LA CASTANYERA

Sembla que, per fi, la tardor comença a treure el nas. Alguns arbres ja van pintant les fulles de colors, les aus migratòries es van aplegant per emprendre la llarga volada, el bosc fa olor de bolets, els matins i els vespres ja fresquegen, el cel ens regala unes postes de sol fantàstiques… tot plegat ens porta una oloreta que ja haviem mig oblidat: l’olor de les castanyes torrades i, és clar, això vol dir que aviat tornaran les castanyeres, una tradició ben bonica. Jo vaig fer-li una auca, a la castanyera, que els nens i nenes van il·lustrar. A veure si us agrada.

Des d’un bosc de castanyers
amb salut i amb alegria,
us vinc a veure cada any
quan s’acosten aquests dies.

Em llevo de bon matí
i vaig recollint castanyes,
que ja han madurat per fi,
aquí dalt de la muntanya.

M’ajuden els esquirols,
els ocellets m’acompanyen
i un conill que va tot sol
i un cargol que treu les banyes.

De darrera d’un arbust
surten petites orugues,
que fent fileres recorden
les corrues de formigues.

Us porto l’olor del bosc,
dels bolets i de la molsa,
dels arbres i dels matolls
i tot el que el vent espolsa.

De castanyes ben torrades
heu de fer-vos un bon tip;
si les mengeu ben pelades
us faran més bon profit.

Canteu cançons i balleu
la dansa de la castanya,
jo també la ballaré
aquí , a la meva muntanya.

Que tot us vagi molt bé…
Adéu siau, fins l’any que ve!!!

BONA CASTANYADA

M. Roser Algué Vendrells

Posted in M. Roser Algué at octubre 20th, 2009. Desactiva els comentaris.

L’ESPERANÇA

Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i segurament és veritat. He fet un recull de frases,que m’han agradat, sobre aquest tema. Les escric tal com les he trobades.

-Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes.

-En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. (Khalil Gibran, poeta libanés)

-Si supiera que el mundo se acaba mañana, yo, hoy todavia, plantaria un arbol.

-Si ayudo a una sola persona a tener esperanza, no habré vivido en vano. (Martin Luther King)

-La esperanza es el sueño del hombre despierto. (Aristòteles)

-Es mejor llegar lleno de esperanza, que llegar. (proverbio chino)

-La esperanza es un arbol en flor que se balancea dulcemente, al soplo de las ilusiones.
(Severo Catalina, escritor español)

I l’esperança diuen que seria de color verd, si els sentiments es poguessin pintar…

M. Roser Algué Vendrells

Posted in M. Roser Algué at octubre 20th, 2009. Desactiva els comentaris.

Doncs si, la proposta d’espectacle coproduït enre Carampa i el Price de Madrid ja ha vist la segona entrega, i tot s’ha de dir, això de que segones parts mai son bones… mentida!!!
Aquesta vegada no tots els artístes eren ex alumnes de l’escola de Carampa com en la primera edició, es va obrir casting a alumnes d’altres escoles, i crec que la sel·lecció va ser prou bona!
Un fantàstic número de trapezi balanç, un increíble número de bàscula, un número de mans mans molt guapo, dobles de trapezi en doble corda marina, mástil divertidíssim, acrobacia i cable “a la gimnasta” pero molt bé també, una roda alemana amb espirals currades, contact, unes sangles q van caient desde dalt de la cúpula… pero sobretot, una creació divertida, una posada en escena sencilla però agradable, amb molt de joc, moltes rodes de cotxe amunt i avall, creant muntanyes, pasareles, crecles, obstacles… i una música acord amb el joc d’escena que et fa oblidar la realitat que hi ha fora del cercle Price…

Molt bon gust de boca, esperem que el “crece” segueixi creixent així, només un consell: no feu tot de bitxacades al mateix temps que no es pot veure toooot !!!! I val la pena veure-ho…

Laia Orriols

5.THOMASDECHAUFOR_02 par TEATRO CIRCO PRICE
Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at octubre 20th, 2009. Desactiva els comentaris.

