En la història de la Revolució d’Octubre, del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus-Bolxevic (després dit Partit Comunista Bolxevic i, finalment, Partit Comunista de la Unió Soviètica), de la Tercera Internacional (després, més senzillament, Comintern i, successivament, Cominform i no res) i de la República Soviètica (després Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) veiem la formació successiva, com a escissions de la línia oficial, de dissidències. Decebudes, per motius diversos, de la línia oficial, constitueixen nous moviments, alguns dels quals arriben fins als nostres dies. Així, per exemple, ben aviat apareixerà la decepció de l’Oposició Obrera, i dels diferents corrents del “comunisme d’esquerres“, des del “comunisme de consells” fins el “Moviment Socialista Mundial” per citar alguns exemples. Aquests corrents, definits com a marxistes i contraposats a la socialdemocràcia, es declaren obertament no-leninistes. Posteriorment, trobem la decepció de la denominada “esquerra comunista italiana“, de la qual sorgiran els diferents corrents de l’actual Partito Communista Internazionale. Aquest corrent “comunista-internacional” sí es defineix com a leninista, però blasmarà alhora trotskistes i estalinistes. Més endavant trobarem ja els trotskistes (inicialment autodefinits com a bolxevics leninistes) que trencaran successivament amb l’estalinisme i fundaran la Quarta Internacional. La seva principal crítica a l’estalinisme serà l’adopció, el 1926, de la doctrina del “socialisme en un sol país” per part de Stalin. Per a Stalin aquesta doctrina anava en consonància amb el període, i el 1928, quan canvia, segons Stalin, el període, s’inaugura una nova doctrina, la del tercer període, que abocarà als partits comunistes a l’agitació revolucionària i al trencament amb tota mena d’aliances i fronts amb els sindicats i partits reformistes. De nou, en aquest període, trobem decebuts, però en aquest cas de signe contrari als anteriorment esmentats, ja que es tracta dels “comunistes de dretes“, com ara els Brandler i Thalheimer que trenquen amb el KPD per formar el KAPD, o com, a casa nostra, Joaquim Maurín, moviments que convergiran en la Internacional de Londres (l’anomenada Internacional Tres i un Quart), però que s’esvairan passada la Segona Guerra Mundial. Nous trencaments es donarien com a conseqüència de dos girs cabdals de la política de Stalin: l’adopció de la política del “front popular” el 1935 (que suposa un gir de 180º respecte la del “tercer període”) i la signatura del Pacte Germano-Soviètic del 1939. Fallit el Pacte Germano-Soviètic el 1941, la Unió Soviètica entra en la Segona Guerra Mundial. Abans que acabi la guerra hom trobarà nous trencaments “de dreta“, com el protagonitzat per Earl Browder, en el si del Partit Comunista dels Estats Units d’Amèrica (CPUSA). Però més sorollós serà el trencament entre Stalin i Tito el 1948, que fa aparèixer el primer “estat socialista” que no combrega amb els dictats de Moscou (que acusa els titistes de “dretans”, “nacionalistes burgesos”, etc., etc., etc.). El 1956, el gir post-estalinista que impulsa Kruscev comportarà l’inici del trencament amb el Partit Comunista Xinès i la República Popular Xinesa, que no es consumarà fins el 1961, i que arrossegarà corrents anti-revisionistes (genèricament denominats maoistes) dels diferents partits comunistes i/o conduirà directament a la formació de nous partits. D’aquests corrents anti-revisionistes sorgeixen les formacions polítiques maoistes, hoxhaistes, etc., que tindran com a referents la Xina de Mao (fins el 1976 o el 1979, segons els gustos) o l’Albània d’Hoxha (fins el 1989). Però també el 1956 es produeix la Revolució d’Hongria i la subsegüent intervenció militar soviètica per esclafar-la. Llavors, com després del 1968, amb la intervenció a Txecoslovàquia, es produirà la decepció de part de la intel·lectualitat comunista fins llavors pro-soviètica dels països occidentals. Alguns d’aquests decebuts s’integraran en els corrents de la “Nova Esquerra” i així participaran en els fets de maig francès de 1968 i en el subsegüent període d’efervescència (que dura fins els primers anys 1980). D’altres, més dretans i institucionalitzats, participaran en el corrent “eurocomunista”, que aconseguirà la direcció, entre d’altres, del PCF, PCI, PCP, PCE i PSUC. Encara el colp militar de Polònia de 1981 o el curs que prenia la intervenció soviètica a Afganistan, van produir algun trencament addicional. Amb l’arribada al poder de Gorbatxev i la perestroika, els darrers trencaments amb la línia oficial, entre el 1986 i el 1991, donaran lloc a formacions com Refundazione Communista (a Itàlia), el Partit dels Comunistes de Moldàvia i a tota una altra sèrie de partits que es mouen entre l’oposició parlamentària d’esquerres o la gestió il·lustrada de governs capitalistes.
