Expressions Lliures

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si són propis de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo… També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint, no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel, deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

M. Roser Algué Vendrells

La mort del senador Edward Moore Kennedy suposa la desaparició física del darrer membre de la terna de germans presidenciables de la possiblement més il·lustre nissaga política. Dels tres, únicament el més gran, John F. Kennedy, va arribar a la presidència, arrabassant-la a un suorós Richard Nixon. Curiosament, però, la identificació dels Kennedy amb allò que s’anomena el liberalisme americà, no és tan forta en John F. Kennedy com ho és en el segon germà, Bob, i és més forta en el tercer germà, Ted, que no pas en el segon. Les limitacions del liberalisme americà són ben pregones, i en són testimoni clar les administracions dels presidents demòcrates posteriors a Lyndon B. Johnson: Jimmy Carter (1977-80), Bill Clinton (1993-2000) i Barack Obama (2009-). Malgrat la imatge que hagin pogut transmetre aquests tres presidents, tots tres en actiu, les seves polítiques no tan sols han estat lluny de les formulacions teòriques del liberalisme americà, sinó fins i tot de les aplicacions pràctiques, certament limitades, que feren presidents com els dos Roosevelt, Truman, el primer Kennedy o Johnson. Els liberals que ara veuen com Obama fa figa en la defensa d’un sistema sanitari de cobertura universal senten que tenen molt poques opcions. Es queixen de la demagògia de la dreta conservadora, i de l’eclèctica coalició entre patriotes rednecks, llibertaris de dretes, larouchistes, dreta cristiana, nativistes, etc., que tenen al davant. I cada paraula que pronuncien en aquest sentit, és hàbilment torçada pels mitjans de comunicació conservadors. Així doncs, els liberals nord-americans no s’acaben de desempellegar de la llufa de set-ciències elitistes que els know-nothings dretans els han penjat.

I tenen sort els liberals nord-americans, que els seus rivals “no sàpiguen res”. Perquè més val que no recordin fets com ara que els governs de Carter i Clinton foren els més estalviadors (gasius en la despesa pública social) en les lluites contra els dèficits públics creats paradoxalment per les administracions nord-americanes del Partit Republicà.

Llavors ve la revisió històrica. I si… I si Bob Kennedy hagués estat el candidat demòcrata a la White House? Què hauria fet? Retirar les tropes de Vietnam? Això seria el que precisament faria Nixon (uns anys més tard) i hauria fet eventualment qualsevol altre guanyador de les eleccions del 1968. Podria haver revalidat la política “social” de Kennedy i Johnson i “afermar-la”? Naturalment, però aquesta política “social” tenia els dies comptats, ja que la crisi del 1973, en un context de completa dependència política del moviment obrer nord-americà, havia de posar fi a qualsevol política “social” coherent.

Però Ted Kennedy era diferent. Bob encara s’assemblava massa a John. Ted era el liberal nord-americà post-1968 per antonomàsia. I és clar, llavors tota la història dels EUA hauria canviat amb Chappaquiddick, que és sens dubte el topònim indígena nord-americà que amb més facilitat pronuncien i deletregen tots els comentaristes polítiques conservadors dels darrers 40 anys. Però Chappaquiddick és quelcom més que un incident farragós. És una metàfora. Chappaquiddick ha estat l’estratègia seguida per pràcticament tots els càrrecs públics liberals una vegada han assolit el poder. Davant la tromba d’aigua que genera la pressió mediàtica i lobbística de la dreta conservador (i dels blue dog democrats), l’heroi liberal, que havia seduït els votants social-progressistes, que havia conquerit el vot de les minories nacionals, que havia promès ESPERANÇA i CANVI, se surt del programa, i abandona la dita constituència a la seva sort. Comprensible, és clar, ja que si el càrrec públic liberal s’exposa a quedar atrapat en una companyia amb un tuf tan desagradable a “socialisme“, tothom l’assenyalarà amb el dit. Entre l’adulteri públic i la denegació de l’auxili, el liberalisme nord-americà ha fet una tria. I, després, té les penques de dir que així és el sistema nord-americà, que així és el bipartidisme, i que si no fos així vindrien els republicans a fer la política que exactament acaben per aplicar ells mateixos.

1-Estos traman algo!
–aquell diumenge havent dinat–

A hores d’ara, amb les dues formacions ultraespanyolistes del Parlament de Catalunya (PP i Ciudadanos) en contra, més d’un artista compromès deu sentir una mica d’enveja per Cesk Freixas. Que no passin ànsia, però, car les llistes negres del neomaccarthystes poden ser molt i molt llargues. Les llistes negres serveixen dos objectius: 1) marcar i aïllar els artistes inclosos; 2) deslegitimar la política artística i cultural de les institucions democràtiques. En el segon objectiu potser hi simpatitzaríem i tot, si no fos perquè la seva intenció envers aquestes institucions “democràtiques” és diametralment oposada a la d’una actitud que cerqués una veritable alternativa popular i autogestionada. Si volen desmantellar la “despesa pública” en “cultura” és per controlar-la millor a través de la seva “gestió privada”. Tots sabem quin és l’impacte de la “gestió privada” en mans d’aquest ultraespanyolisme: foment de l’alienació social i nacional i estimulació dels instints més baixos alhora que depressió de la intel·ligència i el raciocini. Com deia l’Ovidi, la gent que no vol que es parli, s’escrigui o es canti en català és la mateixa gent que no vol que es parli, s’escrigui o es canti.

