Expressions Lliures

In Cattorum terra, a més de 5 km enllà de la línia de l’antic limes, en el bell mig del món germànic, a qui sap quantes milles i a través de qui sap quines serralades del primer poble de parla romànica més proper, s’agraeix sincerament que els esforços aniversarístics d’aquestes terres hagin quedat esgotats amb la commemoració del 60è aniversari de la República Federal d’Alemanya. El bimil·lenari de la Batalla de Teutoburg, que s’escau entre el 9 i l’11 de setembre d’enguany passa relativament desapercebut. És un bon símptoma? La República Federal, Bundesrepublik, fou fundada sota l’ocupant romànic (francès) o fortament romanitzat (anglès i nord-americà). I és simptomàtic que hom abandonés les denominacions de Reich (utilitzada en el període anterior, no només pels nazis i pels bismarckians, sinó també pel règim democràtic de Weimar), per aquest manlleu llatí de Republik (en detriment del calc germànic Freistaat o Volkstaat). La Bundesrepublik és al·lèrgica a tota forma de nacionalisme, fins i tot al nacionalisme constitucional. En altres temps, la victòria de Teutoburg, al llarg de 20 segles, amb anades i tornades, ha estat celebrada com una coronació nacionalista front l’invasor romà. Fa 95 anys, en esclatar la Gran Guerra, revifaren de nou les adscripcions germàniques i romàniques, cosa que es fa patent, per exemple, en la literatura aliadòfila (fonamentalment, francòfila) de la intel·lectualitat barcelonina coetània. Charles Mauras, de Martigues, deia que ell era “de Provença, francès, romà i humà”. La romanitat, posteriorment, fou reivindicada per l’ex-socialista Benito Mussolini que, paradoxalment, acabà convertit en un titella dels alemanys que ocuparen mitja Itàlia el 1943. Romanitat? Llatinitat? Fora de la Romània, hom queda involuntàriament identificat amb les legions imperials de fa 20 segles, ara transmutades en una atapeïda i embafadora xarxa de restaurants de cuina mediterrània. Dins de la Romània, però, cada poble romànic és un poble bàrbar per al poble romànic veí, i els drets de conquesta i les espoliacions s’apliquen amb uns mètodes diferents però igualment efectius que els gastats pels romans d’August a l’antiga Germània. La Batalla de Teutoburg posà fi, ni que fos simbòlicament, a 20 anys de Pax Augusta, inaugurats amb la derrota del poble astur. Durant 20 anys, per exemple, els duces Romani, inclosos els fillastres del propi August tingueren més problemes per mantindre la disciplina de les pròpies legions romanes que no pas per esclafar la resistència dels pobles germànics (signe, d’altra banda, de les tensions socials i nacionals en el marc de l’Imperium populi romani). La frontera del Rin fou duta fins a l’Elba. La Batalla de Teutoburg aturà aquesta expansió. No s’esdevingué, com en temps de C. Marius, una temuda incursió germànica en direcció a Itàlia. La Romanitat encara havia d’assolir cimeres més altes i havia de gaudir d’una plenitud d’encara dos segles. Civilitzatòriament, però, la Romanitat Occidental sucumbí a les invasions germàniques quatre segles més tard. El resultat, però, fou una espècie de fusió entre els pobles romànics i germànics, sota l’ègida d’una religió d’origen jueu, de forma que les guerres i les paus romano-germàniques posteriors no responen a l’esquema clàssic de “xoc/aliança de civilitzacions”. L’actual eix franco-alemany, espinada d’aquesta reedició imperial que és la Unió Europea (més de l’Imperi de Trebisonda que del de Roma, tot s’ha de dir), n’és testimoni. Crec que era Plutarc qui deia que Roma, en conquerir [militarment] Grècia, n’havia resultat [culturalment] conquerida. En certa forma, també podem dir que Germània en conquerir [militarment] la Romània, i en conquerir Romània [culturalment] la Germània, ambdues resultaren mútuament conquerides. Per als cronistes grecs (autodenominats romanoi), els forasters d’occident, fossin de llengua romànica o de llengua germànica, eren “francs” o “llatins”. Per als cronistes àrabs, eren “rum” (romans) o “francs”.

Tornem, però, a aquelles jornades dels Idus de setembre de l’any del consolat de C. Poppaeus Sabinus i Q. Sulpicius Camerinus, P. Quinctilius Varus, de 54 anys, és governador de la província romana de Germania. Casat amb una néta de la germana d’August, forma part de l’entorn familiar directe del príncep (vg. Matrimonis i divorcis d’estat en temps d’August). Molts anys abans, havia estat membre de la Joventut Daurada que havia de consolidar el nou règim de Principatus. Als 32 anys es va casar amb Vipsania Marcella, filla d’Agrippa, número dos del règim i besneboda d’August. L’any següent fou cònsol, i tingué com a col·lega Tiberi, qui molts anys després havia de ser el successor d’August. L’any posterior al consolat es va morir Agrippa i, com que els fills del difunt eren massa joves, i Tiberi, l’altre gendre del difunt, era absent, li correspongué a Varus de fer l’elogi pòstum. Entre els 37 i els 38 anys, fou governador de la província d’Àfrica, i després de la de Síria. Quan es va morir el rei Herodes el Gran, de Judea, Varus, des de Síria, va haver d’esclafar una revolta jueva, encapçalada per qui deia ser el Messies d’Israel, i un total de 2.000 jueus foren crucificats en la repressió posterior. Vidu de la primera dona, de retorn a Roma, es casà amb una cosina de la difunta, també besneboda d’August, Claudia Pulchra.

Varus finalitzava, doncs, el seu tercer estiu a Germania. Les seves forces, integrades per tres legions romanes (la XVII, la XVIII i la XIX), sis cohorts de soccii (aliats) i una cavalleria de tres alae, havien acampat a la riba del riu Weser, el principal riu entre el Rin i l’Elba que desemboca directament en la Mar del Nord. Feien la marxa cap a les casernes d’hivern, a la riba del Rin.