És cert que hom pot trobar, barrejats, hereus de diverses generacions de la decepció entre els partits “amplis” d’esquerres com Die Linke a Alemanya, la Refundazione Communista a Itàlia, el Partit Anticapitaliste a França, o la mateixa Esquerra Unida i Alternativa (amb participació de sectors trotskistes, post-eurocomunistes del PSUCviu i post-prosoviètics del PCC). En una mobilització antiracista contra el BNP, a Londres, poden coincidir un trotskista de la línia de Tony Cliff amb un maoista i, mentre són d’acord, per exemple, en definir la República Popular Xinesa com un estat de “capitalisme d’estat“, les tindran si el primer comença a malparlar de Stalin o de Mao. Segons els rostres (Marx i Engels són fixos, però la resta poden variar) i el nombre de Congressos de la Tercera Internacional acceptats com a vàlids, es defineixen els diferents grupuscles. Això acaba per recordar la història del cristianisme, amb successives escissions d’esglésies nestorianes, eutiquianes, melquites, papistes, luteranes, anglicanes, calvinistes, baptistes, metodistes, vell-catòliques, neo-catòliques, etc., totes les quals, però semblen dotades d’una teologia indistingible als ulls d’un no-cristià.
Les diferents generacions de la decepció no poden posar-se d’acord amb la data o la descripció de la defecció de la línia oficial. I, segons la data o la descripció, arriba la condemna més o menys enllà, i deixa un espai més o menys gran a la part de la història reivindicable, bé sigui de la Unió Soviètica o de l’Església de Roma.
Un fenomen similar el trobem entre els decebuts de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Hi ha hagut qui no ha combregat mai amb el gir independentista d’ERC, però deixem-los a aquestos, de moment. Centrem-nos en els que sí hi van creure. Una primera tongada de decebuts es va produir amb l’escissió del Partit per la Independència (PI), en el qual hi anaren bucs insígnia del gir previ (Àngel Colom, Pilar Rahola, etc.). Això va ser, si mal no recordo, cap el 1996. És inevitable, doncs, que l’historiador de la decepció vulgui veure corrents tel·lúriques entre aquells fets i els fets posteriors al 2003. Però això seria abusar, al meu entendre. Cal esperar-se al 2003, doncs? No ben bé, ja que, a banda del PI, més d’un i més de dos ja es va decebre davant de determinats discursos i de determinades hostilitats de la direcció. Però, en tot cas, és en el 2003 on s’experimenta el creixement en nombre de diputats d’ERC al Parlament de Catalunya. Amb la formació del primer tripartit (desembre del 2003) arriba una nova onada de decepcions. Entre els decebuts hi ha qui s’hauria estimat més un pacte CiU+ERC però la majoria de decebuts, senzillament, volia que l’entrada d’ERC a qualsevol govern se supedités a una forta exigència que, en cas de no ésser complimentada per CiU o pel PSOE, havia de menar a ERC a una oposició encarada a guanyar més vots i diputats el 2007. Des de la direcció d’ERC es va valorar que un pacte automàtic amb CiU era una “abraçada de l’ós” (aquest terme, sigui dit de passada, fou promogut per la premsa espanyolista pro-PSOE). D’altra banda, resta fora del govern quan hi havia l’oportunitat d’entrar-hi, deia la direcció, exposava a ERC a acusacions d’immaduresa (acusacions, sigui dit una vegada més de passada, que haurien estat promogudes per la premsa anteriorment citada). Cal recordar, a més, que el Tripartit 1.0 es va fer en el context d’un govern d’Aznar a Madrid. La imatge de Zapatero a la balconada de la Generalitat, però, va causar una nova onada de decepcions i així continuaria la cosa quan el mateix Carod-Rovira es va veure obligat a dimitir, per ordre de Zapatero, arran de les converses de Perpinyà (que, d’acord amb les conspiracions paranoiques de la dreta espanyola, haurien servit per preparar la defenestració ulterior, via islàmica, del govern espanyol del PP). La instal·lació de Zapatero a la Moncloa i la deriva que prenia la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut van forjar noves onades de decebuts. Hi hagué refluxos, però, com la consecució de l’adopció del NO en el referèndum de la Constitució Europea per part d’ERC (febrer del 2005) o la decisió d’ERC-Barcelona de no entrar en el govern municipal del PSOE-ICV. La direcció d’ERC encara va salvar prou la situació de l’Estatut, ja que el redactat final fou pactat entre el PSOE i CiU i això va facilitar que un nou reflux permetés ERC recomanar el NO en el referèndum estatutari (juliol del 2006). Aquest NO, d’altra banda, liquidà el Tripartit 1.1, amb ERC expulsada pel PSOE-ICV. No obstant això, el novembre del 2006, després d’unes eleccions que tornaven a donar marge a ERC (per restar a l’oposició, per pactar amb CiU, per exigir fort en cas d’un nou Tripartit, etc.), es renovà el Tripartit 2.0. Nova corrua de decebuts. Però ara, els decebuts, eren tremendament hostigats pels no-decebuts, que els acusaven, planerament, de racistes i xenòfobs i genocides per no acceptar Montilla com a President de la Generalitat.
