Aquestes dues imatges són separades per 14 anys (1970 i 1984). Els dos personatges amb indumentària cridanera van néixer amb 23 anys de diferència, i s’han mort amb 32 anys de diferència (és a dir, un, el de la dreta, ha viscut 9 anys més que l’altre). Visites presidencials de dos artistes d’origen humil engolits (voluntàriament) per l’star system. Altrament si no els hagués engolit (voluntàriament) l’star system, haurien estat en un estat de perpètua subocupació, un a Mississippi o a Tennessee i l’altre a Indiana o a Califòrnia. El temps tot ho posa a lloc. Quins són els senyors amb tratjo i corbata que els acompanyen?

Posted in Disponibilitat Permanent at juny 26th, 2009. Desactiva els comentaris.

ENTREVISTA A MARIE-CLAUDE ROULEZ


Moment de poesia, d’acrobàcies vertiginoses, de força i al mateix temps de fragilitat, com la petita espurna que encén el foc… La Marie-Claude amb la roda alemanya repta la gravetat tot girant, com si una força còsmica l’empentés, construeix imatges que s’expressen amb la continuïtat.


Diplomada el 2007 a l’École Nationale de Cirque de Montreal (Québec-Canadà).


Cofundadora de la jove troupe de carrer LyRisque, amb la que aquest any han visitat diferents festivals europeus.


Que és per tu el circ?

És un art que sintetitza la vida, perquè tot el món el pot entendre, és accessible per a tothom. Perquè és la veritat o ho aconsegueixes o falles i a sobre arrisques la vida i això agrupa a tota la gent de qualsevol edat i de qualsevol cultura. És un art universal pel públic i per l’artista perquè tothom pot participar-hi. Tot el món pot jugar un rol diferent. Si no ets flexible tu seràs pallasso i si ets més intel·lectual pots fer malabars…


Per què vas decidir dedicar-te al circ?

Perquè és un art universal on tothom i pot participar i són acceptats tots els estils: tradicional, contemporani, intel·lectual… és el costat lliure i accessible el que m’agrada.



Per què la roda alemanya?

La vaig provar un cop a Quídam i vaig caure enamorada, em va agradar molt la sensació.


On vas estudiar circ?

A l’escola de circ de Montreal al Quebec.


Has de tenir algunes aptituds o coneixements per entrar al mon del circ?

L’únic que es necessita és desitjar-ho molt i treballar molt.


Consideres que has estat afortunada de formar part i treballar en un circ?

Si, molt.


És difícil psicològicament i econòmicament viure del circ?

La majoria de gent que coneixes i que viuen d’això viuen molt injustament. Mentalment també és difícil perquè vius molt insegur, no tens un lloc estable.


Acostumes a fer alguna cosa abans de l’actuació?

Faig una meditació de cinc minuts i visualitzo el número. A part, m’escalfo i faig estiraments.


I quan acaba la funció i veus que a la gent li ha agradat i t’aplaudeix, que sens?

Depèn del número, si hi ha hagut una vertadera comunicació amb el públic i la tècnica queda en un lloc secundari em sento molt feliç, però si el número ha quedat fràgil, estic contenta de que estiguin contents, però alhora també estic decebuda, perquè ho hagués pogut fer millor.


Quina és la teva màxima dins el circ?

Vés a per totes i les forces ja vindran.


En el moment que veus que no tens edat per continuar fent el que fas, que et planteges? De què pots treballar?

Vull fer creacions amb nens, i escriure també.


En el món del circ sempre hi ha hagut tradició familiar. Això encara passa o s’ha perdut?

N’hi han encara, però menys que abans.


Que creus que a de tenir un circ per triomfar?

Una bona infrastructura, un bon equip, un bon espectacle, un bon director…no és tan important que els números siguin molt bons, si no que havent-hi poesia i màgia el circ pot funcionar.


Circ fix o ambulant?

M’agrada molt el circ ambulant.


Circ amb animals o sense?

Sense, però m’agradaria treballar amb un que en tingués.


Si tornessis a néixer, triaries la mateixa vida que has tingut o en buscaries una altra?

M’hagués agradat començar de més jove. La gent de l’escola em volien abans, però no tenia prou diners per pagar-ho. Vaig tenir que començar molt tard a aprendre. La meva vida no la canviaria però la modificaria començant a aprendre més aviat.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at juny 26th, 2009. Desactiva els comentaris.

- Hom pensa que una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola podria fer moltes coses
- Gràcies
- DENAES

DENAES és el nom d’una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola. Podrien dedicar-se a promoure la truita de patates (truita espanyola) per comptes de la vulga truita francesa. O podrien dedicar-se a la commemoració de la grip espanyola de 1918 que sí era una grip de veritat i no com la martingala que han muntat ara per la “grip nova” que ni és nova ni és grip ni és res. També podrien fer costat al ministre Corbacho en la seva lluita per “llocs de treball espanyols”. O podrien dedicar-se a fer campanyes als casinos de Mònaco, Reno o Las Vegas en pro de la introducció de la baralla espanyola. És un fet conegut, que clama al cel, que la baralla espanyola en bona part de l’Hemisferi Occidental s’identifica amb el tarot i altres pràctiques de mal veure. Vet ací una línia de treball per la Fundació.
- Gràcies
- DENAES

Ves per on, però, que una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola no pot ser altra cosa que una Fundació en Atac de la Nació Catalana. Una opció legítima, certament. Podrien fer campanyes pedagògiques de reciclatge, per exemple: un espanyolisme de rostre humà, com si diguessin. No. La Fundació DENAES s’estima més la contundència i per això denuncia als tribunals les coses que no li agraden. Té l’avantatge de jugar en camp propi: el sistema polític de la nació espanyola es caracteritza per il·legalitzar les coses que no li agraden.