En el campament a la riba del Weser, arribà un missatge a Varus de part d’Arminius. Arminius era el nom llatí d’Irmin, un príncep dels Cheruskern. Tenia llavors 26 anys, i feia uns quants anys que havia retornat al seu país natal, després de passar bona part de la infantesa i de la joventut a Roma, com a hostatge. La vida de príncep-hostatge a Roma, certament arriscada, era, amb tot, digna. Arminius s’hi guanyà la ciutadania romana i fou inclòs en el llistat de l’ordre eqüestre (la segona dignitat en importància després de l’ordre senatorial). Arminius també va rebre, a més de la formació general, ensinistrament militar, i comptava amb l’especial confiança de Varus. Arminius, doncs, trametia a Varus informacions sobre una revolta anti-romana. Segestes, un altre príncep querusc, també fidel a Roma, i de la confiança de Varus, va advertir al governador que no se’n refiés. Varus ho atribuí a les rivalitats entre Arminius i Segestes i, més concretament, al fet que Thusnelda, filla de Segestes, s’havia casat amb Arminius contra la seva voluntat. Arminius en persona confirmà a Varus el missatge, l’apremià, i abandonà el campament romà de nou, per organitzar les forces querusques que havien de sostindre Varus en la imminent operació.

Més tard, Varus posà en marxa les seves forces en direcció al focus rebel. La seva ruta s’estretava i s’endinsava en la foresta de Teutoburg. Les pluges prèvies havien fet enfangat el terreny, i la marxa era fatigosa, de forma que les tropes s’esfilagarsaren en una longitud de 10 milles. Per acabar-ho d’adobar, esclatà una forta tempesta.

Fou llavors que caigueren damunt dels romans, les tropes germàniques. Qui les dirigia era el propi Arminius, que era qui havia organitzat a l’ombra una coalició de cherusker, de marser, de chatten (els epònims dels actuals hessians), brukterer, chauken i sugambrer.

Els romans i aliats supervivents dels primers atacs passaren la nit alçant un camp improvisat. A primera hora del matí (del quart dia anterior als idus de setembre) avançaren per la foresta fins arribar a una clariana, sempre hostilitzats per les forces d’Arminius. Després, reprengueren la marxa, que de nou els trametia a terreny forestal, on tornaven a ser encara presa fàcil de nous atacs. La pluja continuava.

L’endemà, després de marxar durant gairebé tota la nit, les forces romanes i aliades arribaren a una altra clariana, allargada, d’uns 100 metres d’amplada. Amb el terra sorrenc, no pas tan enfangat, es feia més fàcil d’avançar. Però el gruix de les forces d’Arminius els esperaven. Havien construït una trinxera i un mur de fang. Els romans provaren d’assaltar el mur, per destruir-ne els defensors. El llegat Numonius Vala, número dos de les forces romanes, cercà, juntament amb la cavalleria, una via d’escapament. Els legionaris que ho veieren ho interpretaren com una fugida. També ho va fer l’enemic, que trametré la seva cavalleria contra la romana, i Numonius Vala fou mort en l’acció. Es desfermà el més violent atac de les tres jornades.

Varus, en veure perduda la situació, se suïcidà, i molts altres oficials i legionaris feren el mateix. D’altres, conduïts per Eggius, escometeren una resistència desesperada, i caigueren. Uns altres, comandats per Ceionius, es rendiren a les forces d’Arminius.

Les pèrdues romanes devien pujar a més de 15.000 legionaris. Les pèrdues germàniques foren molt inferiors. Algunes de les tropes aliades s’havien passat en el decurs dels tres dies al bàndol d’Arminius. Arminius va aconseguir recuperar, entre les restes de la batalla, les tres àligues que feien d’insígnia a cadascuna de les tres legions vençudes. També es va fer amb el cadàver de Varus, que va fer decapitar, per tal de trametre’n el cap al rei Marbod, dels markomannen, per tal de convèncer-lo d’unir-se a la lluita contra Roma. Marbod se n’abstingué i, rebut el cap, el reenvià a Roma.

En els dies previs a l’atac contra l’exèrcit de Varus, i en les setmanes següents, la confederació forjada per Arminius realitzà una àmplia campanya contra totes les posicions romanes a l’est del Rin. Part dels supervivents romans de la foresta de Teutoburg seguiren el camí del Rin. Algunes arribaren a Aliso, oppidum romà que resistí durant setmanes el setge germànic i que, només en trencar-lo, van aconseguir els defensors, conduïts per L. Caeditius posar-se en camí cap al Rin. Les dues altres legions romanes de la Transrenània, comandades per L. Nonius Asprenas, aconseguiren amb prou feines, de creuar el riu.

La Batalla deixà una forta petjada en la Roma d’August. A Roma hom va témer una invasió imminent, encara que, naturalment, no es va produir. Per a August la pèrdua de les tres àligues constituïa una taca en el seu honor personal. I també de Roma. Hom recordava, per exemple, les àligues perdudes a la batalla de Carres, 61 anys abans, i que havien pogut ser recuperades tres dècades després mitjançant negociacions amb els parts. Cinc anys després de la batalla, les tropes de Germanicus, nebot i fill adoptiu de Tiberius, van visitar l’escenari de la batalla. Dos anys després, en una nova incursió, van trobar dues de les tres àligues perdudes. La tercera àliga perduda no es recuperaria fins trenta-dos anys després de la batalla, en una incursió de P. Gabinius. No fou fins llavors doncs, que es va aconseguir en l’honor romà de reparar el desastre. Però fins i tot en aquella època, encara hi havia legionaris captius de l’exèrcit vençut en poder dels catten, ja que nou anys després, en una incursió de L. Pomponius, n’aconseguiren d’alliberar un grapat. De totes formes, amb les tres àligues instal·lades al temple de Mars Ultor, ja es considerava del tot pagat el desgreuge.

Després de la batalla, a efectes pràctics, la presència romana a la Transrenània fou limitada. La fortificació del limes fixà la frontera força lluny de l’indret de la batalla. Però això, més que no pas per un record amarg, es devia a la impossibilitat pràctica de realitzar subministraments a un cost assequible per a destacaments situats en les conques del Weser o de l’Elba.

En la part germànica, Arminius fallí en el seu projecte de formar una gran confederació contra els romans. I, com havia previst, aquesta fallida, comportà noves derrotes. Arminius fou assassinat en el marc dels enfrontaments entre clans dels queruscs dotze anys després de la batalla. La seva memòria perdurà en el temps, com a exemple de gran cabdill germànic. Però la memòria oral té els seus límits i, en el passar de les generacions, s’exhaureix.

