Expressions Lliures

gent i opinions d’Esplugues de Llobregat
  • rss
  • Home
  • expressions…
  • Cultura Popular

Petiteses 2009-05-19 22:01:00

Administrador | 19 maig 2009

EL GROC DE LES GINESTERES

Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collserola. La muntanya és, ara, tot un regal per a la vista. És l’esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa, lila blau taronja, vermell i sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l’abast de tothom. I m’han vingut a la memòria aquests versos:

“La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor”… Joan Maragall

Jo tinc un senzill poema que també parla de la ginesta.


La ginesta és de les plantes
silvestres, la de més flaire,
segons cada hora del dia
fa una sentor apropiada.

Al matí, després de l’alba,
fa olor de claror que neix
i us encomana energia,
a mida que el nou jorn creix.

Pel ressol. cap a la tarda,
fa olor de fer migdiada
i us estireu sota un arbre
fixant al cel la mirada.

Veient els núvols passar
imagineu mil figures
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l’hora baixa,
fa olor de trobar el camí,
que us durà cap a la llar
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres
que us ha deixat perfumats.

M. Roser ALgué Vendrells

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
M. Roser Algué

XERRADA SOBRE MUNICIPALISME: Per un municipalisme rupturista, social i popular!

Administrador | 19 maig 2009


XERRADA SOBRE MUNICIPALISME - Per un municipalisme rupturista, social i popular.
Diumenge 24 de maig - Cal Suís (C/finestrelles 32-38, Esplugues de Llobregat) a les 19.00h.

Organitza: LA GUITZA - Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat.

Intervindran:
- Àlex Maymó [Regidor de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Molins de Rei].
- Aitor Blanc [Portaveu de Gent de Gramanet (GG) de Santa Coloma de Gramanet].
- Marc Serrà [Portaveu de L'Altraveu (L'A) de Castellar del Vallès].
- Esteve Costa [Portaveu de La Guitza - Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat].
Comments
Desactiva els comentaris
Categories
La Guitza
Comments rss Comments rss

14a Crònica Lhotse 2009 Xavi Arias

Administrador | 17 maig 2009

El Xavi al LHOTSE, dissabte 16 de maig del 2009

 

PIT I AMUNT... PER CERT, ALGÚ HA VIST AL MEU XERPA, L’ANG PEMBA?

Tenda menjador, Camp Base del Lhotse, 5.300 metres.

 

Bé, ara sí. Ja ha arribat l’hora de la veritat. Demà 17 de maig surto cap el cim del Lhotse, la intenció és arribar al cim el dia 20 de maig, ara per ara és la millor data doncs se’ns obre una finestra d’uns quatre dies de bon temps, suficient per poder assolir el cim.

Després de tots aquests dies de Camp Base el període d’aclimatació ha finalitzat, els dies emprats per descansar més avall del C.B han donat el seu resultat, suposadament estic preparat per anar a quotes més altes, això sí, amb 6 kg menys (de moment). Però ara és quan sorgeixen els dubtes: Estaré bé físicament? Hauré triat el millor dia?... Sempre es generen aquests dubtes quan prens la decisió, però és què no hi ha més! És el què hi ha, només tinc una oportunitat i faré tot el possible per aprofitar-la. Tothom es comença a moure, els dies s’acaben i ara tot es posa en marxa altre cop.  

Si us heu fixat, estic parlant en singular per que a hores d’ara el meu xerpa Ang Pemba, no tinc ni idea de on para! Al dia següent de la meva marxa del Camp Base per estirar les cames i descansar l’Ang Pemba també va marxar. Les ordres eren clares, el dia 15 de maig tots al Camp Base per valorar les notícies meteorològiques i per decidir els millors dies per anar amunt, però tal i com us he dit no tinc idea de on s’ha ficat. He preguntat al cuiner, a l’ajudant de cuina i als altres xerpes per ell, ningú l’ha vist i no en saben res de res. Bé, igualment resto a l’espera per si apareix a última hora... de totes maneres tant si apareix com no, demà tiro amunt sabent que em tocarà treballar una mica més. De fet no serà la primera vegada que pujo una muntanya de vuit mil metres sense xerpes i per sort, els companys amb els qui comparteixo el C.B m’han ofert la seva ajuda i evidentment l’he acceptat.

