Expressions Lliures

En caure la nit a Barcelona, les protestes contra la mobilització dels reservistes cessen progressivament. Per bona part dels vaguistes, en començar la jornada, s’havia entès que la vaga general seria de 24 hores i que se l’entenia com una mesura de pressió al govern Maura. Però ara que es concloïa la jornada creixien les veus que parlaven de continuar la vaga indefinidament. D’altra banda, eren més i més els que pensaven que calia adoptar una posició ofensiva contra el règim i, molt especialment, contra les seves dues potes més pregones: l’exèrcit i l’església. Ja la nit de dilluns i de dimarts hom va clar foc en l’edifici dels maristes del Poble Nou. Les accions a comarques d’interrupció de línies de comunicacions continuà al llarg de la nit i del matí de dimarts. A Vilanova i la Geltrú, es va tallar la línia ferroviària i les línies telegràfica i telefònica. El migdia de dimarts totes les comunicacions telegràfiques i telefòniques des de Barcelona ja havien estat tallades, feta excepció de la línia de cable que, a través del Vallès, arribava fins a la frontera franco-espanyola.

La matinada de dimarts, a Barcelona, ja es feia evident el caràcter indefinit de la vaga i que de nou seria acompanyada amb accions de protesta contra la mobilització de reservistes. Els manifestants s’acumulaven al centre de Barcelona i baixaven pel Paral·lel o per les Rambles en direcció a la Capitania General, a la plaça Colom. Ja de bon matí, sortia de la Capitania General una columna d’infanteria, que es dividí en seccions per remuntar les Rambles, el Paral·lel i els altres carrers principals amb la finalitat de dissoldre els manifestants (i, de fet, qualsevol concentració de vianants). La reacció inicial dels manifestants fou de retirada però, després, en alguns carrers transversals a la Rambla començaren a aixecar-se barricades fetes amb llambordes. A la infanteria ara se li sumaven forces de cavalleria les quals, però, trobaven un obstacle seriós en aquestes barricades.

En resposta a l’aixecament de barricades a Barcelona, el capità general de Santiago va emetre un ban on declarava que s’obriria foc sense avís previ a qualsevol grup que “interceptés la via pública”.

També s’alçà una barricada a l’entrada del carrer Major de Gràcia. Els defensors de la barricada eren armats i dispararen a la cavalleria assaltant. En instal·lar-hi les forces d’infanteria, però, dues peces d’artilleria, la barricada fou abandonada, i els defensors es distribuïren Gràcia endins.

És en la jornada de dimarts on el to antimilitarista de la protesta es complementa amb actuacions anticlericals. Com més s’amplia la mobilització i com més s’hi veuen arrossegats també els sectors populars més allunyats del proletariat sindicalitzat i polititzat, més freqüents es fan les cremes i els assalts d’esglésies, monestirs i centres d’ensenyament religiós. És el cas de l’Església de Sant Pau i del veí Col·legi dels Pares Escolapis. Com a mesura de precaució són evacuats molts convents. En d’altres casos, els incendiaris arriben abans, adverteixen de les seves intencions i obliguen a evacuar l’edifici.

Amb la crema de convents i esglésies apareixen també les primeres manifestacions de suport popular a les forces militars. Així, per exemple, les forces de cavalleria són rebudes amb aplaudiments i ovacions per part de veïns quan dissolen un escamot d’incendiaris. De totes formes, els escamots d’incendiaris també compten amb un suport popular efectiu ja que, quan un grup es dissol, de seguida s’alimenta amb noves incorporacions.