Per exemple, en un article d’avui dimecres mateix, llegim Víctor Alexandre que diu: “Ja s’ha vist que aquella Esquerra que abans de la creació del segon tripartit havia estat un magnífic motor de l’independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants“. Ja la tenim. La frase té, per uns moments, el mateix efecte que un esment a Stalin en una assemblea per preparar una concentració contra el BNP. O l’efecte d’un “filioque” en una trobada ecumènica de cristians. O l’efecte d’una referència passatgera al vuitè imam en un Congrés Mundial de Xiisme. Si Víctor Alexandre hagués dit, sense referència temporal: “Ja s’ha vist que aquella Esquerra que abans havia estat un magnífic motor de l’independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants“, la cosa hauria estat més acceptada. Els decebuts de 1996, del 2003, del 2004 o del 2005 hi haurien signat. Tècnicament, a més, el 2006 ERC havia perdut ja una mà de votants (125.000, un 30%) respecte el 2003. És clar que una frase encara més curta: “Ja s’ha vist que aquella Esquerra és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants“, seria signable també pels pre-1992-ja-us-ho-vem-dir.
Per Víctor Alexandre el Rubicó es creua amb la creació del segon tripartit. El Reagrupament de Carretero, però, no ha vist creuat el Rubicó fins el 2009. I els bertranistes (Uriel Bertran, Elisenda Paluzie, Hèctor López Bofill) encara no l’han vist creuar. Potser això és un efecte explicable per la teoria de la relativitat especial, que descarta el concepte de simultaneïtat absoluta. El cas és que entre carreteristes i betranistes, no pocs han vist la llum en la presentació del nou model de finançament. Per a aquests decebuts, per exemple, els carreteristes van trencar massa aviat i els bernatistes encara triguen.
Els analistes miren amb atenció les successives generacions de decebuts (inclosos els no-decebuts encara i els no-decebuts mai perquè no es van deixar engalipar d’entrada). Un dels motius de la decepció, aparentment, hauria estat el desencís de vies exclusivament institucionals i institucionalistes, políticament quietistes i que estableixen relacions messiàniques amb la respectiva fracció parlamentària. Diem aparentment, perquè bona part d’aquest “tercer espai sobiranistes” que conformen les successives generacions de decebuts del carodisme senten la temptació de dipositar de nou les esperances en una “segona” Esquerra. És un sentiment anàleg al de molts votants, per exemple, de Die Linke a Alemanya, que confien trobar-hi una segona socialdemocràcia que substitueixi la que els va trair l’SPD (situïn la dita traïció a Bad Godesberg el 1959, en Brandt, en Schmidt o en Schröder). Certament l’ERC de Colom i la de Carod jugaven la carta de la “renovació” de la vida parlamentària, i els seus hereus la jugaran encara. Però tanta repetició de la història, cansa. La repetició de la repetició és una farsa de la farsa: ja no fa ni gràcia. Altrament, se’ns dirà, que cada generació té el dret d’equivocar-se ella mateixa.
En tot cas, però, el fet que hi hagi successives generacions de decebuts en aquest “tercer espai sobiranista” crea, en conseqüència, una atomització de l’espai polític. Cada generació té una o més capelletes. En l’època pre-1989 les capelletes podien sostenir-se amb principis ideològics sòlids. Però ara les capelletes es defineixen de forma més personal, de mètodes d’actuació, d’estètica, de psicoestètica, fins i tot. Una cosa és clara. Si d’aritmètica electoral es tracta, el “tercer espai sobiranista” entre CiU i ERC únicament té lloc si va en una llista més o menys àmplia i, feta la llista, tindran alguna probabilitat de depassar el 3% a la circumscripció de Barcelona (l’única assequible). Si depassen la xifra, cauen 2 o 3 diputats automàticament. I certament tindran la mateixa capacitat de decisió i projecció que, per exemple, han tingut els Ciudadanos. Que aquesta capacitat sigui poca o molta depèn dels gustos.
