Expressions Lliures

EL GROC DE LES GINESTERES

Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collserola. La muntanya és, ara, tot un regal per a la vista. És l’esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa, lila blau taronja, vermell i sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l’abast de tothom. I m’han vingut a la memòria aquests versos:

Veient els núvols passar
imagineu mil figures
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l’hora baixa,
fa olor de trobar el camí,
que us durà cap a la llar
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres
que us ha deixat perfumats.

M. Roser ALgué Vendrells

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d’aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d’arrodonir. Des d’aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m’hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M’he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m’ocultava l’altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l’aire no resclosit d’una enteranyinat matí de la primavera espletant d’aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d’aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n’he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D’entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d’interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S’ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s’ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s’han desfet una mica, la pinya s’ha desfet una mica, i el baix on era jo s’ha desfet del tot; el segon l’escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S’ha anat enfonsant el rengle i la pinya l’hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l’hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L’afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s’esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se’n ‘nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

…Però segur que la propera anirà millor. De moment, és de llarg el millor inici de la història de la Colla. Avui hem guanyat un acotxador i potser hem perdut una mica de confiança amb el Pde5. Ja veurem com continua.

POETESSES D’ESPLUGUES

El passat mes d’abril, l’Associació de dones de la Plana amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d’existència, va fer un homenatge a les “poetesses” d’Esplugues, i com que a mi me’n consideren, també em vaig sentir protagonista de la vetllada.

La vida, de vegades, ens proporciona petits plaers que ens fan sentir molt bé.

FIDELITAT

Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes…
collarets brillants.

Les barque de vela
tapen l’horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

Roseta, la barca,
companya fidel,
de vogar cansada
s’ha tornat estel.

Tota ella tremola,
pintada d’enyor
i es mira amb tendresa
el seu vell patró.

Al matí, a trenc d’alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna…
orsen cel enllà.

Les barques de vela…

M. Roser Algué Vendrells

UNA FIRA, UNS ACORDIONISTES,
UNA REVISTA I UN CONTE.

El primer diumenge de maig, al poblet de Prades de la Molsosa (al Solsonès), celebren la fira de Sant Ponç. Al matí hi ha moltes paradetes de productes artesanals i també demostració d’oficis antics. A la tarda fan una trobada d’acordionistes, alguns d’ells molt grans, que animen molt la festa.

Cada any editen una revista que es diu “La Fornal”, on expliquen coses del poble i de la comarca. Aquest any m’han publicat un conte infantil que parla de l’agroturisme. M’ha fet molta il·lusió i per això el vull compartir amb vosaltres. Es diu “Unes vacances diferents”.

UNES VACANCES DIFERENTS

És el primer dia d’escola. Una munió de nois i noies van amunt i avall del pati, buscant els amics i amigues que varen deixar abans de les vacances, molt esperades el juny i que els sembla que han estat molt llargues , segurament perquè la mesura del temps encara no la tenen massa clara…i és clar, les han aprofitades tant i han fet tantes coses, que de vegades no entenen com es poden fer en un espai limitat de temps.
El ja oblidat timbre sona amb la seva estridència habitual i com si fos un ritual pactat, en un tres i no res la mainada s’agrupa formant fileres més o menys rectes (depenent de la quantitat d’elements distorsionadors), que avancen pati enllà i enfilen escales amunt, com corrues de formigues cadascuna al seu cau.
Ara caldrà descobrir la nova classe que, de ben segur, deu tenir coses diferents de l’antiga i on s’hi passaran un munt unes més engrescadores que d’altres.
La Berta dóna una ullada al seu entorn per comprovar que els companys i companyes, són els mateixos de sempre. Però té una petita decepció. La Mirèia i en Pére no hi són, es veu que han canviat d’escola. Però la, seva inquisidora mirada, ensopega amb dos parells d’ulls que li són desconeguts. -Que bé, companys nous! Això desperta ràpidament, les seves ganes de saber-ne coses i li fa oblidar la petita espurna de tristor que havia aparegut al seu rostre, en adonar- se que al grup i mancava algú.

I arriba l’hora d’explicar les petites aventures viscudes a l’estiu.La mestre, la Roser, es veu gairebé impotent per frenar l’allau de gestes, més o menys certes, que pugnen per sortir d’uns caparrons il.lusionats, i se li vénen al damunt.
En Carles, viu com una centella, aconsegueix ser el primer de captar l’atenció general,
-Jo, aquest estiu he anat a Menorca amb els meus pares i he puja en avió.
-Vés per on- salta el Raul- mira quina gràcia. Jo també hi he anat en avió, perquè els meus pares són de Sevilla i per anar-hi en cotxe és molt pesat…
-No us feu veure tant, que jo també he volat i a les Canàries. Imagineu-vos, tres hores d’avió!
Un oh! general acull la proesa de la Carla, que és qui ara atrau l’atenció del grup.
Però també hi ha qui ha anat en vaixell, qui ha anat sovint a la platja encara que no hagi estat a fora, qui ha anat de colònies i totes les variacions que us podeu imaginar.