Els enfrontaments armats que, al començament de la jornada, tenien lloc al voltant de barricades, se centren cada vegada més en edificis religiosos. La nit de dimarts a dimecres la llista d’esglésies i convents assaltat o incendiats es fa més llarga: Sant Pere de les Puel·les, Sant Cugat, Santa Madrona, la parròquia de Sant Andreu del Palomar, la parròquia del Clot, el monestir de les Jerònimes, Valldonzella, l’edifici dels salesians al carrer Manso, el monestir dels Agonitzants, la capella de Marcús, els frares de la Granja, els germans de la Doctrina Cristiana de la carretera de Sarrià, les monges caputxines del camp de Galvany, el convent de Loreto, el convent de Sant Miquel (carrer Rosselló), el monestir de les Monges Penedides, el monestir de les Magdalenes, el convent de les Paüles, el de les Concepcionistes, Sant Felip Neri (de Gràcia), les Beates de Poble, la parròquia de Sant Joan de Gràcia, les Carmelites de Gràcia, els Missioners del Sagrat Cor de Maria, l’edifici dels maristes al camp de Grassot, les Serves de Maria del carrer Universitat, la Parròquia d’Horta, les Dames Negres d’Horta, la Parròquia dels Àngels, el Seminari Conciliar, el Mont-sió de la Rambla de Catalunya, etc. Gairebé faríem més curt amb la llista d’edificis (encara) no assaltats.

Fossin les intencions que fossin les que animaren la crema d’esglésies i de convents, el cert és que tingueren de llavors en endavant un efecte desmobilitzador.

D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26

Avui diada de Les Santes, i un bon gec d'hòsties a plaça, que enguany no m'ha semblat tan a gom a gom com altres vegades. L'espectacle ja s'ho mereixia: els mataronins anunciaven dos castells de nou, els vilafranquins la torre emmanillada, i la Jove de Tarragona el seu primer castell de nou de la temporada, molt i molt matiner en comparació amb els problemes dels darrers anys.

Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta --una mica lenta, potser, o poc fineta-- el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.

I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més --amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat --i no ho crec--: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta --encara ha aguantat molt!-- un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.

Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.

I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.

En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.

BARCELONA, 26 Juliol (EUROPA PRESS)

Administradors dels dos blocs catalans de circ (ganyet.blogspot.com i blocs.mesvilaweb.cat/Marcel) han coincidit a reivindicar un espai estable d’exhibició per a aquest art a Barcelona, que té “molt de públic” però no una programació estable.

“Catalunya fa els deures, però Barcelona s’està quedant enrere, no està fent de capital cultural, li falta una programació estable de circ”. Així de contundent s’ha mostrat el gestor del bloc Ganyet, Joan Ramon Graell, diplomat en Arts de Circ per l’Escola Superior de Circ de Brussel·les.

Segons Graell, a la capital hi ha equipaments idonis per acollir espectacles de circ: si el Teatre Lliure podria tenir circ contemporani, amb poc moviment, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) podria acollir grans produccions circenses, segons Graell.

Segons la seva opinió, només el Mercat de les Flors, dedicada a les arts en moviment, “comença” a programar circ, però no de manera estable. “Quan es fa circ, el públic hi assisteix”, ha dit Graell, pel qual la poca caixa no és una excusa per no programar circ –l’interès també es veu en el seu bloc, que en dos anys i mig ha rebut 60.000 visites–.

El TNC va produir el maig l’espectacle familiar ‘La Troupe, circ a tot ritme’, en què va invertir 12.000 euros, segons Graell, “el mateix que costa un decorat de qualsevol de les obres teatrals que produeixen”.

El periodista i gestor del bloc ‘blocs.mesvilaweb.cat/Marcel’, Marcel Barrera, ha coincidit amb Graell en declaracions a Europa Press que falta un espai d’exhibició d’un sector que està en plena ebullició i si té llocs d’assaig, com el que funciona des de fa un any al Fòrum de Barcelona i el Nouveau Clown Institute que el pallasso Jango Edwards emprendrà el setembre a Granollers (Barcelona), que promet ser un pol d’atracció d’estudiants europeus.

A diferència de la capital catalana, Reus, Tiana (Barcelona), Vilanova i la Geltrú (Barcelona), la Bisbal d’Empordà (Girona), Olot (Girona) i Girona, amb el Festival Temporada Alta, “tenen millor programació de circ que Barcelona”, ha indicat Graell.

