Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at maig 10th, 2009. Desactiva els comentaris.

POETESSES D’ESPLUGUES

El passat mes d’abril, l’Associació de dones de la Plana amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d’existència, va fer un homenatge a les “poetesses” d’Esplugues, i com que a mi me’n consideren, també em vaig sentir protagonista de la vetllada.

Varem ser sis, les afortonades: Paula Figueres, M. Rosa Buigues, Roser Brillas, Caterina Brillas, l’Eulalia Fàbregas i jo. Algunes de les sòcies van recitar un poema de cadascuna de nosaltres i, mentre, en una pantalla sortia la nostra foto. També es van recitar poemes de poeteses que havien destacat per la seva lluita a favor dels drets de les dones.

Tot va ser molt emotiu, però a mi m’esperava una sorpresa. Jo vaig escriure la lletra d’una habanera i m’hi va posar música el compositor i folklorista sudamericà, Tito Corona. Mai ningú l’havia cantada, però resulta que un grup de dones de l’associació, la van assajar i al final de l’acte, la presentadora va anunciar “l’estrena mundial” de l’habanera de la Roser Algué. Fins i tot van fer cantar la tornada al nombrós públic assistent. Jo no sabia on mirar, però la veritat és que va quedar d’allò més bé i tothom em va felicitar. Em vaig sentir molt valorada i la meva autoestima ho va agrair. Algunes corals del poble van dir-me que l’inclourien al seu repertori.

La vida, de vegades, ens proporciona petits plaers que ens fan sentir molt bé.

FIDELITAT

Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes…
collarets brillants.

Les barque de vela
tapen l’horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

Roseta, la barca,
companya fidel,
de vogar cansada
s’ha tornat estel.

Tota ella tremola,
pintada d’enyor
i es mira amb tendresa
el seu vell patró.

Al matí, a trenc d’alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna…
orsen cel enllà.

Les barques de vela…

M. Roser Algué Vendrells

Posted in M. Roser Algué at maig 8th, 2009. Desactiva els comentaris.

UNA FIRA, UNS ACORDIONISTES,
UNA REVISTA I UN CONTE.

El primer diumenge de maig, al poblet de Prades de la Molsosa (al Solsonès), celebren la fira de Sant Ponç. Al matí hi ha moltes paradetes de productes artesanals i també demostració d’oficis antics. A la tarda fan una trobada d’acordionistes, alguns d’ells molt grans, que animen molt la festa.

Cada any editen una revista que es diu “La Fornal”, on expliquen coses del poble i de la comarca. Aquest any m’han publicat un conte infantil que parla de l’agroturisme. M’ha fet molta il·lusió i per això el vull compartir amb vosaltres. Es diu “Unes vacances diferents”.

UNES VACANCES DIFERENTS

És el primer dia d’escola. Una munió de nois i noies van amunt i avall del pati, buscant els amics i amigues que varen deixar abans de les vacances, molt esperades el juny i que els sembla que han estat molt llargues , segurament perquè la mesura del temps encara no la tenen massa clara…i és clar, les han aprofitades tant i han fet tantes coses, que de vegades no entenen com es poden fer en un espai limitat de temps.
El ja oblidat timbre sona amb la seva estridència habitual i com si fos un ritual pactat, en un tres i no res la mainada s’agrupa formant fileres més o menys rectes (depenent de la quantitat d’elements distorsionadors), que avancen pati enllà i enfilen escales amunt, com corrues de formigues cadascuna al seu cau.
Ara caldrà descobrir la nova classe que, de ben segur, deu tenir coses diferents de l’antiga i on s’hi passaran un munt unes més engrescadores que d’altres.
La Berta dóna una ullada al seu entorn per comprovar que els companys i companyes, són els mateixos de sempre. Però té una petita decepció. La Mirèia i en Pére no hi són, es veu que han canviat d’escola. Però la, seva inquisidora mirada, ensopega amb dos parells d’ulls que li són desconeguts. -Que bé, companys nous! Això desperta ràpidament, les seves ganes de saber-ne coses i li fa oblidar la petita espurna de tristor que havia aparegut al seu rostre, en adonar- se que al grup i mancava algú.

I arriba l’hora d’explicar les petites aventures viscudes a l’estiu.La mestre, la Roser, es veu gairebé impotent per frenar l’allau de gestes, més o menys certes, que pugnen per sortir d’uns caparrons il.lusionats, i se li vénen al damunt.
En Carles, viu com una centella, aconsegueix ser el primer de captar l’atenció general,
-Jo, aquest estiu he anat a Menorca amb els meus pares i he puja en avió.
-Vés per on- salta el Raul- mira quina gràcia. Jo també hi he anat en avió, perquè els meus pares són de Sevilla i per anar-hi en cotxe és molt pesat…
-No us feu veure tant, que jo també he volat i a les Canàries. Imagineu-vos, tres hores d’avió!
Un oh! general acull la proesa de la Carla, que és qui ara atrau l’atenció del grup.
Però també hi ha qui ha anat en vaixell, qui ha anat sovint a la platja encara que no hagi estat a fora, qui ha anat de colònies i totes les variacions que us podeu imaginar.

