Expressions Lliures

A partir del mes de setembre, i fins al 15 de novembre, tindrem oberta una exposició sobre BIODIVERSITAT, instal·lada en una gran carpa, concretament a la plaça de Pau Vila, davant del Museu d'Història de Catalunya, Barcelona.

Emmarcada dins del Projecte CAM Natura, l’exposició té entre els seus principals objectius l’intent d’acostar a la població, de manera diferent, amena i participativa, les principals característiques dels sistemes naturals, i en concret de l’ecosistema mediterrani, i mostrar-ne les peculiaritats i la manera de col.laborar en la seva defensa i preservació.

L'activitat començarà a desenvolupar-se el dia 3 de setembre, i l'acte inaugural oficial està previst per al dijous, 17 de setembre a les set de la tarda, al que esteu tots convidats.

Ens agradaria poder comptar amb la vostra presència, atès que es tracta d'una activitat força vinculada amb temàtiques mediambientals i de conscienciació, que poden ser d’interés pels membres del vostre col.lectiu. Horari: de dilluns a diumenge de 10.00 a 13.30h i de 16.00 a 20.00h.

Si voleu concertar cita prèvia per a grups amb un màxim de 25 persones/grup podeu demanar-la al telèfon 868957628. L’accés és en tot moment gratuït.

Rebeu una salutació ben cordial.

En aquesta secció no hi podia mancar Eugeni d’Ors. La transmutació sempre és contemplada pels dos bàndols implicats com “la caiguda de l’àngel”, per part del bàndol que se sent traït, i com “la tornada del fill pròdig” per part del bàndol que se sent enfortit. Quan els dos bàndols són tan elevadament contraposats com ho és una Catalunya il·lustrada i democràtica i una Espanya feixista i dictatorial, la trajectòria insòlita (o no tan insòlita) es fa més atractiva. El canvi no és tan sols un canvi ideològic, sinó un autèntic canvi d’adscripció nacionalitària. El “desclassament”, en una societat post-estamentària, on les classes són pas compartiments tancats, és, gairebé ho diríem, quelcom natural. El “desnacionament”, en canvi, sembla més fort i potser més injustificat. No és només “col·laborar” amb Franco. La col·laboració de classe s’entén i s’havia anticipada llargament en tota la premsa catalanista d’esquerres. El trànsit absolut i violent, no a l’espanyolisme, sinó a l’espanyolitat o, per millor dir, a la castellanitat, depassava, però, la imaginació. El temps que tot ho cura o, potser la màxima de “pus parla català, déu li’n don glòria” ha fet que, en l’alçada del centenari, la figura de Xènius sigui més o menys “reivindicable”. Hom vol separar Luzbel de Lucífer i, fins i tot, com si fossin iazidís, a albirar-hi una redempció. Les defeccions personals, però, que coincideixen casualment amb els vents històrics de les victòries imperials són com els pecats contra l’Esperit Sant, que no tenen perdó

Eugeni d’Ors havia nascut a Barcelona el 28 de setembre de 1881. Ja abans d’iniciar els estudis de dret, havia començat la seva trajectòria literària sota el nom d’Eugeni d’Ors i, després, d’Octavi de Romeu (o Octavi Romeu o O. de R.). I és una trajectòria que comença a fer-se pública en català, cosa que, tanmateix, i malgrat els suposats avenços de la Renaixença, no passava de ser una opció minoritària entre els lletraferits de Barcelona de totes les classes. Hom troba articles i dibuixos d’Octavi de Romeu en “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya”, “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català” i en locals com “Els Quatre Gats” i el “Cercle Artístic de Sant Lluc”. Com, també fa, per exemple, Francesc Pujols, Eugeni d’Ors tradueix part d’aquesta obra per editar-la en castellà (La muerte de Isidro Nonell, 1905). I, com Francesc Pujols i tants d’altres coetanis, no s’està de definir el seu art de forma categòrica, i així parla d’art arbitrari o d’art subjectivista. Criats en el ventre del modernisme, aquesta fornada eclosiona vers el 1906. Com també els seus coetanis, Eugeni d’Ors presenta també un programa polític, l’imperialisme (p.ex., a la seva tesi doctoral Genealogía Ideal del Imperialismo), que recull part de les tesis pratdelaribanianes sobre “la Catalunya gran en l’Espanya gran” i que, només superficialment, poden vincular-se al regeneracionisme castellà de tonalitat molt més reaccionària.

