Expressions Lliures

Fa uns dies Vicent Partal citava en el seu blog (Mails per a Hipatia) un passatge d’un dels darrers llibres d’Oriana Fallaci (1929-2006). Gairebé en demanava disculpes. Si fos 25 anys enrera, ningú no hauria trobat estrany que Partal cités Fallaci, ans hauria esperat que fos citada encomiàsticament. En canvi, ara, esmentar Fallaci, en els contorns ideològics de les esquerres és exposar-se a la condemna. Inversament, si Fallaci era abominació per a la dreta europea no fa ni dues dècades, ara aquesta mateixa dreta la cita (més que no pas llegeix) amb fruïció. Som, doncs, davant d’una trajectòria insòlita? Alguns seguidors de Fallaci, de la Fallaci dels darrers dies i de la Fallaci de fa més temps, protestaran, i no pas sense raó. La mateixa Fallaci, sense caure en falses i absurdes protestes de coherència, contestà alguna vegada àcidament a qui li recriminava (o felicitava) el canvi. Potser la Fallaci no ha canviat pas, i qui ho ha fet ha estat el panorama ideològic. Però tot moviment, inclòs tot moviment ideològic, és relatiu. La trajectòria de Fallaci pot ser (o no) insòlita no tant pel que ella faci o deixi de fer, sinó pel que si fan o deixen de fer els altres.

Oriana Fallaci va nàixer el 29 de juny de 1929 a Florència. Tenia, doncs, 11 anys, quan la Itàlia de Mussolini entra en la guerra de Hitler. El desembarcament aliat a Sicília, primer, i a Calàbria i a la Campània, després, destarotaran el règim mussolinià. La classe dirigent percep el naufragi. A través de la monarquia i del Gran Consell Feixista, Mussolini és destituït i empresonat; en el seu lloc hom nomena un militar, el mariscal Badoglio, com a nou cap de govern. Formalment, el govern Badoglio recalca els seus compromisos bèl·lics amb Alemanya. Però és clara la jugada. Els alemanys s’afanyen a desarmar l’exèrcit italià; els badoglians signen l’armistici amb els aliats i declaren la guerra a Alemanya. Itàlia queda dividida en dues zones, amb un límit mòbil, consistent en el front bèl·lic: al nord ocupació alemanya (sota el domini de la República Social Italiana d’un “alliberat” Mussolini i del seu Partit Feixista Republicà) i al sud ocupació anglo-nord-americana (sota el domini del Regne d’Itàlia desfeixistitzat). En aquesta època Oriana Fallaci té 14 anys. El seu pare, Edoardo, participa activament en el moviment antifeixista florentí. Oriana s’uneix al grup antifeixista “Giustizia e Libertà”, que combat amb les armes els ocupants alemanys i els feixistes que hi col·laboren. Oriana hi fa de correu.

Acabada la guerra, el 1946, Oriana comença a treballar com a corresponsal especial per a Il mattino dell’Italia centrale. La fama com a corresponsal internacional li arriba en els anys 1960, tant pels articles que fa als diaris com per revistes com L’Europeo o Epoca. El 1968 és quelcom més que testimoni presencial dels fets de la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco: les forces antidisturbis que massacren els estudiants la disparen i, creient-la morta, la deixen entre els pilons de cadàvers. L’actuació policial fou indiscriminada, certament. I els periodistes, identificats o no, foren especialment focalitzats. Però per a Oriana Fallaci, encara que fos molts anys més tard, hi havia la percepció clara que anaren a per ella pel seu color de pell i pels seus trets europeus.

Oriana Fallaci assisteix a d’altres moments del període, com la guerra del Vietnam, on les seves cròniques denuncien l’actuació de l’exèrcit nord-americà, però no estalvia tinta tampoc per denunciar les actuacions dels sud-vietnamites, tant dels governamentals com del Viet Cong. La crònica mexicana i vietnamita que ha ofert Fallaci l’enemista, òbviament, amb la dreta que valora uns i altres fets com una necessària lluita contra la insurgència. Fallaci també assisteix a la guerra Indo-Paquistanesa, però aquesta guerra queda més lluny per a l’esquerra-dreta italiana, que no sap quina carta jugar ni a Bengala ni a Caixmir, fora del cas, és clar, dels pro-soviètics acèrrims que defensen l’“autodeterminació” de Bangla-Desh i dels pro-xinesos acèrrims que defensen la “integritat territorial” de Paquistan. Un conflicte molt més proper és el grec, amb la Dictadura dels Coronels encetada el 1967. Fallaci entrevista un dels dirigents de l’oposició en l’exili, Alexandros Panagoulis, que es convertirà en la seva parella.

Oriana Fallaci és, en aquesta època, una entrevistadora demolidora. Burxa els cosmonautes de l’Apol·lo 12 quant a les frases espontànies que han de pronunciar en xafar la Lluna. Arrenca a Henry Kissinger, el 1972, la confessió que la guerra del Vietnam és una “guerra inútil”. En una entrevista amb Khomeini, el 1979, ja com a cap suprem de la “República Islàmica” d’Iran li retreu “l’apartheid” en el qual havien caigut les dones iranianes arran de la “revolució”.

Oriana Fallaci també segueix en els anys 1970 de prop les petjades terroristes de la dreta. El 1975 és de les primeres en denunciar l’existència d’una trama política darrera l’assassinat de Pier Paolo Pasolini. El 1976, quan Alexandros Panagoulis es mor en un aparent accident de trànsit, Fallaci investigarà la implicació del règim dels Coronels i a aquesta conclusió arribarà a Un Uomo.

Fins, pràcticament la segona meitat dels anys 1990, Fallaci és percebuda, en general, com una periodista independent, però compromesa en la denúncia dels abusos del poder (i del poder en general, encara que fos sense abús) i de l’opressió i discriminació contra la dona. Per a Fallaci opressió és opressió, bé sigui contra “un sobirà despòtic o un president electe”, contra “un general assassí o un líder estimat”, ja que el poder, per a Fallaci, és “un fenomen inhumà i odiós” contra el qual únicament cap “la desobediència envers l’opressor”.

Fallaci era especialment crítica amb els règims de l’islamisme polític i la seva política reaccionària envers la dona. L’exemple paradigmàtic era la República Islàmica d’Iran i el seu règim d’aiatol·làs. L’esquerra italiana, en els anys 1980, subscrivia en gran mesura aquesta visió. Els sectors de l’esquerra revolucionària, al capdavall, havien interpretat sempre la revolució islàmica com una maniobra de la classe dirigent iraniana per a impedir una revolució socialista. D’altra banda, si en aquella època hi havia una arena de conflicte per a l’islamisme polític es trobava a Afganistan, on els mujaidins eren combatuts per l’Exèrcit soviètic en persona. L’islamisme polític, en línies generals, tenia, entre els “progressistes” la mateixa bona imatge que podia tenir el catolicisme polític, és a dir gens ni mica.