El marasme en el qual sembla submergit l’oasi polític del Principat és atribuït, tot sovint, a l’encarcarament del sistema de partits que vigeix en el Parlament de Catalunya. Vicent Partal, per exemple, acostuma a assenyalar la constància dels cinc elements centrals d’aquest sistema de partits, únicament esquitxat, de tant en tant, per un Partit Socialista d’Andalusia, per uns Ciudadanos, o per escissions eventuals i que no triguen en ésser agranades. CiU, PSOE, ERC, Iniciativa (abans com a PSUC) i el PP (abans com a AP) marquen un espai virtual, respectivament, del centre-dreta catalanista, del centre-esquerra espanyolista, del centre-esquerra catalanista, de l’esquerra “transformadora” i de la dreta espanyolista. En l’actualitat, i des del 2003, trobem una coalició tripartita en el govern, sustentada de vegades per trobades tetrapartites i, fins i tot (recordem, fa quatre mesos, el posicionament de la Mesa del Parlament davant de la ILP que proposava una consulta per la independència pel 12 de setembre del 2010). És ben cert que, el 2006, va irrompre Ciudadanos, per fer de crossa a l’espanyolisme del PSOE i del PP, i que aquest espai podria repetir fàcilment en les eleccions del 2010 si no fos per la mateixa incompetència dels qui el gestionen. També s’ha parlat d’una possible irrupció de Reagrupament, com a tercer intent de “parlamentaritzar” els elements de l’independentisme rupturista. En menor grau, s’assenyala també una irrupció de Plataforma per Catalunya, però em sembla que és predir massa: el discurs anti-immigració té els seus límits i si no hi ha hagut encara cap pogrom a l’àrea metropolitana de Barcelona és signe que la gent, si no de grat per força, l’accepta. Paga la pena veure com des del pentapartit s’assenyalen aquestes tres espais polítics com d’una “marginalitat” i “perillositat” equivalents. Perquè fer-ne l’equivalència traspua clarament on es troba el “centre” (ben escorat cap a la dreta i cap a l’espanyolisme) del dit pentapartit.

Però si tornem a la qüestió del “cansament”, és significatiu que Reagrupament hagi inclòs com a punt programàtic situat en la mateixa alçada que la proclamació unilateral d’independència, la “regeneració democràtica”. Per exemple, hom ha assenyalat la conveniència de les llistes obertes. En aquest sentit també s’han manifestat alguns “think tanks” i, entre d’altres, aquells rostres humans del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué i Montserrat Nebrera. És simptomàtic que Nebrera, ara que se’n va del PPC, hagi parlat amb absolutament “tothom”: des de Reagrupament fins a Plataforma per Catalunya. Això si és ultratransversalitat i la resta són mandangues! Però el missatge s’entén com s’entenia l’SMS de Sirera. La “pentapartitocràcia” o la “burocràcia del pentapartit” sembla instal·lada en una paràlisi que ningú no exemplifica millor que el mateix President Montilla.

Un dels aspectes que els “regeneradors” de tot pel·latge posen de manifest és la qüestió de la llei electoral. Però com pot això “solucionar” el “cansament”? No ho pot solucionar, però com a mínim entreté.

Una cosa que es demana és la qüestió de les llistes obertes.

De llistes obertes, n’hi ha al Senat espanyol. Cada circumscripció provincial elegeix quatre senadors i cada elector té tres opcions. Normalment això implica que tres senadors van al primer partit i un senador va al segon.

Una altra possibilitat seria mantenir les actuals circumscripcions i l’actual proporcionalitat (límit del 3% i llei d’Hondt), i posar requadrets al costat de cada nom de la llista, tot deixant a l’elector la llibertat d’omplir-los. Però quants requadrets podria omplir? Un? Dos? Vuitanta? Per al pobre llàtzer que li hagués tocat estar-se tot el sant dia a la mesa electoral, acabar comptant requadrets podria ser mortífer. Altrament, això ponderaria l’ordre de la llista: el partit proposaria i els electors disposarien. Fer les coses d’aquesta manera també afavoriria els noms més populars, encara que s’apartessin de la línia majoritària del partit, i perjudicaria als més grisos que fan de “paquet” i prou.

Ara bé, els requadrets de la llista oberta impliquen fer una doble elecció la mateixa jornada. També es podria desdoblar l’opció, i fer obligatoris als partits la realització d’unes eleccions primàries. De les primàries resultaria una llista tancada que es votaria com ara es fa normalment. El sistema de primàries podria fins i tot servir per engrescar la gent a “enregistrar-se” a un partit, i mira encara podrien obtindre una via de finançament. És clar que això divideix els electors entre els “electors de partit” (que votarien doblement) i els “electors no-adscrits” (que únicament voten al final). Alternativament, en unes primàries obertes tothom podria votar, bo i seleccionant, és clar, de quina primària concreta vol ser elector.

