El marasme en el qual sembla submergit l’oasi polític del Principat és atribuït, tot sovint, a l’encarcarament del sistema de partits que vigeix en el Parlament de Catalunya. Vicent Partal, per exemple, acostuma a assenyalar la constància dels cinc elements centrals d’aquest sistema de partits, únicament esquitxat, de tant en tant, per un Partit Socialista d’Andalusia, per uns Ciudadanos, o per escissions eventuals i que no triguen en ésser agranades. CiU, PSOE, ERC, Iniciativa (abans com a PSUC) i el PP (abans com a AP) marquen un espai virtual, respectivament, del centre-dreta catalanista, del centre-esquerra espanyolista, del centre-esquerra catalanista, de l’esquerra “transformadora” i de la dreta espanyolista. En l’actualitat, i des del 2003, trobem una coalició tripartita en el govern, sustentada de vegades per trobades tetrapartites i, fins i tot (recordem, fa quatre mesos, el posicionament de la Mesa del Parlament davant de la ILP que proposava una consulta per la independència pel 12 de setembre del 2010). És ben cert que, el 2006, va irrompre Ciudadanos, per fer de crossa a l’espanyolisme del PSOE i del PP, i que aquest espai podria repetir fàcilment en les eleccions del 2010 si no fos per la mateixa incompetència dels qui el gestionen. També s’ha parlat d’una possible irrupció de Reagrupament, com a tercer intent de “parlamentaritzar” els elements de l’independentisme rupturista. En menor grau, s’assenyala també una irrupció de Plataforma per Catalunya, però em sembla que és predir massa: el discurs anti-immigració té els seus límits i si no hi ha hagut encara cap pogrom a l’àrea metropolitana de Barcelona és signe que la gent, si no de grat per força, l’accepta. Paga la pena veure com des del pentapartit s’assenyalen aquestes tres espais polítics com d’una “marginalitat” i “perillositat” equivalents. Perquè fer-ne l’equivalència traspua clarament on es troba el “centre” (ben escorat cap a la dreta i cap a l’espanyolisme) del dit pentapartit.
Però si tornem a la qüestió del “cansament”, és significatiu que Reagrupament hagi inclòs com a punt programàtic situat en la mateixa alçada que la proclamació unilateral d’independència, la “regeneració democràtica”. Per exemple, hom ha assenyalat la conveniència de les llistes obertes. En aquest sentit també s’han manifestat alguns “think tanks” i, entre d’altres, aquells rostres humans del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué i Montserrat Nebrera. És simptomàtic que Nebrera, ara que se’n va del PPC, hagi parlat amb absolutament “tothom”: des de Reagrupament fins a Plataforma per Catalunya. Això si és ultratransversalitat i la resta són mandangues! Però el missatge s’entén com s’entenia l’SMS de Sirera. La “pentapartitocràcia” o la “burocràcia del pentapartit” sembla instal·lada en una paràlisi que ningú no exemplifica millor que el mateix President Montilla.
Un dels aspectes que els “regeneradors” de tot pel·latge posen de manifest és la qüestió de la llei electoral. Però com pot això “solucionar” el “cansament”? No ho pot solucionar, però com a mínim entreté.
Una cosa que es demana és la qüestió de les llistes obertes.
De llistes obertes, n’hi ha al Senat espanyol. Cada circumscripció provincial elegeix quatre senadors i cada elector té tres opcions. Normalment això implica que tres senadors van al primer partit i un senador va al segon.
Una altra possibilitat seria mantenir les actuals circumscripcions i l’actual proporcionalitat (límit del 3% i llei d’Hondt), i posar requadrets al costat de cada nom de la llista, tot deixant a l’elector la llibertat d’omplir-los. Però quants requadrets podria omplir? Un? Dos? Vuitanta? Per al pobre llàtzer que li hagués tocat estar-se tot el sant dia a la mesa electoral, acabar comptant requadrets podria ser mortífer. Altrament, això ponderaria l’ordre de la llista: el partit proposaria i els electors disposarien. Fer les coses d’aquesta manera també afavoriria els noms més populars, encara que s’apartessin de la línia majoritària del partit, i perjudicaria als més grisos que fan de “paquet” i prou.
Ara bé, els requadrets de la llista oberta impliquen fer una doble elecció la mateixa jornada. També es podria desdoblar l’opció, i fer obligatoris als partits la realització d’unes eleccions primàries. De les primàries resultaria una llista tancada que es votaria com ara es fa normalment. El sistema de primàries podria fins i tot servir per engrescar la gent a “enregistrar-se” a un partit, i mira encara podrien obtindre una via de finançament. És clar que això divideix els electors entre els “electors de partit” (que votarien doblement) i els “electors no-adscrits” (que únicament voten al final). Alternativament, en unes primàries obertes tothom podria votar, bo i seleccionant, és clar, de quina primària concreta vol ser elector.