La transformació del panorama ideològic que realitza l’imperialisme per poder transitar de l’època de la “guerra freda” (tancada entre els anys 1989 i 1991) a l’època de la “guerra contra el terrorisme” (oberta entre els anys 2001 i 2003) no es pot matar en quatre ratlles. Però és el marc on es transforma la percepció social que (uns i altres) puguin tenir d’Oriana Fallaci. Ja hem vist com Oriana Fallaci era capaç d’enamorar-se d’un grec malgrat els Coronels. Dir-ho així pot semblar ximple: s’havia enamorat d’un enemic dels Coronels. A més, si la dictadura dels Coronels era opressiva (que ho era), els grecs n’eren les primeres víctimes. Però d’on havien sortit els Coronels si no era “d’entre els grecs”, i on trobaven suport si no era “entre els grecs”. Si substituïm els grecs pels mexicans ho veurem una mica més clar. Oriana Fallaci podia dir “no m’agraden els mexicans”. I ho deia així: no se’n podia pas enamorar d’un. I la justificació partia de l’agressió viscuda a la Plaça de les Tres Cultures, a mans de les forces policials del règim priista. Certament, les víctimes de la Plaça de les Tres Cultures foren, fonamentalment, estudiants mexicans d’esquerres, però la conclusió de Fallaci, molts anys després, era “no m’agraden els mexicans”. I ja percebrem del tot el canvi, si és que n’hi ha cap, si substituïm grecs i mexicans per un concepte molt més tèrbol: musulmà.

Deia Theodor Adorno, capgirant el tòpic nazi del “jueu etern”, que el nucli del problema de l’antisemitisme es troba en l’“antisemita etern”. Què podien fer, però, els antisemites europeus quan feia ja més de mig segle que la juderia europea havia estat condemnada a l’exili i a l’extermini físic? El que deia Adorno que ha de fer l’antisemita etern: crear el seu jueu. És a dir, crear el seu musulmà.

Fallaci no era pas cap antisemita eterna, ben ans al contrari. Però les maniobres de substitució, necessàries per a recompondre (o resituar) la dreta europea després de la caiguda del bloc soviètic, es fan amb tal habilitat que és impossible no deixar-s’hi arrossegar. Fallaci podia denunciar el poder i l’abús del poder, quan el poder es plasmava en una opressió visible, descoberta i il·lícita. Però el poder podia jugar molt més brut encara. Molt més brut i tot, que amb Pasolini i amb Panagoulis.

De l’altra banda, hi ha en aquest mateix trànsit, la transposició del progressisme. Sempre ha sobtat que, si el detonant del canvi ha estat la caiguda del bloc soviètic, com és que han resultat gairebé igualment afectats els corrents progressistes que, de bell antuvi, des de 1921, des de 1937, des de 1956, des de 1968 o des de 1981, hi havien trencat amb el dit bloc. No sobta tant si entenem que el canvi de panorama ideològic que es produeix entre el 1989 i el 2001 és un canvi que s’imposa a aquests sectors dits progressistes. D’altra banda, alguns canvis en el progressisme europeu ja venien covats des de 1968 o potser de 1981, és a dir des dels diferents moments del cicle que va del declivi del gaullisme a l’entronització del mitterrandisme.

El 1979, Fallaci denunciava l’apartheid que patien les dones musulmanes a Iran, i el desafiava davant la mateixa persona de Khomeini. Però si la Matança de les Tres Cultures l’havia de portar a dir que “no m’agraden els mexicans”, també en aquest cas s’havia d’estendre el rebuig al règim khomeinista a tot el conjunt humà sobre el qual pesa l’etiqueta (voluntària o imposada, tant se val) de “musulmà”. Els “musulmans” que dirigeixen les societats iraniana, àrab, paquistanesa, etc., són equiparats als “musulmans” que “immigren” a Europa. Fallaci espera que l’esquerra italiana, que denuncia les intromissions del Vaticà en les llibertats individuals, serà també contundent amb el “Vaticà musulmà”. Però no ho és pas. L’esquerra italiana, com l’esquerra europea en general, tem instintivament caure pel pendent d’aquest discurs. De vegades, l’esquerra europea arriba a “racionalitzar” la situació, i a indicar que la seva obligació és denunciar l’obscurantisme europeu en primer lloc, ja que denunciar l’obscurantisme no-europeu és fer el joc a l’obscurantisme europeu. Entenguem-nos. Si, a l’Alemanya de 1915, hom vol denunciar l’opressió social i nacional que implica el tsarisme rus, hom acaba per fer, com feia la socialdemocràcia alemanya, articles on s’afirmi que “les baionetes alemanyes” duran la “llibertat” als pobles sotmesos a l’Imperi Rus. Si tothom fa el mateix, suggereix l’esquerra europea en un ínfim instant de lucidesa, anirem de cap a un xoc de civilitzacions real.

Però, incapacitada de verbalitzar, sigui pel segrest econòmic dels mitjans de comunicació social o per deficiències pròpies, l’esquerra europea traspua una imatge d’autoodi, d’autocomplex, que genera rebuig tant entre els barris de treballadors com entre la mateixa Oriana Fallaci. La solidaritat de l’esquerra amb els immigrants “musulmans” és percebuda com un signe de “traïció” envers els treballadors autòctons. I, en el pla cultural, l’esquerra sembla combinar la defensa de totes les cultures i de tots els colors, amb l’atac i la negació de la “cultura europea” i del color “blanc”. L’esquerra queda atenallada per aquest atac i, amb prou feines, pot barbullar més que acusacions de “feixisme”, “racisme”, “xenofòbia”, etc.

Quan Oriana Fallaci comença a escriure al Corriere della Sera i a La Repubblica que l’islamisme polític pot beneficiar-se del “clima de tolerància” que, suposadament, regna a Europa i que, degut a les nocions “multiculturals” dels governants europeus, hom camina inexorablement a la transformació d’Europa en Euràbia, des de l’esquerra no hi ha més que esgarips de “feixista”, “racista” i “xenòfoba”. Als tres adjectius s’hi uneix, un quart, “islamòfoba”, que Fallaci, naturalment, no replica.

L’esquerra posa Fallaci a parir. I la dreta? La dreta la beneeix. Com qui beneeix la filla pròdiga. La presenten com un cas de maduració. Contràriament, els esgarips de l’esquerra signifiquen, per a la dreta, l’existència d’una “coalició” entre els “marxistes” i els “islamistes”: la connexió “islamo-marxista” que és, precisament, la baula perduda entre la “guerra freda” i la “guerra contra el terrorisme” o, per dir-ho en uns termes més èpics, entre la “tercera guerra mundial” i la “quarta”.

