Expressions Lliures

S’han publicat aquests dies les dades sobre l’enquesta d’usos lingüístics del Principat de Catalunya, realitzada el 2008, i que mostra una informació més completa que l’anterior (2003).

Centrem-nos, però, en l’anomenada Regió de Barcelona (formada, a criteris estatístics, per les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès, Maresme i Penedès), amb una població total de 4.145.700 persones. Si seguim les definicions realitzades pels enquestadors, el més aconsellable és centrar l’anàlisi en la “llengua inicial“. D’acord amb la llengua inicial, els grups lingüístics serien:
- 1. Castellà: 2.617.000 persones (63,1%). Aquest grup ha augmentat respecte el 2003 en 240.000 persones.
- 2. Català: 1.022.800 persones (24,7%). Aquest grup ha disminuït respecte el 2003 en 78.700 persones.
- 3. Castellà i català: 175.200 persones (4,2%). El grup constitutivament bilingüe hauria augmentat des del 2003 en 64.800 persones. L’augment explica bona part de la reducció del “grup català”, és a dir aquella que no té a veure amb el creixement demogràfic negatiu d’aquesta comunitat. Segurament la tasca pedagògica del tristpartit quant a la “cohesió social” ha fet de les seves en aquesta tendència.
- 4. Àrab: 73.800 persones (1,8%).
- 5. Altres llengües i combinacions de llengües: 227.900 persones (5,5%). Entre aquestes llengües hi ha el gallec-portuguès, el romanès, el francès, el rus, l’anglès, etc. Respecte el 2003, el conjunt lingüístic no-castellà/no-català hauria augmentat en 150.000 persones.

Fora d’aquesta preocupant bilingüització “constitutiva” del que queda de comunitat lingüística catalana, hi ha també d’altres dades curioses. A partir de l’enquesta es deduiria que hi ha 278.800 persones en la Regió de Barcelona que, quan s’adrecen a algú en català i aquest algú els respon en castellà, ells continuen en català. Paral·lelament, a la mateixa Regió de Barcelona, hi hauria 2.590.100 persones que, inversament, si s’adrecen a algú en castellà, i aquest algú els respon en català, ells passarien llavors al català. Segurament aquestes respostes, com moltes altres, deriva més del desig que de la realitat. Així potser més que una enquesta d’usos lingüístics semblaria de vegades més aviat una enquesta de desitjos lingüístics. Però no va mal, no, ja que, sense caure tampoc en exageracions voluntaristes, del desig la realitat es canvia. En tot cas, segons la mateixa enquesta el 94,9% de la població de la Regió de Barcelona diu entendre el català, i un 76,5% diu que el sap parlar.