Però un sistema de primàries faria augmentar les “despeses electorals” i això encara podria accelerar la “degeneració democràtica”. També hi ha qui tem els “personalismes”, car un sistema així afavoreix els “polítics” que tenen suports personals poderosos més enllà de les estructures de partit.
Tots els sistemes abans esmentats tenen dificultats en l’actual distribució de circumscripcions. Barcelona, amb 85 diputats, és una circumscripció gegantina. Qui pot conèixer 85 diputats? Per això, des de diferents instàncies, es defensa l’adopció de circumscripcions més petites, vicarials o comarcals. Hem de recordar que, abans de la Segona República espanyola, la circumscripció electoral era el partit judicial. Però també hem de recordar els excessos caciquistes que això implicava, i que van menar als republicans a defensar la circumscripció provincial. És possible, en aquest sentit, que hi hagi gent d’Iniciativa, per exemple, que pensi en una circumscripció única. Això seria una llista tancada de 135 noms!
En l’altre extrem hom podria dividir el territori en 135 circumscripcions, basades en criteris demogràfics (equipoblacionalitat), combinada potser amb una correcció geogràfica (per exemple que, com a mínim, cada comarca constituís una circumscripció electoral). Però llavors en cada circumscripció únicament sortiria un diputat. Això substituïria l’actual sistema proporcional per un sistema majoritari. La llista seria més oberta que mai, però el Parlament tendiria a una situació bipartidista. Els dos partits majoritaris, segons com, podrien sortir amb una estructura encara més burocratitzada, i aquest és un resultat més probable que l’alternativa d’un enfortiment del personalisme polític.
Entre mig trobaríem la possibilitat de dividir el territori en, posem, vint-i-escaig circumscripcions, amb 6 diputats cadascuna. Podríem donar a cada persona l’opció de votar 4 dels noms proposats. Però això, com hem dit abans, conduiria a un sistema majoritari, si bé a la minoria se li atorgarien 2 diputats, i el mateix bipartidisme reapareixeria. Pel que fa als 6 diputats elegits, si no hi hagués sistema de partits, també trobaríem grans disparitat entre el més votat i el sisè més votat. Però alhora aquest sistema permet la introducció del “vot transferible”. En aquest cas cada persona tindria quatre vots però els ordenaria segons preferència: candidat preferit, candidat en segon terme, etc. El recompte d’aquest sistema és, però, complex, i ja hem dit que no tenim intenció de provocar atacs de feridura als recomptadors “amateurs” que bé podeu ser vosaltres mateixos. Un sistema de computació automàtica resoldria aquest darrer punt, però qui se’n refia?
A les eleccions federals alemanyes hom alterna el “sistema representatiu” i el “sistema proporcional”. Si l’apliquessim al Principat podríem tenir:
- 68 circumscripcions equipoblacionals: cada circumscripció elegeix un diputat. A Alemanya ho fan a una sola volta. A l’estat francès ho fan en dues, la qual cosa potser s’ajustaria més a una realitat pluripartidista. El bipartidisme quedaria atenuat en aquest darrer cas, car en la segona volta hom hauria d’atreure als partits minoritaris. Per comptes d’aquest sistema d’una volta o de dues voltes, existeixen altres sistemes que permeten l’emissió d’un vot complex. En Ramon Llull ja en parlava quan Blanquerna idea un sistema d’eleccions abacials.
- 67 diputats són elegits a llista única, o bé a través de diferents llistes per vegueria.
Podem fer-hi moltes voltes i consultar sistemes electorals. N’hi ha per dar i vendre. Però cap no és perfecte. Garantir la proporcionalitat implica esborrar la relació de representació. Quan hom vol perfeccionar el sistema de vot, el complica. I quan el simplifica, augmenta la temptació de vot tàctic (que és, justament, un dels motius del “cansament”). I total, algú podria demanar-se, per a què, quan la gent vota d’esma! O és que no hi ha gent que encara vota per la “papereta del Pujol” o la “papeleta del Felipe”?
A la Comuna de París del 1871 els representants electes eren revocables i sotmesos a mandat imperatiu (és a dir, havien de complir els acords del col·legi electoral). També rebien un estipendi que no podia ser superior al salari mitjà dels treballadors representats. Vet ací, una reforma prou ambiciosa i engrescadora.