L’esquerra s’hi veu completament ultrapassada. Perquè el discurs de Fallaci, i els d’altres per l’estil, renoven en amplis sectors populars (i no tan populars) de tot Europa (inclosos els euro-nord-americans) un sentit d’orgull i de ràbia. Aquests sectors podien demanar a l’esquerra i, sovint ho feien, per què l’orgull i la ràbia que eren “legítims” entre les “minories” no les podien sentir ells, que eren la “majoria” (la majoria blanca, s’entén).

Passada la setantena, Fallaci tornava a l’ull de l’huracà, però ara com a protagonista. Calia ser, com sempre, demolidora amb el poder. L’únic que calia era “definir” el poder. Per exemple, el poder podia ser el primer Fòrum Social Europeu (FSE), convocat el novembre del 2002 a Florència. Fallaci podia, doncs, comparar l’ocupació del FSE de Florència amb l’ocupació nazi que havia combatut seixanta anys abans. Fallaci també podia demanar a la població florentina de restar a casa i tancar botigues, i abstenir-se de col·laborar amb l’FSE.

I no és que Fallaci no s’enfrontés al “poder” de debò. El mateix novembre del 2002, un jutge suís va emetre una ordre de detenció contra Fallaci arran d’una denúncia interposada pel Centre Islàmic, l’Associació Somalí de Ginebra, i SOS Racisme. La denúncia se centrava en el contingut racista de La ràbia i l’orgull. El govern italià va denegar l’extradició en base a la protecció de la lliure expressió. Però Fallaci ja podia ser presentada com una “víctima”. I hom podia refermar la “ignominiosa” connivència entre els islamistes i els antiracistes, transformats aquests darrers, en aquesta mateixa “lògica”, en “autoracistes”.

El maig del 2005 hom presentà una nova denúncia, aquesta vegada, a Itàlia, per part de la Unió de Musulmans Italians, sota el pretext que “La força de la raó” contenia passatges ofensius a l’islam. El juny del 2006, un tribunal de Bergamo admeté a tràmit la denúncia i inicià el judici preliminar, per acabar decidint de citar-la per al judici definitiu el 18 de desembre d’aquella any. Fallaci notà, sorneguera, com les 18 frases del seu llibre havien tingut més pes que les “crides a mort” que s’havien fet contra ella des de la “comunitat musulmana” i les “difamacions contra el cristianisme” que aquesta mateixa “comunitat” havia fet al voltant del cas. Fallaci, autodefinida com a atea, també havia defensat els atacs patits aquell mateix 2005 pel Papa Ratzinger per “islamòfob”, i en tal mesura fou rebuda en audiència papal el 27 d’agost. Com si acceptés la caricatura que d’ella feia l’esquerra italiana, Fallaci passava a defensar totes les causes de la “dreta”, inclosa la defensa del “NO” en el referèndum, del juny del 2006, sobre la nova llei d’inseminació artificial (que independitzava el dret a la inseminació artificial de l’estat civil de la dona). Als Estats Units, Fallaci equiparava la immigració musulmana a Europa amb la immigració mexicana a Nord-amèrica, i deia que no sabia ben bé quina era pitjor.

Fallaci potser n’havia fet un gra massa. Inicialment, per exemple, als Estats Units, les posicions finiseculars de Fallaci foren saludades des de l’anomenada “dreta llibertària” que, de fet, sempre l’havia admirada pel seu coratge en la denúncia en la guerra del Vietnam. Ara, però, pensadors anglosaxons d’indubtable trajectòria “islamòfoba” mostraven el seu disgust per una Fallaci que, al seu parer, “no distingia entre els terroristes islàmics radicals i els venedors ambulants somalís que suposadament es pixen en les cantonades de les grans ciutats italianes” i que confonia la implacable crítica a l’islam com a religió amb la literatura difamatòria sobre “forasters bruts, carregats de malalties i sexualment amenaçadors”. Si una cosa cal agrair a Fallaci és, precisament, haver trepitjat a fons l’accelerador en aquest punt. D’aquesta forma hom podia veure més clar les intencions de tots plegats: dels islamòfobs en tant que islamòfobs, i dels islamòfils en tant que islamòfils.

Quan Fallaci es va morir el setembre del 2006, després d’anys de patir de càncer, encara quedava pendent el judici de Bergamo. Si els jutges “progressistes” italians havien tingut la intenció de fer una “màrtir” i contribuir així, potser no tan involuntàriament, a aprofundir les paranoies conspiratives d’Euràbia, només caldria desitjar no ser ateu, i dir “que Déu us ho pagui”.

Donat el gran èxit de EJC de Vitòria i a partir de les opinions recollides durant una reunió d’associacions espanyoles així com l’ambient que es respirava a la convenció va sorgir la idea de reanimar una trobada nacional i per això s’ha començat a muntar una associació nacional integrada per totes les associacions. Aquesta associació té previst constituir-se a la pròxima trobada de malabaristes d’Alacant, del 25 al 27 de setembre. De moment, podeu llegir els estatuts a CircoForum. Es proposa tenir un representant per cada comunitat autònoma (lo qual no ho veig molt lògic, no seria millor un per cada associació ¿o serien masses? Ho dic perquè a Catalunya mateix no hi ha cap entitat legítima que agrupi a tot el sector, sinó una sèrie de sensibilitats diferents respecte als malabars i potser convindria que totes hi siguessin representades d’alguna manera (per exemple a Vitòria que jo recordi hi havia gent de Inextremis, Malabad, la Rogelio, la APCC i alguns freelands)).

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

L’espectacle Dreams d’aquesta companyia xinesa encara està de gira per la península i fa actuacions tan en teatre com a l’aire lliure (una gira impressionant tot sigui dit, han passat per tot arreu en poc més d’un mes). Podeu llegir la crítica del Jordi Jané a l’Avui.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Un bon article al Diari de Girona a tomb de l’escapada (només 10 minutets) d’un Elefant del Circo Americano pels carrers de l’Escala:

Opinió: Sense Elefants (Diari de Girona)