Dels historiadors romans que parlen de la batalla, les obres dels quals van creuar el trànsit dels rotllos als còdices, qui en parla més abastament és Tacitus. En els seus Annales, però, la batalla no és coberta, però sí les lluites que menà Arminius en els seus darrers anys. A través de Tacitus, fonamentalment, hi hagué alguna reivindicació entre els pobles germànics de la seva figura cap als segles V i VI. Però, en aquella època, és clar, els migrats cronistes germànics, ja tenien prou herois entre la llarga llista de dinasties que havien aconseguit d’apoderar-se de tal o tal porció de l’Imperi Romà. Més tard, però, l’obra de Tacitus caigué en un oblit relatiu, fins que no se la recuperà en la Itàlia del segle XIV. En el segle XV, la invenció de la imprempta va ajudar a difondre Tacitus i d’altres historiadors antics. Se’n van fer traduccions i adaptacions a l’alemany. Sembla que fou Martin Luther el primer a suggerir que el nom Arminius s’havia de traduir a l’alemany com a Hermann. Encara que òbviament pagà, el querusc Hermann fou adoptat pels cristians alemanys, com a exemple de resistència contra l’emperador. I, evidentment, la Batalla de Teutoburg assenyala el cim de la trajectòria de Hermann. Hermann tenia un avantatge respecte dels altres herois germànics de l’època de les invasions i dels segles posteriors, ja que també reflectia un ideal pangermànic.

Fou devers el 18è centenari de la batalla, però, que les circumstàncies històriques feren protagonista Hermann. El 1808, Heinrich von Kleist publica l’obra teatral Die Hermannsschlacht, centrada en la batalla. Hermann, en l’obra de Kleist, representa els ideals de la unificació alemanya, divuit segles després encarnats en els liberals alemanys. Per contra, Segestes representa els prínceps reaccionaris, que es mouen entre les lluites entre ells, la repressió contra el poble i la col·laboració contra els romans. I el romà de l’època no era pas cap altre que el cors Napoleó, Emperador dels Francesos, Rei d’Itàlia i Protector de la Confederació del Rin. El 1841, sota aquesta visió, i amb Napoleó ja vençut, hom inicià la construcció del Hermannsdenkmal, en l’indret on se suposava que havia tingut lloc la batalla (saltus Teutoburgiensis, que diu Tàcit). L’obra reflecteix la transició ideològica del pangermanisme de la qual ja ens vam ocupar, en part, en parlar de Bismarck (*). Abans del març del 1848, el pangermanisme, comme il faut és patrimoni dels moviments liberals i progressius. Per a aquest pangermanisme, la Deutsche Bund (Confederació Germànica) no és més que una unió d’estats monàrquics o oligàrquics, que en res no resolia les profundes divisions polítiques i religioses encara clivellaven la nació alemanya. Fins molt tard, la classe dirigent prussiana no entenia cap altra política “pangermànica” que l’annexió de nous territoris al Regne de Prússia, i el nacionalisme prussià era, per Bismarck i companyia, una via molt més aconsellable. Prússia “fins al llac Constança”, era la consigna posterior a la victòria sobre Àustria. Però després de vèncer França, Prússia forja un Imperi Alemany, d’estructuració federativa, que excloïa naturalment Àustria, Suïssa, els Països Baixos, en la mesura que així el règim prussià no quedava amenaçat el més mínim. Ara sí, l’estat prussià finançà el Hermannsdenkmal, i així doncs, després de 34 anys de construcció (gairebé més dels que va arribar a viure el propi Armini), se’n va poder fer la inauguració el 1875. Durant els següents 70 anys, el memorial fou un dels símbols del Deutsch Reich. La Primera Guerra Mundial i els anys d’entre-guerres, amb França com la enemiga principal en l’imaginari germànic, Hermann havia de lluitar, doncs, contra París, la nova Roma de la insolència. Després de la Segona Guerra Mundial, Hermann va quedar sens dubte tacat. Fins i tot, el monument de Detmold ha quedat en entredit, ja que la zona de la batalla sembla situar-se a uns 70 km de distància del memorial. Per això, el Bimil·lenari de Teutoburg s’ha celebrat, fonamentalment, entre els cercles dels afeccionats a la història antiga, a vestir-se d’antics germans i d’antics romans, a reproduir les insígnies de les velles legions, i ans a parlar les seves llengües i cruspir-se les seves menges. Algú, més agosarat, diu que Hermann n’estaria orgullós d’aquesta Alemanya Federal en una Europa Unida. No ho sé. Potser sí que n’estaria el petit Arminius, quan jugava a tiris i troians amb altres “hostes de Roma”, davant la visita acostumada d’August, aclaparat per la magnificiència que l’envoltava.

L’article editorial de la revista Lluita d’aquest mes de setembre, que aquest estiu ha complert quaranta anys, du per títol, justament Cap a la independència de la nació completa. I completa en dos sentits, en el sentit que “en dir “nació catalana” estem dient llengua i cultura, drets i costums, economia i finances, ports i aeroports, etc. i etc.”. I en el sentit de la totalitat territorial, sense assumpcions prèvies de fronteres estatals, autonòmiques o provincials. Si bé en el primer sentit sembla que els independentistes tenen clar (bé des d’una posició capitalista o d’una posició socialista) que és absurd voler separar els aspectes “identitaris” dels “pràctics” de la nació (tal com fan demagògicament a la Plaça Sant Jaume), en el segon l’editorial de Lluita hi veu més problemes i constata que “hi ha, però, un tret bastant generalitzat entre els novells independentistes, el qual resulta força preocupant: el plantejament que fan de la independència és estrictament regional, reduït al territori de les quatre províncies que l’administració espanyola manté amb els noms de Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona”. Per si algú considera que, al capdavall, tant és un 55% del país com un 100%, l’editorialista rebla que “la història ens mostra que qualsevol reivindicació política reduïda a l’àmbit de les quatre províncies susdites ens duu a la derrota i la integració a Espanya”.

De totes formes, cal assenyalar que el manifest i el lema triat pels convocants a la Manifestació central de l’Onze (Plaça Urquinaona, a les 17,00h), que és netament independentista (“Som una Nació i volem Estat propi”) té completament clar l’abast de la nació, tant pel que fa a la terra com a la gent.

En la fotografia veiem l’església de Santa Elisabet, en Marburg an der Lahn, població hessiana de la qual ja hem parlat en dos posts anteriors (*,**). Poc abans del primer aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, les autoritats nord-americanes d’ocupació hi dipositaren, en la Capella de la Torre Nord, les restes de Paul i de Gertrud von Hindenburg. Fet i fet, recordaven tant les autoritats ocupants, com les noves autoritats civils, Marburg era la vila pairal dels Hindenburg. D’altra banda, l’antic heroi prussià, el darrer Reichpräsident de l’Alemanya pre-hitleriana, per molt reivindicable que fos entre els rengles “conservadors” suposadament antifeixistes, no deixava de ser un personatge incòmode. Havia mort 11 anys abans, i fins el gener d’aquell mateix any havia estat soterrat en el Memorial de Tannenberg. Ara aquell Memorial era darrera “del Teló d’Acer” (expressió goebbelsiana curiosament adoptada pels churchillians), i Hindenburg no hi podia tornar.

