bolivia, un poema que es deia "la nana de los pajaritos" . Li vaig fer en castellà perquè el pogués entendre el seu pare, però també n'hi vaig fer un en català. I avui el poso aquí, ja que l'altre també li podeu trobar.
LA PRINCESETA AINA
i somriu quan vol.
Amb polsim d’estrelles,
angels grassonets,
li fan pesigolles
i mil petonets.
Eixerida i riallera.
tan bonica com un sol,
a la petitona estrella
bé caldrà posar-li un nom.
Com que és catalana,
africana i boliviana,
la “bebé” petitona
s’ha de dir Aina.
I si en sabés li faria
una cançó que diria:
Tens la careta de nina
i volen ser els seus companys.