Per últim voldria agrair la ajuda a tots els espònsors: INFINIT EMOTIONS i tots aquells i aquelles que s’hi vulguin sumar en un futur i col·laboradors: ISM, Berghaus, Leki, Epirimountains, Bollé, Capio, Temps d’Aventura de TV3, Gelade, l’Avenç, CEG i tots aquells i aquelles que s’hi vulguin afegir en un futur. Gràcies a tots ells puc estar en aquests moments als peus del Lhotse la quarta muntanya més alta de la terra, i us puc enviar les cròniques d’aquesta aventura amb la que tots i totes vosaltres m’aneu seguint dia a dia. I com no també, vull donar les gràcies a la família, els amics i les amigues, els companys i les companyes, als coneguts... i a totes i tots els que m’han ajudat i animat a tirar endavant aquest projecte! I com diuen els Castellers de la meva ciutat, Esplugues de Llobregat, “PIT I AMUNT” !!, molts records a totes les entitats i a tots els espluguins i espluguines.

 

 

Xavi Arias

xavi@xaviarias.cat

www.xaviarias.cat i http://blogs.ccrtvi.com/xavierarias

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
Gelade
Comments rss Comments rss

NO M’AGRADA EL MEU PAÍS

Administrador | 17 maig 2009
No és que no estimi Catalunya, tot el contrari, m'agraden els seus paisatges, el seu clima, la seva cultura, la gent que hi viu i la gent nouvinguda que hi arriba. El que no m'agrada és com estan organitzades moltes coses. Per exemple, agraeixo que tinguem una versió aproximada de l'Estat del benestar amb serveis públics com la sanitat, l'educació, etc... però no m'agrada com s'entén aquest servei. Hi ha dues maneres d'entendre'l: 1) El servei públic com un servei de qualitat accessible a tothom, perquè volem que tothom visqui amb dignitat. 2) El servei públic com un servei gratuït destinat a la gent pobre que no se'n pot pagar un de privat. En aquesta concepció, la qualitat no pot ésser la mateixa en el servei gratuït que en el servei pagant. I, malauradament, és aquesta segona concepció la que sostenen els nostres polítics, tant els de dretes (lògicament) com els d'esquerres (colonitzats mentalment per la ideologia de mercat, no se si per traïció als valors d'esquerres o per feblesa ideològica). Un cas paradigmàtic és el servei sanitari que, tot i que ha millorat pel que fa als equipaments, a l’organització i a la qualitat dels professionals, segueix fent vergonya la mancança de recursos humans. A part de les llistes d'espera, són incomptables les vegades que m'han tractat de pressa i corrents perquè només disposaven de 5 minuts per atendre'm, i m'ho han arribat a explicitar: "No puc donar-te més explicacions perquè no em puc estar 10 minuts amb cada pacient". Sembla que, per ser atesos amb tranquil•litat, qualitat i essent informats com una persona mereix en relació a la seva salut, haguem d'anar a la medicina privada. ¿Per què no s'augmenta el número de metges de la sanitat pública? "Costa molts diners", em diran els polítics. I jo respondré: "Doncs dediquem els diners que faci falta per tenir un servei de la màxima qualitat, costi el que costi, ja que garantir aquesta dignitat de vida no ha de ser negociable". Ja veurem si, per fer possible això, cal canviar els imports d'algunes partides pressupostàries, o demanar més diners, o cobrar més impostos, però això ja són detalls tècnics que demano als polítics que solucionin, sense caure en la temptació de reduir els drets justs i necessaris que mereixen tots i cadascun dels ciutadans del nostre país.

(Carta 240)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital, Setmanari Directa.
Comments
Desactiva els comentaris
Categories
Les cartes de Jordi Oriola

VOLEU TRANSGÈNICS A CATALUNYA?