Però un sistema de primàries faria augmentar les “despeses electorals” i això encara podria accelerar la “degeneració democràtica”. També hi ha qui tem els “personalismes”, car un sistema així afavoreix els “polítics” que tenen suports personals poderosos més enllà de les estructures de partit.

Tots els sistemes abans esmentats tenen dificultats en l’actual distribució de circumscripcions. Barcelona, amb 85 diputats, és una circumscripció gegantina. Qui pot conèixer 85 diputats? Per això, des de diferents instàncies, es defensa l’adopció de circumscripcions més petites, vicarials o comarcals. Hem de recordar que, abans de la Segona República espanyola, la circumscripció electoral era el partit judicial. Però també hem de recordar els excessos caciquistes que això implicava, i que van menar als republicans a defensar la circumscripció provincial. És possible, en aquest sentit, que hi hagi gent d’Iniciativa, per exemple, que pensi en una circumscripció única. Això seria una llista tancada de 135 noms!

En l’altre extrem hom podria dividir el territori en 135 circumscripcions, basades en criteris demogràfics (equipoblacionalitat), combinada potser amb una correcció geogràfica (per exemple que, com a mínim, cada comarca constituís una circumscripció electoral). Però llavors en cada circumscripció únicament sortiria un diputat. Això substituïria l’actual sistema proporcional per un sistema majoritari. La llista seria més oberta que mai, però el Parlament tendiria a una situació bipartidista. Els dos partits majoritaris, segons com, podrien sortir amb una estructura encara més burocratitzada, i aquest és un resultat més probable que l’alternativa d’un enfortiment del personalisme polític.

Entre mig trobaríem la possibilitat de dividir el territori en, posem, vint-i-escaig circumscripcions, amb 6 diputats cadascuna. Podríem donar a cada persona l’opció de votar 4 dels noms proposats. Però això, com hem dit abans, conduiria a un sistema majoritari, si bé a la minoria se li atorgarien 2 diputats, i el mateix bipartidisme reapareixeria. Pel que fa als 6 diputats elegits, si no hi hagués sistema de partits, també trobaríem grans disparitat entre el més votat i el sisè més votat. Però alhora aquest sistema permet la introducció del “vot transferible”. En aquest cas cada persona tindria quatre vots però els ordenaria segons preferència: candidat preferit, candidat en segon terme, etc. El recompte d’aquest sistema és, però, complex, i ja hem dit que no tenim intenció de provocar atacs de feridura als recomptadors “amateurs” que bé podeu ser vosaltres mateixos. Un sistema de computació automàtica resoldria aquest darrer punt, però qui se’n refia?

A les eleccions federals alemanyes hom alterna el “sistema representatiu” i el “sistema proporcional”. Si l’apliquessim al Principat podríem tenir:
- 68 circumscripcions equipoblacionals: cada circumscripció elegeix un diputat. A Alemanya ho fan a una sola volta. A l’estat francès ho fan en dues, la qual cosa potser s’ajustaria més a una realitat pluripartidista. El bipartidisme quedaria atenuat en aquest darrer cas, car en la segona volta hom hauria d’atreure als partits minoritaris. Per comptes d’aquest sistema d’una volta o de dues voltes, existeixen altres sistemes que permeten l’emissió d’un vot complex. En Ramon Llull ja en parlava quan Blanquerna idea un sistema d’eleccions abacials.
- 67 diputats són elegits a llista única, o bé a través de diferents llistes per vegueria.

Podem fer-hi moltes voltes i consultar sistemes electorals. N’hi ha per dar i vendre. Però cap no és perfecte. Garantir la proporcionalitat implica esborrar la relació de representació. Quan hom vol perfeccionar el sistema de vot, el complica. I quan el simplifica, augmenta la temptació de vot tàctic (que és, justament, un dels motius del “cansament”). I total, algú podria demanar-se, per a què, quan la gent vota d’esma! O és que no hi ha gent que encara vota per la “papereta del Pujol” o la “papeleta del Felipe”?

