Expressions Lliures

La informació la he treta de la web de l’APCC, suposo que tothom ho sap, però com és un esdeveniment remarcable no farà mal repetir-ho. A destacar la festa d’aniversari que es marcaran conjuntament la revista Zikòlika i l’APCC el dissabte 7 de novembre a la Central del Circ (amb actuacions circenses i música en viu). A veure si algú hi va i m’ho explica, a canvi, prometo escriure sobre el Ringling abans que arribi a Barcelona.

Entre el dijous 5 de novembre i el diumenge 8, arriba a Barcelona Circ en Transhumància, una trobada anual d’artistes i espectacles que recorre durant tres caps de setmana ciutats del territori Circ-que-o!: Barcelona (5-8 de novembre), Jaca (13-14 de novembre) i Toulouse (18, 29 i 21 de novembre).

Circ-que-o! és un projecte de cooperació europea que promou la realització activitats en el sector del circ en els àmbits de la formació, creació, difusió i exhibició en els territoris transfronterers d’Aragó, Catalunya i Midi-Pyrénées durant els anys 2009, 2010 i 2011.

Els socis del projecte Circ-que-o! són Animahu, AMZ i Ajuntament de Jaca (Aragó), APCC – La Central del Circ i Escola de circ Rogelio Rivel (Catalunya) i La Grainerie, Le Lido i Universidad de Toulouse Le Mirail (Midi-Pyrénées, França).

El programa a Barcelona és el següent:

Dijous 5 de novembre, Institut Francès de Barcelona

10-19h Jornada professional “La creació de circ contemporani avui: experiències i propostes”.

Obertes les inscripcions. Descarregueu-vos aquí el programa i la fitxa d’inscripció.

Divendres 6 de novembre Escola de Circ Rogelio Rivel

21h Pistes obertes amb alumnes de les escoles de circ Rogelio Rivel (Barcelona) i Le Lido (Toulouse)

Dissabte 7 de novembre La Central del Circ

21.30 Espectacles de circ amb les companyies Son de fuelle, Yi Fán, Tania Cervantes i Deadós

Aforament limitat. Reserva d’entrades a creacio@lacentraldelcirc.cat

Diumenge 8 de novembre Ateneu Popular de 9 Barris

18.30h Espectacles de circ amb les companyies Toron Blues, Acrostiches i Ieto

Per veure espais, preus i detall de les companyies participants podeu descarregar-vos el programa complet. Us hi esperem!

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Aquí ho teniu, si en falten, només ho heu de dir…

Temporada Alta Girona, 1 octubre 11 de desembre,
Festival Internacional de Titelles de Vic, 1-30 de novembre,
Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella, 2-22 de novembre,
Fira de la Merditerrania, 5-8 de novembre, Manresa,
Theatrer op de Markt, 5-8 de novembre,
Encuentro de malabaristas de Zaragoza, 6-9 de noviembre,
Jornadas de circo de Alicante “Pasen y Vean”, 7-28 de novembre,
Festival Européen des Artistes de Cirque de Saint-Paul-lès-Dax (France), 13-15 de novembre,
Festival du cirque Grenoble, 26-29 de noviembre,
Festival Internacional du cirque de tours, 27-29 de novembre,
Humoris Causa, Mollerussa, 20-22 de novembre,
Encuentro de malabaristas de Bilbao, Koblakari, 3-7 desembre,

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

A les 18.00, a la Plaça Sant Agustí ha d’arrencar una manifestació unitària contra la corrupció. No és l’única manifestació d’aquesta vesprada. A Tortosa s’hi manifesten els treballadors de Lear, afectats per la deslocalització de la seva producció, i a Barcelona hi ha una manifestació contra la liquidació dels protocols de Kyoto de lluita contra el canvi climàtic.