JORDI VILAMITJANA La notícia festiva, divertida, anecdòtica, de la fugida d’un elefant del Circ Americà ubicat a l’Escala el proppassat diumenge -el mateix dia 16 d’agost de 2009 que l’atleta de Jamaica, Usain Bolt, entre dos i tres quarts de deu del vespre, va fer els cent metres més ràpids de la història (9 segons 58 centèsimes!) és deliciosament estival.
El paquiderm, després d’un volt de 10 minuts (sense presses) que no va causar incidents a l’Escala, va ser reconduït al circ pel mateix domador i la policia. Ser elefant a ciutat ja té aquestes coses: no acaba d’encaixar en el tramat urbà i cal tenir-lo reclòs. I tanmateix, un elefant exerceix una fascinació excepcional i emocional entre homes i dones. Pertany a la categoria mítica dels animals salvatges que tothom reconeix (elefant, lleó, tigre, rinoceront, etc.) Diuen els entesos (elefantofílics?) que la seva intel·ligència és la més propera a l’home (d’aquí els desitjos de llibertat i l’escapada?), que és honest, savi i just (d’aquí el seu passeig sense fer estralls i el seu retorn pacífic a la gàbia?).
L’article tretzè de l’Ordenança Municipal de protecció, control i tinença d’animals de l’Ajuntament de Girona que entra en vigor avui, 18 d’agost de 2009, estableix que “queda expressament prohibit respecte als animals: (…) i) Exhibir-los de forma ambulant com a reclam; j) Utilitzar animals salvatges, encara que no es tracti d’espècies protegides, en captivitat en els circs”. A més a més, l’article cinquantè de l’Ordenança considera infracció molt greu “utilitzar animals salvatges en captivitat en circs”.
Així doncs, s’han acabat els circs amb animals a Girona. Per la ciutat, fins a la present Ordenança han passat molts circs que s’han instal·lat en indrets tan especials com la plaça de les Botxes, la Copa o l’enyorat recinte de la plaça de Toros de Santa Eugènia. Molts gironins hi hem vist els primers elefants i hem tremolat de por amb els lleons… Això s’ha acabat. Mai més hi haurà un circ amb animals a Girona, ni s’hi veuran elefants.
Quina enveja que ens fa ara l’Escala i els magnífics animals del circ, als castigats sense elefants d’aquesta ciutat de nummulits, carpes i gavines!; una ciutat on hi ha ciutadans de pell tan fina amb els animals que no deixarien córrer per Girona l’Usain Bolt si sabessin que calça sabates fetes amb pell d’antílop!

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

El PSOE és un partit de moltes potes. Té una pota “eco-socialista”, que es dedica a la creació de mutatges teàtrico-policials contra la dissidència. Té una pota “independentista”, que es dedica a la convocatòria de manifestacions unionistes on puguin concòrrer feliçment els independentistes desinformats. Aquestes són les dues potes amb les quals el públic del Maresme es troba més intensament familiaritzat. Aviat, però, en coneixerà una tercera, de pota. Es diu Falange i, el ministeri Rubalcaba ha decidit de trametre-la a Arenys de Munt el 13 de setembre, dia d’una consulta popular que comentàvem fa uns dies. Així com en altres països el PSOE utilitza la pota Ertzaintza per reprimir els nacionalmente desafectos, en el cas d’Arenys utilitza la pota d’extrema-dreta, altrament dita feixista. És allò del poli bo i del poli dolent. O allò que explicava l’ambaixador britànic a Madrit, assetjat per manifestants que exigien l’espanyolitat de Gibraltar i que, interpel·lat telefònicament des del Pardo, “podemos hacer algo por ustedes?“, l’ambaixador no podia estar-se de respondre: “sí, no ens enviin més manifestants“. Això mateix podria dir el batlle d’Arenys de Munt, quan rebi l’amorosida trucada de Rubalcaba.

Finalment m’han fet recordar el nom de les dues malabaristes (Miss Frix de Luxemburg i Anactpus d’Australia) que en la Gala Especial van agradar tant amb el seu duo de malabars de contacte: Són Intrika i es publiciten amb frases com “The Art of Tickling Gravity…” o “dexterous poetry in motion”. Fan malabars a lo Michael Moschen, però més modernes. A més, també dissenyen vestuari per artistes i van fer una passarel·la amb malabristes de la convenció una de les nits utilitzant una mena de furgoneta-escenari que tenen. Aquí us poso el seu vídeo promocional que s’assembla al què vam veure a Vitòria (però també fan actuacions de carrer).

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Una recerca a través de Google ens confirma que l’únic ús a tot l’internet de l’embarbussador mot “topoantropotopònim” té lloc el 31 de maig del 2008 en un post en aquest blog que du per títol “Can Boixeres o Can Buxeres, un problema topoantropotoponímic”. Un topònim és un nom de lloc, en aquell cas, de Can Buxeres i del resultant Parc de Can Buxeres, en el terme municipi de l’Hospitalet de Llobregat. Un antropotopònim, com ens explica Gabriel Bibiloni, és el nom d’un lloc que es forma a partir del nom d’una persona. Can Buxeres és la contracció de la “Casa d’en Buxeres”. Segons Enric Moreu-Rey l’origen més probable d’aquest cognom, Buxeres, és gascó i faria referència al topònim “Bussières”, del qual hi ha exemples per Occitània, Arpitània i la França estricta. Quan el nom d’una persona prové del nom d’un lloc parlem de “topoantropònim”. I quan el nom d’un lloc ve d’un topoantropònim hem de parlar de topoantropotopònim. Però Can Buxeres és un lloc esquifit, per bé que en la infantesa ens pogués semblar un bosc impenetrable i perillós. Un exemple de topoantropotopònim més extens és el Principat de Liechtenstein. Liechtenstein és, més que un topònim estricte, un corònim, és a dir el nom d’una regió, de 160 km², que constitueix un estat membre de les Nacions Unides (des de 1990) i reconegut per tots els altres estats d’aquesta organització llevat d’Eslovàquia (després veurem per què). Hem dit que és un corònim, i debades cercarem en el territori de Liechtenstein cap població o castell homònim. La capital de Liechtenstein es diu Vaduz i la població més populosa és Schaan, i cap de les altres 9 municipalitats du el topònim Liechtenstein per enlloc. La raó d’aquesta anomalia rau en el fet que el Principat de Liechtenstein porta el nom del Casal nobiliari que ostenta el títol de príncep i la presidència de l’estat, amb uns poders considerables, per cert, ja declarats per la pròpia constitució estatal. Així doncs, Liechtenstein és un antropotopònim o antropocorònim. Ara bé, per què els Liechtenstein es diuen Liechtenstein? La raó és una de les seves primeres possessions, un castell dit Liechtenstein. D’aquesta forma “von Liechtenstein” és un topoantropònim, i el Fürstentum Liechtenstein és un topoantropotopònim o topoantropocorònim. Vegem la seqüència dels fets.

Si volem anar de l’actual Principat de Liechtenstein fins al Castell de Liechtenstein haurem de fer camí, creuar gairebé tot el territori de l’actual Bundesrepublik Österreich (literalment, república federal del regne oriental) i arribar-nos a la Baixa Àustria, on trobarem el dit Burg Liechtenstein (foto). D’acord amb l’etimologia popular, de la qual l’onomàstic, segons ens diuen, hauria de fugir com de la pesta, Liechtenstein deu voler dir quelcom com ara “Pedres Lluentes” i farien referència a la tonalitat clara de les pedres que formaren el castell vers el 1135, i que participaren en les reconstruccions posteriors (1884 i 1949-1953). Si aquesta idea, altrament la més acceptada, és la correcta seríem davant d’un ctiriotopònim, és a dir del nom d’un lloc pres de l’edificació que el presideix.