A la Comuna de París del 1871 els representants electes eren revocables i sotmesos a mandat imperatiu (és a dir, havien de complir els acords del col·legi electoral). També rebien un estipendi que no podia ser superior al salari mitjà dels treballadors representats. Vet ací, una reforma prou ambiciosa i engrescadora.

Posted in Disponibilitat Permanent at octubre 19th, 2009. Desactiva els comentaris.

Aquí teniu algunes imatges del Correllengua d’Esplugues.

N’hi ha més a l’espai del Facebook.

Posted in Cal d'Esplugues at octubre 19th, 2009. Desactiva els comentaris.

Montreal.

Un acróbata uncraniano, miembro del Cirque du Soleil, canadiense, sufrió una caída mortal durante un entrenamiento en Montreal, informaron este domingo varios medios locales.

Olexandre Jurov, de 24 años, quien se ejercitaba en el trapecio, se golpeó en la cabeza el viernes tras caer de una altura de cinco metros. Fue trasladado sin conocimiento a un hospital de Montreal, donde murió a causa de las heridas

El fundador del Cirque du Soleil, Guy Laliberté, declaró que toda la compañía estaba de duelo.

“Estoy muy triste por la noticia de su muerte. Mis pensamientos están con sus padres y su familia, a quien les envío mis vivas condolencias”

yo también estoy triste
a mi me encanta ver a los trapecistas volar, me encanta ver como la técnica
evoluciona trapecios de tres pisos , con diferentes formas de portear a los trapecistas y subirlos a diferentes alturas , pero igual que evoluciona ,la seguridad también tiene de evolucionar, un trapecista se puede caer por cualquier motivo pero sea el que sea su vida no tendría que correr peligro , pero el infortunio de volar tiene sus riesgos y mas en un trapecio
descanse en Paz Guy

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at octubre 19th, 2009. Desactiva els comentaris.
Ya se acerca la XIVª Fira Santa Llúcia Solidària y ya tenemos casi diseñado el programa. Y aquí lo adelantamos, aunque siempre se puede producir algún cambio que sería avisado y corregido (Última modificación: hemos corregido el grupo de animación que se ha suprimido y se ha añadido teatre social y el lugar de celebración de actividades)
Os esperamos a tod@s!!!

La participación, motor de desarrollo - 12 de diciembre de 2009

11h a 19h - Fira de entidades (Rambla Verge de la Mercè)

11h a 19h - Cafetería Solidaria (Rambla Verge de la Mercè)
Organiza: Grup de Joves Santa Gemma-Sant Antoni en el Lleure

11h a 13:30h - Mercadillo de Intercambio (Rambla Verge de la Mercè)
Organiza: Waslala

11h a 13:00h - Talleres para niñas/os (Rambla Verge de la Mercè)
Organiza: Grup de Joves Santa Gemma-Sant Antoni en el Lleure

14h a 16h - Comida Solidaria (Rambla Verge de la Mercè)
Organiza: Grup Oberts a Tothom de la Parròquia de Sant Antoni

17h - Abuelas Cantoras (Rambla Verge de la Mercè)
Organiza: Grup d’Àvies de Sant Antoni-Santa Gemma-Sant Enric

18:30h - Actuació de PLEGATS - Grup de teatre social (Rambla Verge de la Mercè)

19:30h - 21:30h - Charla sobre el tema de la fira a cargo de Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda (Sevilla) (Edifici Molí)
Organiza: Ayllu

22h - Concierto de Por Cajones (grupo del barrio)
www.myspace.com/porcajones
(Edifici Molí)
Organiza: Ayllu
Posted in Grup Solidari Ayllu at octubre 19th, 2009. Desactiva els comentaris.