Hi ha un fil que lliga aquestes mobilitzacions. Com assenyalen en un comunicat conjunt Maulets i el col·lectiu del Centre Social “Terra”, “l’escàndol del cas Gürtel és la punta de l’iceberg dels nombrosos escàndols que ha tingut la política valenciana als darrers temps“. En aquest manifest, titulat “Prou polítics corruptes. Democràcia real ja!“, s’identifica l’arrel econòmica de la qüestió: el boom immobiliari. Un boom immobiliari que ha tingut els seus efectes en la destrossa del paisatge i que ara paga una classe treballadora que veu impotent com la xifra d’aturats s’apropa imparablement al milió i mig a tot el país. Davant d’aquest panorama, se’ns parla de l’interès general i dels sacrificis necessaris. I lluny de desaparèixer l’antic triomfalisme del “capitalisme sense friccions”, el tenim més dispers de mai, i fa tot el possible perquè la indignació popular sigui desviada cap els bocs expiatoris habituals (els immigrants, els aturats, els sectors marginats, etc.).

De cop i volta els casos inacabables de corrupció, fan qüestionar l’enriquiment fàcil, la col·lusió d’interessos privats amb les institucions públiques i les extenses xarxes de clientelisme polític. Els assistents a la manifestació de València no denuncien únicament la corrupció il·legal, sinó també la legal, el model econòmic i social, la coentor neoconservadora. És crucial que la denúncia dels casos de corrupció legal serveixi per posar qüestionar de cap a peus tot un sistema que se’ns presenta com “el millor dels possibles”.

I cal també anar alerta contra determinats discursos “anti-corrupció”. Perquè els mateixos laboratoris ideològics que s’han alimentat amb els diners foscos del finançament dels partits majoritaris, de ben segur que ja preparen unes “receptes” que, lluny de servir a una suposada regeneració democràtica, ens aproparan a l’estil Berlusconi. Tampoc no ve d’aquí, ens diran, car aquest estil ja se’ns ha imposat ara, en l’entrepà format per les anquilosades estructures burocràtiques dels “partits oficials”. Però la tangentòpolis italiana no va dur pas a cap regeneració democràtica, i això cal recordar-ho. I les burocràcies del “pentapartito” s’han reencarnat ara en burocràcies de “plataformes electorals àmplies”, tan invisibles com les que regeixen els Partits Repúblicà i Demòcrata, i per això mateix tan difícils de combatre.

A. H., Regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. – 1ª Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. – Presidenta de PROMUSA. – Presidenta de PROECSA. – Gerent del Consorci de la Colònia Güell. – Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona. – Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona. – Consellera del Tunel del Cadí, Concessionària S.A. – Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària. – Consellera del Barri de la Mina. – Delegada de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona. – Consellera de la Caixa. – Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat. – Vocal del Consorci Sanitari Integral. – Vocal de la Fundació Caviga. – Consellera de l’Àrea de Salut de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Ens sona a les titulacions que gastaven els reis:

(Per exemple: Felip I d’Aragó i II de Castella:) Jo, En Felip, per la gràcia de Déu, rei de Castella, de Lleó, d’Aragó, de les dues Sicílies, de Jerusalem, de Portugal, de Navarra, de Granada, de Toledo, de València, de Galícia, de Mallorca, de Sevilla, de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, dels Algarves, de les illes de Canària, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma de la Mar Oceana, arxiduc d’Àustria, duc de Borgonya, de Brabant i Milà, comte d’Habsburg, de Flandes, de Tirol, de Barcelona, senyor de Biscaia, i de Molina, etc.

El post l’anava a continuar amb un lligam a Llibertat.cat i a Entrebastidors.info. Però, misteriosament, el .doc on preparava el post s’ha tancat catastròficament. Amb els rifenyos no s’hi juga.

Demà al vespre, la cia Circo de la Sombra faran la seva última representació a la Vela de Vilanova. Una manera molt bonica acabar una cia amb una festa. l´article anterior parla de la por de les companyies de teatre a desaparèixer, quantes cies de circ han desaparegut???…

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

NIT DE HOUSE ABORÍGEN

A LA PLAÇA GISPERT de MANRESA

DISSABTE 7/11/09 a les 10 nit

amb

DANNY MARQUEZ I MARCEL CASELLAS: Dj’s
PAU RIBA: sermó
JOSEP PEDRALS: poemes
IVÓ OLLER: trompetes sintetitzades
DANI CARBONELL I JAUME AGUZA: gralles
UNIÓ MUSICAL DEL BAGES: Banda
CIUTAT DE MANRESA: cobla
ALQUIMIA DEL SOL: video-projeccions

IRRRRRRRR…REPETIBLE!!!!!!