Paul von Hindenburg ha quedat en l’imaginari com l’exemple més pregon de la noblesa terratinent prussiana. Nascut a Posen, el 2 d’octubre de 1847, la seva joventut fou prototípica de la del junker primogènit. Amb matisos, és clar. El seu pare era, certament, d’origen doblement aristocràtic, Robert von Beneckendorff und von Hindenburg. La seva mare, nou anys més jove que el pare, era filla de metge. Això sempre el mig-avergonyí i li causà prejudicis entre el seu propi entorn social. El destí militar de la seva carrera era decidit de bell antuvi i, després de passar, per les acadèmies d’oficials de Wahlstatt i Berlin, tingué el bateig de foc en la Guerra Austro-Prussiana de 1866. També va participar en la Guerra Franco-Prussiana de 1870-1871. Condecorat en aquesta segona guerra, assistí com a representant del seu regiment als actes del Palau de Versalles del 18 de gener de 1871, quan el rei Wilhelm I. de Prússia fou proclamat Emperador (Kaiser) d’Alemanya. Disset anys més tard, el març del 1888, va fer part de la Guàrdia d’Honor que participà en els funerals d’aquest primer emperador del Segon Reich. Entre mig havia pujat pels rangs que tocava, s’havia casat amb una noia com calia, i no pas la filla de cap metge, Gertrud von Sperling, i havia estat pare de Pauline (1880) i Oskar (1883), i encara ho seria, després, d’Annemaria (1891). El 1903 assolia el grau de General d’Infanteria, tot coronant la seva carrera militar, i retirant-se’n, en conseqüència, el 1910, amb 63 anys. Fora de les batalletes contra austríacs i francesos, escaigudes més de quaranta anys abans, amb això es tancaria la trajectòria d’un junker que fa carrera militar per viure després, amb bona fama, de les rendes d’enormes i inacabables finques en la Prússia Oriental.

L’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, va somoure Alemanya en un fervor patriòtic on, fins i tot els socialdemòcrates van acabar per votar els pressupostos bèl·lics en el Reichstag. Els junkers, amb una consciència de classe molt més afuada, es delien d’imaginar-se els beneficis que traurien de les enormes annexions que arrabassarien a l’Imperi dels Tsars. Hindenburg fou mobilitzat. Tothom pensava que la guerra seria qüestió de setmanes, que el pitjor risc que comportava era tenir als austríacs per aliats i els anglesos per enemics, i que París i Sant Petersburg eren a tocar de la mà. El cap de l’estat major, Helmuth von Moltke confià a Hindenburg el comandament del Vuitè Exèrcit, que ja es trobava en el terreny i inesperadament tancat en el seu avanç pel Primer i el Segon Exèrcit russos, en el front de la Prússia Oriental. Hindenburg substituïa Maximilian von Prittwitz, que havia recomanat una retirada tàctica darrera del Vístula. Amb Hindenburg i el seu equip, en el que hi eren presents Erich Ludendorff i Max Hoffmann, el Vuitè Exèrcit obtingués dues victòries tronadores a Tannenberg (2 de setembre de 1914) i als Llacs Masurians (14 de setembre de 1914). La premsa, encara plena d’entusiasme bèl·lic, saludà Hindenburg, de 67 anys, com l’heroi de Tannenberg, on havien perdut la vida 5.000 soldats alemanys. Dos mesos després (dos mesos eterns d’una guerra que s’entaulava), Hindeburg era nomenat Ober-Ost, comandant suprem del Front Oriental. Després d’una batalla indecisa a Lodz, li arribà l’ascens a mariscal de camp. El mariscal ja li quedaria unit com un prenom més a la seva denominació.

Després de l’hivern del 1914-1915 començaren les dissidències entre el gran comandament alemany (i, més específicament, prussià). El nou cap d’estat major, Erich von Falkenhayn no era d’acord amb Hindenburg i Ludendorff sobre les possibilitats de trencar definitivament les línies russes, i fiava més en una guerra de desgast en el Front Occidental: retuda França pel desgast, Rússia demanaria la pau i ja es farien les annexions convenients. En les campanyes del 1915 i 1916, mentre el Front Occidental semblava estàtic, Hindenburg aconseguia alguns avenços en el Front Oriental, la qual cosa refermà la seva posició. El 1916, el govern alemany iniciava el Programa Hindenburg de “guerra total” (avant la lettre), amb tot de mesures de planificació econòmica i, particularment industrial, envers l’esforç bèl·lic.

L’agost de 1916, Hindenburg es feia càrrec de l’estat major central, amb el seu fidel Ludendorff com a segon. A efectes pràctics, el tàndem Hindenburg-Ludendorff establiren un govern dictatorial, destinat a l’esforç bèl·lic, però també netament dedicat a promoure els seus interessos de classe. Hindenburg sabia que, com més s’estantissés la guerra, més rebrollarien els dos grups polítics d’oposició, els socialdemòcrates i els centristes catòlics. Els esdeveniments de Rússia durant el 1917, d’una claredat manifesta, no foren rebuts per Hindenburg-Ludendorff més que com un èxit, en deixar el Front Oriental en una situació de pau, confirmada més tard amb el Tractat de Brest-Litovsk, signat amb els soviets.

Fins el setembre del 1918 el curs de la guerra en el Front Occidental era del tot indecís. Però els indicadors econòmics i polítics eren prou clars per a Ludendorff, que ja recomanava al Kàiser i al govern que fessin esforços per negociar un armistici, ni que fos en condicions desfavorables. Amb el front situat encara en territori francès i belga, les condicions desfavorables no implicarien cap pèrdua territorial, ni tan sols d’Alsàcia-Lorena, cobejades per la França que les havia perdudes 47 anys abans. S’iniciaren negociacions i, setmanes després, davant d’algun èxit en el terreny, Ludendorff dimití quan no se li va fer cas d’aturar-les. Hindenburg s’escandalitzà de la dimissió de Ludendorff i, quan aquest li demanà que el secundés, li respongué que dimitir llavors era com desertar. El lloc de Ludendorff l’ocupà Wilhelm Groener.