Fa unes setmanes parlàvem d’aquell projecte destrellatat que volia unir Gießen, Wetzlar i una sèrie de municipis adjacents en un macromunicipi sota el nom de Lahn-Stadt. Gießen i Wetzlar són a nou minuts de tren, i sens dubte hi ha molts lligams. Però l’actual estatus de separació i de capitalitat de cadascun d’un Landkreis diferenciat sembla consolidada. Wetzlar és actualment la capital del Lahn-Dill-Kreis (LDK). Ella mateixa se situa en el curs del riu Lahn, amb la ciutat històrica situada al marge esquerra (Altstadt, Hausenberg), però amb un notable desenvolupament industrial en el marge dret (Neustadt, Niedergirmes, Dillfeld, Dalheim). Dins del municipi de Wetzlar, trobem altres districtes que serven personalitat pròpia (Garbenheim, Dutenhofen, Münchholzhausen, Naunheim, Hermannstein, Blasbach, Steindorf i Nauborn). En total habiten el municipi 52.741 persones, de les quals 31.022 ho fan en el districte central (Kernstadt). En el marc de la província geològica de les Muntanyes de Pissarra de Renània (formades en el Devonià i el Carbonífer, fa 300-400 milions d’anys), la major part del terreny és, però, al·luvial, format pels dipòsits del riu Lahn. Pel que fa a les primeres restes de presència humana cal esmentar un jaciment del Paleolític Mitjà de fa 50.000 anys a Dalheim. Més recents són també a Dalheim els jaciments del Neolític Ceràmic de la cultura LBK, d’un 7.000 anys d’antiguitat. Ja en temps històrics, Wetzlar quedà en l’àrea cultural cèltica (que culmina en el període de La Tène, en la segona meitat del I mil·lenni a.C.). La germanització del territori arrenca, doncs, pràcticament en la mateixa època que comença la penetració romana.


El riu Lahn

El territori de Wetzlar quedà fora del limes. És probable que el topònim Wetzlar ja fos present abans del segle III d.C., ja que combina un nucli de probable origen cèltic (Wetz) amb un sufix locatiu fràncic (-lar). Les primeres evidència de la població, però, no són més antigues del segle VIII. L’any 897 hi ha documentada la consagració de la Salvatorkirche, sota el patrocini del llavors comte de Wetterau, Gebhard. A començaments del segle X es funda un santuari marià. Al redós del santuari marià, Wetzlar esdevingué un nucli comercial (amb la concessió posterior, en data incerta, de Marktrecht, o “dret de mercat”).


La Catedral (Dom) de Wetzlar

El 1180, per disposició de l’emperador Frederic Barbaroja, Wetzlar esdevingué una ciutat sota domini directe d’un representant imperial (Reichsvogtei). Wetzlar esdevenia així una ciutat imperial (Reichsstadt), amb un estatus similar al de Friedberg o al de Frankfurt. I com Friedberg i Frankfurt, els òrgans municipals de Wetzlar guanyaren més i més protagonisme en detriment dels òrgans de nomenament imperial. Alhora el procés de concentració feudal exigia una renovació i amplificació de les fortificacions de Wetzlar i la seva contrada (Kalsmunt), en un procés que no acabaria fins el 1250. Wetzlar, amb uns 6.000 habitants, era una ciutat de dimensions considerables per a l’Alemanya de l’època. El seu caràcter de ciutat franca li va valdre problemes. Com quan, l’estiu del 1285, es va presentar a Wetzlar el “rei Frederic II” en persona, que tothom havia donat per mort i soterrat 35 anys abans. No aparentava tampoc gaire els 90 anys que devia tenir si era qui era. El fervor popular va fer que Wetzlar esdevingués campiona dels seus drets usurpats, però quan es presentaren les tropes del rei Rudolf (el primer dels reis alemanys de la dinastia dels Habsburg), el “rei Frederic II” fou lliurat al rei Rudolf i jutjat com a impostor, sota el nom de Dietrich Holzschuh i el malnom de Tile Kolup, per tal de condemnar-lo a mort i executar-lo. L’autonomia de Wetzlar sortí indemne d’aquest destret. Vindria, però, després la crisi de mitjans del segle XIV, agreujada per la pugna amb el Comtat de Solms (el territori feudal de riu avall). El bloqueig del comerç fluvial i del camí de ribera per part del comte de Solms agreujà encara més la crisi de Wetzlar. La pugna amb Solms requerí una forta despesa en defenses (construcció de Burg Hermannstein, 1373-79), tot i que la ciutat comptà amb el suport (altrament feble) de l’autoritat reial. El 1387 les arques municipals eren en fallida. S’optà llavors per integrar la ciutat a la Lliga Municipal Renana-Suàbia, una àmplia coalició de ciutats imperials. El declivi de Wetzlar, però, continuà al llarg del segle XV. La recuperació posterior fou lenta i interrompuda, a més, durant la guerra dels Trenta Anys (1618-48). Amb tot, Wetzlar havia reeixit a servar la condició de “ciutat imperial”, de primer envers els comtes de Solms i després envers els comtes-territorials de Hessen. El 1689, com a conseqüència de la Guerra de Successió del Palatinat (la Guerra dels Nou Anys), la Cambra de Justícia de l’Imperi (Reichskammergericht) fou foragitada de la seva seu de Speyer, i Wetzlar n’esdevingué la seu provisional.


