Expressions Lliures

A la Conferència de l’ONU sobre el Racisme celebrada a Ginebra, els ambaixadors europeus van abandonar la sala en protesta pel discurs president iraní que va acusar el govern d’Israel de practicar el racisme. I no simpatitzo amb tot el que representa Ahmadineyad però, diverses vegades, he llegit a la premsa paraules i intencions en boca seva que, després de repassar els seus discursos sencers, he comprovat que eren burdes manipulacions. Se l’acusava de reclamar que “s’ha d’esborrar Israel del mapa” i, en realitat, havia dit: “el règim que ocupa Jerusalem ha de desaparèixer de la pàgina del temps”, o sigui que no parla de fer desaparèixer Israel sinó el seu règim, és a dir, la forma de governar-lo. També se l’acusava de negar l’Holocaust, però només havia dit que Israel i EEUU han explotat la memoria d’un Holocaust ocorregut a Europa (de manera que reconeixia la seva existència!) per a instal•lar l’Estat d’Israel a les terres que habitaven els palestins. També se l’acusa de voler desenvolupar armament nuclear, però el que sempre ha declarat Iran és voler-se dotar d’energia nuclear, i es pregunten que, si altres països la poden desenvolupar, per què ells no podrien? En definitiva que, si algú vol estar ben informat sobre el que diu o deixa de dir Ahmadineyad, crec que haurà de recórrer als discursos íntegres i no al que en diu la premsa. Però tornant al tema inicial: Per què l’UE s’inhibeix de denunciar l’apartheid que practica el govern d’Israel? Será que s’hi senten moralment obligats per l’Holocaust? És pel racisme de sentir Israel com a cultura occidental i als palestins com a cultura àrab? És per temor al poder dels lobbies pro-Israel? És per temor a represàlies d’EEUU que sempre recolza Israel? M’agradaria que Europa no fos còmplice de les polítiques d’apartheid que practica el govern d’Israel i que apostés per una solució digna al conflicte.

No us semblarà forassenyat si dic que alguns polítics i empresaris blandeixen la crisis com una justificació per a fer-nos empassar coses lletges. I així Zapatero podrà negar el finançament de l’Estatut. I els empresaris ho mencionen de cara a retallar personal o sous. I a Montilla li va servir per introduir que s’ha d’obrir una reflexió sobre la viabilitat d’un sistema sanitari de gratuïtat total. I així mateix, el conseller d’Educació de la Generalitat s’ha justificat amb la crisis per estar 15 dies sense enviar cap substitut per a baixes de professors de centres públics. Aquesta acció irresponsable sembla que sigui l’avís del que ve segons el conseller: reducció de plantilles i augment de la jornada laboral. Ignorant que, si l’objectiu és millorar l’educació, precisament el que fa falta és més mitjans i no més sobrecarregament. Amb crisis o sense crisis! Què l’educació no és un joc i s’ha de treure els diners d’on sigui! I aquestes iniciatives del conseller venen en el marc d’una nova Llei d’Educació (LEC) que fa una decantació a favor de les escoles concertades per sobre de les públiques. Per això gairebé tots els sindicats s’oposen a la LEC i per aquest motiu el conseller els ignora imprudentment, amb un posició tossuda de sortir-se’n amb la seva. I mentre reflexionava sobre tot això, he llegit que a Cantàbria es plantegen revocar un concert que, en el seu dia, va atorgar el PP a una escola de l’opus, i se m’ha encès la bombeta: Si en Maragall fos socialista de veritat, podria retallar alguns concerts educatius que va decretar CiU al·legant que no hi ha diners per a tot i que ha d’assegurar una educació pública universal de qualitat, de manera que no pot subvencionar escoles elitistes on, il·legalment, s’han estat cobrant quotes als pares tot i que no ho podien fer. Però poso molt en entredit que al PSC hi quedi alguna cosa de socialista i suposo que no hi ajuda gaire que, com és ben sabut, els membres d’aquest partit porten els seus fills més aviat a escoles concertades que a públiques.

(Carta 234)

Publicada com a mínim a: Avila Digital.

