Expressions Lliures

Coses que agraden i coses que no agraden.
i coses que tenen raó de ser i coses que no.

Segurament el circ que es presentava durant la segona meitat del segle XIX o els individus que s’exhibien durant les Exposicions Universals tenien alguna raó de ser, victimes del seu temps. 
Eren generalment persones d’étnia no caucàsica, en general gent de color, gaire-be sense roba, oferint el que els empresaris denomivaven “tribus no civilitzades, salvatges, oriunds d’aquí o d’allà”

Aquest exostisme avui, m’espanta.

Parlo del que vaig ressentir durant l’espectacle “Creatures”.
Una troupe d’acóbates Kenian Boys que ofereixi els seus números em sembla molt licit.
Peró en el marc d’aquest “Creatures” tant de simbolisme oportunista, gratuït, buit i inútil -el pa, l’aigua, el foc- acaba enmascarant, veure ocultant, la realitat cotidiana del Continent Africà.

Em va entristir veure la fotografia que ens ofereixen el Sr. Serena i Cia. d’uns nanos incapaços de parlar una altra llengua que no sigui la seva, condemnats a moure un baixell que res té a veure amb les pasteres en que moren tants esser humans. obligats a saltar encara mes alt segons els capricis d’una dramaturgia erma peró carregada de decoracions d’un Nadal ben estrany, inclús de diamants… diamants africans? 
Tots aquests nanos van com teledirigits per un home ben blanc, el pallasso, ben decidit, senyalant amb el seu dit aquí o allà, cremant un llibre…. alerta!!! I observat de prop per l’expresió sempre complaent, es clar!!! de l’unica dona, veu sense paraules enmarcada per una cara de lluna nova, un rostre de pau inalterable.
Tremendo.
L’unic conflicte que patia aquest pallasso era que el moguessin i el fessin posar cap per avall.

No pretenc que tots els espectacles com Taüb, Baobab, Creatures tinguin un conponent permanent de denúncia, de protesta, peró ho sento, a mi cap d’ells m’ha arribat.

Només veig nanos saltant cada cop mes alt per agafar un bitllet de 500. Em direu que així poden ajudar les seves families, esperem que si.

El que no m’agrada es que darrera de la imatge de fals benestar amb que tothom, o quasi tothom, s’en va a casa, s’amaguen uns empressaris que s’omplen les butxaques de valent i un continent veí perpetuament explotat.