La Seu de la Cambra Imperial de Justícia, en la seva darrera època (1689-1806) va situar-se a Wetzlar.

Encara que aquest Tribunal Suprem de l’Imperi únicament tenia algunes atribucions genèriques (la majoria d’afers els decidien els tribunals de cada estat), les autoritats municipals de Wetzlar fer el possible per tal que no es traslladés mai més. Fou per aquesta raó que Johann Wolfgang Goethe va viure a Wetzlar, car entre el maig i el setembre del 1772 fou passant d’aquest Tribunal. Goethe tenia llavors 23 anys, i a Wetzlar s’havia d’enamorar de Lotte Buff. Wetzlar n’està molt orgullosa d’aquest enamorament frustrat, sense el qual Goethe no hauria trobat la inspiració per escriure la proto-romàntica novel·la “Die Leiden des jungen Werther”.


Una de les cases on es va allotjar Goethe en la seva estada a la ciutat durant l’estiu del 1772

Pel que fa a la independència de Wetzlar l’havia de perdre de resultes del cicle napoleònic (1803). Wetzlar, ocupada pels francesos, esdevingué el Comtat de Wetzlar, que restà en unió personal amb el Príncep Elector de Mainz, Carl Theodor von Dalberg. El 1806, els Habsburg, sota la pressió de Napoleó, liquidaven el Sant Imperi Romà de la Nació Alemanya, i el Tribunal de Wetzlar era definitivament desmantellat. Després del Congrés de Viena (1815), els vencedors de Napoleó no revocaren la mediatització, i Wetzlar fou adscrita a la nova Província Renana del Regne de Prússia. El 1822, cinquanta anys després de l’estada del jove Goether, Wetzlar esdevenia simplement la capital de la seva comarca. Sota el domini prussià (o contra el domini prussià, segons es miri), Wetzlar esdevingué un centre industrial. La base foren les ferreries de l’època manufacturera i l’impuls del comerç fluvial (que requeria la corresponent indústria naviera).


La branca esquerra del Lahn entra en el nucli històric de Wetzlar. La bifurcació del riu crea l’illa del Lahn (Lahninsel).

El riu fou la via principal de transport pràcticament fins a l’arribada del ferrocarril (1862-1863). El fet que Wetzlar i Gießen formessin part de dos estats diferents, possibilità que totes dues localitats fossin nusos ferroviaris (per bé que Gießen, com a capital provincial en el marc del Gran Ducat de Hessen, jugués amb avantatge). Wetzlar era unida amb Coblença a través de Limburg an der Lahn, i el ferrocarril de Gießen la unia amb Colònia. La indústria siderúrgica i el ferrocarril anaren de la mà, i el 1873 s’inaugurà la línia amb Berlin. Aquesta línia, alhora, va ajudar a diversificar la indústria més enllà de la siderúrgia (amb un especial accent a la indústria òptica, mecànica, etc.). La victòria prussiana contra França (1870) i la resultant “unificació” d’Alemanya sota l’ègida de Berlin foren també un ajut. El 1866, Prússia s’havia annexionat Hessen-Kassel, Nassau i Frankfurt, i amb ells havia constituït una nova província (Hessen-Nassau). La comarca de Wetzlar, no obstant, no s’integraria fins el gener del 1932 a aquesta província, i romandria fins llavors com un enclavament lligat a la Província Renana. De fet, encara avui, des del punt de mira eclesiàstic, la major part del municipi és adscrit a l’Església Evangèlica de Renània. El 27 de març del 1945, la ciutat era ocupada per les tropes americanes, i assignada a la zona corresponent durant l’Ocupació. Com la major part de la província de Hessen-Nassau, s’integrà en el nou estat de Gran Hessen (després, senzillament, Hessen).

Posted in Disponibilitat Permanent at octubre 18th, 2009. Desactiva els comentaris.

El dissabte vaig anar a veure una doble sessió d´espectacles a l´acollidor teatre de Pennautier, situat a 5 minuts de Carcassonne. Al programa, el clown Boris Arquier i la Crida Company amb la Jur Domingo (Teatre Fortuny, Reus 2009).

L´espectacle que proposa aquest clown és realment impressionant, abrumador… El Boris ens transporta al futur, al 2039, per compartir un dia de la vida de Bob, un treballador de la World
Domination Company. Desde que s´aixeca al matí, arriba a la feina, fins que després d´un dia de treball carregat de peripècies li anuncien que es pot jubilar i aquell resulta doncs el seu últim dia de feina. Tot l´espectacle resulta ser un crit d´atenció a la evolució de la societat, carnets per tot, controls de seguretat de tot tipus, automatització de qualsevol acció manual, menjar en pastilles,abús laboral infantil, etc…¡Gràcies Boris!, una lliçó en clau clownesca, molt humil.Firma la posada en escena Michelle Dallaire.
Boris té un domini increible de la tècnica vocal, és capaç de reproduir quasevol so cuotidià i crear diàlegs entre ell i uns 10 o 12 personatges que apareixen a la nostra imaginació gràcies a les diferents tonalitats que utilitza ell mateix. També té un treball de cos important i un treball de canvis de vestuari sorprenent, completíssim.
La llàstima és que l´espectacle és integrament en françès i no crec que es vegi per Catalunya, pro pels que volteu per França no ho dubteu.

Després la Jur i en Julien, que no havia vist desde Jeunes Talents circ fa tres anys. Un treball de cos impressionant, de malabars i de portes poètics i preciosos. Una absurditat gestual i vocal ben assumida i treballada que contrasta amb una posada en escena semblant a la dansa més contemporanea, que per mi és arritmica i provoca moments d´avorriment. Diré el mateix de les llums, que no m´aportaven res sino més aviat em treien fora de l´espectacle. En tot cas bravo a la Crida Company per seva generositat a l´escena i per proposar aquest tipus d´espectacle. Per cert ja estan preparant una nova aventura..

Posted in A mi m'agrada el circ at octubre 18th, 2009. Desactiva els comentaris.

El dissabte vaig anar a veure una doble sessió d´espectacles a l´acollidor teatre de Pennautier, situat a 5 minuts de Carcassonne. Al programa, el clown Boris Arquier i la Crida Company amb la Jur Domingo (Teatre Fortuny, Reus 2009).

L´espectacle que proposa aquest clown és realment impressionant, abrumador… El Boris ens transporta al futur, al 2039, per compartir un dia de la vida de Bob, un treballador de la World
Domination Company. Desde que s´aixeca al matí, arriba a la feina, fins que després d´un dia de treball carregat de peripècies li anuncien que es pot jubilar i aquell resulta doncs el seu últim dia de feina. Tot l´espectacle resulta ser un crit d´atenció a la evolució de la societat, carnets per tot, controls de seguretat de tot tipus, automatització de qualsevol acció manual, menjar en pastilles,abús laboral infantil, etc…¡Gràcies Boris!, una lliçó en clau clownesca, molt humil.Firma la posada en escena Michelle Dallaire.
Boris té un domini increible de la tècnica vocal, és capaç de reproduir quasevol so cuotidià i crear diàlegs entre ell i uns 10 o 12 personatges que apareixen a la nostra imaginació gràcies a les diferents tonalitats que utilitza ell mateix. També té un treball de cos important i un treball de canvis de vestuari sorprenent, completíssim.
La llàstima és que l´espectacle és integrament en françès i no crec que es vegi per Catalunya, pro pels que volteu per França no ho dubteu.

Després la Jur i en Julien, que no havia vist desde Jeunes Talents circ fa tres anys. Un treball de cos impressionant, de malabars i de portes poètics i preciosos. Una absurditat gestual i vocal ben assumida i treballada que contrasta amb una posada en escena semblant a la dansa més contemporanea, que per mi és arritmica i provoca moments d´avorriment. Diré el mateix de les llums, que no m´aportaven res sino més aviat em treien fora de l´espectacle. En tot cas bravo a la Crida Company per seva generositat a l´escena i per proposar aquest tipus d´espectacle. Per cert ja estan preparant una nova aventura..

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at octubre 18th, 2009. Desactiva els comentaris.