El novembre del 1918 la situació es va fer insostenible. La pressió dels aliats i la pròpia pressió interna (particularment de les diferents faccions socialdemòcrates, algunes d’elles netament antibel·licistes), feren que Hindenburg i Groener recomanessin a l’emperador Wilhelm II., que abdiqués. Per a Hindenburg l’abdicació no havia de comportar la fi de la monarquia prussiana, sinó el traspàs al Kronprinz Wilhelm, de 36 anys. Groener, més realista, entenia que el trànsit de poders s’havia de fer a través del Reichstag. Això, és clar, suposava la república, però bé podia ser una república de monàrquics, com la Tercera República Francesa dels primers temps. Calia que canviés quelcom perquè no canviés res, al capdavall, ja que, a diferència de la Sicília dels 1860, aquí els garibaldins es deien espartaquistes, i no endinyaven repúbliques burgeses sinó revolucions socials.

Entre Ludendorff i Groener, Hindenburg tenia una posició intermitja. Tots tres eren monàrquics, si més no en 1918, i Groener i Hindenburg ho foren tota la vida. Però si Groener s’orientava al pragmatisme (com demostrà en el seu pacte amb el dirigent socialdemòcrata Ebert), Hindenburg, vint anys més gran, defensava uns principis inqüestionables. Ludendorff, 18 anys més jove que Hindenburg, era, per dir-ho així, més dretà. Hindenburg, però, s’hagués esfereït de la trajectòria ulterior de Ludendorff si n’hagués conegut tots els detalls. No pas perquè Ludendorff evolucionés cap a posicions ultranacionalistes que el convertiren en un dels cabdills del moviment volkisch, sinó perquè Ludendorff acabaria per ficar en el sac de la Punyalada per l’Esquena (Dolchstoß) de novembre no tan sols als socialdemòcrates (jueus i gentils) i als centristes (catòlics), al capital industrial (jueu i gentil) i a la maçoneria, sinó perquè de l’antisemitisme, anticatolicisme i antisocialisme innats als junkern, Ludendorff derivà cap a un teïsme nacionalista que trencava amb el cristianisme luterà. Això, però, no seria fins molt més tard.

Hindenburg, el desembre del 1918, es retira del servei actiu, amb 71 anys. La intenció era tornar a la vida retirada de pre-guerra. No obstant això, el 1919, quan la revolució ja havia estat esclafada a Berlin, el govern socialdemòcrata cregué oportú repartir alguna bastonada simbòlica a la dreta. Hindenburg fou cridat a comparèixer a la Comissió del Reichstag que investigava les responsabilitats d’agost de 1914 (l’esclat de la guerra) i de novembre de 1918 (la derrota). Hindenburg no va voler comparèixer i, com a resposta, va rebre un requeriment. Ludendorff, alhora, pressionava Hindenburg que, si deia res que perjudiqués la seva carrera política entre la dreta nacionalista, ell respondria amb unes memòries demolidores envers qui encara era considerat “l’heroi de Tannenberg”. Hindenburg es plegà al to amenaçador de Ludendorff i, quan comparegué en la Comissió parlamentària, va limitar-se a llegir un escrit preparat per l’advocat de Ludendorff i no va respondre cap qüestió. El govern, però, no va gosar moure fitxa envers els responsables de l’agost del 1914. En barrejar l’agost de 1914 amb el novembre del 1918, feia igualar moralment provocar una guerra amb perdre-la. En no voler processar ni Hindenburg ni Ludendorff, pel seu estatus d’herois, que tampoc no havien sabut mai contestar durant la guerra, no feien més que alimentar la versemblança de la tesi de la “Punyalada per l’Esquena”.

Engrescat pels seus col·laboradors i admiradors, que li facilitaren el corresponent escriptor negre, entre 1919 i 1920, Hindenburg publicà Mein Leben, unes memòries centrades especialment en el seu paper en la guerra del 14, primer en el Front Oriental i, després, en el Comandament Central. En tot cas, però, Hindenburg passava a ser un vell general prussià retirat, que pocs anys després quedaria vidu. En tenia prou en veure que el seu fill, Oskar, que a 36 anys havia assolit el grau de major, pogués continuar la seva carrera militar. Hindenburg repartia el seu temps entre les finques de Hanover i de Prússia Oriental.

A través d’Oskar, Hindenburg era tot sovint sondejat sobre la possibilitat de tornar a la política. Amb Ludendorff fora de joc després del putsch frustrat de Baviera de 1923, Hindenburg podia ser una figura segura en les eleccions presidencials de 1925, on a tota costa calia arrabassar la Presidència del Reich a l’SPD. Hindenburg, però, de 78 anys, no era especialment interessat.

El 29 de març de 1925 fou la primera volta de les presidencials. Sense cap candidat majoritari, calia plantejar aliances. L’SPD va oferir retirar el seu candidat, Otto Braun, a canvi de certes contrapartides al Zentrum, i els dos partits acordaren donar suport al candidat catòlic Wilhelm Marx. Els partits majoritaris de dreta, el DVP i el DNVP (aquest darrer de tendència més volkisch), impulsaven la candidatura de Karl Jarres, del DVP. Des del DNVP no se’n refiaven gaire del perfil burocràtic de Jarres. Podien haver recorregut a l’almirall Alfred von Tirpitz, membre del DNVP, i amb la fama d’haver dirigit la guerra submarina en el 14. Però Tirpitz, de 76 anys, es va estimar més viatjar personalment per convèncer Hindenburg que substituís Jarres com a candidat. Tirpitz insistí prou, i Hindenburg accedí a presentar-se a la segona ronda, per bé que sota l’etiqueta d’independent. Hindenburg rebé el suport inesperat del Partit Popular Bavarès (BVP), que s’estimà més donar suport al prussià luterà que no pas al catòlic renà Marx, massa esquerranós pel seu gust. Així, en la tercera ronda, s’enfrontaren Hindenburg, Marx i el candidat del KPD, Ernst Thälmann. Hindenburg aconseguí l’elecció: l’heroi de Tannenberg seria Reichpresident.