Barrera, ha criticat a més el consistori barceloní per les seves “lleis prohibicionistes” que fan que circs com el Ringling americà, i el francès Medrano no puguin actuar per l’ús d’animals salvatges en alguns números.

Per paradoxes com que el torero José Tomás mati entre aplaudiments a sis toros a la plaça Monumental, on el 2004 el Circ Mundial no va poder actuar amb tigres, el periodista demana en el seu bloc que el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, no concedeixi a Barcelona la distinció de Ciutat Amiga del Circ, ara que està oberta la convocatòria.

i aquesta última part només apareix en la versió en castellà de l’article (que també inclou una fotografia…del Circo Price (?))

PROTODICCIONARIO CATALÁN DE CIRCO

Además de recoger la actualidad catalana del circo, Graell ha empezado a confeccionar en su blog un diccionario de términos circenses en catalán: “En los periódicos catalanes no había muchas críticas de circo, y faltaba vocabulario. No se sabía como se llamaban las cosas, y todo eran ‘trapezis’ y ‘malabaristes’”, recordó.

Según constató, cada vez se comunica más y mejor acerca de circo en Catalunya, un arte que, en cambio, tiene mucha actividad y una gran cantera.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

El cap de setmana passat vaig actuar al festival d´Alba la Romaine, organitzat per la Cascade. Allà vaig poder veure un cabaret amb les Noveaux Nez i els Galapias, en un amfiteatre romà, molt d´ofici, es nota que porten anys.
Sabeu que??
El divendres 12 de Juny els Noveaux Nez van actuar al Mercat de les Flors, per la setmana de Rhône-Alpes a Catalunya, només s´hi podia accedir amb invitació, només per a polítics imagino. Em pregunto que costava fer alguna representació per al públic en general, segons m´han dit ells no gaire!!!

Però del que voldria parlar es de Volchok ( baldufa en Català i trottola en Italià). El nou espectàcle del cirque Trottola fa evolucionar l´univers del primer, i s´hi poden veure noves técniques com el quadre koreà amb trapezi dur, o l´equilibri sobre escombra. Imatges precioses fetes amb elements senzills. Màgic

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

En temps de la Unió Soviètica coexistien la República Socialista Soviètica d’Armènia amb la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan. A més, hi havia una sèrie de territoris que gaudien d’autonomia, com era el cas de Nagorno Karabakh. Nagorno Karabakh era adscrit a la RSS d’Azerbaidjan, bo i entès que la seva autonomia corresponia a un reconeixement de la majoria armeniana d’aquest territori. La dissolució de la Unió Soviètica va convertir les fronteres republicanes en estatals. Esclatà una guerra entre Armènia i Azerbaidjan. Les autoritats de Nagorno Karabakh proclamaren la independència. Armènia va intervenir i va ocupar Nagorno Karabakh i el territori no-autònom circundant d’Azerbaidjan. Formalment, les autoritats de Nagorno Karabakh reclamen el reconeixement internacional com a estat independent. Armènia no reconeix la independència de Nagorno Karabakh però estableix de facto un protectorat en la regió. Azerbaidjan reclama la restitució de Nagorno Karabakh i de la resta de territori. L’afer, ara en una situació de pau, és en mans de l’Organització de Seguretat i Cooperació Europees (OSCE).

Veiem ara els sis punts que han elaborat en les darreres hores els capitostos de la diplomàcia de l’OSCE, encapçalats per la Secretària d’Estat Clinton:
1.- retorn dels territoris que envolten Nagorno Karabakh al control azerbaidjanès.
2.- estatus interí per a Nagorno Karabakh, que forneixi garanties de seguretat i d’autogovern.
3.- un corredor que uneixi Armènia amb Nagorno Karabakh.
4.- determinació futura de l’estatus legal final de Nagorno Karabakh mitjançant una expressió de la voluntat legalment vinculant.
5.- dret de totes les persones internament desplaçades i dels refugiats a retornar als seus antics llocs de residència.
6.- garantització internacional de la seguretat que inclogui una operació de pacificació.