Per això aquests DENAES han denunciat l’Entitat Pro-Seleccions Esportives Basques (ESAIT) i Catalunya Acció per “instigar” la xiulada a l’himne espanyol que va fer el Mestalla en el partit de la Copa del Rei [espanyol] del mes passat. DENAES ja ha dit que respecta als xiuladors i que no els denuncia. Però sí denuncia als instigadors. Van repartir xiulets els instigadors? Que no tenen els bascos i els catalans prou raons per xiular? Potser sí en tenen prou, les mateixes raons que porten a xiular la Marsellesa en partits a l’estat francès per part d’altres grups ètnics “oblidats”. Els DENAES recorden a l’Ali Khamenei: es pensen que el Twitter té un efecte hipnòtic i mou milions de masses a voluntat d’una petita colla d’instigadors.

A més, he estat repassant les imatges que va oferir TVE del partit, concretament les de l’himne, i en cap moment he sentit xiulets. Aquests de la DENAES deuen tenir orella de tísic.

Posted in Disponibilitat Permanent at juny 25th, 2009. Desactiva els comentaris.

Bob Bramson és un dels grans malabaristes del segle XX. Amb un estil molt personal de fer malabars amb aros/hula-hoops i una posada en escena molt americana a l’estil de Broadway. Va neixer a Berlin el 1933 en una família de circ i va començar a practicar als 6 anys, en el vídeo en té 60 (es va retirar el 1996).

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at juny 25th, 2009. Desactiva els comentaris.
El Correllengua 2009 inciarà el recorregut d’enguany el dissabte dia 27 de juny a l’Aranyó i Cervera.
Hem volgut compartir aquest inici amb els companys de la Fundació Manuel de Pedrolo i amb tota la gent de la Segarra. Com podeu veure al cartell, volem recordar i homenatjar la figura de l’escriptor Manuel de Pedrolo, un dels intel·lectuals catalans més compromesos amb la llengua i amb el país.
Com diu el manifest d’enguany, redactat per l’escriptor Víctor Alexandre, “El Correllengua ens ajuda a prendre consciència i ens adverteix que el futur de la llengua és indestriable del futur del país. Si perdem la llengua, perdem el país.”

Llengua, cultura i llibertat!
Endavant amb el Correllengua!
Posted in Cal d'Esplugues at juny 25th, 2009. Desactiva els comentaris.

S’ha mort avui, diada de Sant Joan, a Florència, l’occitanista nimesà Robèrt Lafont (*Nimes, 1923). Si bé la premsa destacarà sens dubte la seva obra literària (poètica, narrativa i teatral), de les més destacades en les lletres occitanes de la segona meitat del segle XX, també cal dir que aquesta contribució literària, com les contribucions filològiques, d’història de la llengua i de la literatura occitanes i, encara de forma més evident, en la sociolingüística, són indestriables de la seva formulació de l’occitanisme polític. Per exemple, les seves aportacions sobre la història literària occitana en els segles XVII i XVIII serveix per omplir el buit entre els dos períodes literaris sobre els quals s’ha centrat històricament l’atenció exclusiva (trobadors i felibres). O els seus estudis de sociolingüística no s’adrecen pas a la simple descriptiva (base gairebé exclusiva de la sociolingüística francesa original) sinó que fan propostes sobre el redreçament lingüístic. No és casual que sigui en els anys 1970, però, quan eclosiona el Lafont polític. Abans, en les dècades prèvies, l’ambient és massa esclafador contra qualsevol reivindicació nacional dins la “França metropolitana”. I si ja no és tan esclafador, després, és perquè el nacionalisme francès ha assumit que ha triomfat. Ara bé, és per la revifalla nacional (no exclusiva, ni tampoc principal, d’Occitània) que el 1981 serà inserit en la Constitució Francesa la referència al francès com a “llengua de la república”. El cicle que va del 1968 al 1981, gens exclusiu de l’estat francès, i estès de forma “global”, va acabar en fallida, i per això és fàcil mirar-se’l avui amb distància. Però correspon a Lafont en essència el trasllat de la idea gramsciana del colonialisme interior (aplicat inicialment per Gramsci a la seva Sardenya natal i al Mezzogiorno) a “l’hexàgon”. El centralisme parisenc es transforma mentalment en una formulació colonialista o imperialista francesa, i les “regions”, per lliurar-se’n, han de connectar entre elles en un espai europeu (una Europa dels Pobles). La temptació de descartar l’europeïsme, tan difosa en els nostres dies, bo i justificada pel caràcter real de la Unió Europea, no hauria de fer perdre de vista la via europea a la superació dels estats dinàstics i post-dinàstics en els quals Catalunya i Occitània sencera han quedat atrapades. Un altre punt que pot sobtar en el Lafont dels anys 1970 és la reivindicació de l’autogestió, que va molt més enllà de l’autonomia territorial en incorporar el concepte d’autogestió popular. No ens ha d’estranyar, ja que en els anys 1970 l’autogestió obrera no era simplement una consigna de la Iugoslàvia de Tito sinó que també era inclosa en el programa, per exemple, de Convergència Democràtica de Catalunya d’aquella mateixa època.