Hindenburg assumí la presidència el 12 de maig del 1925, previ jurament de la Constitució. Les funcions de Hindenburg eren, d’acord amb la Constitució, bàsicament testimonials, car la direcció política requeia en el Canceller. Però, amb governs inestables i mancats de suport parlamentari sòlid, les funcions arbitrals del President havien esdevingut vitals. Al voltant de Hindenburg es formà una Kamarilla. La persona més propera, òbviament, era Oskar, nomenat ajuda de camp del seu pare. Hi seguia després un triumvirat format pel ja citat Groener; per Otto Meißner, un alt funcionari alsacià; i el general en actiu Kurt von Schleicher, un clar aspirant a la figura de cabdill militar d’Alemanya d’estil populista, i potser el més ben situat per esdevindre-ho.

Schleicher obrí l’assalt a la República de Weimar, que molts anys després havia de pagar amb la vida, assassinat pels nazis com a torna pel sacrifici d’Ernst Röhm. Schleicher havia entrat en la Kamarilla per la seva amistat personal amb Oskar, home de la seva mateixa edat i d’orígens familiars similars. Val a dir, que Schleicher se cenyia al text constitucional: el Reichpresident pot dissoldre el Reichstag; el Reichpresident pot signar decrets-lleis d’emergència, de validesa immediata, però que el Reichstag pot cancel·lar per majoria simple en un termini de dos mesos; el Reichpresident pot nomenar directament el Canceller, sense passar pel Reichstag. La idea era que Hindenburg el nomenés Canceller. El Reichstag, naturalment, protestaria, i provaria d’anul·lar qualsevol decret-llei (i tenia majoria per fer-ho). Però, és clar, el Reichpresident, davant de qualsevol impugnació parlamentària, podia optar per dissoldre el Parlament. I els partits de la majoria sabien que a cada nova elecció, el KPD i el DNVP guanyarien presència.

El pla de Schleicher fou assajat el 1926, però la dreta no gosà dur-lo a terme. El setembre del 1929 el crac borsari de Nova York s’havia deixat notar. Hindenburg s’esfereïa en sentir parlar d’economia, potser pel record de l’etapa del 1916-18. Meißner, cap de l’Oficina del President, i Schleicher, temptejaren Heinrich Brüning, cap de la fracció parlamentària del Zentrum. Davant seu tenien un estantís govern de coalició entre l’SPD i el DVP. La crisi en el govern Müller esclatà en les primeres setmanes del 1930, al voltant de la qüestió de l’augment de la paga per desocupació, que la inflació es menjava implacable. El DVP no volia accedir a l’augment “excessiu” que plantejava l’SPD. Müller dimití el març del 1930. Llavors, Hindenburg va poder nomenar Brüning com a canceller. Brüning presentà una reforma pressupostària per equilibrar el dèficit públic, amb fortes retallades en despeses i un augment notable d’impostos. Fos per unes o per l’altre, el Reichstag hi votà majoritàriament en contra el mes de juliol. Brüning, llavors, va presentar a Hindenburg els decrets de la dissolució del Reichstag i convocatòria de noves eleccions i el decret-llei pressupostari. Hindenburg signà els dos. En les eleccions de setembre de 1930 hi hagué un enorme transvasament de vots, i tal com s’havia previst el KPD pujà considerablement, però per la dreta no fou el DNVP el beneficiat, sinó l’NSDAP d’Adolf Hitler. L’SPD considerava, però, que havia resistit prou bé i que, davant del risc de noves eleccions, més valia no impugnar cap dels decrets-lleis del canceller Brüning. Hindenburg consentí la política econòmica draconiana de Brüning, a condició que no afectés ni la despesa militar (que anava en ascens molt abans que Hitler fos nomenat canceller) ni l’Osthilfe, el programa d’ajut a les finques agràries de la Prússia Oriental.

S’apropaven les eleccions presidencials. Hindenburg, de 85 anys, no era pas en condicions físiques ni mentals de sostindre-les. La Kamarilla, però, en depenia completament. L’octubre del 1931, Hindenburg va rebre Adolf Hitler, en el marc d’una sèrie de contactes per evitar que el líder nacional-socialista es presentés a les presidencials. Tant el Zentrum com l’SPD temien una victòria de Hitler i pressionaven la Kamarilla per a la continuació de Hindenburg. Però Hindenburg i la Kamarilla s’estimaven més evitar-se el tràngol de les eleccions a través de la via constitució del referendament parlamentari del president per 2/3. Però per arribar als 2/3 calia els vots del KPD o de l’NSDAP. El gener del 1932, Brüning tornà a sondejar Hitler, i Hitler proposà un acord a Brüning pel suport a Hindenburg. Brüning trobà els termes inacceptables. Schlechter considerà que la negativa de Brüning amenaçava d’engegar a rodar tota l’estratègia. Fos com fos, hom anà a les eleccions. En la campanya electoral Hindenburg fou poc més que una imatge, una encarnació de la “unitat nacional”, una encarnació de la solidesa front les “dificultats”, etc. Però en nom de Hindenburg parlava Brüning, la impopularitat del qual començava en els rengles del seu propi partit.

Com era d’esperar, Hindenburg no assolí la majoria necessària en les eleccions de març del 1932: Hitler quedava segon, i Thälmann tercer. En la segona volta de l’abril, Hindenburg aconseguí els vots requerits i fou, doncs, reelegit. Ni en la pròpia Kamarilla les coses eren calmades. L’enfrontament entre Schleicher i Groener comportà la destitució del segon com a ministre de Defensa, el mes de maig. El dia 31, qui era destituït era el propi Brüning. Per decret presidencial, es nomenà nou canceller Franz von Papen, un aristòcrata catòlic de Westfàlia. Schleicher pensava que Papen seria un titella. Però Papen va saber entrar en la Kamarilla a través d’Oskar. Diferències a banda, la Kamarilla va optar per dissoldre el Reichstag i convocar eleccions pel juliol de 1932. La idea de Schleicher era comptar amb la col·laboració de l’NSDAP, i en aquest sentit havia treballat especialment amb Gregor Strasser, una de les figures més importants del partit nazi. Schleicher havia també sondejat elements de l’SPD i dels sindicats. En les eleccions del 31 de juliol de 1932, l’NSDAP fou el partit més votat. Hitler es postulà llavors com a canceller, cosa que ni la Kamarilla ni Hindenburg volien acceptar, més que res per prejudicis de classe i pel caràcter incontrolable del “caporal austríac”. Per Hindenburg l’NSDAP era un partit divisori de la dreta, sempre disposat a acusar a tots els que hi discrepaven de “reaccionaris”. En la primera sessió del nou Reichstag, hom va fer un vot de no-confiança al govern de von Papen. Von Papen, com a resposta, va presentar a Hindenburg la dissolució del Reichstag. I així de nou, convocaren noves eleccions per al novembre del 1932. Esperaven que l’NSDAP pagaria factura per la seva “irresponsabilitat” en no sumar-se a la coalició Von Papen. En pagà, però no tanta com esperaven (caiguda del 37% al 32% dels vots, i conservació del primer lloc). En aquesta ocasió, la Kamarilla va oferir Hitler el lloc de “vice-canceller” en un govern “d’amics del president”. Hitler va entendre que l’oferta del càrrec de “vice-canceller” era una forma d’anul·lar-lo i que no tindria cap mena de poder, mentre que, alhora, l’NSDAP carregaria totes les culpes de les mesures conservadores i impopulars de Von Papen.