Pedro Solbes va ser l’únic ministre que va ser elogiat pel PP perquè deien que era un bon seguidor de Rato. És clar que això ens permet entendre una cosa molt important en la política espanyola: PP i PSOE es presenten com a antagònics políticament (dretes contra esquerres) però això no és exacte del tot. Sí que són rivals, perquè es disputen el poder polític, però no és tan cert que siguin tan antagònics. Difereixen en qüestions socials com els casaments entre homosexuals, el paper polític de l’església, l’abort... ja que el PP és conservador i el PSOE és més progressista. Però la dicotomia dretes-esquerres no pivota tant sobre les idees socials, sinó sobretot sobre les polítiques econòmiques, i aquí PP i PSOE s’assemblen com dues gotes d’aigua (i ho demostren quan, pel seu coincident nacionalisme espanyol, abandonen el suposat antagonisme i són capaços de formar un govern que no tindrà cap discrepància en matèria econòmica). PP i PSOE són partits que clarament es decanten a favor del capital en la pugna d’interessos que mantenen rics i pobres. I un aspecte sociològic que té conseqüències decisives en aquesta pugna és que la classe mitjana que, per interessos, hauria d’apropar-se cap a la classe baixa, per ignorància, per desig de grandesa o per condicionament mediàtic, s’acaba apropant a les posicions de la classe alta. Per això els partits s’acosten al que anomenen el “centre” polític, que en realitat no deixa de ser un espai de polítiques de dretes més o menys moderades. Però no podem queixar-nos dels dos grans partits, ni dels mitjans de comunicació que òbviament serveixen al poder, sinó que la gran derrota es dóna pel que fa als partits d’esquerres que, desorientats, no s’allunyen prou del centre en una deriva cap a postures moderades. Això és molt perniciós perquè acaben fent pensar a la societat que l’únic espai raonable de discussió és entre l’extrem dret del PP fins a l’extrem “esquerra” d’IU ó ICV. Distribuït així el ventall polític, la gent no imagina ,somnia, o desitja polítiques que estiguin més a l’esquerra i s’avorta la possibilitat d’emprendre lluites per adoptar les polítiques socials i econòmiques que farien falta. En aquest context certes iniciatives que s’estan duent a terme a Amèrica Llatina són desacreditades com a radicals o populistes, quan, en realitat, no són gens radicals, sinó primers passos cap a una nova manera de fer política. Una nova manera tan i tan necessària per a tot el planeta...

Fa un mes vaig enviar la carta “Triomf de la societat civil” perquè, després de 8 anys, havíem aconseguit portar a judici la càrrega policial injustificada que vam rebre, a Madrid, a les escales del Congrés el 26/11/2000. Podeu veure els fets a http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU. Avui he d’enviar aquesta altra carta perquè el sistema judicial ha tancat files justificant l’actitud inacceptable de la seva policia i deixant indefensos als ciutadans agredits. S’ha absolt als dos oficials responsables de la càrrega i a un policia, i es condemna a dos altres policies per faltes de lesions a només dues persones de les desenes que van resultar copejades. Hauran de pagar 700 euros un i 500 euros l’altre. Aquestes quantitats irrisories, si tenim en compte la violència extrema i injustificada que van descarregar contra els manifestants, deixen clar que els comandaments polítics i policials compten amb gairebé total impunitat en les accions dels antiavalots. Això no sorprèn perquè ja se sap com funcionen les coses en aquest país amb poca herència democràtica, però sí és una constatació del lluny que estem d’un veritable estat de dret on, els treballadors públics autoritzats a copejar ciutadans en situacions extremes, ho haurien de fer sempre amb una escrupolosa observació dels drets i deures de les persones. Per tant, constatem que junt al triomf de la societat civil per haver portat aquests fets a judici, el sistema judicial no ha fet honor a la confiança en ell dipositada i ha fracassat en la seva responsabilitat pública. Mentrestant, els mitjans de comunicació han seguit ignorant el singular judici tot complint la seva part de mirar cap a un altre costat. El més trist de tot -o el més esperançador- és que ja ens ho esperàvem -i que seguirem treballant per fer més democràtic el món en què vivim-.