30/10/2009 REIVINDICACIÓN

Las compañías catalanas temen por su desaparición

1. • La crisis también ha hecho aumentar la morosidad en los pagos por las giras
2. • Los grupos piden que las instituciones no bajen las partidas para artes escénicas

Las compañías teatrales catalanas levantaron ayer la voz de alarma. Su denuncia fue contundente: está en peligro de desaparición una forma de hacer teatro, que ha sido bandera de la cultura catalana los últimos 30 años. La crisis ha provocado que las instituciones, principalmente los ayuntamientos, hayan recortado las partidas destinadas a artes escénicas con la inevitable reducción de contrataciones. Una estimación apresurada las sitúa este año en un 25% menos año respecto al 2008.
El espacio elegido para la convocatoria, la sede del Teatro de los Sentidos en el Camí del Polvorín de la falda de Montjuïc, resultó altamente metafórico. Allí descargaron su denuncia los 20 integrantes de CIATRE (Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya), una entidad fundada en 1996. Estaban al frente del pelotón unas caras tan relevantes como su presidenta, Anna Rosa Cisquella (Dagoll Dagom), Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), Joan Gràcia (Tricicle), Jordi Milán (La Cubana), Jürgen Müller (La Fura) o Mamen Duch (T de Teatre).

APOYO A LAS GIRAS / Bozzo, por ejemplo, sentenció que el modelo escénico catalán se decanta peligrosamente entre el teatro público, a cargo del TNC y el Lliure, y el privado a partir de musicales de multinacionales, o de producciones que se basan en rostros famosos de la televisión.
Todos los representantes de esas 20 compañías privadas denunciaron la reducción de contrataciones o la rebaja de chachet para unos grupos que tienen en las giras su principal forma de amortización de los espectáculos. Además, la crisis ha aumentado la morosidad «espantosa» a la hora de efectuar los pagos, sobre todo en el resto del Estado, lo que acentúa los problemas de unos artistas que viven al día. «Si no podemos optar a hacer bolos, no podemos aguantar», comentó Pepa Plana, la payasa de mayor trayectoria en Catalunya. Joan Segalés, de Vol-Ras, lamentó que no tienen «ningún elemento de presión» para hacer frente a esa morosidad, ante el riesgo de no volver a ser contratados.
Los profesionales coincidieron en que el esfuerzo hecho por las administraciones para reformar o construir teatros precisa de una programación mucho mayor que la actual. «Un teatro reformado debería tener dos, tres o cuatro funciones a la semana», afirmó Cisquella.
Bozzo concretó las peticiones de CIATRE en una mayor dotación presupuestaria, la articulación de los circuitos de contratación de la Diputación y la Generalitat, la representación en los órganos decisorios de esos circuitos y un mayor eco en los medios de su trabajo. «Si no iremos de mal en peor», sentenció.

REDUCCIÓN DEL MERCADO / Otro problema que han encontrado las compañías estables catalanas es la reducción del mercado español, a partir del hecho de que cada comunidad protege a los grupos de su territorio. «Eso contribuye a una situación de ahogo aún mayor», dijo Cisquella.
La presidenta de CIATRE anunció que tienen prevista una reunión con la Generalitat dentro de dos semanas para plantear sus demandas en busca de soluciones, que no solo afectan a su asociación, sino a las 120 compañías privadas catalanas, según un censo del 2006.
Cisquella remató su denuncia con otro ejemplo para dibujar la problemática de la crisis. «Nit de Sant Joan, que estrenamos en 1981 con su gira correspondiente, es en el 2009 un espectáculo de gran formato, lo que dificulta su contratación. Tiene ocho actores y una escenografía que cabe en dos camiones».

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

VOLEN VERSOS

El 24 d'aquest mes d'octubre va ser el dia de la BIBLIOTECA. A Cocentaina, al País Valencià, n'hi ha una que té un blog dedicat a la poesia infantil i juvenil. Si us hi passegeu podreu veure que és una passada de blog, tan per la quantitat de poemes, com per la qualitat i la varietat, ja que ni podeu trobar en diferents llengües. L'ànima d'aquesta biblioteca la coneixereu per Salvia, però en realitat es diu Dolores. Jo la felicito per una feina tan ben feta i li dono les gràcies per deixar-me formar part daquests versos voladors, que van ser un fantàstic regal d'aniversari.