El primer punt deriva del “dret internacional”. Aquests territoris “que envolten Nagorno Karabakh” foren ocupats fa vint anys per l’exèrcit armenià. Armènia no se’ls ha annexionat formalment i tampoc no ho ha fet Nagorno Karabakh. Això vol dir que totes les parts hi reconeixen la sobirania azerbaidjanesa i, en conseqüència, l’OSCE reclama la normalització institucional d’aquests municipis.

El segon punt equival a la legalització internacional del govern de Nagorno Karabakh, que ara per ara no té reconeixement diplomàtic de cap altre estat. Les condicions d’aquest reconeixement es basen en l’autogovern i la seguretat. D’una banda això equival al reconeixement tàcit de l’autogovern de Nagorno Karabakh (acceptat ara ja, de forma definitiva, també per Bakú) i de les obligacions del govern del país per mantenir la seguretat (ben entesa la seguretat en el concepte imperialista que té la OSCE).

El tercer punt reconeix les vinculacions entre Armènia i Nagorno Karabakh. És un fet l’existència de forts lligams econòmics entre els dos territoris. Una recuperació de la sobirania azerbaidjanesa no hauria de suposar un tall territorial. Val a dir que no queda clar el caràcter territorial del corredor i que, probablement, Bakú interpreta com un “dret de pas” pel seu territori (anàleg als corredors marítims que Bolívia té reconeguts envers el Pacífic i l’Atlàntic).

El quart punt és el que més interessa ja que, sense emprar la paraula, aplica el principi d’autodeterminació. La voluntat dels pobles de Nagorno Karabakh serà vinculant quant a l’estatus futur del territori. Les dues alternatives són clares: la independència d’una banda, i l’autonomia (segurament, com a república autònoma) integrada en Azerbaidjan. Erevan és conscient que una tercera opció, la unificació política amb Armènia, queda més o menys descartada.

El cinquè punt també és de gran rellevància. Des de la guerra de fa 20 anys, molta població, bàsicament azerí, però també armeniana, kurda, etc., se’n va anar. És dubtós que molts dels que avui viuen i treballen a Bakú, a Istanbul, a la Unió Europea o, fins i tot, als Estats Units hi vulguin tornar. Però tots els que sí ho desitgin tenen ple dret de tornar-hi. Aquesta reversió potencial dels canvis demogràfics precipitats per la victòria militar armeniana té, evidentment, enormes complexitats. No hi ha pas dubte que el dret del retorn és situat per l’OSCE en el mateix nivell jeràrquic que el dret d’autodeterminació.

El sisè punt sanciona la presència en el territori de les forces d’interposició de l’OSCE. De fet aquest punt implica allargar sine die la penetració neocolonial russa, europea i nord-americana a la zona. L’excusa de la “seguretat” contra “odis interètnics”, “tràfic de drogues”, “tràfic d’armes”, etc., permet allargar la presència d’unes tropes no poques vegades implicades elles mateixes en fets delicitius contra la població civil.

Òbviament el reconeixement del dret d’autodeterminació que fa l’OSCE és limitat quant a territori (els territoris adjacents a Nagorno Karabakh no hi són inclosos), quant a opcions (amb una clara promoció de la reintegració a Azerbaidjanz) i quant a continuació de la presència “internacional“. L’OSCE vol normalitzar la situació internacional d’un territori, restablir les relacions entre Armènia i Azerbaidjan, i preparar el terreny a futures expansions (de l’OTAN, de l’Espai Econòmic Europeu, etc.). Tot i amb tot, i conscients del fet que l’OSCE és plena d’elements salvatges, brutals i ignorants, cal veure com la formulació de Woodrow Wilson, contra el que pensen alguns analistes dels imperiets veïns, és ben viva. Clinton i Sarkozy s’han disputat la fotografia. Tothom vol quedar bé amb els armenians. I tothom vol quedar bé, alhora, si és possible, amb els pobles turcòfons. En bé de Sarkozy, recordem que la República Francesa, si més no, ha reconegut el dret d’autodeterminació (mediatitzat i parcial) a Nova Caledònia. D’altra banda, els qui es preocupen pel futur del poble azerí en les àrees sota ocupació armeniana, tot sovint obliden quina és la situació (d’humiliació constant i perdonavidisme) que viuen armenians i azerbaidjans a la República Islàmica d’Iran, per posar un exemple. O potser no ho obliden i ho posen en el cartutx que preparen contra Ahmadinejad. Però això, separat per un altre ratlla fronterera igualment arbitrària, és una altra història.