L’estel d’Eugeni d’Ors, als 25 anys, és netament ascendent. Octavi de Romeu, primer, i Xènius, després, guanyen coneixença en les pàgines de “El Poble Català” i “La Veu de Catalunya”. El 1906 té secció com a fixa, amb el nom de Xènius, i sota la capçalera de Glosari. El mateix any passa de Barcelona a París, per fer-hi de corresponsal, la qual cosa enriquí més el Glosari. El propi Glosari es defineix com a “diccionari filosòfic portàtil” i explicita que el seu mètode és partir de l’anècdota per arribar a la categoria. És Xènius qui defineix el “noucentisme”, a partir del “subjectivisme” o “arbitrarisme”. Eugeni d’Ors s’interessa per la filosofia i, a través d’una pensió de la Diputació de Barcelona, es forma amb Henri-Louis Bergson (1859-1941), Georges Dumas (1866-1946) i Émile Boutroux (1845-1921). Atret especialment per Boutroux, amb qui comparteix preocupació sobre el significat de la ciència, la relació entre la ciència i la religió, i els problemes psicològics i filosòfics que hi ha al darrera. El 1908 presenta al III Congrés Internacional de Filosofia, de Heidelberg, els treballs Religio est libertas i Le residu dans le mesure de science par l’action, tots dos en francès, per bé que després també traduïts al català. La seva filosofia psicològica, com la de Boutroux, vol posar de manifest les limitacions del mètode científic deductiu-inductiu en el camp de l’ètica (la qüestió de la llibertat) i de l’estètica (la qüestió de la bellesa). El 1909 en el curs Lògica i metodologia de les ciències exposa més clarament aquesta lògica humanista (en contraposició a la lògica proposicional, centrada en la proposició), d’acord amb la qual la lògica o racionalització és, essencialment, un mecanisme de defensa contra els estímuls exteriors. La psicologia dorsiana es presenta com “la filosofia de l’home que Treballa i que Juga” i, per tant, com un pols entre la potència de l’esperit i la resistència de la natura. En les Gloses de Quaresma n’extreu d’aquesta psicològica un programa ètic, basat en una ètica individual, però amb una primacia dels interessos col·lectius, tal com mostrava l’ideal clàssic de la polis grega. Amb aquest bagatge va fer la segona tesi doctoral, en filosofia i lletres (1913), i es presentà, sense reeixir, al concurs de catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (1914)

Davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, adoptà una posició de neutralitat activa, a través de l’associació dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. En el marc de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors és director de l’Escola de Bibliotecàries, pedra fundacional de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual passa a fer-se’n càrrec. Però Enric Prat de la Riba es mor, inesperadament, l’agost de 1917. Josep Puig i Cadafalch serà elegit nou president de la Mancomunitat. La mà esquerra de Prat de la Riba per guiar un equip de personalitats contraposades en la qüestió social, econòmica, religiosa, etc., és absent en el genial arquitecte. I ja la tenim. Eugeni d’Ors fa la seva, massa per al gust de Puig i Cadafalch, que estreny la disciplina en el si de la Mancomunitat. En aquella època el que avui anomenem “modernització de les administracions” s’entenia weberianament, i era massa per a Eugeni d’Ors.

En aquest punt sempre hi ha dos tipus d’explicacions. Uns s’estimen més les explicacions personalistes, el xoc personal entre Puig i d’Ors. Topen dues generacions (Puig té 50 anys, i d’Ors, 36), dues formes de veure les coses (més conservadora i historicista en Puig, més renovadora i pragmàtica en d’Ors), etc. Les altres explicacions se centren en els corrents socials i ideològics. La Mancomunitat, cada vegada més ambiciosa, ha de topar amb l’Estat. I la lluita de classes, amb totes les anades i tornades, es troba en el 1917 en un punt àlgid, a Barcelona mateix, sense anar a Petrograd. Segons les explicacions personalistes, d’Ors fa circular en ciclostil unes Gloses de la Vaga, de signe prosindicalista, per fer enrabiar Josep Puig i Cadafalch. I pronuncia d’Ors a Madrid una conferència de signe molt crític amb la Mancomunitat per la mateixa raó. Segons les explicacions conjuncturalistes, en canvi, d’Ors es veu arrossegat per les crítiques que rep la Mancomunitat (encara que sigui una institució de poder més voluntarista que efectiu) des de l’obrerisme barceloní i des de la intel•lectualitat madrilenya. A Madrid, deia d’Ors, els divendres, o fas una conferència o te la fan, i ell va optar per fer-la-hi.