Administrador | 11 maig 2009
Sabíeu que el cultiu de varietats transgèniques es va introduir massivament a finals dels 90 de la mà del PP? Sabíeu que no se n’ha fet cap suspensió per part de l’actual govern i que l’Estat espanyol és el país de la UE que més en cultiva? Sabíeu que Catalunya és la zona de l’Estat espanyol que en té més hectàrees? Sabíeu que és impossible impedir la contaminació dels cultius no-transgènics? Sabíeu que Alemanya, França, Polònia, Àustria, Luxemburg, Grècia i Hongria n’han prohibit el conreu? Heu llegit a algun mitjà de comunicació que la campanya “Som lo que sembrem” ha presentat, al Parlament de Catalunya, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar Catalunya lliure de transgènics amb el suport de 105.000 persones? Com és que tot això no se sap? Potser és perquè les multinacionals que estan darrera d’aquest negoci són molt i molt poderoses. Així sembla quan, el passat 6 de maig, CiU i PSC van presentar una esmena a la totalitat contra l’ILP que podria fer que ni se n’arribés a discutir al Parlament. Per què no permeten que se’n puguin exposar els motius? De què tenen por? Tractant-se d’un sistema que s’anomena democràtic, aquest comportament és inacceptable i, si es pot produir sense que hi hagi protesta social, és per la complicitat dels mitjans de comunicació que tapen actuacions tan prepotents i antidemocràtiques. Necessitem un sistema democràtic que estigui a l’alçada dels temps actuals, i això implica que s’abandoni la mera democràcia representativa per donar pas a un sistema que permeti la participació dels ciutadans que ho desitgin.

(Carta 239)

Publicat com a mínim a:
El País, Avui (carta destacada), L'independent de Gràcia, El Diario Montañés, Estrella Digital.
Comments
Desactiva els comentaris
Categories
Les cartes de Jordi Oriola

Diada a Sant Cugat, 2009

Administrador | 10 maig 2009

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d’aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d’arrodonir. Des d’aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m’hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M’he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m’ocultava l’altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l’aire no resclosit d’una enteranyinat matí de la primavera espletant d’aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d’aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n’he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D’entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d’interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S’ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s’ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s’han desfet una mica, la pinya s’ha desfet una mica, i el baix on era jo s’ha desfet del tot; el segon l’escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S’ha anat enfonsant el rengle i la pinya l’hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l’hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L’afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s’esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se’n ‘nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

…Però segur que la propera anirà millor. De moment, és de llarg el millor inici de la història de la Colla. Avui hem guanyat un acotxador i potser hem perdut una mica de confiança amb el Pde5. Ja veurem com continua.

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
Lo quadern gris

FEINA, OCI I FELICITAT

Administrador | 10 maig 2009
Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.
Comments
Desactiva els comentaris
Categories
Les cartes de Jordi Oriola

Petiteses 2009-05-08 21:13:00

Administrador | 8 maig 2009

POETESSES D’ESPLUGUES

El passat mes d’abril, l’Associació de dones de la Plana amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d’existència, va fer un homenatge a les “poetesses” d’Esplugues, i com que a mi me’n consideren, també em vaig sentir protagonista de la vetllada.

Varem ser sis, les afortonades: Paula Figueres, M. Rosa Buigues, Roser Brillas, Caterina Brillas, l’Eulalia Fàbregas i jo. Algunes de les sòcies van recitar un poema de cadascuna de nosaltres i, mentre, en una pantalla sortia la nostra foto. També es van recitar poemes de poeteses que havien destacat per la seva lluita a favor dels drets de les dones.

Tot va ser molt emotiu, però a mi m’esperava una sorpresa. Jo vaig escriure la lletra d’una habanera i m’hi va posar música el compositor i folklorista sudamericà, Tito Corona. Mai ningú l’havia cantada, però resulta que un grup de dones de l’associació, la van assajar i al final de l’acte, la presentadora va anunciar “l’estrena mundial” de l’habanera de la Roser Algué. Fins i tot van fer cantar la tornada al nombrós públic assistent. Jo no sabia on mirar, però la veritat és que va quedar d’allò més bé i tothom em va felicitar. Em vaig sentir molt valorada i la meva autoestima ho va agrair. Algunes corals del poble van dir-me que l’inclourien al seu repertori.

La vida, de vegades, ens proporciona petits plaers que ens fan sentir molt bé.

FIDELITAT

Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes…
collarets brillants.

Les barque de vela
tapen l’horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

Roseta, la barca,
companya fidel,
de vogar cansada
s’ha tornat estel.

Tota ella tremola,
pintada d’enyor
i es mira amb tendresa
el seu vell patró.

Al matí, a trenc d’alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna…
orsen cel enllà.

Les barques de vela…

M. Roser Algué Vendrells

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
M. Roser Algué

Petiteses 2009-05-05 21:28:00

Administrador | 5 maig 2009

UNA FIRA, UNS ACORDIONISTES,
UNA REVISTA I UN CONTE.

El primer diumenge de maig, al poblet de Prades de la Molsosa (al Solsonès), celebren la fira de Sant Ponç. Al matí hi ha moltes paradetes de productes artesanals i també demostració d’oficis antics. A la tarda fan una trobada d’acordionistes, alguns d’ells molt grans, que animen molt la festa.