En la imatge teniu la seu a Darmstadt (Südhessen) de la Federació Sindical Alemanya (Der Deutsche Gewerkschaftsbund, DGB), la central sindical majoritària a la República Federal d’Alemanya. Majoritària, és clar, en relació a les altres, ja que és un fet la tendència a la baixa en l’afiliació sindical, tret d’altra banda comú a tot Europa. Hom ha atribuït aquesta davallada a les tendències burocratitzants, a l’assumpció del “paradigma” de la competitivitat nacional i a un adreçament preferent i gairebé exclusiu a les capes més professionals i més ben pagades de la classe treballadora. La direcció de DGB, acceptant en part aquesta crítica, atribueix sovint la davallada a un fet cultural, a una manca d’autorespecte i de sentiment (passiu) de classe. Es tractaria d’una crisi de desmoralització, marcada d’una banda per l’agressivitat patronal en el lloc de treball (i, sobretot, en el mercat de treball, és a dir en els moments de cercar feina) i per una manca de reconeixement social del treball (reduït a un factor malauradament necessari per al creixement econòmic). D’ací la consigna que apareix en el llindar: “Chancen Fördern; Anerkennung Fördern”. És a dir, la idea que el sindicat és una eina per fornir oportunitats (formació, borses de treball, assessorament) però que, com que no tan sols de pa viu l’home, també forneix reconeixement. Això seria l’oferta bàsica al treballador en general, que cal complementar amb una oferta al treballador especial. En l’època del miracle alemany, els sindicats s’adreçaven a les dones treballadores i als joves (nois i noies) treballadors com un fet complementari: les unes complementaven el salari familiar (i, idealment, en esdevindre mares se’n retiraven per uns anys, pocs o molts) i els uns es trobaven en un període d’ensinistrament. Quan el miracle alemany va començar a desfer-se (és a dir, quan el creixement alemany ja no tenia res de miraculós), hom va veure com els joves s’eternitzaven i les noves generacions incorporades a les grans companyies no atenyien ja la miraculosa estabilitat que havien tingut (i encara tenien) els seus progenitors masculins. D’altra banda, i per escàndol de bisbes i de vells jerarques sindicals, el model tradicional de família saltava pels aires, i la concepció del treball de la dona com a treball complementari exposava la dona a una situació de misèria (dins o fora del matrimoni). Per acabar-ho d’adobar, els gastarbeitern, si bé hom havia esperat que fessin massivament el camí de tornada “conclòs” el miracle, s’hi havien quedat i criat en gran nombre. Alemanya és un dels tres estats de la Unió Europea on no hi ha salari mínim. Val a dir que els 24 estats de la UE que sí tenen salari mínim, l’han situat en uns còmodes nivells de misèria. No obstant, el fet que no hi hagi salari mínim a Alemanya és un dels factors principals pel creixement del fenomen dels “arm trotz arbeit“, allò que en l’Anglaterra protocapitalista s’anomenaven “working poors“. En l’Alemanya del miracle alemany, els pobres, si més no en l’imaginari del moviment obrer socialdemòcrata, eren gent que, per mala fortuna o per mal cap, havien caigut en el lumpenproletariat, la classe social desposseïda que ni tan sols tenia esma (o possibilitat) de vendre la seva força de treball. Eren, doncs, “arm und arbeitloss“, i tot i inspirar protecció per part del welfare state, també venien a sanctificar l’ètica del treball. En l’actualitat els neoconservadors critiquen el concepte de pobresa: diuen que és absurd definir el llindar de pobresa de forma relativa, ja que així sempre hi haurà pobres. Evidentment, la pobresa és quelcom relatiu i poques altres definicions poden ser imaginables més enllà del llindar de la pobresa calculat com un percentatge respecte del nivell d’ingressos mitjans o medians de la població general. Sigui com sigui que es defineixi la pobresa, l’ètica del treball no pot sentir més que aberració per la constatació de l’existència del fenomen dels “arm trotz arbeit“, els pobres que són pobres malgrat tenir feina. Contra això, DGB impulsa la campanya “Deutschland Braucht den Mindestlohn“, que ofereix la xifra de 7,50 € per hora com a paga mínima. Bona part de la campanya s’adreça precisament a convèncer als que paguen els salaris de 5, 4, 3, etc. € per hora que això està molt mal fet, és un pal a les rodes dels consumidors (brauchern) que acaba per perjudicar l’economia nacional. Els que paguen aquests salaris responen, sorneguers, que a ells no els interessa pas tant el mercat interior com la competitivitat en el mercat exterior, i que això demana sacrificis. L’orientació excessivament exportadora de l’economia alemanya és, segons DGB, una de les causes de la crisi econòmica alemanya, la qual ja s’arrossegava de fa mitja dècada quan, per acabar-ho d’adobar, una crisi mundial ha ensorrat també els mercats exteriors. La qüestió del salari mínim també ha de servir, segons la cúpula sindical, per engrescar les dones i/o joves i/o immigrants, col·lectiu(s) que presenta les taxes més baixes de sindicació. En mig de la crisi DGB ha adoptat un vocabulari que feia (cinquanta) anys que no se’l sentia: caricaturitza el “finanzmarktkapitalismus” com un tauró, fa congressos sobre capitalisme, etc. El seu sector juvenil participa en l’organització de Nachttanzdemo, combinacions per al jovent de manifestació-concentració, festa amb DJs al carrer, i continuació de la gresca fins a altes hores de la matinada (la una o les dues). Precisament, aquest dissabte se’n fa una, a Gießen. La consigna és “wir wird zahlen nich für eure Krisis!” (No pagarem per la vostra crisi!).