Encara que la vaig fer l’any passat, aquesta presentació conté algunes dades resumides de Nagorno Karabakh i d’altres conflictes nacionals oberts i sense resoldre a Europa (entesa Europa geogràficament de forma arbitrària, com no pot ser d’altra manera)

El 25 de maig del 1961 Kennedy va fer una promesa al Congrés dels Estats Units d’Amèrica: “Crec que aquesta nació hauria de dedicar-se a assolir l’objectiu de, abans d’acabar aquesta dècada, de fer aterrar un home a la Lluna i fer-lo tornar sa i estalvi cap a la Terra“. Aquesta és una de les rares promeses (encara que no formulada exactament com a tal) que un polític ha acabat per complir, ni que sigui pòstumament i involuntària. El cas és que, avui fa 40 anys, aterrava en aigües de l’Oceà Pacífic el que restava de la nau Apol·lo 11, amb els tres cosmonautes de la missió sans i estalvis (dos dels quals, Neil Armstrong i Buzz Aldrin havien passejat durant dues hores de poble pels pedregars selenites). Encara quedaven cinc mesos ben bons per acabar la dècada.

No hi ha dubte que el programa Apol·lo, per emprar les paraules de Kennedy, ha estat un dels “projectes espacials més impressionants per a la humanitat, de més rellevància en l’exploració a llarg termini de l’espai; i el més difícil i car d’acomplir“. Fins el febrer del 1966 hom no fa els primers llençaments de prova del programa Apol·lo, un dels quals, el gener del 1967, va acabar amb la vida dels tres tripul·lants. Malgrat tot, durant quatre anys, entre el desembre de 1968 i el desembre de 1972, nou cosmonaus Apol·lo (8, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17) van fer el trajecte d’anada i tornada a la Lluna amb tres tripulants cadascuna, la qual cosa equival a 27 passatgers. Com que dels 27 passatges, 3 repetiren, el nombre total de cosmonautes que han fet el viatge és de 24. Aquestes 24 persones són les úniques que han estat més enllà de la Baixa Òrbita Terrestre. Són les úniques 24 persones que han estat a gairebé més de 400.000 km de distància de la Terra, i les úniques 24 persones que han viatjat a més de 10 km per segon respecte les coordenades terrestres. A més, de les 24 persones (tots homes blancs) n’hi ha hagut 12 que han xafat la Lluna: ho feren l’Apol·lo 11, el 12, el 14, el 15, el 16 i el 17. L’Apol·lo 13, per problemes tècnics, es va limitar a sobreviure, que no és poc: els primers tres supervivents d’un accident espacial. Les darreres sis persones que han caminat per la Lluna (Apol·lo 15, 16 i 17) hi passaren un total de gairebé 21 hores fora (en tres tongades de 7 hores), incloses les estones de conducció del Rover lunar. Qualsevol de les missions Apol·lo que van tocar la Lluna han aportat més material petrogràfic (quilograms de material) que totes les missions no-tripulades soviètiques d’anada i tornada (grams de material). Els dos cosmonautes de l’Apol·lo 12 que caminaren per la Lluna foren els primers en visitar un lloc arqueològic d’interès en aquest astre: el lloc on, des de 1966, hi havia la Surveyor, de la qual recolliren instrumental.