Cada any editen una revista que es diu “La Fornal”, on expliquen coses del poble i de la comarca. Aquest any m’han publicat un conte infantil que parla de l’agroturisme. M’ha fet molta il·lusió i per això el vull compartir amb vosaltres. Es diu “Unes vacances diferents”.

UNES VACANCES DIFERENTS

És el primer dia d’escola. Una munió de nois i noies van amunt i avall del pati, buscant els amics i amigues que varen deixar abans de les vacances, molt esperades el juny i que els sembla que han estat molt llargues , segurament perquè la mesura del temps encara no la tenen massa clara…i és clar, les han aprofitades tant i han fet tantes coses, que de vegades no entenen com es poden fer en un espai limitat de temps.
El ja oblidat timbre sona amb la seva estridència habitual i com si fos un ritual pactat, en un tres i no res la mainada s’agrupa formant fileres més o menys rectes (depenent de la quantitat d’elements distorsionadors), que avancen pati enllà i enfilen escales amunt, com corrues de formigues cadascuna al seu cau.
Ara caldrà descobrir la nova classe que, de ben segur, deu tenir coses diferents de l’antiga i on s’hi passaran un munt unes més engrescadores que d’altres.
La Berta dóna una ullada al seu entorn per comprovar que els companys i companyes, són els mateixos de sempre. Però té una petita decepció. La Mirèia i en Pére no hi són, es veu que han canviat d’escola. Però la, seva inquisidora mirada, ensopega amb dos parells d’ulls que li són desconeguts. -Que bé, companys nous! Això desperta ràpidament, les seves ganes de saber-ne coses i li fa oblidar la petita espurna de tristor que havia aparegut al seu rostre, en adonar- se que al grup i mancava algú.

I arriba l’hora d’explicar les petites aventures viscudes a l’estiu.La mestre, la Roser, es veu gairebé impotent per frenar l’allau de gestes, més o menys certes, que pugnen per sortir d’uns caparrons il.lusionats, i se li vénen al damunt.
En Carles, viu com una centella, aconsegueix ser el primer de captar l’atenció general,
-Jo, aquest estiu he anat a Menorca amb els meus pares i he puja en avió.
-Vés per on- salta el Raul- mira quina gràcia. Jo també hi he anat en avió, perquè els meus pares són de Sevilla i per anar-hi en cotxe és molt pesat…
-No us feu veure tant, que jo també he volat i a les Canàries. Imagineu-vos, tres hores d’avió!
Un oh! general acull la proesa de la Carla, que és qui ara atrau l’atenció del grup.
Però també hi ha qui ha anat en vaixell, qui ha anat sovint a la platja encara que no hagi estat a fora, qui ha anat de colònies i totes les variacions que us podeu imaginar.

La Berta, que és una mica tímida, va deixant que tothom digui la seva; ella no té pressa.
-Berta, i tu, què has fet aquest estiu?
La pregunta l’ha agafada una mica desprevinguda. Respira a fons i comença el seu relat. Tothom està pendent del que dirà.
-Doncs… jo he passat estones molt agradables. He conviscut amb animalets molt trapelles i n’he après moltes coses.
Alguns matins, amb la fresqueta, anàvem amb un senyor molt simpàtic, a recollir els ous que les gallines havien post i, de vegades, m’empaitava un gall molt gros amb una cresta molt vermella.
He vist conillets acabats de néixer, que semblaven ratolins i sé que no es poden tocar, perquè la mare no reconeixeria la seva olor…
De vegades trobàvem un pastor que menava un ramat d’ovelles i cabres. Els pastors són gent molt sàvia i als pares els agradava molt escoltar les seves històries; Mentre, la quitxalla, jugàvem amb els gossos i esveràvem les ovelles, que sempre s’ho miren tot, però són una mica lentes. Ens ho passàvem d’allò més bé.
Fins i tot, alguns dies donàvem menjar a les vaques i ens deixaven veure com feien els formatges. Per cert, que era un formatge boníssim, com tot el menjar, ja que era molt casolà i gairebé tot, de collita pròpia.
La Berta s’adona que ha captat ràpidament l’atenció de la classe i això la fa sentir bé. Agafa aire i continua: he anat en bicicleta de muntanya, he fet llargues passejades a peu i a cavall, he fet rutes en quatre per quatre, travessant rius i pujant muntanyes molt altes des d’on es veien paisatges de postal…
Ah i, sobretot, he fet molts amics i amigues!
Els companys i companyes estan bocabadats.
-Com has pogut fer tantes coses Berta, deus haver viatjat molt?
-Doncs no tant com us penseu, no m’he mogut de Catalunya.
-No ens prenguis el pel, com pots haver-ho fet?
La Berta posa cara de persona interessant que sap que té tot el públic pendent d’ella, però no vol allargar el misteri.
-Molt senzill, he fet agroturisme ¡
Ara és tot un cor de veus que pregunta;
-I, es poden fer tantes coses?
-Tantes i més. A casa tinc llibres on hi ha moltes cases amb totes les activitats que s’hi poden fer. Demà els portaré perquè els vegeu.