Pau Alabajos (*Torrent, 1982) ha estat aquests dies a Alemanya. L’any passat va publicar per Cambra Rècords el seu segon disc, Teoria del caos, en el qual és inclòs En companyia d’abisme, un dels temes més introspectius i personals del cantautor.

Poques hores abans d’iniciar-se la consulta ciutadana que havia d’obrir la porta a una reforma de la Constitució d’Hondures (o a un nou període constituent, tal com defensen alguns moviments socials), hom ja ha passat de “conflicte institucional” (entre el President, d’una banda, i el Comandament de les Forces Armades i la Cort Suprema de Justícia, de l’altra) al colp d’estat. Un moviment que poca gent s’esperava, certament. El mateix Zelaya havia declarat fa uns dies que l’amenaça de colp havia quedat aturada davant del veto que l’Ambaixada dels EUA havia fet a l’oposició dretana. Certament, però, Hugo Chávez i Fidel Castro havien parlat ja en les darreres hores d’aquesta possibilitat: Fidel havia comparat Zelaya amb Allende i Chávez havia comparada la situació amb la viscuda a Veneçuela durant el darrer intent de colp d’estat. Val a dir que no únicament des de l’ALBA (l’organització interamericana promoguda des de Caracas i la Havana) sinó també des de l’Organització d’Estats Americans (OEA) s’havia fet una condemna prèvia de les temptacions colpistes.

D’altra banda el caràcter de masses que havia pres el moviment al voltant del president Zelaya deixava a l’oposició dretana poc marge de maniobra. Han optat per desallotjar Zelaya del poder: l’han detingut, l’han dut a una base de la Força Aèria (la qual, fins ara, havia mantingut la mateixa posició ambígua que va saber cultivar Pinochet fins el mateix 11 de setembre de 1973) i l’han traslladat a Costa Rica. El mateix procediment fet servir a Haïti contra Jean Bertrand Aristide en el colp d’estat de febrer del 2004.

La premsa internacional, a hores d’ara, cerca la reacció de Washington. De moment, la Unió Europea ha condemnat el colp d’estat.

Però el més important són els esdeveniments d’Hondures. El material electoral ja s’ha repartit pel país, amb la qual cosa l’exèrcit i a policia podria intervenir per requisar-lo. I, d’altra banda, ja abans de l’hora prevista per començar la consulta, han començat les mobilitzacions populars contra els colpistes.

Una gran calor canicular escombrava la plaça de Joan Maragall, a Sant Just Desvern, on tres colles érem citades al pic del migdia: natrus, els grans Cargolins, i els Bordegassos de Vilanova i els Castellers d’Esparreguera. La plaça era una olla bullent amb espàrrecs granes i cargolins bords. A l’hora de dinar, de dues a tres, ja estaria l’àpat cuit.

Com a vermut tots plegats ens vem prendre un pilaret de quatre, que va quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavòrens natrus, primers en l’ordre d’actuació, preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens féu exultar el pap de cara a la resta de la teca dominical. D’aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el Gallo, que atorgà molta personalitat al conjunt i féu lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l’escassedat d’altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d’abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust una mica fat al paladar dels selectes comensals. El plat sortí del forn una mica estrafet i massa cuit, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l’enveja del Bulli! En fi, per postres, tres pilars de quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera…

Feta la crònica gastronòmica, parlem molt breument de les altres dues colles. Esparreguera, amb moltes baixes, només va fer castells de 6, amb alguna petita dificultat en algun moment, però en general sense problemes. Aviat tenen la seva festa major, a què segur que hi arriben amb tots els efectius. Pel que fa als Bordegassos, venien també amb pocs efectius, certament millor dotats que Esparreguera i potser amb una mica més que natrus (tot i que a mi no m’ho semblava); tanmateix, van posar el llistó molt alt: van haver de desmuntar dos 5de7, van caure en un intent de 4de7a que va fer vessar una mica de sang i va damnificar el cap de dos innocents cargolins, van descarregar per fi un 4de7 obertíssim que feia patir, i van acabar finalment amb un 3de7 com déu mana, més un pilar de 5 sense problemes. No sé si em llegirà algun bordegàs, però el meu consell és que assegureu més els castells. Però cadascú per allà on l’enfila.

I això és tot. Salut i païu bé la diada.

Cargolins: Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s
Bordegassos: Pde4, id5de7, id5de7, i4de7a, 3de7, 4de7, Pde5
Esparreguera: Pde4, 4de6a, 3de6s, 2de6, Pde4

Aquest dijous, al festival de “pimavera dels comedians” a Montpellier, vaig poder anar a la carpa del “cirque Plume” per veure-hi el seu últim espectacle “L´atelier du paintre”. El circ Plume, tot i actuar amb carpa, opta per treballar en frontal, com si fos un teatre. L´espectacle gira en torn del taller d´un pintor. Jocs amb pintura, cubells, marcs dels cuadres, pinzells, etc.. Tot plegat s´em va fer llarg i lent. Moltes i moltes idees surgides d´improvitzacions enllaçades unes darrera les altres sense gaire ritme ni explicació, lògica o no. I no és que jo necessités una lògica o un fil, prò la proposta no va conseguir que entrés en l´espectacle. Tot i això van haver-hi molts moments bons i per mi, el millor, va ser el vol d´un dels personatges, despullat, a dintre d ´un cubell d´escombreries per tota la panoràmica de l´escenari i en totes les posicions, increible.. en cap moment es podia descobrir el mecanisme que utilitzaven, màgic.
Els artistes de circ eren Antoine Nicaud (acrobàcia de terra i sangles), Tibo Tout Court(clown i pilotes de rebot), Kristina Dniprenko (roda alemanya), Mark Plieko i Laura Smith (mans a mans i trampolí) i Chelsea O´Brian (tissu amb triangle).
Sempre m´agradarà el treball musical dels plume i la seva manera d´entendre l´espectacle de circ, però a “L´atelier du paintre” m´hi va faltar determinació, ser més concrets el l´intenció final. Menys és més.
Un espectacle que val la pena veure si no heu de pagar els 28 euros que val l´entrada.

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.

Innmotion, 1-4 Juliol al CCCB barcelona,
XIII FESTIVAL DE TEATRO DE CALLE DE VILLANUEVA DE LA SERENA, 1-5 de juliol,
XIXè Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans, Al Carrer, 2-5 de juliol,
Festival d’art de carrer Per Amor a l’Hart, Hospitalet,2-3 juliol,
Mostra d’artistes de Carrer de Denia, Alicante, no tinc dates ni web
IX FESTIVAL DE TEATRO DE CALLE DE TORRELAVEGA, no tinc dates
Festival de clown de campanar, 3-11 de juliol,
European Juggling Convention 2009, Vitoria,
Emergent, Festival d’arts escèniques de les comarques del Gironès, 9-19 juliol,
Festival d’art de carrer de sant adrià del besòs, 10 i 11 de juliol,
FESTIVAL DE TEATRO DE CALLE DE LEKEITIO, VIZKAYA, 10-12 de julio,
III FESTIVAL INTERNACIONAL DE DAMES MÀGIQUES (DAMA) DE TERRASSA, 10-12 juliol,
NOCTE, FESTIVAL INT. DE LAS ARTES ESCÉNICAS, 16-19 juliol Graus (Hesca),
Fira de circ al carrer de la Bisbal, del 17 al 19 de juliol
Etnosur, del 17-19 de juliol,
Ple de Riure, 21-25 de juliol Masnou,
Convention de Carvin, 22-26 de juliol,
Festiclown, Vigo del 27 de juliol al 2 d’agost,
PLENILUNI , Mostra de Circ del Baix Gaià, del 31 de juliol al 4 d’agost, ,
Mostra de Teatre de Santa Eugènia, no tinc dates
Encirco, no tinc dates
Nit de teatre al carrer de Parets del Vallès, no tinc dates
Zirkukurusta, a Sopelana, Bizkaia, no tinc dates

Si algú no te res a fer, aneu a veure circ.