La Berta, que és una mica tímida, va deixant que tothom digui la seva; ella no té pressa.
-Berta, i tu, què has fet aquest estiu?
La pregunta l’ha agafada una mica desprevinguda. Respira a fons i comença el seu relat. Tothom està pendent del que dirà.
-Doncs… jo he passat estones molt agradables. He conviscut amb animalets molt trapelles i n’he après moltes coses.
Alguns matins, amb la fresqueta, anàvem amb un senyor molt simpàtic, a recollir els ous que les gallines havien post i, de vegades, m’empaitava un gall molt gros amb una cresta molt vermella.
He vist conillets acabats de néixer, que semblaven ratolins i sé que no es poden tocar, perquè la mare no reconeixeria la seva olor…
De vegades trobàvem un pastor que menava un ramat d’ovelles i cabres. Els pastors són gent molt sàvia i als pares els agradava molt escoltar les seves històries; Mentre, la quitxalla, jugàvem amb els gossos i esveràvem les ovelles, que sempre s’ho miren tot, però són una mica lentes. Ens ho passàvem d’allò més bé.
Fins i tot, alguns dies donàvem menjar a les vaques i ens deixaven veure com feien els formatges. Per cert, que era un formatge boníssim, com tot el menjar, ja que era molt casolà i gairebé tot, de collita pròpia.
La Berta s’adona que ha captat ràpidament l’atenció de la classe i això la fa sentir bé. Agafa aire i continua: he anat en bicicleta de muntanya, he fet llargues passejades a peu i a cavall, he fet rutes en quatre per quatre, travessant rius i pujant muntanyes molt altes des d’on es veien paisatges de postal…
Ah i, sobretot, he fet molts amics i amigues!
Els companys i companyes estan bocabadats.
-Com has pogut fer tantes coses Berta, deus haver viatjat molt?
-Doncs no tant com us penseu, no m’he mogut de Catalunya.
-No ens prenguis el pel, com pots haver-ho fet?
La Berta posa cara de persona interessant que sap que té tot el públic pendent d’ella, però no vol allargar el misteri.
-Molt senzill, he fet agroturisme ¡
Ara és tot un cor de veus que pregunta;
-I, es poden fer tantes coses?
-Tantes i més. A casa tinc llibres on hi ha moltes cases amb totes les activitats que s’hi poden fer. Demà els portaré perquè els vegeu.

El vespre, després de sopar, molts pares i mares, escolten les engrescades explicacions d’unes vacances fantàstiques i es veuen obligats a fer plans amb molta antelació, per poder aconseguir que un munt d’infants amb esperit aventurer, vagin a dormir amb els ànims asserenats.
Ben segur que a partir d’ara, el turisme rural, tindrà molts més estadants disposats a fer grans descobertes i viure fantàstiques aventures. En uns indrets on el sol fet d’estar tot el dia en contacte amb la natura i relacionant-se amb gent maca, ja és tota una satisfacció i omple les ambicions dels més agosarats i somniadors.
Us hi animeu ?

M.Roser Algué Vendrells

Posted in M. Roser Algué at maig 5th, 2009. Desactiva els comentaris.

UN SANT JORDI ESPECIAL

Em sembla que no hi ha gaires escoles que facin una festa tan bonica per Sant Jordi, com el Folc i Torres d’Esplugues, la meva escola de sempre. Aquest any, que n’he estat la convidada especial, m’he sentit com la princesa de la llegenda. Però de la llegenda d’un poble on tothom és feliç, perquè no hi ha dracs trapelles.

Poques vegades he explicat contes a nens i nenes tan petits i eixerits…
Però avui, per ser un dia tan especial, els he explicat “L’estrella de la Laura” i m’han escoltat amb molta atenció. Estic molt contenta i dono les gràcies a les companyes per deixar-me gaudir d’aquest petit plaer. La rosa artesanal que m’han regalat la tinc al costat de l’ordinador, així la veig sovint.

Aquest any, com que està dedicat a l’astronomia, aquests nens i nenes han après de memòria un poema meu que parla d’uns planetes molt especials. Us el deixo aquí per si també us el voleu aprendre…

ELS PLANETES DE COLORS

Els planetes dalt del cel
semblen boletes daurades,
però jo els vull dibuixar
amb tonalitats variades.

En faré un color de mel,
un igual que el blau del cel,
un de gris com l’ull del llop
i un de negre com un corb.

Tots juntets i amb tants colors
faran un cel tan lluent,
que dirà tota la gent:
Quin firmament tant preciós!

Jo, cada dia, abans d’anar a dormir, miro el cel com la Laura del conte i, sempre veig una estrella que em fa l’ullet. Avui, m’envia un polsim de brillantor per a qui entri al bloc…Espero que us arribi i encara que sigui per un dia, us sentiu una mica infants.

M. Roser Algué Vendrells

Posted in M. Roser Algué at maig 2nd, 2009. Desactiva els comentaris.
Arrel de l’1 de maig, escolto que avui dia ja no hi ha classes i, per tant, ja no hi ha lluita de classes. No se si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc claríssim. El que passa és que al poder econòmic li interessa plantejar un escenari laboral format per individus aïllats i, de cap manera, per classes. Els fa pànic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-se i reivindicar amb força des de la unió. Paradoxalment, els mateixos que diuen que això de les classes socials està passat de moda, són els que recolzen la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC). Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral·leles: una de pública i una de privada-concertada, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades. I dic que és paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa l’escola pública i demana que es retirin els concerts a escoles privades, vol que tots els infants vagin a les escoles públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiència interclassista, com succeix als països nòrdics. En canvi, els espantats per la possibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti els seus interessos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la que, implícitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentri la classe baixa i, per altra banda, escoles privades-concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana. D’aquesta manera, mentre busquen el privilegi dels fills de les classes altes, sense voler-ho, estan abonant una segregació que pot augmentar les possibilitats de la lluita de classes que temen i que, en realitat, tan sana seria socialment...

(Carta 237)

Publicat com a mínim a: El País, Avui, El Punt (carta destacada), Viure als Pirineus, Diari de Tarragona, Setmanari Directa, La Verdad de Murcia, El Setmanari, ADN.
Posted in Les cartes de Jordi Oriola at maig 2nd, 2009. Desactiva els comentaris.