Papen va arribar a proposar que Hindenburg declarés la llei marcial i que el Reichstag fos dissol de forma permanent, amb la instauració d’una dictadura burocràtico-militar. Schleicher va respondre que fer això, en el moment president, implicaria l’aixecament en contra, bé de la SA (l’organització paramilitar de l’NSDAP), o bé del RFB (l’organització paramilitar del KPD) o, més probablement de tots dos, i que Polònia o França, o totes dues, envairien Alemanya. Schleicher demanava paciència i confiava en els contactes amb Strasser per fer entrar en raons l’NSDAP (amb Hitler o sense Hitler). El govern Papen va caure, i Hindenburg nomenà canceller Schleicher. Però ara ja era tard perquè el cervell del pla actués en nom propi per comptes de fer-ho a través de cancellers catòlics. Schleicher no reeixí amb l’NSDAP. I qui saltà del partit, naturalment, fou Strasser, no Hitler. Papen s’apropà ara a Hitler. Fou Papen qui introduí de nou Hitler en la Kamarilla, i qui va aconseguir de guanyar-se el favor de Meißner i d’Oskar. El dia 26, Hindenburg encara prometia a d’altres col·laboradors propers que mai no nomenaria Hitler canceller. Papen esperava que la caiguda de Schleicher li retornés la cancelleria. Però calia sortir de l’atzucac, i el dia 30 hom nomenà Hitler, amb l’esperança que, en cremar-se, les coses millorarien de cara a una eventual llei marcial i una restauració monàrquica. Sense Schleicher, però, la Kamarilla havia perdut el seu membre més intel·ligent.

En el govern de Hitler, l’NSDAP tenia la Cancelleria, però era en minoria. Alfred Hugenberg, del DVNP, també membre del govern, encara era convençut ell mateix (i ho eren també molts comunistes) que seria ell i no pas Hitler el futur líder feixista d’Alemanya. El govern Hitler va dissoldre una vegada més el Reichstag, amb la confiança que pujarien l’NSDAP i el DVNP (ni que fos a costa dels altres partits de la dreta i del centre catòlic). Amb el Reichstag dissol, hom retallà la llibertat de premsa i, després de l’incendi del Reichstag, es desencadenà la repressió contra l’esquerra obrera. El nou Reichstag es va inaugurar a la Kroll Opera House. Encara hi havia alguns diputats de l’SPD i dels partits centristes, però els diputats electes del KPD o eren detinguts o s’havien exiliat. El mes de març, el Reichstag aprovà una Llei Capacitadora que delegava amples poders al govern de Hitler, i el mes d’abril, s’hi aprovava una Llei per la Restauració de la Funció Pública, que suposava l’exclusió de la funció pública de tots aquells classificats com a jueus. Hindeburg vetà la llei, però únicament per evitar que afectés també els jueus veterans de la Gran Guerra.

En aquesta època, Hindenburg ja residia de forma gairebé permanent a Neudeck, en la Prússia Oriental. Malalt de càncer de pulmó, el mes de juliol de 1934 la seva mort era imminent. L’anterior 30 de juny, l’NSDAP, que amb l’absorció del DVNP i l’autodissolució del Zentrum, havia quedat com a partit únic, presidí la matança dels darrers rivals d’importància que li quedaven a Hitler en la dreta, des de la SA, fins al cercle de Papen, el mateix Schleicher, Gregor Strasser, etc. La sang havia esquitxat prou de prop la Kamarilla per ser indiferent. El seu darrer valor, Hindenburg, era a punt de traspassar. Quan Hitler visità el moribund, l’1 d’agost, mantingué les formes. L’endemà moria el Reichpresident.

Com un homenatge a Hindenburg, Hitler declarà que el càrrec de Reichpresident restaria vacant. Ell mateix continuaria com a Führer und Reichskanzler, cosa que es va ratificar en referèndum el 19 d’agost del 1934.

Hindenburg havia expressat sempre el seu desig de ser soterrat al costat de la seva difunta esposa, morta de feia anys, en la finca familiar de Hanover. El govern nazi, però, imposà, d’acord amb Oskar, que maldava per no córrer la sort del 30 de juny, el soterrament de Hindenburg en el Memorial Tannenberg. Les restes de Paul von Hindenburg foren soterrades en lloc de presidència del Memorial. Fins el 2 d’octubre del 1935, les restes de Gertrud von Hindenburg no foren mogudes de Hanover fins a Tannenberg, i en motiu d’aquell dia, 88è aniversari del naixement del mariscal-president, els dos taüts foren col·locats en una nova cripta.

Anys després, el gener de 1945, davant l’avenç inexorable soviètic, per ordre del Führer, les restes de Paul i Gertrud von Hindenburg foren dessoterrades del memorial de Tannenberg, que fou parcialment volat dies més tard. Els dos taüts feren el viatge que en aquells mesos, durant i després de la guerra, havien de fer tants altres alemanys. L’antiga Marxa a l’Est dels temps de Friedrich Barbarossa es trocava ara per una Marxa a l’Oest. Regions senceres de majoria alemanya o de minoria alemanya significativa es reeslavitzaren (o s’eslavitzaren per primera vegada), en part amb la població eslava autòctona, o amb aportacions eslaves de regions més orientals.

