Expressions Lliures

En el darrer número de Lluita, Josep Guia remarca, en recordar el 20è aniversari de l’enderrocament del mur de Berlin que això “va contribuir poderosament a la feblesa i el descrèdit, en general, dels moviments d’esquerra arreu d’Europa”, i que aquest efecte el patiren no tan sols “els partits fills de la III Internacional, arrenglerats, més o menys sota el paraigua referencial de Moscou” sinó també “els partits crítics amb el comunisme d’encuny estalinià”. Fet i fet, els propagandistes oficials no tenien cap raó per circumscriure l’ofensiva als partits estalinians o eurocomunistes, que feia temps que no eren una oposició seriosa a l’Europa Occidental. Ni tan sols tenien raons per circumscriure-la als partits de l’esquerra socialista. La van emprendre, i de valent, contra tots els “moviments d’esquerra” i s’enfilaven per l’arbre genealògic per blasmar Jean-Jacques Rousseau i tota la Il·lustració, si hom se’n descuidava. Val a dir, però, que el marasme de l’esquerra europea venia d’abans, de les derrotes patides en el cicle que comença amb la “transició exemplar” de l’estat espanyol i conclou amb l’absorció de bona part de la “nova esquerra” per part dels sistemes polítics francès i italià, a partir de 1981 o 1982, o amb el triomf de Thatcher contra els moviment vaguista de Gal·les. Des de certes anàlisis, hom parla de la “travessia del desert” dels anys 1990, situada entre la caiguda del mur de Berlín i les protestes contra la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle. És la dècada del “nou ordre mundial”, del “fi de la història”, de “l’últim home”, del “menys dolent dels sistemes”, del “no-hi-ha-alternativa”, de la “mort de la classe treballadora”, del “món unipolar”, del “pensament únic” i, en definitiva, del subproducte ideològic. Però és també una dècada d’acumulació de forces i de reflexions. I ho és al Nepal, a Bolívia o a Veneçuela, però també a Europa i a l’Amèrica del Nord. Les protestes d’ara fa 10 anys a Seattle van engrescar algunes de les “cèl·lules endormides”. La no-Cimera del Banc Mundial del mes de juny del 2001 a Barcelona fou un xic la nostra Seattle. Hom ja veia mancances al “moviment alterglobalista”, més afuades fins i tot que els trets “subjectivista” que sempre va patir la “nova esquerra” de tres dècades anteriors. És a dir, la “nova esquerra” de fa quatre dècades. Ja s’ha escolat una dècada de Seattle. I si bé els optimistes incansables poden parlar d’una eclosió o d’una explosió, cal dubtar que s’hagi produït una voladura de tota la brossa ideològica de la dècada dels noranta. Caldrà, doncs, continuar la neteja, amb esforços renovats i amb una perpètua crítica sobre les pròpies febleses.