Per pròpia voluntat o sota la pressió de Puig, què importa, d’Ors presenta la dimissió com a director de la Instrucció Pública de la Mancomunitat. El gener del 1920 els debats de l’Assemblea General de la Mancomunitat deixen clar que la majoria va amb Puig i Cadafalch, i interpreten els gestos de d’Ors com una amenaça a la Mancomunitat. El trencament, progressiu, és inexorable. L’abril del 1920 el cessen com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1921 deixa la direcció del Seminari de Filosofia. El Glosari de “La Veu de Catalunya” queda interromput, després de 14 anys. Passa a publicar un glosari, encara en català i sota el nom de Xènius, a “El Dia Gráfico”, on manifesta les seves simpaties pel moviment obrer en la sèrie d’articles El Nou Prometeu Encadenat. Paral·lelament, el febrer de 1920, inaugura un altre glosari, encara sota el nom de Xènius, però ja en castellà a “Las Noticias” sota l’encapçalament de Las obras y los días. Part dels articles d’història de l’art de “Las Noticias” seran recollits a Tres horas en el Museo del Prado.

De mica en mica, d’Ors inicia l’etapa més inquietant de la transformació. Les seves simpaties amb el moviment obrer encara traspuen a Guillermo Tell, si bé amb un to condescendenciós que, si l’haguessin vist representada, potser no hauria agradat gaire als sindicalistes. El gener de 1923 se’n va a Madrid, però no a llegir cap tesi (com la de dret, de 1906, o la de filosofia i lletres, de 1913) o a fer-hi cap conferència sorollosa (com la de 1919), sinó a viure-hi. Arriba al rompeolas de las Españas amb tots els afalacs de qui és percebut com un expulsat pel sectarisme catalanista. A l’ABC li cedeixen una secció lliure, també anomenada Glosario, on, si bé li donen llibertat, esperen comptar amb un crític d’art ben enlairat. El 1923, el pronunciamiento del Capitán General de la Cuarta Región Militar, Miguel Primo de Rivera posa fi a 47 anys de monarquia constitucional. El Directori Militar retalla primer la Mancomunitat, hi fa fer fora Puig i Cadafalch i la liquida finalment el 1925. L’any següent, per exemple, Eugenio d’Ors és elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua. El 1927 fou corresponsal a París. La idea és triomfar a París, i per això hi fa publicar una sèrie d’assaigs biogràfics, sobre les seves teories estètiques i, amb una mica més d’èxit, una anàlisi de l’obra de Picasso. En l’ideal estètic d’Ors també es produeixen canvis i allò clàssic (romànic, renaixentista, neoclàssic, realista) deixa pas a una adhesió progressiva al barroquisme (gòtic, barroc, romàntic, modernista).

La col·laboració amb l’ABC havia situat Eugenio d’Ors en l’entorn polític de la dreta monàrquica espanyola. La caiguda de la Dictadura (1930) i de la Monarquia (1931) replantegen la situació. Mentre un sector de la dreta espanyola avança cap a posicions accidentalistes (en el sentit que, monarquia o república, l’important són els valors catòlics, espanyols, etc., etc., etc.), un altre s’ancora en el monarquisme (alfonsí o carlí) i un altre viatja cap a la forja d’un feixisme autòcton. Els tres sectors, clivellats per divisions personals, van saber sempre caminar més o menys units, i desfer-se dels divisoris. José María Gil-Robles, accidentalista, es fa dir “Jefe”, com un aspirant més al llistat de dirigents feixistes. Fet i fet, però, el mateix Miguel Primo de Rivera havia estat comparat, el 1923, amb Benito Mussolini i, durant la Dictadura, hom havia impulsat una Unió Patriòtica amb voluntat de “partit únic”. El 1933, el fill del desaparegut dictador, creava Falange Española la qual, més tard, confluí amb altres grups “nacional-sindicalistes” per crear la FE de las JONS. Pel que fa a José Calvo Sotelo, antic ministre de la Dictadura, el seu perfil era més proper al d’un més il·lustrat i tecnocràtic Salazar.

