Expressions Lliures

CRÒNIQUES GRUYÈRE 4a entrega 

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

En el darrer número de Lluita, Josep Guia remarca, en recordar el 20è aniversari de l’enderrocament del mur de Berlin que això “va contribuir poderosament a la feblesa i el descrèdit, en general, dels moviments d’esquerra arreu d’Europa”, i que aquest efecte el patiren no tan sols “els partits fills de la III Internacional, arrenglerats, més o menys sota el paraigua referencial de Moscou” sinó també “els partits crítics amb el comunisme d’encuny estalinià”. Fet i fet, els propagandistes oficials no tenien cap raó per circumscriure l’ofensiva als partits estalinians o eurocomunistes, que feia temps que no eren una oposició seriosa a l’Europa Occidental. Ni tan sols tenien raons per circumscriure-la als partits de l’esquerra socialista. La van emprendre, i de valent, contra tots els “moviments d’esquerra” i s’enfilaven per l’arbre genealògic per blasmar Jean-Jacques Rousseau i tota la Il·lustració, si hom se’n descuidava. Val a dir, però, que el marasme de l’esquerra europea venia d’abans, de les derrotes patides en el cicle que comença amb la “transició exemplar” de l’estat espanyol i conclou amb l’absorció de bona part de la “nova esquerra” per part dels sistemes polítics francès i italià, a partir de 1981 o 1982, o amb el triomf de Thatcher contra els moviment vaguista de Gal·les. Des de certes anàlisis, hom parla de la “travessia del desert” dels anys 1990, situada entre la caiguda del mur de Berlín i les protestes contra la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle. És la dècada del “nou ordre mundial”, del “fi de la història”, de “l’últim home”, del “menys dolent dels sistemes”, del “no-hi-ha-alternativa”, de la “mort de la classe treballadora”, del “món unipolar”, del “pensament únic” i, en definitiva, del subproducte ideològic. Però és també una dècada d’acumulació de forces i de reflexions. I ho és al Nepal, a Bolívia o a Veneçuela, però també a Europa i a l’Amèrica del Nord. Les protestes d’ara fa 10 anys a Seattle van engrescar algunes de les “cèl·lules endormides”. La no-Cimera del Banc Mundial del mes de juny del 2001 a Barcelona fou un xic la nostra Seattle. Hom ja veia mancances al “moviment alterglobalista”, més afuades fins i tot que els trets “subjectivista” que sempre va patir la “nova esquerra” de tres dècades anteriors. És a dir, la “nova esquerra” de fa quatre dècades. Ja s’ha escolat una dècada de Seattle. I si bé els optimistes incansables poden parlar d’una eclosió o d’una explosió, cal dubtar que s’hagi produït una voladura de tota la brossa ideològica de la dècada dels noranta. Caldrà, doncs, continuar la neteja, amb esforços renovats i amb una perpètua crítica sobre les pròpies febleses.

Unes 3.500 persones han omplert aquest migdia la Sala Gran del Centre de Convencions de Barcelona, en la Plaça del Fòrum, en l’acte d’inici de campanya de la Consulta sobre la Independència. Fet i fet, la Consulta arrencava a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. Tindrà continuïtat el proper 12 de desembre, a Sant Jaume de Frontanyà, i serà seguida l’endemà per un total de 160 municipis, entre els quals hi ha Sant Cugat del Vallès o el Papiol. Les consultes continuaran l’any vinent, de primer el 28 de febrer (Molins de Rei, Llinars del Vallès) i després el 25 d’abril (Girona, Manresa). Entre els parlaments de l’acte d’avui han destacat Titot, Carles Móra, Jordi Fàbrega, Miquel Calçada, Víctor Alexandre o Josep Maria Terricabres. El públic ha aplaudit de valent els posicionaments en pro de la unitat i la independència dels Països Catalans i, molt especialment, les declaracions dels batlles de Sant Jaume de Frontanyà i de Sant Pere de Torelló en defensar la cessió d’espais públics per a la consultes, tot recordant que aquests espais municipals pertanyen als ciutadans.

L’esforç d’organitzar en qüestió de tres mesos (i sovint de menys temps) unes consultes populars a 160 municipis té la continuació ara en les campanyes en pro de la participació. Avui, a banda de l’acte a Barcelona, hi havia també un acte de campanya a Argentona. És precisament en els municipis de més població com Argentona, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès, Vic, Blanes, on se centren ara les mirades. Fer-les possible, però, ja ha estat tot un èxit de mobilització i d’organització

Més fotografies

A www.referedumindependencia.cat trobareu informació del vostre municipi i de com col·laborar-hi.

El curs 98-99 les mares d'un grup de nens i nenes dels quals havia estat tutora a 2n, 3r i 4t, com a despedida, em van fer aquest preciós regal: jo no vaig plorar perquè no sóc de llàgrima fàcil, però...

PARA ROSER

Una mirada suya
tiene tanta bondad,
que en sus ojos encuento
los ojos de mamá.

Una palabra suya
tiene tal suavidad,
que su voz se asemeja
a la voz de mamá.

Una caricia suya
me viena a recordar,
la ternura que guardan
las manos de mamá...

Es tan buena, tan buena,
que no la he de olvidar;
por algo le decimos
la segunda mamá.

M. Roser Algué Vendrells

Ja s’apropa l’estrena de Llits al TNC, un espectacle de circ dirigit per Lluís Danés, amb música de Lluís Llach (amb lletres de Feliu Formosa). Els cantants, seran de luxe: Lídia Pujol, Albert Pla i Alba Serraute. La resta d’artistes de circ que hi apareixen són Ingrid Marín, Claudio Dorigo, Fabrizzio Giannini, Armando Rabanera, Jordi Gaspart i Ignasi Gil.

Del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010

Us recomano molt l’escrit que apareix al diari de Mataró que ha fet Xavier Amat (jo l’he descober a través del Bloc de notes d’en Toni).

La foto és de David Ruano i n’hi ha més aquí.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

A Europa press expliquen una mica qui són. Us en poso un extracte

La Familia Popey ha obtenido hel Premio Nacional de Circo correspondiente a 2009. El jurado le ha concedido esta distinción por mayoría “por la recuperación del trío de payasos musicales clásicos, su compromiso inquebrantable con el circo y por el mantenimiento de una tradición que se remonta a tres generaciones”.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Fa uns tres mesos, quan des de sectors autonomistes del Principat es feia una crida a la “defensa de l’Estatut”, hom podia badar. Fet i fet, hi havia una línia argumental que feia veure que, en tant que el dit Estatut havia estat aprovat amb el suport majoritari (36% del cens), calia defensar-lo de les possibles retallades que hi perpetrés el Tribunal Constitucional de España. Proposaven aquests sectors de fer-hi una manifestació multitudinària. Evidentment, en aquesta manifestació hipotètica, i en qualsevol altra que s’hi convoqui en un sentit similar en les properes setmanes o mesos, el crit majoritari serà el d’In-de-pen-dèn-ci-a. Les manifestacions tindran més o menys seguiment, però el crit serà aquest, fora de les consignes menys espontànies que volguessin promoure els organitzadors autonomistes. Tot i així, és comprensible que sectors independentistes blasmessin la idea d’anar a una manifestació d’aital nivell. Algú, sorneguer, deia d’anar-hi, sí. Per exemple, si la mani es convocava a Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya per baixar cap a la Plaça de Sant Jaume, els independentistes hi haurien d’anar, i en encetar-se la marxa, cap amunt, cap a Gràcia.

Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l’editorial de la premsa barcelonina d’ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d’una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.

La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l’autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.

És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d’independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.