M. Roser Algué Vendrells

El ‘cas Pretòria’ ha provocat un gran vessament de tinta. A diferència del ‘cas Gürtel’, la taca es troba més repartida políticament. Però si dissabte hi ha convocada una manifestació a València contra la corrupció, això no obsta perquè no es convoqui una de similar a Barcelona, al voltant del ‘cas Millet’ i del ‘cas Pretòria’. Comentaristes com Salvador Cot i Vicent Partal han assenyalat que la ‘branca política’ d’aquests casos és el resultat d’un sistema polític caracteritzat de manera principal per un sistema electoral de ‘llistes tancades’ (que atorga un gran poder a l’alta burocràcia dels partits majoritaris) i per un clientelisme polític a base de col·locacions en ‘càrrecs de confiança’, encarregament de reports i d’altres contractes administratius que segueixen procediments que, si bé legals en alguns casos, sempre fan mala ferum.

Aquest repartiment de càrrecs rep el nom als Estats Units de ‘spoils system’. Bàsicament consisteix en el fet que en arribar una persona a un càrrec electe (legislatiu o executiu), se suposa que té plena discreció per al nomenament d’una sèrie de càrrecs i per al repartiment per altres vies de diners públics, talment com si el referendament popular li donés dret de disposar del ‘botí’. Aquest sistema troba justificació, ens diuen, en el fet que les persones agraciades són aquelles que han bastit el suport sense el qual el càrrec electe no hauria reeixit en la campanya electoral. El sistema, dut a l’extrem, sempre va provocar repugnància, però ningú no va ser del tot conscient de l’absurd d’aquest sistema fins que Henry Guiteau va ferir mortalment el president Garfield el 1885, ja que se sentia en el dret de ser nomenat “ambaixador” com a recompensa pels seus serveis en pro del Partit Republicà. El successor de Garfield, Chester Alan Arthur, cap de la facció dels Stalwarts (a la qual pertanyia Guiteau), va trobar-se a la presidència. Per bé que Arthur era el cas paradigmàtic de defensor del sistema d’espoli, va ser ell, en aquelles circumstàncies, qui inicià la reforma del funcionariat (Civil Service) per donar-hi un caràcter professionalitzat.

En l’actualitat, en la majoria de democràcies occidentals hom basa l’administració en un personal contractat de forma més o menys transparent (funcionaris o personal laboral) i independent d’ideologies polítiques o dels canvis de coalicions que es puguin produir en governs i parlaments. Però, a banda de l’existència de ‘càrrecs de confiança’ i d’altres fórmules d’spoils system, existeix una densa boira de discrecionalitat.

I és la discrecionalitat poc o gens transparent la que fa les “llistes tancades” de les eleccions tan blasmables aquests dies. Al capdavall, ja en temps d’Arthur o de Guiteau, qui volia un càrrec electe hi havia de participar “individualment”. Senadors i representants, als Estats Units són elegits, tant a nivell estatal com federal, en eleccions uninominals a una sola volta. Fa uns dies ponderàvem les alternatives a les actuals “llistes tancades”. La nova llei electoral del Principat, per exemple, podria optar per una via que:
- dividís el territori del Principat en 15 circumscripcions equipoblacionals.
- de cadascuna d’aquestes circumscripcions s’elegirien nou diputats.
- cada elector podria assenyalar entre els candidats presentats, un total de sis persones.
- els nou candidats que rebessin més vots, serien els diputats de la circumscripcions.