En l’aixecament militar del Divuit de Juliol, la direcció militar del colp cooptarà en les tasques de repressió massiva als falangistes castellans i als tradicionalistes (requetés) navarresos. El 1937, aquests dos sectors, juntament amb les restes cedistes i d’altres elements dretans, són “unificats” en la FET de las JONS, sota la direcció de Francisco Franco, que a partir de setembre de 1936 s’havia convertit en el Caudillo de la Nueva España. A aquesta Falange i a aquesta Espanya s’uneix Eugenio d’Ors. El seu glosario de l’ABC i de “El Debate” té continuïtat ara, fora del Madrid republicà, en la Pamplona sublevada, en “Arriba España”. Eugenio d’Ors és premiat amb la Jefatura Nacional de Bellas Artes, òrgan dependent directament del govern franquista instal·lat a Burgos. Aquest govern havia rebut ja el reconeixement de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Així, per exemple, el 1938, era aquesta Espanya de Burgos la convidada a la Biennal de Venècia, i fou el jefe nacional d’Ors qui organitzà la presència espanyola. El març de 1939, l’Espanya de Franco entra en Madrid. “Arriba España” des de Pamplona, i la Jefatura Nacional de Bellas Artes des de Burgos, també entren en Madrid, i amb elles Eugenio d’Ors i el seu glosario. Les autoritats republicanes, durant la guerra i la revolució, havien traslladat bona part del patrimoni del Museo del Prado a Ginebra, i d’Ors va fer les gestions per recuperar aquests quadres.

Però el règim, a més de feixista, era catòlic. Eugenio d’Ors s’hi sabé adaptar. En aquest sentit cal destacar, el mateix 1939, a Gasteiz (Vitoria), la Exposición Nacional de Arte Sacro. Paral·lelament, la seva filosofia psicològica es cristianitzava a través d’una “introducció a la vida angèlica”. La superconsciència o super-jo, que en Freud era blasmat com a element internalitzat de repressió externa, es transformava en la part angèlica de l’esperit humà, controladora de l’element subconscient (l’id freudià).

La impaciència que havia mostrat envers Puig i Cadafalch, contrastava amb la mansuetud amb la que suportava els “desplantes” dels seus correligionaris, més derivats del menyspreu que tenien envers la “cultura” i els “intel·lectuals” que no pel seu llunyà catalanisme. Cal dir, però, que va dimitir de secretari perpetu de l’Instituto de España i que, voluntàriament, s’allunyà de Madrid, per bé que el 1953 fou creat catedràtic de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid (1953).

Hom ha volgut veure, en els darrers anys, entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, on es va morir, el 25 de setembre del 1954, alguna reticència al caràcter manifestament anticatalà (més que no pas simplement anticatalanista del règim). També així es va llegir, en certs cercles, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués. En tot cas, però, el que volia dir el darrer Xenius, en tot cas, passats els 70 anys, que si hom havia de triar el veritable Xènius, entre el secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el secretari del Instituto de España, entre l’home de la Mancomunitat i l’home de la camisa blava, el veritable era el segon, el falangista espanyol.

Encara avui, en les poblacions de la vall mitja del Lahn (en la fotografia, panoràmica des del Burg Gleiberg), pot veure’s una companyia de taxis que es fa dir “Lahn-City taxis”. És possiblement una de les poques restes d’una experiència efímera de “supermunicipi” que, agregà al voltant de Gießen, una sèrie de poblacions veïnes. La setmana passada parlàvem de l’agregació municipal feta el 1939 i, respectada en el període de post-guerra, que annexà a Gießen les localitats de Wieseck i Kleinlinden. D’altres agregacions municipals havien unit, al sud, les localitats de Grossenlinden i Leihgestern en la municipi de Linden. Això ha creat la incongruència que Grossenlinden i Kleinlinden (toponímicament emparentades) es trobin en municipis separats, la primera com a cap de municipi i la segona com a districte de Gießen. Doncs bé, el 1977 es va produir una superfusió municipal que donà lloc al municipi de Stadt Lahn, Ciutat del Lahn. Aquest supermunicipi (Großgemeinde) unia els de Gießen, Wetzlar, Wettenberg, Lahntal, Dutenhofen i Heuchelheim. Els sis municipis rebien ara la consideració de “stadtbezirken” (districtes municipals), al seu torn subdividits en un total de 23 “stadtteile” (sectors municipals). Stadt Lahn rebia la consideració de “kreisfreie Stadt”, és a dir de municipi no integrat en cap dels kreis (=comarques) de l’estat de Hessen.