Cesk Freixas és un cantautor en llengua catalana. Però en la inclusió en la llista negra, fer-ho en llengua catalana és, simplement, una condició sine qua non, però no, de moment, suficient. La suficiència Cesk Freixas se la guanya per una combinació de la seva edat, del seu compromís militant amb l’Esquerra Independentista, i del fet que no es va estar de participar, en els passats comicis europeus, com a interventor de la llista negra per excel·lència d’aquelles eleccions, la d’Iniciativa Internacionalista.

A partir del darrer d’aquests fets, es deriven els altres dos. Després de tres o quatre dècades amb el martelleig continu de l’artista neutre i enlairadament professional, encara hi ha gent com en Cesk Freixas, nascut i crescut entre martelleig i martelleig.

La inclusió en la llista negra d’en Cesk Freixas no impedirà pas que aquest dissabte 29 d’agost, el cantautor sigui present en l’Acústica 09, a Figueres. Serà una nova oportunitat per l’ultraespanyolisme per ferir-se i fer-se els màrtirs en la darrera edició del número de “la rebel·lió dels esclavistes”.

La qüestió de la nació i de la llengua sembla que són els principals esculls amb els quals toparà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-Principat en heure-se-les amb el Tribunal Constitucional d’Espanya. Una bona lliçó per als qui consideren aquestes qüestions merament simbòliques. Són simbòliques, és clar, i símbol de la contraposició entre dos sistemes simbòlics. També demostren que, d’acord amb els redactors i intèrprets de la Constitució, nació i nacionalitat no són el mateix. La nació és la nació espanyola, i això de nacionalitat no és més que una manera fina de dir regió. O, dit d’una altra manera, nació és nació en acte, i nacionalitat és mera potència (o impotència) de nació. En els seus conceptes nacionalitaris, els estatuts de la segona generació esquincen una nació en tres nacionalitats, que és una manera fina de dir que l’esquarteren en tres comunitats autònomes. Un dels tres estatuts, volia definir la respectiva “nacionalitat” de “nació”, i el TC treu la vermella: de nació només n’hi ha la nació espanyola, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De tots els espanyols, sí, menys els portuguesos i els gibraltarenys, que mostren que l’Espanya constitucional no és més que un estat de l’esperit, una forma d’estar acastellanado per dir-ho à la Ortega y Gasset. És una “unidad de destino en lo universal” i, en “lo particular”, és clar, car l’espoliació de la nació catalana, a la qual les nostres burgesies regionals hi han col·laborat de grat o per força, n’ha estat fins fa quatre dies elements inseparables. Morta la gallina dels ous d’or, però, les coses podrien canviar en el futur. I en aquest sentit la sentència del TC ens ensenya un segon aspecte: la importància de la llengua. No és qüestió secundària. La sentència del TC impugna, de fet, l’oficialitat efectiva de la llengua catalana en el territori del Principat. No hi ha lloc, doncs, per la igualtat lingüística en el marc d’un estat dinàstic transvestit en “supranacional”. O “nosaltres sols”, o no hi ha “nosaltres”.

Algú podria dir que cap d’aquestes lliçons no és nova. Que, d’una forma o d’una altra, han estat formulades de forma recorrent durant més de deu generacions de catalans, de naixença o d’adopció. Però, de la mateixa forma que cada generació ha d’aprendre per ella mateixa fins i tot allò que la memòria familiar li podria llegar de forma més directa, també aquestes lliçons s’han de repetir periòdicament. Nacionalitàriament, és difícil dir coses noves, ans repetir les coses antigues és necessari perquè molts catalans encara no les han sentides, o no prou.

Des del Tub d’assaig 7’70 ens envien el cartell del 1r festival de circ de Terrassa, amb alguns canvis d’última hora:

Degut a factors varis hi pot haver algun reajust de programació. Per ara
enlloc de l’Otro i Atropo faran l’animació els “3 son masses” i enlloc de “kotx” vindran “Los Caneca”. En resum serà igual de magnífic!

A més cada dia hi ha tallers i trobada de malabaristes abans de les actuacions.

El festival serà a la Plaça Catalunya de Terrassa del 25 al 28 d’agost i fins i tot han fet un vídeo promocional.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Aquest festival dedica un a especial atenció en l’edició d’enguany als artistes de Catalunya. A la web del f hi diu:

“Visca Catalunya !”