La construcció del castell fou decidida per Hugo, que havia rebut les terres corresponents en infeudació. Gràcies a d’altres infeudacions Hugo i els seus descendents acumularen possessions disperses per Moràvia, la Baixa Àustria, Silèsia i Estíria. Probablement ja el mateix Hugo utilitzà l’apel•latiu de “von Liechtenstein”, car el nou castell era la més destacada de les possessions familiars i també la seu principal. Moltes de les infeudacions en mans d’aquest nou Casal de Liechtenstein les reberen de les diverses branques del Casal de Habsburg, convertits ja en amos i senyors de bona part del Regne Oriental (Àustria). Les possessions dels Liechtenstein no acompanyaven títols de sobirania, però sí constituïen la base patrimonial de la família, a través de les quals els membres del Casal podia mantenir una certa influència en la Cort dels Habsburg. Els feus i altres propietats es perden o es guanyen, en intrigues polítiques o en batalles campals. A través d’aliances matrimonials se’n guanyen de nous, però a cada generació cal dotar les filles en casar-se i els fills fadristerns, si bé bona part del patrimoni queda per al primogènit. Així, en el segle XIII, el Castell de Liechtenstein ja no forma part del patrimoni dels “von Liechtenstein”, els quals, tanmateix, a falta de cap altra possessió destacada, i per la força del costum, retenen el nom familiar, pel qual són senzillament coneguts a la Cort dels Habsburg, que és on s’estan la major part del temps, com a consellers en temps de pau i com a capitans en temps de guerra.

Els Liechtenstein, amb Castell o sense, eren, però, una família de la petita noblesa des del punt de mira de rang. No tenien cap possessió unmittelbar sinó totes en règim d’infeudació (per bé que fos una infeudació hereditària i gairebé automàtica). No eren per tant considerats “prínceps reials” ni tenien dret a seure en la Dieta Imperial (Reichstag). Certament tenien molta més influència i riquesa que la majoria de prínceps territorials, però això no els feia desistir de pujar de rang. Entraren en tractes, d’aquesta manera, amb el Casal de Hohenems, que eren, entre d’altres coses, Senyors (Herrn) de Schellenberg i Comtes (Graffen) de Vaduz. El 1699, els Liechtenstein compraren als Hohenems el Senyoriu de Schellenberg, i el 1712 adquiriren el Comtat de Vaduz. Tenien una lleugera idea de per on queien aquestes contrades, les quals no eren ni de lluny gaire importants en el patrimoni familiar. Sí garantiren, però, als Liechtenstein, a partir de 1699, un lloc en el Reichstag i la consideració de prínceps territorials. Malgrat tot, no adoptaren ni el nom de Schellenberg ni el de Vaduz, més que en la tirallonga dels títols respectius. La jugada, d’altra banda, era també beneficiosa per l’Emperador Leopold, ja que aconseguia col•locar un dels seus fidels en la llista (certament llarga) de prínceps sobirans de l’Imperi Romà de la Nació Alemanya. I no era cosa secundària, ja que l’emperador Leopold, a través d’una aliança amb Anglaterra, els Països Baixos i Portugal (a la qual s’afegiria després el Casal de Saboia), es disposava a entrar novament en guerra amb França. Anton Florian von Liechtenstein fou un fidel servidor de l’Emperador Leopold i, després, de l’Emperador Josep i, després, de l’Emperador Carles VI, que fou en el nostre país Carles Terç. Anton Florian havia acompanyat Carles, abans de ser emperador, a l’aventura hispànica, i exercí els càrrecs d’Intendent en Cap i de principal dels ministres del rei-arxiduc. Quan, el 1711, es va morir l’Emperador Josep, i Carles se n’anà a Viena a fer-se coronar emperador, Anton Florian l’acompanyà. El 1719, a 63 anys, Anton Florian rebia del seu senyor la plena dignitat de Príncep (Fürst), a través de la fusió del Comtat de Vaduz i del Senyoriu de Schellenberg en una nova i única entitat, que es diria Principat de Liechtenstein.

El príncep Anton Florian de Liechtenstein, doncs, esdevenia príncep d’un país en el qual no hi posaria mai els peus. Vaduz-Schellenberg rebien el nom d’un castell de la Baixa Àustria que, al capdavall, feia mig mil•lenni que ja no pertanyia al Casal de Liechtenstein i que, fet i fet, ja no era cap castell car restava en ruïnes des de l’època de les primeres guerra contra el Turc. Però això a la cort de Viena ja no tenia res d’estrany. El mateix Carles VI havia introduït l’etiqueta espanyola (=castellana) en el cerimonial de cort, com si encara aspirés a entrar una tercera vegada en Madrid a través de la Quadrúple Aliança, que aplegava ni més ni menys que Anglaterra, França, Saboia i Àustria contra el rei Felip V l’Animós, i en el decurs de la qual el mateix Duc de Berwick llençaria proclames als catalans prometent-los la restauració de les seves llibertats.

Pel que fa a Vaduz-Schellenberg tindre un senyor llunyà ja era el més habitual. El Senyoriu de Schellenberg era una de les nombroses particions de l’antic comtat carolingi de Rètia. El mateix origen tenia el Comtat de Vaduz, establert en el segle XIII, pels comtes de Werdenberg. El 1437 els comtes de Vaduz van comprar el senyoriu de Schellenberg, i els dos territoris restaren en unió personal. Des de 1499 havien quedat sota la protecció dels Habsburg, i havien passat de mans a mans fins anar a parar al Casal vorarlberguès de Hohenems que, com hem dit, els va vendre als Liechtenstein. I pels Liechtenstein, el seu Principat no era més que una part d’un immens patrimoni, destacada únicament pel fet de ser una plaça de sobirania. Fins i tot el títol de príncep, fet i fet, no el devien a l’adquisició de Vaduz-Schellenberg, sinó que l’havien adquirit de forma honorífica per part de l’Emperador el 1608.

El príncep Johann I Joseph, cap del Casal des de 1805, va corregir part de l’anòmala situació en comprar els terrenys que havien donat nom a la família. El castell, però, continuà en ruïnes fins a les obres de restauració del príncep Johann II (1884). Entre les dues dates hi havia hagut canvis en l’estatus jurídic de Vaduz-Schellenberg. El 1806, Napoleó va dissoldre el Sacre Imperi, i el 25 de juliol d’aquell any es va crear la Confederació del Rin, de la qual el Principat de Liechtenstein fou membre de ple dret, sota la sobirania del príncep Johann I Joseph i sota el domini efectiu de Napoleó, Protector de la Confederació. La Confederació del Rin es va dissoldre oficialment el 19 d’octubre de 1813, i va ocupar el seu lloc una Confederació Germànica més àmplia, creada el 20 de juny de 1815 sota la presidència (més nominal que efectiva) de l’Emperador d’Àustria. En aquesta Confederació, els dos estats més grans, Àustria i Prússia sumaven més de la meitat del territori i de la població, i això que part d’aquests dos estats quedava fora de la Confederació. El príncep de Liechtenstein tenia plena representació en la Confederació si bé com a resident a Viena, austracista convençut i amb gairebé tot el patrimoni en territori de l’Imperi, no era més que una caixa de ressonància de la voluntat dels Habsburg. La Confederació Germànica va vehicular amb èxit una guerra contra Dinamarca, el 1863, per a l’ocupació dels ducats alemanys de Schleswig i Holstein. Però la nova conquesta, que s’havia de repartir entre Prússia i Àustria, fou pretext de disputa entre les dues potències. En les deliberacions, Liechtenstein sempre votava amb Àustria, i aquesta manipulació fou un dels pretextos per desencadenar, el 1866, la Guerra Austro-Prussiana. La victòria prussiana de 1866 suposà, a més de la liquidació de la Confederació Germànica, l’annexió a Prússia de bona part dels estats alemanys que havien fet costat a Àustria. El Principat de Liechtenstein, per raons geogràfiques (queda englobat a banda i banda de la frontera entre la Confederació Helvètica i Àustria), se’n lliurà, i fins i tot el príncep Johann II es va permetre el gest de no signar el tractat de pau que Prússia oferí als vençuts i que tots els altres, inclosa Àustria, signaren. La guerra, però, passà factura a les arques dels Liechtenstein i, en el marc de les retallades, el 1868 suprimiren l’exèrcit del seu Principat. El 1871, Liechtenstein fou, a banda d’Àustria, l’únic estat ex-membre de la Confederació Germànica que no es va integrar en l’Imperi Alemany de la Prússia de Bismarck.

Liechtenstein passà, doncs, a ésser un estat independent sense confederacions de cap mena. A la pràctica, però, la dependència d’Àustria era clara. El príncep de Liechtenstein podia ser més austracista que l’Emperador i afirmar que els Habsburg encara tenien dret al Sacre Imperi, molt més que no pas el parvenu de Wilhelm von Hohenzollern. La Guerra del 14 aplegà de nou, com a aliats, Prússia i Àustria, i juntes compartiren la derrota el novembre del 1918. La derrota comportà la revolució. Els Liechtenstein veieren al seu senyor destronat. No obstant això, servaren les seves propietats, tant les que tenien a Viena i a la resta de l’Àustria Alemanya, com les que tenien a Moràvia i Silèsia, les quals recaigueren sota les sobiranies de les noves Txecoslovàquia i Polònia. Aconseguiren fins i tot servar el Principat de Liechtenstein, com a territori de sobirania, situació que quedà jurídicament normalitzada amb una Constitució (1921). D’aquesta guerra, però, el patrimoni familiar havia sortit encara més escaldat que de la primera. Per posar-hi remei, se signà una unió duanera i monetària amb la Confederació Helvètica. Des de llavors és el franc suís la moneda de curs legal. També des de llavors, bona part de la representació diplomàtica, abans conduïda a través d’Àustria, és ara menada, quan no directament, a través de Suïssa. El 1929, heretà el principat Franz (I) qui, com tots els seus predecessors, continuà a residir normalment en Viena. El príncep, de 76 anys, i sense hereus directes, es va casar amb Elisabeth von Gutmann, 22 anys més jove que ell, i filla d’una rica família ennoblida pels Habsburg prèvia conversió des de la religió jueva. El 1938, el príncep Franz va abdicar en favor del seu cosí tercer Franz Joseph.

La nova situació va fer que els Liechtenstein es traslladessin al principat que els devia el nom. La puixança de l’Alemanya nazi (que ells veien com una reencarnació de l’odiada Prússia) i la seva extensió vers Txecoslovàquia i Àustria, feren aconsellable pel príncep Franz Joseph d’establir la residència permanent a Vaduz. En general, el petit Principat respongué positivament al trasllat. Evidentment, no hi mancaven elements, principalment en la Unió Nacional, que defensaven obertament el nazisme i sostenien tesis pangermanistes. Alguns d’aquests recordaven, sorneguerament, que el príncep de Liechtenstein era encara, 70 anys després, encara formalment en guerra amb Prússia, i es delitaven especialment en difamacions envers la princesa Elisabeth. També hi havia d’altres, republicans, que desitjaven desfer-se del príncep i integrar-se com a nou cantó de la Confederació Helvètica. Entre el 1937 i el 1939, els Liechtenstein feren moure una gran quantitat de patrimoni (obres d’art, etc.) que tenien repartides en les possessions austríaques, txeques i poloneses i, o bé les situaren en territori del seu principat, o bé les trameteren a Londres.

La guerra del 39 va concloure amb una nova derrota germànica. A Polònia i Txecoslovàquia s’instal•laren govern prosoviètics, i Àustria fou dividida en quatre zones d’ocupació. D’una manera o altra, la majoria de les possessions dels Liechtenstein quedaren sota zona soviètica. I aquests nous ocupants no eren de l’estil tou de les socialdemocràcies austríaca i txecoslovaca. En general, els Liechtenstein aconseguiren de servar el patrimoni situat en territori austríac. En canvi, les possessions de Bohèmia, Moràvia i Silèsia quedaren afectades pels decrets Beneš, adreçats a les possessions dels alemanys. En total, la confiscació afectà 1.600 km², és a dir deu vegades l’extensió del Principat de Liechtenstein. Durant llargues dècades, els Liechtenstein han maldat per recuperar-hi quelcom. Després de la caiguda del bloc soviètic, veieren el cel obert. Però, òbviament, els nous governs polonès i txecoslovac no eren pas proclius a reconèixer res. Per això, el 1993, quan Txecoslovàquia es va dissoldre en les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia, Liechtenstein, com a mesura de pressió diplomàtica, es va negar a reconèixer cap de les dues (per bé que el contenciós el tenia, bàsicament, amb Praga i no amb Bratislava). És per això que ni Liechtenstein reconeix les dues repúbliques centre-eslaves, ni els dos estats centre-eslaus reconeixen el principat de Liechtenstein fins els nostres dies.

El 1945, els Liechtenstein sortien d’una tercera guerra encara més destructora que les dues anteriors. És clar que la majoria dels alemanys ja haurien volgut plorar amb els ulls del príncep de Liechtenstein. Com a primer recurs, vengueren part del seu patrimoni artístic, en una operació que, en essència, consistí en finançar aquesta curiosa família reial amb diners públics nord-americans, anglesos o francesos a través dels respectius museus nacionals. La font principal d’ingressos, però, fou el propi principat de Liechtenstein. L’antiga finca menyspreada esdevingué, com ja s’havia demostrat en el període d’entre-guerres, un punt d’interès per a tota mena de societats empresarials que trobaren en Liechtenstein un lloc d’acollida, lluny de les ànsies recaptatòries que mostraven els altres estats del món occidental. D’una manera o una altra, el Príncep de Liechtenstein és, amb una fortuna de 5.000 milions de dòlars, el cinquè mandatari més ric del món. Amb un bon nivell de vida entre la població general de Liechtenstein i, particularment, entre la ciutadana (el 66% de la població, però únicament el 33% de la mà d’obra), el príncep de Liechtenstein és avui dia possiblement més popular que no pas el 1921, el 1938 o el 1945. Fet i fet, en el 2003, hom va aprovar una Constitució que, respecte de la del 1921, ben al contrari de retallar atribucions executives als monarca, li les ampliava.

La Constitució del 2003, però, va posar Liechtenstein en l’ull de l’atenció dels organismes internacionals. En un moment on tothom lluitava (i lluita) per esdevenir “paradís fiscal”, els “paradisos fiscals professionals” no són pas ben vistos. Els amplis poders del monarca contribuïen a una governació menys transparent, com en part va demostrar l’anomenat “afer Liechtenstein”. “No és just”, protestava el Consell d’Europa. Ja hem dit que Liechtenstein ja no forma part de la napoleònica Confederació del Rin ni de l’habsburguesa Confederació Germànica. Però sí forma part del Consell d’Europa (des de 1978), del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (des de la fundació, el 1991), de l’EFTA (des de 1991), del Tribunal Penal Internacional (que no se n’hagin de penedir), de la Interpol, de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europees, de l’Organització Mundial del Comerç, etc.

Deia el rei Faruk d’Egipte, ja destronat, que, amb el temps, només quedaran en el nom cinc reis, el d’Anglaterra i els quatre dels jocs de cartes. Durant un temps, la història semblava donar-li la raó (Grècia, etc.). Però amb la restauració a Espanya i a Cambodja, hi hagué qui ho dubtà. Amb els anni horribiles dels monarques anglesos i la revolució del Nepal, hi ha qui replanteja que per comptes de cinc en quedaran quatre. De moment, però, els Liechtenstein resisteixen. I ara viuen al seu principat i el castell que els dóna nom és de la seva propietat i fins i tot en treuen calerons com a atracció turística.

En la fotografia veieu restes de la fortificació que coronava Gleiberg (Burg Gleiberg) fa uns quants segles. Des d’aquest cim (308 metres d’alçada damunt el nivell del mar) hom té una panoràmica de la vall mitjana del riu Lahn, aproximadament des de Lollar fins a Gießen, a partir del qual el riu fa un revolt per passar per Heuchelheim i Wetzlar. En l’actualitat Gleiberg és la seu d’una comunitat residencial que fa part de Krofdorf-Gleiberg, al seu torn integrada en el municipi de Wettenberg i en la mancomunitat de Gleiberger Land. Gleiberg és, pròpiament, un estratovolcà extingit, actiu fa uns 60 milions d’anys. Pertany a la mateixa formació basàltica que testimonia l’antic sistema volcànic de Mittelhessen, que encara romandria marginalment actiu a Vogelsberg, Amöneburg i a Stoppelberg. La seva alçada relativa li confereix una importància estratègica com a torre de guaita i plaça forta. És característic, doncs, que ja en el segle X donés nom a un comtat estès per part de les terres que molt més tard havien de configurar l’Oberhessen. És possible que la fortificació arrenqués de l’any 900, i que els conradins (comtes de Lahngau) el fessin servir en la seva pugna amb els popponins. Més ben documentat és la instal·lació en el castell del conradí Heribert von der Wetterau (*925), que té lloc el 949. En l’època d’Heribert ja s’havia assumit del tot el caràcter hereditari dels títols comtals, per bé que encara formalment se’ls entenia com a càrrecs “nomenats” pel rei-emperador. Heribert fou successivament “investit” per l’autoritat reial dels títols de “comte palatí”, “comte de Kinziggau”, “comte d’Engersgau” i, ja el 976, “comte de Gleiberg”. Al voltant de Gleiberg, doncs, comença a configurar-se un “comtat”, sota el qual es barregen les funcions judicials i militars pròpies del comte amb el seu paper social de terratinent feudal. Heribert compagina aquestes funcions territorialitzades amb les funcions àuliques que li corresponen com a “comte palatí”. Així, l’estiu del 982 Heribert participa en les campanyes italianes de l’emperador Otto (II). Quan es mor (992), el testament d’Heribert reparteix entre els seus dos fills i les seves dues filles el patrimoni apropiat. La filla petita, Irmtrud, hereta el castell de Gleiberg, i les propietats i drets comtals annexos. Casada Irmtrud amb Friedrich von Moselgau, el comtat de Gleiberg passarà al cinquè fill mascle supervivent del matrimoni, Hermann I. A Hermann I el succeeix el seu fill, Hermann II, que mor sense descendència cap a l’any 1095. Ja hem comentat en un altre post que, l’any 1103, el rei Heinrich (V) s’apropià del comtat de Gleiberg, i que després va recaure en Clemència d’Aquitània, vídua del comte Conrad (I) de Luxemburg. Un nét de Clemència, Wilhelm inaugura una segona dinastia comtal, amb seu al Castell de Gleiberg. És d’aquest període (segle XII) que daten les restes actuals del castell. Amb l’extinció de segona nissaga comtal, a finals del del segle XII, hi ha un repartiment del comtat entre el Casal de Merenberg (que se’n queda la part occidental, inclòs el castell) i el Casal dels Comtes Palatins de Tübingen (que se’n queden l’oriental, inclosa la ciutat de Gießen). En aquesta mateixa època comença l’expansió del Comtat Territorial (Landgrafschaft) de Hessen que, el 1264, compra als comte palatí de Tübingen la ciutat de Gießen. Els senyors de Merenberg convertiren Gleiberg en la capital dels seus senyorius. En extingir-se el llinatge dels Merenberg, el Castell de Gleiberg recaigué en el Casal de Nassau-Weilburg (1328). El valor estratègic de Gleiberg era encara vigent, però el Castell deixà de ser residència senyorial, i començà a decaure. L’època dels comtats havia passat i, en el seu lloc, s’erigien landgraviats, ducats, principats i electorats més grans i amb un poder molt més centralitzat. Oblidat, el Castell de Gleiberg seria restaurat en el segle XIX. El topònim de Gleiberg, fins llavors destinat únicament a la muntanya pròpiament dita, és reclamat, i el veí poblet de Krofdorf l’afegeix com a cognom del seu. I, al voltant del castell, damunt del vell volcà, creix una població nova.

En el camí de Gießen a Gleiberg (en el fons, en el centre)

Vista des de Gleiberg

La torre és l’element emblemàtic que corona l’antic volcà

Si, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un “miracle alemany”, al costat d’un “miracle italià” i un “miracle japonès” és, certament, per la destrucció prèvia que hi havien fet les potències aliades anglo-nord-americanes. Però el cert és que el “miracle” va anar més enllà de recuperar els nivells pre-1939 o pre-1929. Japó, Itàlia i Alemanya, en graus diversos, van atènyer un estatus més sòlid que el que havien tingut en el capitalisme d’entre-guerres. Part de l’explicació dels “tres miracles” (només part, però no una part menystenible) té a veure amb les condicions draconianes que els aliats anglo-nord-americans van imposar quant a la capacitat militar d’aquests tres estats. Així, mentre les cinc potències “vencedores” de la Segona Guerra Mundial esdevenien potències “atòmiques” i es llençaven a una cursa militar, Japó, Alemanya i Itàlia anaven “per feina”. Val a dir que la relació entre el “bloc vencedor” (descomptant l’URSS i la RP Xinesa) i el “bloc vençut” era simbiòtica. Japó, l’Alemanya Occidental i Itàlia quedaven sota l’esfera directa dels Estats Units, a través de pactes militars bilaterals (Japó) o de la integració en aliances més àmplies (Alemanya Occidental i Itàlia, a través de l’OTAN). Entre la fi de la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial s’escolen poc més de vint anys. La lletra del Tractat de Versalles (1919), per no parlar del seu esperit, queda en un no-res en qüestió dels primers anys del nazisme (1933-1935). En canvi, la Segona Guerra Mundial exercí una ombra històrica molt més allargada a través de la guerra freda. Si la Gran Guerra del 14 prometia ésser la “guerra que posaria fi a totes les guerres”, la del 39 la complia parcialment en el sentit que les pugnes “inter-imperialistes” es resoldrien per altres cabals diferents a una Tercera Guerra Mundial: guerres regionals (Grècia, Corea, Vietnam, Afganistan), pugnes comercials i industrials (CEE, EFTA, COMECON) i lluites simbòliques (cursa espacial, guerres culturals, etc.). La caiguda del bloc soviètic, entre el 1989 i el 1991, posa fi, efectivament, a aquesta “part de la història”. Abans de 1989 era gairebé impensable una “reunificació” d’Alemanya i, plantejar-ho, equivalia en molts àmbits a rebre la resposta de “si Alemanya es reunifica, tindrem una tercera guerra mundial en pocs anys”. Fins i tot després de la caiguda del mur de Berlín hi havia gent que plantejava seriosament el manteniment de dos estats separats. Un rere l’altre caigueren tots els paradigmes indiscutibles del període de la “guerra freda”. Per exemple, les àrees neutrals que servien de tap entre els dos blocs a Europa es veieren del tot somogudes: la tragèdia de l’àrea meridional (Albània, les guerres de Iugoslàvia), l’obertura de l’àrea central (amb Àustria ingressant a la Unió Europea i amb Suïssa com a membre de les Nacions Unides) i la transformació de l’àrea septentrional (l’ingrés de Suècia i Finlàndia a la UE fou coetani al d’Àustria, el 1995). L’OTAN s’estengué als estats que prèviament havien format part del Pacte de Varsòvia. I, alhora, aquesta expansió obria nous focus bèl·lics, tot començant per la Primera Guerra del Golf (1991). Els Estats Units restaren com a única superpotència però per això mateix havien de recobrir la seva actuació: les guerres es transformaren en “missions de pau” i en afer de “tota la comunitat internacional”. És en aquesta època que tropes alemanyes, italianes i japoneses entren en servei per primera vegada fora del seu territori des de feia dècades.

Sobreviuen encara algunes escorrialles jurídiques del període. Per exemple, l’article 11 de la Constitució Italiana diu: “Itàlia repudia la guerra com a instrument d’ofensa a la llibertat dels altres pobles i com a mitjà de resolució de les controvèrsies internacionals; consent, en condicions de paritat amb els altres estats, les limitacions de sobirania necessàries per a un ordenament que asseguri la pau i la justícia entre les nacions; promou i afavoreix les organitzacions internacionals dedicades a tal objectiu”. Fins ara, després de gairebé vint anys d’implicació en “missions internacionals de pau”, l’article 11 no havia donat gaire guerra. Al capdavall, les “missions de pau” no contemplen específicament la guerra “com a instrument d’ofensa a la llibertat d’altres pobles”. Ans al contrari, totes les guerres menades per aquestes “missions de pau” s’han presentat “com a instrument de defensa de la llibertat”. El calibre de la guerra d’Irac (2003) posava problemes a aquest engany, però enlloc com a Afganistan perquè la dreta italiana no replantegi l’article 11. D’acord amb les normatives legals i militars, els soldats italians en missions de pau tenen prohibida la realització d’ofensives militars. El passat dilluns dia 10, la premsa italiana es feia ressò de les intencions de reformar aquestes normatives, i així ho confirmaven els ministres de Defensa (Ignazio La Russa) i d’Afers Exteriors (Franco Frattini) del govern Berlusconi (*).

Fa temps que l’article 11 és paper mullat. De fet, la mateixa integració d’Itàlia en l’OTAN (1949), per bé que implícitament inclosa en el redactat de l’article (“consent les limitacions de sobirania…”), ja el tocava prou. La integració de l’Alemanya Occidental en l’OTAN (1955) va ser la justificació per a la Unió Soviètica per crear un Pacte de Varsòvia que inclogués l’Alemanya Oriental. Però ni tropes italianes ni alemanyes van formar part, per exemple, dels contingents que, sota la bandera de les Nacions Unides, intervingueren en la guerra de Corea. El 1999, però, Itàlia i Alemanya tenen un paper en l’operació de l’OTAN contra la Tercera Iugoslàvia. Deu anys després, amb la guerra d’Afganistan, la implicació és molt més gran i perllongada, ja que les operacions a Sèrbia no implicaren l’ocupació més que de la província de Kosovo, i les d’Afganistan impliquen l’ocupació d’amplis territoris que són tan o més hostils a les tropes euro-nord-americanes com ho foren a les soviètiques.

Algú dirà que no n’hi ha per tant. Durant els primers deu anys posteriors a la Segona Guerra Mundial es van signar molts documents amb aspiracions d’eternitat. Hom declarà la “neutralitat d’Àustria” com tan eterna com la suposada neutralitat eterna de Suïssa des del segle XIII. I, similarment, hom declarà que mai, mai, mai, Alemanya, Itàlia i Japó serien potències militars. No obstant, de bell antuvi, els pressupostos militars dels dos estats alemanys, d’Itàlia i del Japó, si bé comparativament menors, no deixaren de créixer, precisament, al redós dels respectius “miracles”. El “miracle”, en tot cas, és que aquells papers i tractats poguessin durar quaranta, cinquanta o seixanta anys. Que el Versalles de la Segona Guerra Mundial sigui soterrat o, a punt de fer-ho, i que La Russa i Frattini es deleixin per estampar-hi la signatura, ens apropa, com ho va fer el Pacte de Munich, a una nova conflagració mundial que, naturalment, ningú no denominarà Tercera Guerra Mundial. Per als afganesos, és clar, això no és una cosa de futur: ja la tasten, i de fa temps, aquesta conflagració.