La Berta, que és una mica tímida, va deixant que tothom digui la seva; ella no té pressa.
-Berta, i tu, què has fet aquest estiu?
La pregunta l’ha agafada una mica desprevinguda. Respira a fons i comença el seu relat. Tothom està pendent del que dirà.
-Doncs… jo he passat estones molt agradables. He conviscut amb animalets molt trapelles i n’he après moltes coses.
Alguns matins, amb la fresqueta, anàvem amb un senyor molt simpàtic, a recollir els ous que les gallines havien post i, de vegades, m’empaitava un gall molt gros amb una cresta molt vermella.
He vist conillets acabats de néixer, que semblaven ratolins i sé que no es poden tocar, perquè la mare no reconeixeria la seva olor…
De vegades trobàvem un pastor que menava un ramat d’ovelles i cabres. Els pastors són gent molt sàvia i als pares els agradava molt escoltar les seves històries; Mentre, la quitxalla, jugàvem amb els gossos i esveràvem les ovelles, que sempre s’ho miren tot, però són una mica lentes. Ens ho passàvem d’allò més bé.
Fins i tot, alguns dies donàvem menjar a les vaques i ens deixaven veure com feien els formatges. Per cert, que era un formatge boníssim, com tot el menjar, ja que era molt casolà i gairebé tot, de collita pròpia.
La Berta s’adona que ha captat ràpidament l’atenció de la classe i això la fa sentir bé. Agafa aire i continua: he anat en bicicleta de muntanya, he fet llargues passejades a peu i a cavall, he fet rutes en quatre per quatre, travessant rius i pujant muntanyes molt altes des d’on es veien paisatges de postal…
Ah i, sobretot, he fet molts amics i amigues!
Els companys i companyes estan bocabadats.
-Com has pogut fer tantes coses Berta, deus haver viatjat molt?
-Doncs no tant com us penseu, no m’he mogut de Catalunya.
-No ens prenguis el pel, com pots haver-ho fet?
La Berta posa cara de persona interessant que sap que té tot el públic pendent d’ella, però no vol allargar el misteri.
-Molt senzill, he fet agroturisme ¡
Ara és tot un cor de veus que pregunta;
-I, es poden fer tantes coses?
-Tantes i més. A casa tinc llibres on hi ha moltes cases amb totes les activitats que s’hi poden fer. Demà els portaré perquè els vegeu.

El vespre, després de sopar, molts pares i mares, escolten les engrescades explicacions d’unes vacances fantàstiques i es veuen obligats a fer plans amb molta antelació, per poder aconseguir que un munt d’infants amb esperit aventurer, vagin a dormir amb els ànims asserenats.
Ben segur que a partir d’ara, el turisme rural, tindrà molts més estadants disposats a fer grans descobertes i viure fantàstiques aventures. En uns indrets on el sol fet d’estar tot el dia en contacte amb la natura i relacionant-se amb gent maca, ja és tota una satisfacció i omple les ambicions dels més agosarats i somniadors.
Us hi animeu ?

M.Roser Algué Vendrells

UN SANT JORDI ESPECIAL

Em sembla que no hi ha gaires escoles que facin una festa tan bonica per Sant Jordi, com el Folc i Torres d’Esplugues, la meva escola de sempre. Aquest any, que n’he estat la convidada especial, m’he sentit com la princesa de la llegenda. Però de la llegenda d’un poble on tothom és feliç, perquè no hi ha dracs trapelles.

Poques vegades he explicat contes a nens i nenes tan petits i eixerits…
Però avui, per ser un dia tan especial, els he explicat “L’estrella de la Laura” i m’han escoltat amb molta atenció. Estic molt contenta i dono les gràcies a les companyes per deixar-me gaudir d’aquest petit plaer. La rosa artesanal que m’han regalat la tinc al costat de l’ordinador, així la veig sovint.

Aquest any, com que està dedicat a l’astronomia, aquests nens i nenes han après de memòria un poema meu que parla d’uns planetes molt especials. Us el deixo aquí per si també us el voleu aprendre…

ELS PLANETES DE COLORS

Els planetes dalt del cel
semblen boletes daurades,
però jo els vull dibuixar
amb tonalitats variades.

En faré un color de mel,
un igual que el blau del cel,
un de gris com l’ull del llop
i un de negre com un corb.

Tots juntets i amb tants colors
faran un cel tan lluent,
que dirà tota la gent:
Quin firmament tant preciós!

Jo, cada dia, abans d’anar a dormir, miro el cel com la Laura del conte i, sempre veig una estrella que em fa l’ullet. Avui, m’envia un polsim de brillantor per a qui entri al bloc…Espero que us arribi i encara que sigui per un dia, us sentiu una mica infants.

M. Roser Algué Vendrells