Comptat i debatut el programa Apol·lo va costar 25.000 milions de dòlars (repartits en 13 exercicis), si fa no fa la quantitat ja pressupostada el 1966. Això es correspon aproximada a 10 anys del pressupost total de la NASA dels nostres dies. És a dir a uns 4 mesos del pressupost militar total dels EUA. Equival a la producció mundial econòmica de gairebé 2 dies.

Però ens assalta un dubte. Cal parlar, doncs, de l’arribada de la humanitat a la Lluna com un fet escaigut el juliol de 1969. En primer lloc, hom podria dir que, en tant que no hi ha hagut continuïtat, el programa Apol·lo és simplement un producte d’una època especial de la història de l’exploració especial (fort creixement econòmic, rivalitat interimperialista que calia reconduir a finalitats no estrictament militars però que no ho deixessin de ser i tinguessin força propagandística). Però dir això amaga un biaix. És evident que les 24 persones que han caminat i/o orbitat al voltant de la Lluna ho van fer gràcies a uns equips humans impressionants i a una tecnologia pionera en el seu moment. Descomptant les 24 persones, els altres programes d’exploració lunars, siguin nord-americans, russos, europeus, japonesos, xinesos, indians, etc., són sempre una fita de combinació de treball humà en forma de treball humà viu i de treball humà emmagatzemat en maquinària. Que la missió sigui tripulada, de fet, és una condició que afegeix una càrrega, per bé que també ofereix oportunitats addicionals.

La història de l’exploració de la Lluna no es pot reduir als quatre anys del programa Apol·lo. És una història que arrenca abans. La data d’inici, si volem, la podem posar el 14 de setembre de 1959, ara fa cinquanta anys, quan la missió retrospectivament denominada Luna 2, de l’agència espacial soviètica, impactà contra la superfície lunar. O, el 3 de febrer de 1966, quan la Luna 9 fou la primera cosmonau que aterrà prou suaument com per continuar funcional durant uns dies i emetre les primeres fotografies de la superfície lunar. Fruit d’aquests 50 anys d’exploració lunar són les 176 tones mètriques de material acumulat.

Aquest material acumulat és, en tota regla, un fòssil humà. Un fòssil no-orgànic, se’ns dirà, però fòssil nogensmenys. Al capdavall, molts dels jaciments paleolítics que hi ha escampats per la superfície de la Terra són merament això: jaciments de material, d’instruments emprats per la humanitat primitiva. Els jaciments estricament paleoantropològics són més rars que els jaciments arqueològics. Això és del tot cert a la Lluna, ja que cap dels 24 cosmonautes del programa Apol·lo hi va deixar la pell.

El concepte d’humanitat lligat a la mera suma dels 6.500 milions d’amuntegaments pluricel·lulars ens sembla ara el súmmum de l’humanisme. Temps arribarà que hom acusarà aquest concepte d’organicisme, i dits acusadors cibernètics ens assenyalaran per no considerar-los humans o no considerar-los part nostra. Per guardar-nos en salut, doncs, celebrarem el cinquantenari de Luna 2. No perquè considerem que Luna 2 sigui un objecte intel·ligent, que no ho és, sinó per les intel·ligències i les mans que la van fer possible. És en aquest concepte ampli que podem dir que els límits de la humanitat arriben allà on hi ha el Voyager 1 (a 16.000 milions de quilòmetres, 40.000 vegades la distància que separa la Terra de la Lluna).

Per a certa correcció política, un xic luddita, tot això els fa cridar “Vade retro Satanas”. Certament en mans de la direcció actual, és impossible refiar-se gens ni mica, ja no la cursa espacial sinó la mera gestió de les zones verdes urbanes. Però ni que sigui una estona convé deixar-se anar pel pensament de J. D. Bernal. Una estona, només. Encara som a la Terra, principis del segle XXI, i qualsevol dia la Hillary Clinton precipita una guerra termonuclear que ens retorna al paleolític inferior en el millor dels casos.