Cap au sud. Pour sa 18e édition, le Festival met en valeur la richesse créative de la Catalogne. Danse, théâtre, marionnettes, performances circassiennes se mêlent sans vergogne dans des univers chaleureux et exubérants… à découvrir à l’occasion de l’immanquable festival “le plus tendre de l’été”. Une vingtaine de troupes catalanes proposeront plus de quarante représentations, pour la plupart jamais jouées en France. Tout Le Grand-Bornand passera, le temps d’une semaine, à l’heure colorée et fantasque de la Catalogne. Vinga !

Hi actuen fins a 19 companyies catalanes gràcies al suport de l’Institut Ramon Llull. Per més referències podeu llegir l’article de VilaWeb que està nodrit d’enllaços.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

CAL parlar de llengua és el programa mensual que, ideat per la CAL d’Esplugues, emet Esplugues TV. Durant els deu programes de la temporada 2006-2007, l’epíleg musical, coordinat i presentat per Marcel Casellas, es dedicà a la glosa, la cançó improvisada en llengua catalana. Corrandes, garrotins, jota improvisada, nyacres, cançons del pandero, perdiuetes, cançons de simbomba, etc., desfilaren pel programa. Els artistes convidats, entre d’altres, en Carolino, Mireia Mena, Mercè Galí, Miquel Ametller, Gregori Mestres, Mireia Mata, en Brillant, Catalina Canyelles, Carles Belda, Titot, finalitzaven la jornada de cada divendres de cap de mes en un directe a l’Avenç. Com que ningú no hi pensà a gravar aquests directes (el tercer manament és “no temptaràs la teva televisió local”), el DVD que recentment han editat la CAL d’Esplugues i ETV es limita a incloure els segments televisius. Amb això n’hi ha prou, però, per aconseguir l’objectiu volgut de l’espai, que era el d’oferir una introducció popular i amena a la cançó improvisada dels Països Catalans, tant pel que fa a les formes tradicionals, com a les propostes intercomarcalistes dels transglosadors.

Enguany la Diada Castellera de la Festa Major de la Vila de Gràcia s'ha escaigut en dissabte a la tarda. És un horari molt benigne, molt millor que sota el sol de migdia dels diumenges d'abans. Per què han canviat, però, el dia? Ho hauré d'esbrinar. El cas és que abans solien venir també Minyons i Vella, però davant el nivell que acostumaven a mostrar (Terrassa acabava d'acabar les vacances i tot just començaven a rodar, i la Vella sempre ha fet el que li ha sortit de la polla, de vegades el 3de9f, que vés a saber quant cobraven), doncs certament el que hem vist amb Xicots de Vilafranca i Xiquets de Tarragona ha estat a l'alçada. Per la seva banda, Gràcia ha descarregat castells de la gamma alta de set, i és de suposar que no tindran cap problema aquesta temporada per tornar a fer el 4de8. Però aconseguiran per fi anar més enllà?

Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m'agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s'han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l'inferior s'han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s'ha descarregat sense problemes: però com han patit! C'est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l'he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l'han hagut d'obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s'obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d'algun dubte, també s'ha completat. A pilars, vano de 5.

Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.

Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s'han ajupit moltíssim. L'acotxador ha passat a l'agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s'ha sacsejat molt i encara sort que l'enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l'acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d'enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.

Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m'ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D'altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d'estupor.

Finalment, potser el lector d'aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l'escric perquè em surt dels collons.

Enguany la Diada Castellera de la Festa Major de la Vila de Gràcia s’ha escaigut en dissabte a la tarda. És un horari molt benigne, molt millor que sota el sol de migdia dels diumenges d’abans. Per què han canviat, però, el dia? Ho hauré d’esbrinar. El cas és que abans solien venir també Minyons i Vella, però davant el nivell que acostumaven a mostrar (Terrassa acabava d’acabar les vacances i tot just començaven a rodar, i la Vella sempre ha fet el que li ha sortit de la polla, de vegades el 3de9f, que vés a saber quant cobraven), doncs certament el que hem vist amb Xicots de Vilafranca i Xiquets de Tarragona ha estat a l’alçada. Per la seva banda, Gràcia ha descarregat castells de la gamma alta de set, i és de suposar que no tindran cap problema aquesta temporada per tornar a fer el 4de8. Però aconseguiran per fi anar més enllà?

Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m’agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s’han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l’inferior s’han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s’ha descarregat sense problemes: però com han patit! C’est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l’he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l’han hagut d’obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s’obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d’algun dubte, també s’ha completat. A pilars, vano de 5.

Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.

Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s’han ajupit moltíssim. L’acotxador ha passat a l’agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s’ha sacsejat molt i encara sort que l’enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l’acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d’enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.

Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m’ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D’altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d’estupor.

Finalment, potser el lector d’aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l’escric perquè em surt dels collons.