Fa uns tres mesos, quan des de sectors autonomistes del Principat es feia una crida a la “defensa de l’Estatut”, hom podia badar. Fet i fet, hi havia una línia argumental que feia veure que, en tant que el dit Estatut havia estat aprovat amb el suport majoritari (36% del cens), calia defensar-lo de les possibles retallades que hi perpetrés el Tribunal Constitucional de España. Proposaven aquests sectors de fer-hi una manifestació multitudinària. Evidentment, en aquesta manifestació hipotètica, i en qualsevol altra que s’hi convoqui en un sentit similar en les properes setmanes o mesos, el crit majoritari serà el d’In-de-pen-dèn-ci-a. Les manifestacions tindran més o menys seguiment, però el crit serà aquest, fora de les consignes menys espontànies que volguessin promoure els organitzadors autonomistes. Tot i així, és comprensible que sectors independentistes blasmessin la idea d’anar a una manifestació d’aital nivell. Algú, sorneguer, deia d’anar-hi, sí. Per exemple, si la mani es convocava a Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya per baixar cap a la Plaça de Sant Jaume, els independentistes hi haurien d’anar, i en encetar-se la marxa, cap amunt, cap a Gràcia.
Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l’editorial de la premsa barcelonina d’ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d’una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.
La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l’autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.
És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d’independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.