El Cric bufarà espelmes a Montjuïc a l’octubre

Teresa Bruna

El Circ Cric tornarà a instal·lar la seva carpa a la plaça Margarida Xirgu del 3 d’octubre al 22 de novembre. Tindrem la sort de disfrutar de l’espectacle Tortell Poltrona: 35 anys fent de pallasso, que precisament aquest cap de setmana acaba la temporada a Sant Esteve de Palautordera. Poltrona proposa una recreació de totes les tècniques del circ al voltant dels seus 35 anys de carrera, amb uns més que notables “números que ja no feia, alguns que sempre faig i coses que encara no he fet i vull fer”.

Entre els que no hi falten hi ha els entranyables números de la puça i de les cadires, i entre els nous, un meravellós cànon instrumental amb música de Mozart, que interpreta l’Orquestra del Cric, amb Poltrona i la Srta. Titat, la pallassa blanca. El muntatge comença amb projeccions que havia filmat el seu pare als inicis d’en Tortell, que ajuden a recordar i a repassar la seva trajectòria, i segueixen els números de pallasso intercalats amb les actuacions de Dani Castro (teles), la roda Cyr de Martí Soler, Claudio Parente (equilibris), la bàscula de Fernando Moura, Agnès Fustagueras (mans a mans), la divertida i peluda Tití (acrobàcia en barra)…

I el gran volant, el trapezi que fascina en Tortell, per al qual ja va fer la carpa més grossa. Ho veurem una mica abans en el temps que altres anys, perquè la companyia francesa Baró d’Evel Cirk, fundada entre d’altres pel fill de Tortell i la Srta. Titat, Blai Mateu, ve convidada pel Mercat de les Flors -en obres- i només disposa d’aquestes dates. Tot queda a casa!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 40. Divendres, 24 de juliol del 2009

P

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, el jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.

I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn --mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.

Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!

L’Ulls ens envia algunes de les fotos que va fer aquest cap de setmana al festival de la Bisbal, que com sempre va ser un èxit de públic i s’havia d’arribar (mínim) mitja hora abans als espectacles. N’han sortit alguns articles:

Núria Astorch a El Punt, “La Bisbal Espectacular“
Josep Antoni Triviño, Diari de Girona, “Fira del circ als carrers de la Bisbal“
Agencia Catalana de Notícies, “27.000 persones assisteixen a la Fira del Circ“

Un parell del Circo de la Sombra:


Una de Full House, que actuen aquest dimecres també a Girona i tothom diu que són molt bons: número còmic de malabars i piano (jo no els vaig veure però potser algú altre pot comentar…)

Shake That, els cambrers malabaristes Belgues. Vaig fer tot el viatge per veure’ls i va valer la pena, es posen al públic a la butxaca amb simpatia i enginy. Una prova més que els malabars són la disciplina que està trencant la pana!
Tot estava a rebentar de gent…

AKOREAKRO (no em vaig quedar a veure’ls, si algú vol comentar com va anar…) atenció a les ombres!



També hi ha fotos del Senmaru & shusen(malabars tradicionals japonesos):


i el fenomen del YouTube Man in Coats

I com que l’Ulls no en té fotos d’això us poso una foto meva dels Flying Tiritas amb un espectacle de minivolant

Una dels gamberros xilens Teatro Gestual (que aturaven els cotxes a la carretera principal de la Bisbal creant un caos circulatori mentre la policia per comptes de desviar el trànsit anava fent passar els cotxes perquè participen de l’espectacle)

I Les P’tits Bras, The Flying Brother & Sister, amb un malabarista molt bo (sobretot fent contacte amb varies pilotes a la vegada i amb els tirs múltiples de 5,6 i 8 pilotes) i uns personatges molt estripats que van fer les delícies del públic. Us el recomano molt! Teniu una oportunitat de veure’ls al Ple de Riure aquest dimecres:

Per cert, si fa uns anys no podies anar a un festival sense veure quatre o cinc números amb la música de Gato Negro Gato Blanco, ara passa el mateix amb la música de Kill Bill… tot són cicles.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.