Les despulles de Paul i Gertrud von Hindenburg foren traslladades a un búnquer als afores de Berlin. Allà reberen la companyia de les restes dels seus admirats reis, Friedrich II (mort feia 159 anys) i Wilhelm I (mort feia 57 anys), per continuar el viatge cap a l’oest. Foren col·locats en una mina de sal. Allà els trobaren, abandonats, les tropes nord-americanes, el 27 d’abril. Les autoritats nord-americanes d’ocupació decidiren finalment traslladar-les a la veïna Marburg, i sepultar-les en la cripta de la torre nord de l’Església de Santa Elisabet, un dels edificis que havia sortit relativament indemne dels bombardejos. Al capdavall, Marburg era la vila d’origen dels Hindenburg i, en vida, per aquesta raó, el mariscal-president havia estat declarat ciutadà honorari. En la propaganda nazi, Hindenburg era col·locat sovint a l’alçada de Friedrich II. i de Bismarck i, en conseqüència, vist com un precursor de Hitler, en una curiosa cadena de rei a príncep, de príncep a mariscal, i de mariscal a caporal. Ara quedava com un record d’un passat llunyà, de quan Marburg era part d’un estat anomenat Prússia.

Cirkusprinsessan es un festival d´Estocolm dedicat a les artistes de circ, aquest any la selecció per a la final es fa per votacions, si entreu a aquesta pàgina podeu veure i votar els videos. L´inscripció està oberta fins al 28 de Setembre per si alguna de vosaltres si anima. Aquest festival es un concurs s´ha de guanyar per aconseguir dinerons, entre els videos hi ha només una espanyola la Marilen que fa corda volant.
Es un bon mitja per veure el panorama femení mundial.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Si l’enemic hagués mantingut discreció quant a la consulta popular, beneplacitada pel consistori, que s’ha de celebrar aquest diumenge a Arenys de Munt, segurament tot plegat hauria passat relativament desapercebut més enllà de les entitats organitzadores. Amb penes i treballs, hom hauria aconseguit de traslladar la proposta a un grapadet de municipis. Però amb la propaganda que li han donat entre falangistes de dretes i d’esquerres, conselleries i ministeris d’Interior, vicepresidències del govern, advocacies de l’estat, fiscalies i bèsties de tot altre pelatge, no pas s’ha celebrat la dita consulta, que ja s’anuncien de noves. A principis de la setmana passada, el batlle de Seròs (Segrià) anunciava que en aquest municipi s’hi faria una consulta semblant. I divendres passat, a Argentona, el ple municipal proposava l’impuls d’una consulta similar, amb els vots favorables d’Entesa per Argentona, Tots per Argentona, CiU i ERC. A diferència d’Arenys de Munt, on únicament hi va haver l’abstenció del PSC-PSOE, a Argentona hi hagut, a banda d’aquesta mateixa abstenció, els vots contraris del PP i d’Agrupació Argentona. De la mateixa forma que l’organització de la consulta a Arenys de Munt no és municipal sinó d’una comissió independent, també aquest serà el cas d’Argentona. D’aquesta forma, per moltes anul·lacions i impugnacions que arribin des del reencarnat Servei d’Intervenció i Assessorament de les Corporacions Locals, les consultes es faran, als locals municipals o uns metres enfora. Els “opositors” hauran de calcigar Catalunya amunt i avall, i cal advertir-los que la bonior del clima maresmenc no és la general en un hivern que s’esbrina políticament calent i climàticament fredot.

Aquest diumenge 6 a les 18h en el Stand Socio Cultural, es fa l’estrena mundial de l’espectacle “Circulo” de la companyia TT, dins de les festes de Bellvitge.
La companyia TT, és una nova companyia formada per dos antics membres dels Malabarlos, la Merche i el Joselito amb música del Mario i direcció d’en Charlie. Es tracta d’un espectacle de malabars i acrobacia amb un bon nombre de personatge i amb unes bones dosis d’humor.

El mateix dia i a les 19h podreu veure l’espectacle “Efecto Doppler” dels Circonita en la plaça del mercat.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

L’Administració General de l’Estat i els Cossos de Forces i Seguretat de l’Estat de les Illes Balears recauen sota la responsabilitat del delegat del govern, Ramon Socias. A ell fa directament responsable l’Obra Cultural Balear (OCB) de la impunitat amb la qual algunes autoritats, funcionaris i agents sota Ramon Socias actuen devers els ciutadans de llengua catalana. En ocasions prèvies, Socias havia respost a les denúncies de l’OCB confonent la gimnàsia amb la magnèsia i dient que la seva Delegació ja es preocupava d’augmentar el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, entre el funcionariam estatal. No obstant això, les denúncies de l’OCB no anaven per ací, anaven per l’atitud sortosament no universal però sí certament intolerable que una persona sigui blasmada de paraula o de fet pel simple fet d’expressar-se en català en una comunicació amb un funcionari o agent.

Això és el que li passà a I. C., en l’Aeroport de Son Sant Joan el passat 7 d’agost, quan es disposava a embarcar, junt amb la seva campanya, en un vol cap a Londres. Interpel·lat en castellà per un agent de la Guàrdia Civil en el control de documentació, I. C. hi respongué en català. Hom pot demanar-se quin paper fa la guàrdia civil en controls rutinaris d’aquesta mena. Molta gent creu sincerament que són una prevenció necessària contra tota mena de malvestats elucubrades per Bin Laden, Fumanxú i altres líders de la conspiració internacional anti-occidental. Però no. L’agent en qüestió era un professor de sociolingüística aplicada, un d’aquells que considera que una persona interpel·lada en castellà ha de respondre en castellà. “Háblame en castellano”, li va dir, després d’haver comprovat que el llinatge de l’interpel·lat era d’etimologia castellana, ja que, a banda de sociolingüista, és etnògraf. I. C. li respongué en català. El caporal de la guàrdia civil insistí una segona vegada, fidel a la seva missió d’endoctrinament sociolingüístic a la població. Però I. C. tornà a respondre en “dialecto provincial”. A la tercera insistència, I. C. ja parlava en castellà. Fou llavors que se l’endugueren a un apartat, davant la mirada de la seva companya, que va poder veure com l’espentaven. El caporal de la brigada sociolingüística, ja davant de ningú, clavà un mastegot a I. C., i seguí amb una estomacada, etc. La lliçó de sociolingüística deixava de ser magistral per ser pràctica. “Se le ha ido la mano al cabo”, deia un altre agent. La mà havia anat allà on tocava d’acord amb els “principios fundamentales” de la sociolingüística espanyola. Mai no haurem de menysprear el paper de la violència en inculcar les mateixes nocions sociolingüístiques que fan que, davant de la notícia de l’agressió d’I. C., encara hi hagi connacionals que s’exclamin: “I do, perquè no li responia en castellà d’entrada, i en pau”. La pau del cementiri, d’entrada. I encara hi ha criminals que, amb tot la barra, assenyalen el cognom castellà d’I. C. per justificar l’estomacada.