Però si observeu el sistema anterior, és evident que cada partit nomenaria sis candidats. Les llistes serien obertes, però la majoria d’electors seguiria la línia de partit. A més, el sistema no garanteix la proporcionalitat global. La proporcionalitat la podríem aconseguir en el sistema anterior si fem una correcció. Podem computar els vots globals rebuts per cada partit i assenyalar, doncs, una quota corresponent per a cada partit. Per exemple, al partit “A” li podrien correspondre, per aquest sistema, uns 13 diputats (en haver assolit un 10% dels vots emesos al Principat). Però en nomenar els 13 diputats, hom aniria als vots personals aconseguits per cadascun en la seva circumscripció (recordem que havíem dit que eren equipoblacionals, però això també es pot aplicar a circumscripcions desiguals, si es compta per percentatges) i els 13 candidats d’aquell partit amb més vots serien elegits. Una variant d’aquest sistema seria fer la proporcionalitat circumscripció per circumscripció, però això aniria en detriment de la proporcionalitat global.

Ja podem tenir ben clar que la llei electoral del Principat no seguirà pas aquests criteris. Hom passarà de la circumscripció provincial a la vicarial, i ben poca cosa més. El sistema de primàries serà facultatiu, i encara gràcies. I així doncs, les llistes tancades i barrades hi restaran amb, segurament, ben poques concessions.

No cal dir que aquest “conservadurisme” del sistema electoral afavoreix la “desafecció” i l’abstencionisme. Casos com “Pretòria” afavoreixen la idea de “tots són iguals” i “tots van a per la ‘pela’”. Hom pot llençar, per exemple, filípiques quant al caràcter “sagrat” dels diners públics. El problema d’aquestes filípiques és la seva unilateralitat. Els diners que Millet lliurava per eixugar els deutes del Partit per la Independència ja no eren públics, sinó diners del “tercer sector”. Els diners que emblanquien els de “Pretòria” provenien del “sector privat”. Però aquesta provinença depèn de fins on arribem en la traça dels diners: els de Millet venien de subvencions i convenis públics en la major part; els diners “privats” de Pretòria provenien no poques vegades de negocis amb les administracions o d’un negoci privat que un tracte de favor de les administracions feia possible o més lucratiu. Ben a banda de la titularitat dels “diners” (d’empreses privades, d’administracions públiques, de fundacions fiscalment protegides, etc.), la riquesa sempre té una perspectiva social. Els ingressos públics es fan a través d’impostos legalment mandatoris. Els beneficis empresarials globals s’aconsegueixen a través de ‘treball impagat’. Els donatius que reben les fundacions són esperonats pel tracte fiscal favorable que reben i per les finalitats socials que persegueixen. Si una fundació s’inventa activitats, o una administració malbarata els seus recursos financers, o una empresa no reinverteix els beneficis per garantir la seva viabilitat econòmica, apareix una sensació d’estafa. Però una sensació sempre té un punt de subjectivitat. Per exemple, què passa si la fundació fa una activitat que, normalment, s’hauria pogut realitzar d’una altra manera més dispendiosa? O si els gestors d’una empresa haurien pogut evitar un mal exercici si haguessin fet una previsió normal i no pas estirat més el braç que la màniga? O si l’administració contracta un estudi a una empresa externa quan l’hauria pogut fer ella mateixa, potser només que amb un xic més de temps? Entre la sensació d’estafa i l’estafa legalment definida hi ha un marge marcat per intencions i d’altres figures jurídiques. El que urgeix és conduir la sensació a la racionalitat, la qual basa en el fet que tota la riquesa parteix de la natura i del treball humà que la transforma. I que el capital es construeix, en condicions normals, per la diferència que hi ha entre el que costa produir la mà d’obra i el que pot arribar a produir aquesta mà d’obra si entra en contacte amb la tecnologia. És d’aquesta diferència d’on es nodreixen, ja no tan sols els beneficis empresarials, sinó els drets d’apropiació de l’interès financer o dels impostos. Els fluxos de la riquesa segueixen després viaranys ben complexos, i la bastida de lleis i de governs serveix per assegurar-los. El fet que la innovació tecnològica garanteixi que la font originària brolli cada vegada més, i que amb menys mans es generi més riquesa, propicia i fa necessària una complicació més gran dels fluxos posteriors. Hi ha la vaga sensació que tot podria ser més senzill. I per això mateix hi ha tota una indústria ideològica dedicada professionalment a complicar-ho i capgirar-ho. La Gent de Gramenet, però, per exemple, lliga caps.