L’agregació municipal coincidia amb una reorganització territorial de l’estat de Hessen. A diferència dels altres canvis, però, la unificació de Stadt Lahn no fou ben rebuda. En certa mesura des de poblacions com Kleinlinden, que no havien perdut la capitalitat municipal (en haver-la perdut en agregacions anteriors) la cosa no era del tot mal vista pels veïns. Per algunes de les poblacions menors, limítrofes entre els antics municipis, la mesura oferia un certs beneficis d’alleugeriment burocràtic. La visió des de Wetzlar i Heuchelheim no era pas tant positiva, car l’agregació municipal havia deixat les institucions centrals en Gießen. Wetzlar, per exemple, no tan sols havia perdut la capitalitat municipal sinó també la comarcal. Des de les poblacions situades a la dreta del Lahn, tant a Wettenberg com a Heuchelheim, la sensació de risc d’abandonament era forta.

En l’agregació hom havia pensat sobretot en l’eix Gießen-Wetzlar. Fora d’aquest eix, hom hauria defensat agregacions diferents. Per exemple, el límit municipal Gießen-Linden, que separava per exemple, poblacions vinculades (fins i tot, toponímicament) com Kleinlinden de Großenlinden, o l’Unterhof de l’Oberhof, s’havia mantingut.

En tot cas, després de 31 mesos d’experiència, el 31 de juliol de 1979, Stadt Lahn es va dissoldre en cinc municipis dels sis que l’havien integrat (Lahntal i Dutenhofen restaren fusionats en el nou municipi de Lahnau). Hom restaurà, alhora, la capitalitat comarcal tant a Gießen com a Wetlar.

El 20è aniversari de la desaparició de Stadt Lahn ha passat sense pena ni glòria. L’invent que Albert Osswald havia batejat com a “obra del segle” potser haurà d’esperar unes quantes dècades a que el creixement urbanístic lligui encara més els nuclis de població de la Vall Mitja del Lahn. Per llavors, però, potser el Gran Municipi serà el de la Conurbació del Rin-Main. Però això és una altra història.

Mostra un mapa més gran

SIN FRONTERAS…

Como podeis ver mi blog es en catalán, porque es como yo escribo habitualmente.

Para todas las personas sensibles que pasen por mi blog deseándoles dulces sueños.

LA NANA DE LOS PAJARITOS

Tu que te despiertas muy de mañana

con un llanto tan chico y desvalido,

no penes más, cual pájaro en el nido;

a tu vera, te cantaré una nana.

Sinfonia de amor, mi niño sueña;

indos pajaritos serán el coro,

cristalina voz con reflejos de oro;

entre las mías, tu mano pequeña.

Tristes gorriones harán los clarines,

la bella alondra, arpegios de plata
,
los ruiseñores suaves violines.

Melodia de acordes infinitos

te arrullará cual celestial murmullo;

será la nana de los pajaritos.

M. Roser Algué Vendrells

Estimados/as amigos/as:
Os recordamos que ya está abierto, hasta el día 15 de octubre, el plazo de inscripción de compañías para FETEN 2010.
Que tendrá lugar del 21 al 26 de febrero del próximo año.
La ficha de inscripción, podréis encontrarla , en nuestra página web:
www.gijon.es/feten, que tiene que ser remitida a través de esta misma página.
Por correo ordinario debéis hacernos llegar: Dvd , documentación y material gráfico del espectáculo que se presenta a selección, en el que se incluya sinopsis del espectáculo, ficha artística, edades a las que va dirigido, duración y datos de distribución y contratación.
Enviándolo a la dirección:
FETEN
Centro de Cultura Antiguo Instituto,
Calle Jovellanos 21,
33201 Gijón
Asturias

Serán prioritarios en la selección FETEN 2010, aquellos espectáculos que hayan sido estrenados a partir de noviembre de 2008.

Esperamos vuestras propuestas
Un cordial saludo.
Fdo.: Marián Osácar / M. Humberto Fernández
Dirección y Coordinación
Marián Osácar Gallego
Jefa de Departamento de Promoción de las Artes
Fundación Municipal de Cultura, Educación y UP
Ayuntamiento de Gijón
Directora de FETEN
Feria Europea de Teatro para niños y niñas
C/ Jovellanos 21, 33201 – Gijón
TLF: 985 181001 985 181039
Fax 985 35 07 09
maosacar@gijon.es
feten@gijon.es

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Ja és ben veritat que els estatuts d’autonomia ofeguen Catalunya. Fins i tot els autonomistes professionals s’ho ensumen i, darrerament, s’hi nota en l’autonomisme de l’Ebre en nord un cert nerviosisme davant la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya (STC 666/2009). La societat civil (a Barcelona, quan l’autonomisme diu “societat civil” es refereix a Òmnium Cultural i un parell més d’associacions per l’estil) diu que vol fer una manifestació contra la STC, i un vicepresident del Govern de la Generalitat diu que vol fer-la preventiva. El cas és que els estatuts ofeguen la nació catalana, però hi ha qui encara no ho sent, i és que no hi ha pitjor sord que qui no hi vol parar l’orella. Davant l’ofec, davant l’asfíxia, davant l’escanyament, la gran proposta del conseller Saura és fer ús de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola. Aquest article, diu: “L’Estat podrà transferir o delegar a les Comunitats Autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi”. Saura, doncs, proposa que si la STC 666/2009 retalla greument la LO 6/2006, de 19 de juliol, la via serà recórrer a l’article 150.2. Sorprèn la proposta. En primer lloc, sembla que després de tantes i tantes retallades, la LO 6/2006, de 19 de juliol, serà declarada únicament anticonstitucional en aquelles parts de principi que constituïen un refugi per a les mentides de l’autonomisme. En aquest sentit la STC 666/2009 serà altament alliçonadora. En segon lloc, les lleis de transferència i de delegació també són sotmeses al Tribunal Constitucional i, per tant, a tota la jurisprudència constitucional. En tercer lloc, les lleis de transferència i de delegació són lleis de les Corts Espanyoles per a l’atorgament de competències que, en tot cas, resten sota el control últim de l’Estat. L’article 150.2, certament, té la virtut de poder alleugerir el feix de competències reservades a l’Estat que formula l’article 149.1. Ara bé, tota la pràctica prèvia de delegacions i transferències ha demostrat que l’Estat sempre s’ha reservat la direcció política de gairebé tots els sectors claus, inclosos l’educatiu i el sanitari. Això darrer, però, té poca importància quan l’autonomisme mateix es troba en situació d’unitat orgànica (a través del PSC-PSOE) amb el mateix govern espanyol i la direcció política de l’equip Zapatero. Tant és així que ja no sabem si dir-ne autonomisme o heteronomisme.

Quan llegeixes llibres sobre circ, a poc a poc veus que es van anomenant els uns als altres. Un dels més anomenats és El Circo de Ramon Gomez de la Serna, un recull de ” gregerias ” que son metàfores amb humor. Segurament es deu a l´importància de l´autor, tot i que té poques referències històriques, sobretot al principi. Es un molt bon recull de atmosferes, sensacions i detalls del circ de principis del segle XX.

L´estiu és llarg i també he llegit El Circo y sus figuras, de Sebastià Guasch. Aquest si és un resum històric de les principals especialitats del circ: Acròbates, Clowns, Animals…
Curiosament en la mateixa pàgina 148 s’hi troben dos escrits curiosos:
Aquest llibre està escrit el 1947 i parlant de Colleano, un gran fildeferrista, ens diu que es un exemple de circ contemporani ( encara serà l´antecessor de la dansa i el teatre??)
Després ens parla dels “jongleurs” i ens diu que està obligat a utilitzar la paraula francesa perquè paraules com malabarista no eren prou justes… Es un bon exemple dels canvis de vocabulari en el pas del temps.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Demà, dijous 27/08/09, a la nit: MESCLAT a SANT HILARI
Demà passat, divendres 28/08/09, a les 11 nit: LA PRINCIPAL DE LA NIT a PINEDA

És justet –de temps–com sempre… però si a algú li ve de gust… ja ho sabeu!

La fotografia…