Posted in Disponibilitat Permanent at juny 24th, 2009. Desactiva els comentaris.

Posted in La Guitza at juny 23rd, 2009. Desactiva els comentaris.

Coses que agraden i coses que no agraden.
i coses que tenen raó de ser i coses que no.

Segurament el circ que es presentava durant la segona meitat del segle XIX o els individus que s’exhibien durant les Exposicions Universals tenien alguna raó de ser, victimes del seu temps. 
Eren generalment persones d’étnia no caucàsica, en general gent de color, gaire-be sense roba, oferint el que els empresaris denomivaven “tribus no civilitzades, salvatges, oriunds d’aquí o d’allà”

Aquest exostisme avui, m’espanta.

Parlo del que vaig ressentir durant l’espectacle “Creatures”.
Una troupe d’acóbates Kenian Boys que ofereixi els seus números em sembla molt licit.
Peró en el marc d’aquest “Creatures” tant de simbolisme oportunista, gratuït, buit i inútil -el pa, l’aigua, el foc- acaba enmascarant, veure ocultant, la realitat cotidiana del Continent Africà.

Em va entristir veure la fotografia que ens ofereixen el Sr. Serena i Cia. d’uns nanos incapaços de parlar una altra llengua que no sigui la seva, condemnats a moure un baixell que res té a veure amb les pasteres en que moren tants esser humans. obligats a saltar encara mes alt segons els capricis d’una dramaturgia erma peró carregada de decoracions d’un Nadal ben estrany, inclús de diamants… diamants africans? 
Tots aquests nanos van com teledirigits per un home ben blanc, el pallasso, ben decidit, senyalant amb el seu dit aquí o allà, cremant un llibre…. alerta!!! I observat de prop per l’expresió sempre complaent, es clar!!! de l’unica dona, veu sense paraules enmarcada per una cara de lluna nova, un rostre de pau inalterable.
Tremendo.
L’unic conflicte que patia aquest pallasso era que el moguessin i el fessin posar cap per avall.

No pretenc que tots els espectacles com Taüb, Baobab, Creatures tinguin un conponent permanent de denúncia, de protesta, peró ho sento, a mi cap d’ells m’ha arribat.

Només veig nanos saltant cada cop mes alt per agafar un bitllet de 500. Em direu que així poden ajudar les seves families, esperem que si.

El que no m’agrada es que darrera de la imatge de fals benestar amb que tothom, o quasi tothom, s’en va a casa, s’amaguen uns empressaris que s’omplen les butxaques de valent i un continent veí perpetuament explotat.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at juny 23rd, 2009. Desactiva els comentaris.

El Marcel Barrera, col·laborador de Zirkòlika i crític del PUNT, s’ha animat a entrar a la blogosfera:

http://blocs.mesvilaweb.cat/Marcel

En la primera entrada aprofita per reflexionar sobre l’estat del circ a la ciutat de Barcelona, sobretot des d’un punt de vista institucional, coincidint amb la inauguració del Festival GREC.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.
Posted in A mi m'agrada el circ at juny 23rd, 2009. Desactiva els comentaris.
Gratar-se la butxaca i donar diners propis per a la cosa pública és una cosa que, en principi, costa una mica. És normal perquè l’egoisme i l’esperit de conservació fan que vulguem els diners per a nosaltres mateixos. La idea que pagar impostos és bo perquè permet garantir certs drets per a tota la població és una idea socialment molt evolucionada, llavors hauria de ser una idea que no paressin d’intentar reforçar els gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics. Per això trobo tant trist que Rajoy acusi a Zapatero d’haver apujat els impostos després de les eleccions europees, i que Zapatero respongui que no els poden criticar perquè ells han abaixat més els impostos que els populars durant els seus mandats. Quina imatge projecten dels impostos a la població? Van en la linia de conscienciar-nos de la importància de pagar-los? O estan desprestigiant-los i indicant són una cosa a reduir, a minimitzar en la mesura del possible? Per això sento vergonya i m’adono que tenim una classe política molt irresponsable i en la que, malgrat pugui ofendre als del PSOE, brillen per la seva absència els valors d’esquerres. És trist comprovar com, en general, com a societat, hem anat venent-nos mica en mica als valors neoliberals.

(Carta 244)

Posted in Les cartes de Jordi Oriola at juny 23rd, 2009. Desactiva els comentaris.