El vespre, després de sopar, molts pares i mares, escolten les engrescades explicacions d’unes vacances fantàstiques i es veuen obligats a fer plans amb molta antelació, per poder aconseguir que un munt d’infants amb esperit aventurer, vagin a dormir amb els ànims asserenats.
Ben segur que a partir d’ara, el turisme rural, tindrà molts més estadants disposats a fer grans descobertes i viure fantàstiques aventures. En uns indrets on el sol fet d’estar tot el dia en contacte amb la natura i relacionant-se amb gent maca, ja és tota una satisfacció i omple les ambicions dels més agosarats i somniadors.
Us hi animeu ?

M.Roser Algué Vendrells

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
M. Roser Algué

Petiteses 2009-05-02 21:23:00

Administrador | 2 maig 2009

UN SANT JORDI ESPECIAL

Em sembla que no hi ha gaires escoles que facin una festa tan bonica per Sant Jordi, com el Folc i Torres d’Esplugues, la meva escola de sempre. Aquest any, que n’he estat la convidada especial, m’he sentit com la princesa de la llegenda. Però de la llegenda d’un poble on tothom és feliç, perquè no hi ha dracs trapelles.

Poques vegades he explicat contes a nens i nenes tan petits i eixerits…
Però avui, per ser un dia tan especial, els he explicat “L’estrella de la Laura” i m’han escoltat amb molta atenció. Estic molt contenta i dono les gràcies a les companyes per deixar-me gaudir d’aquest petit plaer. La rosa artesanal que m’han regalat la tinc al costat de l’ordinador, així la veig sovint.

Aquest any, com que està dedicat a l’astronomia, aquests nens i nenes han après de memòria un poema meu que parla d’uns planetes molt especials. Us el deixo aquí per si també us el voleu aprendre…

ELS PLANETES DE COLORS

Els planetes dalt del cel
semblen boletes daurades,
però jo els vull dibuixar
amb tonalitats variades.

En faré un color de mel,
un igual que el blau del cel,
un de gris com l’ull del llop
i un de negre com un corb.

Tots juntets i amb tants colors
faran un cel tan lluent,
que dirà tota la gent:
Quin firmament tant preciós!

Jo, cada dia, abans d’anar a dormir, miro el cel com la Laura del conte i, sempre veig una estrella que em fa l’ullet. Avui, m’envia un polsim de brillantor per a qui entri al bloc…Espero que us arribi i encara que sigui per un dia, us sentiu una mica infants.

M. Roser Algué Vendrells

Comments
Desactiva els comentaris
Categories
M. Roser Algué

« Previous Entries Next Entries »

Cerca

Comentaris recents

  • admin en Limbus, el pròxim Circ d’Hivern
  • URI en Limbus, el pròxim Circ d’Hivern

Categories

  • A mi m'agrada el circ (300)
  • Cal d'Esplugues (214)
  • Disponibilitat Permanent (360)
  • El Bloc d'en Casellas (65)
  • Esplugues Decideix (95)
  • Gelade (30)
  • Grup Solidari Ayllu (45)
  • La Guitza (11)
  • Les cartes de Jordi Oriola (39)
  • Lo quadern gris (41)
  • M. Roser Algué (62)

Entrades recents

  • Als toros! (Josep)
  • Màquina, banda, gloses i romanços a Constantí
  • Nova ronda de mocions municipals: ara pel referèndum oficial sobre la independència (Solsona, Mollerussa, Viladecavalls, etc.)
  • Fotos del Com&See al blog de l’Ulls
  • TOROS I SOBIRANIA

Administració

  • Entra
  • RSS de les entrades
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org
rss Comments rss valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox