UNA FIRA, UNS ACORDIONISTES,
UNA REVISTA I UN CONTE.
El primer diumenge de maig, al poblet de Prades de la Molsosa (al Solsonès), celebren la fira de Sant Ponç. Al matí hi ha moltes paradetes de productes artesanals i també demostració d’oficis antics. A la tarda fan una trobada d’acordionistes, alguns d’ells molt grans, que animen molt la festa.
Cada any editen una revista que es diu “La Fornal”, on expliquen coses del poble i de la comarca. Aquest any m’han publicat un conte infantil que parla de l’agroturisme. M’ha fet molta il·lusió i per això el vull compartir amb vosaltres. Es diu “Unes vacances diferents”.
UNES VACANCES DIFERENTS
És el primer dia d’escola. Una munió de nois i noies van amunt i avall del pati, buscant els amics i amigues que varen deixar abans de les vacances, molt esperades el juny i que els sembla que han estat molt llargues , segurament perquè la mesura del temps encara no la tenen massa clara…i és clar, les han aprofitades tant i han fet tantes coses, que de vegades no entenen com es poden fer en un espai limitat de temps.
El ja oblidat timbre sona amb la seva estridència habitual i com si fos un ritual pactat, en un tres i no res la mainada s’agrupa formant fileres més o menys rectes (depenent de la quantitat d’elements distorsionadors), que avancen pati enllà i enfilen escales amunt, com corrues de formigues cadascuna al seu cau.
Ara caldrà descobrir la nova classe que, de ben segur, deu tenir coses diferents de l’antiga i on s’hi passaran un munt unes més engrescadores que d’altres.
La Berta dóna una ullada al seu entorn per comprovar que els companys i companyes, són els mateixos de sempre. Però té una petita decepció. La Mirèia i en Pére no hi són, es veu que han canviat d’escola. Però la, seva inquisidora mirada, ensopega amb dos parells d’ulls que li són desconeguts. -Que bé, companys nous! Això desperta ràpidament, les seves ganes de saber-ne coses i li fa oblidar la petita espurna de tristor que havia aparegut al seu rostre, en adonar- se que al grup i mancava algú.
I arriba l’hora d’explicar les petites aventures viscudes a l’estiu.La mestre, la Roser, es veu gairebé impotent per frenar l’allau de gestes, més o menys certes, que pugnen per sortir d’uns caparrons il.lusionats, i se li vénen al damunt.
En Carles, viu com una centella, aconsegueix ser el primer de captar l’atenció general,
-Jo, aquest estiu he anat a Menorca amb els meus pares i he puja en avió.
-Vés per on- salta el Raul- mira quina gràcia. Jo també hi he anat en avió, perquè els meus pares són de Sevilla i per anar-hi en cotxe és molt pesat…
-No us feu veure tant, que jo també he volat i a les Canàries. Imagineu-vos, tres hores d’avió!
Un oh! general acull la proesa de la Carla, que és qui ara atrau l’atenció del grup.
Però també hi ha qui ha anat en vaixell, qui ha anat sovint a la platja encara que no hagi estat a fora, qui ha anat de colònies i totes les variacions que us podeu imaginar.
La Berta, que és una mica tímida, va deixant que tothom digui la seva; ella no té pressa.
-Berta, i tu, què has fet aquest estiu?
La pregunta l’ha agafada una mica desprevinguda. Respira a fons i comença el seu relat. Tothom està pendent del que dirà.
-Doncs… jo he passat estones molt agradables. He conviscut amb animalets molt trapelles i n’he après moltes coses.
Alguns matins, amb la fresqueta, anàvem amb un senyor molt simpàtic, a recollir els ous que les gallines havien post i, de vegades, m’empaitava un gall molt gros amb una cresta molt vermella.
He vist conillets acabats de néixer, que semblaven ratolins i sé que no es poden tocar, perquè la mare no reconeixeria la seva olor…
De vegades trobàvem un pastor que menava un ramat d’ovelles i cabres. Els pastors són gent molt sàvia i als pares els agradava molt escoltar les seves històries; Mentre, la quitxalla, jugàvem amb els gossos i esveràvem les ovelles, que sempre s’ho miren tot, però són una mica lentes. Ens ho passàvem d’allò més bé.
Fins i tot, alguns dies donàvem menjar a les vaques i ens deixaven veure com feien els formatges. Per cert, que era un formatge boníssim, com tot el menjar, ja que era molt casolà i gairebé tot, de collita pròpia.
La Berta s’adona que ha captat ràpidament l’atenció de la classe i això la fa sentir bé. Agafa aire i continua: he anat en bicicleta de muntanya, he fet llargues passejades a peu i a cavall, he fet rutes en quatre per quatre, travessant rius i pujant muntanyes molt altes des d’on es veien paisatges de postal…
Ah i, sobretot, he fet molts amics i amigues!
Els companys i companyes estan bocabadats.
-Com has pogut fer tantes coses Berta, deus haver viatjat molt?
-Doncs no tant com us penseu, no m’he mogut de Catalunya.
-No ens prenguis el pel, com pots haver-ho fet?
La Berta posa cara de persona interessant que sap que té tot el públic pendent d’ella, però no vol allargar el misteri.
-Molt senzill, he fet agroturisme ¡
Ara és tot un cor de veus que pregunta;
-I, es poden fer tantes coses?
-Tantes i més. A casa tinc llibres on hi ha moltes cases amb totes les activitats que s’hi poden fer. Demà els portaré perquè els vegeu.
El vespre, després de sopar, molts pares i mares, escolten les engrescades explicacions d’unes vacances fantàstiques i es veuen obligats a fer plans amb molta antelació, per poder aconseguir que un munt d’infants amb esperit aventurer, vagin a dormir amb els ànims asserenats.
Ben segur que a partir d’ara, el turisme rural, tindrà molts més estadants disposats a fer grans descobertes i viure fantàstiques aventures. En uns indrets on el sol fet d’estar tot el dia en contacte amb la natura i relacionant-se amb gent maca, ja és tota una satisfacció i omple les ambicions dels més agosarats i somniadors.
Us hi animeu ?
M.Roser Algué Vendrells
.jpg)
